Associacions i federacions

Després de tres dècades d’associacionisme del sector literari podem

constatar que, a mesura que s’ha anat produït una mínima normalització del
mercat literari (editorial i d’altres indústries culturals que utilitzen les
creacions dels escriptors), han anat variant també les necessitats del
col·lectiu professional i, per tant, de les associacions que l’aglutina.
Sense perdre el caràcter i el sentit reivindicatiu lingüístic i cultural –sovint,
també, el polític- les associacions d’escriptors han anat redefinint, en un
grau o altre, els seus objectius i línies d’acció. Almenys, aquelles que
pertanyen als àmbits lingüistics i nacionals perifèrics de l’Estat espanyol.
Uns canvis que, òbviament, són d’intensitat i manifestació distinta en cada
cas, en estreta connexió amb la diversitat de situacions de les llengües,
literatures i societats respectives.
Això no obsta, però, perquè hi hagi alguns trets bàsics que poden ser
comuns i que, de fet, ja han estat posats en discusió repetidament al llarg
dels vint-i-cinc anys que fa que es mantenen contactes regulars entre les
nostres associacions. Partint del fet definitori comú que les defineix a partir
d’una opció de llengua i entorn cultural que expressa una naturalitat que no
és tan òbvia que caldria –que continua essent una “elecció”, un
“compromís”- potser un dels punts cabdals a discutir és fins a quin punt
aquest tret essencial ha de conduir inevitablement cap a una priorització de
les reivindicacions lingüístico-político-culturals per damunt d’aquelles més
estrictament professionals.
És, certament, un debat que podria semblar sobrer i d’evident solució:
ambdós aspectes han d’estar equilibrats, però a la pràctica no sembla que
sigui així. Mentre que l’associació dels escriptors catalans desenvolupa una
acció progressivament més centrada en la defensa dels drets professionals,
la gallega i la basca sembla que continuen creient que els factors derivats
de la reivindicació lingüística i política són essencials, partint de la
consideració que el seu estat de “normalització” és inferior o, si es
prefereix, està en un estadi “anterior” a l’assolit pels catalans. Respecte a
això, cal recordar que, per exemple, el grau de desenvolupament i
normalització no és homogeni, en absolut!, en els diversos Països Catalans,
i també que cal qüestionar a cada moment les timideses en les
reivindicacions professionals a partir d’arguments com ara l’escassa
potència o desemvolupament de les indústries culturals pròpies o el
manteniment d’hipotètics “fronts únics” als quals cal només aportar sense
exigir ni reclamar res.
Una associació hauria, doncs, de poder equilibrar ambdues característiques
fundacionals tenint molt clar que l’objectiu a curt o mig termini és
l’exercici de les seves funcions reivindicatives no únicament en termes
lingüístics i nacionals davant d’enemics externs sinó també de les de tipus
estrictament professional davant dels interessos contraposats dels editors i
de les indústries culturals. Fins el moment que no s’és conscient que les
apel·lacions a la solidaritat per part d’aquests, les excuses del “no negoci” o
les limitacions del “encara no estem preparats” són molt sovint, gairebé
sempre, una trampa vergonyosa no és fàcil estructurar una adeqüada
estratègia de defensa dels drets i les reivindicaciones en aquest ampli
terreny. I, certament, a l’inici –i no únicament- cal comptar amb la sorpresa
primer i l’escàndol després que es plantegin aquestes reivindicacions.
Com a conseqüència d’estar immersos –sotmesos, subjectes, integrats, com
es vulgui dir-ho- a l’estat espanyol tenim una legislació de propietat
intel·lectual única i comuna de la qual deriven tot un seguit de possibilitats
que cal exercir i que convé articular organitzadament, ja que sempre tindran
més eficàcia que en accions aïllades, de fronteres nacionals endins. I és
curiós que, si bé ningú qüestiona la pertinença i acció conjunta –fins amb
altres associacions d’àmbit estatal i expressió castellan- dins de plataformes
com por ser Cedro, en canvi sembla com si altres possibilitats de marc
estatal tinguin menor importància, en favor de la resolució d’àmbit
estrictament “autonòmic”. Això és un error que ens ha fet perdre molt
temps i que és, en part, responsable de l’endarreriment en l’exercici
d’alguns drets o reivindicacions. Per exemple, haver menyspreat totalment
fins fa ben poc la reclamació enfront del Ministerio de Cultura d’allò que
ens pertoca mentre aquesta estructura es mantingui,
Pel que fa al sentit i acció de la Federació Galeusca, sembla que s’ha
produït un malentès lamentable. Tot i les converses anteriors entre les tres
associacions, amb acords que semblaven ferms, recentment es pot constatar
que aquests acords o només eren personals o eren interpretats de manera
distinta per cadascuna de les parts. En concret, la decisió d’acabar amb el
format anterior dels “Galeusca” arran del seu XXVè aniversari i després de
constatar el migradíssim balanç que oferien i la repetició mecànica d’una
fórmula tan poc rendible: turisme, temes genèrics de debat –que ni tan sols
es debatien, només una desfilada de papers pràcticament sense discusió- i
més o menys parafernàlia d’actes institucionals. Semblava decidit que
després de València-Gandia s’optava per una doble mesura que
intensifiqués les relacions i, sobretot, donés resultats més tangibles:
- implicar en el màxim d’activitats de cadascuna de les associacions a
invitats de les altres dues
- organitzar almenys un encontre anual de petit format, amb temes més
concrets o de trobada sectorial
Després –i amb una considerable sorpresa per a l’associació catalana- el
format es manté bàsicament tot i que amb una mecànica nova i que, potser,
permetrà una major participació i debat, però amb el mateix embalum. No
es pot amagar que el canvi de circumstàncies polítiques que s’ha produït
recentment a Galícia i Euskadi potser condueix a una necessitat de
mantenir el format anterior, però aleshores ja en podem augurar fàcilment
els magres resultats, més enllà de la utilitat purament interna de “treure
pit” i assolir un ressò mediàtic més o menys significatiu, però
probablement sense cap millora substancial ni de la comunicació entre els
escriptors de les tres llengües, ni en l’avenç de les temàtiques comunes,
sobretot d’ordre professional. En aquest aspecte, la trobada d’Aranzazu
serà una bona ocasió per debatre-ho però també, en la seva mateixa
dinàmica, de comprovar les limitacions o potencialitats d’aquest format.
Desgraciadament, la intercomunicació entre les tres associacions ha quedat
restringida, ara com ara, en aquest 2009 a la reiteració del model anterior,
amb dues úniques iniciatives que l’AELC ha proposat en aplicació dels que
creia acords en ferm: invitar representants de les altres dues literatures en el
seu congrés de literaturav infantil i juvenil i també en una jornada
d’explicació dels nous models contractuals pactats amb els editors. Més
enllà del fet que la nostra sigui l’associació més antiga, nombrosa i
experimentada en temes professionals, sembla que la dinàmica
d’intercomunicació proposada no ha experimentat cap altra proposta nova
en aquestb primer any d’existència de la Federació. Potser cal replantejar-
ne el sentit o la viabilitat...

Guillem-Jordi Graells