Tema 52
EL TEATRE DEL SEGLE XIX.
TEATRE ROMÀNTIC
I TEATRE POPULAR
TEMA 52
El teatre del segle XIX. Teatre romàntic i teatre popular
ÍNDEX
1. Introducció
1.1. Línia culta
1.2. Línia o teatre popular
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 52
El teatre del segle XIX. Teatre romàntic i teatre popular
BIBLIOGRAFIA
CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona,
1986, Edhasa.
FÀBREGAS, X., Aproximació a la història del teatre modern català, Barcelona, 1972,
Curial.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 52
El teatre del segle XIX. Teatre romàntic i teatre popular
1. Introducció
A mida que el segle XIX avança, el teatre esdevé una eina fonamental en la
consolidació de la Renaixença. Aquesta realitat no es formalitza, però, a través d’una
comunitat d’interessos amb els sectors cultes i/o literaris de la represa. Ben al
contrari, mitjançant el teatre es manifestarà un corrent de crítica envers les
realitzacions literàries basades en un accentuat tractament tradicional i arcaïtzant de
la llengua, de les temàtiques...
D’aquí que cap a l’any 1850 es puga parlar de dues tendències en el teatre
català. Per una banda la línia culta que, filla del moviment literari, intentarà produir
un teatre digne, basat en els mòduls romàntics. D’altra banda apareix un teatre més
arrelat a una dimensió popular.
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 52
El teatre del segle XIX. Teatre romàntic i teatre popular
A tot açò hem d’afegir el costum de fer teatre en els pisos particulars on habita
la petita burgesia.
A València durant aquesta meitat del segle XIX es representen nombroses
peces teatrals en cases particulars a càrrec d’aficionats. Aquestes condicions
facilitaren l’aparició de peces curtes, fàcils de muntar i de tramoia simple,
característiques pròpies del sainet. Ja el 1832 s’inaugura el teatre que el 1853 rep el
nom de Teatre Principal, que esdevindria local propi de l’aristocràcia i l’alta burgesia
que se sentien molt atretes pels drames i melodrames romàntics i parlaven castellà.
Es pot afirmar que el teatre en català neix – ja que no suposa cap continuïtat,
sinó la de ser un teatre satèl·lit del castellà – entre el 1856 i el 1867 i que és aquesta
última data la que podem donar com a consolidació del teatre en català. Es discuteix
qui va ser l’iniciador o el fundador si fou Manuel Angelon i Broquetas amb el drama
La Verge de les Mercès (1856) o si va ser Francesc de Sales Vidal amb la d'Un
engany a mitges (1858) o Una noia com un sol (1859). També se citen com a
fundadors Eduard Vidal i Valenciano amb Tal faràs, tal trobaràs (1865) i les primeres
“gatades” de Frederic Soler.
Tot aquest teatre es nodreix especialment de dos gèneres teatrals: el drama
històric i, sobretot, la comèdia de costums; però també dóna drames romàntics amb
funció moralitzadora per la via de la denúncia social. És la comèdia costumista la
que va donar les obres que més dignament han suportat el pas dels anys.
També a Mallorca i a València el gènere que priva és el costumista, que a
Mallorca dóna encara el que són les obres mestres del teatre mallorquí. Aquest
gènere sainetesc determinarà de tal manera el teatre que es fa a Mallorca, que
difícilment es podrà obrir pas un altre tipus de teatre amb el mateix èxit. A València
tiren pel camí del sainet cap a l’obscenitat, superant les primeres comèdies
pitarresques de sala i alcova, i on trobem Bernat i Baldoví. Però el sainetista de més
popularitat a València, i que determina un teatre habitual en els escenaris és Eduard
Escalante i Mateu, autor de quaranta-set sainets, entre els quals estan Bufar en
caldo gelat i Les xiques de l’entresuelo.
Cap als voltants del 1830 podríem destacar, seguint Xavier Fàbregas, les
següents variants:
- Sainet de la vida picaresca: on es presenta una galeria de tipus que duen
una existència marginada (estudiants, captaires, aturats, estafadors...) Són admirats
pel seu enginy en saber deslliurar-se del treball per a viure, i segons siga el caràcter
de les seues malifetes són castigats o perdonats exemplarment.
- Sainet de costum de la menestralia: se centra en qüestions familiars, sovint
de caire amorós. Aquestes situacions comporten l’aparició de les diferències
generacionals i d’estat econòmic i social entre les famílies dels protagonistes.
- Sainet de triangle: cal considerar-lo una variant autòctona de l’historial de
peripècies del banyut. Denota una gran llibertat expressiva en la consideració de les
relacions eròtiques.
- Sainet polític: amb intencionalitat pamfletària, teatre de propaganda i amb
capacitat informativa important.
- Sainet burgés: el qual derivarà envers la comèdia urbana de costums. És
una variant del sainet de costums de la menestralia, amb una característica
important: la condició social dels protagonistes ha sofert una important elevació.
També ens interessa consignar el fet que, en eixamplar les seues dimensions
i en apropar-se de manera més prolixa als personatges, aquest sainet dóna lloc
d’una manera natural a la comèdia burgesa de costums. Aquesta transformació, bé
que duta a terme per Frederic Soler, Eduard Vidal i Josep Maria Arnau a la dècada
dels 60, compta amb alguns precedents que no per haver quedat isolats resulten
menys significatius.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 52
El teatre del segle XIX. Teatre romàntic i teatre popular
del drama romàntic, malgrat el seu retard. Per això aquesta obra ens sembla un
guany dins el procés de normalització de la literatura catalana dramàtica.
En aquesta etapa, Frederic Soler produeix diverses obres com: Oreis o res i
El ferrer de tall. Soler produí en una tercera fase, ja a partir de 1875, entre altres
obres, Batalles de reines, enmig d’una davallada deguda al seu persistent interés a
presentar una dramatúrgia centrada en els models més tradicionals del romanticisme
amb què s’inicià. Morí a Barcelona l’any 1895.
drama realista a allò que exigeix la pudicícia de la petita burgesia local és Joaquim
Riera i Bertran amb l’estrena del drama Caritat el 1871. El fet que aquesta obra fóra
estrenada al teatre Romea ens assenyala que Soler donava suport a l’intent i que en
seguia de ben a prop les seues possibilitats d’èxit i si tenim en compte que Caritat és
una reelaboració més o menys lliure de la Sepharine de Sardou, podem copsar com
Soler mirava de capitalitzar la gran difusió de les obres del dramaturg francés tot
posant-hi els edulcorants que eren tinguts per necessaris.
Segurament per trobar una mostra d’escriptura teatral que podem qualificar de
realista hem d’esperar a la primera estrena significativa d’Albert Llanas, El marqués
de Santa Llúcia, el 1885. Llanas es mostra clarament subsidiari de les idees
positivistes. Els seus personatges traeixen ben sovint la seua incapacitat per a dur a
terme una observació psicològica, són esquemàtics i inamovibles; però a diferència
dels personatges que trobem en els sainets i les comèdies coetànies, no són el
resultat d’uns clixés decantats per la tradició popular, sinó conseqüència d’aplicar
mecànicament els conceptes de la medicina estaticista de l’època.
3.2.3. La tragèdia
El drama històric medievalitzant hauria pogut constituir un punt de partida per
a l’elaboració del fatum tràgic, i en alguns moments va estar a punt d’aconseguir-ho.
L’únic escriptor que es disposà a dotar el teatre català d’un bagatge tràgic
conscientment organitzat fou Víctor Balaguer (1824-1901), però des d’una òptica
estrictament personal i amb uns resultats insuficients i es presenta com un cas aïllat
sense continuació. Balaguer, crescut entre el liberalisme i el romanticisme, escrigué
les Tragèdies el 1876 i les Noves Tragèdies tres anys més tard. En enfrontar-se amb
aquest gènere que el romanticisme autòcton no havia abordat, Balaguer sembla
voler-se amarar d’alguns dels escriptors que en el món del teatre foren propis dels
neoclàssics.
Les tragèdies de Balaguer van tenir una difusió superior a la que hom podia
esperar. Sens dubte, el prestigi personal de Víctor Balaguer en aquesta època, la
seua condició d’home públic d’una gran influència, no degueren ser factors aliens a
l’interés que alguns actors mostraven envers les tragèdies. Aquestes tragèdies
poden considerar-les una temptativa ben conscient d’escurçar la distància entre una
cultura d’abast minoritari institucionalitzada en els Jocs Florals i un món majoritari
que consumia les peces escrites en “català que ara es parla” pitarresc.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------