Microbiologia I

Tema 1.1. El mn dels microorganismes

CONCEPTE DE MICROBIOLOGIA I MICROORGANISME
La Microbiologia s la cincia que estudia els organismes que sn massa xicotets per poder-los
veure a simple vista (<0,1-1mm). Virus, prions, arqueus, bacteris, protozous i moltes algues i fongs.
Per d'aquests ltims n'hi ha que sn ms grans i, per tant, visibles. s per aix que s'ha suggerit
incloure en la definici les tcniques que s'empren en el seu estudi (allament, esterilitzaci, cultiu
en medis artificials).
FORMES D'ORGANITZACI DELS MICROORGANISMES
La Microbiologia pot estudiar dos grans grups, que es poden diferenciar entre cellulars i
acellulars segons si formen cllules o no:
Acellulars:
Virus: sn, bsicament, un cid nucleic i una coberta proteica, la cpsida.
Viroides: sn una molcula d'RNA d'una sola cadena circular; es pot replicar, per
necessita d'una cllula hoste.
Prions: sn partcules proteiques infeccioses amb capacitat per a multiplicar-se i que
formen agregats.
Cellulars:
Cllula eucariota: protozous, algues i fongs.
Cllula procariota: bacteris (eubacteris) i arqueus (arqueobacteris). De bacteris hi ha
Mycoplasma, Rickettsia i Chlamydia, que sn parsits obligats. Tenen una mida d'entre 1
i 10 micrmetres, tot i que poden ser de dcimes de micres.
En funci del microorganisme, caldr un tipus de microscopi o un altre.
Eucariotes: membrana nuclear, nuclol, nombre de cromosomes superior a 1. Els seus gens
presenten introns. Hi ha mitosi, aix com reproducci sexual. Tenen mitocondris, cloroplasts,
esterols a la membrana plasmtica, reticle endoplasmtic, aparell de golgi i ribosomes (80S).
Poden tenir flagels. Tenen citoesquelet. La diferenciaci cellular permet la distinci de
teixits i rgans.
Procariotes: no tenen membrana nuclear ni nuclol, i tenen 1 cromosoma. En general, no
presenten introns. No hi ha mitosi i la reproducci s asexual (no hi ha meiosi). Noms el
Mycoplasma t esterols a la membrana cellular. Tenen ribosomes, per sn diferents dels
eucariotes (70S). Poden tenir flagels, tot i que sn diferents quant a forma i mida respecte als
dels eucariotes. Poden tenir citoesquelet. Tenen una diferenciaci cellular rudimentria.
Bacteris: la majoria tenen paret cellular, per el component principal que la forma s nic:
el peptidoglic o murena. El primer tRNA porta una formilmetionina. Cloroanfenicol,
estreptomicina i canamicina sn antibitics que afecten la traducci i, concretament, en els
ribosomes (no afecten als arqueus). Poden desenvolupar moltes funcions metabliques,
algunes d'elles exclusives de bacteris, per no poden fer metanognesi. Tamb poden tenir
vescules de gas i grnuls de reserva de carboni.
Arqueus: tenen paret cellular, per sense murena. El primer tRNA porta metionina. La
uni entre els lpids de membrana sn unions ter (en bacteris sn ster). No els afecten els
antibitics anteriorment esmentats.
Eucariotes: el DNA no s circular (en procariotes, s). L'mRNA es forma de manera diferent
-1-

Microbiologia I
respecte als procariotes. No tenen plasmidis. Tenen molt poca diversitat metablica.
ORIGEN I EVOLUCI DE LA VIDA
En els seus inicis, l'ambient que hi havia a la Terra era d'elevades temperatures, anxid i amb molta
radiaci. Noms hi havia molcules inorgniques. Per tant, una primera evoluci havia de ser
l'evoluci de les molcules qumiques, perqu sense cids nucleics i aminocids no hi ha protenes,
sense lpids no es poden formar cllules, etc. Es creu que les molcules, en aquestes condicions,
podien evolucionar i arribar-se a formar els primer aminocids i nucletids. Perqu es formi la
primera cllula es necessita material gentic; es creu que a l'inici va aparixer primer l'RNA, ja que
se'n van descobrir amb capacitat autoreplicativa, cataltica: els ribozims. Tamb hi havia vescules
lipoproteiques que van acabar englobant aquest RNA. Posteriorment, entrarien en joc les protenes,
que desplaarien de la funci cataltica l'RNA actuant com a enzims. Aix, l'RNA com a molcula
codificant seria substituda per DNA perqu s ms estable i fiable en el moment de la replicaci.
A part de l'evoluci de les molcules qumiques, tamb, en aparixer la vida, es postula que hi va
haver una evoluci metablica. Aix es creu que va anar des dels fenmens metablics ms senzills
als ms complicats. Hem de pensar que al comenament, en un ambient anxid (reductor), s'haurien
d'obtenir compostos a partir d'hidrogen o sulfhdric, compostos reduts. L'obtenci d'energia per
oxidaci de compostos reduts es coneix com a quimiolitotrfia. A mesura que es van crear
molcules noves, van aparixer les primeres fermentacions, mancades d'oxigen. Se seguiria
evolucionant i, en algun moment, apareixeria l'anell de porfirina, que es troba en citocroms i altres.
Posteriorment, comenarien altres processos metablics, tals com la respiraci anaerbia i la
fotosntesi anaerbia o anoxignica. Amb l'aparici de la fotosntesi anoxignica, desprs
apareixeria l'oxignica, que seria un moment important, ats que a partir d'aquell moment es va
comenar a formar oxigen que s'acumulava a l'atmosfera. Aquesta fotosntesi fu possible la
respiraci aerbia, per tamb la formaci de la capa d'oz, que filtra la llum ultraviolada (fins
aquest moment, viure a la capa terrestre era impossible).
Els primers en diversificar-se van ser els bacteris. Seguidament, van aparixer els arqueus i,
posteriorment, els eucariotes. Els cianobacteris, apareguts ms tard, realitzen la sntesi oxignica. A
partir d'aqu van anar apareixent formes de vida que empraven l'oxigen.
La teoria endosimbitica diu que en un principi hi hauria una cllula procariota que aniria
augmentant de complexitat amb l'evoluci. Posteriorment, es donaria una simbiosi entre aquesta
cllula i bacteris, ja que est demostrat que els mitocondris sn com un vestigi de bacteris; s a dir,
inicialment, fou un bacteri que va fer simbiosi amb la cllula procariota. Part d'aquests procariotes
tamb adquiririen, per simbiosi, els cloroplasts, que actualment, el que ms s'hi assembla, sn els
cianobacteris. Les plantes i les algues, per tant, eren simbionts entre bacteris i cllula procariota.
L'ARBRE DE LA VIDA
s l'arbre filogentic dels sser vius. Al principi, noms es distigien plantes i animals. A finals del
segle XIX comencen a distingir-se els protists. A mitjan segle XX comena a parlar-se de
procariotes i eucariotes. L'any 1959, una altra classificaci va establir els regnes de les plantes,
protists, fongs, animals i moneres. Finalment, als anys 90, Woese, en base d'estudis filogentics
basats en les seqncies d'rRNA, va fer un arbre filogentic a partir del qual s'estableix una
diferenciaci en els procariotes, apareixent arqueus, bacteris i eucariotes. Aix, doncs, la
classificaci actual s de 3 dominis: arqueus, bacteris i eucariotes.

-2-

Microbiologia I
La taxonomia s un sistema jerrquic. Les espcies sn binomials: un que es correspon al gnere i
l'altre, a l'espcie. El nom s'ha d'escriure en cursiva o subratllat (escrit a m).
Una espcie es caracteritza per la semblana dels carcters fenotpics i genotpics entre individus.
Les soques sn clons que formen una espcie en el cas de bacteris i virus.
EVOLUCI HISTRIA DE LA MICROBIOLOGIA
No va ser fins al 1673 que es t constncia escrita del descobriment de microorganismes. La
primera persona en descriure'n va ser Leeuwenhoek. Va descriure els animlculs, que eren els
microorganismes de la boca. Es va adonar que tenien formes diferents i, fins i tot, alguns es movien.
Posteriorment, hi va haver la discussi entre si els microorganismes es generaven per biognesi o
per generaci espontnia. Redi va ser el primer en comenar a parlar sobre aix a finals del segle
XVII. Va demostrar precriament la biognesi. Needham, ms tard, va posar aigua a bullir i la va
traspassar en un pot, i va veure que seguien creixent microorganismes. Fet aix, Spallanzani va
provar el mateix, per sense canviar el flasc, i va veure que no creixien. No obstant aix, hi seguia
havent molta creena per la generaci espontnia. Al segle XIX, Louis Pasteur va tancar la
polmica convencent la comunitat cientfica que els microorganismes segueixen la biognesi.
Parallelament, Tyndall i Cohn van demostrar que hi havia formes de resistncia en alguns bacteris,
les endspores, que resisteixen l'ebullici. Van idear un procs d'esterilitzaci: la tindalitzaci.
MALALTIES INFECCIOSES I MICROORGANISMES
Bassi va ser el primer en veure que un microorganisme podia causar una malaltia, i era un fong que
infectava un cuc de seda. Ms tard, Lister, que podrem dir que s el fundador de la cirurgia
asptica, per evitar que els pacients s'infectessin (infecci nosocomial: infecci en un hospital),
escalfava les eines que utilitzava, aix com tamb mullava les gases, les taules on era el malalt i
altres amb fenol. Posteriorment, Robert Koch va demostrat que els bacteris que avui coneixem com
a Bacillus anthracis sn els causants del carboncle o ntrax. Concretament, aquest bacteri t
endspores, i es transmet a travs del sl via inhalaci o a partir de ferides a la pell. Tamb descobr
l'agent causant de la tuberculosi, el Mycobacterium tuberculosis, i va descobrir agars com a agents
solidificants. Tamb, en aquella poca, es va idear la placa de Petri.
POSTULATS DE KOCH
Per assegurar-se que un microorganisme causa una malaltia, cal complir els 4 postulats de Koch:
1. El patogen sospits ha de ser present en tots els individus malalts i absent en els sans.
2. El patogen sospits s'ha de poder allar i fer-lo crixer en cultiu pur, on noms hi creix un
microorganisme.
3. Una volta allat el microorganisme sospits de ser patogen, s'inocula a un altre individu,
per sa. Quan s'inocula en un animal sa, aquest ha de patir la mateixa malaltia que l'individu
d'on l'hem allat.
4. Cal tornar a allar i fer crixer el microorganisme, i que aquest sigui el mateix que l'inicial.
En aquella poca, Chamberland idea el filtre de porcellana, interessant per a filtrar una determinada
grandria. Aquest fu un mtode per esterilitzar, tot i que depn del porus del filtre. Gram idea la
tinci de Gram per a bacteris. Ms tard, Ross demostra el cicle vital del Plasmodium, causant de la
malria o paludisme. L'any 1898, Beijerinck va posar nom als virus, demostrant que un filtrat de
fulles de tabac tenia poder infectiu. Leed i Carroll, ms tard, van filtrar el primer virus hum (virus
de la febre groga). Els ltims descobriments daten de la segona meitat del segle XX. Prusiner va
-3-

Microbiologia I
descobrir els prions com a agents infecciosos; Montagnier descobreix el virus de la sida; el 2005,
Marshall i Warren obtenen el Nobel en descobrir que un bacteri era el principal causant de gastritis i
lcera pptica; Hausen, l'any 2008, va descobrir el virus del papilloma hum.
TRACTAMENT I PREVENCI DE LES MALALTIES INFECCIOSES
El 1796, Jenner va descobrir la primera vacuna per a la verola o pigota. A Pasteur i Roux, un segle
desprs, els va funcionar, per casualitat, que els cultius de microorganismes, amb el temps,
s'atenuaven (com tamb perden virulncia en passar d'un individu a un altre). Metchnikof
descobreix la immunitat cellular. Pasteur descobreix la segona vacuna per a la rbia. Von Behring
produeix antitoxines, anticossos per a la immunitat humoral. I Ehrlich, ja al segle XX, comena a
practicar quimioterpia amb salvarsan per al tractament de la sfilis. Ms tard, Fleming descobreix
la penicillina com a primer antibitic. L'any 1986 s'idea la primera vacuna per enginyeria gentica
per a l'hepatitis B. Ms tard ja van seqenciar-se diferents organismes.

-4-

Microbiologia I

Tema 1.2. Tcniques microbiolgiques bsiques

MICROSCOPIS PTICS (OM)
Amplien la imatge o la mostra per a distingir coses ms menudes. El llindar mnim a qu treballem
s cap als 200nm. Si baixem d'aquesta mida, necessitarem microscopis electrnics. Ens permeten de
veure cllules, per veure'n estructures cellulars, virus, prions, molcules, etc., ja requereixen de
microscopis electrnics.
La refracci s la desviaci de la llum. La llum es desvia quan passem d'una matria a una altra.
L'ndex de refracci s una mesura de disminuci de la velocitat de la llum; per aix es desvia la
llum. La distncia focal s la distncia mnima a la qual s'enfoca, en aquest cas fent referncia a
una lent; s la distncia entre el centre de la lent i el punt focal, que s el punt on s'enfoca. La lent
convexa escura la distncia a la qual s'enfoca.
Si parlem de microscopis ptics, estarem emprant la llum de longitud d'ona visible. La resoluci
d'un microscopi o d'una lent s la distncia mnima a la qual podem diferenciar dos objectes molt
prxims. Com ms curta sigui la longitud d'ona, major resoluci. L'obertura numrica s n (ndex
de refracci) per el sinus de l'angle zeta, que s la meitat de l'angle que es forma entre la mostra i
l'objectiu. Podem utilitzar oli d'immersi per a permetre la visualitzaci de mostres de mida ms
reduda (n ser major, per tant de menor, s a dir, major resoluci). La mxima resoluci d'un
microscopi ptic emprant oli s 0.2 micrmetres (aproximadament 1000 augments).
PREPARACI DE MOSTRES
A part de resoluci, tamb necessitem un bon contrast. La majoria d'estructures cellulars es veuen
en blanc i negre si no les treballem, dificultant-ne l'estudi. Per aconseguir el contrast, normalment
emprem colorants, sobretots per al microscopi de camp clar. Abans d'afegir-hi colorants, cal fer un
frotis amb la mostra, que s fixar-la en un porta. Posteriorment hi afegim colorants, que poden ser
bsics (carregats positivament) o cids (carregats negativament). A part dels colorants, tamb hi ha
el mordent, que s una substncia que augmenta l'afinitat de la mostra per al colorant. Normalment,
s'empra una soluci de iode (lugol).
Es poden utilitzar diferents estratgies:
Tinci simple. S'empra un sol colorant. Augmenta el contrast. Tamb es pot emprar el
mordent.
Tinci diferencial. S'empren dos o ms colorants. Permet la diferenciaci de
microorganismes. Es fa una fixaci, s'hi afegeix colorant inicial, desprs el mordet, s'aplica
una decoloraci i s'aplica un segon colorant de contrast, que permetr una distinci de tot el
que no s'ha tenyit amb el colorant inicial. El ms utilitzat s la tinci de gram, tamb l'cid
alcohol-resistent.
Tinci de gram. Hi ha dos grans grups de bacteris: els gramnegatius i els grampositius.
Sn dos grans grups que podem diferenciar en base a la seua paret cellular. Aleshores,
el colorant inicial (cristall violeta) fa que la paret cellular dels grampositius hi quedi
enganxat el colorant; en cavi, en els gramsnegatius, no. Desprs s'hi afegeix el mordent
(lugol), es decolora amb alcohol, perdent tot el que no han retingut les cllules i,
posteriorment, s'hi posa un altre colorant, la safranina, que s rosa.
Tinci de Ziehl-Neelsen (cid alcohol-resistent). S'utilitza una tinci diferencial per
veure si els microorganismes tenen la paret cellular esperada o no. El colorant inicial s
la fucsina fenicada. Desprs es pot utilitzar el lugol com a mordent, des decolora i s'hi
-5-

Microbiologia I
afegeix el blau de metil, que s el colorant de contrast. Aquests bacteris s'anomenen
micobacteris, i tenen una paret cid-resistent; s a dir, resistiran la decoloraci amb cidalcohol que no resisteixen la resta de parets.
Tincions especials. S'utilitzen quan vols veure una estructura en concret. Per exemple, i
hi ha microorganismes que secreten uns polisacrids al voltant de la cllula que
s'anomenen cpsula, que s un factor de patogenicitat. Si es vol saber si els bacteris
formen cpsula o no, s'utilitza la tinci negativa, que es fa amb tinta xinesa. Tamb hi
ha la tinci d'espores, que permet veure, finalment, un contrast on les espores queden
de color verd (verd de malaquita, colorant inicial), i el que no s l'espora, cllula
vegetativa, queda de color rosat o vermells degut a la safranina. En darrer lloc, tamb hi
ha la tinci de Leifson que marca els flagels.
En el microscopi de camp fosc, s'obt el contrari/negatiu del camp clar. L'nica diferncia s que
aquest utilitza un diafragma de camp fosc, que s un disc opac que, en collocar-lo, far que l'nica
llum que passa l'objectiu sigui la refractada per la mostra; la resta es veur en negre. Per tant, no
necessitem de colorants. Se sol utilitzar quan les mostres sn de difcil tinci.
El microscopi de contrast de fases utilitza un diafragma anullar i un anell de fase. Tampoc calen
colorants. S'aconsegueix desviar la meitat de la longitud d'ona, i per aix s'obt major contrast.
El microscopi de contrast d'inferncia diferencial (DIC o Nomarski) fa servir dos feixos de llum
i s'obt una imatge tridimensional acolorida sense emprar colorants. S'obt major contrast perqu
utilitza dos feixos de llum de diferent longitud d'ona.
El microscopi de fluorescncia empra llum ultraviolada que fa augmentar la resoluci, ja que t
menor longitud d'ona. S'han d'utilitzar anticossos lligats a fluorocroms que s'incuben amb la mostra;
si l'antics reconeix l'antigen, s'uniran. La llum ultraviolada, en incidir sobre el fluorocrom, s'excita
i dna llum fluorescent. Hi ha fluorocroms que s'exciten i donen llum verda o vermella per indicar
si les cllules estan vives o mortes.
El microscopi confocal de rastreig per lser utilitza llum lser i fluorocroms. La llum lser
incideix sobre la mostra, fent excitar els fluorocroms. L'avantatge d'aquest s que el lser permet
incidir a diferent profunditat de la mostra.
MICROSCOPIS ELECTRNICS (EM)
El fonament s bsicament el mateix, per en comptes de la llum, s'utilitza un feix d'electrons. La
longitud d'ona s molt curta, de 0.005nm, fet que permet una elevada resoluci. En comptes
d'utilitzar lents de vidre s'empren lents magntiques o electroimants. S'ha de fer el buit, no hi ha
d'haver aire, perqu en enviar-hi els electrons no hi hagi interferncies. La font d'emissi d'electrons
s perillosa i es creen camps magntics importants, de manera que calen mesures de seguretat.
MICROSCOPI ELECTRNIC DE TRANSMISSI (TEM)
Permet variacions en la preparaci de la mostra. Normalment, primer es fixa la mostra amb
glutaraldehid, desprs es deshidrata amb acetona o etanol i s'hi inclou una matria plstica o
parafina. Un cop a dins, s'hi fan talls nanomtrics mitjnaant un ultramicrtom. Seguidament, es fa
tinci amb acetat d'uranil (radioactiu) i es posa la mostra amb un metall pesat, que es fa per donar
ms densitat a la mostra per tal de veure'l en un blanc i negre ms contrastat. Tamb es pot fer tinci
negativa o l'ombrejat amb metall pesant, que la deshidrataci es fa en un angle d'evaporaci
-6-

Microbiologia I
determinat, de manera que crea un efecte d'ona; finalment, tamb hi ha la criofractura, que es fa a
-196 i desprs s'augmenta la temperatura sobtadament, i que permet substituir la mostra amb el
metall pesant que s'utilitzi. La mostra es trenca en diferents parts.
MICROSCOPI ELECTRNIC DE RASTREIG (SEM)
Respecte al de transmissi, canvia que noms detecta els electrons que reboten, que es refracten a la
mostra. Utilitza metalls pesants.
MICROSCPIA DE RASTREIG D'EFECTE TNEL (STM)
Permet un mxim de 100 milions d'augments. Per tant, permet veure, fins i tot, estructures
moleculars. Funciona quan els toms de la mostra sn conductors, com passa amb molcules
biolgiques com el DNA. Utilitza una sonda o una agulla molt prima que projecta electrons sobre la
mostra. Aplicant un voltatge baix entre la punta de l'agulla i la mostra es crea un efecte de tnel,
molt sensible a la distncia.
MICROSCPIA DE FORA ATMICA (AFM)
Distncia constant entre la punta de la sonda i la superfcie. Aplicacions: interaccions entre
molcules i cllules vives. L'agulla es mou mantenint la mesura de potencial constant. El que es
mesura s el moviment de l'agulla.

-7-

Microbiologia I

Tema 1.2. Tcniques microbiolgiques bsiques

Si volem allar un nic organisme fem cultius purs o axnics, tot i que no sempre s possible. Si,
en canvi, tenim microorganismes que necessiten d'una cllula hoste, parlem de cultius bimembres.
Tamb podem fer cultius mixts per estudiar les interaccions entre diferents microorganismes.
Posteriorment, cal saber quin medi de cultiu s l'adient per a fer crixer el microorganisme i quines
tcniques calen per allar-lo.
MEDI DE CULTIU
Sol ser un medi artificial dissenyat per a fer crixer els microorganismes. Si volem que aquests
creixin, cal que el medi tingui tot el necessari perqu es pugui multiplicar.
Aigua destillada.
Nutrients (C, N, O, P, S), que sn els elements qumics de la matria orgnica. Poden ser
nutrients per a microorganismes fotoauttrofs o fotohetertrofs
Factors de creixement (vitamines, aminocids, purines, pirimidines). Sn components
essencials que requereix la cllula, per que no pot sintetitzar-los.
Pressi osmtica (sals, sucres).
Control del pH.
Consistncia (agar): lquid (0%), semislid (0,3%, slid (1,5%).
Definit o indefinit (peptones, extractes). Definit s quan coneixem tots els components del
medi de cultiu. Quan ens parla de peptones, extractes de carn, de llevats, etc., no sabem ben
b quina s la seva composici i per tant sn medis indefinits o complexos.
Posteriorment, cal esterilitzar el medi perqu noms hi creixi el microorganisme que vulguem,
s'inocula l'organisme en el medi de cultiu i s'incuba. Quan s'utilitza agar en el medi, cal bullir-ho
prviament a l'esterilitzaci. Una volta estril,
Els cianobacteris, com que sn fotosinttics, no necessiten de glucosa a diferncia d'E. Coli.
Tipus de medis:
Un medi diferencial permet distingir microorganismes per alguna capacitat metablica.
Medi ric o nutritiu s quan el medi cont tant de nutrient com el microorganisme necessiti,
sense limitar-ne, per tant, el creixement. Tamb pot ser medi mnim.
Un medi selectiu t substncies inhibidores d'altres microorganismes que tamb poden
crixer, per que no ens interessen. Porta Agar Sabouraud amb un antibitic.
Un medi d'enriquiment fa crixer el microorganisme que volem, per afavorint el
creixement del que volem cultivar, no pas inhibint els altres que creixen.
Microbiota: microorganismes que es troben en alguna part d'un altre organisme.
Al laboratori, en un medi de cultiu lquid, quan creix el microorganisme aquest es torna trbol. En
un medi slid, si el tenim ben allat, hi veurem colnies ben separades.
MEDIS SELECTIUS I DIFERENCIALS
Quan creixen microorganismes en Manitol hipersal, el medi canvia de color i es veu groc (sobretot
amb el gnere Staphylococcus). En Mac conckey es veu vermell, i est pensat per enterobacteris
que fermenten la lactosa. En un principi s de color vermell pllid. TCBS est pensat per al gnere
-8-

Microbiologia I
Vibrio; s diferencial per la sacarosa, marcant les colnies de color groc. En un principi s de color
verd. L'ADA s un medi blavs que detecta la fermentaci de dextrina.
Aquests medis tamb sn selectius. Manitol hipersal s selectiu per l'hipersal, t una elevada
concentraci de sal. La majoria de medis de cultiu no duen sal o en duen en baixa concentraci.
Mac Conckey s selectiu perqu porta sals biliars i cristall violeta, fent que s'inhibeixin la majoria
de bacteris que no sn enterobacteris. TCBS tamb s selectiu per sals biliars. ADA s selectiu per
ampicillina, que s un antibitic.
ALLAMENT
Hi ha tres maneres d'allar-los:
Captura directa. En procariotes, es descarta, ja que capturar un individu s complicat.
Allament en medi de cultiu lquid. No s'utilitza mai, per s possible fent dilucions
serials. Hi ha un tractament estadstic per saber la probabilitat que en un tub s'hi pugui trobar
noms una cllula.
Allament sobre medi de cultiu slid. s allament en medi slid. Es pot fer per diverses
tcniques:
Sembra en estries o per esgotament. Es parteix d'una placa de Petri amb medi de cultiu
slid. S'utilitza una nansa de Kolle per sembrar la mostra on hi ha el medi de cultiu.
Prviament, cal estabilitzar la nansa per no contaminar el medi de cultiu. S'esterilitza
amb un Bunsen. Desprs es fan estries en el medi amb la nansa; com ms estries es facin
en una superfcie determinada, millor. Desprs es torna a esterilitzar la nansa, i ja no
s'agafa ms mostra, sin que se sembra a partir de la primera estria. La finalitat s
obtenir colnies allades.
Sembra en profunditat. Es fan dilucions successives amb una dissoluci salina
isotnica (Ringer) a partir de la mostra original. Els ltims tubs de la diluci se sembren
en placa: s'agafa un millilitre d'un dels tubs i es posa en una placa i desprs s'hi posa el
medi de cultiu, o b inocules el millilitre on tens el medi de cultiu (preferible la segona).
Quan creix el microorganisme, on est ms dilut. Les colnies creixen en superfcie i en
profunditat, dins del medi de cultiu.
Sembra en superfcie o per extensi. S'inoculen 0'1 microliltres de dissoluci, que se
sembren per tota la superfcie (1ml no ho permet perqu s massa lquid com per
sembrar-lo a la superfcie). S'utilitza una nansa de vidre que s'esterilitza indirectament
mullant-la en metanol i flamejant-la; aix s'ha de repetir 3 voltes. Desprs se sembra
homogniament la mostra a la placa. Serveix per fer recompte de les colnies crescudes,
ja que sabem quin volum hi hem posat. Llavors es fa la mitjana del recompte de les
diferents colnies en les plaques sembrades, sempre que provinguin de la mateixa
mostra, i es fa un clcul que permet saber-ne la concentraci (ufc/ml: unitats formadores
de colnies per millilitre). Hi ha un lmit a partir del qual no es pot fer recompte; noms
si hi ha entre 30 i 300 colnies es pot fer. Si n'hi ha menys de 30, no s fiable
estadsticament. Desprs s'agafa la colnia que ens interessa amb la nansa i s'alla en una
altra placa. s bo, un cop allada una colnia, anotar-ne les caracterstiques (coloraci,
forma, elevaci, marge, etc.).
CONSERVACI DE MICROORGANISMES
Es fa un cultiu en TSA en un tub, on el medi (TSA) es colloca inclinat (el mateix medi en lquid es
diu TSB). Hi ha un problema, i s que els bacteris en el laboratori poden ser diferents que en la
naturalesa degut al medi. Per tant, quan anem a conservar el microorganisme, cal seguir uns
-9-

Microbiologia I
mtodes de manteniment:
Canvis a la poblaci. La poblaci ha de ser el ms semblant possible a la poblaci general.
Canvis gentics. No s'han de perdre caracterstiques genotpiques i fenotpiques.
Puresa. S'ha de de minimitzar el risc de contaminaci.
Valor dels cultius. s necessari avaluar el risc de la prdua del cultiu.
Freqncia d's. Amb relaci al mtode de restauraci del cultiu especialment.
Manteniment de la viabilitat. Minimitzar la mort cellular durant el procs de
manteniment.
Subcultius. Sembrar un medi fresc a partir del que ja tenem. Es fa una incubaci en el medi
ms adient, que acostuma a ser nutritiu; la conservaci s a 4C-25C. s adient per a
qualsevol tipus de microorganisme. Poden durar entre 2 setmanes i un mes. Si tens el
microorganisme en una placa, tub, etc., conforme passa el temps va perdent viabilitat. Per
evitar que es mori, cal anar fent subcultius.
Dessecaci. Es tracta d'impregnar un suport, que pot ser tan simple com tires de paper o gel
de silici . Es fa una deshidrataci sobre un suport. s molt tils per a fongs i llevats, i, a
voltes, tamb s'empra per a fongs i bacteris.
Congelaci. Cal posar-hi un crioprotector (DMSO, glicerol) perqu les cllules no es lisin.
La tcnica es desenvolupa entre -20C i -80C: a menor temperatura, ms temps dura un
cultiu pur congelat. Aquest mtode de conservaci pot durar uns quants anys.
Ultracongelaci. Pot durar desenes d'anys. S'empra nitrogen lquid per arribar als -196C.
Evidentment, tamb ha de dur crioprotector.
Liofilitzaci. A part de la resuspensi bacteriana que es vol descongelar, s'ha de congelar el
cultiu i, seguidament, sublimar l'aigua (evaporar-la fent el buit). S'obt el cultiu en forma de
pols, totalment deshidratat. Aix ha d'estar en un recipient hermticament tancat,
normalment vidre. s adient per a qualsevol tipus de microorganisme. S'hi posen uns cristall
per detectar si hi ha entrat vapor d'aigua o no. S'empra un recinte amb forma de flama.
Depn del que estiguem fent, emprarem un mtode o un altre.
COLLECCIONS DE CULTIUS
Les soques que podrem trobar en les colleccions oficials sn les soques tipus, que representen la
seua espcie. Aquestes han de ser, almenys, en dues colleccions oficials diferents. A es fa per
assegurar la conservaci de la biodiversitat. Aquestes colleccions sn pbliques.
De colleccions de cultius n'hi ha moltes arreu del mn. A l'Estat espanyol, hi ha la CECT. Hi ha
pasos amb ms d'una collecci oficial al seu territori.
LIMITACIONS
En la majoria de casos, se sap que allant en cultiu pur noms s'aconsegueix allar l'1% del que hi ha
a la naturalesa. Aix s'ha vist comparant extraccions de seqncies de DNA. Hi ha cllules que, en
un cultiu, es mostren actives (viables), per d'altres no (inviables). Dins de les viables n'hi ha de
cultivables (les que creixen en el medi de cultiu que estem utilitzant) i no cultivables (estan vives,
per no han crescut en el medi).

-10-

Microbiologia I

Tema 2.1. Morfologia de la cllula bacteriana i estructures externes a la paret

LA IMPORTNCIA DE LA MIDA DELS PROCARIOTES
A menor mida cellular, hi ha major relaci superfcie/volum.
Una cllula gran t major superfcie relativa, que es correspon a una major exposici al
medi.
Aquest fet implica un major intercanvi de nutrients amb el medi i una major taxa de
creixement.
Una elevada taxa de creixement implica que les poblacions siguin elevades.
Conseqentment, es produeixen efectes importants en l'ecosistema.
Cal destacar que les forces de gravetat sn poc importants, al contrari que les forces de
fricci i viscositat.
Bacteris ms xicotets:
Chlamydia: 0,2-1,5 micrmetres.
Mycoplasma: 0,3-0,8 micrmetres.
Rickettsia: 0,5-2 micrmetres.
Bacteris gegants: tenen una mida de 600-750 micrmetres.
FORMES CELLULARS MS FREQENTS EN ELS BACTERIS
Coc: forma esfrica o arrodonida. N'hi ha que formen part de la microbiota, per d'altres que
sn patgens.
Thiocapsa roseopersicina.
Neisseria.
Staphylococcus.
Streptococcus.
Bacil: forma cilndrica o allargada.
Desulfuromones acetoxidans.
Enterobacteris. Formen part de la microbiota intestinal (E. coli).
Pseudomones.
Bacilus.
Espiril: forma d'espiral. Sn rgids.
Rhodospinillum rubrum.
Spirillum.
Espiroqueta: tenen forma helicodal, de tirabuix.
Spirochaeta stenostrepta.
Treponema.
Leptospira.
Borrelia.
Apndix, peduncle o prosteica:
Rhodomicrobium vannielii.
Hyphocomicrobium.
Caulobacter.
Gallionella.
Filamentoses:
-11-

Microbiologia I
Chloroflexus aurantiacus.
Oscillatoria.
Les mides ms freqents sn 0,2-1,5 micrmetres. Hi ha bacteris que poden adoptar ms d'una
forma alhora: pleomorfisme.
AGRUPACI
En ocasions, formen agrupacions.
Cocs: si no s'agrupen, se separen i formen dos conjunts diferents. Si s'agrupen, formen un
conjunt com Neissera formant diplococs. Si formen tota una filera de cocs, com s el cas
d'Streptococcus (strepto-: cadena). Hi ha cocs amb dos plans de divisi que formen ttrades,
com el Micrococcus. Tamb n'hi ha que formen una estrctura com en ram, com els estafilo-.
Bacils: es formen diplobacils, estreptobacils i coccobacils (bacils molt curts, gaireb
esfrics, que poden confondre's amb els cocs). Hi ha un gnere molt important, Vibrio (com
Vicholerae) que sn com bacils, per corbats. L'espiroqueta s ms flexible, i t un filament
axial al voltant que li dna la forma.
FORMES INUSUALS
Estrella: Stella, tenen uns apndixs.
Quadrades: Haloarcula.
DIFERENCIACI CELLULAR
El mateix organisme pot tenir dues cllules diferents.
Cllula prostecada: Caulobacter presenta una forma allargada, pedicel, i la punta, ncora.
Aix li serveix per fixar-se a superfcies. A mesura que va creixent, va dividint-se; la cllula
que es divideix t un flagel en comptes de prosteca. Les cllules que van en grup
s'anomenen cllules en eixam. S'augmenta la relaci superfcie/volum, li permet flotabilitat
i pot trobar-se en diferents medis. Tamb poden formar rosetes.
Mixobacteris: es poden moure lliscant. Sn depredadors d'altres microorganismes. En
algunes condicions, s'agrupen i formen els cossos fructfers. En els extrems del cos fructfer
s'hi formen una mena de fruits (esporangols) on es generaran espores (mixspores, molt
resistents). De la cllula vegetativa a l'espora es pot induir el pas per elements qumics
sense passar pel cos fructfer.
Streptomyces: s'assemblen molt als fongs, per sn bacteris. Pertanyen a l'ordre dels
actinomycetals (actinomicets). Sn molt importants ja que, d'entre els bacteris, sn els
principals productors d'antibitics. Hi ha hifes que formen esporfors per donar espores. Les
espores sempre sn a la part distal de la part aria del bacteri. Els conidifors sn un tipus
d'esporfor; les hifes formen les espores en cadena, i sn els conidis o conidispores.
Bdellovibrio: t forma de bacil corbat, amb un flagel amb beina. Sn bacteris que lisen o
s'alimenten d'altres bacteris. La diferenciaci cellular d'aquest bacteri es deu al fet que es
reprodueix intracellularment al bacteri que parasita. Desprs de reproduir-se en unes
quantes cllules a l'interior d'un bacteri, se separa en diferents bacils.
Els bacteris s'ahdereixen a la superfcie i, seguidament, s'hi agreguen altres cllules. El contacte o
adherncia es fa mitjanant flagels, els pili (estructura recta ms curta que un flagel). Tamb pot ser
que els bacteris adherits es multipliquin a la superfcie. Formen una mucositat anomenada EPS
(substncies polimriques extracellulars o exopolisacrids). Formen biopellcules o biofilms sobre
prcticament qualsevol superfcie. Com que hi ha una agregaci de moltes cllules, aix serveix
-12-

Microbiologia I
d'efecte de protecci, per tamb protegeixen el bacteri del medi extern (poden ser focus d'infecci,
per exemple).
Estudiant biopellcules, s'ha vist que fins i tot es poden formar comunitats bacterianes conjuntes
d'espcies diferents alhora: n'hi pot haver d'auttrofs i hetertrofs, hi ha senyalitzaci intracellular i
intercellular.
LLEVATS
Els llevats es reprodueixen per gemmaci. Els llevats sn fongs hetertrofs amb paret cellular
prpia, formada per quitina (NAGA). Les colnies que formen sn mucoses, brillants i prudeixen
algun pigment.
FLORIDURES
Cal veure les hifes que formen el miceli. Hifes cenoctiques o multicellular (no sempre estan
segmentades). Les hifes poden estar dividies per septes o no. Les espores s'anomenen artroconidis o
artspores, que surten de la fragmentaci de l'esporfer. Si sn dins d'un cist s'anomenen
clamidspores. Tamb pot formar-se un esporangi o sac a partir de l'esporangifor que doni les
espores: esporangispores. Conidifor amb conidispores. Finalment, tamb pot ser que les espores
es formin per gemmaci, que no s'ha de confondre amb els llevats ats que a sn espores que es
formen per gemmaci en una hifa.
Els conidifors tenen diferents formes, fet que permet de classificar-los. N'hi ha que es ramifiquen,
tpic de Penicillium.
MORFOGNESI: ENDSPORES
Les endspores sn formes de resistncia fsica, qumica i biolgica davant d'un depredador o alg
que vulga lisar el bacteri. Aquestes estan deshidratades i no mostren activitat. Sn la forma cellular
d'un organisme viu ms resistent que es coneix. s molt til com a indicador en processos
d'esterilitzaci.
Les endspores sn exclusives o prcticament exclusives d'alguns bacteris grampositius: Bacillus i
Clostridium, ambds hetertrofs, per el primer s aerobi, mentre que el segon, anaerobi.
Hi ha diferents estructures:
Exospori: naturalesa proteica.
Coberta: naturalesa proteica. Dna resistncia a les endspores.
Membrana externa: deriva de la membrana cellular.
Crtex: s una modificaci de la paret cellular.
Membrana interna: envolta el protoplast. Prov de la membrana cellular.
Protoplast: derivat del citoplasma. s la part ms interna. s un citoplasma modificat en el
sentit que est deshidratat: noms t 30-40% d'aigua, quan el normal s 90%. Els
components principals del protoplast sn el DNA, RNA, SASP (protenes cid solubles
xicotetes), ribosomes, enzims (tot i que la majoria o b estan inactius o b tenen relaci amb
la reparaci del DNA), i es forma una substncia, DPA-Calci (cid dipicolnic) fins a un
10%.
Localitzaci i deformaci: ajuda a saber l'espcie que investiguem. Pot ser al centre
(central), a l'extrem (terminal), entre terminal i central (subterminal) i pot estar deformada
(deformant).
-13-

Microbiologia I
FORMACI D'ENDSPORES: ESPOROGNESI
Quan va a formar-se l'endspora hi ha canvis en la multiplicaci cellulars. El genoma bacteri es
duplica, per est en una forma allargada anomenada filament axial. Desprs es forma el septe amb
la membrana cellular, per sense que sigui simtrica. La part ms petita s la pre-espora i la gran,
cllula mare, que engolir la pre-espora. En aquest punt es forma el crtex (derivat de la paret
cellular). Desprs es forma la coberta i l'exspora. L'endspora s refrctil, brillant, degut a les
capes proteiques.
RECUPERACI DE L'ESTAT VEGETATIU
Una endspora pot activar-se o inactivar-se en funci de les condicions. Per exemple, pot activar-se
per temperatura i germinar, formant, de nou, la cllula vegetativa. Llavors, podr tornar a
multiplicar-se. No es tracta d'un mecanisme de reproducci en aquest cas, a diferncia de l'anterior
en floridures, que s un cas de reproducci. Aqu, les endspores no tenen un sentit de reproducci,
sin de resistncia. Entre d'altres coses, aix es deu al fet que noms es forma una nica endspora;
aquesta duplicaci s per poder formar una endspora.
CPSULA BACTERIANA
Hi ha la membrana citoplasmtica i la paret cellular, per per sobre hi pot haver la cpsula i la
capa S.
Caracterstiques de la cpsula:
Constitudes per un o ms polmers, que poden ser homopolmers o heteropolmers. La
majoria sn polisacrids, i hi pot haver cpsules tamb polipeptdiques.
Consistncia amorfa, molt hidratades i carregades negativament.
La seua sntesi implica un elevat cost energtic.
No sn essencials.
La cpsula es pot observar tant amb microscopi ptic (per tinci negativa i fluorescncia) com
microscopi electrnic. Hi ha cops en qu es fan tractaments amb anticossos perqu la cpsula es
mantingui i pugui observar-se millor.
Exopolipptid: Bacillus antracis. La seva subunitat s el glutmic dextrgir, no pas L, que
s la comuna a la naturalesa. Aix s una protecci a nivell enzimtic.
Exopolisacrids. Streptococcus pneumoniae. Els polisacrids poden ser sintetitzats des de
dins de la cllula cap enfora, activant els polisacrids mitjanant dinuclotids (UDP, GDP).
El dextran s un polisacrid on s'acumula glucosa i hi ha una fructosa; en el levan, s'acumula
fructosa i hi ha una glucosa. Aquests altre polisacrids no cal que s'activin perqu ja sn fora
de la cllula.
La cpsula s un factor de patogenicitat. S. pneumoniae s gram positiu.
Les funcions de la cpsula sn les segents:
Adhesi:
Entre cllules de la mateixa o de diferents espcies: biofilms, mixobacteris.
A teixits animals: Streptococcus mutans en la dentina.
A les arrels formant nduls: Rhizobium (fixador de nitrogen).
Protecci o resistncia:
-14-

Microbiologia I
Contra substncies txiques hidrofbiques, ja que la cpsula s molt hidroflica:
detergents, antibitics.
Per a metalls pesats txics.
Bacterifags (o fags).
Fagocitosi. Capacitat immungena molt menor que la paret. Serovars (soques de bacteris
que presenten antgens diferents, per exemple mitjanant la cpsula), factor de
patogenicitat i antigen K (un nom de la cpsula, emprat sobretot en enterobacteris)). Hi
ha cpsules que, en funci dels polisacrids o pptids que tinguin, seran ms resistents,
tamb ms o menys patgens).
Reserva hdrica.
Reserva nutricional.
La cpsula noms es formar quan la cllula hi tingui inters, ja que requereix d'una elevada
aportaci energtica.
Les seves aplicacions sn:
Epidemiologia: serovar responsable de la malaltia. Se'n segueix el rastre.
Vacunes: depn de la seua immunogenicitat i de si es formen anticossos protectors. Sol
conjugar-se a una protena (toxoide) per a augmentar la seua capacitat immungena, tot i
que aquesta protena s'atenua per tal que no sigui txica, per conservi la seva capacitat.
Streptococcus pneumoniae: ms de 100 serovars descrits, tot i que hi ha uns 23 serovars
sn patognics. Hi ha vacunes heptavalents, que sn per a 7 serovars concrets
considerats predominants. El pneumococ produeix pneumnia, meningitis, septicmia
(sepsis)...
Neisseria meningitidis C: es coneix com a meningococ. 9 serovars patognics. Sn gram
negatius. Causa meningitis, septicmia, etc.
Haemophilus influenzae B.
Additius: en indstria alimentria, farmacutica i txtil. Dextran, alginat, xant, pullul,
curdi...
Recuperaci de metalls pesats. Segresten els metalls pesants.
Matriu cromatogrfica (dextran).
Hi ha dues vacunacions sistemtiques que es posen de manera sistmica: H. influenza B i
meningococ.
CAPA S
Es pot veure per microscpia electrnica i es troba per damunt de la paret. La presenten tant arqueus
com bacteris (la cpsula, noms bacteris), i tant gram positius com gram negatius.
Caracterstiques:
Monocapa cristallina bidimensional: 5-15nm, composta per subunitats proteiques o
glicoproteiques que es repeteixen fins a formar tota la capa unides per enllaos no covalents
(hidrofbics, ponts d'hidrogen, forces electrostitiques).
Fcil desagregaci: s'ha vist fent canvis de pH i fora inica. Tamb s fcil de reconstituirla. Ocorre de manera espontnia (morfognesi in vitro o autoassemblatge).
Observaci per microscpia electrnica.

-15-

Microbiologia I
Poden formar micelles amb lpids, estabilitzant-los. Per exemple, liposomes.
Pot ser hexagonal, quadrada o obliqua. Entre les subunitats hi ha porus nanomtrics de 2 a 8 nm que
poden servir a nivell nanotecnolgic.
Les seves funcions sn:
Protectora.
Barrera de permeabilitat.
Pot participar en l'adherncia.
En els arqueus, ajuda al manteniment de la morfologia cellular.
Aplicacions:
Nanofiltraci.
Estabilitzaci de liposomes.
Matriu per a immobilitzar nanomolcules.
Utilitzaci en vacunes conjugades (Aeromonas salmonicida).

-16-

Microbiologia I

Tema 2.2. Paret cellular

Murena: s exclusiva dels bacteris. Tamb s'anomena peptidoglic o glicopptid.

Estructura visible al microscopi electrnic envoltant la membrana citoplasmtica.
Estructura semirgida.
Permet una osmolaritat diferent del medi, per sobretot major que el medi.
Determina la morfologia cellular.
Factors de patogenicitat.

Amb tinci de gram es pot veure la paret cellular. Els grampositius tenen la capa de murena molt
ms grossa que no pas els gramnegatius. A ms, aquests darrers tamb tenen una altra capa dins la
paret cellular, la membrana externa. La superfcie s llisa en grampositius, i rugosa en
gramnegatius. Aix es deu a la membrana externa.
MURENA
La paret cellular dels eucariotes pot estar feta per cellulosa (plantes i alguns fongs; s un polmer
de glucosa), quitina (fongs, exoesquelet de crustacis i insectes; s un polmer d'Nacetilglicosamina), i tamb glucan i manan (llevats).
La murena t tres components principals:
N-acetilglucosamina (verd)
N-acetilmurmic, formant un enlla glucosdic amb N-acetilglucosamina (blau). En la
posici 3 hi t un grup lctic amb una uni ter. Aquests disacrids estan units i es van
alternant.
Hi ha un tetrapptid. Sempre va unit a N-acetilmurmic. La seva forma ms freqent s del
grup lctic en surt un enlla amb L-alanina, desprs D-glutmic, seguidament meso-DAP i,
finaoment, D-alanina. s la part peptdica de la murena. Aquest pptid s resistent a enzims,
ja que cont dos D-aa. Confereix resistncia a l'estructura. Aquestes capes se situen una
sobre l'altra formant diferents gruixos. Trobem unions entre tetrapptids
Variacions:
El nombre de capes i cadenes de peptidoglic pot variar.
El grau d'entrecreuament entre els tetrapptids de les cadenes de peptidoglic pot ser
diferent.
Pot haver-hi variacions en els sucres.
Variacions en els tetraptids.
Les capes de murena es poden unir. Com ms entrecreuament, ms forta i resistent ser la murena.
Entre el 3r aminocid d'una cadena i el 4t de l'altra es forma un enlla peptdic. Hi ha cops en qu
els enllaos peptdics no sn directes, sin que hi ha pptids que actuen de ponts entre cadenes.
Al llarg de la vida d'un bacteri, hi pot haver una renovaci en els components de la murena.
Funcions:
Dna forma i rigidesa a la cllula.
Mant la pressi osmtica per sobre de l'exterior, normalment. Hi ha un enzim, el lisozim,
que trenca la paret cellular (es troba a la boca). Com que la cllula deixa d'estar protegida
-17-

Microbiologia I
per la paret, entra aigua dins de la cllula i es produeix la lisi d'aquesta. Tamb podem
obtenir la cllula sense paret, protoplast, grampositiu. O podem obtenir la cllula com
arrugada, plasmlisi.
Factors de virulncia.
Biosntesi:
Es comena amb la sntesi i activaci de precursors. El fosfat passa a posici 1. Desprs es forma
NAG, per unit a UDP. Aix es pot activar per tal de poder formar part de la murena. Si no est
activat, no pot formar-ne part. UDP s un precursor. El PEP (fosfoenol piruvat), quan s'incorpora,
forma l'UDP-N-acetilmurmic (UPD-NAM). En aquest pas, hi ha un antibitic, la fosfomicina, que
s un anleg del PEP; per tant, inhibeix la sntesi de la UDP-NAM. La fosfomicina s sintetitzada
per un bacteri del gnere Streptomyces. El primer pptid, la L-alanina, s'uneix a l'N-acetilmurmic.
Desprs es forma un enlla peptdic amb el D-glutmic i, seguidament, meso-DAP. Entren d'un en
un. En el segent pas, en comptes d'entrar la D-alanina corresponent, primer s'hi uneixen dues Dalanines juntes (cada incorporaci d'aminocid gasta un ATP). Per tant, en un principi, s un
pentapptid, no pas un tetrapptid. En aquest punt, tamb hi trobem un altre antibitic, sintetitzat
pel mateix gnere, la cicloserina (anleg de l'alanina), que inhibeix la sntesi del pentapptid. Es
van afegint d'un en un els aminocids.
A continuaci, ve una segona fase de la biosntesi: la translocaci i formaci de l'enlla beta-1, 4.
Quan estan activats, entra en joc la membrana citoplasmtica. Els precursors s'uneixen a la
membrana citoplasmtica; per aquesta translocaci, hi ha una molcula de la membrana, el
bactoprenol, que far que s'incorporin els precursors en la membrana citoplasmtica. Desprs
s'incorpora el NAG-UDP (perdent l'UDP).
El pas segent s la polimeritzaci i transpeptidaci, s'incorporen els tres elements per allargar la
cadena i es formen unions peptdiques entre cadenes. Els tres elements de la murena passen a la
cara externa de la membrana citoplasmtica. S'elimina l'UDP i queda el NAG. Tamb cal alliberar el
bactoprenol fosfat perqu noms cal que n'hi hagi un d'uni amb la membrana, no se n'han
d'acumular. Conforme va polimeritzant, s'allibera, juntament amb NAM, quedant-se amb 2 fosfats.
Perqu el bactoprenol fosfat sigui actiu cal que noms tingui un fosfat. La bacitracina inhibeix la
desfosforilaci del bactoprenol. Si no hi ha el bactoprenol-fosfat no hi pot haver paret. La
bacitracina s un antibitic produt per soques del gnere Bacillus.
Les PBP sn protenes d'uni a la penicillina. Fan la translocaci i la polimeritzaci entre les capes
sense tenir despesa energtica. Es trenca un enlla i es polimeritza un altre. Hi intervenen molts
enzims diferents.
Quan es forma paret cellular, aquesta s sempre en el punt on es forma la separaci entre les dues
cllules, com s el cas dels cocs. Comena sempre on va a formar-se el septe (separaci entre les
dues cllules). En els bacils, comena a formar-se en diferents punts al llarg del bacil i tamb en el
septe. Els antibitics beta-lactmics sn anlegs de la doble alanina. Aix, la transpeptidasa, en
comptes d'unir-se a la doble alanina per trencar l'enlla peptdic, s'unir al beta-lactmic i no podr
fer la transpeptidaci. Les autolisines sn uns enzims bacterians que renoven la paret cellular, la
lisen; quan actuen els beta-lactmics, el complex que es forma entre PBP i beta-lactmic
(bactericides) activa les autolisines.
Les penicillines tenen com a beta-lactmic l'anell beta-lactam; tamb tenen un altre anell. El
-18-

Microbiologia I
conjunt dels dos anells s com a les penicillines, s cid 6-aminopenicillnic. L'enzim s'uneix a
l'anell i l'inhibeix.
Hi ha moltes penicillines. La primera que es va descobrir era del gnere Penicillium. s un
antibitic natural. De manera sinttica, se'n poden canviar els radicals i obtenir-ne d'altres (via
semisinttica).
Estabilitat en cid (per quan es pren per via oral).
Absorci.
Espectre d'acci. No tots els antibitics tenen la mateixa funci. N'hi ha d'ampli espectre,
que actuen contra la majoria de grampositius i gramnegatius. L'Staphylococcus aureus
(MRSA) s un grampositiu molt resistent que no entre en l'ampli espectre. Tamb hi ha un
gramnegatiu molt resistent, Pseudomonas aeruginosa. Tamb sn importants anaerobis
(viuen en ambient reductor) i micobacteris (tenen paret cellular diferent). Tamb pot ser
espectre estret o redut quan no hi entren la majoria de grampositius i gramnegatius. Tamb
hi ha bacteriosttics, que no mata el bacteri, sin que n'inhibeix el creixement.
Resistncia a beta-lactamases (enzims dels bacteris) que inhibeixen l'acci dels betalactmics. La meticillina i la nafcillina sn els ms resistents a l'acci de beta-lactamases.
BETA-LACTMICS
Penicillines.
Cefalosporines. Sn semisinttics. Tenen origen en Cephalosporium. Tenen estabilitat
contra beta-lactamases i capacitat per travessar la membrana externa. Conforme s'avana la
recerca de cefalosporines semisinttiques es va parlant de 1a generaci, 2a generaci, etc.,
en funci de si sn ms actius contra gramnegatius i de la seva estabilitat a les betalactamaes. Tenen un anell com (cid 7-aminocefalospornic), tambe un beta-lactmic i un
altre radical.
Monobactmics. Sn sinttics a partir de l'anell beta-lactmic. El ms com s Aztreonam,
que actua sobretot contra gramnegatius. No s d'ampli espectre i la via d'entrada s
intravenosa, de manera que no s gaire interessant.
Carbapenems. Tenen l'anell beta-lactmic. Tenen bona estabilitat contra beta-lactamases.
Els ms emprats sn imipenem, meropenem i ertapenem. Sn semisinttics a partir
d'Streptomyces spp. Uni a PBP-1 i PBP-2. Sn d'ampli espectre, per no MRSA. Sn via
intravenosa.
VANCOMICINA
s un altre antibitic, un glicopptid. s natural (prov d'Streptomyces). No t una acci d'ampli
espectre, per actua sobretot contra grampositius i MRSA, fet que el fa interessant. Est indicat per
a allrgics a penicillines o cefalosporines. S'uneix a la doble alanina. Les PBP no poden fer la
transpeptidaci i formar la paret cellular.
MECANISMES DE RESISTNCIA
Els bacteris poden produir beta-lactamases (penicillinases). S'obre l'anell beta-lactmic
inhibint-ne l'activitat.
Poden patir modificacions de les PBP, fent que el beta-lactmic no s'hi pugui unir.
Modificaci de les porines, que sn protenes dels bacteris gramnegatius que formen un
porus de transport a la membrana externa. Si la porina canvia la seva estructura, l'antibitic
no podr travessar la membrana externa.
-19-

Microbiologia I
Si en comptes de dues alanines hi ha una alanina i un lactat, la vancomicina no s'hi pot unir.
Es poden emprar inhibidors de les beta-lactamases, tals com l'cid clavulnic, sulbactam o
tazobactam. Tamb es poden subministrar penicillines amb inhibidors de les beta-lactamases que
facin una funci sinrgica.
Nucletid de Park: UDP-NAM-pentapptid.
La murena s interessant en la recerca d'antibitics perqu en actuar contra un organisme viu cal
que aquest agent nociu per l'organisme no ens danyi. En ser la murena una estructura nica del
bacteri, no ser txica per la resta dels tipus cellulars.
MODELS DE PARET CELLULAR BACTERIANA
Per considerar-s'hi, cal que tinguin com a component la murena. Hi ha diferents models de parets:
Grampositius.
Superfcie llisa.
Murena ocupa gran part de la paret cellular (50-80%; 20-80nm). Tamb est ms
entrellaada, t ms enllaos transpeptdics. Tamb solen ser mitjanant ponts peptdics.
Aix, la paret s ms rgida i suporta major pressi osmtica.
Altres components exclusius dels grampositius: cids tecoics i lipotecoics (o
tecurnics).
Protenes. N'hi ha que actuen com a factors de patogenicitat, com la protena A
d'Straphylococcus aureus.
Polisacrids (com estreptococs). Amb molta variaci en la proporci. La uni del tecoic
i la murena pot ser directa o b mitjanant aquests polisacrids.
Gramnegatius.
Superfcie ondulada.
La murena s una capa prima (5-10%). Aix fa que no sigui tan rgida i que suporti
menys pressi osmtica.
Membrana externa per sobre de la murena. s una bicapa de fosfolpids per la part
interna i LPS (lipopolisacrid) per la part externa. s exclusiva dels gramnegatius.
Protenes. Es troben a la membrana externa. Participen en el transport de substncies.
Periplasma. s l'espai entre la membrana citoplasmtica i la membrana externa.
cid-alcohol resistents. s propi dels micobacteris (Mycobacterium, on hi ha el causant de
la tuberculosi: M. Tuberculosis; i el causant de la lepra: M. leprae). Aquesta paret no es pot
veure amb tinci de gram, s'ha de fer amb tinci cid-alcohol resistent o alguna altra.
Murena. s una capa primeta que t serina en comptes d'L-alanina en el peptidoglic.
cids miclics (60%). Sn hidroxilpids (ceres) units a la murena mitjanant uns sucres
(arabinogalact; propi dels micobacteris). Tenen 60-90 carbonis, fent que sigui
hidrofbica i donant-li una certa resistncia a molcules txiques, detergents, etc.
Glicolpids. Sn un factor de patogenicitat o d'encordament.
Lipoarabinomanans. s una estructura unida a la membrana.
Protenes. Tamb hi ha porines.
L'LPS t tres parts ben diferenciades:
Cadena lateral O o antigen O. s la part ms externa i s la principal part antignica d'un
gramnegatiu. Cadena de sucres amb unes determinades repeticions.
-20-

Microbiologia I
Nucli del lipopolisacrid. Hi ha sucres que hi sn sempre, com l'heptosa i KDO
(cetodesoxioctonat). Desprs vnen dos sucres ms, dues glucosamines fosfat, i unides a
elles hi ha cids grassos. Els cids grassos units als sucres s'anomenen lpid A. Aquest lpid
A actua com a endotoxina (toxina a l'interior de la cllula, a la membrana externa). Com
ms cids grassos, llargs i ramificats tingui (per tant, com ms hidrfob sigui), ms txic
ser.
Hi ha gramnegatius on manca l'antigen O. Sobretot, es troba en mucoses. Per exemple, hi ha
els gneres Haemophilus i Neisseria.
El macrfag t receptors de membrana que s'uneixen al lpid A. Com a conseqncia, la cllula
activar la producci de citocines. Se secreten citocines com TNF o IL-1. Quan la resposta s molt
forta, perqu el lpid A s especialment txic o n'hi ha en molta quantitat, l'activaci de les citocines
s molt forta, produint l'anomenat xoc sptic (implica febre, augment de pressi sangunia i
freqncia cardaca, podent arribar a ser mortal).
PROTENES
Estructurals. Uni a la murena, participen en l'estructura de la paret. Exemple:
lipoprotena de Braun, OmpA.
Transport. Porines, que formen porus hidroflic en la membrana per on poden passar
molcules d'un determinat dimetre. Tamb hi ha protenes de transport especfiques de
molcules.
Enzims. Proteases, lipases.
Factors de patogenicitat.
ESPAI PERIPLASMTIC
s un espai on hi ha molta activitat.
Mida aproximada d'1-71nm.
Hi ha protenes d'uni a sucres i aminocids, protenes de transport.
Enzims degradants (fosfatases, nucleases, proteases).
Enzims per a la sntesi del peptidoglic.
Beta-lactamases i altres enzims de resistncia a txics.
ANTIBITICS BACTERIANS
Degut a la paret dels micobacteris, cal que hi hagi antibitics especfics per a combatre'ls. Per
exemple, hi ha isoniazida i etionamida (anlegs del NAD), que inhibeixen la sntesi d'cids
miclics. L'etambutol inhibeix la sntesi dels arabinogalactans. Actuen contra la paret cellular dels
micobacteris.
ARQUEUS
Pseudomurena. L'enlla s beta-1,3. L'enzim lisosim no pot actuar. Tamb hi ha diferncies
quant a la part peptdica de la murena bacteriana: en comptes de D-alanina, alguna s Lalanina. No s majoritria entre els arqueus.
En comptes de la pseudomurena, pot ser que hi hagi polisacrids, glicoprotenes o
protenes, o b res d'aix.
No tots els arqueus tenen capa S.
PARET CELLULAR
-21-

Microbiologia I
N'hi ha, tot i ser minoria, que no tenen paret cellular, no tenen murena. Dos exemples:
Mycoplasma. No tenen murena. Per sobre de la membrana tenen lipoglicans. La seva
membrana t esterols. Sn frgils (suporten poca pressi osmtica, perqu no tenen
murena), pleomrfics, flexibles i resistents a antibitics que actuen contra la paret cellular.
Chlamyidia. s semblant als lipopolisacrid dels gramnegatius. Lipooligosacrid (LOS) o
b protenes-S. La Chlamydia trachomatis ocasiona MTS i queratoconjuntivitis.

-22-

Microbiologia I

Tema 2.3. Membrana citoplasmtica i citoplasma cellular

CARACTERSTIQUES
Sistema complex, altament organitzat, flexible i asimtric.
5-10nm de gruix, 8-15% pes sec cellular, 70-90% dels lpids cellulars.
Model de mosaic fluid.
Bicapa lipdica i protenes. La diferncia entre la membrana de procariotes i eucariotes s
que en els primers hi ha moltes ms protenes proporcionalment.
Fosfolpids (amfters).
Hopanoides. Estabilitzen. Sn exclusius dels bacteris. Els eucariotes tenen esterols.
Protenes perifriques, 20-30% (dbilment connectades, solubles). Es troben a la cara
interna de la membrana, on hi ha el citoplasma.
Protenes integrals, 70-80% (estabilitzen, amfiptiques, insolubles).
Poden tenir hidrats de carboni a la cara externa.
Eucarya (no ramificats, poliinsaturats) i Bacteria (no ramificats, saturats). El fosfolpid t enlla
ster en bacteris i eucariotes. Els Archaea sn ramificats i saturats, i no tenen cids grassos, tenen
enlla ter. Tenen isoprenoide.
Els esterols tenen en com 4 anells. Els hopanoides comparteixen 3 anells, per en tenen ms de
diferents. Els Mycoplasma tenen esterols en comptes d'hopanoides.
Els fosfolpids tenen glicerolfosfat en la part apolar, i etanolamina en la part hidroflica. Hi ha
moltes variants de fosfolpids, tant en l'cid gras en concret com en la part polar.
Archea:
FUNCIONS DE LA MEMBRANA
Contenir el citoplasma (el separa del medi extern).
Barrera osmtica.
Actua com a barrera selectivament permeable:
Difusi: permet el pas d'ions i de determinades molcules, evita la prdua de molcules
essencials.
Transport actiu.
Activitats metabliques energtiques:
ATP sintasa.
Cadenes de transport d'electrons.
Sntesi: paret cellular, EPS, LPS, etc.
Segregaci cromosoma (replicaci del DNA).
Excreci de metablits.
Secreci de protenes.
Quimiotaxi: receptors.
Ancoratge de flagels (del seu motor).
MEMBRANES BACTERIANES INTERNES
Alguns bacteris, a ms de la membrana citoplasmtica, tamb tenen replecs.
Concepte: replecs o invaginacions de la membrana plasmtica que s'estenen pel citoplasma
-23-

Microbiologia I
cellular.
Morfologia:
Tilacoides (en parallel o concntricament): cianobacteris (fotosntesi oxignica). Ex:
Oscillatoria, Anabaena.
Clorosomes (forma oblonga): Bacteris verds (fotosntesi anoxignica). Ex: Chlorobium,
Chloroflexus.
Sistemes mebranosos plans i en disposici parallela: bacteris vermells o porpra (fotosntesi
anoxignica). Bacteris nitrificants (quimiolittrofs oxidants d'amoni o altres). Metantrofs
(oxidaci del met).
Funcions:
Ancoratge del cromosoma, participant en la replicaci cellular.
Increment de la relaci superfcie-volum.
Suport de pigments fotosinttics.
Suport de mecanismes de fosforilaci i transport d'electrons.
ANTIBITICS QUE ACTUEN SOBRE MEMBRANA CITOPLASMTICA BACTERIANA
Polipptids cclics:
Competeixen pel Mg2+ i Ca2+, desestabilitzant els lpids .
Bactericides .
Neurotoxicitat i nefrotoxicitat .
Tirocidina. s tpic, grampositius.
Gramicidina. s tpic, gramnegatius.
Polimixina B. Bacillus polymyxa, s tpic, gramnegatius.
Colistina (polimixina E). s sistmic (oral, intramuscular i intravens).
Lipopptid cclic:
Daptomicina (Streptomyces roseosporus).
Bactericida grampositius (MRSA).
s sistmic.
ANTIMICROBIANS QUE ACTUEN SOBRE MEMBRANA PLASMTICA FNGICA
Poliens (Streptomyces):
Afinitat per lergosterol, formaci de porus, eixida del K+ intracellular .
Fungicida.
Nistatina. s tpic.
Amfotericina B. Via oral, nefrotoxicitat.
Azoles:
Sinttics.
Inhibeixen la biosntesi d'ergosterol per desmetilaci del lanosterol, interaccionant amb
el grup hemo del citocrom P-450.
Fungisttics.
Tenen un anell en com que pot tenir 2 o 3 nitrgens. s el que dna num al grup.
Allilamines:
Anlegs de l'esqual (precursor en la biosntesi d'ergosterol). N'inhibeixen la sntesi.
Terbenafina. Via oral.
Naftifina. s tpic.
-24-

Microbiologia I
MEMBRANA CITOPLASMTICA I CITOPLASMA CELLULAR
Nucleoide. s el nom donat al cromosoma bacteri.
Cromosoma bacteri: DNA de doble cadena circular. Hi ha excepcions: DNA lineal i de
dos cromosomes. Es pot allar i veure'l per microscpia desprs.
Disposici irregular amb contacte amb el mesosoma o la membrana plasmtica.
Observaci: microscpia ptica (tinci HCI-Giemsa o altres) o electrnica.
Composici: 80% DNA, 10% mRNA i 10% protenes.
E. coli t 4700 kpb.
Mida: 1400 micrmetres (cllula 5 micrmetres). Es dna superenrotllament negatiu
en diferents dominis. Els dominis sn plegaments sobresortints.
Quan el cromosoma est tot plegat o supernerotllat, els enzims no poden treballar, ja que el DNA ha
d'estar relaxat perqu es pugui transcriure o replicar. Hi ha seqncies complementries invertides
que li permeten de plegar-se de manera automtica. Tamb hi ha una manera que introdueix
superenrotllament negatiu. Hi ha uns enzims, les topoisomerases II (DNA girasa), que tallen la
doble cadena superenrotllada i en passen una per sobre de l'altra, i desprs les torna a unir; aix
s'aconsegueix mantenir el superenrotllament. Tamb hi ha uns enzims que fan el cas contrari,
relaxen el DNA; sn les topoisomerases de tipus I. Tamb hi ha uns antibacterians, les quinolones,
que inhibeixen la DNA girasa. Aquestes, en inhibir el supernerotllament negatiu, faran que el DNA
estigui molt relaxat i la cllula mori; per tant, sn bactericides d'ampli espectre. Sn sinttiques.
Tenen anell nitrogenat en com. Les ms freqents sn cid nalidxic, norfloxacina i ciprofloxacina.
REPLICACI
En bacteris, el DNA t un nic origen de replicaci. La replicaci s semiconservativa, ja que les
dues molcules resultants, cadascuna d'elles, conserva una de les cadenes velles. El sistema de
replicaci bidireccional fa que es formi l'estructura en Z, ja que es forma la forquilla de replicaci.
La replicaci es fa en direcci 5'-3'. Si es fa al revs, es formen els fragments d'Okazaki. Hi ha una
cadena lder i una de retardada. Degut a la doble forquilla, es forma el replisoma, que s com un
dmer que representa tot el que forma part del mecanisme de replicaci (enzims, DNA, protenes...).
Cal tenir en compte que es donen errades durant la replicaci.
Les sulfonamides i trimethoprim inhibeixen la sntesi d'cid tetrahidroflic (folat). Podem
considerar que inhibixen la sntesi de nucletids i aminocids. Tenen toxicitat, sobretot per
allrgies, tot i que, a nivell teric, no haurien d'afectar-nos, ja que nosaltres obtenim el folat a partir
de la dieta (encara que podem sintetitzar-lo).
Les sulfonamides sn anlegs estructurals de l'cid p-aminobenzoic; per aix, inhibeixen. Tamb
s'empren, conjuntament, trimetoprim i sulfonamides, perqu tenen una acci simtrica.
TRANSCIPRIC I TRADUCCI
En la transcripci, l'enzim clau s RNA polimerasa, que desenrotlla el DNA, reconeix seqncies
promotores i terminadores, i fa la transcripci 5'-3'. En els procariotes, noms n'hi ha 1 tipus, igual
que en arqueus (tot i que t ms subunitats). En eucariotes, en canvi, n'hi ha 3 de diferents.
Un fragment de DNA no ser tot transcrit, sin que tenim el promotor i el terminador (zones d'uni
-25-

Microbiologia I
amb RNA polimerasa). RNA missatger encara cont zones als extrems que no es codifiquen.
AUG codifica per N-formilmetionina.
La rifampicina s un antibitic semisinttic (al principi s'allava d'Streptomyces). T un nucli de
naftoquinona, una cadena aliftica llarga i 5 CH3. S'uneix a la subunitat beta de la polimerasa,
inhibint l'inici de la transcripci. s un bactericida d'ampli espectre. La polimerasa t diferents
canals, ja que necessita la cadena motlle de DNA, tamb un canal d'entrada de ribonucletids i un
canal per on polimeritza la cadena d'RNA.
En procariotes, la transcripci, la traducci i la replicaci sn processos acoblats. L'RNA
policistrnic codifica per a ms d'una protena (propi de procariotes); un oper s una seqncia
genmica que transcriu ms d'un gen junt (en DNA). L'oper que dna lloc rRNA codifica junt per
a diferents RNA.
Mupirocina (cid pseudomnic):
Bacteriosttic.
D's tpic.
Pseudomonas.
Inhibeix isoleucil-tRNA sintetasa.
Hi ha 3 fases a la traducci: iniciaci, elongaci i terminaci. El lloc acceptor s on entren els nous
aminoacil-tRNA; el lloc P s on es forma l'enlla peptdic. El lloc E s per on surt.
Els aminoglucsids s'uneixen a la subunitat 30S, la xicoteta. Inhibeixen la iniciaci incorporant
aminocids incorrectes.
Streptomyces, Micromonospora, Bacillus.
Bactericides d'ampli espectre d'aerobis.
Poca absorci intestinal.
Amikacina, espectinomicina, neomicina...
N'hi ha uns altres que inhibeixen la iniciaci de la traducci: oxazolidinones. La inhibeixen per
uni a la subunitat gran 50S, inhibint la formaci del ribosoma complet.
Sinttics.
Bacterosttics.
Grampositius (MRSA) i micobacteris.
Oral i parenteral.
Diarrea, nusea, mal de cap.
Linezolid.
ELONGACI
En l'elongaci, entrar aminoacil-tRNA al lloc A. El segent pas s una transpeptidaci. Desprs es
dna una translocaci; el ribosoma avana un cod. El peptidil passa al lloc P perqu al lloc A s'hi
pugui incorporar un nou aminocid. En aquest punt hi intervenen les tetraciclines, unint-se a la
subunitat 30S, concretament al lloc A. Impedeixen l'entrada d'un nou aminoacil-tRNA.
Streptomyces.
Bacteriosttics d'ampli espectre.
-26-

Microbiologia I
Via oral i intravenosa.
Irritacions gastointestinals.
Les estreptogramines s'uneixen a 50S. N'hi ha de dos tipus:
A: inhibeixen l'enlla peptdic. Dalfopristina.
B: no inhibeix l'enlla peptdic, ja que el que fa s alliberar el pptid incomplet, el que s'hi
troba fins aquell moment. Qinupristina.
Administrades conjuntament, tenen acci sinrgica.

Streptomyces.
Bacteriosttic.
Bactericida (sinrgica).
Grampositius, patgens respiratoris i anaerobis.
Via intravenosa.

El cloramfenicol i les lincosamides tamb actuen en l'elongaci. S'uneixen a la subunitat gran

(50S) i inhibeixen la transpeptidaci.
Cloramfenicol:
Streptomyces (antibitic natural).
Bacteriosttic.
Ampli espectre.
Via tpica, oral i parenteral.
Lincosamides:
Streptomyces (antibitic natural).
Bacteriosttic.
Cocs grampositius i anaerobis (no ampli espectre).
Via oral i parenteral.
Diarrea.
Lincomicina i clindamicina com a importants. La clindamicina t un clor en comptes
d'un hidrogen en una posici determinada.
Els macrlids inhibeixen l'elongaci en la translocaci (subunitat 50S).
Streptomyces (antibitic natural).
Bacteriosttic, per poden ser bactericides en altes concentracions.
Ampli espectre.
Via tpica, oral i parenteral.
Irritacions gastrointestinals.
Tots comparteixen l'anell lactona, que els caracteritza.
Eritromicina, carlitromicina, oleandomicina, espiramicina, tilosina.
Tamb hi ha l'cid fusdic, que inhibeix la translocaci (elongaci) per uni a un factor d'elongaci
(EF-G).
Fusidium (fong; tamb origen natural).
Bacteriosttic, per bactericida en elevades concentracions.
Activitat, principalment, contra grampositius.
-27-

Microbiologia I
Via tpica i oral.
Irritacions gastrointestinals.
TERMINACI
S'allibera protena formada, mRNA, etc., i el ribosoma es dissocia en les seves dues subunitats per
poder comenar de nou un cicle de traducci. L'mRNA es tradueix en srie, en cadena: una mateixa
molcula es tradueix en diferents cpies de la protena simultniament. Aix es coneix com a
polisoma.
PLASMIDIS
Sn un element gentic dels procariotes diferent del cromosoma.
Heretable (transmissi vertical).
No solen estar units a la membrana plasmtica.
No sn indispensables.
dsDNA circular autnom (es replica independentment de la resta de la cllula).
Es pot realitzar una transferncia gnica horitzontal (passar-se entre cllules de la mateixa
generaci).
Aporta avantatges selectius: resistncia a antibitics, noves capacitats metabliques, etc.
XAPERONES
Sn sinnim de protenes de xoc trmic. Es coneixien aix perqu, quan hi havia un augment de la
temperatura, les cllules sintetitzaven moltes protenes d'aquestes per protegir-se. Amb el temps,
s'han anat estudiant ms i s'ha vist que aquestes protenes confereixen protecci cellular davant de
qualsevol estrs, tant en procariotes com en eucariotes. Altres funcions:
Participen en el plegament correcte de protenes.
Participen en la senyalitzaci cellular.
Tenen capacitat immunolgica, participant en la immunogenicitat i mmunoregulaci.
Hi ha malalties inflamatries i autoimmunes causades per xaperones, en aquest cas,
bacterianes.
S'empren les seves seqncies gniques per fer filognies d'ssers vius.
COSSOS D'INCLUSI
Sn com unes estructures definides que es troben al citoplasma. Es requereix, normalment, ME per
a veure'ls. N'hi ha diversos i de diversa naturalesa.
Orgnics:
Vacols de gas. Sn com uns cilindres buits d'estructura proteica. La seva funci s de
flotabilitat. Molts bacteris que viuen en aiges, tals com cianobacteris, en contenen.
Grnuls de cianoficina. S'acumulen en polipptids d'arginina o asparagina com a
reserva de nitrogen. S'han descobert en els cianobacteris.
Carboxisomes. Sn polidrics. Contenen rubisco per a la fixaci de CO2. Els bacteris
que en poden tenir sn els auttrofs, com cianobacteris o bacteris nitrificants i tiobacils.
Reserva de carboni. Mid (polmers de glucosa) i glucogen (dem). Tamb hi ha, en
bacteris, poli-beta-hidroxialcanoats (PHA) i poli-beta-hidroxibutirat (PHB). Aquests
polmers serveixen com a reserva de font de carboni per als bacteris. Es poden observar
al MO amb negre sudan o roig nil (difrerents tincions). PHA i PHB s'empren per fer
plstics biodegradables, per sn molt cars.
Inorgnics:
-28-

Microbiologia I
Grnuls de polifosfat o volutina. Ortofosfat amb enllaos ster. Actuen de reserva de
fosfat.
Grnuls de sofre. Acumulen sofre elemental. Per exemple, hi ha bacteris porpra
fotosinttics.
Magnetosomes. Tenen ferro de diferent manera. Serveixen per orientar-se en el camp
magntic; per tant, fan una magnetotaxi. Tamb es troben en el cap d'alguns animals que
s'orienten pel camp magntic, com dofins, tortugues, algunes aus, tonyines... En el cas
dels bacteris, per, s'orienten no tant per nord/sud, sin per amunt/avall, perqu s'ha
descobert, sobretot, en bacteris microaerfils (necessiten baixes pressions parcials
d'oxigen).

-29-

Microbiologia I

Tema 2.4. Apndixs cellulars

FLAGELS
Es poden observar directament o indirecta. Directament s via M, per cal fer una tinci
especfica (tinci de Leifson) perqu aquests flagels es vegin ms ressaltats. Tamb es pot
augmentar el contrast mitjanant camp fosc o contrast de fases. Tamb podem fer-ho indirectament
veient com es mouen els bacteris (gota pendent).
Creixement en medi semislid (tcnica indirecta): consisteix en fer un medi semislid (0.3%
d'agar). S'hi posa un tub de vidre buit petit. Un cop preparat el medi, s'inocula el cultiu dins del tub
de Craige. En ser semislid, noms creix on s'ha sembrat. Si sn mbils, el medi els permet el
moviment i es pot observar que han crescut ms enll.
Disposici a la cllula:
Monrica (n'hi ha un que es troba polar, en un extrem, o b lateral o subpolar).
Amftrica (t dos flagels, un a cada costat).
Loftrica (t un feix de flagels junts).
Pertrica (molts flagels al voltant de la cllula).
Ultraestructura:
Filament helicodal: flagellina.
Ganxo.
Cos basal (anells): L, P, S-M en Gram- i S-M en Gram+.
Antigenicitat:
Determinen l'antigen H. Fa referncia al flagel com a antigen.
L'anell L s'uneix a la membrana externa.
L'anell P s'uneix al peptidoglic.
A la base hi trobem 2 anells associats a la membrana citoplasmtica (S i M). Les protenes
Mot actuen com un motor; les Fli, com a interruptor. L'energia ve de la fora protomotriu.
GRAMPOSITIUS
Tenen una estructura cnica associada a la murena. Van formant-se els components. Primer
afegeixen la base del flagel (anell M i S), desprs el cilindre i l'anell P i L. Seguidament es forma el
ganxo i, finalment, el propi filament, constituts per unitats de flagellina formant una hlix.
Conforme van produint-se aquestes subunitats, van pujant.
MOTILITAT FLAGELLAR
Depenent de cap on giri el flagel, s'anir cap a una direcci o es faran tombs a l'atzar. Quan el flagel
gira en sentit antihorari, avanar en una direcci; en canvi, quan gira en sentit horari, donar
tombs. Si t ms flagels i giren en sentit antihorari, tots s'han de coordinar per fer b el moviment;
quan s en sentit horari, no cal que es coordinin.
MOTILITAT EN EIXAM (SWARMING)
Els bacteris es mouen de manera colonial. Aix es pot observar en una placa de TSA. Quan creixen
presentant aquest fenomen, ho fan concntricament. Prenen l'aspecte de rai: les cllules formen
-30-

Microbiologia I
filaments en parallel entrellaant-se mitjanant els flagels. Per altra banda, secreten un sulfactant
(tensioactiu): la surfactina. Aquesta permet desplaar totes les cllules.
MOTILITAT PER ENDOFLAGEL
Espiroquetes: Treponema, Leptospira, Borrelia. Tenen un endoflagel que va d'un pol a un altre de la
cllula, amb disposici helicodal envoltant la cllula. Les cllules, a ms, sn flexibles, fet que
les ajuda a desplaar-se per medis viscosos.
PILI
Sn filaments proteics (pilina) rectes, prims i curts, distributs per tota la superfcie cellular. Hi ha
un pilus sexual, ms llarg i recte, que connecta la cllula amb una altra, fent transferncia gnica
horitzontal.
Es troben, sobretot, en gramnegatius.
Composat per pilina (protena). T dues subunitats de pilina que formen, en conjunt, un filament.
Tipus de fmbries:
Morfologia. Com ms curts sn els pili, ms flexibles esdevenen.
Ancoratge. Es poden diferenciar segons com s'ancoren a la cllula. Els de tipus I estan
ancorats noms a la membrana externa; en canvi, els de tipus IV tenen el seu ancoratge tant
a la membrana citoplasmtica com a la membrana externa.
Antigenicitat.
Adhesines. Sn altres protenes, a part de les pilines, minoritries en els pili. Poden ser o b
a l'extrem o b en disposici lateral.
Funci:
Adhesi. Els de tipus IV estan relacions amb la formaci de biofilms. Tamb poden
adherir-se a teixits. L'hemoaglutinaci fa que s'ajuntin uns hematies amb altres. Algunes
adhesines tenen capacitat d'hemoaglutinaci si no hi ha mannitol (ManS); les ManR sn
indiferents. Tamb poden unir-se a receptors, com els receptors P, que es troben en la
mucosa del tracte urinari; tamb poden unir-se a l'cid silic.
Conjugaci. El pilus sexual s'encarrega de la transferncia horitzontal del material
gentic.
Motilitat per contracci (twitching). Les cllules polimeritzen el filament i quan
l'extrem fa contacte amb la superfcie, hi queden unides i el despolimeritzen. Els pili
creixen de dins cap a fora.
ALTRES TIPUS DE MOVIMENT
Motilitat per lliscament (gliding). Per lliscar, hi ha 2 mecanismes diferents. Un s el que
tenen Cytophaga i Flavobacterium, que s com una cinta transportadora; aquest moviment
es fa grcies a protenes transmembrana de la membrana citoplasmtica i la membrana
externa. La fora protomotriu desplaar les protenes des de la membrana citoplasmtica, i
aquestes, que es troben unides entre les cadenes, faran moure les protenes de la membrana
externa. Aix, la membrana externa funcionar com una cinta transportadora. Desprs hi ha
Oscillatoria i Myxococcus, que es mouen per propulsi a doll o raig mitjanant polisacrids:
extreuen els polisacrids a propulsi, fet que permet el desplaament cellular. La velocitat
de desplaament s de 20-90 micrmetres/s.
DETECCI DE SENYALS AMBIENTALS (COMUNICACI CLLULA-AMBIENT)
-31-

Microbiologia I

Quimiotaxi: moviment dirigit com a resposta a compostos qumics (quimioefectors).

Tactisme al pH: moviment d'apropament o d'allunyament en condicions cides o alcalines.
Aerotaxi: moviment dirigit com a resposta a l'oxigen.
Fototaxi: moviment dirigit cap a una font de llum.
Termotaxi: moviment dirigit a buscar la temperatura ptima.
Magnetotaxi: moviment dirigit al llarg de les lnies de fora geomagntiques.

En absncia d'estmul, parlem de moviment de vacillaci, ja que s un moviment com a l'atzar.

Aix s degut al moviment dels flagels, que es troba descoordinat, fent que el bacteri giri cap a un
costat i desprs cap a l'altre. En canvi, davant d'un estmul, la resposta de la cllula s en cursa, s
ms llarga. Tot i aix, la cllula tamb es va aturant i, en funci de si hi ha estmul, girar cap a una
banda o cap a l'altra per orientar-se en direcci a l'estmul, fent una cursa ms llarga o menys.
SISTEMES REGULADORS DE DOS COMPONENTS
Hi ha un senyal ambiental. Si la cllula t un receptor en la membrana citoplasmtica, un sensor,
s'hi queda unida. Aquesta interacci del receptor passa al transmissor (cinasa sensora). De vegades,
receptor s el mateix que transmissor; per exemple, en casos de fosforilaci. Desprs hi haur una
cadena de fosforilacions fins que la cllula acabi donant un senyal.
La fosforilaci del transmissor far de fosforilaci del regulador de resposta, que en estar fosforilat
estar actiu i permetr activar gens concrets. Al final de la cadena de fosforilaci, la cllula emet
una resposta. Hi ha diversos fenmens fisiolgics que depenen de sistemes reguladors de dos
components.
Les MCP sn protenes de la quimiotaxi acceptores de grups metil. Detecten un senyal qumic i
transmeten informaci a l'interior de la cllula. Aix causa un canvi conformacional en la cinasa
sensora, que es fosforilar; parallelament, es fosforila el regulador de la resposta, que activar el gir
del flagel en sentit antihorari. Per tant, la presncia d'un estmul qumic atraient s tota la cascada
d'accions i reaccions que es donen fins que el flagel pot girar i avanar cap a l'estmul.
La cinasa sensora fosforila altres protenes donant grups metil als receptors. Conforme hi ha ms
metils en el receptor, menys sensible ser. Per tant, arriba un moment en qu, per molt que hi hagi
estmul, li ser insensible. Aquest procs d'insensibilitzaci s'anomena acomodaci.
DETECCI DE SENYALS CELLULARS (COMUNICACI CLLULA-CLLULA)
En la percepci de qurum, les cllules bacterianes van emetent substncies qumiques que sn
reconegudes per la mateixa espcie (o similars). Aquest procs qumic fa que una determinada
poblaci microbiana spiga quina s la seua concentraci o poblaci. Com ms cllules hi ha d'una
poblaci microbiana, major ser el senyal; s'arriba a un nivell de concentraci de la substncia
qumica conegut com a llindar o crtic a partir del qual es genera una resposta cellular. Si la
resposta es dons a partir de poques cllules no seria efectiva. El senyal qumic es coneix com a
autoinductor, ja que s una molcula que sintetitzen unes cllules per desprs induir una resposta.
Es coneixen dos grans grups de sistemes sobre com funciona la percepci de qurum:
Gramnegatius. L'autoinductor s una lactona N-acil homoserina. Si la concentraci de
lactona no s suficient, la cllula no la captar. Quan n'hi hagi prou, es trobar un receptor i
a travs de LuxR, una altra protena, s'activar l'oper luxiCDABE (protena luxi fa que se
sintetitzi l'autoinductor; la resta donar la resposta cellular). Un exemple s la
-32-

Microbiologia I
bioluminiscencia de Vibrio fischeri. N'hi ha d'altres, com la formaci de biofilms, activaci
de factors de virulncia, motilitat en eixam i tamb conjugaci.
Grampositius. L'inductor s un oligopptid (tant la lactona com l'oligopptid sn molcules
petites). L'oligopptid se sintetitza com a pptid senyal, per desprs es processa perqu
sigui actiu. Aquest oligopptid funcionar com a autoinductor.
Es dna un sistema de dos components, amb cadena de fosforilaci. La resposta, depenent de
l'espcie en concret, pot ser diferent: virulncia, transformaci (competncia; s transferncia
gnica horitzontal, per amb captaci de DNA lliure del medi), biofilms...

-33-

Microbiologia I

Tema 3.1. Metabolisme i creixement cellular

Hi ha una cllula que, en el cas dels procariotes, tendeix a crixer i multiplicar-se. Per fer-ho
necessitar elements qumics, energia i poder reductor. Amb aix, podr fer treball qumic, funcions
de transport i treball mecnic.
Activitat cellular:
Relacionada amb el creixement. Divisi cellular, entrada de nutrients...
Independent del creixement. Motilitat, manteniment de la pressi de turgncia, etc.
Els elements qumics requerits poden ser diferents en funci de si el bacteri s hetertrof
(necessitar compostos orgnics) o auttrof (CO2, amb llum o font inorgnica com a font
d'energia). De metablits precursors n'hi ha 12, a partir dels quals es formaran tots els components
bsics (blocs de construcci). Amb ells, la cllula comenar l'anabolisme, obtenint-ne cids
grassos, sucres, aminocids i nucletids. Un segent pas s la polimeritzaci. Finalment, les
macromolcules donaran lloc a les estructures a partir del seu acoblament.
REQUERIMENTS NUTRICIONALS
Cal conixer la composici de la cllula. La gran majoria s aigua (96-98%), seguida de C, N, P i
S; a dalt de la pirmide hi hauria potassi, magnesi, calci, etc., ions que necessitem en baixa
concentraci.
Els factors de creixement sn els components bsics que necessita la cllula, per que s incapa
de sintetitzar.
La major part del pes sec total d'un bacteri el constitueixen les protenes.
ATP
L'ATP s'obt per respiraci aerbica i anaerbica, fermentaci i fotosntesi. Cal ATP per a les
reaccions endotrmiques. Hi ha dos mecanismes bsics per a obtenir energia:
1. Fosforilaci a nivell de substrat. Un substrat amb alta energia fosforila l'ATP. Es passa
d'cid 1,3-difosfoglicerat a cid 3-fosfoglicric. Tamb es pot passar cid fosfoenolpirvic a
cid pirvic i acetil-SCoA a cid actic.
2. Fosforilaci a partir de la fora protomotriu. Es genera un gradient de protons. En funci
d'on vnen els protons poden haver-hi dos tipus:
a) Fosforilaci oxidativa: molcules orgniques (redudes) que transfereixen protons i electrons al
NAD+ en oxidar-se (posteriorment entra a la cadena de transport electrnica).
b) Fotofosforilaci: l'energia lumnica fa pujar de nivell energtic dels electrons, produint-se una
cadena redox a partir de la cadena de transport d'electrons.
Hi ha alguns bacteris que empren gradient de sodi en comptes de gradient de protons. Aix ocorre
en dues ocasions: en ambients amb elevada salinitat i en ambients alcalins.
PODER REDUCTOR
Hi ha un element qumic redut (donador d'electrons) i una molcula oxidada (acceptora
d'electrons). Els elements electronegatius sn bons donadors. Com major s la diferncia de
potencial, ms energia se n'obt.

-34-

Microbiologia I

Tema 3.2. Diversitat metablica dels bacteris

Els bacteris es poden dividir, a nivell nutricional, en 4 grans grups tenint en compte 3 coses:
Font d'energia. Els organismes poden ser:
Fottrofs.
Quimitrofs.
Font de poder reductor. Hi ha:
Littrofs.
Organtrofs.
Font de carboni. Poden ser:
Matria orgnica. Sn organismes hetertrofs.
CO2. Sn organismes auttrofs.
Els 4 grans grups nutricionals sn:
Quimioorganohetertrofs. La font d'energia, matria orgnica i poder reductor s la
matria orgnica. Hi ha bacteris, protozous i fongs.
Quimiolitoauttrofs. L'energia s'obt de matria inorgnica, com el poder reductor; la font
de carboni s CO2. Hi ha bacteris de l'hidrogen i del sofre, bacteris nitrificants, bacteris del
ferro i metantrofs.
Fotolitoauttrofs. L'energia l'obtenen de la llum, el poder reductor de la matria inorgnica
i el carboni, del CO2. Hi ha algues, cianobacteris, bacteris porpres del sofre i bacteris verds
del sofre. s l'nic grup que inclou eucariotes.
Fotoorganohetertrofs. L'energia l'obtenen de la llum, i el poder reductor i el carboni de
matria orgnica. Els individus que hi ha sn bacteris porpres no del sofre i bacteris verds no
del sofre.
Hi ha bacteris que pertanyen a diferents grups nutricionals alhora. Es coneixen com a mixtrofs.
QUIMIOORGANOHETERTROFS
Gliclisi (ruta Embden-Meyerhof-Parnas). A partir de l'oxidaci de glucosa, al final s'obt
piruvat. De glucosa a fructosa 1,6-bisfosfat hi ha prdua d'energia, ja que les reaccions
requereixen d'ATP. Seguidament, la molcula es trenca en dues i se n'obt gliceraldehid-3fosfat i dihidroxiacetona-fosfat. A partir d'aquest moment ja s'obt energia i poder reductor.
D'1,3-bisfosfoglicerat a 3-fosfoglicerat es dna una oxidaci a nivell de substrat. Finalment
s'obtenen 2 ATP i 2 NADH.
Els metablits percursors de la gliclisi sn:
Glucosa 6-fosfat.
Fructosa 6-fosfat.
Gliceraldehid-3-fosfat.
3-fosfoglicerat.
Fosfoenolpiruvat.
Piruvat.
Ruta dels fosfats de pentosa. Un dels productes que se n'obt s el piruvat. Hi ha diversos
metablits precursors, alguns iguals a la gliclisi (no escrits):
Ribosa-5-fosfat.
Eritrosa-4-fosfat.
Sedoheptulosa-7-fosfat (hi ha autors que el consideren un metablit).
-35-

Microbiologia I
Cicle de Krebs (cicle dels cids tricarboxlics o cicle de l'cid ctric). El primer pas s el
pas de piruvat a acetil-CoA (metablit precursor), obtenint 2 NADH. Posteriorment, entra al
cicle com a citrat. Finalment, s'obtenen 6 NADH, 2 FADH2 i 2GTP. La resta de metablits
precursors sn:
alfa-cetoglutarat.
Succinil-CoA.
Oxaloacetat.
VIES AUXILIARS
A part de les vies comunes, hi ha unes altres vies:
Ruta Entner-Doudoroff. Parteix de la glucosa. Funciona en comptes de la gluclisi.
Cicle del glioxilat.
Fermentacions. Oxidacions parcials de la matria orgnica. El poder reductor obtingut a la
gliclisi es reutilitza per aconseguir el producte de la fermentaci. Per tant, si hi ha
fermentaci, no hi ha producci neta de poder reductor.
Bacteris de l'cid lctic. Sn bacteris grampositius. Exemples: Streptococcus,
Lactobacillus i Bacillus. Dins de la lctica hi ha homolctica i heterolctica (formaci de
CO2 i etanol). El Bifidobacterium es troba a la microbiota intestinal dels nadons.
Fermentaci alcohlica. Exemple: Saccharomyces cerevisiae. Permeten l'obtenci
d'alcohol i pa.
Fermentaci propinica. Exemple: Propionibacterium.
Fermentaci butanodilica (acetonica). Exemples: enterobacteris (Enterobacter i
Serratia), Bacillus.
Fermentaci acidomixta. S'anomena aix perqu el seu producte sn diversos cids:
cid lctic, cid actic i cid succnic (per ordre de presncia); es forma CO2, hidrogen i
etanol.
Fermentaci butrica. Exemple: Clostridium. Bacillus s com Clostridium, per aerobi.
BIOSNTESI
En el cas del cicle de Krebs, es fan reaccions metabliques per obtenir (vies 1, 2 i 3) i obtenir
finalment els metablits precursors. Aix obtenim energia i poder reductor, aquest ltim passar a la
cadena de transport electrnic.
RESPIRACI AERBIA
El poder reductor, on el transportador s el NADH, passa a la cadena de transport electrnica
formant electrons. Cadena de reaccions redox fins que arriba a citocrom A al sector, que s l'oxigen.
Necessita oxigen per a funcionar. Aleshores, a part de la cadena de transport electrnic fa falta l'ATP
sintasa. Els protons entren a favor de gradient a l'interior de la cllula i fan funcionar l'ATPasa.
Amb respiraci aerbica, es poden arribar a aconseguir, al final del cicle, 38 ATP. Ara b, els
procariotes tamb poden fer respiraci anaerbia.
RESPIRACIONS ANAERBIES
La respiraci anaerbica s exclusiva de procariotes. Hi ha processos on s'empra el nitrat com a
acceptor final d'electrons, variant alguna quinona, o citocrom, etc. L'enzim ser especfic en cada
cas.
Hi ha bacteris que poden produir nitrogen a partir de la respiraci de nitrat. Aquest procs
-36-

Microbiologia I
s'anomena respiraci d'NO3-, desnitrificaci o reducci desassimilatria.
E. coli pot fermentar, realitzar la respiraci aerbica i tamb l'anaerbia. En funci de les
condicions ambientals far una respiraci o una altra. Hi ha bacteris del gnere Pseudomonas que
poden respirar aerbicament nitrat i acabar formant, a ms, nitrogen.
SINTRFIA
El major rendiment energtic en ordre s:
1. Respiraci aerbia. Es deu a la diferncia de potencial de reducc8i del NAD i de
l'acceptor final d'electrons.
2. Respiraci anaerbia.
3. Fermentaci.
QUIMIOLITOAUTTROFS
Noms sn procariotes.
Grups fisiolgics:
Bacteris de l'hidrogen. Obtenen energia i poder reductor a partir de l'hidrogen tenen
l'oxigen com a acceptor final d'electrons. Exemples: Ralstonia, Hydrogenophaga,
Alcaligenes, Pseudomonas.
Reductors del sulfat. Utilitzen sulfat com a acceptor final d'electrons en comptes d'oxigen.
El donador s l'hidrogen del sulfat, donant sofre i aigua. Exemple: Desulfovibrio.
Bacteris del sofre o bacteris incolors del sofre. Utilitzen compostes de sofre reduts com a
donadors d'electrons (sulfhdric, sofre elemental i tiosulfat). L'acceptor d'electrons sol ser
l'oxigen, per tamb pot ser-ho el nitrat. Exemples: Beggiatoa, Thiothrix, Thiobacillus,
Sulfobolus.
Bacteris del ferro. El donador d'electrons s l'i ferrs (2+), que s'oxida a frric (3+).
L'acceptor d'electrons s l'oxigen.
Bacteris nitrosificants. Utilitzen l'amoni i formen cid nitrs. Exemple: Nitrosomonas.
Bacteris nitrificants. Quan es parteix de l'cid nitrs formen cid ntric. Exemple:
Nitrobacter.
Acetgens. Formen cid actic a partir de l'hidrogen com a donador d'electrons i CO2 com a
acceptor. Exemples: Clostridium, Acetobacterium.
Metangens. El donador d'electrons s l'hidrogen i l'acceptor, CO2, per, en aquest cas,
donen met. Exemples: Methanobacterium, Methanosarcina (ambds gneres sn arqueus).
Alguns animals, com les vaques, expulsen met perqu tenen metangens (tamb es dna en
pantans).
Metantrofs. El met s el donador d'electrons i l'oxigen l'acceptor; es forma CO2.
Exemples: Methylomicrobium, Hyphomicrobium.
Font d'energia: fosforilaci oxidativa a partir de molcules inorgniques (respiraci aerbia o
anaerbia).
Font de poder reductor: pot ser reducci directa per substrat o b transport invers d'electrons. Si
sn auttrofs hauran de sintetitzar matria orgnica. Necessitarem poder reductor i energia per a
fabricar les molcules orgniques.
Font de carboni: Cicle de Calvin, acetognesi o ruta de l'acetil CoA o b Cicle de l'cid ctric
reductor (alguns bacteris de l'hidrogen).
-37-

Microbiologia I
CICLE DE CALVIN
L'enzim que hi participa s la rubisco. Molts bacteris en tenen, i tenen cossos d'inclusi anomenats
carboxisomes, que s l'acumulaci de l'enzim. El Cicle de Calvin permet fixar el CO2 i realitzar la
biosntesi. Hi ha una gran despesa energtica.
METANOGNESI I ACETOGNESI
L'acetognesi, a partir de l'hidrogen i la fora protomotriu, fent reballar l'ATPasa, donar ATP.
Tamb permet fixar el CO2.
El transportador del poder reductor s el NADH, que podr crear la fora protomotriu en els
quimiohetertrofs. Ara, en canvi, ho far l'hidrogen directament per la cadena de transport
electrnic.
cid nitrs a la cadena de transport electrnic. L'ltim acceptor ser l'oxigen.
L'hidrogen pot reduir el NAD+ perqu s ms ELN. Aix, es dna un transport invers d'electrons:
la cadena de transport electrnica funciona a l'inrevs. Com que no es pot fer la reducci
directament, part de l'ATP que s'ha obtingut es gastar per formar poder reductor en forma de
NADH. L'hidrogen s la millor manera d'obtenir energia i poder reductor. Al final s'obt NADH
que, juntament amb l'ATP, podr produir la biosntesi.
FOTTROFS
L'energia s la llum, per canvia el poder reductor i la font de carboni, que ser diferent.

Els de dalt sn fotolitoauttrofs, els de baix (on diu matria orgnica) sn fotoorganohetertrofs. Els
bacteris porpra no del sofre utilitzen matria orgnica, no pas sofre. Els bacteris verds del sofre, a
part del color, es diferencien dels porpra perqu tenen una forma allargada amb uns replecs diferents
i tenen bacterioclorofilles diferents.
Rutes de fixaci del CO2: Cicle de Calvin, Cicle de l'cid ctric reductor (com Chlorobium) o
Ruta de l'hidroxipropionat (com Chloroflexus). Un mateix bacteri pot tenir diferent procedncia i
-38-

Microbiologia I
diferent font d'energia.
CIANOBACTERIS
La fotosntesi pot funcionar amb noms el fotosistema I (tancada) o amb els dos fotosistemes
(oberta). La que utilitza els dos diem que est en Z.
L'H20 s la molcula que redueix el fotosistema I. L'energia de la llum puja de nivell energtic en el
fotosistema II i es produeix una reducci d'aquest. Hi haur una srie de reaccions que expulsaran
protons for ade la cllula. Aquesta fora protomotriu sintetitza ATP. La Fp (flavoprotena) s
l'encarregada de reduir el NAD+.
El flux d'electrons en els fottrofs oxignics es desenvolupa a travs de 2 reaccions fotoqumiques
diferents, per interconnectades. Els fottrofs oxignics fan servir la llum per generar ATP i
NADPH. Els electrons per aquest ltim provenen de la separaci de l'H20 a O2 i electrons. Els dos
sistemes de reaccions lluminoses es diuen fotosistema I (PSI) i fotosistema II (PSII), i cadascun t
una forma espectral diferent de la clorofilla a del centre de reacci. La clorofilla del PSI,
anomenada P700, absorbeix llum de longitud d'ona gran (IR), mentre que la clorofilla del PSII,
anomenada P680, absorbeix la longitud d'ona ms curta (quasi roig).
Les reaccions fotoqumiques oxigniques es produeixen en la membrana. En les cllules
eucariotes, aquestes membranes es troben al cloroplast, mentre que en els cianobacteris, les
membranes fotosinttiques s'amunteguen en el citoplasma. En ambds grups, les membranes estan
disposades d'una manera molt similar i les dues formes de clorofilla a s'uneixen a les protenes
especfiques en la membrana i interacciones com es mostra en la figura.
TRANSPORT D'ELECTRONS
S'anomena esquema en Z. El potencial de reducci de la molcula de la clorofilla a P680 en el PSII
s molt electropositius, fins i tot ms que el del parell O2/H2O. Aix facilitat la primera etapa en el
transport d'electrons oxignic, la separaci de l'H20 en O2 i els toms d'hidrogen, una reacci que
s molt desfavorable termodinmicament.
L'energia lumnica converteix P680 en un reductor moderadament fort, capa de reduir una
molcula amb un potencial d'uns -0'5V. Des d'aqu, l'electr excitat viatja a travs de diversos
transportadors de membrana, citocroms, quinones i una protena que cont coure anomenada
plastocianina, que cedeix l'electr a PSI. L'electr s acceptat per la clorofilla del centre de reacci
del PSI, P700, que prviament ha acceptat llum i ha comenat les etapes que condueixen a la
reducci del NADP+ a NADPH.
SNTESI D'ATP EN LA FOTOSNTESI OXIGNICA
A ms de la sntesi neta de poder reductor (s a dir, NADPH), es donen altres fets importants,
Durant la transferncia d'un electr de l'acceptor en el PSII a la molcula de la clorofilla del centre
de reacci del PSI, l'electr segueix una ruta termodinmicament favorable (negativa a positiva).
Aix genera una fora protomotriu a partir de la qual es pot produir ATP. Aquest mecanisme de la
sntesi d'ATP s'anomena fosforilaci no cclica perqu els electrons aqu no tornen a reduir el P680
oxidat, per, en canvi, s'empren en la reducci del NADP+.
Quan existeix suficient poder reductor, tamb es pot produir ATP en els fottrofs oxignics
mitjanant la fosforilaci cclica. Aix es produeix quan els electrons viatgen de la Fd (ferredoxina)
-39-

Microbiologia I
al complex del citocrom bf, des del qual el transport d'electrons torna l'electr a P700. Aquest flux
crea una fora protomotriu i la sntesi d'ATP addicional.
Ph = feofitina
Q = quinona
PC = plastocianina
Fd = ferredoxina
Fp = flavoprotena
BACTERIS VERMELLS O PORPRA DEL SOFRE
Tamb sn no del sofre si en comptes de matria inorgnica hi ha matria orgnica.
El donador de protons sn compostos de sofre reduts, i ferrs, etc., en comptes d'aigua. Aquests
compostos, de manera espontnia (sense requerir fotlisis), absorbiran llum vermella, tirant cap a
l'IR. Es dna, grcies a la llum, una reducci i augment d'energia. Per reduir el NAD+, en aquesta
cadena no es pot fer de manera directa, aix que es donar un transport invers d'electrons. s un
sistema cclic.
BACTERIS VERDS DEL SOFRE
Tenen un nic ecosistema. s un sistema cclic. La diferncia respecte als porpra s que aquests
arriben a un nivell energtic superior i poden reduir el NAD+.
HELIOBACTERIS
Molt similars als anteriors.
CICLE DE KREBS INVERS
Exemples: bacteris verds del sofre com Chlorobium.
Incorpora el CO2 a la matria orgnica.
RUTA DE L'HIDROXIPROPIONAT O GLIOXILAT
Aquest sistema, que es troba en bacteris verds no del sofre (com Chloroflexus), parteixen de l'acetilCoA. En aquest cas, els bacteris sn fotolitoauttrofs.
FIXACI DE NITROGEN
No hi ha cap eucariota que fixi nitrogen, noms alguns bacteris. Ho fan grcies a un complex
enzimtic, la nitrogenasa, que fixa el nitrogen atmosfric. Hi ha una despesa energtica molt gran.
Hi ha molibd en el centre actiu de l'enzim.
El substrat s nitrogen atmosfric, per tamb pot ser acetil, que es redueix a etil. Tamb els
protons, produint hidrogen. Es pot saber quant de nitrogen s capa de fixar un bacteri mitjanant
experiments amb suspensions bacterianes en les quals s'introdueix acetil a l'atmosfera. Amb un
cromatgraf de gasos es pot seguir el cultiu en el temps. Si fixa nitrogen, tamb ser capa d'emprar
acetil.
La nitrogenasa s molt sensible a l'oxigen. Hi ha bacteris del gnere Clostridium que poden fixar
nitrogen; com que viuen en ambient anxid la nitrogenasa no tindr cap problema. Ara b, si sn
cianobacteris, que viuen en ambient amb oxigen i en produeixen, caldr un sistema de protecci de
-40-

Microbiologia I
l'enzim perqu no s'inhibeixi per l'oxigen. Es forma l'heterocist, que ser una cllula especialitzada
a la fixaci de nitrogen i resistent a l'oxigen. Aquest impedeix el pas d'oxigen. La cianoficina s un
polipptid ric en asprtic i arginina, que s'acumula.
Azotobacter i Rhizobium sn els principals bacteris de fixaci de nitrogen al sl. Els primers
augmenten l'activitat per tal de consumir oxigen; els segons formen nduls amb les arrels de les
lleguminoses, establint-se una simbiosi. Aquests darrers tenen una protena, leghemoglobina, que
protegeix la nitrogenasa.
OBTENCI DE FERRO
El ferro s un element imprescindible, ats que moltes protenes i enzims en tenen. No es requereix
en grans quantitats, s un oligoelement. S'utilitzen unes substncies quelants de ferro anomenades
siderfors (amb molta afinitat per l'i frric; per exemple, hidroxamat). El bacteri els secreta,
s'uneixen al ferro i entren a dins de la cllula. N'hi ha molts: en enterobacteris hi ha l'enterobactina,
en aqutics hi ha l'aquaquelina, etc.

-41-

Microbiologia I

Tema 3.3. Creixement de les poblacions bacterianes

ESCISSI BINRIA
El punt mig, septe, per on es divideix la cllula, caldr que es recobreixi de membrana cellular i
paret cellular. Pel punt mig s per on crec la cllula en el cas dels cocs, que tenen forma esfrica o
arrodonida. En canvi, quan la cllula s allargada com un bacil, creix en diferents punts. L'inici de
la formaci del septe s quan acaba de replicar-se el contingut genmic.
En procariotes, s'ha vist que la formaci del septe est dirigida per una srie de protenes, les
protenes Fts, que tenen homologia amb la protena tubulina dels eucariotes. En concret, es forma
un anell per la formaci a partir d'un conjunt de protenes, que s'acumularan al centre de la cllula.
El complex proteic s'anomena divisoma o septasoma, que s per on es dividiran les cllules.
L'acumulaci de les protenes va formant membrana cellular cap a dins.
FORMA CELLULAR
La paret defineix molt la forma de la cllula, per s'ha comprovat que hi ha unes protenes, les
MreB, que sn homlogues a l'actina (protena que forma el citoesquelet en eucariotes); formen una
estructura helicodal a la cara interna de la membrana citoplasmtica, de manera que s una espcie
de citoesquelet. S'ha vist que el gen de les MreB no existeix en cocs, de manera que la forma
original podria ser la del coc. La polaritat cellular s saber on va a parar un orgnul o estructura
quan la forma de la cllula no s simtrica.
MESURA DEL CREIXEMENT
Recompte de cllules totals: es fa en Neubauer. Es requereix un recompte de 100 cllules
com a mnim perqu aquest sigui fidedigne. Es compten els requadres. La frmula s la
mitjana multiplicada per la inversa del volum i de la dissoluci i multiplicat per 25, semblant
a la del recompte de colnies.
Recompte de colnies: la frmula s la mitjana per la inversa del volum i de la dissoluci.
Les unitats sn unitats formadores de colnies entre volum (ufc/ml). Sn cllules viables i
cultivables, i es recompten quan n'hi ha ms de 30 i menys de 300. Hi ha 2 mtodes per fer
el recompte: sembra en superfcie i sembra en profunditat, que s quan l'incul que s'ha
de recomptar est barrejat amb el medi de cultiu. En aquest darrer, tamb poden crixer
entremig del medi, per aix el nom.
Terbolesa: com ms cllules hi ha, ms trbol s el medi de cultiu. Amb l'absorbncia es
pot conixer el creixement. s una tcnica de recompte indirecta.
Pes sec: centrifugarem, obtenint un sediment, eliminarem el sobrenedant i, per diferncia
de pes, eixugant la mostra al forn, obtindrem els mg/ml.
Comptador coulter: es mesura la resistncia elctrica passant la mostra per un capillar.
Com ms cllules hi ha, major s la resistncia.
Citometria de flux: s'utilitza l'amilasa.
Altres: es poden emprar tcniques que avalun qestions del metabolisme de les cllules.
CORBA DE CREIXEMENT
Fase d'adaptaci. El cultiu s'adapta a les condicions del cultiu.
Fase exponencial.
Fase estacionria. La poblaci deixa de crixer i es mant constant, assolint el mxim de
poblaci. En aquesta fase es produeixen metablits secundaris, algun d'ells antibitics.
-42-

Microbiologia I
Fase de mort. s exponencial negativa.
Si sabem que la poblaci es duplica cada cert temps, podem establir una frmula simple per a saberne el creixement. 2n, on n s el nombre de generacions. Si tenim una poblaci inicial, fem N 0x2n, on
N0 s la poblaci inicial.
N s la poblaci en un determinat temps. N0 s la poblaci inicial. n s el nombre de generacions. g
s el temps de generaci.
Com que la variaci de la poblaci respecte al temps s contnua, podem establir: dN / dt = k N,
on la k s una constant de velocitat especfica de creixement. La N s el nombre de cllules/ml (o
biomassa, components cellulars).
Perode finestra: s el perode de temps en la qual hi ha una infecci, per no es detecta. Quan se
sospita que una persona pot estar infectada, normalment la primera anlisi s'ha de repetir al cap de
mig any en alguns casos.
EQUACI DE MONOD I RENDIMENT
L'equaci de Monod s una adaptaci de l'equaci de Michaelis-Menten, per adaptada al temps de
creixement bacteri. Conforme s'augmenta la concentraci de nutrient, hi ha major velocitat de
creixement. Ara b, arriba un moment en qu la relaci deixa de ser lineal: s'arriba a la velocitat
mxima i, a partir d'aquesta, es fa constant. Aix es deu al fet que els microorganismes arriben a un
punt de saturaci. Fins i tot, augmentant la concentraci d'un determinat nutrient, es pot arribar a
matar la cllula degut a l'osmosi.
Rendiment molar:
Ym = ([biomassa]f [biomassa]0) / ([nutrient]0 [nutrient]f) (g/mol)
CULTIU DIUXIC
s un creixement bifsic. Aix es dna quan en el medi de cultiu no hi ha un nutrient limitant, sin
dos (nutrient limitant: nutrient bsic per al creixement del microorganisme la concentraci del qual
s limitant, s a dir, abans s'esgota la concentraci de nutrient que no pas el microorganisme se
satura). En realitzar la corba de creixement, observem, per exemple, que quan s'acaba la glucosa
s'arriba a una fase estacionria, per al cap d'un temps, es torna a veure una fase exponencial on
tamb hi ha lactosa. Els microorganismes utilitzen la font ms senzilla de carboni, la glucosa, i,
posteriorment, la lactosa.
CULTIU SINCRNIC
s quan interessa tenir un cultiu en qu totes les cllules es trobin a la mateixa etapa del cicle
cellular. Quan s'obt aix, la corba de creixement s esglaonada. La fase exponencial no s
contnua, sin discontnua, ja que totes les cllules es divideixen al mateix temps; en canvi, en
cultius normals, el creixement s continu perqu les cllules van dividint-se aleatriament.
Mquina matrona (Helmstetter-Cummings): tenim una soluci bacteriana i la filtrem. En el
filtrat hi haur les cllules, el rentem suaument i, en aquest, noms hi quedaran les cllules que
estiguin fixades, adherides al filtre. El filtre es gira i les cllules queden cap avall; el medi de cultiu
es va passant pel filtre. Conforme van tenint nutrients, les cllules van replicant-se i van caient.

-43-

Microbiologia I
CULTIU CONTINU
s un sistema que necessita tres components:
Medi fresc.
Bioreactor (fermentador). No totes les reaccions passen per fermentacions. En ell, el
volum s constant.
Recipient. S'hi recull el medi sobrant.
Conforme anem afegint medi fresc, el medi anterior es va recollint per la part inferior cap al
receptacle. El medi de cultiu fresc anir difonent de dalt cap abaix; el producte s'anir recollint al
receptacle, on tamb hi haur cllules.
Sempre es t el cultiu en fase exponencial.
Hi ha d'haver una entrada d'aire, sigui oxigen o atmosfera, perqu estigui controlat.
En el quimistat i turbidstat els tres components sn els mateixos, per varia la taxa de flux o
velocitat de flux, que es controla a travs d'una vlvula, i la velocitat de diluci, que s el temps en
qu es va renovant el medi de cultiu.
D=f/V
Quimistat. Treballa sempre a una taxa de flux constant.
Turbidstat. La taxa de flux va canviant, ja que s un sistema automatitzat en el qual hi ha
sensors, en el bioreactor, que mesuren la densitat ptica; s a dir, controlen la biomassa del
bioreactor.
A major taxa de diluci, major velocitat de creixement, que s el mateix que reduir el temps de
generaci. La concentraci de nutrient tamb augmenta amb la taxa de diluci. Si introdum poc
medi fresc, la velocitat de creixement ser ms lenta.
Si fem entrar el medi fresc a una velocitat elevada, desplacem tota la columna i ens quedem sense
microorganismes.

-44-

Microbiologia I

Tema 3.4. Creixement bacteri en ambients naturals

Temperatura ptima de creixement: quan la taxa de creixement s mxima i passa prop de la
temperatura mxima. Conforme anem augmentant la temperatura, s'aconseguir una major velocitat
de creixement. Si la disminum molt, arriba un moment en qu biolgicament la cllula no pot
funcionar.
El bacteri que t el rcord de creixement a temperatura ms baixa s -12C (Psychromonas
ingrahamii). Aquest bacteri viu a Alaska.
Podem trobar microorganismes que viuen a temperatures molt elevades, per sobre de la temperatura
d'ebullici. Per exemple, en fosses termals marines. Thermus aquaticus, per exemple, t aplicacions
prctiques: s la Taq polimerasa.
Psicrfils. La seva temperatura ptima s entre 5-15C, per poden crixer a temperatures
inferiors al punt de congelaci. La temperatura mxima s per sota dels 20C.
Psicrtrofs. Es troben entre els 15-30C. La temperatura mxima s per sota dels 37C.
Mesfils. La temperatura ptima s entre els 30-40C, amb mxim als 45C.
Termfils. La temperatura ptima s entre 45-75C, amb mxim als 80C.
Hipertermfils. Es troben entre 60-65C, amb mxim a 110C.
El metabolisme ha d'estar adaptat a aquestes tempreatures. Els microorganismes extremfils viuen
en ambients extrems.
Els arqueus poden resistir les temperatures elevades grcies a la monocapa que presenten.
ACTIVITAT D'AIGUA I OSMOLARITAT
El millor medi de la cllula s l'hipertnic.
L'activitat de l'aigua es mesura fent la relaci entre la pressi de la soluci i la de l'aigua pura,
obtenint, com a mxim, un valor d'1. Una de les classificacions dels aliments s en base d'on no
poden crixer els microorganismes. En ambients prxims a 1 viuen la majoria de microorganismes.
La major pressi osmtica la tenen els bacteris grampositius, sobretot els cocs. Suporten menys
pressi degut a que tenen una capa de murena amb el peptidoglic molt ms gros. Aix, poden
suportar major pressi osmtica; per tant, menys activitat d'aigua. Als gramnegatius s al revs.
Tamb trobem arqueus en ambients extrems; solen ser extremfils, tant pel que fa a la temperatura
com a l'activitat d'aigua.
Els fongs poden crixer en una activitat d'aigua baixa. Les conserves, llacs salins, peix o aliments
salats, aliments deshidratats, xocolata, llet en pols, etc., solen aparixer-hi floridures degut a que
resisteixen millor la baixa activitat de l'aigua.
Una altra manera de conservaci d'aliments s la dessecaci
CLASSIFICACI DE MICROORGANISMES SEGONS LA PRESSI OSMTICA
No halfil: a concentracions discretes de sal no poden crixer.
Halfil: si afegim ms concentraci de sal, deixen de crixer. E. coli.
Discrets: la concentraci de sal s entre 1-6%; no creixen sense sal afegida.
-45-

Microbiologia I
Moderats: entre 6-15%.
Extrems: entre 15-30%.
Halotolerants: toleren determinades concentracions de sal. Staphylococcus aureus.
Osmfils: creixen a elevades concentracions de sucres.
Xerfils: poden crixer en ambients molt secs.
Aquests extrems de salinitat o de sucres els aconsegueixen a partir de l'acumulaci de soluts
compatibles, que sn substncies molt polars, de manera que igualen la pressi osmtica entre
l'ambient i la cllula. N'hi ha que tenen derivats d'aminocids, d'altres acumulen carbohidrats, com
la sacarosa o trehalosa, tamb hi ha soluts alcohlics i altres, com algues marines o KCl d'alguns
arqueus halfils extrems.
OXIGEN I DIXID DE CARBONI
Anaerobis facultatius. E. coli. (c)
Anaerobis aerotolerants. Lactobacillus. (e)
Aerobis. Micrococcus luteus. (a)
Anaerobis estrictes. Clostridium. (b)
Microaerfils. Campylobacter. (d)
Els microaerfils poden crixer a baixa pressi o concentraci d'oxigen.
Els microorganismes que creixen o toleren l'oxigen han de tenir algun mecanisme de defensa, ats
que aquests ambients sn molt oxidants. Uns exemples sn el perxid d'hidrogen i l'ani superxid.
Per vncer-ne la toxicitat, les cllules empren un seguit d'enzims que eliminen els productes: la
catarasa converteix el perxid d'hidrogen en aigua oxigenada; la peroxidasa ho converteix en
aigua i NAD+; superxid dismutasa genera oxigen, per tamb perxid d'hidrogen; superxid
dismutasa/catalasa en combinaci generen aigua i oxigen; i superxid reductasa, que genera perxid
d'hidrogen i citocrom c.
Capnfils: requereixen una pressi o concentraci de CO2 superior a l'atmosfrica. Si volem allarlos i cultivar-los, haurem de generar sistemes en qu l'ambient sigui reductor. Mtode GasPak. Els
medis de cultiu tamb porten substncies reductores com el tioglicolat.
pH
Hi ha microorganismes que creixen en ambients molt cids i n'hi ha que ho fan a pH bsics.
Acidfils. Creixen en medis extremadament cids.
Alcalfils. Creixen en medis extremadament bsics, alcalins.
RADIACIONS
Hi ha microorganismes que poden suportar radiacions ionitzants. El rcord s Deinococcus
radiodurans. s un coc grampositiu que forma ttrades. s de color vermells degut als
carotenoides. Pot suportar fins a 12000Gy (cal tenir en compte que 10Gy sn letals per als humans).
Presenten protenes protectores i complexos antioxidants de magnesi i fosfat.
PRESSI HIDROSTTICA
Barfil. Poden crixer a pressions atmosfriques, per creixen millor a pressions elevades.
Tamb hi ha els barfils extrems, que noms poden crixer en condicions de pressi elevada.
-46-

Microbiologia I
Es troben, per exemple, a les profunditats marines.
Barotolerant. Creix millor a pressi atmosfrica, per tolera pressions ms elevades.
La pressi hidrosttica s molt important en l'mbit industrial quan es treballa amb bioreactors molt
grans; d'aquesta manera el bacteri que s'escull ha de ser barotolerant.

-47-

Microbiologia I

Tema 3.5. Cintica de la mort bacteriana

DEFINICIONS
Crrega microbiana: nombre de microorganismes viables presents.
Antimicrobi: agent que mata o inhibeix el creixement dels microorganismes.
Infecci: invasi d'un hoste per un microorganisme que es multiplicar. Pot produir
smptomes o no.
Contaminaci: acci i efecte d'impurificar, de corrompre, d'infectar d'una malaltia
infecciosa.
Descontaminaci: tractament aplicat a objectes o superfcies perqu es puguen manipular
sense risc biolgic.
Antisptic: agent antimicrobi que s'aplica a un teixit per a evitar una infecci en destruir o
inhibir els microorganismes patgens.
Desinfecci: eliminaci dels microorganismes patgens presents en un medi determinat per
tal de minimitzar el risc de transmissi de malalties. Referit normalment al tractament
d'objectes o superfcies amb productes qumics, per tamb de ferides.
Desinfectant: agent, normalment qumic, que desinfecta.
Conservant: additiu alimentari que evita l'alteraci microbiana dels aliments i n'elimina els
microorganismes o n'impedeix el creixement de tal manera que n'assegura la conservaci.
Estril: lliure de microorganismes, especialment per esterilitzaci prvia.
Esterilitzaci: destrucci de la totalitat dels microorganismes vius i de les seves formes
resistents presents en un medi determinat (objecte, medi de cultiu...).
CINTICA DE LA MORT BACTERIANA
La mort bacteriana s un decreixement de manera constant. dN/dt=-kN, on N s el nombre de
microorganismes viables a temps t, i k s la constant d'inactivaci trmica o velocitat especfica de
mort. Quan hi ha un descens d'un logaritme, voldr dir que la poblaci ha baixat el 90%.
Un altre factor important sn els parmetres que afecten als agents antimicrobians:
Temps o durada de l'exposici.
Crrega microbiana.
Tipus de microorganisme.
Concentraci o intensitat de l'agent antimicrobi.
Ambient (matria orgnica, biopellcules, pH...).
CONTROL DE LES POBLACIONS MICROBIANES
Mtodes fsics:
Calor humida: autoclau, tindalitzaci, ebullici, pasteuritzaci.
Calor seca: forn, incineraci.
Baixes temperatures: refrigeraci, congelaci.
Radiaci: UV, ionitzant.
Filtraci: profunditat, membrana, HEPA.
Mtodes qumics:
Desinfectants.
Antisptics.
Conservants.
-48-

Microbiologia I
Quimioteraputics.
Antibitics.
ESTERILITZACI PER CALOR
Parmetres per determinar el grau d'eficcia:
Temps de mort trmica (TDT) o valor F. Temps necessari per matar totes les cllules o
espores a una determinada temperatura.
Temps de reducci decimal (DRT) o valor DT. Temps necessari per matar el 90% d'una
poblaci microbiana a una determinada temperatura.
Nivell de seguretat d'esterilitzaci (SAL).
Autoclau, tindalitzaci i incineraci sn mtodes que esterilitzen; ebullici, no. Sempre que sigui
possible, s preferible emprar autoclau.
Autoclau.
Tindalitzaci. Es realitzen tres cicles amb una temperatura prxima a l'ebullici. Es fa un
primer cicle, es refreda i seguidament es torna a fer un altre cicle, aix repetitivament.
D'aquesta manera eliminem tot all que pugui germinar; si encara queda alguna endspora,
es torna a disminuir la temperatura i es fa de nou un cicle.
Ebullici.
Pasteuritzaci. Si augmentem la temperatura, disminueix el temps necessari per realitzar el
procs. Desprs de l'ebullici s'ha de fer una refrigeraci per poder donar una vida mes
llarga a l'aliment. s el cas de l'LTH i HTST. La UHT s un dels processos que es fa a una
temperatura ms elevada: 141C.
Forn. s calor seca. El poder de penetraci sec s molt menor que el vapor. Es realitza a
160C.
Incineraci. s el que es fa amb la nansa de Kolle.
Radiacions:
UV. T poc poder de penetraci, de manera que no es considera esterilitzant. La seva acci
es deu al carcter mutagnic (en cids nucleics es formen dmers de timina). Tamb
transforma l'oxigen en oz i l'aigua en perxid d'hidrogen.
Ionitzant. s esterilitzant. S'empren raigs gamma i X. S'utilitzen quan no es pot emprar la
temperatura. Parlem de radioesterilitzaci, i s un mtode d'esterilitzaci en fred.
Filtraci:
La filtraci no t un efecte microbicida.
Filtres de profunditat. Actuen per adsorci. Les partcules s'adhereixen a uns materials;
fibra de vidre, porcellana, terra de diatomees, etc.
Filtres de membrana. Sn de cellulosa, policarbonat (els ms emprats). Actuen per
exclusi.
Dissolucions de substncies termolbils. Productes farmacutics, medis de cultiu, olis,
antibitics.
Filtres HEPA. Esterilitzaci de l'aire. Tenen una elevada eficincia.
Cabines de seguretat biolgica de flux laminar.

-49-

Microbiologia I
INDICADORS D'ESTERILITZACI
Fsics. Temperatura, temps, radiaci...
Qumics. Un paper impregnat amb una substncia qumica que canvia de color indicant que
s'ha assolit una determinada temperatura.
Biolgics. Ens permeten una mesura directa de l'esterilitzaci.
Les endspores no sn els microorganismes ms resistents. Els ms resistents sn els prions:
agregats de protenes infeccioses que s'autorepliquen. Aquests prions sn molt difcils d'eliminar. La
incineraci est enfocada pels prions, aix com el vapor saturat o amb agents qumics com
l'hipoclorit sdic i l'cid frmic al 96%.
Pirmide: els virus amb embolcall o lipoflics tenen una membrana (envolta lpidica) i aquesta la
prenen de la membrana citoplasmtica cellular; sn els ms sensibles dels microorganismes als
agents antimicrobians. A continuaci, hi trobem els bacteris, per en forma vegetativa; els
micobacteris sn ms resistents. Per sobre hi ha els fongs, seguits de virus sense embolcall,
criptosporidis (forma ovoquists, que s la seva forma de resistncia), i per ltim es troben les
endspores, que sn les ms resistents, i els prions per sobre de tot.
Aquesta pirmide tamb serveix per saber quan un agent esterilitzant s efectiu o no. Hi ha
desinfectants que s'anomenen esterilitzants que tenen acci contra les endspores. s el nivell
mxim d'esterilitzaci. Hi ha desinfectants que tenen molta acci antimicrobiana, anomenats
desinfectants d'alt nivell, per que no arriben a esterilitzar; ho eliminen tot excepte les endspores.
Els desinfectants de nivell intermedi actuen contra la majoria de bacteris. Els desinfectants de baix
nivell actuen contra la majoria de formes vegetatives bacterianes i alguns fongs i virus.
DESINFECTANTS I ANTISPTICS
Antispsia: s el procs que destrueix els microorganismes de la pell o de les membranes
mucoses mitjanant substncies qumiques, sense afectar sensiblement els teixits sobre els
quals s'aplica.
Desinfecci: s el procs que destrueix els microorganismes, excepte les espores
bacterianes, dels objectes inanimats. Es pot realitzar per mtodes qumics o fsics
(substncies qumiques, pasteuritzaci, llum ultraviolada).
Desinfecci de baix nivell: procediment qumic amb el qual es pot destruir la major part de
formes vegetatives bacterianes, alguns virus i fongs, per no el complex Mycobacterium
tuberculosis ni les espores bacterianes.
Desinfecci de nivell intermedi: procediment qumic amb el qual s'aconsegueix inactivar
les formes vegetatives bacterianes i la major part de virus i fongs.
Desinfecci d'alt nivell: procediment qumic que aconsegueix destruir tots els
microorganismes llevat d'algunes espores bacterianes.
Esterilitzaci: consisteix en l'eliminaci de qualsevol forma de vida microbiana, incloses
les espores, ja sigui mitjanant mtodes fsics o qumics.
Neteja: acci d'arrossegar la matria aliena a l'objecte que es vol netejar, com la pols,
matria orgnica (sang, secrecions, microorganismes), mitjanant aigua, detergents i acci
mecnica. Redueix o elimina el reservori de microorganismes patgens. Si netegem primer,
eliminem matria orgnica, desprs esterilitzem.
Classificaci dels agents qumics segons l'estructura qumica:
-50-

Microbiologia I

Alcohols: l'etanol de 70 s ms efectiu que el de 96.

Aldehids.
Biguanides.
Colorants.
Derivats clorats.
Derivats iodats.
Detergents catinics.
Fenol i derivats.
Metalls pesants: Chlamydia trachomatis s de transmissi sexual i els ulls del nad es
poden veure infectats per aquest bacteri, produint el tracoma. Se li administra nitrat de plata
al nixer per evitar-ho.
Oxidants.
Altres.
ANTISPTICS I DESINFECTANTS SEGONS L'ESPECTRE D'ACTIVITAT
Taula on s'observen els diferents nivells antimicrobians segons l'espectre. No sabem si esterilitzen,
ja que no hi ha la taula corresponent a les endspores, per podem saber que sn desinfectants d'alt
nivell.
Taula d's dels desinfectants per a la desinfecci ambiental i de superfcies:
Hipoclorit sdic: el de venda comercial correspon al 5% = 50g/l clor lliure = 50.000ppm1.
L'efecte de desinfecci i esterilitzaci s d'entre 5000-20000ppm. Entre 100-1000ppm
desinfecta, per no esterilitza. Entre 0,5-1ppm de clor lliure per la potabilitat de l'aigua.
COM INACTIVAR EL VIRUS DE LA SIDA?
s un virus que t l'avantatge que presenta embolcall. Podem evitar la transmissi quan un element
est contaminat degut a que presenta aquest embolcall i s fcil de destruir. Es pot utilitzar lleixiu
(dissoluci de 5000ppm), aigua oxigenada, alcohol de 70, etc. Exemple: una roba tacada amb sang
la podem posar en una rentadora amb lleixiu i es desinfectaria. s ms resistent que altres virus als
raigs UV i ionitzants.

-51-

Microbiologia I

Tema 3.6. Agents antimicrobians

CONCEPTES
Antibitics: agents quimioteraputics d'origen natural o derivat d'aquest origen natural (s a
dir, no s sinttic).
Espectre d'activitat: quan parlem de bacteris, l'espectre s ampli quan s actiu contra la
majoria de grampositius i gramnegatius.
Efecte sinrgic: tenen ms efecte dos compostos junts que per separat. Exemple: un betalactmic i un inhibidor de les beta-lactamases.
Toxicitat selectiva: hem de saber, per cada agent antimicrobi, quina s la dosi teraputica i
quina s la dosi txica. s estrany, no obstant aix, que no hi hagi efectes secundaris.
VALORACI
MIC (Concentraci Mnima Inhibitria): a quina concentraci es comena a inhibir el
creixement dels microorganismes.
MBC (Concentraci Mnima Bactericida o Letal): a partir de quina concentraci es
maten, s'eliminen, els microorganismes.
Proves de sensibilitat per diluci (en tub o en agar): assajar la sensibilitat a partir de la
diluci, conforme ms dilut estigui l'agent antimicrobi menys propietats tindr. S'utilitza
un medi nutritiu lquid (l'estndard s'anomena Mueller-Hinton). Es realitzen una srie de
dilucions en qu tots els tubs tinguin el mateix medi nutritiu i el mateix incul bacteri que
volem assajar. A continuaci, l'agent antimicrobi es va posant a cada tub de ms dilut a
ms concentrat. Les dilucions solen ser entre 0,1-128 micrograms / ml. Seguidament,
s'incuben els tubs a la temperatura i temps ptim del microorganisme i es fa la lectura dels
tubs; a partir d'aqu, observem si hi ha creixement o no. Si hi ha creixement, el tub es trobar
trbol; si no est trbol i la densitat ptica s zero, aquest ser la MIC.
Proves de sensibilitat per difusi en agar (antibiograma): conforme es va difonent l'agent
antimicrobi va perdent propietats. Aquesta tcnica s'empra molt en microbiologia clnica.
S'utilitza un medi de cultiu slid (Mueller-Hinton). Se sembra tota la placa de l'incul
bacteri i sobre la placa es dipositen uns disquets que estan impregnats amb diferents agents
quimioteraputics. L'avantatge s que es pot assajar amb diversos agents quimioteraputics i
amb la diluci noms un. A continuaci, s'incuben les plaques i posteriorment s'observa si hi
ha creixement o no; depenent de l'agent quimioteraputic, s'observa un halo d'inhibici. El
bacteri creix per tota la placa excepte en aquest halo; conforme ens allunyem d'aquest
disquet, hi ha menys concentraci de l'agent antibacteri i, per tant, ms creixement. Aix,
doncs, a major dimetre d'inhibici, ms sensible ser el microorganisme. Si tingussim
entre 32 micrograms/ml i 4 micrograms/ml, ens quedarem amb l'ltima perqu com menor
s la concentraci inhibitria, ms sensible s l'agent. => - MIC + Sensible.
Grfica MIC: hi ha relaci directa entre el dimetre d'inhibici i la MIC. L'altra cosa que volem
saber s la concentraci a la qual arriba l'agent quimioteraputic al nostre organisme. A la grfica,
l'antibitic arriba entre 7-28micrograms/ml; a partir d'aqu, i amb la MIC, es pot saber quan la
concentraci s txica o teraputica. s diferent per cada microorganisme.
Taula 35.3 (Taula estandarditzada de dimetres d'inhibici-agents quimioteraputics): si la MIC
s de 4micrograms/ml i la concentraci d'agent quimioteraputic que arriba al nostre cos s de 728micrograms/ml, el microorganisme ser sensible. Per si la MIC s de 32micrograms/ml i la
concentraci que arriba al nostre cos s la mateixa que hem dit, el microorganisme ser resistent.
RESISTNCIA: MECANISMES
1. Manca la diana. Sense paret cellular o sense murena.
-52-

Microbiologia I
2. Per modificaci de la diana. D-Ala-D-lactat per D-Ala-D-Ala (vancomicina); DNA girasa
(quinolones); DHFR (trimetoprim); beta-RNApol (rifampicina); rRNA (eritromicina,
cloramfenicol).
3. Producci d'alternatives a la molcula diana. Per exemple, protenes d'uni a la
penicillina (sn PBP).
4. Sobreproducci de la diana o adquisici de l'ambient. PABA (mitjanant sulfonamides
s'inhibeix la ruta sinttica); cid flic (sulfonamides i trimetoprim).
5. L'antibitic no pot arribar a la diana. Envoltes, com membrana externa o biofilms
(penicillina G); disminuci de la permeabilitat (penicillines); bombes de flux o
translocases (tetraciclina i cloramfenicol).
6. Inactivaci de l'agent quimioteraputic. Beta-lactamases, fosforilaci o acetilaci
d'aminoglucsids o acetilaci del cloramfenicol.
RESISTNCIA: ORIGEN I TRANSMISSI
Les resistncies poden ser o b al cromosoma bacteri o b en plasmidis R (resistncia). En el
primer cas, la transmissi s vertical (hereditria); en el segon, en canvi, tot i que pot deure's a
transmissi vertical, tamb pot ser per transmissi horitzontal (conjugaci). La transmissi
mitjanant plasmidis s la ms efectiva.
Hi ha microorganismes que tenen multiresistncies. L'aparici d'aquestes es pot fer evitant el mal
s o abs d'antibitics: s generalitzat dels antibitics en cas que no sigui necessari (mbit clnic,
veterinari, etc.,) i dosis incorrectes i interrupci del tractament (dosis subletals). En la indstria
alimentria, hi ha casos en qu es donen antibitics als animals perqu s'engreixin ms
(hipotticament, perqu s'eliminarien infeccions lleus que causen un esfor al metabolisme que ens
fan aprimar).
Es pot donar transmissi de resistncies entre espcies diferents.
RESISTNCIA: NOUS ANTIMICROBIANS
S'ha comprovat que durant molts anys ha estat de moda la sntesi qumica d'antimicrobians i,
relativament, el nombre aparegut durant els darrers anys s molt baix. Ara es defensa retornar a les
fonts naturals.
Tamb s'ha vist interessant l's de bacterifags: virus que infecten bacteris.
El disseny per computaci permet conixer les relacions entre molcules, com pot ser conixer
quina molcula permetria inhibir un enzim en concret. Per exemple, s'ha fet saquinavir i indinavir,
que sn inhibidors de la proteasa del virus de la sida (la sida t uns enzims, les proteases, que
permeten la maduraci de les protenes que formaran part de l'estructura del virus).

-53-

Microbiologia I

Tema 4.1. Genmica bacteriana

ELEMENTS GENTICS: CROMOSOMA BACTERI
La gran majoria de bacteris tenen un nic cromosoma, tot i que hi ha excepcions com Vibrio
cholerae, que en t dos.
DNA de doble cadena circular (lineal en Borrelia burgdorferi).
Disposici irregular (no t membrana nuclear).
Ancorat al mesosoma (invaginaci) o a la prpia membrana plasmtica.
4,7Mpb (1400micrmetres). Aix comporta que el DNA hagi d'estar superenrotllat, fet que
s perms grcies a les topoisomerases II (DNA girasa). Ara b, hi ha d'haver dominis o
zones on es relaxi el superenrotllament via topoisomerases I per tal que hi pugui accedir la
maquinria necessria per a la transcripci i replicaci.
El genoma de l'espcie (pangenoma) s el conjunt de tots els gens que es poden trobar en una
espcie, siguin comuns o no. Els gens conservats sn comuns en totes les soques d'una espcie; els
auxiliars, no. Els gens conservats es consideren essencials per a la vida de la cllula; s a dir,
eliminant els gens auxiliars, el bacteri podria viure perfectament.
ELEMENTS GENTICS: PLASMIDIS
DNA de doble cadena circular autnom.
Heretable.
Transferncia horitzontal.
No solen estar units a la membrana plasmtica.
No sn indispensables.
Aporta avantatges selectius.
Mida: 1-1000Kpb.
Cpies: 1 a ms de 100.
Grups d'incompatibilitat. Poden coexistir diferents plasmidis en una mateixa cllula si no
pertanyen al mateix grup d'incompatibilitat. Si coincideixen en el mateix grup, una exclou
l'altra perqu comparteixen sistemes de regulaci.
Curaci. Eliminaci dels plasmidis en una cllula, ja b sigui espontnia (natural) o induda
per factors ambientals o artificials. Per electroporaci es poden formar porus a la cllula a
travs dels quals es perdran plasmidis (o se n'adquiriran).
Hi ha diferents tipus de plasmidis depenent del seu contingut:
Episomes. Plasmidi amb capacitat d'integrar-se en el cromosoma, la seua replicaci
dependr de la del cromosoma.
Plasmidis conjugatius. Codifiquen els mecanismes per interaccionar amb una cllula
receptora i transferir-lli una cpia del plasmidi. Es transmeten per conjugaci. Molt tils
com a vectors en enginyeria gentica. Per exemple, plasmidi F. El gen tra implica que s un
plasmidi de transferncia; oriT s l'origen de la transferncia; IS3 (seqncia d'inserci) fa
que el plasmidi, a part de conjugatiu, tamb sigui un episoma. L'episoma s'integra per
recombinaci especfica de lloc, que s una recombinaci no homloga.
Plasmidis metablics. Poden codificar algun gen o, fins i tot, vies metabliques senceres.
Alguns exemples concrets sn, per exemple, la nodulaci i fixaci simbitica de nitrogen
(Rhizobium), la degradaci de compostos orgnics (oct, cmfora alcanfor, naftal ;
Pseudomonas), degradaci d'herbicides (Alcaligenes). La identificaci fenotpica dels
-54-

Microbiologia I
bacteris pot ser complicada degut a la transmissi de plasmidis que poden canviar les
propietats metabliques dels bacteris.
Plasmidis R (resistncia). Confereixen resistncia a agents quimioteraputics i metalls
pesants. Hi ha bacteris que poden tenir resistncia a mltiples agents quimioteraputics que
poden estar codificats en plasmidis R. Quan aquests plasmidis sn conjugatius, s fcil la
disseminaci de resistncies.
Plasmidis de virulncia. Codifiquen factors de patogenicitat o de virulncia; s a dir, pot
ser que una soca no sigui patoenica, per adopti un plasmidi i l'adquireixi, o una soca que
sigui poc virulenta i adopti un plasmidi es torni ms violenta. Poden codificar gens
d'hemolosina, enterotozina, adhesi a l'epiteli intestinal, etc. Invasi de cllules hostes.
Plasmidis bacteriocinognics. Prov de la paraula bacteriocina, que sn pptids produts
per bacteris que actuen encontra soques relacionades filogenticament. s, per tant, com una
espcie d'antibitic d'espectre molt redut. Alguns sn conjugatius. Nisina A s'empra com a
conservant alimentari, que s un plasmidi de bacteris de l'cid lctic.
ELEMENTS GENTICS MBILS: TRANSPOSONS
Transposons. Tenen un gen saltador, s a dir, poden saltar o transposar-se d'un element
gentic al mateix, per en un altre lloc, o a un altre element gentic (de cromosoma a
plasmidi, per exemple). Es repliquen en formar part d'altres molcules de DNA
(cromosomes, fags, plasmidis).
Tipus:
Seqncies d'inserci. Als extrems, hi tenen dues seqncies IR repetides invertides
d'aproximadament 15-45pb. Entre els dos extrems es troba el gen de la transposasa, que
permet el salt d'un lloc a un altre. Pot tenir algun gen ms, per sempre estar relacionat
amb la regulaci de la transposici; per aix, sn gens molt curts.
Transposons senzills. Com el cas anterior, per amb altres gens a ms del de la
transposasa.
Transposons compostos. Als extrems, en comptes de la repetici invertida hi ha la
seqncia d'inserci duplicada.
Transposons conjugatius. El transpos forma part d'un plasmidi conjugatiu.
Transposici: tot transpos ha de tenir el gen de la transposasa. Pot ocrrer de dues maneres: o b a
l'atzar o b en un lloc especfic. Quan s d'un lloc especfic, la transposasa reconeix una seqncia
curta diana, que t entre 5 i 10 pb. A continuaci, talla la doble cadena donant lloc a extrems
cohesius, all mateix s'insereix el transpos. Seguidament, sintetitza i completa la doble cadena en
els extrems cohesius, de manera que al final es dna una duplicaci de la seqncia diana.
La transposici, a ms, pot ser conservativa (on hi ha l'origen del transpos es perd i es guanya all
on salta) o replicativa (no noms es transposa, sin que es conserva en el lloc inicial, de manera
que es duplica/replica). Perqu es doni aquest darrer cas, cal que es formi un cointegrat, que s una
formaci momentnia a partir del transpos i la diana d'uni d'aquest.
La transposici pot tenir diverses conseqncies:
Mutaci i canvi fenotpic.
Reordenaci i deleci.
Inactivaci per terminaci.
Activaci per promotors.
-55-

Microbiologia I
Mutagnesi. Serveix per saber la funci dels gens.

-56-

Microbiologia I

Tema 4.2. Bases de la variabilitat gentica

Tipus de variabilitat gentica:
Duplicaci.
Endosimbiosi.
Simbiognesi.
Mutaci.
Recombinaci gentica.
Els ms emprats sn la mutaci i la recombinaci gentica.
MUTACI
s l'alteraci permanent i heretable en el material gentic d'una cllula, que pot determinar o no un
canvi fenotpic. La taxa de mutacions s baixa, per en poblacions elevades augmenta: 10-7-10-11 pb.
Quan parlem d'un gen, sn tres lletres en cursiva i en minscula, podent anar acompanyades d'una
altra lletra o nmero: hisC. Si va sense cursiva i amb la primera lletra en majscula, es tracta d'una
protena. Si va acompanyada de positiu o negatiu, del fenotip.
Mutacions condicionals. Mutaci que noms s'expressa si hi ha, per exemple, un augment
de temperatura.
Mutacions letals. Quan s'expressen, causen la mort cellular.
Mutants auxtrofs. Un auxtrof s quan hi ha una deficincia en la sntesi d'una molcula.
Mutants resistents.
Mutacions puntuals o microlesions. s quan afecten un o pocs parells de bases.
Reordenaments o macrolesions. Afecten molts parells de bases, gens sencers o, fins i tot,
diversos gens alhora.
Mutaci inversa, retromutaci o mutaci retrgrada. s una mutaci que torna a la soca
salvatge. Reverteix el genotip.
Mutaci supressora extragnica o intragnica. Reverteix el fenotip, per no el genotip.
Pot ser intragnicament, sent una mutaci d'aquell gen en un altre lloc, per que restableix el
fenotip; o b extragnica, sent una mutaci fora del gen, ja sigui en la zona operadora o
promotora.
Mutacions en regions no codificadores (operadors, promotor, etc.). Les mutacions poden
donar-se en zones de regulaci.
Mutacions puntuals o microlesions:
Mutaci per transici. Un nucletid canvia una base nitrogenada per una altra, per ha de
ser una purina per una altra purina (A i G) o b una pirimidina per una pirimidina (C, T i U).
Mutaci per transversi. Es canvia una purina per una pirimidina. s ms freqent.
L'efecte que causen les mutacions puntuals pot ser:
Mutaci silenciosa. El cod canvia, per codifica per al mateix aminocid i, per tant, la
protena ser la mateixa. Hi ha un canvi en el genotip, per no en el fenotip.
Mutaci neutra. s quan hi ha un canvi d'aminocid, per aquest canvi no comporta un
canvi en l'activitat o funci de la protena.
Mutaci de canvi de sentit. El canvi de nucletid fa que el cod canvi i tamb la protena.
-57-

Microbiologia I
Mutaci sense sentit. S'origina un cod de terminaci en canviar un nucletid. La protena
no se sintetitzar completament. La protena no ser funcional. Tindrem un canvi en el
genotip i en el fenotip.
Mutaci per canvi en la pauta de lectura. Es dna una inserci o deleci d'un o ms
parells de bases. Si s'insereix un nucletid o un parell de nucletids, o es delecionen, quan es
tradueixi, havent-se corregut un nucletid o dos, tots els codons hauran canviat.
MUTACI: TIPUS
Reordenaments o macrolesions:
Duplicaci. No origina una prdua de la funci de la protena. Afegeix una cpia ms d'un
gen.
Deleci. Elimina un gen o fragments.
Translocaci o inserci. Produeix un canvi de lloc d'un gen o una seqncia i s'afegeix
alguna seqncia.
Inversi. Canvia l'ordre d'un fragment.
Els reordenaments o macrolesions poden ser deguts a recombinacions i transposons.
MUTACI: MECANISMES
Mutacions espontnies, casuals o naturals.
Errades en la replicaci. Un exemple pot ser la tautomeritzaci de les bases
nitrogenades. Aix s quan s'utilitza l'ismer d'una base nitrogenada. Pot causar un
aparellament diferent entre les bases nitrogenades. No noms es dna una replicaci,
sin que n'hi ha d'haver una segona. s una mutaci per una transici o transversi.
Mutaci de desfasament per canvi de la pauta de lectura. s una mutaci per
inserci per deleci.
Inserci per transposons.
Errades en la recombinaci.
Mutacions indudes o no espontnies. Hi ha mutgens qumics i fsics. Els anlegs de
bases causen una tautomeritzaci. Com a agents qumics se solen emprar hidroxilamina,
bromur d'etidi i acridines (aquests dos sn colorants intercalants, s'insereixen entre dos
parells de bases). Els mutgens fsics sn radiacions UV i radiacions ionitzants.
Agents alquilants., Poden causar una transici o transversi. Per exemple,
nitrosoguanidina metila la guanina. La metilguanina s'aparellar de manera diferent
(s'aparella amb timina en comptes de citosina).
Colorants intercalants. Si s'intercalen entre dos parells de bases, podran produir
insercions o delecions.
Radiacions UV i ionitzants. Poden causar danys directes, que sn dmers de timidina (TT). L'aflatoxina (micotoxina fngica) tamb causa danys directes.
Raigs X. Causen delecions.
MUTACI: DETECCI I ALLAMENT
La taxa de mutacions espontnies, tenint en compte que el genoma d'un bacteri pot tenir uns 5x10 6
pb, s baixa (10-7-10-11 per pb). Hi ha mutacions que sn ben fcils de detectar si afecten la
pigmentaci, la morfologia o, fins i tot, ocasionen la prdua de cpsula (es podrien detectar veient
les colnies). Ara b, si parlem de mutants auxtrofs, que causen deficincies en la sntesi
d'aminocids, no s'arribaran a percebre.
-58-

Microbiologia I
MUTACI: DETECCI I ALLAMENT
Una manera prou simple per detectar mutacions per auxtrofs s el sembrat per rplica. Si tenim
colnies allades en una placa, en fem una rplica emprant un vellut o tela estril. Aquesta placa
amb les colnies la posem en contacte amb la tela. A continuaci, podem fer dues plaques en medis
de cultiu diferents: medi complet (normal) i medi mnim (medi complet, excepte per all que volem
buscar). Incubem les plaques i, desprs del temps d'incubaci, comparem les colnies crescudes en
ambdues plaques. Si tot creix en tot, no haurem aconseguit veure cap canvi; per si hi ha hagut
creixement en un medi, per no pas en l'altre, podrem saber quina de les colnies del medi complet
correspon a la soca mutada.
Les soques que creixen a prop sn menys sensibles. A ms, tamb podem emprar tcniques de
mutagnesi dirigida per mutar all que volem aconseguir. Podem provocar la mutaci en el gen
que vulguem a partir de tcniques de recombinaci gentica.
El Test d'Ames serveix per detectar si una substncia s txica o cancergena. Assumim que la
majoria d'agents cancergens sn tamb mutgens. S'utilitza una soca bacteriana que sigui, per
exemple, auxtrofa per la histidina (histidina negativa); tamb t un dficit en la reparaci del
DNA. Aquesta soca la cultivem amb histidina en el medi i incubem el cultiu de la soca mutant amb
la substncia qumica que volem assajar (mutagen sospits) i amb un extracte de fetge de rata
(s'utilitza perqu produeix enzims que permeten l'activaci de les molcules txiques). Cal, a ms,
que hi hagi un control negatiu. Desprs d'aquesta incubaci, fem una sembra, tant del control
negatiu com de l'experiment, amb un medi sense histidina. Seguidament, observem les colnies
aparegudes. Si les colnies obtingudes sn majors igual al doble es consideraran un agent
cancerigen. Si creixen en el control negatiu pot ser degut a mutacions espontnies. Tamb es pot fer
impregnant un disquet amb l'extracte de fetge i el mutagen.
Es fan diferents rpliques i diferents concentracions de la substncia a assajar. Aix es fa per
detectar substncies letals.
RECOMBINACI GENTICA
Intercanvi de seqncies que provoca un canvi heretable. Pot significar que la cllula adopti
funcions noves o no. Les seqncies de DNA poden ser d'un mateix o de diferent element gentic.
Tipus:
Recombinaci general, homloga o legtima. Les seqncies han de ser, si no idntiques,
semblants. Poden ser recproques o no recproques.
Recproca. s quan hi ha un entrecreuament i, posteriorment, un intercanvi de
seqncies. Al final tindrem hbrids: una part vindr d'una cadena i una altra, de l'altra
cadena. s un intercanvi de fragments curts de DNA.
No recproca. Hi ha un entrecreuament, per realment no hi ha un intercanvi, entenent
que un intercanvi es produeix quan totes dues reben i donen alhora. Una doble cadena en
substitueix una altra. Al final, doncs, s'obt noms un DNA recombinant, ja que l'altra no
ha rebut cap seqncia.
Recombinaci especfica de lloc, no homloga o illegtima. No s necessari que les
seqncies siguin semblants. s el cas, per exemple, dels transposons, que poden saltar
d'una seqncia a una altra, recombinant en un lloc especfic. Tamb bacterifags.

-59-

Microbiologia I

Tema 4.3. Sistemes de restricci i modificaci

Provenen de procariotes.
Protecci de dsDNA invasor.
Seqncies de reconeixement. Sn de 4, 6 o 8 parells de bases. Aquestes seqncies sn
molt freqents en qualsevol genoma: com ms llarga s una seqncia, menys probable s
de trobar-se. El sistema propi de la cllula la protegeix mitjanant metilacions dels
nucletids, de manera que l'endonucleasa no actuar si el nucletid est metilat.
Enzims o endonucleases de restricci. Reconeixen seqncies curtes i tallen all dins.
Provenen de procariotes; tamb n'hi ha en bacteris.
Tipus: I, II i III. I i III actuen com a enzims bifuncionals, fent metilacions i actuant com a
nucleases. El II sn dos enzims diferents que fan les funcions per separat. L'I actua a 1000
parells de bases del lloc de reconeixement, mentre que el III actua a 24-26 parells de bases.
EcoR1 genera extrems cohesius quan talla les dues cadenes (si sn extrems iguals sn
extrems roms).
s important conixer el mapa de restricci d'un plasmidi per saber on talla cadascun dels enzims
de restricci.
MECANISMES DE TRANSFERNCIA HORITZONTAL D'INFORMACI GENTICA
La informaci es pot transferir per tres sistemes en procariotes:
Transformaci.
Conjugaci.
Transducci.
TRANSFORMACI
Mecanisme de transferncia de material gentic horitzontal mitjanant la captaci a l'atzar d'un
fragment de DNA lliure per part d'una cllula receptora. No totes les cllules procariotes poden fer
transformaci. Cal, doncs, que les cllules siguin competents.
Transformaci natural. Si la cllula s competent, captar fragments de DNA lliures, que
es convertiran en una monocadena, i aquesta podr recombinar-se o no. Si es recombina, ha
de fer-ho per recombinaci homloga no recproca, ja que ha de substituir, en el cas que
tingui suficient similitud, una de les cadenes del propi cromosoma. Aix s una
transformaci estable. Ara b, si no es recombina, potser perqu no t prou homologia, el
DNA s'acabar degradant. Per tant, es tractar d'una transformaci sense xit. Exemples:
Streptococcus pneumoniae (pneumococ). Si la cllula s competent s perqu s capa
de sintetitzar protenes de competncia. El mecanisme s: protenes de membrana
capten DNA de doble cadena. Desprs, cal que s'obtinguin fragments ms curts, que
seguidament seran convertits en DNA d'una nica cadena per efecte d'una exonucleasa.
Desprs entra per efecte d'endonucleasa. Finalment, si t xit la transformaci, hi haur
una recombinaci homloga no recproca.
Haemophilus influenzae. Perqu el fragment es pugui captar, cal que sigui una
seqncia especfica d'11 parells de bases. s a dir, si la doble cadena de DNA lliure no
t una determinada seqncia d'11 pb, no es podr realitzar la transformaci. El que
ocorre s que en aquesta espcie bacteriana, la dita seqncia est molt repetida en el
cromosoma bacteri. En aquesta transformaci, difcilment es captar DNA lliure d'una
-60-

Microbiologia I
espcie que no sigui de les influents. Les cllules competents utilitzen una vescula de
membrana: transformasoma. Aquest transformasoma permet captar DNA de doble
cadena lineal (noms si s lineal podr entrar a l'interior de la cllula).
Transformaci artificial. Tenim un cultiu bacteri, el centrifuguem i descartem el
sobrenedant. Desprs posem el sediment, que sn les cllules, en soluci de clorur de calci
i, immediatament, en un bany de gel. Aix s'augmenta la permeabilitat. Si no hem de fer la
transformaci, les podem congelar. El que es posa s una soluci on hi ha el plasmidi que
volem fer entrar en la cllula; normalment t un marcador, que sol ser una resistncia a un
antibitic que, a posteriori, permet detectar si el bacteri ha integrat la seqncia esperada.
Quan ho tenim en gel, apliquem un xoc trmic passant de 4 a 42 en un bany. Aix facilita
la transformaci; s a dir, que entrin els plasmidis a l'interior de la cllula bacteriana. A
continuaci, es comprova si realment s'ha produt l'esperada transformaci. Les colnies
crescudes en l'antibitic seran les que tinguin el plasmidi.
Hi ha un altre sistema. En comptes de clorur de calci es posa aigua estril. Desprs es posa en gel,
es produeix una altra centrifugaci i una altra resuspensi en aigua estril. Llavors esdevenen
competents. Es posa en gel i, seguidament, s'hi podr posar la soluci de plasmidi que interessa, i
s'aplica un tractament per electroxoc: electroporaci. Aix fa que es cren uns porus en els
embolcalls bacterians que facilitin l'entrada dels plasmidis. Desprs es posa en soluci salina
isotnica i sembrem en plaques en un medi de cultiu que tingui ampicillina (o l'antibitic degut).

-61-

Microbiologia I

Tema 4.4. Conjugaci

La conjugaci s un tipus de transferncia gnica horitzontal d'una cllula a una altra per contacte
directe entre cllules mitjanant plasmidis conjugatius o sexuals. Hi ha cllula donadora i
receptora, i s necessari el plasmidi replicatiu perqu sense ell no es pot fer la transferncia.
En grampositius, la conjugaci s a travs del pili, un tub proteic buit. El plasmidi conjugatiu
codifica per als gens del pili. Es formen substncies d'agregaci, que entren en contacte entre la
cllula donadora i la receptora.
CONJUGACI F+xFLa positiva s la donadora; la negativa, la receptora. La cllula donadora t el plasmidi conjugatiu;
les cllules positives sn capaces de formar el pili entre les cllules. El plasmidi es transformar i
es replicar en la cllula receptora. El mtode de replicaci s l'anomenat cercle rodant.
Una de les cadenes es copia. Mentre es fa aquest procs, se'n transfereix una cadena a la cllula
receptora (el plasmidi s DNA circular de doble membrana). Ja a a la cllula receptora, se'n
sintetitza la cadena complementria. De manera que en aquest tipus de conjugaci, la cllula
donadora segueix tenint el plasmidi, per li passa una cpia a la receptora. Les dues acaben sent F+.
Cercle rodant. L'origen de transferncia (OriT) s per on es talla una de les cadenes. La cadena
tallada s'obrir i es transferir per 5'. Conforme va transferint-se i girant, tamb s'anir replicant i
formant-se de nou la doble cadena. Aquest mtode tamb l'empren molts virus. Un plasmidi pot
replicar-se i formar moltes cpies; un virus tamb. Aix es coneix com a formaci de cpies en
tndem.
CONJUGACI Hfr
Hfr vol dir elevada freqncia de recombinaci. El plasmidi f no s noms un plasmidi conjugatiu,
sin que tamb pot integrar-se al cromosoma (s, doncs, un episoma; s'integra per recombinaci no
homloga). Aix, el plasmidi s'integrar en el cromosoma. A la cllula, quan el plasmidi est com a
episoma, tamb pot conjugar-se (segueix mantenint la capacitat conjugativa), de manera que a partir
de l'origen de transferncia comenar a transferir-se el plasmidi que es troba com a episoma. El
sistema ser semblant al cercle rodant: conforme hi hagi monocadena al cromosoma, s'anir
completant i formant-se doble cadena.
L'origen de transferncia es troba a la meitat del cromosoma, de manera que es transferir part del
gen plasmdic i part del cromosoma, ja que es transfereix ms o menys l'equivalent a la longitud del
plasmidi. Quan s'ha transferit a la cllula receptora, continua transferint-se una cadena. Es forma la
cadena complementria i, a continuaci, hi haur una recombinaci. La recombinaci de la cllula
receptora ser homloga perqu part del que s'haur transferit seran gens cromosmics.
La donadora, Hfr, continuar sent-ho, es queda igual. En canvi, la cllula receptora continuar sent
F-, ja que no s'haur transferit el plasmidi complet.
CONJUGACI F'xFF' s la donadora; F-, la receptora. Hi ha una cllula que en principi era Hfr, t un episoma
(conjugativa), per igual que un plasmidi t capacitat d'integrar-se en el cromosoma, tamb pot ser
que se n'escindeixi. Aix, si estava com a episoma, s'escindeix i torna al citoplasma, pot ser que
-62-

Microbiologia I
s'escindeixi malament i cedeixi el plasmidi, per tamb part del cromosoma, dels gens que hi ha a
continuaci. S'escindeix el plasmidi sencer ms una part de cromosoma.
F' seguir sent conjugatiu. Es dna conjugaci entre F' i F-. Es forma el pilus sexuals i pel cercle
rodant es transferir una cadena que, en la cllula receptora, es convertir a doble cadena.
Finalment, obtindrem dues cllules F'. Aquesta cllula de la mateixa espcie o relacionada, tindr
el seu propi cromosoma ms el transferit pel plasmidi. La cllula passar a ser, doncs, parcialment
diploide (merozigot, cllula merodiploide).

-63-

Microbiologia I

Tema 4.5. Transducci

s la transferncia de material gentic mitjanant virus que infecten bacteris, s a dir, bacterifags
(fags).
CICLE LTIC
Un virus s un cid nucleic recobert per una coberta proteica (cpsida). Penetra l'cid nucleic del
virus a dins del bacteri. Com que els virus sn parsits intracellulars i porten poca informaci
gentica, el que fan s segrestar la maquinria cellular en benefici propi. A partir d'aqu, la seva
funci s replicar-se. Una de les maneres de fer-ho s per cercle rodant (a partir d'un punt de
replicaci del genoma del virus, van fent-se'n cpies conforme va girant i replicant-se una cadena).
El virus, amb ajut d'enzims, el que fa s tallar a la longitud del genoma normal del virus. Aix, d'un
genoma vric se'n poden obtenir desenes de genomes nous. Quan ja s'ha replicat tot el genoma, el
virus t la informaci per a sintetitzar protenes que han de formar la cpsida (les polimerases les
aprofita de les cllules que infecta). S'autoacoblen totes les parts de la cpsida, quedant a l'interior
un genoma vric. Quan ja ha estat format, lisen la cllula i cadascun dels virus nous replicats podr
donar un altre cicle. Els virus sn molt efectius multiplicant-se. Aquest cicle s'anomena cicle ltic, i
el duen a terme fags virulents.
CICLE LISOGEN
En un cicle lisogen, el virus infecta la cllula, introduint-li el seu genoma, per el virus pot
integrar-se en el cromosoma de la cllula. En aquest cas, s'anomena provirus, per en aquest cas
concret parlarem de prfags. El virus s'integra en la cllula i es replica conjuntament. Els prfags
troben el seu inici en un fag temperat, que sn aquells que fan el cicle lisogen per contraposici als
fags virulents.
Alguns cops, el prfag pot induir-se i fer un cicle ltic (inducci del prfag). Les induccions poden
deure's a moltes causes diverses, com ara la irradiaci per UV. Llavors, el prfag s'escindeix del
cromosoma i torna al citoplasma. En el citoplasma s on podr donar un cicle ltic. La millor
manera per propagar-se s via cicle ltic, per llavors es quedarien sense cllules hoste; aix, el
propi virus pot combinar ambds cicles.
TRANSDUCCI GENERALITZADA
Qualsevol gen bacteri es pot transduir. s a dir, pot passar d'una cllula a una altra mitjanant
bacterifags.
Hi ha un virus que infecta un bacteri. En el citoplasma, si hi ha cicle ltic, donar transducci
generalitzada i ser fag virulent. Havent infectat la cllula, far cpies del seu genoma. A voltes, en
comptes de fer un cicle ltic normal, el cromosoma del bacteri es fragmenta. Tamb pot passar que a
l'hora de formar-se el virus complet, dins de la cpsida no sempre hi hagi un genoma vric, sin que
hi hagi un fragment cromosmic de longitud semblant al cromosoma vric. Els virus defectuosos
sn els que tenen genoma impropi. Per tant, tindrem virus normals i fags defectuosos o partcules
transductores (aquells que contenen DNA vric).
El pas segent s centrar-se en les partcules transductores. El que pot passar s que infectin una
altra cllula, ja que la infecci no depn el genoma, sin de la cpsida; per tant, podr fer contacte
la cpsida amb una altra cllula i fer entrar el fragment de DNA cromosmic dins de la cllula.
Seguidament, perqu acabi de fer-se la transducci, es dna una conjugaci homloga, i d'aquesta
-64-

Microbiologia I
manera s'haur produt la transducci. Per no sempre hi haur conjugaci i pot ser que el fragment
de DNA es degradi o que es quedi al citoplasma. Per perqu es quedi al citoplasma s'ha de
circularitzar i aleshores parlem d'un merozigot (com tenir alguns gens duplicats); d'aix s'anomena
transducci abortiva.
TRANSDUCCI ESPECIALITZADA
La gran diferncia de l'anterior s que no es transdueix qualsevol gen, sin aquells que siguin al
costat del lloc d'integraci del prfag. En ocasions, es pot induir l'escissi del prfag. Ara b,
aquesta escissi s errnia, de manera que hi ha part del genoma del fag i part del genoma bacteri.
Tot i aix, es poden fer cicles replicatius, de manera que aquests virus defectius formaran les
cpsida i seran altra vegada fags defectius que no podran fer un cicle ltic normal. Se sap quina
seqncia pertany al fag i quina al genoma bacteri, ja que no sn exactament iguals. Les
seqncies d'integraci sn part fag i part bacteriana.
Tenim el fag defectiu, que s'ha replicat en una cllula i pot infectar una cllula de nou, ja que t la
cpsida. Poden passar dues coses: 1. Pot ser que hi hagi recombinaci homloga entre la part
cromosmica del fag defectiu i el cromosoma bacteri de la cllula receptora, i aix tindrem una
transducci estable. Tamb pot ser que el bacterifag defectiu s'integri al cromosoma, i es recombini
la part bacteriana amb la part cromosmica. Normalment, la part del fag es desintegra i queda la
part bacteriana, que es recombinar homlogament. Si es torna a integrar i en aquell cromosoma
bacteri ja hi ha un prfag d'aquell virus (que t el prfag normal i el defectiu), s'anomena
transducci inestable, ja que els virus poden estar com a prfags i escindir-se. Si aix passa, una
part ser normal i una altra ser defectuosa. Si hi ha replicaci del virus es generaran moltes
partcules transductores. El prfag defectiu noms pot integrar-se en el cromosoma bacteri si
anteriorment ja hi havia aquell prfag en aquell cromosoma. Com que la integraci del prfag s
lloc-especfica, es pot integrar en llocs hbrids; per tant, en els que ja continguin un prfag es podr
hibridar, per si no, no, ja que no trobar aquests punts.

-65-

Microbiologia I

Tema 5. Virologia
Formes acellulars: prions, virus i viroides.
CONCEPTES
Viri. Partcula vrica completa que representa la fase extracellular i infecciosa d'un virus.
Virus. Agent infeccis submicroscpic, parsit intracellular obligat, constitut per DNA o
RNA i envoltat per una coberta proteica (cpsida).
Bacterifag (fag). Virus que infecta bacteris (procariotes).
Cicle ltic. Cicle vital dels virus que implica replicaci i alliberament de nous virions per lisi
cellular.
Provirus (prfag). Genoma d'un virus integrat en el cromosoma de la cllula hoste que
ser replicat en totes les cllules filles.
Cicle lisogen. Cicle vric no ltic que comporta la integraci del virus en el cromosoma
cellular com a provirus i que ser transms a les successives generacions cellulars.
Viroide. Xicoteta molcula d'RNA monocatenari (ssRNA) circular que es replica dins de les
cllules i que no adquireix cap embolcall (nua). No codifica per cap protena i nicament
s'ha demostrat que infecta plantes. L'nic agent infeccis hum semblant s l'HDV (virus de
l'hepatitis delta), per codifica per una protena i adquireix l'embolcall de l'HBV. El virus de
l'hepatitits d s'aprofita d'infeccions anteriors pel virus de l'hepatitis b per aprofitar-ne
l'embolcall. Aix, el virus de l'hepatitis d estaria entre viroide i virus.
Prions. Partcules proteiques infeccioses molt resistents i noimmungenes. Plegament
anrmal de la protena PrP, reclutament, conversi autocataltica i agregaci. Se n'ha trobat
en fongs i vertebrats. Exemples: encefalopatia espongiforme bovina o malaltia de les vaques
boges, kuru (tribus de Nova Guinea), malaltia de Creutzfeldt-Jakob, tremolor ovina
(scrapie). Afecten el sistema nervis. Es formen plegaments incorrectes per factors que no
es coneixen molt b, per fent-ho de manera espontnia i formant lmines beta. Aix ja es
considera pri. Els prions indueixen el plegament incorrecte de noves protenes i la formaci
d'agregats. s un procs lent. Tamb pot ser adquirir per alimentaci, de caire infeccis. Una
altra possibilitat seria que la protena tingus alguna mutaci que li causs un plegament
incorrecte, ja b fos per mutaci espordica (en cllules somtiques) o b hereditria (en
cllules germinals, tals com espermatozoides o vuls). Els prions sn difcils d'eliminar.
CARACTERSTIQUES DELS VIRUS
Els bacteris, normalment, solen ser d'unes quantes micres; en canvi, els virus es tracten en escala
nanomtrica. Els virus ms grans, per, sn tan grans com els bacteris ms xicotets, de manera que
no podem arribar a distingir-los nicament per la mida. Una caracterstica important dels virus s
que sn acellulars.
Sn submicroscpics (no poden veure's amb microscopis ptics).
No sn retinguts per filtres bacterians (0.22 micrmetres).
No creixen en medis artificials, entesos com un conjunt de substncies que nosaltres posem
en el medi (s en cultius cellulars). Els virus necessiten parasitar una cllula i infectar-la
per multiplicar-se.
Sn parsits intracellulars obligats (tot i que tamb hi ha bacteris que ho sn, com
Rickettsia i Chlamydia).
Infecten qualsevol organisme viu (bacteris, arqueus, protozous, fongs, plantes, animals).
-66-

Microbiologia I
No tenen DNA i RNA alhora.
Els genomes vrics no codifiquen per a sistemes de generaci d'energia ni per la sntesi
proteica.
No tenen ribosomes.
Els virions es formen per acoblament de components preformats i no com un increment i
divisi de tots els seus components integrats.
No es divideixen per escissi binria.
ESTRUCTURA I COMPOSICI
HIV. T prcticament tots els components. SU s superficial, TM s transmembrana. Aquest virus
porta l'enzim de la transcriptasa inversa, que transforma el DNA a RNA. El genoma vric est
format per dos RNA de polaritat positiva que no sn forosament idntiques; sn d'una nica
cadena. Un altre enzim que t s la integrasa (integraci del virus en el cromosoma), entre d'altres.
Tamb hi ha protenes que formen la nucleocpsida (cpsida que envolta l'cid nucleic). Al voltant,
englobant-ho tot, hi ha la cpsida. Hi ha una altra estructura proteica: la matriu. I, finalment,
envoltant-ho tot, hi ha la membrana cellular, sobre la qual hi ha les glicoprotenes (TM i SU). El
conjunt de glicoprotenes i la membrana s l'embolcall.

Genoma: DNA o RNA, ss o ds, circular o lineal, segmentat o no segmentat.

Cpsida: codificada per a l'cid nucleic i formada per autoacoblament.
+/- Matriu o tegument: capa per sota de l'embolcall.
+/- Embolcall: adquirit per gemmaci de la membrana plasmtica, nuclear o de l'aparell de
Golgi.
+/- Enzims: participen en la replicaci vrica (RNA polimerasa RNA-dependent,
transcriptasa inversa -DNA pol RNA-dependent-) i altres processos.
+/- Vol dir que poden tenir-ne o no.

Cpsida. Coberta proteica que envolta i protegeix l'cid nucleic d'un virus.
Capsmer. Unitat morfologia d'una cpsida, formada per una o ms subunitats proteiques.
Encapsidaci o empaquetament. Introducci del DNA o l'RNA vric en la seua cpsida.
Matriu o tegument. Coberta proteica que envolta la nucleocpsida en alguns virus i que pot
estar associada o no a l'embolcall.
Embolcall. Membrana que envolta la nucleocpsida d'alguns virus i que est formada per la
bicapa lipdica cellular i gligoprotenes vriques.
Espcula. Glicoprotena vrica que forma una protuberncia.
FORMES ESTRUCTURALS
Helicodal nua.
Helicodal amb embolcall.
Icosadrica nua.
SIMETRIA HELICODAL
Virus filamentosos.
Simetria determinada per l'estructura de l'cid nucleic.
Monmers d'una mateixa protena (bsica). S'uneixen diferents subunitats de protenes per
formar la cpsida helicodal.
-67-

Microbiologia I
Dimetre d'uns 15-19 nm.
Longitud total d'uns 300-500 nm (depn de la mida del genoma).
SIMETRIA ICOSADRICA
L'icosedre s l'estructura simtrica amb major volum intern i menor energia lliure. A partir de
diferents components, s'autoacoblen i formen una cpsida. Si volem que la cpsida englobi l'cid
nucleic, l'espai ser el just i necessari. Presenta triple simetria: simetria 5:3:2. El ms senzill est
format per 20 cares o triangles equilters, amb 3 subunitats proteiques per cara (poden ser
subunitats idntiques o no, depenent del virus) i 12 vrtexs o pentmers (20x3=60 subunitats
proteiques).
Aquesta cpsida no pot empaquetar la majoria dels genomes vrics. Cal fer els icosaedres ms
grans, per mantenint simetria 5:3:2. Llavors entra en joc el que es coneix com a triangulaci (T),
que s el nombre de triangles en qu es pot subdividir (4). Nombre d'unitats estructurals per cara o
nombre de triangles en qu se subdivideix cadascun dels 20 triangles equilters: 20x3xT subunitats
proteiques (iguals o diferents). No tots els valors de T sn viables perqu s'ha de conservar la
simetria 5:3:2.
Tamb es pot calcular d'una altra manera. 12X5=60. Si hi afegim hexmers, haurem de multiplicar
el nombre d'hexmers x6.
Capsmers sn tant hexmers com pentmers.
SIMETRIA COMPLEXA
No es coneix exactament el mecanisme de formaci d'aquestes estructures.
Exemples: Poxviridae: virus de la verola, Vaccinia virus, Molluscum contagiosum virus.
BACTERIFAGS
Mida: llargria d'uns 24-200 nm.
Cap o cpsida: icosadrica o helicodal.
+/- Cua: tub buit per on passar l'cid nucleic durant la infecci. Puja i baixa per injectar el
material gentic.
+/- Beina contrctil.
+/- Placa basal amb una o ms fibres buides implicades en la uni del fag a la cllula
bacteriana.
Aquesta forma (cap, cua, beina i placa) mai pot ser un virus animal; sempre ser un
bacterifag.
CORBA DE CREIXEMENT EN UN NIC PAS
Si fem un assaig per veure com es multiplica un virus virulent, trobarem la corba de creixement
en un nic pas. Hores desprs d'haver inoculat el virus (infectat les cllules) trobarem una
quantitat determinada de virus en PFU/ml (PFU = Unitats Formadores de Clapes). Per fer l'assaig,
inocularem virus sobre un cultiu cellular i anirem traient mostra per valorar la quantitat de virus
que tenim. Hi ha 3 fases:
1. Perode eclipse. Si traiem mostra i fem un recompte de virus, ens trobarem prop del 0. S'hi
troben les primeres fases de multiplicaci del virus (el virus ha d'entrar en contacte amb la
cllula, s'ha d'adsorbir, i desprs ha d'entrar al seu interior; seguidament, ha de perdre la
cpsida, quedant l'cid nucleic nu dins la cllula; finalment, el genoma vric s'ha de
-68-

Microbiologia I
transcriure i replicar). En aquest perode, el virus no s infectiu. S'ha de fer en una proporci
entre 5/10 virus/cllula per assegurar que totes s'infectin. Si en traiem una mostra i
l'inoculem en un altre cultiu cellular, el virus no podr infectar, ja que estar entrant a la
cllula o comenant amb la transcripci i traducci; no pot infectar fins que no s'ha format
com a viri.
2. Perode resta latent (virus infectiu). s un perode intracellular en el qual el virus ja s
infectiu; s a dir, s'ha format el viri, per no s'ha alliberat de la cllula. Conforme passen
les hores, a partir del perode latent, el creixement s exponencial.
Cada pas pot variar entre un virus i un altre:
1. Uni a la cllula (adsorci).
2. Entrada del virus (penetraci).
3. Prdua de l'embolcall (despullament o decapsidaci).
4. Transcripci i sntesi de les protenes vriques i replicaci del genoma. Diferents models:
S'adsorbeix la cpsida a la cllula i entra l'cid nucleic directament.
El primer que entra en contacte amb la cllula sn microprotenes (protuberncies de
l'embolcall). Hi hauria adsorci, desprs una fusi de l'embolcall amb la membrana
cellular, de manera que la cpsida penetra perdent l'embolcall. Finalment, perd la
cpsida.
En comptes de fusionar-se, es forma un doble membrana entre l'embolcall i la membrana
cellular, de manera que es forma una vescula i acaba infectant el virus en forma de
vescula. Aquesta entrada s'anomena endocitosi. Un lisosoma contacta amb un endosoma
i la baixada del pH produeix la decapsidaci. Tamb es pot produir sense embolcall.
5. Maduraci i acoblament dels components. La maduraci sn les modificacions posttranscripcionals i post-traduccionals. L'acoblament s quan les diferents protenes que
formen la cpsida s'ajunten i el genoma vric entra a l'interior de cada cpsida.
6. Alliberament dels virions. Entren a la fase extracellular.
La conseqncia d'una infecci vrica pot ser diferent (les primeres fases sn semblants). Esquema:
Cicle ltic (2): hi ha multiplicaci de virus i s'alliberen els virions per lisi cellular.
Infecci latent: si el virus pot integrar-se com a prfag o com a provirus de manera que la
infecci s latent o lisgena. No totes les infeccions latents (infecci latent: no hi ha
producci de virus; el virus es queda a l'interior de la cllula i hi ha un determinat moment
en qu es multiplica). S'integra en el cromosoma (provirus) o es queda en el citoplasma de la
cllula.
Infecci persistent (3): producci contnua o intermitent de virus, per que en general no
causa la mort cellular.
Transformaci. La infecci del virus causa la transformaci, que s quan un virus causa
canvis a una cllula. Un dels canvis pot ser transformar una cllula normal en tumoral.
Quan es produeix la multiplicaci del virus:
Infecci persistent (lnia blava): infecci persistent.
Infecci aguda: normalment no s una infecci ltica. s una infecci aguda, per que es
resol.
El virus simple de l'herpes s un virus latent, per que de tant en tant es reactiva.
Virus d'infecci lenta: primer hi ha una infecci aguda, a la qual respon el sistema
immunolgic. Per exemple, el VIH, que tamb es pot integrar en els cromosomes de la
cllula. Aleshores, queda com una infecci latent que al cap d'uns anys es reactiva.
-69-

Microbiologia I
BACTERIFAGS
Tenen una forma prpia. Poden fer cicle ltic o lisogen. El lisogen pot ser indut i fer un cicle ltic.
CLASSIFICACI DE BALTIMORE
s una classificaci en base a la formaci de l'mRNA. Parteix del genoma del virus.
1. Grup I. Virus de doble cadena de DNA, a partir de DNA es fa transcripci d'mRNA.
2. Grup II. Monocadena de DNA de polaritat positiva. Primer cal completar la doble cadena i
desprs, a partir de la cadena de polaritat negativa sintetitzar l'mRNA.
3. Grup III. Virus d'RNA. Si s de doble cadena, noms cal copiar d'RNA a DNA. La
polimerasa s diferent (RNA polimerasa depenent d'RNA).
4. Grup IV. Cadena d'RNA de polaritat positiva que sintetitzar la cadena complementria
(negativa), que podr actuar de motlle per a l'mRNA, que s de polaritat positiva.
5. Grup V. RNA negatiu que pot actuar com a motlle.
6. Grup VI. Sn els retrovirus, amb transcriptasa inversa. Tenen RNA de polaritat positiva,
com el VIH, per per sintetitzar l'mRNA han de passar per DNA de doble cadena, que ha de
ser sintetitzat pel virus.
7. Grup VII. T doble cadena de DNA i actua de motlle per l'mRNA, com el grup I. Aquest
cas, per, s el del virus de l'hepatitis B, que no es replica a partir de la doble cadena, sin
que ho fa a partir de l'RNA de polaritat positiva. Per tant, tamb t transcriptasa inversa.
TAXONOMIA
La taxonomia actual funciona de manera semblant a la classificaci dels ssers vius.
Ordre (-virales).
Famlia (-viridae).
Subfamlia (-virinae).
Gnere (-virus).
Espcies.
Soques.
En primer lloc separem segons cid nucleic, desprs per la cpsida, seguidament segons l'embolcall
i, en darrer lloc, pel genoma (propietats caracterstiques: si s segmentat o no, doble cadena, lineal o
circular...).
Els virus d'RNA muten ms que els de DNA perqu la correcci de dades en la replicaci fa que
augmenti la probabilitat.
Es coneixen molts tipus diferents de bacterifags. Se n'han trobat amb una sola cadena de DNA,
doble o, fins i tot, d'RNA, tant simples com dobles.
ALLAMENT I CULTIU
Hi ha diferents mecanismes:
Inoculaci d'animals d'experimentaci.
Ous embrionats.
Cultius cellulars. s un sistema que t les seues pegues en el sentit que no tots els virus
s'han aconseguit cultivar i allar per aquest sistema. Exemples: virus de l'hepatitis B i C
(HBV i HCV).
Una cllula quan es diferencia ja no pot crixer ms; per tant, si tenim un cultiu cellular d'aquesta
-70-

Microbiologia I
mena no ens serveix, sin que hauria de ser un cultiu com el dels bacteris en qu sempre en algun
moment es poguessin multiplicar. Hi ha una excepci, que sn les lnies de cllules tumorals. El
que es fa s allar les cllules tumorals humanes o animals i cultivar-les, ja que tericament sempre
estan creixent. Aleshores, el que s'ha de saber s quant de temps triga un cultiu en crixer un
determinat nombre de cllules, etc.
Els cultius cellulars ens serveixen per a l'allament de virus, per al diagnstic, per a la preparaci de
vacunes i per a la sensibilitat a antivirus.
Per evitar una contaminaci quan estem realitzant un cultiu, a part d'emprar tcniques asptiques,
tamb utilitzem antibitics, antisptics i antifngics per tal que l'aspsia sigui completa.
El microscopi ptic invertit ser l'utilitzat per a observar aquests cultius, ja que s com un
microscopi normal, per amb l'objectiu a baix.
La lnia cellular MDCK (epitelial, rony de gos) permet allar el virus de la grip i produir-ne
vacunes. Cal conixer molt b quin virus volem trobar i amb base a quin cultiu cellular treballem
en cada cas.
DETECCI
Microscpia electrnica.
Efectes citoptics (CPE) en cultius cellulars. Veiem els efectes del virus sobre el cultiu.
Antgens vrics per a anticossos (ELISA, EIA, IC, IF).
cids nucleics vrics (hibridaci, PCR, PCR-RT).
Serologia. Es detecten anticossos contra el virus a la sang.
EFECTES CITOPTICS (CPE) EN CULTIUS CELLULARS
Mort cellular: cllules arrodonides i refringents (la llum del microscopi s'hi reflecteix),
prdua d'adherncia (hi ha lnies cellular que no tenen adherncia i, per tant, cal fer-les en
suspensi) agregaci entre si, lisi...
Formaci de sincicis: sn cllules multinuclears. S'uneixen les membranes d'unes cllules
amb les altres, fusionant-se les cllules.
Canvis histolgics: aparici de cossos d'inclusi.
Canvis a la superfcie cellular: antgens vrics, hemoadsorci (uni a hematies).
ASSAIG EN PLACA
Tenim plaques de TSA preparades i fem una suspensi del bacteri i una suspensi del bacterifag.
L'agar tou s un agar de baixa concentraci (0.3%). El mantenim a 50C i desprs i es barreja.
Llavors ho passem tot en un medi nutritiu i ho escampem per tota la placa. Aix permet que el
bacterifag quedi retingut a l'agar i no pugui disseminar-se. S'incuba a la temperatura normal del
bacteri i al cap de 24h-48h observem la placa.
No noms podem cultivar i allar el bacterifag, sin tamb fer un recompte del virus. Si hi ha molts
virus, pot ser que estigui tota la placa lisada i no es vegi correctament el creixement bacteri.
DETECCI D'CIDS NUCLEICS PER PCR
Es pot fer una mescla de PCR amb els encebadors especfics per a cada virus i buscar-los tots
parallelament.
SEROLOGIA
s la detecci d'anticossos contra el virus.
-71-

Microbiologia I
til per a detectar virus que no creixen o ho fan malament en cultiu.
Per a detectar virus de curs lent.
Determinar si una infecci s recent.
ANTIVRICS
Parsits intracellulars obligats. La majoria d'antivrics hauran d'entrar dins la cllula
infectada. Sn fora txics en general.
Important que l'ndex teraputic sigui el ms baix possible.
Els virus tenen diferents estratgies per replicar-se. No hi ha antivrics d'ampli espectre
per a cobrir-los.
S'han de buscar dianes prpies del virus, per no sempre es coneixen.
Com que no hi ha antivrics d'ampli espectre, ser necessari un diagnstic precs.
Hi ha pocs models cellulars i animals per a fer assaigs.
Es generen resistncies fora rpid, sobretot en virus amb RNA.
Hi ha molt pocs antivrics quimioteraputics.
DIANES
Podem buscar les dianes teraputiques del virus i, aix, saber les etapes del seu cicle:
Absorci.
Penetraci.
Sntesi de macromolcules (protenes i cids nucleics).
Acoblament.
Alliberament dels virus.
Exemples:
Inhibici de l'adsorci. Els pleconarils sn inhibidors dels rinovirus. Els rinovirus
pertanyen a la famlia dels Picornauridae, que no tenen embolcall i amb cpsida icosadrica
(60 units, 12 pentmers). Aquests pentmers estan formats per diverses protenes, com ara la
VP-1. El pleconaril s'uneix a la cavitat de la VP-1, de manera que impedeix que s'hi uneixin
receptors cellulars.
Un altre exemple s maraviroc, inhibidor de l'HIV. Aquest virus s que t embolcall amb dues
glicoprotenes, una d'elles, la gp-120; aquesta est implicada en l'adsorci. La gp-120 s'ha d'unir a
receptors CD4 dels limfcits T i a un altre receptor. El maraviroc el que fa s unir-se al coreceptor,
de manera que la gp-120 no pot acabar d'unir-se a la cllula. T efectes txics directes.
Inhibici de la fusi. Quan la gp-120 s'ha unit al coreceptor, apareix la gp41, que apropa el
virus a la cllula i d'aquesta manera s'acaba fusionant amb la membrana. L'enfuvirtida
s'uneix a la gp41 i inhibeix la fusi de l'HIV a la membrana cellular.
Un altre exemple s el palivizumab, antics anti-HRSV (virus sinctic respiratori hum). Pertany a
la mateixa famlia del xarampi. Aquest virus t embolcall. Un cop s'ha donat la recepci, en la
fusi participa una altra protena.
Inhibici de la prdua de l'embolcall. Amantadina s inhibidor del FLUAV (virus de la
grip A), facilita la prdua de l'embolcall. Quan tenim l'endosoma format han d'entrar
protons, el pH baixa i aix provoca que s'alliberi la ribonucleoprotena (RNP). La protena
M2 s l'encarregada de generar un canal inic que permeti l'entrada dels protons.
L'amantadina el que fa s bloquejar el canal inic que forma la protena M2. Per tant, si
inhibim la prdua d'embolcall, el virus no podr continuar fent el seu cicle, no podr
-72-

Microbiologia I
replicar-se.
Inhibici de la sntesi dels cids nucleics. nalegs de nuclesids que inhibeixen la
replicaci. Aciclovir s inhibidor de l'HSV (virus herpes simple).
Hi ha altres exemples pel VIH. Un cas s la zidovudina (AZT; Azidotimidina), que inhibeix la
transcriptasa inversa. s un anleg de la timidina; quan la transcriptasa inversa estigui replicant
d'RNA a DNA, podr anar retrotranscrivint, per quan s'hi afegeixi l'anleg s'aturar la
retrotranscripci.
Un altre exemple sn els no anlegs de nuclesids NNRTI. Inhibeixen directament la transcriptasa
inversa (menys toxicitat que l'anterior, que afecta la transcriptasa inversa, enzim vric, etc.).
Tamb hi ha els inhibidors de proteases. Aquests s'uneixen al centre actiu de les proteases i, per
tant, l'inactiven, no poden dur a terme la seva funci. En el cas de l'HIV talla les protenes a trossos
per tal que no puguin madurar.
Inhibici de l'alliberament dels virions. El virus de la grip est acabant el seu cicle, per
necessita adquirir l'embolcall per tal de finalitzar el cicle infectiu, sin adquireixen
l'embolcall no sn actius. Zanamivir i oseltamivir trenquen les unions formades per un
receptor cellular, l'cid cilic. En tallar l'cid cilic, trenca la uni de la membrana i
l'embolcall, a ms d'evitar l'agregaci dels virions.

-73-