Alternativa?

El pensament crític a finals del segle 201

La societat burgesa resta sense alternativa. Aquesta sembla ser la conclusió
de l’experiència del segle 20: la crítica radical ha perdut sa raó d'ésser junt
amb sa possibilitat mateixa. Òbviament, aquesta incapacitat per a la generació
d’alternatives és inseparable de la “fi de la història” i la “mort del subjecte”. El
meu propòsit en aquest article és reflexionar sobre tres aspectes d'aquesta ani-
hilació de l'intel·lecte:
1. ha esdevingut supèrflua la cerca d’una alternativa històrica o, tant si és en-
cara possible com si no, segueix essent necessària?
2. per què és menys possible ara que fa vint anys?
3. què és allò que realment la dificulta, si no la impossibilita?

1. La necessitat de l’alternativa
Significativament, l’abandó de la idea d'alternativa no prové d'una lloa plausi-
ble del sistema social, sinó de la impotència per a transformar-lo. Considerem,
doncs, les raons que puguin fer necessària una alternativa. Vull dividir-les en
dues classes. En diré objectives, de les raons que contenen contradiccions
internes immanents al sistema, això és, aquelles que no apel·len a judicis de va-
lor. En diré subjectives, d'aquelles que no es redueixen a una crítica “lògica” del
mecanisme, sinó que consideren les conseqüències sobre l'ésser humà, això
és, que apel·len a judicis de valor, tant si el sistema “funciona” com si no.

1.1 Raons objectives

a) El capitalisme és un sistema productivament ineficient: sa principal preocu-
pació consisteix en limitar sa pròpia capacitat productiva. Al no produir per sa-
tisfer necessitats, sinó per obtenir beneficis econòmics, es veu obligat a no pro-
duir tot el que podria, malgrat que les tres quartes parts de la humanitat man-
quin de, i desitgin, aquests productes no produïts2.
b) El capitalisme és incapaç d’absorbir i utilitzar productivament els avenços
tecnològics que origina i dels quals depèn. Com a conseqüència del punt ante-
rior, la tecnologia esperonada per la pròpia competitivitat capitalista no pot ser
emprada per augmentar la producció, sinó per estalviar força de treball3, ai-
xò és, augmentar l’atur, reduint la població activa i, amb ella, el propi mercat.

1
ALKASARO, Jurgo: «Ĉu alternativo? La kritika penso ĉe la fino de la 20a jarcento», Laŭte
121(1996)2-12.
2
Deixo de banda la qüestió de la manca de planificació, la dita anarquia del mercat, això és, la mal-
versació de matèries primeres i treball en productes sobrants a causa de la competència.
3
Òbviament, totes aquestes consideracions es refereixen al conjunt del sistema, per a cadascuna de les
empreses considerades aïlladament, les coses poden ser al revés.
 c) El capitalisme és un sistema autodestructiu. Precisa, per a subsistir, de la
destrucció contínua de la pròpia societat capitalista: quotidianament destrucció
de llocs de treball i mercat, periòdicament guerres generalitzades i processos de
reconstrucció4.

1.2 Raons subjectives

a) La producció per al benefici, en comptes de per a la satisfacció de necessi-
tats, implica que tot avenç tecnològic redundi en un augment de la misèria en
comptes d’en un alleujament de la càrrega laboral. El progrés tecnològic en
comptes d’augmentar les possibilitats de desenvolupament de l’ésser humà,
reduint son temps de treball obligatori i proveint-lo de mitjans tècnics i ma-
terials per a son desenvolupament, l'anihila completament, sigui expulsant-lo
de la societat al convertir-lo en aturat, sigui robotitzant-lo, si té la sort/desgrà-
cia de mantenir el lloc de treball. L'única raó per a què la forma de vida d'un
obrer i la d'un estudiant no siguin idèntiques és la producció dirigida a l'obten-
ció de beneficis en comptes d’a la satisfacció de necessitats.
b) La mateixa causa (basar-se en el treball abstracte5) ha comportat l’espoli-
ació de les riqueses naturals del tercer món, la destrucció de ses economies i
l'actual incapacitat per a pal·liar-ne les conseqüències.
c) El mode de vida en el sistema capitalista és insatisfactori. Això es mostra
en la manca de compromís amb el món real i la forta tendència a l’escapisme
(degudament comercialitzada). El sistema implica una devaluació constant de
l’ésser humà i, amb ella, una autodepreciació només combatuda amb la drogo-
addicció (química o ideològica).
d) El sistema és incapaç d’oferir cap expectativa de futur. Malgrat haver es-
tat capaç d’anorrear qualsevol vel·leïtat de canvi, el sistema és incapaç d’oferir
cap esperança, ni tan sols pot assegurar el pa dels seus esclaus. Expressió d’a-
quest fet són la desesma generalitzada i la dilució de la cultura en tecnificació
mental i pensament pornogràfic.

1.3 Conclusió
Si les consideracions crítiques anteriors no són forassenyades, hi ha raons per
pensar que és necessària una alternativa i que hi ha un nivell tecnològic més
que suficient (el creixement de l'atur i dels estocs invenuts en són prova) per
dur-la a la pràctica. Es diria que només cal substituir el treball abstracte per una
producció orientada a satisfer les necessitats sensibles per a què comenci «la his-
tòria de la humanitat». Amb tot, no sembla que la necessitat i la possibilitat si-
guin suficients. Què és, doncs, allò que ens impedeix donar fi a la «prehistòria de
la humanitat», que culmina en la societat burgesa? Abans de donar resposta a
aquesta pregunta ens caldrà reflexionar novament sobre el nostre entorn intel-
lectual.

4
Noti's, d’altra banda, la manifesta incapacitat del capitalisme per conservar el medi ambient en el que
és desenvolupa i del que depèn.
5
Per al concepte de treball abstracte, vegi's el primer capítol de El Capital, això es, MARX, Karl: Das
Kapital. Kritik der Politischen Ökonomie. Erstes Buch, a MEW 23 pp. 52 ss.
2. La caiguda del Realsocialisme
Des de finals del segle passat, el futur ha estat socialista. El principal motor
cultural i social de la nostra civilització ha estat la crítica socialista i l’esperan-
ça en un món nou. Aquest substrat socialista s'ha expressat en innombrables
graus de radicalitat, però sempre ha estat omnipresent. Amb la caiguda del rè-
gim realsocialista, cau també el nostre futur i la idea del socialisme. Hem de
creure que tot-hom va ser enganyat i creia que el realsocialisme rus i el socia-
lisme anhelat eren la mateixa cosa? Com és obvi, això implica o bé que el soci-
alisme que es somniava per al nostre futur era el de Stalin (potser amb una
mica de cotó fluix), això és, hom no era socialista, sinó còmplice de la dictadu-
ra staliniana, o bé, si hom estava enganyat, ha d'haver-se desenganyat del rè-
gim soviètic, però la caiguda d'aquest no hauria d’afectar per a res als seus ide-
als socialistes. No es veu, doncs, per què ha d’ésser més perjudicial per a l’al-
ternativa el liberalisme dictatorial de Yeltsin que la dictadura staliniana, amb-
dós en són aliens.
Faré un breu repàs dels fets que deslliguen el socialisme del règim realsocia-
lista i que, per tant, deslliguen llurs sorts respectives, abans de fer-nos la pre-
gunta rellevant: cal suposar que el 99% dels europeus són estúpids irredimi-
bles i no s’han adonat de la diferència, que tant la socialistofília pretèrita de la
“nostra” intel·lectualitat com la actual apatia mercadòfila són producte d’una
perversa estratègia dels ideòlegs del capital o és, potser, que ens queda per
descubrir algun fet important respecte al comportament de la consciència so-
cial?

2.1 Realsocialisme i marxisme

Els trets fonamentals que, crec, determinen el projecte socialista tal com l'e-
laborà Marx són
1. la crítica al treball abstracte,
2. la crítica a l’estat polític,
3. la crítica al sistema de classes,
4. la crítica a la història com justificació del present.
2.1.1 L’abolició del treball assalariat. La crítica marxiana al treball abstracte
fonamenta sa crítica a l’alienació individual i col·lectiva, a les contradiccions del
capitalisme en el terreny econòmic i al sistema d’explotació del treball humà. El
fet de què el procés de producció no estigui orientat a la satisfacció de necessi-
tats concretes, sinó a l’obtenció de beneficis, comporta tant la competència per a
l'acumulació de capital, com la necessitat d'explotar ferotgement la força de tre-
ball, a nivell dels gestors del capital; comporta la pèrdua del lligam del productor
amb el producte i la conversió del treballador en una mercaderia, a nivell dels
esclaus del capital; i comporta l’alienació de l’ésser humà (aquell que per si ma-
teix es diferencia dels altres éssers per la producció dels seus mitjans de subsis-
tència) en la mercaderia que produeix, ja que aquesta, transformada i acumula-
da en capital, es regeix per lleis econòmiques objectives imposant sa voluntat
fantasmal i metafísica a l’ésser humà, el qual acaba considerant aquestes lleis
com lleis naturals, de manera que el capital esdevé, de fet, una mena de déu. Al
nivell de la pràctica social i la lluita política, aquesta crítica es concreta en la con-
signa: abolició del treball asalariat.
El realsocialisme no ha deixat mai de produir mercaderies i explotar treball
assalariat. El fet de què ho hagi fet ineficaçment, en comparació amb el nivell
europeu, no significa ni que el grau d’explotació hagi minvat, ni que la planifica-
ció econòmica hagi estat determinada per quelcom diferent a la producció de
mercaderies i l’acumulació de capital. De fet, a nivell ideològic, la glorificació del
“treballador assalariat”, de la “classe proletària”, etc. no sembla rimar gaire amb
l’abolició del treball assalariat i l'autodissolució de la classe obrera preconitzades
per Marx.
2.1.2 Abolició de l’estat. Per a Marx, l'estat només té sentit en una societat de
classes. És l’òrgan de submissió de la societat a la classe dominant. L'individu
només podrà emancipar-se, quan la societat s’emancipi de l’estat. Recordem la
descripció que dóna Marx de la societat comunista: lliure associació de produc-
tors lliures. És cert que Marx considera, per raons que veurem més endavant,
que el primer pas, per a l'edificació de la nova societat, consisteix en què el prole-
tariat revolucionari prengui el poder polític, s’apoderi de l’estat i imposi la dita
dictadura del proletariat, però, si hom estudia la crítica marxiana a la Comuna
de París i al blanquisme, està clar que la dictadura del proletariat és la destruc-
ció de l'estat, l'estat no pot ésser utilitzat pel nou poder, cal destruir-lo.
Aquesta posició és antagònica amb la del realsocialisme. Aquest comença
per prendre el nom dels òrgans de poder popular constituïts durant la revolu-
ció i als que dissol i substitueix, s’assimila a l’antic estat “convenientment re-
format”, s’alça per damunt de la classe obrera i de tota la societat i exerceix la
seva dictadura. Àdhuc a nivell teorètic glorifica l’estat com a subjecte de la his-
tòria.
2.1.3 L'abolició de les classes. Per a Marx, un dels problemes més greus amb
què s’enfronta la humanitat és el de sa divisió en classes socials. Un ésser hu-
mà no pot ser lliure, això és, humà, tant si és dominat com si domina a d’al-
tres. La victòria del proletariat consisteix en sa autodissolució en tant que clas-
se i, amb ella, la dissolució de tota classe i la conversió de tot individu en ésser
humà. El comunisme no és, doncs, l’elevació del proletariat a classe dirigent,
sinó la fi de les classes socials i de la política.
70 anys després d’haver-se fet amb el poder polític, l’estat realsocialista encara
era un estat de classe i seguia predicant la glòria infinita de la sagrada classe
obrera.
2.1.4 La fi de la història. Marx solia fotre-se’n de tots el acabadors de la his-
tòria. Per als burgesos (els economistes, deia ell), hi havia història i aquesta ha
durat fins a la consolidació del sistema burgés, amb aquest culmina el procés
històric. Per a certs comunistes (ell es referia als comunistes “vulgars” i “messi-
ànics”, però podríem considerar-lo profètic i pensar que es referia als realsocia-
listes), és el comunisme, la societat sense classes, sense explotats ni explotadors,
la culminació de la història, el comunisme serà ja el sistema definitiu; en canvi,
per a Marx, el comunisme no és més que una etapa històrica tan efímera com to-
tes les altres, per a ell, el comunisme és l’inici de la història humana. En el co-
munisme s’ha d’invertir el procés que ha menat la història: fins ara la història ha
estat la història de l’ésser humà abstracte, al qual s'ha hagut de sacrificar l’ésser
humà concret. Amb el comunisme, acaba aquesta fase de la prehistòria de la hu-
manitat, ja que en ell es donen les condicions necessàries per a què l’ésser humà
concret, l’individu, desenvolupi les seves capacitats i comenci la veritable histò-
ria de la humanitat, la història de l’ésser humà concret. Com pugui ser aquesta
història o cap a on meni, no podem saber-ho.
No cal enumerar les diferències antagòniques de la concepció realsocialista:
submissió de l’individu a la classe i a l’estat, de la societat a l’estat, de tot a la
història i de la història al dit comunisme.
2.1.5 Conclusió. Cap dels trets fonamentals de la crítica marxiana es troba rea-
litzat en el sistema realsocialista. Què, doncs, a part de noms i prèdiques domini-
cals, uneix al règim realsocialista amb el socialisme marxista? Per comprendre la
desesma generalitzada i la suposada impossibilitat d’una alternativa al sistema
burgés (un altre fi de la història), no ens ajuda en absolut el fracàs del realsocia-
lisme. En canvi, la tesi de Kurz6, que fa del realsocialisme la realització pràctica
de l’idealisme alemany, i del fracàs del primer la superació definitiva del segon,
crec que podria ajudar-nos a comprendre millor, des d’el punt de vista teorètic,
el propi fracàs del realsocialisme i el nostre.

2.2 La revolució russa

La revolució russa de 1917 fou la primera revolució conduïda per socialistes
que assolí la victòria. Això ha fet que totes les realitzacions posteriors a aques-
ta data s’hagin identificat ara amb el marxisme, ara amb el comunisme, i sem-
pre amb l’única alternativa possible al capitalisme. Per això, és important con-
siderar dues qüestions, que tractarem breument:
1. a Rússia no hi ha hagut socialisme mai, ni abans ni després del Thermi-
dor stalinià
2. el realsocialisme no és el producte de la revolució, sinó el producte de
son fracàs.
2.2.1 El socialisme a Rússia
La revolució russa va produir-se en circumstàncies excepcionals, contradi-
ent la teoria clàssica de la revolució. Un país feudal, sotmès a l’autocràcia tsa-
rista, es troba en una situació caòtica, deguda a la bancarrota econòmica del
tsarisme, agreujada per una guerra impopular i impossible de guanyar. Així,
coincidiren:
• l’ensorrament total del tsarisme i la desorganització de l’estat
• la desesperació de la població afamada i delmada per la guerra
• la deserció en massa dels exèrcits del front

6
Vegi's KURZ, Robert: Der Kollaps der Modernisierung. Vom Zusammenbruch des Kazernensozial-
ismus zur Krise der Weltökonomie. Frankfurt: Eichborn 1991
 • la manca de partits burgesos forts i arrelats a la població
• la força d’un moviment místico-socialista de caràcter agrari fermament
arrelat a la tradició russa
• l’aparició dels soviets d’obrers i soldats a les grans ciutats, els quals es
trobaren amb el poder a les mans
• l’existència d’un únic partit d’oposició ben organitzat i amb les idees
clares: els bolxevics
No es gens d’estranyar que el partit que inscrivís en sa bandera les consignes
de fi de la guerra i repartiment de la terra, això és, pau i pa, es fes amb la majo-
ria en poc temps.
No ens interessen ara les vicissituds de la revolució russa (ni la famosa divi-
sió en “etapes”), sinó plantejar-nos què podien fer, què van fer i des de quan se
sap que no podia fer-se més.
Ja les primeres crítiques fraternals a la revolució russa apunten la resposta: en
un país tan endarrerit com Rússia, la qüestió del socialisme pot ser plantejada,
però no resolta7.
A Rússia encara no s’havia realitzat la transformació burgesa, és a dir, encara
no s’havia desenvolupat la indústria, el serf encara no era ni actuava com a home
lliure (treballador assalariat), les classes dirigents no comprenien el desenvolu-
pament dut a terme a Europa. Rússia necessitava fer la revolució francesa, no la
russa. Però Rússia duia un segle i quart de retard, la implacable competència ca-
pitalista no li permetia “començar pel començament”8, havia de començar pel
nivell assolit a la resta d'Europa. Així, a l’enfonsament feudal només es presenta-
ven dues alternatives (a part de deixar-se esclavitzar per les potències occiden-
tals): instaurar un règim de terror que imposés la industrialització i el mode de
vida industrial a cop de fuet o realitzar la revolució socialista.
S’optà per la segona alternativa, amb la clara consciència de la impossibilitat
de dur-la a terme aïlladament9, la revolució russa havia de ser l’espurna que in-
cendiés Europa. Sense l’ajuda del proletariat revolucionari europeu, la edificació
del socialisme a Rússia era impossible10. En la mida en què la revolució no s’es-
tengué a l’Europa industrialitzada, els bolxevics havien d’escollir entre donar fi a
l’intent revolucionari i edificar un autèntic capitalisme o mantenir-se en el poder
com fos, en espera de la revolució europea11. Optaren per mantenir-se al poder,
això implicava realitzar la transformació capitalista de Rússia des d’un estat con-
7
Vegi's LUXEMBURG, Rosa: La revolución rusa. Un examen crítico. Madrid: Castellote 1975
8
Noti's que Rússia pretén incorporar-se al capitalisme just quan comença l'epeta de decadència
d'aquest, això ès, quan el pastís ja està repartit.
9
Vegi's LENIN, Vladimir I.: La revolución proletaria y el renegado Kautsky a Obras Completas
XXX. Buenos Aires: Cártago 1971 p. 144
10
Vegi's TROTSKI, Leo: La revolución permanente a Obras escogidas I. Madrid: Fundamentos 1976, pp.
112, 116-117, 161
11
Vegi's LENIN, Vladimir: «Intervenciones durante el debate del proyecto de resolución sobre proble-
mas de la NEP» en Obras Completas XXXV p. 325; «La NEP y las tareas de las comisión de educa-
ción política» ibid. pp 504, 508; «La importancia del oro ahora y después de la victoria total del so-
cialismo» ibid. pp 553 ss.
trolat pels bolxevics, això fou la Nova Política Econòmica 12, l’edificació d’un capi-
talisme sense propietat privada i amb un mercat planificat. Això hauria de per-
metre una posterior transformació socialista «menys dolorosa»13.
2.2.2 El realsocialisme
Amb la derrota definitiva de la revolució a Europa, aquell pas enrere (per
donar-ne dos endavant) esdevé definitiu i el capitalisme es construeix ja per ell
mateix. L’ascens d’Stalin al poder expressa aquest canvi fonamental. Stalin no
només realitzà la més cruel i bàrbara de les acumulacions de capital, sinó que,
per poder imposar el seu règim de terror, necessità anihilar la vella guàrdia
bolxevic.
Hem de destacar, doncs, dues coses: 1. la revolució socialista inicial fou derro-
tada al no estendre’s a la resta d'Europa, això és, es volia edificar el socialisme,
però no va fer-se perquè no es podia, 2. el règim realsocialista, edificat per Sta-
lin sobre la base de l'antiga NEP i l’estat burocràtic i “provisionalment” dictatori-
al que aquesta comportà, expressa la derrota total de l’intent revolucionari i no
és res més que un capitalisme edificat en condicions d’escassesa de capital i im-
possibilitat d'expansió.
2.2.3 Concluint:
a) socialisme i realsocialisme no tenen res en comú, per tant, la caiguda del se-
gon no afecta en res al primer,
b) intencions apart, el que objectivament feren els bolxevics fou substituir una
burgesia impotent en la realització de la revolució burgesa14,
c) aquests dos fets són coneguts i publicats tant pels propis protagonistes, com
per llurs crítics i amics des del mateix 1917.

3. Les dificultats per a l’elaboració de l’alternativa

3.1 Manca de base material per a la pressa de consciència històrica
El període de transició d’una societat a sa successora, seguint el model expli-
catiu marxista, es caracteritza perquè en el si de la vella societat apareixen no-
ves formes de producció i, això és fonamental, noves relacions de producció.
Això és, en el mode de producció antic, apareix el germen d’un nou mode de
producció. Aquestes noves relacions de producció van desenvolupant-se i de-
mostrant la seva superioritat, el seu grau d’eficiència més elevat, la seva major
taxa de benefici. La gran demostració consisteix en el fet de què el poder eco-
nòmic de la fracció de la classe dominant que ha optat pel nou mode creix con-
tínuament fins a posar en perill l’hegemonia econòmica de les altres fraccions,
això sol concloure amb una confrontació política i el pas del poder polític a
12
Vegi's LENIN, Vladimir: «Tesis del informe sobre la táctica del PCR. Tercer Congreso de la IC» ibid
p 358; «La NEP y las tareas...» ibid pp 496-497, 501, 502.
13
Vegi's LENIN, V.: «La importancia del oro...» ibid p. 560.
14
Oni vidu TROTSKI, Leo: op. cit., pp 111-112. PANNEKOEK, Anton: «La revolución rusa» a Lenin
filósofo. Madrid: Castellote 1975; «La revolución rusa» a Los consejos obreros. Buenos Aires:
Proyección 1976. LENIN, V.: «Cinco años de revolución rusa y las perspectivas de la revolución
mundial» a Obras Completas XXXVI.
mans de la nova classe dominant. A partir d’aquest moment, l’afermament del
nou sistema econòmic és irreversible.
Amb la decadència del capitalisme15, sorgeix una situació nova a la història: a)
la classe que ha d’edificar la nova societat no és una fracció de l’antiga classe do-
minant, sinó la classe oprimida, per tant, b) la classe que ha d'edificar la nova
societat no posseeix cap propietat, i c) la presa del poder polític ha de ser prèvia
a l’obtenció del més mínim poder econòmic.
Aquests fets són un lloc comú per a tots els marxismes i resta palesa a la prò-
pia obra marxiana. En general, sembla que només genera un problema: la revo-
lució socialista començarà com una revolució política i, així, el paper de la cons-
ciència serà més important que en les revolucions conegudes fins ara. També les
solucions semblen simples: la personificació de la consciència històrica en el
partit de classe que dirigirà la revolució (solució leninista incompatible amb la
marxiana, segons la qual és la classe qui es constitueix en partit) i la concepció
de la transició d’una societat a l’altra produïda automàticament pel desenvolu-
pament econòmic (solució socialdemòcrata abonada per la posició d’Engels
posterior a la mort de Marx). Com se sap, totes dues confluiran en el realsocialis-
me.
Amb tot, i tret de les posicions lenino-blanquistes i mecanicistes alienes a la
teoria marxiana i que obvien el problema sense resoldre’l, resta el problema es-
sencial: d'on surt aquesta “consciència històrica”? En el cas de les transformaci-
ons socials conegudes en la història, la consciència revolucionària de les noves
classes dirigents compta amb una base material: l’experiència directa del nou
mode d’explotar les classes oprimides. Sobre aquesta base material pot créixer la
fe en una societat basada en un mode de producció parcialment, però clarament,
vencedor. Els actors de, sigui o no el proletariat, la revolució socialista només
poden comptar amb base material per a la crítica i per a la consciència de la
necessitat d’una nova estructura social, però no té base material per a l’elabora-
ció d’una alternativa (dit d'altra manera, la suposada alternativa cal elaborar-
la, en comptes d'experimentar-la com en els casos històrics anteriors) i, sobre-
tot, per a l’extensió de la consciència revolucionària a àmplies capes de la
població. Sembla que la propera alternativa hagi d’ésser essencialment teorè-
tica.
Podria ser aquesta manca de base material, aquesta sensació de buit sota els
peus, el que hagi dut, d’una banda, a seguir considerant el realsocialisme com un
“quasi bé”, com un “model imperfecte”, malgrat l’evidència històrica de no ser
cap alternativa i de ser un sistema tan capitalista com l’occidental, encara que
més ineficaç i sanguinari, i, d’altra banda, a concloure la banalitat de qualsevol
alternativa al sistema, al desaparèixer aquesta base material fictícia?

3.2 La intel.lectualitat i el subjecte històric

La “consciència històrica” no només sembla haver perdut sa “base material”,
sinó àdhuc son “òrgan”.

15
Noti's que Marx només coneix el capitalisme en sa fase ascendent.
 La inevitable dimensió política del creixement de la industrialització (derro-
cament del sistema feudal i conversió del súbdit en ciutadà) comportà una im-
portant contradicció entre el caràcter polític de la revolució burgesa i el caràc-
ter objectiu (“anàrquic”, a l’època) del sistema instaurat: mentre que, en el
vessant ideològico-polític, és l’ésser humà qui ha de prendre el curs de la his-
tòria en ses mans i construir un món nou a sa mida i dels seus ideals, en el ves-
sant econòmic, però, tot ésser humà i tota la societat ha de sotmetre’s a les
lleis del mercat en tant que lleis naturals.
En la lluita ideològica contra l’ancien règim i la passivitat del súbdit, apareix el
subjecte, això és, l’home abstracte, l’ideal al qual han d’emmotllar-se els éssers
humans concrets per tal d’esdevenir veritables éssers humans, això és, ciuta-
dans. Aquesta fou la tasca de l’intel·lectual a l’època revolucionària: la constitu-
ció del subjecte històric i, per tant, la instauració de la raó humana com a guia
per a l’activitat (sobretot social). Això és, la intel·lectualitat neix com a lluitadora
contra l’absolutisme teològic i el despotisme feudal, com a veritable capdavante-
ra de l’ideal revolucionari: llibertat, igualtat, fraternitat.
En la mida en què la revolució triomfà, això és, en la mida en què el poder
polític de la burgesia esdevé garantia del desenvolupament del nou mode de
producció, deixa de ser un poder dirigit “a l’exterior” (feudalisme) per passar a
ésser-ne un de dirigit “a l’interior”, així, la política esdevé apèndix de l’econo-
mia.
Ja que la nova societat du l’empremta de la mercaderia al front i no avança
un sol pas més que el que creix “son” mercat, el veritable subjecte històric, qui
veritablement determina el curs de la història, és el capital i son procés d’auto-
valoració. Aquest subjecte històric inconfés, aquest deus absconditus, restarà
tant més a l’ombra quant més aïllat, privat i competitiu sigui l’individu burgés,
quant més incapaç esdevingui no tant sols de dominar el sistema productiu, si-
nó ni tant sols de comprendre’l.
Per això, mentre el mercat mundial està encara en fase de constitució, els
interessos individuals del burgés i l’interès del conjunt del sistema no coincidei-
xen. Així, la List der Vernunft16 es manifesta en la transformació de la intel·lectu-
alitat de batalló ideològic contra la tradició en contrapoder ideològic de la dis-
persió i inconsciència burgeses. Així nasqué la figura de l’intel·lectual d’esquer-
res i aquella il·lusió òptica que convertia a tot intel·lectual en esquerrà i a tota
raó en revolucionària. El paral·lel en l’acció social d’aquesta funció ideològica de
la intel·lectualitat (“d’esquerres”) han estat el sindicalisme i la política obrerista:
ambdós han jugat el paper (per bé que creient cercar altres objectius) de facilitar
la constitució del mercat mundial fent de contrapés a l’ “egoisme” del burgés. Ai-
xò és, a fer prevaldre els interessos generals del sistema burgés per damunt dels
interessos privats dels burgesos. El paper jugat per la socialdemocràcia és una
caricatura del dramàtic paper jugat pels revolucionaris i comunistes com a ins-
truments de la List der Geschichte.

16
Per al concepte de List der Vernunft, vegi's HEGEL, G.F.W: Vorlesungen über die Philosophie der
Geschichte. Frankfurt: Suhrkamp 1986, p. 49.
 Amb la plena constitució del mercat mundial, política i economia ja no ge-
neren més contradiccions que les causades per la incapacitat tècnica (o l’ “ex-
cès” de corrupció). Així es produeixen tres fenomens interessants:
a) desaparició de la distinció entre burgés i ciutadà17 i conversió del polític
en tecnòcrata,
b) desaparició de la il·lusió de subjecte burgés, en la mida en què s’absolu-
titza l’estructura econòmica,
c) desaparició de la intel·lectualitat18 en tant que agent social (ja ningú vol
“salvar el món”) i/o sa reconversió en el terreny de la política assalaria-
da.
Tot això comportarà que la consciència del caràcter il·lusori del subjecte
històric burgés (filosofia postmoderna) esdevingui negació de tot subjecte his-
tòric. Així, la defecció d’aquell “col·lectiu” que ha estat encarnant la conscièn-
cia col·lectiva i la crítica ideològica al sistema, esdevé una nova dificultat a afe-
gir a les que impedeixen la reflexió col·lectiva sobre l’alternativa al sistema.

3.3 Pensament social i forma econòmica

Sembla que no només la nostra consciència, sinó àdhuc la nostra imaginació
està limitada per la nostra experiència i, així, per l’estructura social en què vi-
vim, de manera que la forma econòmica dominant (el treball abstracte) sem-
bla conformar també la nostra “vida interior”. Intentar imaginar una societat
lliure, feliç, etc (i que funcioni) sembla conduir inevitablement a la reproduc-
ció de la societat actual obviant allò que ens sembla indesitjable. Quan s’inten-
ta apartar els “defectes” de la societat actual, s’estan jutjant els defectes i la so-
cietat amb l’escala de valors de la societat actual, i la que s’imagina, s’imagina
amb l’escala de valors de la societat actual. Només podem fer un esforç intel-
lectual per conformar una altra escala de valors “negativament”, apartant els
que considerem causa de defectes i deixant la resta. De fet, qualsevol intent de
cercar noves escales de valors (i això pot comprovar-se en qualsevol utopia,
àdhuc a les “utopies negatives”) no és més que una modificació en la jerarquia
dels valors a l’escala de valors de la societat actual.
Així, doncs, l’elaboració d’una alternativa teorètica al capitalisme no pot ba-
sar-se en la fabricació d’utopies, la projecció idealista de solucions miraculoses
o en el futurisme, sinó en la investigació crítica i racional del nostre propi en-
torn històric i social.

4. Punts essencials a aclarir

Des del meu punt de vista, encara són un misteri per a la nostra consciència
històrica algunes de les principals qüestions històriques i filosòfiques del nostre

17
Sobre la distinció conceptual entre bourgeois i citoyen, vegi's MARX, Karl: «Zur Judenfrage» a
MEW 1 p. 355. HELLER, Agnes: La teoría de las necesidades en Marx. Barcelona: Península 1978
p. 69.
18
Per a una interpretació més suau del paper de la intel·lectualitat, vegi's PECHMANN, Alexander
von: «Der Abschied des Linksintellektuellen», Widerspruch 22(1992)27-36.
temps i crec que, sense clarificar-les prèviament, tot intent de teorització seriosa
està abocada al fracàs19.

4.1 Qüestions històriques

• La revolució russa. Malgrat la ingent quantitat de llibres escrits sobre
l’afer, encara no s’ha realitzat una anàlisi teorètica d’aquest fenomen
que ―al marge d’immediateses polítiques i adhesions o rebutjos― ha es-
tat un dels principals fets històrics ―si no el principal― del nostre
temps.
• La caiguda del realsocialisme. Aquest fet, no només important ―marca
la “fi de la història”―, sinó àdhuc proper, ha rebut escàs tractament teo-
rètic. Sembla un fet condemnat a ser planyut pels uns i celebrat pels al-
tres, però a no ésser comprès per ningú.
• El sorgiment del feixisme (contrapartida de la revolució russa) ha rebut
un gran tractament historiogràfic, però, tret d’algunes investigacions de
caire psicològic, resta en una foscor teorètica encara més impenetrable
que la revolució russa. Probablement es tracti de dos fenòmens que no
es deixin analitzar per separat, però, curiosament, mentre sembla que
“tot-hom” comprengui l’adhesió del poble a una causa (perduda) com la
de la revolució russa, el triomf del feixisme sembla tant més misteriós,
quanta més complicitat amb ell s’entreveu per part de les democràcies.
• El propi fet de la democràcia formal. Lloar-ne els mèrits i senyalar-ne
els defectes és afer diari. Però esbrinar quina és la seva funció històrica,
si és casual o intrínseca sa relació amb una economia dominada per les
societats anònimes, o la relació entre home-mercaderia i home-votant
etc. sembla encara prou blasfem com per no abordar la qüestió.
• La crisi econòmica. Malgrat que la nostra vida personal, política, econò-
mica, etc. es desenvolupi en mig d’una crisi eterna que sempre s’està
acabant, però que sempre és més forta que no era, el misteri d’un siste-
ma social que sembla viure de sa pròpia crisi quasi no rep atenció teorè-
tica.

4.2 Qüestions filosòfiques

• El subjecte. Els problemes derivats d’aquesta qüestió estaven tan oberts
amb sa misteriosa aparició en l’idealisme alemany, com amb sa fulgurant
desaparició en el postmodernisme.
• La història. La fi de la història ens planteja la pregunta (naturalment,
apart de la de si veritablement ha acabat) de si n’hi ha hagut alguna ve-
gada i què era, en cas afirmatiu. En cas contrari, com han estat possibles
ses aparició i importància en el pensament occidental?

19
Òbviament, aquesta distinció entre qüestions “històriques” i “filosòfiques” és absolutament arbitrà-
ria i no es basa més que en els camps d’on provenen i només pretén distingir-les ―si de cas― per
llur nivell d’abstracció i llur possible pes en el marc conceptual. De cap manera pretenc distingir-les
en quant al mètode d’investigació, etc.
 • La raó. Des de què al deessa raó ha estat foragitada de son altar per la raó
instrumental20, la pròpia tasca d’investigació teorètica queda en entredit.
Quina validesa té la crítica racional a la realitat social?

Observi’s que aquesta relació de problemes essencials a estudiar és una

mera llista de llocs comuns. Això és, són una sèrie de qüestions que es pressu-
posen clares i que podria semblar que difícilment tingui sentit posar-les en
dubte. Tanmateix, la resposta a qualsevol d’elles és la resposta a totes i al pro-
blema històric de l’alternativa que ens hem proposat.
Sembla que la desesma intel·lectual del nostre segle ―segons la qual ja no és
un problema de si podem o no trobar resposta a les preguntes, sinó que qual-
sevol resposta que pugui donar-se no té perquè ser millor o més útil que qual-
sevol altra i, així, la investigació teorètica no sigui més que una pèrdua de
temps― pot acabar resultant la principal de les dificultats a què apuntava l’a-
partat 3r. Intentar comprendre-la pot ser el primer pas per vèncer-la.

20
Per al concepte de raó instrumental, vegi's HORKHEIMER, Max: Zur Kritik der Instrumentellen
Vernunft. Frankfurt: Fischer 1967.