Anda di halaman 1dari 4

ARQUITECTURA I URBANISME EN ELS SEGLES XIX I XX

1 Característiques generals

La ciutat és el marc de totes les obres artístiques i per això ha de ser el fil conductor
de la Història de l'Art en l'Edat Contemporània.

La primera característica general és la desconnexió entre l’arquitectura i la resta de


les arts plàstiques, escultura i pintura. A partir del segle XIX els estils ja no engloben totes
les arts. L’últim estil global és el Neoclàssic. A partir de 1820-30 l’arquitectura segueix una
evolució pròpia i l’escultura i sobretot la pintura porten una evolució diferent.

La segona característica general és que en el segle XIX dins de l’arquitectura es


produeix una bifurcació basada en l’estructura docent. En 1794 es crea a París l'Escola
Politècnica per a formar enginyers, escola especial i científica. En 1806 es crea també a
París l'Escola de Belles Arts on es formen els arquitectes. Hi ha una escissió en la docència
i açò es reflectirà en l’arquitectura. Per un costat naix l’enginyeria, identificada amb els
nous materials: ferro vidre i ciment i per a solucionar noves necessitats. Per un altre costat
naix l’arquitectura identificada amb el passat: Historicisme o eclecticisme, preocupada pels
codis artístics i amb materials vells com la pedra o la rajola. Esta dualitat es prolonga
durant tot el segle XIX: Enginyeria nova i arquitectura tradicional o eclèctica perquè
mescla diversos estils antics: els Neos, Neogòtic, Neoclàssic.

2 Enginyeria

Esta escola esta lligada a la Revolució Industrial i als avanços tecnològics i sobretot
a la fabricació en sèrie. Açò últim condicionarà la construcció.

El disseny, la idea de partida és diferent en les dos escoles. En esta escola l’enginyer
es planteja: quin tipus de materials utilitzaré i amb ells quina construcció puc fer?. No hi ha
codis artístics sinó funcionalitat.

La Revolució industrial planteja noves necessitats per als enginyers: construccions


lligades a les comunicacions, ponts, viaductes, estacions de tren, necessitats de les noves
ciutats industrials, mercats centrals, passatges, etc. Estos enginyers estan vinculats a
empreses d'este tipus i pensen com a capitalistes.

Apareix un altre fenomen: les Exposicions Universals. La primera és en 1851 a


Londres. És un certamen per a exposar i mostrar l’avanç de la tècnica, el desenvolupament
de la Revolució Industrial. Estes exposicions necessiten pavellons i estes construccions han
d’estar lligades a eixos nous avanços. Les noves màquines han d’exposar-se en edificis
nous i és ací on també apareix el ferro i el vidre.

El millor exemple és el pavelló de l'Exposició Universal de Londres de J. Patxon,


també anomenat el Palau de Cristall. Es va convocar un concurs de projectes, amb unes

1
bases: gran superfície, baix cost, recuperabilitat, ràpida execució. Tots estos problemes no
els va resoldre cap arquitecte sinó un especialista en hivernacles i utilitzant només material
d’hivernacle: ferro i vidre, sistemes de fàcil acoblament, de fàcil ventilació, etc. El pavelló
respectava els arbres que quedaven dins i els donava llum. Tots els elements del pavelló
eren seriats, fabricats en sèrie i es muntaven amb rapidesa. Este pavelló va desaparèixer en
1936 en un incendi i només queden d'ell dibuixos o làmines. En planta tenia forma de
creuer, cinc naus amb un creuer molt ample quasi en el centre. Era modular i les naus
laterals podien reduir-se o ampliar-se. La sostrada estava formada per voltes de mig canó en
vidre unit per ferro. No hi havia res de mur i per les columnes de ferro buides anaven els
desaigües i els cables. No hi havia compartimentació interior ni cap decoració. Però estos
nous valors de tecnologia, seriació i senzillesa no van agradar i li van anomenar el monstre
de vidre. Ho criticaven per no tindre solidesa, ni estabilitat, ni arquitectura, ho criticaven
per ser una obra d'Enginyeria, però l'Estat sí ho va triar perquè donava la imatge de la nova
Anglaterra i del seu modern imperi colonial.

En 1891 es munta l'Exposició Universal de París. En ella es realitzen dos grans


obres modernes: la Sala de les Màquines de Dutert i Contamin, obra inspirada en la de
Patxon i la Torre Eiffel (realitzada dos anys abans). D'esta última obra només cal ressaltar
com a innovació el fet que la situen dins de la ciutat. París donava la imatge de la moderna
nació francesa i del culte a la Revolució Industrial.

Eiffel era un enginyer especialista en viaductes i ponts. Va realitzar per exemple el


pont penjant sobre el Duero en Porto. Resolia problemes reals amb tècniques
geomètriques i materials moderns. La torre és com va fer de pitjor perquè no soluciona cap
problema, només volia integrar el culte a la tècnica dins de la ciutat. Els quatre arcs del
primer pis són arcs parabòlics de viaductes.

3 El modernisme

1. És un estil internacional però amb variants nacionals: Art Nouveau a


França, Secessió a Àustria, Horta a Bèlgica, Modern Stile a Anglaterra i
modernisme a Espanya. La seua cronologia és de 1890 a 1910. És un
fenomen que afecta el disseny en general: arquitectura, mobiliari, joieria,
etc. És un isme global i no un estil perquè no afecta totes les arts.

2. És un intent d’englobar les dos vessants que es venien donant en el


segle XIX: tecnologia i avanços dels nous materials i per un altre costat
la tradició artística amb decoració estètica pròpia del passat. Intenta
soldar les dos arquitectures del segle XIX.

3. Recupera el valor de la producció artesanal, fusters, ferrers, vidriers,


etc, estan revalorats en el modernisme.

4. Recupera el sentit estètic de caràcter naturalista, decoració natural,


amb línies corbes, dinàmiques i plenes de vida, sinuoses, copiant
elements naturals.

2
5. També hi ha un cert exotisme, algun element oriental, elements
neogòtics trets d'eixe historicisme, arquitectures de faula, de somni, com
copiant els idíl·lics castells de regnes llunyans, però tot això conjugat
amb una desbordant imaginació.

6. És l’isme de la burgesia de fi de segle, un isme amb algun aspecte


decadent.

La figura més important del modernisme en tot el món és Antoni Gaudí, un dels
millors arquitectes espanyols de tots els temps junt amb Juan d'Herrera. Explicarem l’art de
Gaudí a partir d’una de les seues millors obres: La Casa Milà o la Pedrera. Se li denomina
així perquè era una pedrera quan va començar a construir-se. Realitzada entre 1906 i 1910
és l’exemple més important d’arquitectura civil del modernisme i de Gaudí (l’obra religiosa
més important és la Sagrada Família). Fa xamfrà al passeig de Gràcia i al carrer Provença i
no pot explicar-se fora de l'urbanisme de Barcelona.

El plans Cerdà és el més important dels models de ciutat burgesa del segle XIX i
per descomptat el més progressista. Es tractava de trencar les muralles i ordenar un
eixamplament (1854). La pressió demogràfica de la nova Barcelona industrial trencava les
muralles i en 1859 l’ajuntament convoca un concurs de projectes per a l’eixamplament.
Però Isabel II se’l va encarregar directament a Cerdà (encara que en el concurs va eixir
guanyador Rovira). Isabel II va encertar perquè el plans de Cerdà era molt més modern.
Va dissenyar un eixamplament en quadrícula creuat per dos diagonals (la Diagonal i la
Meridiana) que s’encreuen en una plaça junt amb l’avinguda de les Corts que és
horitzontal. Cada quadrícula és una unitat, d’estructura aixamfranada i Cerdà només
preveia la construcció de vivendes en dos costats de la illa de cases situant un parc en el
centre. Però l’especulació va fer tancar les illes de cases amb un pati interior.

Cerdà va negar la ciutat dual (burgesia-proletariat) i va uniformitzar la ciutat sense


jerarquització de l’espai, sense un centre sinó molts. Els parcs eren per a tots. Disseny
interclassista en una organització policèntrica. És un pla xicotet-burgés més que burgés.

Perquè bé; en este eixamplament de Cerdà és on s’integra la casa Milà, que no era
sinó una vivenda de lloguer típica però més de luxe. El solar li permetia fer dos vivendes i
les dos estan unides amb un sol tractament: El disseny de Gaudí es caracteritza pel concepte
viu i orgànic de la construcció, pisos amb moviments independents un d’un altre, línies
ondulades i d’un valor plàstic excepcional.

Gaudí esculpia edificis amb valors plàstics globals: línies, materials (en pedra
calcària), accessoris (reixa de ferro en els balcons, reixes d’artesania), tots els elements
estan pensats en harmonia total.

Són en realitat dos blocs amb dos entrades, una a cada costat del xamfrà. Les
entrades estan fetes en forma de rampa perquè abaixen els carruatges fins a un soterrani
convertit en garatge. Era la primera vegada que s’introdueixen les rampes i un garatge en
els soterranis de l’edifici.

3
No hi ha línies ni plans rectes. Hi ha dos patis, un quasi circular i un altre quasi
el·líptic i els dos tenien escales volades en espiral per a accedir a les vivendes per estos
patis interiors, però només es va construir un primer pla d’escales fins a la primera planta.
Gaudí construeix sobre pilars de rajola i de ferro, amb un sistema de planta lliure, amb una
estructura de pilars i jàsseres on els murs no sostenen res, són només revestiment, (tècnica
de l'Escola de Chicago). Gaudí sintetitza valors estètics historicistes amb tècniques i
materials novíssims. Utilitza a més la qualitat dels materials per a diferents usos: calcària en
la fatxada, porxos de pedra blanca i xemeneies de fantasia.

Gaudí va aconseguir a Jugol com a dissenyador de les reixes i dels sostres i sòls de
tota la casa. Jugol seria el més important col·laborador de Gaudí i totes les seues formes són
lliures i sinuoses, cavernícoles i naturalistes. Les xemeneies són abstractes, amb trossos de
ceràmica com a revestiment (quelcom molt freqüent en Gaudí) per a donar-li un
cromatisme elegant i vidriat, és una labor de mosaic. La decoració dels sòls es fa amb
dissenys al·lucinants, originals i artesanals (encara que després les peces ja es facen en
sèrie). Gaudí aprecia l’acabat total i compta sempre amb col·laboradors de confiança. Tot el
modernisme no és Gaudí però el seu modernisme és el millor sense cap dubte.