Anda di halaman 1dari 23

El sistema poltic de la Restauraci

El pronunciament de Martnez Campos el desembre del 1874, acollit favorablement per l'exrcit i les forces
poltiques conservadores, va significar la restauraci de la monarquia en la persona d'Alfons XII. El poltic
cabdal del moment va ser Antonio Cnovas, que va assumir la regncia fins a la tornada del rei el gener del
1875.

Un nou sistema poltic


Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacci la Restauraci dels Borb perqu esperaven que la
nova monarquia tornaria l'estabilitat poltica i posaria fi a qualsevol intent de revoluci democrtica i social a
Espanya. Cnovas no buscava el retorn als temps d'Isabel II, sin la vertebraci d'un nou model poltic que
superara alguns dels problemes endmics del liberalisme precedent: el carcter partidista i excloent dels
moderats durant el regnat isabel, l'intervencionisme dels militars en la poltica i la proliferaci d'enfrontaments
civils. Per a aconseguir el seu propsit, es va proposar dos objectius: elaborar una constituci que vertebrara
un sistema poltic basat en el bipartidisme i pacificar el pas posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte cari.
La primera mesura poltica d'importncia va ser la convocatria d'eleccions per a unes Corts constituents,
perqu la Constituci del 1869, defensada per les forces poltiques ms democrtiques, havia quedat, de fet,
sense efecte desprs de la proclamaci de la Repblica. Malgrat que Cnovas no era partidari del sufragi
universal, va disposar que les primeres eleccions del nou rgim es feren per aquest sistema, malgrat que
posteriorment s'hauria de tornar al sufragi censatari.
La Constituci del 1876
La Constituci elaborada lany 1876 s una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi
censatari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Es tractava, per tant, duna constituci de carcter
clarament conservador i inspirada en els valors histrics tradicionals de la monarquia, la religi i la propietat.
La Constituci considerava la monarquia com una instituci superior, inqestionable, permanent i al marge de
qualsevol decisi poltica. Constitua un poder moderador que havia d'exercir com a rbitre en la vida poltica
i garantir la bona entesa i lalternana entre els partits poltics. Per aix, s'hi establia la sobirania compartida i
s'hi atorgaven poders amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts,
suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern.
Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrs dels Diputats, aquest darrer de carcter electiu.
La Constituci no fixava el tipus de sufragi, per una llei de l'any 1878 va establir el vot censatari, limitat als
majors contribuents. Tanmateix, l'any 1890, quan era en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi
universal mascul. Al Senat, la meitat dels senadors ho eren per dret propi o vitalici, cosa que donava opci al
rei i al govern de nomenar directament els senadors.
La Constituci tamb proclamava la confessionalitat catlica de l'Estat, malgrat que tolerava unes altres
creences sempre que no se'n fera manifestaci pblica. Consegentment, es va restablir el pressupost de culte i
clero per a finanar l'Esglsia. El nou text constitucional comptava tamb amb una prolixa declaraci de drets,
per la seua concreci es remetia a lleis ordinries posteriors, que, en general, van restringir-los molt,
especialment els drets d'impremta, d'expressi, d'associaci i de reuni.
Bipartidisme i torn pacfic
Antonio Cnovas del Castillo, forat per la prematura mort dAlfons XII, va introduir un sistema de govern
basat en el bipartidisme i en l'alternana en el poder dels dos grans partits dinstics, el conservador i el liberal,
que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per a accedir al govern. La implantaci dun torn
pacfic de dos partits poltics (el conservador i el liberal) garantiria l'estabilitat institucional i posaria fi a la

intervenci de l'exrcit en la vida poltica, per a canvi generaria un falsejament electoral i la consolidaci dun
rgim oligrquic cada cop ms allunyat de la societat.
L'exrcit, que constitua un dels grans pilars del rgim, va quedar subordinat al poder civil. Aix, doncs, una
reial ordre del 1875 va establir que la missi de l'exrcit era defensar la independncia nacional i que no havia
d'intervenir en els enfrontaments entre partits. Com a contrapartida, s'atorgava als militars una certa autonomia
per als seus afers interns i es provea l'exrcit d'un pressupost elevat. D'aquesta manera, el torn pacfic va
eliminar del panorama poltic de la Restauraci el problema dels pronunciaments militars i el protagonisme de
la presncia militar en els partits i en la vida poltica espanyola que havien caracteritzat lpoca d'Isabel II.

1.2. La fi dels conflictes bllics


L'estabilitat del rgim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. La Restauraci borbnica
va privar la causa carlina d'una bona part de la seua hipottica legitimitat i alguns personatges del carlisme van
acabar reconeixent Alfons XII. A ms, l'esfor militar del govern durant l'any 1875 va fer possible la
reducci dels nuclis carlins a Catalunya, malgrat que hi havien aconseguit alguns xits militars en les batalles
d'Alpens i de Castellfollit. La intervenci de l'exrcit comandat per Martnez Campos va forar finalment la
rendici dels carlins a Catalunya, a l'Arag i a Valncia. No obstant aix, el conflicte va continuar uns mesos
ms al Pas Basc i a Navarra, on va ser traslladada la major part de l'exrcit governamental, que va aconseguir
afeblir la resistncia navarresa i basca fins a la seua rendici total l'any 1876. El febrer d'aquest mateix any, el
prncep Carles va travessar la frontera francesa en direcci a lexili i la guerra es va considerar acabada en tot el
territori.
La conseqncia immediata de la derrota carlina va ser l'abolici definitiva del rgim foral. Aix, doncs, els
territoris bascos van quedar vinculats al pagament dels impostos i al servei militar, comuns arreu de l'Estat. Ara
b, l'any 1878, es va estipular un sistema de concerts econmics que atorgava un cert grau d'autonomia fiscal a
les provncies basques, en virtut de la qual aquestes pagarien anualment a l'administraci central una quantitat
determinada recaptada directament per les diputacions provincials.
La fi de la guerra carlina va permetre acabar ms fcilment amb la insurrecci cubana (Guerra dels Deu Anys,
1868-1878). Com a resultat tant de l'actuaci militar com de la negociaci amb els insurrectes, l'any 1878 es va
signar la Pau de Zanjn. Aquesta pau incloa una mplia amnistia, l'abolici de l'esclavitud (aprovada
l'any 1888) i la promesa de reformes poltiques i administratives per les quals Cuba tindria representants en les
Corts espanyoles. El retard o l'incompliment d'aquestes reformes va provocar, l'any 1879, un nou conflicte
(Guerra Chiquita) i la insurrecci posterior del 1895.
La vida poltica i lalternana en el poder
2

El funcionament del sistema poltic dissenyat per Cnovas necessitava l'existncia de dos grans partits dinstics
que s'alternaren en el poder. Aquest torn de partits es va complir de manera escrupolosa fins a la fi del segle
XIX, per a partir de la crisi de 1898 les dificultats per mantenir el sistema i mantenir a les forces de loposici
fora del sistema cada cop foren ms difcils.
2.1. Els partits dinstics
Cnovas havia estat el dirigent principal del partit alfons que durant el Sexenni Democrtic havia defensat la
Restauraci monrquica. Desprs del retorn d'Alfons XII, el va transformar en el Partido Liberal-Conservador,

que aglutinava els grups poltics ms conservadors (llevat dels carlins i dels integristes) i que va acabar sent
anomenat simplement Partido Conservador. El projecte bipartidista de Cnovas necessitava un altre partit de
carcter ms progressista, l'anomenada esquerra dinstica, i ell mateix en va proposar la formaci a Sagasta. A
partir d'un acord entre progressistes, unionistes i alguns republicans moderats va nixer el Partido LiberalFusionis-ta, que ms endavant seria conegut com a Partido Liberal. Ambds partits els corresponia la tasca
d'unir els diferents grups i faccions, amb l'nic requisit d'acceptar la monarquia alfonsina i l'alternana en el
poder. Per aquesta ra, eren anomenats partits dinstics.
Els conservadors i els liberals coincidien ideolgicament en les qestions fonamentals, per diferien en alguns
aspectes i assumien de manera consensuada dos papers complementaris. Els dos defensaven la monarquia, la
Constituci, la propietat privada i la consolidaci de l'Estat hberal, unitari i centralista. La seua extracci
social era molt homognia i es nodrien principalment de les elits econmiques i de la classe mitjana benestant.
Eren partits de minories, de notables, que comptaven amb diaris, centres i comits distributs arreu del territori
espanyol.
Quant a l'actuaci pobtica, les diferncies eren escasses. Els conservadors es mostraven ms inclinats a
l'immobilisme poltic, proposaven un sufragi censatari i la defensa de l'Esglsia i de l'ordre social. Els bberals
defensaven el sufragi universal mascul i estaven ms inclinats a un reformisme social de carcter ms
progressista i laic. Per, en la prctica, l'actuaci dels dos partits en el poder no diferia en l'essencial, pel fet que
hi havia un acord tcit de no promulgar cap llei que forara l'altre partit a derogar-la quan tornara al poder.
L'alternana regular en el poder entre aquestes dues grans opcions dinstiques (torn pacfic) tenia com a
objectiu assegurar l'estabilitat institucional. El torn en el poder quedava garantit perqu el sistema electoral
invertia els termes propis del sistema parlamentari. D'aquesta manera, quan el partit del govern patia un procs
de desgast poltic i perdia la confiana de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l'oposici a formar
govern. Aleshores, el nou cap del govern convocava eleccions amb la finalitat daconseguir el nombre de
diputats necessari per a formar una majoria parlamentria que b permetera governar.
2.2. Falsejament electoral i caciquisme
El sistema del torn pacfic es va poder mantenir durant ms de vint anys grcies a la corrupci electoral i a la
utilitzaci de la influncia i del poder econmic de determinats individus sobre la societat (cacics). El
caciquisme va ser un fenomen que es va donar en totes les regions d'Espanya, per all on va assolir ms
desenvolupament va ser a Andalusia, Galcia i Castella.
L'adulteraci del vot va constituir una prctica habitual en totes les eleccions, que es va aconseguir per mitj
del restabliment del sufragi censatari, un tracte ms favorable als districtes rurals davant dels urbans i, sobretot,
per la manipulaci i les trampes electorals. El triomf del partit que convocava les eleccions perqu havia
estat requerit per a formar govern era convingut prviament, i s'aconseguia grcies al falsejament dels resultats.
Aix, doncs, el triomf electoral permetia la creaci d'una mplia majoria parlamentria al partit governant.
Els cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven faena a jornalers i
que tenien una gran influncia en la vida local, tant en aspectes socials com poltics. Tamb podien ser
advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l'administraci, que controlaven els ajuntaments, feien
informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions
i podien resoldre o complicar els trmits burocrtics i administratius. Amb la seua influncia, els cacics
orientaven la direcci del vot, agraen amb "favors la fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven
els seus interessos.
Els cacics van manipular les eleccions contnuament d'acord amb les autoritats, sobretot els governadors civils
de les provncies. El conjunt de trampes electorals que ajudava a aconseguir l'adulteraci sistemtica dels

resultats electorals s el que es coneix amb el nom de tupinada. Per a aconseguir l'elecci del candidat
governamental,
no es dubtava a l'hora de falsificar el cens -incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives-,
manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaar l'electorat amb coaccions de tota mena i fins
i tot emprar la violncia per a atemorir els contraris.
2.3. El desenvolupament del torn de partits
Al llarg del perode que va transcrrer entre els anys 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: de totes
les eleccions realitzades, sis van ser guanyades pels conservadors i quatre pels liberals. Malgrat que l'alternana
va travessar moments difcils, la primera crisi del sistema es va produir de resultes de l'impacte del desastre del
1898, que va erosionar els poltics i els partits dinstics.
El Partido Conservador es va mantenir al govern des de l'any 1875 fins al 1881, quan Sagasta va formar un
primer govern de tipus liberal, que va introduir el sufragi universal mascul per als comicis municipals (1882).
L'any 1884 Cnovas va tornar al poder, per el temor a una possible desestabilitzaci del sistema poltic desprs
de la mort del rei Alfons XII (1885), va impulsar un acord entre conservadors i liberals, lanomenat Pacte del
Pardo. La seua finalitat era donar suport a la regncia de Maria Cristina i garantir la continutat de la
monarquia davant de les fortes pressions dels carlins i dels republicans.
Sota la regncia, el Partido Liberal va governar ms temps que el Conservador. Durant l'anomenat govern llarg
de Sagasta, que es va estendre entre el 1885 i el 1890, els liberals van impulsar una important obra reformista
per a incorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la Revoluci del 1868. En aquest perode, es va
aprovar la Llei d'associacions (1887), que va eliminar la distinci entre partits legals i illegals i va permetre que
entraren en el joc poltic les forces opositores, es va abolir l'esclavitud (1888), es va introduir la celebraci de
judicis per jurats, es va impulsar un nou codi civil (1889) i es van dur a terme reformes de la hisenda i militars.
Per la reforma ms transcendent va ser indubtablement la implantaci del sufragi universal mascul en les
eleccions generals (1890). D'aquesta manera, el cens electoral es va ampliar de 800000 persones a prop de
5000000, perqu va donar vot als homes ms grans de 25 anys. Tanmateix, la universalitzaci del sufragi va
quedar desvirtuada amb la continutat dels vells mecanismes de frau i de corrupci electoral, que van fer
impossible una veritable democratitzaci del sistema.
La darrera dcada del segle es va mantenir el torn pacfic de partits: el 1890, els conservadors van tomar al
poder, el 1892 hi van tornar els liberals i el 1895 Cnovas va assumir la presidncia del govern fins al 1897,
quan va ser assassinat. Malgrat aix, el personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien
excessivament de la personalitat dels seus lders, i va provocar dissidncies internes i la descomposici
d'ambds partits. En el Partido Liberal van sorgir personatges com Germn Gamazo i Antonio Maura, que van
provocar l'aparici de faccions i la desorganitzaci del partit. Quant als conservadors, va destacar la dissidncia
dels reformistes de Franciso Silvela, que va aconseguir aglutinar les diferents faccions desprs de la mort de
Cnovas.
Les forces poltiques marginades del sistema
3

Durant la Restauraci, els republicans, els carlins, els socialistes i els nacionalistes van quedar relegats a
l'oposici i no van aconseguir mai obtenir un nombre suficient de diputats per a formar govern o constituir una
minoria parlamentria influent.

3.1.

L'evoluci del republicanisme

Desprs del fracs de l'experincia del Sexenni Democrtic, el republicanisme va haver de plantar cara al
desencs de part dels seus seguidors i a la repressi dels governs monrquics. A ms, els republicans estaven
fortament dividits en diferents tendncies i en una contnua reorganitzaci de forces, fets que van restar eficcia
i suport electoral al seu programa poltic.
L'adaptaci ms rpida a les noves condicions la va protagonitzar el vell dirigent republic Emilio Castelar,
que va evolucionar cap a postures cada vegada ms moderades. Convenut de la prdua de fora dels seus
ideals i que la Restauraci garantiria l'ordre social, va considerar "possible" que la monarquia assumira alguns
dels principis democrtics i va crear el Partido Republicano Posibilista. Un cas contrari va ser el del poltic
progressista Ruiz Zorrilla, que va girar cap a un republicanisme radical que no descartava l'acci violenta
contra la monarquia: va fundar el Partido Republicano Progresista, que va arribar a tenir influncia entre
alguns militars i, lany 1883, va protagonitzar un intent fracassat d'insurrecci. Les prctiques insurreccionals
van provocar el trencament de Salmern amb el partit de Ruiz Zorrilla i la creaci del Partido
Republicano Centralista (1887). El republicanisme amb ms adeptes i el ms fidel al seu ideari inicial fou el
Partit Republic Federal, que continuava tenint com a lder Pi i Margall i comptava amb el suport d'una part
important de les classes populars.
Els republicans van aconseguir refer-se de la desfeta electoral en les eleccions del 1886, quan per primera
vegada durant la Restauraci hi va haver una important minoria republicana a les Corts. El sufragi universal
mascul va comportar una certa revitalitzaci del republicanisme i va estimular la formaci daliances electorals
(Uni Republicana) l'any 1893 i el 1901, que agrupaven les diferents famlies republicanes amb l'excepci dels
possibilistes. Malgrat que les aliances van permetre augmentar els escons parlamentaris, el republicanisme va
perdre part de les seues antigues bases socials i va haver de lluitar pels vots populars en competncia amb el
nou obreris-me representat pel Partido Socialista Obrero Espanol (PSOE), fundat per Pablo Iglesias l'any
1879.
3.2.

La reconversi del carlisme

Desprs de la derrota carlina l'any 1876, es va prohibir de manera explicita l'estada a Espanya del pretendent
Carles de Borb i el carlisme va entrar en una greu crisi desprs que membres destacats de les seues files, com
el vell heroi militar Ramon Cabrera, recone-gueren Alfons XII. A ms, la Constituci del 1876 descartava la
successi al tron de tota la branca carlina dels Borb.
La direcci de] carlisme va tardar un temps a readaptar la seua activitat per convertir-se en un nou partit poltic
capa de prendre part en les conteses electorals. Carles VII va dipositar la seua confiana com a cap del
carlisme en Cndido Nocedal, el qual va estendre els cercles carlins per tot el pas. Els carlins van mantenir la
seua fora a Navarra, al Pas Basc i a Catalunya, per la seua influncia era escassa en la resta del territori
espanyol. La renovaci del partit va anar de la m de Juan Vzquez de Mella, el qual l'any 1886 va proposar
un programa adaptat a la nova situaci poltica. El programa es coneix amb el nom d'Acta de Loredan, pel
nom del palau veneci on residia el pretendent Carles VII desprs de ser expulsat de Frana. La proposta carlina
renovada mantenia la vigncia d'antics principis com la unitat catlica, el urisnie, l'autoritat del pretendent cari
i l'oposici a la democrcia, per ja no es manifestava a favor de l'Antic Rgim i acceptava el nou ordre
liberalcapitalista.
Tanmateix, al si del partit va guanyar fora la disputa religiosa. Una part del partit va acusar Carles VII i els
principals dirigents de no donar prou suport a la poltica catlica impulsada pel papat contra el liberalisme, i
van culpar don Carles de "cesarisme", s a dir, de donar prioritat a la qesti dinstica per damunt de la
religiosa. El lder d'aquest corrent va ser Ramn Nocedal, fill del lder cari, que va protagonitzar una escissi
l'any 1888 i va fundar el Partido Ca-tlico Nacional, que va deixar de reconixer com a rei don Carles i es va
convertir simplement en un partit catlic integrista.

El Partit Cari no va oblidar completament la seua tradici insur-reccional i va promoure alguns intents
fracassats els anys 1899 i 1900, malgrat que els seus dirigents principals van optar per la via poltica. Tamb va
continuar mantenint les jerarquies militars vinculades al record de la darrera guerra i va fundar una milcia, el
Re-quet, que va adquirir importncia en la dcada del 1930.
3.3. Altres forces poltiques
Dels grans partits dinstics sen van separar aquests anys alguns moviments dissidents. La "qesti catlica",
malgrat que el rgim declarava que la religi catlica era l'oficial de l'Estat, va donar lloc a l'aparici d'algun
grup poltic nou. El nou esperit del papa Lle XIII, favorable a la participaci dels catlics en la poltica liberal,
va suposar la fi del suport que una part de la jerarquia catlica espanyola havia donat al carlisme. En aquesta
nova direcci, l'any 1881 es va fundar la Union Catlica, liderada per Alejandro Pidal. Era un partit
conservador i catlic, clarament diferenciat dels carlins, per crtic amb els conservadors els quals acusava de
connivncia excessiva amb el reformisme liberal.
Els liberals tamb van conixer dissidncies al seu si, i, l'any 1881, Segismundo Moret va fundar el Partido
Democrtico-Mo-nrquico, una escissi per l'esquerra dels fusionistes de Sagasta a la qual es van afiliar
homes que havien estat addictes a la Revoluci del 1868, com Montero Ros i Cristino Martos, que
reivindicaven els principis democrtics de la Constituci del 1869. L'any 1882, el general Serrano va crear un
altre grup anomenat Izquierda Dinstica. No obstant aix, ning no va poder mai sostreure a Sagasta el
lideratge dels liberals, i els nous partits van tenir un suport electoral escs.
El sorgiment de nacionalismes i regionalismes

Durant el darrer quart del segle XIX va comenar a Espanya l'ascensi de moviments de carcter regionalista o
nacionalista. Grups d'intellectuals, poltics, periodistes i homes de negocis van comenar a proposar a certes
regions espanyoles, primerament a Catalunya, al Pas Basc i a Galcia, per ms endavant tamb a Valncia, a
Andalusia i a l'Arag, poltiques contrries a l'uniformisme i al centralisme estatal propi del liberalisme
espanyol.
4.1. El nacionalisme catal
La regi pionera en el desenvolupament d'un moviment regionalista va ser Catalunya, on al llarg del segle XIX
havia tingut lloc un creixement econmic superior al de qualsevol altra regi espanyola. La industrialitzaci
havia fet de Barcelona i de la seua rodalia la primera zona industrial dEspanya, i havia propiciat el naixement
d'una influent burgesia dempresaris industrials. Aquest nou grup social sentia que els seus interessos
econmics estaven poc representats en els diferents governs, i va fer de la defensa del proteccionisme
un element aglutinador.
El desenvolupament socioeconmic de Catalunya va dur tamb aparellat un renaixement notable de la cultura
catalana i una expansi de l's de la llengua prpia, el catal. En aquest context, i a mitjan segle XIX va nixer
un moviment que va rebre el nom de Renaixena, l'objectiu del qual era la recuperaci de la llengua i dels
trets d'identitat catalans. D'aquesta manera, el catalanisme va sorgir de la conjunci del progrs econmic i del
renaixement cultural, o, com es va dir aleshores, de la uni de l'aranzel i de la poesia.
D'altra banda, en la dcada del 1880 es va desenvolupar el catalanisme poltic, que va tenir diferents corrents.
Un va estar basat en el tradicionalisme i va tenir en el bisbe Torras i Bages el mxim representant. Un altre era
de carcter progressista, de base popular i amb principis federalistes i va estar encoratjat per Valent Almirall,
que sol ser considerat com el pare del catalanisme poltic. Almirall va fundar l'any 1882 el Centre Catal, que
va comenar a defensar l'autonomia de Catalunya.

Un pas molt important en la consolidaci del catalanisme poltic va ser l'elaboraci de les Bases de Manresa
l'any 1892, un document produt per la Uni Catalanista que proposava la consecuci d'un poder catal com a
resultat d'un pacte amb la corona i, per tant, la consideraci de Catalunya com a entitat autnoma dins
d'Espanya. El regionalisme va passar aleshores a convertir-se en un veritable nacionalisme.
La crisi del sistema poltic de la Restauraci l'any 1898 va acri-xer l'inters de la burgesia catalana per tenir la
seua prpia representaci poltica al marge dels partits dinstics. L'any 1901 es va crear la Lliga Regionalista,
obra de l'intellectual nacionalista Enric Prat de la Riba i del jove advocat Francesc Camb. El nou partit
aspirava a participar activament en la poltica i a tenir representants en les institucions que defensaren els
interessos del catalanisme. L'xit electoral va convertir la Lliga en el primer partit de Catalunya al llarg del
primer ter del segle XX.
4.2. El nacionalisme basc
El nacionalisme basc va sorgir en la dcada del 1890. En els seus orgens cal considerar la reacci davant de la
prdua duna part substancial dels furs desprs de la derrota del carlisme; per tamb el desenvolupament d'un
corrent cultural en defensa de la llengua basca, l'euskera, que va donar lloc a la creaci del moviment dels
uscars, amb un important component religis i de defensa de les tradicions.
El gran propulsor va ser Sabino de Arana, que sentia una gran passi per la cultura autctona d'Euskalerria
(nom basc del territori on es parla euskera). Arana va considerar un gran perill per a la subsistncia de la cultura
basca l'arribada dimmigrants procedents d'altres regions d'Espanya a la zona minera i industrial de Bilbao,
de resultes de l'enorme expansi de la mineria i de la siderrgia basques el darrer ter del segle XIX. Pensava
que aquesta poblaci de maketos (nom que es donava a aquests immigrants no bascos) posava en perill la
llengua basca -reduda aleshores a petits territoris rurals-, les tradicions i l'tnia basca.
Les propostes d'Arana van arrelar en diferents sectors, sobretot en la petita burgesia, i l'any 1895 es va crear el
Partit Nacionalista Basc a Bilbao. Arana va popularitzar un nou nom per a la seua ptria, Euzkadi, una
bandera prpia i va proposar un lema per al partit: "Du i llei antiga". El moviment estava impregnat d'un
gran sentiment catlic i de defensa de la tradici, pretenia impulsar la llengua i els costums bascos i defensava
la puresa racial del poble basc, de manera que va adquirir un cert sentit xenfob.
En un primer moment, el PNB es va declarar de manera immediata independentista en relaci amb Espanya,
per aquesta posici va anar evolucionant cap a l'autonomisme. Malgrat que a la mort d'Arana van sorgir
dissensions dins del nacionalisme basc, el seu progrs electoral va ser constant en les primeres dcades del
segle XX. El seu rival principal en la defensa de la identitat basca va ser el carlisme, que tamb reclamava la
tornada dels furs, i que a Navarra tenia molta ms fora.
4.3. El nacionalisme gallec
A ms del catal i del basc, un altre nacionalisme amb un cert relleu va ser el galleguisme, que va tenir un
carcter estrictament cultural fins ben entrat el segle XX. La llengua gallega s'usava sobretot en el medi rural, i
a mitjan segle XIX, intellectuals i literats gallecs van emprendre el cam de convertir-la en llengua literria.
Aix va donar lloc al naixement del corrent anomenat Rexurdimento, moviment en qu la figura literria ms
influent va ser la poetessa Rosalia de Castro (1837-1885).
Unes minories cultes, insatisfetes davant de la situaci del pas, van comenar a atribuir la responsabilitat del
retard econmic a la subordinaci poltica de Galcia, que forava molts gallecs cap a l'emigi'aci. Dinant
l'ltima etapa de la Restauraci el galleguisme va anar adquirint un carcter ms poltic, per aquest moviment
es va mantenir molt minoritari malgrat el prestigi d'alguns dels seus components (Manuel Murgua i Alfredo
Branas, entre d'altres). Ms tardanament va ser important la figura de Vicente Risco, que en la segona dcada
del segle XX es va convertir en el gran teric i lder del nacionalisme gallec.

4.4. Valencianisme, aragonesisme i andalusisme


Els moviments de ressorgiment cultural que desprs van passar a l'esfera poltica es van donar tamb de manera
incipient en altres regions com Valncia, Arag, Andalusia i, fins i tot, Castella. Per la seua expansi no es va
produir fins ben entrat el segle XX i, especialment, durant la Segona Repblica, la Constituci de la qual
preveia la creaci d'autonomies regionals. El ms important va ser el moviment valencianista, que va nixer
com un corrent cultural de reivindicaci de la llengua i de la cultura prpies (Renaixena) i va tenir en Teodor
Llorente i Constant Llombart els mxims representants. El naixement del valencianisme poltic cal situar-lo
a l'inici del segle XX, amb la creaci de l'organitzaci Valncia Nova (1904), que va promoure la Primera
Assemblea Regionalista Valenciana amb la finalitat de comprometre tots els partits poltics en la creaci d'un
projecte valencianista.
La GUERRA D'ULTRAMAR
5

L'any 1895 va esclatar a Cuba una nova insurrecci, a la qual es va afegir desprs la rebelli de les illes
Filipines. Desprs d'una guerra curta amb els Estats Units, l'any 1898, Espanya va perdre els darrers territoris
colonials i va restar im-mersa en una greu crisi poltica i moral.
5.1. Cuba, la perla de les Antilles
Desprs de la Pau de Zanjn (1878), els naturals de Cuba esperaven de l'ad-ministraci espanyola una srie de
reformes que els atorgaren els mateixos drets de -epresentaci poltica a les Corts que als espanyols de la
Pennsula, la participaci en el govern de l'illa, la llibertat de comer i l'abolici de l'esclavitud, que encara es
practicava amb els negres que treballaven en els ingenis o fbriques de sucre. Cap d'aquestes peticions no havia
estat presa en consideraci per ladministraci colonial a causa de la rotunda oposici dels grans propietaris,
dels negrers i dels comerciants peninsulars.
Seguint el model bipartidista de la Pennsula, es van crear a Cuba dos grans partits, el Partido Autonomista,
majoritriament integrat per cubans, i la Union Constitucional, un partit espanyolista que comptava amb una
forta militncia dels peninsulars installats a l'illa. El primer daquests partits demanava l'autonomia per a l'illa,
propugnava un programa de reformes poltiques i econmiques sense arribar a la independncia i havia
aconseguit una mplia representaci al parlament espanyol. El Partido Liberal de Sagasta es va mostrar
favorable a introduir millores en l'illa, per durant els seus governs successius noms va arribar a concretar
l'abolici formal de l'esclavitud l'any 1888. El 1893 va proposar a les Corts l'aprovaci d'un projecte de
reforma de l'estatut colonial de Cuba, per va ser derrotat per la forta pressi dels interessos econmics
espanyols, que no estaven disposats a fer cap concessi a la "Perla de les Antilles" que els poguera vulnerar.
La ineficcia de l'administraci per a introduir reformes en la colnia va estimular els desigs d'emancipaci, i
l'independentisme va anar guanyant posicions davant de l'autonomisme. L'any 1893, un intellectual, Jos
Mart, va fundar el Partido Revolucionario Cubano l'objectiu del qual era la consecuci de la independncia i
que de manera immediata va aconseguir suport exterior, sobretot dels Estats Units. L'independentisme va
augmentar rpidament la seua base social i va comptar amb el suport de cabdills revolucionaris com Mximo
Gmez, Antonio Maceo i Calixto Garca, que s'havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la
guerra dels Deu Anys i que s'havien negat a acceptar els acords de Zanjn.
L'any 1891, el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelries per als productes importats a l'illa que no
procediren de la Pennsula (aranzel Cnovas). En aquell temps, el client econmic principal de Cuba eren els
Estats Units, que compraven quasi la totalitat dels grans productes cubans, el sucre i el tabac, mentre que

aquesta potncia noms podia exportar a Cuba productes amb forts aranzels d'entrada. L'any 1894, els EUA
compraven el 88,1% de les exportacions cubanes, per noms es beneficiaven del 32% de les seues
importacions, que continuaven procedint majoritriament d'Espanya. El president nord-americ William
McKinley va manifestar la seua protesta per aquesta situaci i va amenaar amb tancar les portes del mercat
nord-americ al sucre i al tabac cubans si el govern espanyol no modificava la seua poltica aranzelria en l'illa.
A la por que aix produir una nova insurrecci independentista, es va afegir ara el temor que, si es produa,
poguera comptar amb el suport dels Estats Units.
5.2. La gran insurrecci
L'any 1879 es va produir un nou intent d'insurrecci contra la presncia dels espanyols a l'illa que va donar lloc
a l'anomenada Guerra Chiquita. La insurrecci dels mambises -nom amb el qual es coneixia els insurrectes
cubans- va ser derrotada l'any segent per la manca de suport, l'escassetat d'armament i la superioritat de
l'exrcit espanyol. Pocs anys desprs, el Grito de Baire del 24 de febrer de 1895 va donar inici a una
insurrecci generalitzada. La rebelli va comenar a l'est de l'illa, a Santiago de Cuba, per es va estendre
rpidament a la zona occidental on hi havia la capital, l'Havana. El cap del govern espanyol, Cnovas del
Castillo, hi va enviar un exrcit comandat pel general Martnez Campos, que considerava que la pacificaci de
l'illa requeria una forta acci militar, que havia d'anar acompanyada d'un esfor poltic de conciliaci amb els
insurrectes.
Martnez Campos no va aconseguir controlar militarment la rebelli i per aquest motiu va ser substitut pel
general Valeriano Weyler, que es va proposar canviar completament els mtodes de lluita i va iniciar una frria
repressi. Per evitar que els insurrectes augmentaren el nombre d'adeptes en el mn rural, va organitzar les
concentracions de camperols, els quals eren obligats a canviar dassentament i eren reclosos en pobles
determinats per a evitar el seu contacte amb els combatents. Weyler va tractar molt durament els rebels, aplicant
a molts dells la pena mxima i tamb la poblaci civil, entre la qual es van estendre la fam i les epidmies.
En el terreny militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols, ja que tenia lloc en plena selva, la
manigua, i contra unes forces molt escampades en el territori, que es concentraven i es dispersaven rpidament.
Ni els soldats espanyols estaven entrenats per a enfrontar-se a una guerra d'aquest tipus ni l'exrcit comptava
amb els mitjans adients. El mal aprovisionament, la manca de pertrets i les malalties tropicals van causar una
gran mortaldat entre les tropes i van fer de la victria final un objectiu cada vegada ms difcil d'assolir.
L'any 1897, desprs de l'assassinat de Cnovas i conscients del fracs de la via repressiva propiciada per
Weyler, el nou govern liberal el va destituir del crrec i va encarregar el comandament al general Blanco. A
ms, va iniciar una estratgia de conciliaci amb lesperana d'espentar els separatistes a pactar una frmula
que mantinguera la sobirania espanyola en l'illa i evitara el conflicte amb els Estats Units. Per aix va decretar
lautonoinia de Cuba, el sufragi universal mascul, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia
aranzelria. Per les reformes van arribar massa tard: els independentistes, que comptaven amb el suport nordameric, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats, que va ser unilateralment declarada pel govern espanyol.
Parallelament al conflicte cub, l'any 1896 es va produir una rebelli en les illes Filipines. La colnia del
Pacfic havia rebut una escassa immigraci espanyola i comptava amb una feble presncia militar, que es veia
reforada per un important contingent de missioners dels ordes religiosos principals. Els interessos econmics
espanyols eren molt menors que a Cuba, per es mantenien per la seua producci de tabac i pel fet de ser una
porta d'intercanvis comercials amb el continent asitic.
Lindependentisme va quallar en la formaci de la Liga Filipina, fundada per Jos Rizal l'any 1892, i en
l'organitzaci clandestina Katipunan. Ambdues van tenir el suport d'una facci de la burgesia mestissa
hispanoparlant i de grups indgenes. La insurrecci es va estendre per la provncia de Manila i el capit general
Camilo Garca Polavieja va dur a terme una poltica repressiva, condemnant a mort Rizal al final de l'any 1896.
El nou govern liberal del 1897 va nomenar capit general Fernando Primo de Rivera, que va promoure una

negociaci indirecta amb els principals caps de la insurrecci, fet que va donar com a resultat una pacificaci
momentnia de l'arxiplag.
5.3. La intervenci dels Estats Units
Els Estats Units havien fixat la seua rea d'expansi inicial en la regi del Carib i, tot i que menys, al Pacfic, on
la seua influncia ja s'havia fet sentir a Hawaii i al Jap. L'inters dels Estats Units per Cuba l'havia portat a fer
diferents proposicions de compra de l'illa, que Espanya sempre havia rebutjat. El comproms americ amb la
causa cubana es va fer evident a partir de l'any 1895, quan el president McKinley va mostrar obertament el seu
suport als insurrectes, als quals enviava armes per via martima.
L'ocasi d'intervenir en la guerra la va donar l'incident del cuirassat nord-americ Maine, que va esclatar al port
de l'Havana, l'abril del 1898. Els Estats Units van culpar falsament del fet agents espanyols i va enviar a
Espanya un ultimtum en qu se li exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol vinculaci
amb el Maine i va rebutjar l'ultimtum nord-americ, amenaant declarar la guerra en cas que l'illa fra envada.
Els dirigents poltics espanyols eren conscients de la inferioritat militar espanyola, per van considerar
humiliant l'acceptaci, sense lluita, de l'ltimtum. Comenava aix la guerra hispanonord-americana.
Una esquadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a Cuba, per va ser rpidament derrotada a la
batalla de Santiago, on s'enfrontaven vaixells malmesos contra navilis moderns. Els Estats Units van derrotar
igualment una altra esquadra espanyola a les Filipines, a la batalla de Cavite. El desembre dels 1898, es va
signar la Pau de Pars per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que
van passar a ser un protectorat nord-americ. L'exrcit espanyol en va tornar venut i en condicions llastimoses,
mentre que molts espanyols es preparaven per evacuar l'illa i repatriar els seus interessos.
Les conseqncies del desastre del 98
6

La derrota i la prdua consegent de les colnies van ser conegudes com el "desastre del 98". Malgrat que la
crisi del sistema poltic i, en part, de la societat i de la cultura espanyoles s'havien anunciat ja des d'abans, el
desastre es va convertir en la primera gran crisi del sistema poltic de la Restauraci.
6.1.

Una crisi poltica i moral

Malgrat l'envergadura de la crisi del 1898 i del seu significat simblic, les seues repercussions immediates van
ser menors del que sesperava. Encara que la guerra va comportar prdues materials importants en la colnia,
no va ser aix en la metrpoli, on la crisi econmica va ser molt menor del que s'esperava (vegeu el tema 10).
La necessitat de fer cara als deutes contrets per la guerra cubana van promoure una reforma de la hisenda, duta
a terme pel ministre Fer-nndez Villaverde amb la finalitat d'incrementar la recaptaci a partir d'un augment de
la pressi fiscal.
Tampoc no hi va haver la gran crisi poltica que s'havia anunciat i el sistema de la Restauraci va sobreviure i
va assegurar aix la continutat del torn dinstic. No obstant aix, alguns dels nous governants van intentar
aplicar a la poltica les idees del regeneracio-nisme, un corrent molt crtic amb el sistema poltic i amb la
cultura espanyols. La crisi poltica va estimular tamb el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot al
Pas Basc i a Catalunya, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinstics per a desenvolupar una poltica
renovadora i descentralitzadora.
Aix, doncs, la crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideolgica, que va causar un important
impacte psicolgic entre la poblaci. La derrota va sumir la societat i la classe poltica espanyola en un estat de

desencs i de frustraci perqu va significar la destrucci del mite de l'imperi espanyol -en un moment en
qu les potncies europees estaven construint extensos imperis colonials a sia i a frica, i la relegaci
d'Espanya a un paper de potncia secundria en el context internacional. A ms, la premsa estrangera va
presentar Espanya com una "naci moribunda", amb un exrcit totalment inefica, un sistema poltic corrupte i
uns poltics incompetents. Aquesta visi va quallar en bona part de l'opini pblica espanyola.
6.2.

El regeneracionisme

El fracs de la Revoluci del 1868 havia deixat una empremta important en els intellectuals progressistes, que
consideraven que s'havia perdut una gran ocasi de modernitzar el pas. Aquest era el sentiment d'un grup
d'intellectuals reunits en la Institucin Li-bre de Ensenanza, creada lany 1876, quan molts catedrtics
van abandonar la universitat perqu aquesta no els permetia la llibertat de ctedra. La instituci, que tenia en les
seues files homes de la vlua de Francisco Giner de los Ros i estava profundament influda pel krausisme, va
ser una gran impulsora de la reforma de leducaci a Espanya.
Alguns intellectuals formats en la Institucin Libre de Ensehanza consideraven que la societat i la poltica
espanyoles, excessivament infludes per la doctrina catlica, no afavorien ni la modernitzaci de la cultura ni el
desenvolupament de la cincia. Aquest corrent, que parlava amb insistncia de la regeneraci d'Espanya, va
acabar co-neixent-se com a regeneracionisme. El seu home ms representatiu va ser l'aragons Joaqun Costa,
que no solament va ser un prolfic escriptor sin el creador d'institucions socials i econmiques com la Liga
Nacional de Productores i l'inspirador d'un partit poltic, la Union Nacional, de carcter popular i molt crtic
amb la Restauraci.
La crisi del 1898 va aguditzar la crtica regeneracionista, molt negativa envers la histria d'Espanya, que
denunciava els defectes de la psicologia collectiva espanyola, considerava que hi havia una mena de
"degeneraci" dall espanyol i que calia la regeneraci del pas, enterrant les glries passades -calia "tancar
amb set claus el sepulcre del Cid", va dir Costa-. Els regeneracionistes defensaven la necessitat de millorar la
situaci del camp espanyol i d'elevar el nivell educatiu i cultural del pas, com reflecteix el lema, tamb
de Costa: "Escola i rebost". En la dcada del 1890, va comenar a produir-se tamb una renovaci en la cincia
espanyola amb la introducci del positivisme, amb els progressos de la medicina i amb la cincia experimental i
la sociologia.
Tamb cal remarcar la configuraci d'un grup de literats i de pensadors coneguts com la Generacin del 98,
que van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit molt crtic i en un to pessimista. Van pensar que
la prdua de les darreres restes del que havia estat l'imperi espanyol era el moment per a la regeneraci moral,
social i cultural del pas (vegeu Pensament i cultura, pg. 270).
La crisi del sistema de la Restauraci (1898-1931)
El desastre del 1898 va produir una commoci general al pas. Com a conseqncia d'aix, el rgim de la
Restauraci va entrar en una nova fase, que va estar marcada per l'arribada al tron d'Alfons XIII, en complir la
majoria d'edat el 1902, i que es va acabar l'any 1931 amb la caiguda de la monarquia i la proclamaci de la
Segona Repblica.
Durant aquest perode, una nova generaci de poltics i nous moviments socials (republicanisme, obrerisme,
nacionalisme) van irrompre en la vida espanyola. El rgim de la Restauraci va ser incapa d'eixamplar la seua
base social cap a aquestes noves forces, que sempre es van mantenir al marge del sistema i van provocar
un augment dels conflictes socials i poltics. Entre el 1898 i el 1912, els partits dinstics (Conservador i
Liberal), amb els seus dirigents principals, Antoni Maura i Jos Canalejas, van intentar una modernitzaci del
sistema. Per a partir del 1912, la contnua decadncia i la fragmentaci del rgim va provocar un
enfortiment de l'oposici republicana, obrerista i nacionalista.

El problema colonial al Marroc i l'impacte de la Gran Guerra van agreujar els conflictes, que van esclatar en els
esdeveniments revolucionaris del 1917. La incapacitat del sistema de la Restauraci per renovar-se i
democratitzar-se va propiciar la soluci militar i, l'any 1923, el colp d'Estat de Primo de Rivera va originar una
dictadura fins al 1930. El comproms de la mateixa monarquia amb el nou rgim va desembocar en la seua
caiguda l'abril del 1931.

El reformisme dinstic
El desastre del 1898 va mostrar les deficincies del rgim de la Restauraci i va donar lloc a un reformisme
poltic, basat en les idees regeneracionistes. Poc desprs, la majoria d'edat del monarca Alfons XIII (1902) va
marcar el comenament de la segona etapa de la Restauraci.
1.1. El fracs del primer govern regeneracionista
L'any 1899, la reina regent, Maria Cristina, va atorgar la seua confiana per a formar govern a un nou lder
conservador, Francisco Silvela, el qual va convocar eleccions. El nou govern va mostrar una certa voluntat de
renovaci, i va donar entrada a algunes figures alienes a la poltica anterior, com el general Polavieja o el lder
del conservadorisme catal Manuel Duran i Bas.
Es va iniciai-, aix, una poltica reformista amb projectes de descentralitzaci administrativa, per tamb es va
impulsar una poltica pressupostria que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i
creava impostos nous per a fer front als deutes contrets durant la guerra de Cuba. Les noves crregues fiscals
van impulsar, especialment a Catalunya, un boicot dels contribuents a la recaptaci de tributs (tancament de
caixes). Els ministres ms renovadors van acabar dimitint i, malgrat que el govern conservador es va mantenir
en el poder, en 1901 la regent va tornar a atorgar el govern als liberals. L'esperit de regeneraci havia durat
escassament un any, i van tornar a aparixer les velles prctiques del torn de partits. El sistema de la
Restauraci havia sobreviscut al desastre del 98.
1.2. Les reformes de Maura i Canalejas
A la primavera del 1902, quan va complir 16 anys, va pujar al tron el monarca Alfons XIII. Aquest moment va
coincidir amb una renovaci de lideratge dins dels partits dinstics. L'any 1903 es va morir Sagasta i va arribar
al capdavant del Partido Conservador Antoni Maura; mentrestant, al Partido Liberal es consolidava Jos
Canalejas. Aquesta nova generaci de poltics, influda pel regeneracionisme, va impulsar els projectes de
reforma ms importants des de l'interior del sistema, tot i que la por d'acceptar els riscos d'una veritable
participaci democrtica va mantenir el torn dinstic i el falsejament electoral i va fer impossible la
democratitzaci real del rgim.
El 1904, el conservador Antoni Maura es va convertir en cap del govern. Maura tenia un esperit renovador i
reformista, per sempre dins de les idees del conservadorisme. El seu projecte poltic es va recollir en la
consigna de revoluci "des de dalt", que defensava la necessitat que el rgim s'havia de reformar des del govern
per a impedir que el transformara una revoluci popular. Per aix, va intentar la regeneraci del sistema a partir
de la formaci d'una nova base social, les anomenades "masses neutres, amb l'ajuda de les quals
pretenia configurar un Estat fort, capa de governar de manera efica i d'aconseguir tant desbancar la vella casta
de cacics com impedir que les classes populars adquiriren massa protagonisme. En aquesta direcci es va dur a
terme una reforma electoral (Llei electoral, 1907), que no va aconseguir ni posar fi a la corrupci ni
democratitzar el sistema poltic, per que va fer ms difcil el frau electoral.
Maura va intentar atraure cap al rgim el nacionalisme moderat no republic, com el de la Lliga Regionalista.
Va fer un primer intent d'arribar a acords amb el catalanisme concedint ms autonomia als ajuntaments i a les
diputacions i reconeixent les regions (projecte de reforma de ladministraci).

El govern de Maura tamb va adoptar mesures econmiques per reactivar la indstria i va promulgar la Llei de
colonitzaci interior per a estimular lagricultura. En el terreny social, va aprovar algunes lleis (Llei del descans
dominical) i cre l'Instituto Nacional de Previsin (1908), dedicat a les assegurances obreres. Per la defensa
de l'ordre social comport una actitud molt intransigent en el manteniment de l'ordre pblic, especialment en
els esdeveniments de la Setmana Trgica (1909) de Barcelona. La repressi brutal que va seguir la revolta va
ser la causa principal de la caiguda del govern conservador.
L'any 1910, Jos Canalejas va formar un nou govern liberal. El seu programa proposava, una altra vegada, la
modernitzaci de la polltica, i intentava atraure certs sectors populars (republicans, socialistes, etc.) a partir
d'un reformisme social ms gran i de limitar el poder de lEsglsia. El govern va emprendre una tasca
legislativa mplia. Va iniciar la reforma del procediment de finanament de l'Esglsia i va aprofundir en la
separaci de l'Esglsia i l'Estat. La negativa de la Santa Seu a qualsevol procs de reforma va comportar la
promulgaci de l'anomenada "Ley del candado"(1910), que limitava l'establiment de nous ordes religiosos. La
poltica social va tenir com un dels elements bsics la substituci de l'impost de consums per un impost
progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. Tamb es va reformar la Llei
del reclutament, que passava a ser obligatori en temps de guerra, i es va suprimir la redempci en metllic.
Finalment, es van promulgar un seguit de lleis encaminades a millorar les condicions laborals, com la
normativa sobre el treball de la dona.
Canalejas va ser sensible al problema de les autonomies regionals, especialment del nacionalisme catal,
convenut que la seua incorporaci al sistema ajudaria a estabilitzar-lo. Aix doncs, el govern liberal va elaborar
la Llei de Mancomunitats, que acceptava la possibilitat de la uni de les diputacions provincials per a fer-se
crrec de la gesti d'alguns serveis pblics. Per aquest projecte i la resta de reformes van ser interromputs per
la mort de Canalejas, assassinat per un anarquista a Madrid, el 1912. La Llei de Mancomunitats va ser aprovada
pel govern de Dato en 1914, i noms es va constituir la Mancomunitat de Catalunya.
Les forces d oposici

Al marge dels partits dinstics, l'oposici es va anar reforant: el republicanisme es va ampliar amb l'aparici de
nous partits, en el moviment obrer es van anar consolidant el socialisme i l'anarcosindicalisme, els
nacionalismes regionals tamb van crixer, i la dreta carlina va mantenir les seues posicions.
2.1. El republicanisme
El republicanisme va ser la fora principal d'oposici i va constituir la minoria parlamentria ms nombrosa al
comenament del segle XX, per sempre va tenir el problema de la fragmentaci en diversos grups. Amb la
finalitat de donar homogenetat al republicanisme va nixer, el 1903, la Uni Republicana, una coalici de
grups republicans encapalada pel veter poltic Nicols Salmern, i per Alejandro Lerroux. La Uni
Republicana va aconseguir diversos xits electorals i, a fi d'ampliar el camp d'acci, es va acostar als
nacionalismes regionalistes de Catalunya, Galcia i Valncia. L'any 1906, Salmern es va integrar a la coalici
Solidaritat Catalana, que va obtenir un gran xit electoral el 1907.
Aquesta orientaci del partit va ser rebutjada per un sector, encapalat per Alejandro Lerroux, que se'n va
escindir i va fundar a Barcelona, en 1908, el Partit Radical de marcat carcter anticatalanista. Amb un discurs
demaggic, anticlerical i suposadament revolucionari va aconseguir influir en grans sectors de les classes
populars catalanes. Cap al 1910, desprs de la Setmana Trgica, en va perdre el suport, va moderar el seu
discurs i es va traslladar a Madrid.

Llevat del grup de Lerroux, la collaboraci del republicanisme amb el Parti-do Socialista Obrero Espanol va
menar a la creaci, el 1909, de la Conjuncin republicanosocialista, que va tenir un cert xit en les eleccions
del 1910. El 1912, va sorgir un nou grup poltic de caire republic, el Partido Reformista, fundat per
Melquades lvarez. Es van acostar a aquest partit intellectuals com Manuel Azana i Jos Ortega y Gasset,
per mai no va arribar a ser una formaci nombrosa. Posteriorment va evolucionar cap a posicions
monrquiques i arrib a formar part del darrer govern constitucional l'any 1922.
2.2.

Els nacionalismes: Catalunya i el Pas Basc

A Catalunya, durant el primer ter del segle XX va destacar el predomini poltic de la conservadora Lliga
Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Camb, que va obtenir xits electorals notables i va
governar la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1923. Parallelament es va anar consolidant
un catalanisme d'adscripci republicana: el 1905 es va crear el Centre Nacionalista Republic i, el 1910, la
Uni Federal Nacionalista Republicana. Com a reacci a la poltica anticatalanista del govern liberal (Llei de
jurisdiccions, 1906), es va constituir la coalici electoral Solidaritat Catalana, que agrupava catalanistes,
republicans i carlins, i que va obtenir un gran xit en les eleccions de 1907 (41 del total de 44 diputats). El 1917
es va crear el Partit Republic Catal, liderat per Marcell Domingo, i el 1922, van sorgir Acci Catalana,
fruit duna escissi de la Lliga Regionalista, i Estat Catal, una organitzaci independentista dirigida per
Francesc Maci. Per el catalanisme republic va ser derrotat electoralment per la Lliga fins al 1931, quan la
seua uni en un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, va aconseguir el triomf en les eleccions.
El cas del nacionalisme basc, el primer ter del segle XX va estar marcat per les disputes i les escissions sobre
els aspectes que havien de predominar al Partit Nacionalista Basc: l'independentisme, l'autonomisme o el
catolicisme. L'any 1916, el PNB es va anomenar temporalment Comuni Nacionalista Basca. Les escissions
ms importants van ser la del grup Aberri en 1921, desprs reunificat amb el PNB en 1930, i la d'Acci
Nacionalista Basca, grup declaradament republic nascut en 1930. Malgrat la fragmentaci poltica, el gran
auge econmic del Pas Basc va afavorir el creixement del nacionalisme, sobretot a Biscaia, on tenia la
principal base electoral El 1911, el PNB va crear el seu propi sindicat de confessionalitat catlica, Solidaritat
dObrers Bascos (l'actual ELA-STV), per a atraure els obrers cap a un sindicalisme nacionalista i apartar-los
dels sindicats socialistes. A partir del 1917, el nacionalisme basc va comenar a tenir una representaci
parlamentria notable.
2.3.

La dreta antilberal: el carlisme

Al comenament del segle XX, el carlisme va mantenir la presncia i les bases. L'any 1909 va morir el
pretendent Carles de Borb (Carles VII) i va ser succet pel seu fill Jaume de Borb. Les disputes i dissidncies
en el si del partit mentre Jaume de Borb en va ser el cap van ser freqents. La ms important es va produir
arran de la Primera Guerra Mundial, quan un sector del partit, contrari al suport oficial als aliats, es va
manifestar germanfil i un dels seus principals homes, Juan Vzquez de Mella, va abandonar la militncia i
va fundar el Partido Tradicionalista el 1919. Tamb el Partido Catlico Nacional o Integrista, una escissi
cailina de la darreria del segle XIX, es manifestava ali a les formes de govern, per la seua visi extremament
conservadora el situava prop dels grups monarquicoconservadors.
Les bases militants de l'integrisme, com les del carlisme, es concentraven a Navarra, al Pas Basc i a Catalunya,
per tamb sen van desenvolupar grups a Andalusia (Sevilla i Huelva) i en altres regions. Tant integristes com
carlins van acceptar la participaci electoral i sempre van disposar de representaci al Parlament. Des del 1917,
la dreta antiliberal va ser la que va insistir ms en el perill comunista o bolxevic, reclamaven la necessitat d'una
dictadura que imposar l'ordre social i posteriorment va donar suport a Primo de Rivera. Amb l'arribada de la
Repblica en 1931, els tres grups (carlins, integristes i tradicionalistes) van aconseguir reunificar-se en un sol
partit que sanomenaria Comuni Tradicionalista.
2.4. L'oposici obrera

Entre les forces socials que el rgim va ser incapa dincoi'porar hi va haver les del moviment obrer: el Partido
Socialista Obrero Espanol, el sindicat de tendncia socialista, Uni General de Treballadors, i el sindicat
d'inspiraci anarcosindicalista, Confederaci Nacional del Treball.
El partit i el sindicat socialistes
Quan va comenar el segle XX, el PSOE encara era una fora relativament petita, per amb bases slides que li
van permetre un creixement lent per progressiu. El partit s'organitz a travs de les agrupacions socialistes
locals, aplegades, al seu torn, en les agrupacions provincials. La direcci l'exercia un Comit Nacional,
anomenat ms endavant Comissi Executiva, que va presidir Pablo Iglesias fins que va morir. En 1899, el
PSOE tenia noms uns 3000 afiliats, en 1915 ja eren 15000, i durant la dcada de 1920, 30000.
El partit seguia unes directrius que van marcar la seua actuaci: la preservaci de l'organitzaci, sense posar-la
en perill amb grans accions revolucionries; la diferenciaci respecte dels partits burgesos, per aix van tardar
tant a fer-hi aliances, i la convicci que el socialisme havia d'aprofitar les oportunitats que donava el sistema
parlamentari, per la qual cosa des de molt aviat va participar en les eleccions. L'any 1905, el PSOE va obtenir
regidors a Madrid i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir una acta de diputat.
Pel que fa al sindicat socialista, UGT, el seu creixement encara va ser ms gran. Es va mostrar partidari de
l'acci poltica per a aconseguir reformes socials i laborals i va defensar la participaci de representants obrers
en els organismes estatals. Aix doncs, a l'Instituto de Reformas Sociales sempre hi van participar els
socialistes, entre els quals va destacar Francisco Largo Caballero, que en 1918 arribaria al crrec de secretari
general de la UGT. L'organitzaci del sindicat es basava en la federaci, a escala local i provincial, de sindicats
dofici, tot recollint l'antiga tradici artesanal.
A partir del 1917 malgrat el fracs de la vaga general revolucionria i la repressi subsegent, el sindicalisme
socialista va comenar a crixer a partir d'aleshores. Si el 1914 la UGT tenia uns 120000 afiliats, l'any 1921 ja
havia passat a 240000. Aquesta expansi es va produir, sobretot, a Madrid, el Pas Basc, Astries, Andalusia i,
una mica menys, a Llevant.
La vinculaci entre el PSOE i la UGT era molt estreta, i els seus dirigents principals moltes vegades van ser
militants de totes dues formacions. Per tant, l'auge del sindicalisme socialista va anar acompanyat del
creixement del partit socialista. El 1918, Julin Besteiro i Francisco Largo Caballero, entre d'altres, van
aconseguir actes de diputat per la circunscripci de Madrid, mentre que In-dalecio Prieto les va obtenir per
Bilbao; i l'any 1920, els socialistes van aconseguir 578 regidors en les eleccions municipals. Els nous dirigents
es van mostrar clarament partidaris del parlamentarisme i d'una prctica poltica reformista i moderada.
Per l'esclat de la Revoluci Russa va fer que alguns militants del socialisme es mostraren partidaris de la lnia
bolxevic i s'escindiren del PSOE en 1921 i fundaren el Partido Comunista de Espana (PCE), una formaci
que va tenir poca influncia, tot i que tenia grups actius a Biscaia i a Astries.
Els anarcosindicalistes: la CNT
Quan va comenar el segle XX, lanarquisme tenia la presncia ms gran a Catalunya, per tamb era poders a
Andalusia, Arag, Astries i Llevant. A Barcelona, les societats obreres i els sindicats autnoms dinspiraci
anarquista van crear, l'any 1907, Solidaritat Obrera, una federaci d'associacions de treballadors de caire
apoltic, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionria. Solidaritat Obrera va tenir premsa prpia, Tierra y
Libertad i Solidaridad Obrera i, el 1910, impuls la fundaci de la Confederaci Nacional del Treball (CNT).
El nou sindicat va nixer amb l'objectiu d'escampar-se arreu d'Espanya i de donar estabilitat al sindicalisme
anarquista.
La CNT es definia com a revolucionria i presentava una ideologia basada en tres pressupsits bsics: la
independncia del proletariat respecte de la burgesia i de les seues institucions (TEstat), i per aix es declarava

totalment apoltica; la necessitat de la unitat sindical dels treballadors, i la voluntat d'enderrocar el


capitalisme per mitj de l'expropiaci dels burgesos. L'acci revolucionria s'hauria de dur a terme per mitj de
vagues i boicots fins a arribar a la vaga general revolucionria. Levoluci de la CNT va tenir alts i baixos
clars i l'any 1911, desprs de la vaga general de setembre, el sindicat va ser prohibit fins al 1914. En l'poca de
la Primera Guerra Mundial es va obrir una etapa de collaboraci amb la UGT, que va desembocar en
la convocatria conjunta de la vaga general revolucionria del 1917.
Durant els anys posteriors a la guerra, la CNT va passar de 15000 afiliats el 1915 a 700000 a la darreria del
1919. Tamb va ser el moment dels seus grans lders, Salvador Segu, Angel Pestana i Joan Peir. En aquest
creixement van resultar fonamentals el congrs de Sants a Barcelona (1918) i el congrs de la Comdia a
Madrid (el 1919). En les dues es van prendre acords importants, com la creaci dels sindicats nics
d'indstria, amb la voluntat de substituir els antics sindicats d'ofici; i es va reafirmar l'apoliticisme i la
necessitat de la negociaci directa entre obrers i patrons, sense cap intervenci de forces poltiques o de
representants de l'Estat.
De la Setmana Trgica a la vaga revolucionria (1909-1917)

El rgim de la Restauraci va ser incapa de solucionar els conflictes socials. En 1909, el clima de tensi,
agreujat per la guerra del Marroc, va esclatar en la Setmana Trgica, i l'any 1917, la situaci de crisi econmica
va desembocar en una vaga general revolucionria.
3.1.

El conflicte colonial del Marroc

A partir del 1900, Espanya va consolidar la seua penetraci al nord d'frica. La Conferncia d'Algesires (1906),
a la qual van assistir uns quants pasos europeus, i el posterior Tractat Hispanofran-cs (1912) van establir un
protectorat francoespanyol en la zona del Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una
zona muntanyosa del nord, amb l'obligaci de pacificar-lo i d'organitzar-lo. Linters espanyol per aquesta zona
radicava en els possibles beneficis econmics (mines, inversions en ferrocarrils, etc.), per sobretot en el desig
de restaurar el prestigi de l'exrcit, enfonsat desprs del desastre de Cuba, i d'aconseguir que Espanya es tornara
a convertir en una potncia colonial.
La presncia espanyola en aquesta rea es va veure contestada pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en
cabiles. L'any 1909, els rifenys van infligir una derrota important a les tropes espanyoles al Barranco del
Lobo, que va ocasionar nombroses baixes. Aleshores es va decidir augmentar el nombre de soldats al Rif amb
reservistes, molts dells casats i amb fills, i es va disposar que partiren alguns regiments des de Barcelona, la
qual cosa va provocar un moviment de protesta popular molt important.
3.2.

La Setmana Trgica de Barcelona

La mobilitzaci contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el dia 18 de juliol, durant l'embarcament de
tropes cap al Marroc. El dia 24 es va constituir un comit de vaga, amb la participaci de republicans
lerrouxistes, socialistes i anarquistes, que va fer una crida a la vaga general per al dia 26. Per aquesta vaga va
derivar en una revolta popular que va desbordar lobjectiu inicial de protesta contra la guerra del Marroc i va
acabar sent un esclat espontani de totes les tensions socials acumulades.
Els incidents al carrer es van multiplicar, es van alar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces
de l'ordre pblic i, finalment, esclat un fort sentiment anticlerical que va desembocar en l'atac i l'incendi de
ms de 80 centres religiosos. Les autoritats hi van respondre declarant l'Estat de guerra i enviant-hi reforos

per reprimir les manifestacions. El nombre elevat de morts i ferits va radicalitzar el moviment insurreccional,
per la falta de direcci i coordinaci poltiques va derivar cap a l'acci incontrolada de grups que actuaven
indiscriminadament i sense objectius clars. Els successos violents van ser controlats el 2 d'agost.
La repressi posterior va ser molt dura per part del govern de Maura. Els processos penals es van encomanar a
tribunals militars. Es van celebrar 216 consells de guerra que van afectar 1700 persones i es van dictar 17 penes
de mort, de les quals noms se'n van executar 5. Entre les condemnes a mort hi havia la de Francesc Ferrer i
Gurdia, un pedagog anarquista fundador de l'Escola Moderna, instituci pedaggica laica i innovadora. Ferrer
no havia intervingut en la revolta, per ats el caire tan anticlerical de l'alament shavia d'exercir un castic
exemplar, segons creien les classes altes i l'Esglsia, contra aquells que posaven en dubte el seu domini.
La repressi de la Setmana Trgica va suscitar una onada de protestes per la seua virulncia i arbitrarietat. El
govern conservador de Maura es va haver d'enfrontar a crtiques molt dures, i els liberals i republicans es van
unir per exigir-ne la dimissi. L'oposici a Maura, amb el suport de les campanyes internacionals de denncia
de la repressi, sota la frmula comuna de "Maura no!", va aconseguir que Alfons XIII dissolguera les Corts i
traspassara el govern als liberals.
3.3. L'impacte de la Gran Guerra
A l'estiu del 1914, quan al capdavant del govern hi havia el conservador Eduardo Dato, va esclatar la Primera
Guerra Mundial, que va enfrontar els anomenats imperis centrals (Alemanya, ustria) amb les potncies aliades
(Gran Bretanya, Frana, Rssia) i en la qual van intervenir molts altres pasos. Dato va declarar de seguida la
neutralitat espanyola, fet que va mantenir el pas fora del conflicte i va evitar el greu desastre que haguera
significat per a la poblaci. Aquesta situaci va suposar, a ms, una oportunitat extraordinria per a l'economia
del pas (vegeu el tema 10). La guerra generalitzada a Europa va permetre exportar productes industrials i
agraris, que els combatents necessitaven molt i pels quals estaven disposats a pagar preus molt alts. Els
industrials, especialment catalans i bascos, van fer grans negocis.
Per com que es va dedicar una gran part de la producci a l'exportaci, els preus interiors van pujar
desorbitadament, i aix no es va acompanyar de puges de salaris. La carestia de vida es va convertir en un
problema per a les classes populars: es van encarir molt els productes bsics com el pa, l'arrs, l'abadejo i els
combustibles. El conflicte social, a causa de l'empitjorament de les condicions de vida de la major part de la
poblaci, va anar creixent de manera imparable i les organitzacions obreres van encapalar una protesta cada
vegada ms gran que va desembocar en el moviment vaguista de l'estiu del 1917.
3.4. La crisi del 1917
L'any 1917 es van produir conflictes socials i poltics en gran part d'Europa. El mes de febrer havia caigut el
tsa-risme a Rssia i a l'octubre es produa la revoluci bolxevic. En aquest context revolucionari, a Espanya,
la coincidncia entre les greus dificitats del sistema poltic de la Restauraci (crisi del tornisme, necessitat de
reformes...), el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada de
caire anti-governamental en la qual es van veure implicats els partits situats al marge del torn dinstic, els
militars i les organitzacions obreres.
La protesta militar
L'exrcit espanyol, com a conseqncia de les guerres colonials, presentava un nombre excessiu d'oficials en
relaci amb el de soldats. El fet que els ascensos s'obtingueren majoritriament per mrits de guerra, fet que
beneficiava els militars africanistes en detriment dels peninsulars, agreujava la situaci. A ms, la inflaci havia
fet disminuir el valor real dels ja baixos salaris militars.
El fort descontentament entre els oficials de graduaci baixa i mitjana va desembocar en la formaci de les
anomenades juntes de defensa, associacions de militars, la primera nascuda a Barcelona, que es van estendre

per la majoria de les guarnicions peninsulars. Les juntes reclamaven un augment salarial i s'oposaven als
ascensos per mrits de guerra, alhora que reivindicaven l'antiguitat com a nic criteri. El manifest de juny del
1917 culpava el govern dels mals de l'exrcit i del pas, i feia una crida a la renovaci poltica, utilitzant un cert
llenguatge regeneracionista. Davant d'aquesta situaci, el govern va haver de cedir a les demandes de les juntes,
l'activitat de les quals va ser tolerada.
El manifest va fer crixer en certs sectors de l'oposici l'esperana que l'exrcit es podria afegir a un moviment
que exigir una renovaci de la poltica nacional. Per els esdeveniments van demostrar que les reivindicacions
de les juntes tenien molt poca relaci amb les dels altres sectors socials i que aquestes eren bsicament un grup
de pressi al servei dels seus interessos professionals.
La crisi poltica
La situaci poltica tamb era greu. El govern conservador de Dato havia estat substitut, en 1916, per un
gabinet liberal presidit pel comte de Romano-nes, que va continuar amb les velles prctiques de corrupci
poltica i, davant de les queixes, va decidir tancar les Corts el juliol del 1916. L'abril del 1917, Dato va tornar a
ser cap del govern i a mitjan mes de juny una representaci de diputats de l'oposici (nacionalistes, republicans,
etc.) va reclamar enrgicament al govern la reobertura de les Corts. El govern s'hi va negar i, a ms, va
declarar lestat d'excepci i augment la censura de premsa.
Com a reacci i aprofitant la situaci de crisi creada per la protesta militar, a iniciativa de la Lliga Regionalista
es va organitzar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans (5 de juliol de 1917), que va exigir la
formaci d'un govern provisional que convocara Corts constituents per a reformar el sistema poltic i
descentralitzar l'Estat.
Des de l'Assemblea es va convocar una reuni de tots els diputats i senadors espanyols, per dels 760 citats
noms n'hi van anar 71, majoritriament catalanistes, republicans i socialistes. El govern va prohibir la
convocatria, per es va celebrar el 19 de juliol, i finalment va ser dissolta per la gurdia civil.
El moviment parlamentari no va tenir continutat i va desaparixer sense haver aconseguit la reforma
constitucional. Les forces monrquiques no li van donar suport, les diferncies entre els regionalistes i els grups
desquerra feien impossible un acord i les juntes de defensa es van mostrar contrries a la iniciativa
parlamentria. A ms, el moviment vaguista que es va desfermar l'agost va inhibir les forces burgeses, davant
del temor d'un esclat revolucionari de ms dimensi que la reforma constitucional plantejada.
La vaga general revolucionria
L'any 1916 ja s'havia produt un moviment vaguista important i, el mar del 1917, les centrals sindicals CNT i
UGT van acordar de signar un manifest conjunt en el qual s'instava el govern a intervenir per contenir els
preus sota l'amenaa de convocar una vaga general. La tensi va esclatar l'agost del 1917, arran dun conflicte
ferroviari a Valncia, i la UGT, amb el suport del PSOE, va decidir fer una crida a la vaga general. La protesta
va adquirir un carcter poltic i revolucionari perqu les forces obreres convocants reclamaven la fi de
la monarquia, la formaci d'un govern provisional que convocara Corts constituents i el pas a un sistema
republic.
La vaga va tenir una incidncia molt desigual, perqu a penes va comptar amb la participaci dels sectors
agrcoles. Es van produir incidents importants en molts punts del pas, com Madrid, Barcelona, el Pas Basc i
Astries, on es va arribar a paralitzar la vida ciutadana. La reacci del govern va ser bsicament repressiva: es
declar la llei marcial i es va enviar l'exrcit a sufocar el moviment. El balan va ser de ms de setanta morts,
dos centenars de ferits i aproximadament dos mil detinguts. La vaga general va fracassar i no va aconseguir el
suport d'amples sectors, per va tenir unes conseqncies enormes: va afeblir encara ms el rgim, que va

demostrar la seua brutalitat, i va radicalitzar l'oposici. Durant els anys segents, el sistema poltic de la
Restauraci va entrar en la seua crisi definitiva.
3 ^ DESCOMPOSICI DEL SISTEMA (1917-1923)
Entre el 1917 i el 1923, la incapacitat dels governs per a reformar en profunditat el sistema poltic, la forta
conflictivitat social i les tensions poltiques derivades de la guerra del Marroc van fer impossible la
supervivncia del rgim de la Restauraci.
4.1.

La descomposici poltica

El rgim de la Restauraci va entrar en una descomposici progressiva a causa dels nuls desitjs de renovaci
poltica dels dirigents dinstics i de la forta heterogenetat i feblesa de l'oposici, que no va aconseguir
vehicular una alternativa conjunta.
Els partits dinstics, sense lders clars, es van fragmentar en grups encapalats per diversos poltics, amb la qual
cosa no era possible reunir majories parlamentries suficients per a constituir governs estables. Des del 1917
sovint es va recrrer a la soluci dels governs de concentraci. El ms rellevant va ser l'anomenat Govern
Nacional, impulsat per Maura el 1918, que va configurar un gabinet amb la participaci dels lders dinstics
(conservadors i liberals) i dels regionalistes catalans (Lliga Regionalista). Les diferncies entre els coalitzats
van impossibilitar al govern impulsar reformes, contenir la inflaci i restablir l'ordre social.
Fracassats els governs de concentraci, es va tornar al tom dinstic: entre el 1918 i el 1923, el pas va conixer,
en total, deu canvis de govern, i cap no va arribar a un any de vida. Els conservadors governaren entre el 1919 i
el 1922 i desprs, una altra vegada, els liberals. Tot i recrrer al frau electoral, cap partit dinstic no va reunir la
majoria parlamentria necessria per a governar i va ser constant el recurs a mesures dexcepci, a la suspensi
de les garanties constitucionals i a la clausura del Parlament.
4.2.

La conflictivitat obrera i el pistolerisme

Els anys de desprs de la Primera Guerra Mundial van ser d'una gran conflictivitat a tota Europa. El triomf de la
revoluci bolxevic i l'establiment de l'Estat sovitic a Rssia van donar ales i esperances a tots els grups
revolucionaris. A Espanya, el final del conflicte europeu va propiciar un canvi brusc de les condicions
econmiques, la producci va baixar, va augmentar l'atur i van pujar els preus, la qual cosa va tomar a provocar
la mobilitzaci obrera i un espectacular creixement del sindicalisme.
El moviment vaguista va afectar un bon nombre de regions industrials, per va ser a Barcelona on va assolir
dimensions ms grans. El 1919 va comenar una vaga a La Canadenca empresa que subministrava
electricitat a la major part de Barcelona, que va aconseguir la paralitzaci del 70% de la indstria local. La
vaga va durar un mes i mig i va acabar amb un acord pel qual la patronal acceptava la readmissi dels
acomiadats, augments salarials i la jornada de huit hores. Per l'incompliment de la promesa d'alliberar els
detinguts va fer reprendre la vaga i la patronal hi va respondre amb el tancament d'empreses i una durssima
repressi contra els sindicats.
A Andalusia, la situaci de misria dels llauradors, reforada per l'augment dels preus, va donar pas al trienni
bolxevic (1918-1921). Els anarquistes, i amb menys intesitat els socialistes, van impulsar revoltes camperoles
motivades tant per la "fam de terres" com pel deteriorament dels salaris i de les condicions de vida. Es van
cremar collites, es van ocupar terres, i molts municipis van arribar a ser controlats pels comits de vaga.
Crdova, amb 23 vagues agrries i ms de 30000 treballadors involucrats, es va convertir en la punta de llana
d'un moviment camperol que es va estendre a altres provncies andaluses, manxegues i extremenyes. La
declaraci de l'estat de guerra, la illegalitzaci de les organitzacions obreres i la detenci dels seus lders van
detenir la rebelli.

La conflictivitat laboral va degenerar en una radicalitzaci de les posicions dels sindicats i de la patronal,
sobretot a Catalunya. Per detenir la fora sindical, els patrons van instituir la Federaci Patronal, van
contractar pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers i sovint van recrrer al locaut (tancament
d'empreses). A ms, van crear el Sindicat Lliure, que la patronal va utilitzar a favor seu fomentant les accions
violentes contra el sindicalisme anarquista. Alguns grups vinculats a la CNT van respondre a aquesta situaci
practicant tamb un activisme violent i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l'ordre.
Entre aquests grups hem d'esmentar Els Solidaris, que van actuar a Barcelona i entre els quals hi havia Buenaventura Durruti, Joan Garca Oliver i Francisco Ascaso.
La Federaci Patronal barcelonina exigia mesures de fora, i el general Martnez Anido, governador civil de
Barcelona, va protagonitzar una poltica de protecci dels pistolers de la patronal; va exercir una dura repressi
contra els sindicalistes i va posar en prctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra
els detinguts en cas d'intent de fuga. Tot aix va originar l'poca coneguda com el pistolerisme (1916-1923)
durant la qual es van produir ms de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals el
president del govern, Eduardo Dato, assassinat per militants cenatistes el 1921, coneguts empresaris, dirigents
sindicals com Salvador Segu, el Noi del Sucre, el 1923, i l'advocat laboralista Francesc Layret, el 1920,
ambds assassinats per pistolers a sou.
4.3. El problema del Marroc: Annual
Al comenament de la dcada del 1920, en la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les
tribus rifenyes hos-tilitzaven l'exrcit espanyol permanentment. El 1921 es van intentar unes quantes operacions
per a controlar els rebels, i per a dirigir l'exrcit de la zona es va nomenar el general Silvestre, relacionat amb el
rei Alfons XIII, partidari d'atacar les cabiles rifenyes. El general va iniciar una ofensiva cap a l'interior del
territori que va acabar amb un veritable desastre. L'exrcit va ser derrotat a Annual, es va perdre tot el territori
ocupat i es van produir unes 13000 baixes, inclosa la de Silvestre.
L'any 1923, amb governs inestables i una tensi social greu, l'anunci que seria discutit al Parlament el cas
d'Annual i que se'n demanarien responsabilitats que podrien implicar el mateix monarca va mobilitzar sectors
de l'exrcit i de la dreta que, des de feia temps, veien la soluci de la crisi en una dictadura militar.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
5

En un context de crisi poltica i social, el 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera es va
pronunciar contra la legalitat constitucional, declar l'estat de guerra i es va dirigir al monarca per a exigir que
el poder passara a mans dels militars. Alfons XIII va acceptar un Directori militar presidit per Primo de Rivera,
que va suspendre el rgim parlamentari constitucional.
5.1.

Les causes del colp militar

Primo de Rivera, i els sectors que li van donar suport (militars, poltics propers a la monarquia i part de les
classes dirigents del segle XIX) van defensar la seua acci com una soluci per posar fi a la crisi poltica i a la
conflictivitat social que travessava el pas. Per als colpistes, entre les raons que justificaven la necessitat de
canviar la situaci, cal destacar: la inestabilitat i el bloqueig del sistema poltic parlamentari, aix com el seu
desprestigi derivat del continu frau electoral; la por de les classes benestants a una revoluci social davant de
l'auge de la conflictivitat obrera i camperola; laugment de la influncia del republicanisme i dels nacionalismes
perifrics; i, finalment, el descontentament de lexrcit desprs del desastre d'Annual. En la decisi de Primo de

Rivera, aix com del suport de lexrcit i el rpid vistiplau del rei, tamb hi va influir el desig d'evitar que
les Corts exigiren responsabilitats pels fets de la guerra del Marroc.
El dictador va justificar el colp militar a travs d'un discurs amb pretensions regeneracionistes i, fins i tot,
moralistes, que se centrava en la crtica de la "vella poltica" i presentava un component populista clar, per a
guanyar-se l'adhesi popular. Aix doncs, en el seu manifest inaugural, Primo de Rivera va anunciar la seua
ferma voluntat de netejar el pas de cacics i de posar fi al bandidatge poltic, la indisciplina social i les
amenaces a la unitat nacional.
Alguns historiadors apunten que Primo de Rivera no pretenia posar fi a un rgim caduc i rovellat, sin ms
aviat evitar que el rgim poltic acabara democratitzant-se. Efectivament, lltim govern de concentraci de
Garca Prieto, amb membres del Partido Reformista, pretenia una reforma de la Constituci, de la Llei electoral,
del sistema de torn de partits i de relacions de treball, aix com la limitaci dels poders del rei. Tancant el
Parlament s'impedia tot aix. En qualsevol cas, la dictadura va ser una soluci inconstitucional per a frenar la
possible reforma del sistema, que podia resultar amenaadora per a certs sectors i interessos socials.
5.2.

La reorganitzaci de l'Estat

La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues fases successives. Fins al 1925 va governar el Directori militar,
els membres del qual eren militars, per a partir d'aquell any el govern dictatorial va incloure entre els ministres
personalitats civils, com Jos Calvo Sotelo, a Hisenda, i Eduardo Auns, al Ministeri de Treball. Aleshores
es pass al Directori civil, tot i que el pes dels militars va continuar sent important i el carcter del rgim no va
abandonar el seu estil autoritari.
Les primeres mesures del Directori militar van mostrar el seu carcter dictatorial: suspensi del rgim
constitucional, dissoluci de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibici de les
activitats dels partits poltics i dels sindicats, etc. Tot aix va anar acompanyat de la militaritzaci de l'ordre
pblic i d'una repressi de l'obrerisme ms radical (cenatistes i comunistes). A ms, com que una de les
intencions de Primo de Rivera era eliminar el caciquisme, es va elaborar un Estatut Municipal i un altre de
Provincial. Tamb es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituts per juntes de vocals, integrades pels
contribuents ms importants de cada localitat i nomenades a travs dels governadors civils. La regeneraci
promesa qued en una gran farsa, perqu es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovaci poltica
es va limitar a substituir uns cacics per uns altres.
Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l'inters de Primo de Rivera, que va
assumir personalment l'Alt Comissionat del Marroc el 1924. L'any segent, en collaboraci amb Frana, es va
organitzar el desembarcament d'Alhucemas (1925), que es va saldar amb un gran xit. Desprs d'unes quantes
derrotes, Abd el-Krim es va rendir i es va lliurar a les tropes franceses. El 1927, l'exrcit espanyol va donar per
acabada l'ocupaci efectiva de tot el protectorat al Marroc.
A partir del 1926, es va anar abandonant la idea d'una dictadura transitria desprs de la qual es tornaria al
rgim constitucional, i Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu rgim, per a donar-li continutat i
permanncia. Indubtablement, el model i la influncia del feixisme itali va ser molt clara. El cam cap a un
rgim autoritari va comenar amb la convocatria d'una Assemblea Nacional Consultiva (1927), de carcter
corporatiu, perqu els seus membres no serien elegits per sufragi, sin per designaci entre ciutadans
pertanyents a les grans institucions pbliques (municipis, universitats, administracions, patronals i representants
obrers). El sufragi universal es va oblidar del tot.
Per a promoure l'adhesi al nou sistema es va crear un partit nic, que s'anomen Union Patritica. Es tractava
d'un partit governamental, sense cap programa ideolgic definit i que tenia com a missi primordial
proporcionar suport social a la dictadura i seguir les directrius del poder. Els afiliats al nou partit procedien
bsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de les administracions i dels cacics rurals. Tamb es va

reactivar l'antiga instituci del Sometent (ciutadans armats voluntaris) per a collaborar en el manteniment de
l'ordre pblic.
5.3. La poltica econmica i social
La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econmica internacional, comenada als ''felios" anys
vint, desprs de la Primera Guerra Mundial. En aquest context, el rgim va iniciar un programa de foment de
l'economia espanyola en el terreny industrial i en les infraestructures, tot i que a penes es va ocupar del
problema agrari. La idea rectora va ser la nacionalitzaci d'importants sectors de l'economia i la intervenci
estatal. LEstat va tenir un pro-tagonisme notable grcies al foment de les obres pbliques (ferrocarrils,
carreteres, plans hidroelctrics, etc.).
El govern va aprovar el Decret de Protecci de la Indstria Nacional, que preveia la concessi d'ajudes estatals
a les empreses que no podien competir amb l'exterior. Tamb es van concedir grans monopolis com el de
telefonia a la Compana Telefnica Nacional de Espana i l'exclusivitat en la importaci, refinatge, distribuci i
venda de petroli a la companyia arrendatria Campsa. Tot aix va ser finanat per mitj dels anomenats
Pressupostos Extraordinaris, de manera que el Pressupost Ordinari de l'Estat cada any apareixia equilibrat, per
s'anava acumulant un gran deute extraordinari. El mn agrari va continuar en mans dels grans propietaris i no
s'hi va fer cap reforma, tot i que s que s'hi va promoure el regadiu per mitj de la creaci de les confederacions
hidrogrfiques, que pretenien l'aprofitament mxim dels recursos hidrulics de les conques dels grans rius
espanyols.
En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regulaci del treball que pretenia eliminar els
conflictes laborals per mitj de la intervenci de lEstat, la integraci dels sectors moderats del moviment obrer
i la repressi de les organitzacions ms radicals. Amb aquesta finalitat es va crear l'Organitzaci Corporativa
Nacional, que agrupava patrons i obrers en grans corporacions (sindicalisme vertical) i regulava els conflictes
laborals a travs dels comits paritaris, formats per un nombre igual de patrons i d'obrers. La seua missi era la
reglamentaci dels salaris i de les condicions de treball, i tamb la mediaci i l'arbitratge en cas de conflicte. El
sistema va ser ben vist, per no en tots els aspectes, per una part del moviment obrer representada per la UGT,
que es va poder moure amb una certa llibertat sota el rgim; mentrestant, els anarcosindicalistes i els
comunistes eren perseguits i obligats a restar en la clandestinitat.
5.4. L'oposici a la dictadura
Loposici a la dictadura va estar integrada per alguns lders dels partits dinstics, els republicans, els
nacionalistes, els comunistes, els anarquistes, determinats sectors de l'exrcit i quasi tots els intellectuals. Els
antics partits del torn van criticar la durada excessiva del rgim i alguns dirigents van participar en
conspiracions militars com el complot de la "sanjuanada", el juny del 1926. Un altre intent similar va ser el
que va dirigir el poltic conservador Jos Snchez Guerra (1929), que tamb tenia un cert suport militar.
Pel que fa als intellectuals i al mn universitari, la dictadura va intentar controlar-los frriament per mitj de
la censura o b limitant la llibertat de les universitats, i fins i tot va arribar a tancar-les. El conflicte va derivar
en aldarulls i protestes d'estudiants i va ser lorigen d'un gran sindicat, la Federaci Universitria Espanyola
(FUE), de carcter republic. L'enfrontament dels intellectuals amb la dictadura va ser protagonitzat per figures
com Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibnez i Menndez Pidal. El 1924, van signar un manifest amb ms de
100 signatures contra la poltica cultural. La repressi no es va fer esperar; Unamuno va ser desterrat a
Fuerteventura i l'escriptor Blasco Ibez se'n va anar a l'estranger des d'on va promoure una gran campanya
contra el rei i Primo de Rivera.
El conflicte poltic ms persistent, per, es va produir amb el republicanisme i amb els nacionalismes,
especialment el catal. L'oposici dels republicans va ser permanent i van organitzar l'anomenada Aliana
Republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del moviment i desenvolupar una mplia campanya

propagandstica en l'exterior. A Catalunya, les mesures preses per Primo de Rivera, com la liquidaci de la
Mancomunitat (1925), aix com la prohibici de l's pblic de la llengua catalana i del ball de la sardana, van
ser vistes com a profundament anticatalanes i van provocar un distanciament notable
fins i tot entre els sectors que, com la Lliga Regionalista de Camb, havien acollit la dictadura amb certa
simpatia. Loposici del catalanisme d'esquerra i republic encara va ser ms decidida. S'hi va distingir el grup
Estat Catal amb el seu intent d'invasi armada dirigida per Francesc Maci des de Prats de Moll (Frana), el
1926.
Finalment, la CNT es va mostrar contrria al rgim i va ser molt perseguida, fet que va agreujar l'enfrontament
al seu interior entre els partidaris de posicions radicals i violentes i els qui defensaven posicions ms
possibilistes (ngel Pestana). El juliol de 1927, els primers van crear la Federaci Anarquista Ibrica (FAI).
Tamb el PSOE va canviar la seua posici cap al 1929, quan va rebutjar obertament els intents continuistes del
rgim i es pronunci a favor de la Repblica.
5.5. La caiguda de Primo de Rivera
L'oposici creixent a Primo de Rivera es va intensificar encara ms quan el rei i la seua camarilla es van
convncer que la dictadura era un perill per a la permanncia de la monarquia. En aquesta situaci, el rei va
optar per retirar la confiana a Primo de Rivera, que va dimitir el 30 de gener de 1930.
El general Berenguer va ser l'encarregat de substituir-lo, amb la missi de celebrar eleccions que permeteren
retornar a la normalitat constitucional (dictablanda). L'oposici va comenar a organitzar-se i els republicans,
els catalanistes d'esquerra i el PSOE van acordar la signatura conjunta del Pacte de Sant Sebasti (agost del
1930), un programa per a presentar-se a les eleccions i constituir un comit revolucionari que s'hauria de
convertir en el govern provisional de la futura Repblica. Berenguer va ser incapa de preparar les eleccions i,
el febrer del 1931, va ser substitut per un govern presidit per l'almirall Aznar, que va posar en marxa uns
comicis als tres nivells establits: municipals, provincials (les diputacions) i legislatius. El govern va decidir
convocar en primer lloc les eleccions municipals, perqu les considerava les menys perilloses per a la
monarquia, i les van fixar per al 12 d'abril de 1931. Sintentava tornar a la normalitat com si no haguera passat
res, per Alfons XIII s'havia comproms excessivament amb la dictadura i les eleccions es van presentar
com un plebiscit a favor o en contra de la monarquia.