Alexander von Humboldt i les Cartes Americanes

Samuel Martínez Micó

Grup A Grau Història
Geografia
Índex

1. Introducció

2. Biografia i viatge a Amèrica.

2.1 Llegat de Humboldt en Amèrica
2.2 Gran coneixedor de les ciències

3. Altres obres importants

4. Les Cartes Americanes

5. Bibliografia

2
1.Introducció

Friedrich Wilhelm Heinrich Alexander Freiherr von Humboldt (Berlín, Alemanya, 14

de setembre de 1769-6 de maig de 1859), conegut en espanyol com Alejandro de
Humboldt, fou un geògraf, naturalista i explorador prussià, germà menor del lingüista i
ministre Wilhelm von Humboldt.

És considerat el “Pare de la geografia Moderna Universal”. Fou un naturalista de una

polivalència extraordinària. Els viatges d’exploració el portaren d’Europa fins Amèrica
del Sud, part del actual territori de Mèxic, EEUU, Canàries i a Àsia Central. Es va
especialitzar en diverses àrees de la ciència com l’etnografia, l’antropologia, la física, la
zoologia, la ornitologia, la climatologia, l’oceanografia, l’astronomia, la geografia, la
geologia, la mineralogia, la botànica, la vulcanologia i l’humanisme.

2.Biografia i viatge a Amèrica.

Alejandro, al igual que el seu també germà famós Guillermo, va rebre una educació
acurada i dirigida per professors privats molt notables. Durant la seua adolescència va
rebre classes de Filosofia, Física, Idiomes, Gravat i Dibuix. Per complaure els desitjos
de la seua mare, va estudiar també Administració. Poc més tard te com guia naturalista
Blumenbach i estudia Botànica amb Willdenow. En aquesta època coneix a Jorge
Foster, qui li transmet les idees liberals del seu temps.

En 1793, Humboldt es designat Superintendent de Mines, després de haver estudiat

durant dos anys en l’Acadèmia de Mineria de Freiberg. En aquest mateix any publica el
seu primer treball sobre Flora subterrània. En 1795, col·lecciona plantes en els Alps i un
any més tard es retira de l’Administració prussiana, al heretar de la seua mare una
fortuna.

Durant el any 1797 estudia Astronomia amb von Zach i Kohler i viatja fins França,
desitjós d’emprar la seua herència en viatges de investigació i publicacions. En París,

3
coneix a els notables científics Cuvier, Laplace, Berthollet i Delambre. També fa
amistat amb un jove i talentós botànic i cirurgià francès: Aimé Bonpland. Amb qui
s’associa en els seus plans de viatge.

Humboldt i Bonpland, després de veure frustrats diversos projectes, decideixen viatjar a

Espanya en març de 1799, amb el objectiu de demanar permís al rei Carles IV per
viatjar a les colònies espanyoles en Amèrica. La cort d’Aranjuez li concedeix a
Humboldt un ampli passaport y, el 5 de juny de 1799, sarpa del port de La Coruña la
corbeta “Pizarro”, portant a els posteriors famosos naturalistes.

La travessia per el Atlàntic es va prolongar durant 40 dies, incloent una escala en les
Illes Canàries, que aprofitaren els viatjar per realitzar una excursió al Pic del Teide i
efectuar altres estudis locals.

Rumb a Veneçuela

La primera etapa del viatge tenia com a destinació l'Illa de Cuba, però una epidèmia a
bord obliga al Capità de la nau a dirigir-se a Cumaná, port més proper en la Terra
Ferma, on arriben el 16 de juliol de 1799.
Fascinats per les belleses de les costes de Veneçuela, decideixen endinsar-se en el país i
quasi dos mesos després de romandre en Cumaná i els seus voltants, el 4 de setembre de
1799, s'internen en la Vall de Cumanacoa i arriben a l'antiga missió de Sant Fernando.
Pernocten allí i travessen després les faldilles del Turumiquire, fins a arribar al Valle de
Caripe.
Van haver de lluitar contra una naturalesa hostil i van fer el viatge pel Massís Oriental
en mules o a peu en condicions laborioses, si es pren en compte que havien de
recolectar i estudiar plantes, animals, roques i altres mostres, a més de transportar pesats
i delicats instruments de mesurament.
En Caripe (Estat Monagas), s'allotgen en un convent de frares aragonesos durant una
setmana i el 28 de setembre de 1799, exploren la famosa Cova del Guácharo en 472
metres de profunditat, convertint-se així Humboldt en el precursor de l'Espeleologia
científica d'Amèrica Llatina. També per a l'Ornitologia, Humboldt aporta allí una
valuosa contribució, en descobrir un nou gènere i espècie d'au: Steatornis caripensis,
popularment cridada "Guácharo". Humboldt va fer excel·lents dibuixos d'aquest animal

4
en eixir de la gruta, utilitzant dues guácharos que havia matat Bonpland.
Van seguir per la ruta de Santa María cap al Golf de Cariaco. En Cariaco, es van
embarcar de nou cap a Cumaná, ciutat que van abandonar el 18 de novembre de 1799
amb destinació a Caracas, on van romandre al voltant de dos mesos i el 2 de gener de
1800 van efectuar la primera excursió científica a la Silla de Caracas. En aqueixa ocasió
els va acompanyar un jove més tard notable: Andrés Bell.
El 7 de febrer de 1800 s'internen per les Valls de Aragua. Van visitar València i Port
Cabell, van tornar després a Vila de Capellà, per a recórrer els Plans de Calabós. El 27
de març de 1800 arriben a Sant Fernando d'Apure i l'1 d'abril entren en la confluència de
l'Apure amb el Orinoco. Humboldt va realitzar experiments sobre les descàrregues
elèctriques produïdes pels peixos tembladores dels rius dels plans veneçolans, els quals
van anar de gran utilitat per al coneixement de la Electrofisiología.
La història del Casiquiare es remunta a l'any de 1599, quan Sir Walter Raleigh, famós
cavaller i corsari al servei de la Reina Isabel I d'Anglaterra, va fer publicar per
cartògrafs holandesos, un cèlebre mapa on s'il·lustraven les seues gestes a Guaiana. En
aqueix mapa no apareix el Casiquiare, sinó una cadena de muntanyes i un gran llac
anomenat Parima, situat entre els rius Orinoco i Amazones. En 1744, el sacerdot jesuïta
Manuel Román va fer una incursió pel Riu Negre i el Casiquiare, però després uns altres
van negar l'existència d'aqueix braç fluvial.
Un dels objectius més importants del viatge de Humboldt, segons, ell, era el tractar de
verificar científicament, si existia o no una comunicació natural entre les foies
hidrogràfiques dels rius Orinoco i Amazones. L'existència del Casiquiare, aqueix gran
braç d'aigua de més de 300 quilòmetres de curs, havia sigut afirmada o negada durant
molts anys i Humboldt volia comprovar quin era la veritat científica sobre aquest tema.
Els viatgers van remuntar, durant tot el mes d'abril de 1800, el curs mitjà del Orinoco i
van arribar el 7 de maig a Sant Carlos de Riu Negre, el punt més austral del viatge per
Veneçuela. Durant tres dies van estar en el llogaret de Sant Carlos de Riu Negre, regió
pròxima a l'equador terrestre, i una de les més interessants del Món des del punt de vista
climatològic, perquè allí convergeixen els vents alisis i es formen les anomenades
"calmes equatorials" o "zona de convergència intertropical", que origina gran
inestabilitat atmosfèrica i marcada nuvolositat i pluviositat. Humboldt, sense comptar
amb els recursos moderns de la Climatologia, va fer importants observacions sobre la
massa d'aire equatorial i va aportar valuoses dades per al coneixement de la mateixa.
De Sant Carlos de Riu Negre van seguir cap a la desembocadura del Casiquiare el 10 de

5
maig de 1800 i van navegar pel mateix durant onze dies, fins a entrar novament en la
llera del Orinoco, demostrant així la comunicació entre les conques dels rius Orinoco i
Amazones.
Humboldt va contribuir al desenvolupament de la Cartografia moderna en alçar mapes
físics d'algunes de les regions visitades d'Amèrica. En el mapa del Casiquare, per
exemple, inclou les formacions vegetals, les dates del seu itinerari i els punts on va fer
observacions astronòmiques. Va ser el primer a traçar les "línies isotermes" que
actualment s'utilitzen en els mapes climàtics i que indiquen les temperatures en tots els
llocs, en un moment donat.

Durant tot el viatge pel Nou Continent, Bonpland i Humboldt van recol·lectar
nombroses plantes i van estudiar més d'un miler d'espècies. Humboldt també es va
interessar molt en la distribució geogràfica i altitudinal de les plantes (Fitogeografia),
alçant perfils de mapes sobre la distribució de diverses associacions vegetals. En els
seus viatges va descobrir un principi ecològic important, que és el de la relació que hi ha
entre la latitud i l'altitud, en descriure que pujar una muntanya en el tròpic és anàleg a
viatjar des de l'Equador cap al nord o cap al sud, en termes de clima i vegetació.
Ells van ser menys afortunats en la recol·lecció d'espècimens zoològics. Molts dels
exemplars no van poder ser recol·lectats o preservats i alguns enviaments que van fer a
Europa es van extraviar. Afortunadament, les seues àmplies descripcions i excel·lents
dibuixos de camp, van permetre publicar amb validesa algunes espècies nova, com el
"Mico chucuto" (Cacajao melanocephala) del Casiquiare i l'ocell "Guácharo"
(Steatornis caripensis) del Valle de Caripe.
De retorn pel Orinoco, arriben a Angostura (avui Ciutat Bolivar) i es dirigeixen per terra
cap a Píritu i Barcelona. D'allí es traslladen per tercera vegada a Cumaná.
Les observacions de Humboldt sobre la sismicitat de Cumaná i les seues possibles
relacions amb l'activitat volcànica en algunes illes de les Antilles, són d'escàs valor
científic per a la Sismologia i Vulcanologia actual. En canvi, els seus estudis sobre un
eclipse de sol en Cumaná i altres observacions astronòmiques són de gran importància.

6
2.1 Llegat de Humboltd en Amèrica.

El 24 de novembre de 1800, Humboldt i Bonpland abandonen definitivament Veneçuela

amb destinació a Cuba. Després d'estudiar aqueixa illa durant dos mesos,
aproximadament, segueixen rumb al port de Cartagena d'Índies (Colòmbia). El
recorregut per Colòmbia es va perllongar durant un any, amb valuosos resultats. En
aqueix país van conèixer als savis Mutis i Caldas.
El viatge per Sud-Amèrica va arribar fins a Equador i Perú. En l'Equador van explorar
diversos volcans, entre ells el famós Chimborazo, que en aqueixa època es creia que era
el més alt del planeta. Els estudis de Humboldt a Perú sobre el desenvolupament de les
cultures indígenes i la influència hispana són de gran valor per a l'Antropologia
Cultural.
L'Oceanografia Física també s'ha vist enriquida amb les observacions i mesuraments
que va fer Humboldt sobre les aigües de l'Oceà Pacífic, descobrint el corrent marí que,
posteriorment, va ser batejada amb el seu nom (Corrent de Humboldt).
El 15 de febrer de 1803, es dirigeixen per mar cap a Acapulco, Mèxic, país que van
visitar fins al 7 de març de 1804. A Mèxic, Humboldt va desplegar una gran activitat i
els seus principals estudis allí es refereixen a la Geopolítica, Antropologia General,
Cartografia, etc.
En abandonar Mèxic, tornen breument a Cuba i, a l'abril de 1804, viatgen cap als Estats
Units on passen 3 setmanes. Allí es troben amb el President Tomás Jefferson. Després
van seguir el seu viatge cap a Europa, arribant a Bordeus (França) el 3 d'agost de 1804.
Humboldt es residenció a París durant poc més de vint anys i allí va conèixer en 1804 al
jove Simón Bolívar, amb qui ho va unir una gran amistat, que va mantenir fins a la mort
del Libertador. En 1805 comença a escriure la seua obra dedicada a Mèxic. A partir de
1807 i fins a 1834 va apareixent, en trenta volums, la seua grandiosa obra relativa al
viatge per Amèrica. Finalment la seua fortuna desaparició a conseqüències dels seus
viatges i el finançament de les seues publicacions.
En 1827 torna a Berlín on el Rei de Prússia ho nomena el seu conseller. Dicta
importants conferències, que agrupaven a un públic dels més diversos estrats
intel·lectuals, socials i econòmics. Aquestes conferències van arribar a ser tan populars
que, cada vegada, calia cercar salons majors a causa de la quantitat d'assistents.
El Tsar de Rússia ho convida a visitar el seu país i, en 1829, als 60 anys d'edat, emprèn

7
un nou gran viatge, travessant tota Rússia, per Sibèria, fins a la frontera amb Xina,
durant quasi un any. Aquest viatge li va servir a Humboldt per a acarar els aspectes
geogràfics en dos continents. Una de les seues recomanacions va ser que s'establiren
estacions meteorològiques en tot el país, les quals van ser establides en 1835. Les dades
obtingudes en aquestes estacions van permetre que Humboldt desenvoluparà el "principi
de continentalitat", que les regions interiors dels continents tenen climes més extrems a
causa de l'absència de la influència moderadora de l'oceà.

2.2 Gran Coneixedor de les Ciències

Al seu retorn de Rússia compleix diverses missions diplomàtiques per encàrrec del Rei
de Prússia, i des de 1834 comença a aparèixer la seua gran obra final: "COSMOS", en
cinc volums, l'últim dels quals va ser publicat a partir de 1860, després de la seua mort.
"Cosmos" o la "Idea General d'una descripció física de l'Univers" representa una síntesi
filosòfica de tots els coneixements del seu temps.
Humboldt era una font inesgotable de saviesa i adquiria els seus coneixements amb
extraordinària rapidesa, tot açò facilitat pel domini que tenia de diversos idiomes,
incloent una mica d'espanyol. Va treballar àrduament per la Ciència durant 70 anys i va
emprar la seua fortuna personal en els seus viatges, publicacions, i en ajudar a altres
científics joves i d'escassos recursos.
El pensament d'Alejandro de Humboldt també va aprofundir en els problemes socials.
Va ser un obert enemic de l'esclavitud i va combatre tota forma d'opressió i
discriminació. Bolívar solia dir de Humboldt: "Descobridor científic del Nou Món
l'estudi del qual ha donat a Amèrica una mica millor que tots els Conqueridors junts".
El 6 de maig de 1859 es va apagar aquesta vida extraordinària i les seues restes van ser
sepultades en el panteó de Tegel, al fons d'un bell bosc.

8
3.Altres obres importants

A continuació anem a nomenar algunes de les obres que va composar aquest geògraf:

HUMBOLDT, ALEJANDRO VON. 1805-1833: Cuvier, Latreille, Valenciennes y Gay-

Lussac cooperaron en el “Recueil d'observations de zoologie et d'anatomie comparée”.

HUMBOLDT, ALEJANDRO VON. 1805-1832: “Recueil d'observations zoologie et

d'anatomie comparée”. París - França.

HUMBOLDT, ALEJANDRO VON. 1808: “Ansichten der Natur” (Stuttgart y

Tubinga). A. de Humboldt té tres edicions al llarg de la seua vida, i fou pràcticament
traduït en totes les llegues europees.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1815-1825: “Nova genera et species plantarum” (7

vols. folio), compte descripcions de més de 4500 espècies de plantes recol·lectades per
Humboldt y Aimé Bonpland, recopilat principalment per Karl Sigismund Kunth.

HUMBOLDT, ALEJANDRO VON. 1848-1858: “Cosmos”. Londres – Regne Unit.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1907: “Correspondance d'Alexandre de Humboldt

avec François d'Arago”. Ed. por E.T. Hamy. París – França.

HUMBOLDT, ALEJANDRO VON. 1808: J. Oltmanns ajudà en la preparació

de“Recueil d'observations astronomiques”.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1955. "Essai sur la geógraphie des plantes,

accompagné d'un tableau physique". Institut Panamericà de Geografia. Ciutat de Mèxic
- Mèxic.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1969. “Cartas de viaje”. En: “Alejandro de

Humboldt 1769-1969”. (pp:145-158). Inter Naciones. Bad Godesberg - Alemanya.

9
HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1972. “Cuadros de la Naturaleza”. Monte Ávila
Editores. Caracas – Veneçuela. 2 volums.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1980: "Cartas americanas". Biblioteca Ayacucho.

Caracas - Veneçuela.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1982: "Del Orinoco al Amazonas". Editorial Labor,

S.A. Caracas - Veneçuela.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1991: “Viaje a las regiones equinocciales del Nuevo
Continente”. (2ª ed.). Monte Ávila Editores. Caracas – Venezuela. 5 volums.

4.Cartes Americanes.

Algunes setmanes abans de la seua mort, el 15 de març de 1859, Alejandro de

Humboldt feia publicar en els periòdics de la seua pàtria el següent anunci:

“ Agotado bajo el peso de una correspodencia siempre creciente de un promedio anual

de aproximadament 1600 a 2000 piezas( cartes, impresos sobre temes que me son
totalment ajenos, manuscritos sobre los cuales se pide mi opinión, proyectos de Viajes y
expedicions coloniales, envios de modelos, màquines y objetos de historia natural,
preguntes sobre Viajes aéreos, enriquecimiento de col·lecciones de autógrafos,
ofrecimientos para ocuparse de mí, distraerme, divertirme, etc...), intento de nuevo
públicarmente, roger a las personas que me honran con sus favores, contribuir a que se
ocupen menos de mí en ambos continentes y que no se utilice mi casa como buzón; así
podria consagrarme a gusto y con toda tranquilidad a mis propias investigacions, pese a
la disminución de mis fuerzas físicas e intelectuales. Ojalá este pedido de socorro, al
que me he resuelto con remordimientos y demasiado tarde, no sea interpretado como
una señal de hostilidad”

10
Aquesta declaració situa perfectament el enorme problema que planteja la
correspondència d’aquest geni universal que fou Humboldt. Es calcula que va escriure,
en el transcurs de la seua llarga vida, més de 35.000 cartes, següent segurament superior
el nombre de cartes rebudes, aquesta immensa producció no és, sens dubte, el major
obstacle per als investigadors; ho es, sobre tot, la multiplicitat de la sua correspondència
i la seua dispersió per tots els punts del globus, especialment en Europa i en les dos
Amèriques. Localitzar aquestes cartes, arreplegar-les, desxifrar-les, anotar-les i
publicar-les, tals son les feines casi infranquejables que es plantegen. També existeix el
problema de les cartes perdudes. Altres cartes, finalment, reposes encara en arxius
privats, altres han sigut destruïdes, en la pròpia Alemanya, per els terribles bombardejos
de la última guerra, o bé desaparegueren, per exemple, després del saqueig del castell
familiar dels Humboldt, en Tegel, en 1945.
És per això que, en una cridada llançada fa alguns anys, les Acadèmies de les Ciències
de Alemanya i d’Àustria han empres la vasta feina de reunir i editar la correspondència
completa de Humboldt, recordant que el nombre de cartes publicades fins el present-i
encara de mode insegur-, és mínim.

Per lo que respecta a les Cartes Americanes pròpiament dites, ens encontrem davant
d’una situació prou diferent. Perquè si bé es cert que nombroses cartes s’han extraviat, o
encara no han sigut identificades, els esforços dels investigadors, sobre tot en França,
han permès la publicació en francès de les essencials.

Coneguem molt poques cartes de Humboldt en espanyol, a part de la publicació de

algunes per A. Rojas, o de les cartes dirigides a Bolívar, publicades per Vicente Lecuna.
Algunes revistes llatinoamericanes, especialment el Boletín de la Academia de la
historia, de Caracas, i la Revista de la Sociedad Bolivartana de Veneçuela, han publicat
també la correspondència entre Humboldt i Bolívar.

Anàlisis d’una part de l’obra.

La part que anem a comentar correspon al capítol octau, on Humboldt remet una carta a
Pictet.

11
El capítol resulta ser una mena de confessions que Humboldt fa a Pictet. Tal i com li diu
amb la carta que li envia: “leerlo y devolvérmelo algun día”, Humboldt no volia que es
publicaren les seues confessions volia reservar-se els pensament que ell tenia sobre la
seua vida i sobre el seu camí de botànic.

En aquest fragment del llibre Cartas Americanas, podem observar a un Humboldt

sincer, un Humboldt descriptiu de tot allò que a sigut la seua vida i dels passos que va
seguir abans d’endinsar-se cap a Amèrica i cap a Àsia. Podem observar com la seua
família no volia que es dedicarà a la botànica sinó a les finances; com va anar aprenent
el ofici de botànic a partir dels encontres que va tindre amb diversos personatges
distingits dins del món de la ciència i de la botànica, en general.

També queda patent els sentiments de Humboldt, cap a eixes persones que al llarg de la
seua vida l’han ajudat a ser un gran coneixedor de la botànica, de la geografia i de la
ciència en general.
Per últim m’agradaria citar una referència que fa Humboldt sobre la seua persona.

“Refiriéndose a mí, me gustaria que dijera simplemente M. Humboldt, a lo sumo M.

Alezandre Humboldt. Es más inglés, porque el de repetitivo a menudo suena mal al
oído. Para conservar los títulos de nuestra família ( usted ve que trato a su padre
diplomàticament), Ponga una sola vez Fréderic-Alexandre, barón de Humboldt, però
un sala vez, porque concierne a los príncipes que usted no respalda enteramente ( pero
que mi hermano y yo sostenemos pese al cambio de los tiempos) que no usemos el titulo
sino los casos más extraordinarios; por consiguiente, jamás encabezando un libro.”

Queda per tant pales en aquest fragment l’humilitat que tenia Humboldt referent a la
seua persona.

12
5.Bibliografia

Pròleg de Cartas americanes, escrit per Charles Minguet.

HUMBOLDT, ALEJANDRO DE. 1980: "Cartas americanas". Biblioteca Ayacucho.
Caracas - Veneçuela.

MARCANO, J.E. Educación Ambiental-Biografias de Naturalistas.

http://www.jmarcano.com/biografia/index.html

13