TEMA 39

Tema 39
RAMON LLULL
I EL NAIXEMENT DE LA PROSA
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

ÍNDEX

1. Introducció
Context historicocultural
Rellevància de la figura de Llull
L’obra de Llull i la formulació i divulgació de la seua Art

2. Vida
Naixement i joventut
La conversió
La il·luminació i la primera etapa de l’Art
La segona etapa de l’Art. Les primeres missions
Els últims anys

3. El pensament de Ramon Llull

Principis de l’Art lul·liana
Evolució del seu pensament
Etapa pre-Art
Etapa quaternària
Etapa ternària
Etapa post-Art

4. L’obra de Ramon Llull

Introducció. Literatura i adoctrinament
Característiques de les obres literàries de Llull
El recurs a l’exemple
Originalitat
Concepció particular de la bellesa literària
Ús literari de la pròpia autobiografia
Ús de la narració com a marc ornamental de principis filosòfics i teològics
Principals obres de Llull
Obres en prosa
Obres filosòfiques, teològiques i apologètiques
Obres científiques
Obres místiques
Obres socials i pedagògiques
Prosa poètica
Obres rimades
Aplicació de l’Art a la retòrica

5. La llengua i l’estil de les obres de Llull

Llull i la creació del català literari
L’originalitat del seu estil
El català de les obres de Ramon Llull
La sintaxi. El lèxic

6. El llegat de Ramon Llull

Filosoficoteològic
Lingüístic
Literari
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

BIBLIOGRAFIA

Bibliografia general sobre Ramon Llull

BADIA, L., “Ramon Llull” dins Història de la Literatura Catalana, vol. I, Edicions 62-
Edicions Orbis, Barcelona, 1985.

CARBONELL, A. i al., Literatura Catalana. Dels inicis als nostres dies, “El Punt”, 2a
edició, Edhasa, 1979, pàg. 37-55.

LLINARÉS, Ramon Llull, Moll, Palma de Mallorca, 1990.

NADAL, M., Història de la Llengua Catalana, vol. I, Edicions 62, Barcelona, 1987.

RIQUER, M. i al., Història de la Literatura Catalana, vol. I, PAM, Barcelona, 1988.

Bibliografia especialitzada sobre Ramon Llull

BADIA, L., Ramon Llull i la literatura, l’Avenç (octubre 1983).

BONNER, A., “Ambient històric i vida de Ramon Llull”, dins Obres selectes de
Ramon Llull, Moll, Palma de Mallorca, 1989, pàg. 3-54.

BRUMMER, R., La importància de la novel·la Blanquerna en les literatures europees

de l’Edat Mitjana, Randa, 19 (1986).

HILLGARTH, J. N., Vida i importància de Ramon Llull en el context cultural del segle
XIII, Simposi Internacional sobre Ramon Llull, València, 1993.

MARTÍ I CASTELL, J., La llengua de Ramon Llull, Simposi Internacional sobre

Ramon Llull, València, 1993.

PRING MILL, R. D., Entorn de la unitat del llibre d’Amich e Amat, Simposi
Internacional Ramon Llull, València, 1993.

RUBIÓ I BALAGUER, J., L’expressió literària en l’obra lul·liana, Simposi

Internacional Ramon Llull, València, 1993.

SEQUERO GARCIA, M. A. “Aproximació al llibre de l’Orde de Cavalleria del beat

Ramon Llull” dins Actes del IX Congrés Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes, PAM, Barcelona, 1990.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

1. Introducció
Context historicocultural
A Europa:
Per tal d’entendre la intenció, la passió o el projecte intel·lectual que s’amaga
al darrere de l’obra de Llull, caldrà fer un breu itinerari a través de la geografia
cultural de l’Europa llatina del segle XIII.
El segle XIII és un segle de consolidació de certes novetats aparegudes en el
segle XII, com són les ciutats i, de forma més rellevant per al món de la cultura, les
universitats, fruit de les diverses formes de pensament que van sorgint al si dels
nuclis urbans i de la major tolerància cultural i religiosa. Les universitats facilitaran el
desenvolupament d’una activitat intel·lectual polifacètica, que s’acosta més a
l’experimentalisme científic, al liberalisme d’idees i al racionalisme propis de la
filosofia moderna, acabant així, a poc a poc, amb la consciència tan arrelada del
monopoli monacal de la cultura.
En el terreny de les literatures romàniques, el tema de l’amor cortés i el
corrent poètic trobadoresc comencen a cedir, les gramàtiques trobadoresques
s’eclipsen parcialment davant les més especulatives, i la veu dominant de l’Església
comença a diluir-se, mentre que un feudalisme ben assabentat promou el naixement
de gèneres literaris (aparició de la novel·la, primer en vers i després en prosa) i
discursos intel·lectuals marginals respecte al dogmatisme vigent.
Per altra banda tenim que les llengües romàniques progressen en difusió i
hegemonia respecte al llatí, i els temes de filosofia o de ciències naturals comencen
a ser escrits en aquestes llengües.
L’estil i la perspectiva del “roman” s’escampen per la Romània i naixen una
sèrie de mostres d’una novel·lística que es mou entre la tendència a la síntesi o la
visió totalitzadora i l’expressió del punt de mira singular d’aquell qui escriu.
El coneixement d’aquestes llengües singulars i la infraestructura comercial
interurbana permet als intel·lectuals del segle XIII de fer viatges pels territoris del
món romànic i aràbic.
Pel que fa al pensament filosòfic i teològic, cal fer referència a la consolidació
dels ordes mendicants:
- dominicans: amb el seu desig de mantenir l’ortodòxia cristiana i de servir-se
del sermó mitjançant un domini perfecte dels seus fils i tècniques.
- franciscans: nascuts sota el signe de l'heterodòxia, cerquen una renovació
total de l’Església mitjançant l’aplicació pràctica de llurs premisses un tant
revolucionàries.
Tant els uns com els altres es troben a la universitat amb el propòsit de
proveir-se de la formació cultural necessària que els nous temps exigeixen.
La qüestió de l’enfrontament fe/raó necessita resoldre's, perquè hi ha la
concurrència de dues postures que ofereixen reflexions diferents sobre el binomi
esmentat: per una banda tenim l’herència platònica, mediatitzada a l’Edat Mitjana per
Plató i consolidada primer per Sant Agustí i després per Anselm de Canterbury.
Aquesta diu que fe i raó estan pròximes, sempre que la segona estiga subordinada a
la primera. Per altra banda tenim el desenvolupament de l’aristotelisme, als segles
XII i XIII, que posa en dubte l’aparellament escolàstic en la mesura en què subratlla
el no-desequilibri de les forces en qüestió i la importància de l’estudi del món
material, a fi d’entendre d’una forma global l’univers humà i el seu entorn.
El problema per a l’Església és el triomf del corrent aristotèlic a la universitat, i
la seua incidència en els sectors crítics més radicals. Però la situació s’agreuja quan
l’aristotelisme aràbic s’introdueix en l’àmbit cristià i posa de relleu la preeminència de
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

la raó sobre la fe: es tracta del fenomen anomenat averroisme, que arrelà
ràpidament a les principals universitats europees (Pàdua, Òxford, la Sorbona...).
L’Església, com veu que l’aristotelisme no pot desaparéixer ja del món
ideològic que representa, li dóna un contingut cristià, i el que farà serà combatre
l’averroisme del Papat i dels sectors més ortodoxos que la nodreixen. Açò és el que
proposa també Ramon Llull quan arriba a La Sorbona.

A Catalunya:
Es produeix un canvi en el camp de la cultura i la llengua catalana. Quan
Aragó s’immiscia en la política occitana, Catalunya depenia culturalment i lingüística
d’Occitània. Durant el segle XII exercia una hegemonia cultural des d’Itàlia fins a
Anglaterra. Tothom s’esforçava a escriure en provençal o imitar els trobadors.
S’inicia una nova situació. Occitània comença a perdre el seu atractiu per a
esdevenir terra de persecució, d’on sortia gent cercant refugi a Catalunya, la qual
comença a constituir-se com una potència mediterrània. L’Expansió imperialista de
Grècia i Turquia dóna consciència d’identitat cultural estretament relacionada amb la
llengua catalana com a expressió d’aquell destí.
El primer model de la llengua clàssica el tenim a les Cròniques, a les obres de
Llull i als documents de la Cancelleria Reial. Fou aquesta prosa del segle XIII la que
lliurà a la llengua de la tutela provençal i li donà la seua forma literària.
En connexió amb l’internacionalisme que caracteritza aleshores Catalunya
hem d’entendre la Mallorca on va viure Llull. A Mallorca, la tercera part de la població
illenca eren musulmans, la majoria esclaus (resultat de la conquesta), els altres
introduïts posteriorment per traficants d’esclaus. També hi havia musulmans lliures
treballant com a petits mercaders, arrendataris jueus, primera font d’ingressos per a
la Corona.
Mallorca posseïa un port de primera magnitud. A partir de 1280 es comença a
emprar la ruta marítima cap a Anglaterra per l’estret de Gibraltar.
Hem d’intentar, però, no caure en el perill de sobreposar una imatge moderna
i idealitzada d’una convivència alegre i altruista de races i de religions distintes.
És natural, doncs, dins d’una cultura de fronteres com era l’illa de Llull al segle
XIII, que veiés el problema de la conversió dels infidels com el problema espiritual
principal del seu temps.

Rellevància de la figura de Llull

Llull representa l’expansió del nou i confiat cristianisme occidental del seu
temps. Representa també els interrogants respecte a les direccions a prendre.
Conforme avançava el segle, els problemes del moviment de les croades eren
més evidents. El nou legat d’Aristòtil, recentment recuperat, creava una forta ansietat
respecte a la manera de com s’anava a interpretar, si anava a ajudar o no la doctrina
cristiana. Totes aquestes causes d’ansietat derivades de les amenaces externes i
internes a la cristiandat llatina es reflecteixen en la de Ramon Llull i en els seus
escrits sobre les missions, les croades, el perill de l’aristotelisme radical a París, i en
la seua contínua campanya contra allò mundanal i la corrupció de l’Església.
Malgrat que Llull l’hem de veure dins el context general del pensament papal
mendicant, en alguns aspectes roman independent. Encara que ell no negocià amb
aquests, sí que ho féu amb els musulmans i els jueus.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

L’obra de Llull i la formulació i divulgació de la seua Art

Les idees de Llull sobre l’obra missionera i les croades han de ser enteses
dins de la visió general d’una cristiandat renovada que havia d’estar preocupada per
la salvació de tothom. Llull pretenia que els seglars participaren activament en
aquesta tasca. La formulació de la seua Art, doncs, anava encaminada a aconseguir
aquest fi.
Llull presenta aquest Art de molt diverses maneres: per exemple al Llibre del
gentil ho fa d’una forma poc tècnica, a fi de fer-lo acceptable a una audiència menys
sofisticada. Les seues idees reformistes podien tenir l’aspecte d’una novel·la
sociofilosòfica com en Blanquerna; així, podia variar l’èmfasi propi d’una missió al
d’una croada, segons a qui s’adreçava.
Llull va ser un filòsof laic que podia entendre i penetrar en el món laic. En els
seus treballs en català (i en les traduccions medievals al francés, italià i, àdhuc,
anglés) Llull va ensenyar als laics les obligacions que provenien de l’“estat” al qual
pertanyien.
Aquests lectors van promoure l’ensenyament lul·lià a Mallorca, Catalunya i
Itàlia als segles XV i XVI, i gràcies a ells els ideals lul·lians, com a reforma social i
eclesiàstica que eren, s’introduïren gradualment en la societat laica.

2. Vida
Naixement i joventut. La vida de l’escriptor ha pogut ser determinada amb prou
rigor i poques llacunes gràcies a tres fonts:
Alguns documents d’arxiu. Referències autobiogràfiques que hom troba als
seus textos.
La Vida Coetània, un relat que dictà Llull als seus deixebles i que fou escrit,
possiblement per Tomàs de Myéssier, en llatí i després traduït al català.
Sabem que Llull va nàixer a Mallorca entre els anys 1232 o principis del
1233, a Palma. Son pare, que havia vingut de Catalunya amb la host de Jaume el
Conqueridor, també s’anomenava Ramon. Sembla que originalment el cognom fos
Amat i que Llull era un sobrenom. No se sap si la seua família era noble o burgesa,
però tot sembla indicar un origen noble (segons A. Bonner). La seua educació fou la
típica de la seua classe social.
Va escriure poesia trobadoresca i va formar part de la cort de Jaume I, i
sobretot de la del seu fill, Jaume II. Ell mateix ens presenta aquesta part de la seua
vida com a dissoluta i se’n penedeix en el Llibre de Contemplació.
Segons la Vida Coetània sabem que, jove encara, fou senescal de la taula del
rei de Mallorca, i que des de 1257 apareix casat amb Blanca Picany, de la qual
tingué dos fills: Domènec i Magdalena.
Entre els 25 i 32 anys transcorre, doncs, l’etapa cortesana de Llull, on es
lliurava a la poesia occitana i als amors irregulars.

La conversió. Cap als 33 anys (l’edat de Crist) és quan té lloc la seua conversió.
Una nit, quan intentava d’acabar un poema trobadoresc, se li aparegué
Jesucrist crucificat; aquesta escena es repetí cinc nits (com les cinc nafres de Crist)
segons conta ell mateix a la Vida Coetània. Després d’açò, en la festa de Sant
Francesc d’Asís, oí un sermó d’un bisbe sobre la renúncia que el sant féu dels seus
béns temporals i el seu lliurament al servei de Déu, i decidí d’imitar-lo.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Trencà els seus vincles familiars, se separà de la muller i fills i vengué les
seues possessions. A partir d’ací comença la seua peregrinació a llocs sants (entre
d’altres a Santiago de Compostel·la).
Després d’aquesta peregrinació marxà a París on va aprendre gramàtica i
altres ciències. Allí també, comprà un sarraí per tal d’aprendre la llengua aràbiga.
Aquesta etapa d’aprenentatge durà nou anys.

La il·luminació i la primera etapa de l’Art. Després d’açò, Llull es retirà al Puig de

Randa, on rebé la il·lustració divina que li donà el mitjà de fer un llibre contra els
errors dels infidels: l’ Art abreujada d’atrobar veritat. Allí trobà per il·luminació divina
el sistema de l’Art.
Llull va fer llargs viatges (sobretot al papat i a les universitats europees) amb
la finalitat d’aplicar els seus encàrrecs divins.

La segona etapa de l’Art. Les primeres missions. En eixos viatges va fer una
estada a Montpeller, on el 1283 comença a escriure la seua gran novel·la:
Blanquerna i on possiblement comença el segon cicle de l’art: l’Art abreujada
d’atrobar veritat i la Lectura super figuras Artis demonstrativae.
Després anà a París, on llegí un “Comentari” sobre l’Art general. Tornà a
Montpeller, on compongué l’Ars inventiva veritatis. D’allí marxà cap a Gènova on
traduí aquest llibre a l’àrab. També anà a Tunis, on predicà la seua art als sarraïns,
però el rei l’expulsà.
Aleshores anà a Roma i a Gènova a fi d’entrevistar-se amb el papat. Tampoc
obtingué res i decidí tornar a Mallorca. Finalment acabà a París on va llegir amb èxit
la seua Art.

Els últims anys. Ara va a Lió, on cap al 1305 començà la seua darrera i més
grandiosa síntesi de l’Art: l’Ars generalis última.
Després viatjà a Bugia on va ser empresonat durant mig any i a la fi expulsat.
Aleshores s’embarcà cap a Pisa on va acabar la seua Art general darrera.
A finals de 1311 escriu el Phantasticus, un relat d’un diàleg sostingut amb un
clergue en el camí de París cap al Concili de Viena.
El 1312 estigué a Montpeller, on escrigué De Locutione angelorum. Pel maig
de 1313, a l’edat de 81 anys, Llull va escometre una nova empresa: primer va anar a
Messina on va romandre un any i escrigué 37 obres curtes. Les darreres obres de
Llull són datades el desembre de 1315 a Tunis. Després desapareix de la història. La
majoria d’investigadors estan d’acord que degué morir entre 1315 i 1316, a l’edat de
83 o 84 anys a Tunis, o en el viatge de tornada. L’única cosa certa és que fou
enterrat a l’església de Sant Francesc, a Palma.

3. El pensament de Ramon Llull

Principis de l’Art lul·liana. Cal considerar l’Art com una disciplina científica, com la
sistematització d’un conjunt de procediments lògics per arribar a establir conclusions
veritables, infal·libles. És l’element al voltant del qual gira tota la seua obra a partir
del moment de la il·luminació de Randa. No es tracta d’una teoria filosòfica
innovadora, sinó d’un mètode, d’una tècnica (Art = tècnica, segons Llull) de
demostració dels principis bàsics que expliquen la realitat present i l’absent, és a dir,
tot. La novetat l’assoleix Llull gràcies a la forma de combinar els elements i a la seua
aplicació didàctica.
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Llull elabora una Lògica Nova que posa al servei de la seua Art per a suplir
l’antiga lògica. Bàsicament les diferències que féu entre l’Art i la lògica tradicional
són:
Art Lògica
- tracta de les primeres intencions - tracta de les segones intencions
- ciència permanent i estable - ciència inestable i caduca
- possibilitat de descobrir la llei veritable - no pot descobrir la llei veritable
(cristiana)
- fàcil aprenentatge - difícil aprenentatge
- mixtió de principis i regles - conclusió a partir de premisses

Al llarg de les obres lul·lianes podem observar el diferent matís que va prenent
la seua lògica, que partirà del sil·logisme per anar essent cada vegada més
analògica i simbòlica. Els elements que formen l’Art són:
- Principis absoluts, Substancials o Dignitats. Són els conceptes a partir dels quals
es pot explicar la realitat. Estan referits a Déu, perquè a partir d’ells s’explica la
realitat.
- Principis relatius, Accidentals o Predicaments. Són conceptes instrumentals que
expliquen les relacions que es poden donar entre les coses i entre la Trinitat.
- Substàncies fonamentals o Subjectes.
- Qüestions generals.
- Vicis.
- Virtuts.
- Tècnica combinatòria dels elements, i
- Figueres representatives (cercles, triangles, arbres, etc).

Principis Principis Qüestions Subjectes Virtuts Vicis

absoluts relatius generals
bondat diferència utrum Déu justícia avarícia
grandesa concordança quid àngel prudència gola
eternitat contrarietat de quo cel fortalesa luxúria
poder principi quare home temperament supèrbia
saviesa medi quantum sensitiva* fe acídia
voluntat fi quale vegetativa* esperança enveja
virtut majoritat quando imaginativa* caritat ira
veritat igualtat ubi elementativa* paciència falsedat
glòria minoritat quo modo instrumental* pietat inconstància

* potència sensitiva, vegetativa, etc.

Gràcies als elements i a la tècnica combinatòria, Llull pot elaborar frases que
contenen veritats irrefutables, veritats que anirà expressant en tota una sèrie d’obres
d’intenció totalitzada. Ara bé, l’Art versa sobre la ciència “adquirida”, ciència que va
adquirint-se a poc a poc amb l’ajut de la lògica. A partir d’ella pot arribar-se a la
ciència “infusa”, és a dir, a la màxima saviesa mitjançant uns mètodes estranys a la
lògica: la mística.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Evolució del seu pensament. Per entendre el contingut de l’obra lul·liana és

necessari establir una periodització interna, ja que el beat passa per fases
successives d’expressió del seu pensament. En aquest sentit, l’element literari
mostra clarament la seua posició subordinada, ja que gradualment va deixant pas a
l’expressió enunciativa i científica dels continguts d’una Art cada vegada més
madura i cohesionada.
Tant Rubió i Balaguer com Armand Llinarés delimiten tres etapes en el procés
evolutiu de l’Art, però nosaltres seguirem a A. Bonner i L. Badia, segons els quals es
diferencien quatre etapes en l’evolució de l’Art.

Etapa pre-Art. 1272-1274. Són els darrers nou anys d’aprenentatge successius a la
conversió. És quan escriu el Llibre de Contemplació de Déu.

Etapa quaternària. 1274-1289. Correspon als anys de les primeres elaboracions de

l’Art, és a dir, des de la visió de Randa a la decebedora experiència docent a París.
Té dos cicles: 1274-1283, quan escriu el Llibre de gentil i Blanquerna. 1283-1289, el
cicle de l’Art demostrativa.

Etapa ternària. 1290-1308. Aquesta fase es caracteritza per un creixent interès en

la predicació. Per això Llull fa una nova formulació de la seua Art, ara a partir de tres
elements. Aquesta serà la que caracteritzarà la gran formulació definitiva de l’Art,
aplicable a totes les ciències humanes i sabers.
Són d’aquesta època les obres com: Llibre Sancta Maria, Llibre de Filosofia
d’amor, col·leccions de proverbis i dels poemes Cant de Ramon i Lo Desconhort.
També els llibres sobre l’art de la persuasió de la paraula: Rhetorica Nova i Liber
praedicationes, i les darreres formulacions de l’Art: Ars inventiva veritatis i, sobretot,
l’Ars generalis ultima.

Etapa post-Art. 1308-1315. Ara deixa de ser important la mecanització del

pensament i es concentra en problemes concrets, lògics i filosòfics. Són ara llibres
molt breus, despullats, adreçats a un públic intel·lectual: Llibre de Naixement de
l’Infant Jesús, Phantasticus i Lo Concili. És en aquesta fase on escriu la Vida
coetània, obra de caire biogràfic.

4. L’obra de Ramon Llull

Introducció. Literatura i adoctrinament. S’ha dit que l’obra de Ramon Llull no és
literatura, car Llull és teòleg en funció missionera.
Llull coneix els homes, i sabia que hi havia molts la voluntat dels quals no
podia ser guanyada adreçant-se únicament a l’enteniment. Calia altres mitjans:
interessar la imaginació. Per a això tenia dos camins:
- Mitjançant la lectura i la delectació que comporta.
- L’audició de cants i recitació de joglars.
Tots dos camins són literaris.
L’argumentació és el nucli essencial de l’obra lul·liana. De vegades es
dissimula, però no es deixa mai de percebre l’ombra de la seua presència, Aquells
escrits de Llull on l’argumentació sembla actuar en segona forma són els que diem
que tenen valor literari.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Lola Badia diu al respecte: L’ús que fa dels procediments literaris, no pot
resultar xocant ni extraordinari. D’altra banda, cal tenir present que Llull, com s’haurà
pogut comprovar, no sembla ni poeta, ni novel·lista, ni autor de contes o d’aforismes,
ni vibrant orador sagrat. Llull se sentia dipositari d’un missatge de salvació que tenia
urgència de comunicar i que li cremava a les mans.
Potser ens acostaríem un xic a la realitat dient que Llull era un propagandista
que posava a prova, per a l’eficàcia dels seus instruments de persuasió, i per força,
el que nosaltres anomenem literatura; per a ell només podia ser dues coses: discurs
més o menys líric sobre Déu, i discurs propagandístic camuflat sota belles
semblances (exempla). També podia ser, és clar, totes dues alhora.
Com a convers i com a propagandista, a més, Llull no tenia cap especial
obligació envers la tradició literària: res no l’impel·lia a agafar-se-la seriosament.
Segons M. Montoliu, en la immensa producció lul·liana podem dir que no hi ha
possibilitat de separar amb una neta divisòria les obres pròpiament literàries, és a
dir, les produïdes amb una exclusiva predominant intenció estètica, i les que tenen
un caràcter didàctic, filosòfic o apologètic. Pròpiament, totes les obres de Llull foren
escrites sense finalitat literària.
Giuseppe E. Sansone opina que el fet que Llull hagués estat mogut per la
didàctica en els seus escrits no implica excloure l’intent literari o estètic, i afirma que
davant l’imponent motlle del corpus lul·lià són decisivament narratives dues obres: el
Fèlix i el Blanquerna.
En conclusió, fos conscient o no, el cas és que Llull està fent literatura, fins i
tot en els escrits més filosòfics i apologètics.
En la gran empresa per la reconversió del món, les armes de Llull eren
l’intel·lecte i l’amor. La seua filosofia té la insistència sobre l’intel·lecte característica
dels dominicans, i l’accent sobre la voluntat típic dels franciscans. Però la síntesi de
Llull abraça també les filosofies de l’islamisme i del judaisme. A partir de tots aquests
elements va aconseguir construir un sistema perfectament coherent, sorgit i inspirat
a partir de la tradició platònica, que oferia una visió del món basada en una jerarquia
o escala de creació que, partint de Déu, mostrava la conformació de les diferents
esferes i les seues relacions (esferes dels àngels, dels elements celestials, dels
quatre elements terrenals, de l’home, dels animals i plantes i dels éssers inanimats).
Llull, dins l’ortodòxia cristiana, s’inscriu en la tradició agustiniana, però, amb
més certesa, és un agustinià educat segons la filosofia franciscana a partir de J. de
Salisbury, de R. de Sant Víctor i d’A. de Canterbury. De Salisbury pren la teoria de
les raons necessàries per a creure en l’única divinitat. La filosofia agustiniana influeix
molt directament en Llull tal i com la va desenvolupar Sant Anselm, del qual pren la
teoria dels tres components de l’ànima (“intellectur”, “memeoria” i “voluntas”) i la
divisió de la ciència en “infusa” i “adquisita”.
Pel que fa a les Dignitats o Atributs Divins (bondat, grandesa, eternitat, poder,
enteniment, voluntat, virtut, veritat i glòria), incorporats a la seua Art, hi ha diferents
postures a propòsit de la seua adscripció: alguns crítics creuen que Llull les agafa de
les tradicions musulmana i jueva i les adapta a la seua concepció de la teologia
cristiana, mentre que d’altres com J. N. Hillgarth dedueixen que els antecedents
estan en la cultura eclesiàstica, puix es troben als Salms, al Llibre de la Saviesa i a
la tradició medieval agustiniana, fonts que en darrer terme deriven de les idees
platòniques, acceptades també per Llull.
Un altre element que influeix en la seua obra és l’educació cortesana que va
tenir quan era senescal de l’infant en Jaume de Mallorca, amb tot el pes de la
tradició trobadoresca que aquesta formació incloïa. Ara bé, aquesta influència dels
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

rituals de l’amor cortés i dels trobadors del Sud de França i de Catalunya es mescla
amb la dels “romans” contemporanis, la del misticisme franciscà i la de les fonts
occidentals.
Els elements àrabs tenen també un gran pes en la formació de Llull. Encara
que J. H. Probst nega aquesta influència, la majoria dels crítics (P. Bohigas, J. Gayà,
Hillgart, L. Badia, etc.) veuen que la lògica de Llull té un antecedent inqüestionable:
el savi musulmà Al-Gazzali, del qual pren la concepció de la lògica com un
instrument al servei de la teologia. Potser també que l’ús de lletres i de figures en les
funcions combinatòries tinga com a precedent el sufisme musulmà. A més, devia
conèixer la tradició de la teologia escolàstica musulmana, el kalam, que era una
tasca de prova i de demostració dels misteris divins. Pel que fa als seus
coneixements científics sobre medicina i astrologia, hom pot deduir l’existència de
precedents entre els savis sarraïns, dels quals cal destacar Avicena.
Finalment cal destacar possibles referències que Llull pogués tenir sobre la
Càbala, via mística d’accés a Déu a través dels Sephiroth, quelcom paregut a les
Dignitats lul·lianes que servien per a la contemplació divina. Els erudits jueus
pensaven que els Sephirot (igual que Llull respecte les Dignitats) no eren mers
principis lògics, sinó essències identificables amb Déu.

Característiques de les obres literàries de Llull

El recurs a l’exemple. La literatura europea a l’Edat Mitjana es basa en els
“exempla”: narracions curtes des d’on es dóna un codi de vida moral, vinculat al món
eclesiàstic i més en concret a la predicació. Mitjançant els exempla els predicadors
exemplificaven les escriptures. El llenguatge llatí no sols es traduïa al romanç sinó
que els duia a un exemple quotidià.
Sovint Llull utilitza la teoria medieval de l’exemplum però li dóna una altra
categoria. Es tracta de l’ús d’exemples analògics a partir de les correspondències
que hi ha entre les esferes de la realitat, regides per uns mateixos principis; aquests
principis són els que recull l’Art.
Llull empra els exempla al llibre de Blanquerna i al Fèlix o Llibre de
Meravelles.
Originalitat. Hom troba per tot arreu de la creació lul·liana molts aspectes
innovadors i originals. Les fonts que Llull empra són les mateixes que poden emprar
els seus contemporanis medievals, però moltes de les solucions lul·lianes són tan
originals que resulten insòlites tant per al lector d’avui com per als dels segles XIII-
XIV. Tant és així que els primers que li van treure al beat allò de “fantàstic” (o “torrat”)
van ser els seus estrictes coetanis.
Un exemple molt evident d’innovació és el llibre de Rhetorica Nova on Llull
s’inventa una retòrica que no té res a veure amb les retòriques clàssiques i
medievals.
Concepció particular de la bellesa literària. Llull sostenia una doctrina segons la
qual la bellesa de les paraules depén del seu significat, de manera que es pot arribar
a establir un a jerarquia objectiva en el camp estètic presidida pel mot “Jesucrist” que
és el més bell de tots. Aquest ideal de bellesa s’anomena en l’estètica lul·liana la
teoria de la “veu significativa”.
Existeix una estricta correspondència entre la teoria de la “veu significativa” i
el rebuig de l’ornamentació pròpia del barroquisme literari de coses tals com el trobar
ric d’alguns poetes occitans. Per a Llull la vertadera bellesa no resideix en les rimes
difícils ni en els conceptes ardits, sinó en la bondat de les coses que es diuen; per
això, ell només escriu versos senzills, evita tot ornament formal i només parla de
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

coses divines o humanes útils i exemplars. També hi ha una clara relació entre la
“veu significativa” i l’ús i abús lul·lià de la repetició: com més sovint es reitera un mot
significativament bell, més augmenta el valor estètic d’un text; per això al Llibre de
contemplació en Déu pretén d’assolir una alta cota de bellesa fent ressonar mils de
vegades el nom del Senyor.
Ús literari de la pròpia autobiografia. Segons Lola Badia, formen part d’aquesta
fórmula les al·lusions a l’experiència real del jo de l’autor, des de les innombrables
que trobem al Llibre de Contemplació en Déu fins al pròleg del Fantàstic.
També respon a aquest mateix principi d’extreure material exemplar de la
seua pròpia vida, totes les figures literàries que, dient-se Ramon o no, tenen algun
element que inequívocament ens recorda l’anècdota real del beat; això succeeix, per
exemple, amb Blanquerna, Fèlix, l’Amic i amb multitud de protagonistes de petites
històries. Allà on la transfiguració exemplar de l’element autobiogràfic brilla amb llum
pròpia és, però, en els dos poemes de penitència i autopropaganda, El Cant de
Ramon i Lo Desconhort.
Ús de la narració com a marc ornamental de principis filosòfics i teològics.
Aquest és el paper literari que fa en obres com ara el Llibre del Gentil e dels tres
savis, el Llibre de Sancta Maria, l’Arbre de Filosofia d’Amor, l’Arbre de ciència, el
Llibre del naixement de l’Infant Jesús, El Fantàstic i, molt especialment, en un
tractadet menor que no hem citat: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria. El marc narratiu
d’aquest llibre té tant poder de suggestió que va poder arribar a posar en marxa en
la ment del seu creador un obra tal com el Tirant lo Blanch.

Principals obres literàries de Llull. Déu cridava Llull per 3 aspectes:

a) Una labor missional de conversió dels infidels, exposant-hi fins i tot la seua pròpia
vida al martiri.
b) Tot un pla de composició de llibres per a lluitar contra els errors dels infidels.
c) Sol·licitar del Papa i dels Prínceps Cristians la creació d’escoles on hom ensenyés
l’àrab i altres llengües de pagans per tal de formar tot un exèrcit de missioners
idonis.
Per a dur a terme tot açò, Llull desplega un nombre impressionant d’obres de
les quals se’n conserven unes 250 d’atribució segura a Llull, en la redacció dels
quals empra sovint quatre diferents expressions lingüístiques: català, àrab, llatí i
provençal. La majoria foren escrites en català i llatí, després traduïdes a altres
llengües. Per aconseguir un assaig acceptable de classificació de l’obra de Llull, hom
ha de partir d’una sèrie de dificultats que aquesta presenta inherents a la seua
naturalesa. En primer lloc hi ha obres que no poden incloure’s dins categories massa
precises per ser polifacètiques o perquè barregen diversos continguts al servei d’una
mateixa finalitat; en segon lloc, el binomi obra literària/no literària esdevé incomplet,
car l’element literari s’introdueix sovint en les obres essencialment no literàries;
finalment, el fet d’acudir a un esquema basat en la finalitat de cadascun dels textos
s’allunya del rigor filològic que nosaltres hem de tenir com a objectiu.
A. Llinarés, conscient d’aquests obstacles, es decideix per la teoria vida
esmentada perquè creu que la finalitat era l’element impulsiu de Llull a l’hora de
posar-se a escriure. Així, parteix del projecte triple que el beat assumeix després de
la conversió i la parla d’obres pragmàtiques, racionals i mítiques, però reconeix la
ximpleria del seu intent.
Nosaltres partirem de l’esquema que proposa J. Ruiz i Calonja:

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Obres en prosa
Obres filosòfiques, teològiques i apologètiques:
Compendi de la lògica de Garzel. És una mena de llibre de notes de les primeres
idees de Llull. Discuteix la lògica d’Al-Gazzali, introdueix qüestions teològiques i
exposa el principi anselmià “Credo ut inelligam”, remarcant la necessitat de la fe per
a la comprensió del dogma.
L’art abreujada d’atrobar veritat. És la versió catalana original d’Ars compendiosa
inveniendi veritatem. El text català s’ha perdut, però és segur que va existir perquè
Llull hi fa referència a l’Art demostrativa.
És la base del sistema filosòfic lul·lià, puix unifica totes les arts particulars
apuntades anteriorment al Llibre de contemplació.
És una mena de mètode de coneixement aplicable a totes les ciències, cosa
que podia fer entendre als infidels els misteris de la fe, els quals intenten ser
demostrats per raons necessàries. És un intent d’explicació lògica.
L’ars generalis última. És la culminació del sistema filosòfic obert per l’obra
esmentada abans, on simplifica i perfecciona l’estructura lògica.
Aquestes obres, que hem titllat de filosòfiques, constitueixen el gran projecte
que Llull va assumir com a objectiu bàsic de la seua tasca al servei de Déu, és a dir,
són les claus del que ell va anomenar Art.
Pel que fa a les obres teològiques i apologètiques, cal dir que tenen un sentit
demostratiu de la veritat, encaminades a la polèmica amb els infidels. Ací s’inclouen
les obres Principis de Teologia, Llibre de demostracions, Llibre de definicions i Llibre
del gentil e dels tres savis, a més del Llibre de primera e segona intenció, una mena
d’explicació de les dues finalitats, divina i humana, que guien els actes i pensaments
dels homes.
Llibre de gentil e los tres savis. És una obra que va in crescendo cap a la
literaturització. S’insereix en una tradició d’obres de polèmica religiosa. L’argument
es desenvolupa en un “locus amoenus”: un prat on es troba la donzella intel·ligència.
Aquesta explica als tres savis (jueu, moro i cristià) el significat dels arbres i dels vicis
i virtuts significats en les flors. Tot seguit els tres savis li exposen al gentil (home vell i
que no coneix Déu) les seues creences. Després cadascú se n’anà convençut que
la seua religió era la vera i el gentil tornà a la seua ciutat molt sorprès.
En el transcurs de tot el llibre, no es mostra preferència a favor d’una de les
tres religions. Més d’una vegada hom hi exposa l’ardent desig de reducció de les
creences a una, però mai a quina. El llibre fou escrit primer en àrab.

Obres científiques:
La importància d’aquestes obres apareix eclipsada per la magnitud i
rellevància de la resta de la producció de Llull, però són un senyal de la seua
ambició d’abastar tots els terrenys del coneixement.
Tractat d’Astronomia. Al prefaci diu que vol trobar nous camins a través dels quals
l’home puga tenir coneixements de molts secrets naturals. És l’aplicació de l’Art a
l’astronomia mitjançant l’ús dels principis artístics propis.
Liber principiorum medicinal. Tracta de l’adequació de les diferents medicines als
diferents tipus de pacients a partir de l’estudi de la complexió humana (sanguínia,
colèrica, malenconiosa i flegmàtica) i de la de les herbes medicinals.
Arbre de sciéncia. És un compendi de tot el saber humà.
Altres obres científiques, d’escassa importància, són el Llibre de nova
geometria i el Llibre de natura, a més d’apòcrifes, fabuloses o fingides.
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Obres místiques:
Llibre de contemplació en Déu. Obra extensa redactada inicialment en àrab i que
enceta la seua activitat literària (1272 o 1275). Té una estructura característica d’ell:
divideix el llibre en 365 capítols (com l’any), i cadascun d’ells consta d’una matèria
de contemplació per a cada dia de l’any.
Té un interès de document costumista en tant que està fotografiant
determinades parcel·les de la realitat. Des del punt de vista literari, el projecte de
Llull és de reconvertir els joglars perquè divulguen una poesia de tipus moral i cristià.
Arbre de filosofia d’amor. És fruit dels seus primers fracassos de fer trobar la
veritat mitjançant la raó, que el porten a cercar la convicció valent-se de l’amor. És
més breu que l’anterior i fou escrit en 1298.
Llibre d’oració. Encarregat al beat per Jaume II i la reina Blanca per servir-se d’ell
com a guia del res.
Llibre de Santa Maria. Dedicat a la Mare de Déu.

Obres socials i pedagògiques

Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna, son fill. És en realitat la primera
novel·la de les llengües romàniques i la més important de tota la literatura medieval,
realitzada entre 1283 i 1285. Ací exposa tot el seu pla ideal de reformes religioses en
forma de narració novel·lada que es manté sense perdre la il·lació a través de tots
els episodis. Pretén sobretot arribar a una capa social nova en el crepuscle de l’Edat
Mitjana: la burgesia ciutadana.
Formes d’arribar a la burgesia:
1ª VIA: el gènere literari que fa de suport al Blanquerna, és el del “roman”
(narració novel·lesca). El propi autor ho deixa ben explícit quan diu en quatre
ocasions: ”lo roman d’Evast e Blanquerna”.
L’ús del motlle del roman és un pretext per fer proselitisme; Llull l’empra per a
la difusió de la seua Art i tota la ideologia que l’envolta.
Llull també ens comunica el canal de divulgació. Aquest resulta ser populista
puix se li encomana aquesta tasca a un joglar.
Al costat de la intenció didacticodivulgativa, hi ha qui ha volgut trobar també
un objectiu autobiogràfic, però el que hi ha realment són referències als llocs que
Llull estigué i a moments reals de la seua vida; seria en tot cas, com Jordi Rubió
apuntà, una autobiografia utòpica.
2ª VIA: Al mateix temps té molt a veure amb el destinatari principal la tria de la
llengua. Optà pel català perquè sabia que podia arribar a un públic no especialitzat
més enllà del que parlava llatí.
El protagonista, Blanquerna, és la figura simbòlica dels diferents estaments
religiosos fins a arribar a la figura culminant de l’ermità. En la novel·la tot gira al
voltant de l’home i hi ha elements que ens informen de la vida de l’època.
L’eficàcia de l’ensenyament de Blanquerna es basa en la generalització, que
la fa vàlida com a exemple permanent i universal. Els noms dels protagonistes
també manquen del més petit color local i no suggereix al lector cap raça
determinada.
El llibre està dividit en cinc llibres en atenció a les cinc nafres de Crist i
significa els cinc estaments: de matrimoni, de religió, de prelació, d’apostolical
estament i de vida ermitana.
La qualitat de la novel·la es completa amb detalls de narració i ambientació
propis del gènere novel·lesc.
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Un dels constants recursos de Llull és la narració d’apòlegs o exemples, i

aquest s’acomoda a cadascun d’ells. Un altre recurs és l’automenció bibliogràfica
(menció d’altres obres seues) que acompleix una doble necessitat:
- donar publicitat als seus escrits.
- una interessant funció didàctica consistent a proporcionar al lector una mena
de bibliografia complementària.
Dins d’aquest llibre es troben inclosos: el Llibre d’Ave Maria i el Llibre d’Amic
e Amat, aquest darrer considerat un dels més sublims de la literatura.
Fèlix o Llibre de Meravelles. La seua intenció és donar a conèixer l’amor al servei
de Déu. És la història d’un veritable pelegrí, el qual va errant pel món i es meravella
de tot el que veu, per la qual cosa glorifica Déu, creador i ordenador de la natura. El
llibre conté l’anomenat Llibre de les bèsties, narració de caire al·legòric,
protagonitzada per animals. S’insereix en la tradició del didactisme de fonts orientals.
És un apòleg que a la vegada està farcit d’altres apòlegs. Té una semblança amb
una col·lecció d’apòlegs orientals que circulen en el català de l’època: Calila e Dimna
i un roman francés, Roman de Rénard. La protagonista és una rabosa traïdora que
es diu Na Rénard i que representa un tipus de persona determinada: el de
l’escalador social sense escrúpols capaç de passar dels graons socials per tal
d’aconseguir el poder. El llibre defensa la impermeabilitat dels estaments socials. La
cosmovisió lul·liana és la típicament feudal. Té una lliçó moral en la mesura que
representa el càstig per als que enganyen. És, per tant, una peça didàctica
destinada a respectar un model de societat que ja Llull s’havia encarregat d’explicitar
en el Llibre de l’ordre de cavalleria.
Llibre de l’ordre de cavalleria. Tal vegada és l’única obra profana. Dóna les normes
que ha de seguir qui ha d’arribar a ser un bon cavaller. És un breu tractat destinat a
la formació del cavaller cristià dins de la concepció medieval. El pròleg fou plagiat
per Joanot Martorell al principi del Tirant.
Té set parts, que signifiquen els set planetes que governen els cossos
terrenals.
Doctrina pueril. És un llibre de coneixements generals per als joves, que Llull
dedica al seu fill. Els temes que tracta són: importància de l’educació religiosa, utilitat
dels oficis, alimentació dels infants, educació contra els vicis, etc.
Proverbis de Ramon. És un recull de proverbis de caire edificador, molts dels quals
es troben escampats per altres obres.

Prosa poètica:
Llibre d’Amic e Amat. És una de les obres cabdals de Llull i potser la més
divulgada. El trobem dins del Blanquerna. Està dividit en 366 unitats, una per a cada
dia de l’any, cadascuna de la mitjana de sis línies, cosa que converteix l’obra en una
mena de diari. És escrit expressament per a ermitans, i en haver de condensar en
poques línies matèria per a meditar tot el dia, s’imposa obligadament un llenguatge
metafòric, i un esforç d’aquest tipus es transforma en un elevat món de poesia.
El llibre descriu tres elements: Amic = home, Amat = Crist i Amor =
intermediari dels dos anteriors. Les fonts que s’hi adjunten són el corrent
biblicocristià, el trobadoresc i el musulmà. Notem la influència del Càntic dels Càntics
bíblic, procediments trobadorescs i les obres de sufixs hispanomusulmans.

Obres rimades:
En Llull poeta s’uneixen tres tendències:

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

a) Fer fàcil l’ensenyament. De vegades escriu en vers per una raó didàctica i
no poètica.
b) Té una propensió a la rima.
c) La pràctica de la poesia amorosa en temps de joventut.
El cant de Ramon. La temàtica es redueix a un soliloqui líric del poeta, implorant
Déu en la seua desolació humana. Fa un balanç de la seua vida: després d’una vida
d’apostolat se sent sol i menyspreat pel món.
No trobem cap influència trobadoresca i el seu contingut impressiona pel que
té de confessió personal. És un poema que reflecteix l’anhel de fusió mística. Es
creu que fou escrit cap a 1299, i és una autèntica joia lírica pel seu caràcter humà i
per les seues notes de sensibilitat.
Lo desconhort. Entra en el que podríem anomenar poesia elegíaca o de
lamentació. Descriptivament és llarg: 228 versos alexandrins (6+6). És un text líric,
no estem davant d’una cançoneta lleu i plana per a ser ballable o cantable sinó que,
segons Riquer i Rubió, estem davant una obra de dimensió narrativa perquè hi ha
una relació cronològica dels moments més importants de la seua vida. L’estructura
del poema és dialògica, per això és un poema dramàtic teatral, on apareix Ramon:
transsumpte literari de Llull, sovint apareix com “Ramon lo foll” (punt de vista dels
altres) i un ermità. També és un poema didàctic, perquè a partir del suport líric,
dramàtic i narratiu ens dóna una suma d’ensenyaments en vers acompanyat de
música. És un poema de vellesa, de descoratjament d’un home, la vida del qual
s’acaba i no ha aconseguit els objectius tantes vegades iniciats. Es creu que va ser
escrit pels voltants del 1295 i 1305.
Lo Concili. Escrita amb motiu de la celebració del quinzé concili ecumènic, quan ja
tenia 80 anys. Des del punt de vista del contingut, cal dir que es tracta d’una
seqüència d’imprecacions a diversos estaments jeràrquics de la vida seglar i civil. Té
una musicalitat molt pareguda a les cançons de croada. El to és més optimista que
els anteriors.
El Plany de la Verge. Consta de 31 estrofes i relata la passió i mort de Jesucrist des
del punt de mira de la Mare de Déu.

Aplicació de l’Art a la retòrica

Llull es refereix, en les obres que tot seguit citem, més a l’art de la predicació
que no a la retòrica en general, puix el seu pragmatisme li exigeix dominar i fer
conèixer als predicadors els recursos, les tècniques i els elements persuasius que
fan productives les tasques apostòliques.
Retòrica nova. Malgrat el títol, no és una retòrica general, sinó una obra dirigida a
l’oratòria i a la predicació. No és una reelavoració d’obres anteriors, sinó que és
original, però participa de certs punts presents a les arts de predicació medievals: els
consells per a elegir el lloc i el temps per a centrar els sermons, el fet de tenir en
compte el tipus d’auditori o l’ús didàctic de proverbis, faules i exemples. Segons C.
Wittlin el més innovador són les qüestions de lingüística metafísica: Llull creu que el
signe participa del significat del referent i per això proposa un ordre de col·locació de
les paraules en el text i crea les seues pròpies regles: les paraules més belles
davant de les prosaiques, els substantius davant dels adjectius per ser una categoria
més digna, etc.
Ars magna praedicatione o Llibre de predicació. Inclou conceptes que havia
desenvolupat a l’Art general i està dirigida als predicadors. Per això conté molts
sermons, mostra que Llull inclou com a exemples, però, segons Wittlin, aquests
sermons n’exemplifiquen les normes que Llull ha donat. El més significatiu del llibre
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

és l’arbre que inclou al principi, format per nou branques, nou flors i vuit pètals per
cada flor que representen els Principis Absoluts, els Secundaris i les Substàncies
respectivament. Llull recomana als predicadors consultar l’arbre combinant els
conceptes per tal de construir el sermó.
Art major de predicació o Llibre de virtuts e pecats. Llull agafa el grup de les
virtuts i el dels pecats i ofereix un total de cent trenta-sis sermons exemplificadors
que parlen de totes les virtuts, de tots els pecats i de les combinacions de virtuts i
pecats. És la realització d’un projecte expressat molt abans al Blanquerna.
Art abreujada de predicació. Expressa una nova fórmula combinatòria dels temes
recurrents en la seua obra a partir d’una figura formada per cercles concèntrics que
giren. Els cercles estan dividits en caselles i a cada casella li correspon una lletra
que representa tres combinacions possibles. Malgrat el títol, no es tracta d’una
simplificació dels mecanismes combinatoris anteriors, sinó d’un nou sistema.

5. La llengua i l’estil de les obres de Llull

Llull i la creació del català literari
Riquer, recolzat per altres crítics, diu que Llull “fou el fixador del llenguatge
català, que després serà continuat per la Cancelleria Reial”. Ara bé, açò no vol dir
que la llengua de Llull siga exactament la que ens ha arribat. J. Rubió i Balaguer veu
clar que davant de cada text lul·lià ens hem de demanar a quin graó pertany de la
transmissió i que no hem d’acceptar a cegues com lul·lianes l’ortografia, la flexió
verbal i la forma de certs mots que en molts casos presenten els manuscrits, puix de
vegades els escrivents posteriors modernitzaven els textos originals. El problema no
es presenta tan agreujat en les obres versificades, perquè Llull va escriure en una
llengua poètica convencional, com molts poetes del segle XIV. Els copistes dels
manuscrits de poesia eren avesats a conservar el tint provençalista, i per això la
modernització sovint no és tan radical con ho és en el terreny de la prosa. A més cal
tenir en compte que Llull no demostrà preferència pels textos originals sortits
directament de la seua mà, puix allò que cercava era l’eficàcia dels seus escrits i
potser acceptava les correccions.
Llull demostra que el català pot tenir tants recursos com el llatí per a
expressar-se en filosofia, teologia, ciències exactes... Necessita el català per dur
endavant el seu projecte de conversió, està en funció del seu projecte proselitista de
difusió de la fe. Ho fa en català perquè és més natural i aconsegueix, per tant, un
estil més coherent i unitari.

L’originalitat del seu estil

Per poder comprendre de vegades l’estil de Llull, hom ha de tenir en compte
la peculiar concepció del beat sobre la retòrica. La seua didàctica en aquest terreny
no es redueix a la pura línia formal de l’art retòrica medieval, que cercava l’elegància
a partir d’un ritme que s’adequara a l’oïda, sinó que tenint en compte la persuasió,
Llull es munta una llei retòrica d’ordre ideològic que parteix de la intel·ligència. No li
preocupa l’harmonia dels sons sinó la de les idees.
Ni les tècniques oratòries ni els trets estilístics no el dominaren: per a ell són
només procediments de captació, i per això és tan uniformada la seua tècnica
estilística al llarg de tota la seua obra.
Lola Badia diu que Llull distingeix entre una retòrica lògica i una retòrica
literària: concep la primera adreçada a la intel·ligència i la segona a la imaginació,

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

però tenint privilegi la primera sobre la segona. Llull també tira mà de les
convencions, les quals il·lustren estilísticament la seua obra.
- El “locus amoenus”.
És l’indret idealitzadament concebut i descrit on Llull posa l’escena de les
seues al·legories i disputacions. Els elements principals del seu paisatge són la selva
o el verger, l’arbre i la font. Aquesta escenografia es redueix sovint al boscatge,
símbol de la soledat pròpia de la vida eremítica, tant anhelada per Llull. Altres són el
camí, el lloc on s’apleguen els personatges, tot fent via cercant. Sovint el “locus
amoenus” passa a ser com un personatge, amb una funció simbòlica, afegint
insinuacions als qui dialoguen. L’exemple més evident d’aquest cas és el Llibre
d’Amic e Amat.
- Exemples, proverbis, metàfores.
Per a Llull el proverbi, “bella proposició que conté en si molta sentència”, és
una mena de divisió de l’exemple o citació de fets, normalment ficticis, amb un
contingut didàctic. Pel que fa a la metàfora, no li interessa en tant que és obscura,
sinó en tant que és profunda.
Els exemples que trobem a les seues obres no es refereixen a vides de sants
o a la història profana, sinó que procedeixen de llibres d’apòlegs medievals, de
bestiaris, o són de creació pròpia.
- La repetició.
Segons Llull, com més sovint es reitera un mot significativament bell, més
augmenta el valor estètic d’un text. Per això, el Llibre de contemplació en Déu pretén
assolir una alta cota de bellesa fent ressonar milers de vegades el nom de Déu.
- L’ús de l’antítesi està justificat en Llull pel seu maniqueisme que exclou de
tota formulació l’”aurea mediocritas”, el terme mitjà. Per a ell, o es creu o no es creu,
o es practica el vici o la virtut, etc., i per això l’antítesi és freqüent en els seus textos
com un mecanisme que, en oferir l’oposició de termes, vol arrossegar el receptor cap
a l’element positiu.

El català de les obres de Ramon Llull

A Llull li interessa, no sols la gramàtica, sinó que vol arribar eficaçment a la
gent i aconseguir que les seues paraules siguen escoltades; per això fa ús de la
retòrica.
En Llull, Nadal i Prats opinen que hem de treballar generalment sobre
manuscrits del segle XIV, per la qual cosa deixa de banda les referències a la
fonètica i a la morfologia i se centra en l’estudi de la sintaxi i del lèxic “que han
conservat millor la seua puresa de l’original”.
La sintaxi. Destaquem:
- Elements sintàctics cultes:
1) Aquells casos que són un calc de construccions llatines: * Construcció
d’alguns verbs en dos acusatius. * Calc de la construcció de CUM amb subjuntiu
“com jo sia pobre pecador...”
2) Adopta sistemàticament el subjuntiu de subordinació, seguint les normes de
la gramàtica llatina, enfront de les llengües romàniques, que no recuperen el
subjuntiu fins que superen el balbuceig de la parataxi i l’expressió s’organitza en
períodes més amples on té un paper preponderant la subordinació.
3) Abunden les oracions de relatiu, predominantment amb valor final.
4) Hipèrbaton condicionat per: la rima, pertànyer al fons comú de les llengües
romàniques i la velocitat d’ús d’aquestes formes.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

5) Aplicació dels recursos sintàctics més típics de l’artifici retòric registrat en

obres d’intenció retòrica, constatacions paral·leles, paral·lelismes d’oracions
coordinades, d’oracions de relatiu i d’oracions subordinades:
- prosa rimada
- oposició de contraris
- amplificatio
- Elements sintàctics populars:
- Anacoluts: la darrera part no lliga amb la primera.
- L’impersonal en segona persona.
- Parahipotaxi: introducció de la principal amb adverbi o conjunció.
- Altres elements:
- Afany de precisió: repetició d’idees, mots, referències gramaticals.
- Exuberància gramatical: reiteracions verbals i perífrasis verbals amb
valor de formes simples.
El lèxic. És el mateix Llull qui en dóna en el pròleg de l’Art amativa l’esquema per a
estudiar el lèxic de la seua obra:
a) “els vocables qui són en vulgar”
b) “els vocables qui no són en vulgar e qui són en llatí”
c) “algunes paraules estranyes qui no són en ús vulgar ne en llatí”.
Segons Francesc de Borja Moll, el volum del vocabulari que forma la base de
la prosa lul·liana és aproximadament de 7.000 mots diccionariables. Aquest volum
lèxic pot distribuir-se en aquests percentatges:
Mots populars hereditaris del català ............. 52 %
Mots derivats dins el català ........................... 20 %
Llatinismes ..................................................... 18 %
Mots usats només per Ramon Llull .................. 7 %
Provençalismes ................................................ 1 %
Onomàstica (noms bíblics, geogràfics, etc) ...... 2 %
- Elements populars:
Quan parlem dels elements populars del lèxic lul·lià volem referir-nos als mots
que pertanyen al patrimoni de la llengua catalana. Existeixen cert nombre de mots
de formació popular que no es troben usats en cap altre escriptor medieval:
“maldeïdor” = malparlador.
- Elements cultes:
Aquesta part del lèxic presenta les següents característiques:
- Paraules preses del llatí sense cap adaptació: fortitudo, tempus, locus.
- Paraules sotmeses a una lleugera adaptació a les característiques del
català (supressió d’una vocal o fins i tot d’una síl·laba llatina)
- Llatinismes falsos: ordial = “originari”, extret del llatí primordiale.
- Paraules derivades (creació de noves paraules mitjançant la sufixació):
- Sufixos nominals:
a) -ABILE, -IBILE > -able, -ible: incorruptible, inductible...
b) -ALE> -al: forma adjectius en –al a partir d’altres adjectius en –ic
àton: angelical, apostòlica...
c) -ANTIA, -ENTIA. En Llull predominen els resultats populars –ança,
-ença sobre els cultes –ància.
d) -ANTE, -ENTE> -ant, -ent.
e) -ITATE> -itat.
f) -ITIA> -esa, -ea.
g) -MENTUM> -ment = sufix preferit.
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

h) -OSUM, -OSA> -ós, -osa.

- Sufixos verbals:
a) -ARE> -ar, -IRE> -ir.
b) -IDIARE> -ejar.
c) -FICARE> -ficar. Totes les llengües romàniques han emprat aquest
sufix per formar verbs del llenguatge culte: memorificar, etc.
- Formació d’adverbis en –MENT.
- Paraules estranyes.
Llull adopta una forma de derivació i de creació de mots nous que adapta dels
textos àrabs i que constitueixen un repertori que en el món lexical romànic és
realment “estrany”.
La base teòrica és la de les dignitats divines que li proporcionen els autors
musulmans. A partir d’açò crea les 18 sèries de vocables tècnics corresponents als
18 predicats que constitueixen les “18 rels que són els nou principis absoluts i els
nou principis relatius”.
- Principis absoluts: bonea, gramea, duració, poder, saviea, volentat, virtut,
veritat, glòria.
- Principis relatius: diferència, concordança, contrarietat, començament, mitjà,
fi, majoritat, egualtat, minoritat.
Aplicant a aquests principis els termes d’acció, agent, pacient, i a aquests dos
darrers la consideració en potència i en acte, en surten derivats per a cada un dels
principis.
- Altres elements:
- algunes dotzenes de provençalismes.
- una vintena aproximada d’arabismes en la prosa catalana de Llull.

6. El llegat de Ramon Llull

Filosoficoteològic
La filosofia lul·liana és combativa, nascuda de la discussió i del xoc contra les
idees dels infidels i dels heretges, la qual es va fent i prenent cos a mesura que li cal
defensar-se.
L’obsessió de Llull era que la fe pot ser raonada i entesa, ja que, si no ho fos,
no seria veritable. Ell parla d’una fe prèvia, indiscutible, i aquest pressupost és
raonable en la mesura en què considerem els adversaris de Llull no ateus, sinó
creients d’una altra religió.
És una filosofia nascuda del realisme neoplatònic que arriba a Llull a través
del corrent anselmià-agustinià. Per a ell la idea de Déu és la de perfecció, i les
criatures en són la seua semblança: és el caràcter exemplarista de la filosofia
lul·liana, completat pel simbolisme universal i culminat pel misticisme.
També hi és present una influència de la filosofia i de l’esperit franciscans. La
influència musulmana es veu en l’apropiació de les maneres de filosofar àrabs, en el
seguiment de la lògica d’Al-Gazzali, i en la recurrència a les pràctiques dels sufixos
d’elaborar màximes metafòriques.
Llull està convençut que les seues obres estan inspirades en Déu, fins arribar
a morir per ell. La mort per amor, el martiri, és per a Llull la gran prova d’amor, i,
alhora, la millor recompensa per a l’ésser estimat.
La mística lul·liana és integral (totes les forces de la vida intel·lectual
concorren amb tot el seu poder en l’acte de la contemplació), activa (a semblança de
---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------
 TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

les virtuts divines, les de l’ànima participen en l’acte de la unió mística perfecta),
humana (a semblança del Déu-Home, subordina els sentits corporals als
intel·lectuals), social (l’amor s’arrela en les profunditats de la vida afectiva i és
eminentment social) i pràctica (expansiva, no replegada en si mateixa).
Tot açò ha donat lloc a titllar-lo de Doctor il·luminat.

Lingüístic
Llull s’ocupa de branques que ningú abans havia tractat en català, i
inevitablement es troba amb buits lèxics que ha d’omplir i no pot comptar amb cap
model. Mitjançant els manlleus del llatí i les regles naturals de crear mots del català,
Llull configura una llengua estàndard que serà la base per als escriptors de tota
l’Edat Mitjana, i d’aquesta forma es converteix en el creador de la prosa literària
sense cap exageració.
Els crítics opinen al respecte:
- Martí de Riquer: “la prosa catalana adquirirà gràcies a Llull una perfecció i
una modernitat sorprenents en el pas dels segles XIII a XIV”.
- Joan Martí i Castell: “Llull supera parcialment una diglòssia tan
universalment pesant com és la que es dóna entre el llatí i el català”.
- Nadal i Prats: “No ens atreviríem pas a dir que la influència de la seua
impressionant labor de creació lingüística fou nul·la”.

Literari
Segons Jordi Rubió, hi ha una incomunicació de l’obra literària de Llull amb la
literatura catalana medieval. També parla de la poca transcendència de les
imitacions de l’estil del mestre per part del falsificador d’obres lul·lianes al segle XIV, i
de la pràcticament nul·la influència en autors com Eiximenis, Canals o Metge.
De fet la redescoberta del valor literari de l’obra de Llull no arribà fins que
Jovellanos féu veure que a ell “deben la lengua i la poesía catalana su majestad i
esplendor”.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------