Atur i jornada laboral 1

Anotacions crítiques a
«La reducció de la jornada laboral»2

La reacció primària, ingènua del treballador davant l’augment de l’atur és

simple, lògica i ajustada a dret: desitja treballar, desitja un lloc de treball,
desitja sobreviure. En una societat basada en l’explotació, aquell explotat a qui
ningú explota esdevé deixalla. Per això el treballador vol, demana, exigeix és-
ser explotat.
La postura dels sindicats, això és, dels òrgans d’administració de la força de
treball, consisteix en no qüestionar mai la base de la societat actual, perquè
atacar-la, significa també atacar la base del sindicalisme. Per això, allò fona-
mental és que el treballador romangui treballador, més ben o més mal pagat,
però treballador. Així, per als marxistes, la condició de treballador esdevingué
àdhuc motiu d’orgull. Aquest punt de vista és el propi a la societat del treball:
el treballador fa o desfà (en realitat, ni fa ni desfà) només en tant que treballa-
dor, sense tenir ni la més mínima perspectiva de deixar de ser treballador tret
del somni d’esdevenir patró.
Aquells, però, que desitgen sobrepassar el nivell de la protesta ingènua
(aquella de la “crema de maquinària”) i intenten trobar solució al problema,
necessiten pensar-lo d’una manera més crítica. Cal preguntar-se: d’on prové el
problema? és solucionable? si ho és, en quines condicions? Malgrat que les
respostes a aquestes preguntes poden ser diverses i molt diferents, malgrat
que les respostes puguin ser insatisfactòries, insuficients o àdhuc sorprenents,
las preguntes són inevitables.
Quan hom pretén aportar una resposta mediada teorèticament, que perme-
tria superar les «respostes parcials» (12,1) del sindicalisme i criticar-lo perquè
«mai s’enfronta als nuclis estructurals de l’economia occidental» (12,1), el
plantejament d’aquestes preguntes són, a banda d’inevitables, exigibles. Tan-
mateix el citat article ens deixa en dejú. D’altra banda, és sorprenent que hom
pretengui, recolzant-se en Marx ―aquell que afirmava que la classe obrera ha-
via d’autodissoldre’s en tant que classe―, considerar meritòria la «imatge pú-
blica», que dóna la política sindical de cercar explotador, és a dir, reforçar la
ceguera dels treballadors.
1
Traducció d’ALKASARO, Jurgo «Senlaboreco kaj deĵordaŭro. Kritikaj rimarkoj pri ‘La mallongigo
de la deĵordaŭro’», Kajeroj el la Sudo 35(1997)5-9
2
ARMENI, Ritanna i GAGLIARDI, Rina: «La mallongigo de la deĵordaŭro. Ĉu efika rimedo kontraŭ
la sendungeco?», Kajeroj el la Sudo 33(1997)11-15
 Així, doncs, pel que fa a l’article citat, ens trobem davant d’una proposta
d’administració de l’atur i dels llocs de treball, no davant d’una anàlisi del pro-
blema de l’atur. No sabem ni com ni perquè apareix el problema, cosa que pro-
bablement sigui condició inexcusable per proposar-ne una solució ―si és que
n'hi ha. L’afer que amoïna les autores sembla ser el mateix que amoïna l’estat,
els empresaris i els sindicats: hi ha un munt d’aturats i no saben què fer-ne.

L’art de falsificar a Marx

Sorprèn que l’article comenci per dues cites del senyor Marx. Desitjo aprofi-
tar l’avinentesa per mostrar com s’acostuma a mistificar l’obra marxiana en el
nostre medi “d’esquerres”:
a) confusió dels conceptes marxians de treball: hom cita Marx (“jove”3 i
“vell”, 11,1), per a què ens digui que el treball humà (acte creador, simbiosi
amb la natura) és consubstancial amb l’home. Després les autores afirmen que
cal repensar «l’afer laboral» (11,1), això és, el treball assalariat, «des dels clàs-
sics» (entenc: Marx) i, sense fer diferències, defensen la necessitat i el dret al
treball assalariat. Això és, fan dir a Marx el contrari del que deia.
b) confusió entre els conceptes marxià i marxista del treball: seguint la
tradició marxista i sindicalista, se’ns parla del treball assalariat com d’un dret
irrenunciable dels treballadors, i se’ns parla fins i tot d’aquells «que encara
gaudeixen de lloc de treball» (12,1). Evidentment hom té dret a defensar
aquest hipotètic dret (jo mateix estic a l’atur i sé de la necessitat de salari i del
meu irrenunciable dret a sobreviure), tanmateix abans de fer-ho, cal trencar
amb Marx. Com es pot invocar Marx per defensar un concepte de treball total-
ment contrari al marxià? On queda la crítica marxiana al treball alienat? Hom
fa que l’abanderat de l’abolició del treball assalariat defensi un dret al treball
assalariat.
c) confusió del concepte de treball-mercaderia: Es defineix el treball com
«una mercaderia en vies d’extinció» (11,2). Sense necessitat d’haver llegit a
Marx ―com la major part dels marxistes―, tothom sap que Marx afirmava que
el treball humà, la força de treball del treballador, en la formació social capi-
talista esdevé mercaderia i que aquest fet és la clau de la crítica marxiana. Ara
descobrim que el treball (força de treball) ja no és la mercaderia que el treba-
llador du al mercat buscant-ne comprador (com creia el pobre Marx), sinó que
el treball (lloc de treball) és la mercaderia que el treballador compra al burgés.
Crec que, si hom parla sobre el treball esdevingut mercaderia en un sentit dife-
rent al marxià, després d’haver citat a Marx, hom té l’obligació d’explicitar-ho.
Hom té dret a inventar teories, hom té dret àdhuc a no teoritzar i escriure so-
bre el treball-mercaderia amb termes del llenguatge quotidià, tanmateix hom
no té dret a augmentar la confusió barrejant conceptes teorètics (més o menys
citats) i expressions quotidianes amb la mateixa forma lingüística4.

3
Malgrat que no he estat capaç de trobar la primera cita als manuscrits de 1844 i malgrat que aquí el
“treball” és anomenat vàries vegades “deshumanitzador”
4
Més endavant mostraré un altre ús mistificant de dos termes tècnics marxians: el valor d’ús i el va-
lor de canvi.
 Aquest és el camí pel que sol mistificar-se l’obra marxiana, intencionada-
ment o inintencionada. Crec que ja va sent hora de decidir-nos: o estudiem l’o-
bra marxiana seriosament i profunda o deixem que Marx reposi en pau. Con-
fusió intel·lectual és justament allò de què la classe obrera està menys manca-
da.

L’atur
La principal característica de la nostra societat és la d’estar basada en el tre-
ball (assalariat), això és, en la producció de beneficis que, per necessitat es-
tructural, es concreten en acumulació de capital. Una de les principals contra-
diccions internes d’aquesta societat rau en el fet de què el sistema econòmic
que la sustenta només pot sobreviure per mitjà d’un incessant creixement i
tanmateix aquest incessant creixement es desenvolupa en un món finit. Per
aquesta raó, el creixement ha d’atenuar-se i finalment aturar-se. A nivell pràc-
tic això es manifesta en el fet de què produïm més del que el mercat és capaç
d’absorbir i que tanmateix no som capaços de produir tot el que necessitem
per consumir, per satisfer les nostres necessitats, malgrat tenir-ne el mitjans
tècnics per fer-ho. En altres paraules: que las necessitats dels membres de la
societat del mercat estan en contradicció amb les necessitats (condicions de
funcionament) del mercat no només mostra la irracionalitat del capitalisme,
sinó també sa incapacitat per a funcionar segons les seves pròpies regles.
Quan el mercat es satura, el profit no pot ser obtingut per una ampliació de
la producció (per una simple raó: manca de compradors), sinó per l’augment
de la quota d’explotació del treball assalariat. Això és possible mercè al desen-
volupament tecnològic: produir més en menys temps i així abaratir (reduir el
seu valor) els mitjans de subsistència dels treballadors5. Tanmateix produir
més en menys temps, quan el mercat no és eixamplable, significa reduir el
nombre de treballadors. Aquesta és la raó per la qual l’atur creix incessant-
ment6.
Així doncs el creixement de l’atur és manifestació de la tendència inherent al
capitalisme d’augmentar la riquesa en el mateix grau que la misèria. Els “teò-
rics” d’esquerres (particularment els marxistes) haurien d’estudiar seriosa-
ment aquesta problemàtica i, en comptes de cercar solucions màgiques i aug-
mentar les il·lusions dels treballadors, mostrar-los-hi com plusvàlua, treball
assalariat i atur són inseparables.

5
Observi’s que això equival a reduir el salari, malgrat que hom pugui comprar amb un salari d’avui
mercaderies impensables per als treballadors de l’època dels nostres pares. No és cert que el treba-
llador “guanya” més avui, allò que succeeix és que les mercaderies consumides per ell contenen
menys quantitat de valor.
6
Observi´s que el nombre de treballadors en atur no és tan alt com un simple “càlcul” podria extreu-
re d’aquestes afirmacions, això és causat de dos factors: 1. l’alt grau de retenció demogràfica: com-
pari’s la quantitat mitja de fills per treballador de l’època dels nostres avis amb la del treballador ac-
tual; 2. l’exportació de l’atur: la caiguda a la misèria de països i continents sencers (incloent l’ex-
URSS) no és res més que la manifestació extrema del creixement de l’atur al si del capitalisme.
La reducció de la jornada laboral
La reducció de la jornada laboral és un objectiu bo i important: la vida és
massa interessant per malversar-ne el temps amb un treball mecànic i alie-
nant. Quant menys hores hom romangui encadenat al sagrat lloc de treball,
tant més temps hom té per a realitzar treball creatiu (si més no, aquells que en
siguin capaços). Reduir la jornada de treball (un pas en el camí a la abolició del
treball assalariat) hauria d’ésser una consigna central, encara que no hi hagués
un sol aturat en tot el món. Ara bé, en el medi sindical aquesta consigna apa-
reix només (i només esporàdicament) com resposta al creixement de l’atur. Ai-
xí serà, doncs, com la tractaré.
Hom proposa la reducció de la jornada laboral com solució, per a què hi
hagi treball per a tothom: «(...), serà l’eina més simple i eficaç per enfrontar-se
a la constantment creixent escassesa de llocs de treball» (14,1). La imposició
d’una jornada laboral reduïda per part dels treballadors només comportaria
―sigui quin sigui el grau de resistència que hi oposés l’empresariat― un major
esforç en el camp tecnològic, una major automatització de la producció per tal
de garantir l’«honest» profit del capital. Aquest esforç (com tots els esforços
tecnològics coneguts fins ara) només el podrien efectuar les empreses més po-
tents, això augmentaria la concentració de capital i la potència de la força de
treball, en altres paraules: nou augment de l’atur. En si mateix aquest procés
és bo; és bo que la producció s’automatitzi més i més i que es redueixi el tre-
ball corporal humà exigit per la producció. Tanmateix això no soluciona el
problema de l’atur en el marc de la producció orientada a l’obtenció de benefi-
cis. Dins d’aquest marc, tota acceleració de la renovació tecnològica comporta
augment de l’atur i de la misèria. Així, la reducció de la jornada de treball con-
siderada com solució al problema de l’atur esdevé autocontradictòria.
La proposta “ingènua” de lluitar per la reducció de la jornada laboral crea il-
lusions que impossibiliten la consciència de l’autèntic problema.

El salari social
La segona “solució” no sobrepassa el nivell d’una generalització del subsidi
d’atur, potser una forma de caritat pública més “liberal” o més conforme amb
l’economia de mercat. En relació a les seves qualitats solucionadores es pot dir
quasi bé el mateix ja dit sobre la reducció de la jornada laboral. Tanmateix,
vull subratllar un tret d’aquesta proposta: son finançament amb un impost es-
pecial sobre la informatització (15,1). Salta a la vista el paral·lelisme entre
aquest impost especial y la destrucció de màquines en els primers temps del
capitalisme. Potser no seria més “progressista” sobrecarregar d’impostos les
branques de la indústria més antiquades, que encara malversen treball humà,
amb l’objectiu d’obligar-les a actualitzar-se, en comptes de frenar aquells sec-
tors que dia rere dia fan més i més superflu el treball corporal humà? De debò
que el moviment obrer és capaç de proposar-se objectius propis?
Valor d’ús i valor de canvi
Cap objecte pot tenir valor de canvi, si no és alhora valor d’ús (en cas con-
trari, qui el compraria i per a què?), d’altra banda, allò que caracteritza la soci-
etat burgesa és el fet de que tendencialment tot valor d’ús esdevé valor de
canvi. Per a Marx, els valors d’ús i de canvi no són objectes diferents. Només
són diferents formes de manifestar-se dels objectes a la societat burgesa.
Afirmar que en el capitalisme es produeixen només valors de canvi equival a
afirmar que en el capitalisme els productes del treball són mercaderies. Afir-
mar que a la societat comunista (o en alguna de precapitalista) es produeixen
valors d’ús només significa que la producció no està orientada a l’obtenció de
beneficis, sinó a la satisfacció de necessitats concretes, això és, que aquesta so-
cietat no està basada en el treball abstracte.
Les autores afirmen que el capitalisme «només produeix mercaderies, no
productes socialment útils» (15,2). Si aquests productes no són socialment
útils, com poden realitzar-se en tant que mercaderies (trobar comprador)?
D’altra banda, proposen tornar a assolir «en un món totalment governat pel
valor borsari, la categoria del valor d’ús» (15,2) i això s’aconseguirà pagant als
aturats «un salari fora del mercat» a canvi de treballs «fora del mercat, però
socialment útils» (15,2). És realment difícil comprendre què pot fer el treba-
llador (l’home-mercaderia) fora del mercat (que potser el mercat és quelcom
diferent a la societat capitalista?), i més difícil encara com pot treballar a can-
vi d’un salari i aconseguir mantenir-se fora del mercat. Creure que el subsidi
d’atur o les pensions són externes al mercat és tan erroni com creure que l’es-
tat està per sobre (fora de) la societat. Les anomenades adquisicions socials
formen part del salari, formen part de les anomenades despeses indirectes de
producció7. Que les pensions no cotitzin a la borsa (com no hi cotitza la litera-
tura) no significa que siguin alienes al mercat.
La solució dels treballs «fora del mercat, però socialment útils» és la clàssica
solució de la política de construccions públiques, de la construcció de piràmi-
des, això és, l’anomenada absorció de capital excedent, de la qual el feixisme
ens donà exemples brillantment antològics.
A nivell pràctic, la proposta de realitzar treballs (fora del mercat), finançats
a través d’impostos, en el camp del medi ambient i l’ecologia (12,2), no és altra
cosa que l’expressió del fet de que àdhuc l’aire de respirar està esdevenint mer-
caderia (malgrat que encara no es cotitzi en la borsa).

El creixement de l’atur no és terrible

Sembla que cap de les tres solucions proposades sigui capaç de resoldre el
problema de l’atur i hom no veu per quina raó alguna d’elles hagi de contenir
una «substancial subversió de l’ordre social capitalista» (15,1). Tanmateix, allò
que vull refutar és la “imatge pública”, que les autores consideren «mèrit polí-
tic indiscutible» dels sindicats (12,2).

7
No és casualitat que es financin per mitjà d’impostos sobre la producció.
 No és cert que el creixement de l’atur sigui el principal problema de la nos-
tra societat. És el principal problema de l’estat, dels capitalistes, però de ningú
més.
El creixement de l’atur és expressió del fet de què el treball corporal humà
s’està fent superflu. Aquesta és l’adquisició històrica més important de la mo-
dernitat8 i el treballador (l’esclau de la modernitat) hauria de dansar joiós,
perquè ja avui el capital, com a condició per a poder explotar treball humà, ha
de pensar en pagar salaris a aquells a qui no és capaç d’explotar.
L’única raó per a què aquesta superfluïtat del treball corporal humà esdevin-
gui misèria i marginació és el fet de què la producció està orientada al benefici,
a la acumulació de capital. Aquesta és la “imatge pública” que el moviment
obrer ha d’alçar davant dels treballadors i de la anomenada “opinió pública”.
Tot discurs sobre l’atur que no ressalti això no és res més que una cortina de
fum davant els ulls dels treballadors.
Mai l’alliberament de l’explotat ha estat més possible i més a l’abast que
avui, quan, sorprenentment, els treballadors abandonen tota esperança revo-
lucionària i somien amb l’autèntica utopia, amb allò impossible (i
indesitjable): la multiplicació dels llocs per a l’explotació del treball assalariat.
La lluita contra el treball fou present dins del moviment obrer des del seu
mateix començament. La principal consigna i crit de guerra del segle 19 fou: 8
hores per treballar, 8 hores per estudiar, 8 hores per descansar. I la sang tre-
balladora es vessà generosament per assolir la reducció de la jornada laboral,
per conquerir temps per a viure. Avui, quan la consigna «abolició del treball
assalariat» sembla imposar-se per ella mateixa, el moviment sindical perse-
gueix una sèrie d’objectius que podrien ser resumits en el d’«explotació per a
tots».

8
Vegi’s MOYA, Giordano: “Senlaboreco”, Kajeroj el la Sudo 31(1996)5-6. El senyor Moya també com-
prèn la importància d’aquesta adquisició, malgrat que sembla no comprendre la causa objectiva de
l’atur i confia en negociacions al si d’òrgans internacionals, que poguessin decidir «vendre un 20 per
cent més que abans» (6,1). Al meu parer, tanmateix, el problema no rau en decidir vendre més o
menys, sinó en trobar compradors.