Les Ones

Gravitatòries
1. INTRODUCCIÓ

A la dècada dels trenta tot el nostre coneixement de l’Univers provenia de la llum, la

qual ens mostrava un univers estàtic. Tot això començà a canviar a partir de la dècada
dels cinquanta i en els anys posteriors, quan les radioones i els raigs X, i actualment
molts altres tipus d’ones electromagnètiques, ens mostraren la part violenta de
l’Univers: fenòmens com ara explosions en forma de supernova, púlsars, quàsars i
l’expulsió de jets ultraenergètics en els nuclis de galàxies actives, entre molts altres.

Durant els últims anys hem aprofitat a fons aquests recursos per a observar i intentar
entendre la natura, i gràcies a això hem refutat i comprovat teories, fet prediccions,
etc. D’entre les teories més importants encara vigents en l’actualitat, la que ens
interessa especialment és la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, i ens interessa
precisament perquè és la que prediu l’existència de les ones gravitatòries, tema
d’aquest treball.

2. QUÈ SÓN LES ONES GRAVITATÒRIES ?

Podríem dir que la Relativitat General és una teoria de caràcter unificador, ja que per
una banda unifica la matèria i l’energia –en l’expressió E  mc 2 , i de l’altra unifica
l’espai i el temps en allò anomenat espaitemps–, una dita famosa és la de
“l’espaitemps diu a la matèria com s’ha de moure, i la matèria diu a l’espaitemps com
s’ha de corbar”.

1
Aquesta teoria explica la força de la gravetat com una qüestió de curvatura de
l’espaitemps causada per la presència de massa o d’energia. Com que la gravetat és la
força més feble de les quatre conegudes es necessita un cos amb una gran quantitat de
massa per a causar una curvatura apreciable. Quan aquest cos es desplaça, provoca
una pertorbació en el propi espaitemps, i és aquesta pertorbació el que s’anomena ona
gravitatòria, ondulació de curvatura, radiació gravitatòria, etc.

Les ones electromagnètiques ens són familiars en el món de cada dia, i ens poden
aportar un punt de referència a la intuïció de què són les ones gravitatòries. A pesar
d’això hi ha diferències considerables. Vegem algunes comparacions:

Algunes de les semblances són: el caràcter ondulatori de les dues; es

propaguen a la velocitat de la llum; hi ha diversos tipus, per exemple classificats
segons la freqüència; tenen dues polaritzacions perpendiculars entre si i a la direcció
de propagació, anomenades + (plus) i  (cross) en el cas de les ones gravitatòries.

Algunes de les diferències són: les ones electromagnètiques són oscil·lacions

de camps electromagnètics, en canvi les ones gravitatòries són oscil·lacions de la
geometria de l’espaitemps1; les ones electromagnètiques viatgen a través de l’espai
temps mentre que les ones gravitatòries són part d’aquest; les ones
electromagnètiques només tenen efecte a les masses que posseeixen càrrega, en canvi
les ones gravitatòries actuen sobre qualsevol tipus de massa; les ones
electromagnètiques tenen longituds d’ona més petites que la font que les produeix
mentre que la longitud d’ona de les ones gravitatòries és comparable, o major, a la
font que les produeix; les ones electromagnètiques ens donen una “definició
pictòrica” de la font i les ones gravitatòries ens en donen una “definició sonora”; les
ones electromagnètiques són fàcilment absorbides i escampades en el seu trànsit,
mentre que les ones gravitatòries no són absorbides ni repartides fàcilment2.

1
Podríem dir que les ones gravitatòries són causades pel camp gravitatori però en aquest cas ens
remetríem a la teoria de la gravetat de Newton, la qual és errònia en les condicions necessàries per a la
producció d’ones gravitatòries.
2
Així doncs, es molt més probable trobar ones gravitatòries on no n’hi ha d’electromagnètiques, i
viceversa (tot i que hi ha excepcions), fet que atorga una importància crucial a la informació sobre llocs
desconeguts que pot portar una ona gravitatòria.

2
Una manera de classificar les ones gravitatòries és seguint un codi de quatre bandes
de freqüència:

- banda d’alta freqüència (HF): f : 104 Hz fins a 1 Hz

- banda de baixa freqüència (LF): f : 1 Hz fins a 104 Hz

- banda de molt baixa freqüència (VLF): f : 107 Hz fins a 109 Hz

- banda d’extremada baixa freqüència (ELF): f : 1015 Hz fins a 1018 Hz

Cadascun dels quatre tipus d’ones gravitatòries s’associa a les corresponents fonts
astrofísiques que les originen:

Les fonts que s’associen a la banda d’alta freqüència (HF) són: el col·lapse
estel·lar d’una estrella de neutrons –que en alguns casos desencadena una supernova–
o un forat negre situat a la nostra galàxia; la rotació i vibració d’estrelles de neutrons
–púlsars– també en la Via Làctia; la fusió d’estrelles de neutrons i forats negres

binaris M  1000 M solar  a galàxies distants; i possiblement algunes fonts

relacionades amb la Gran Explosió i algun tipus de fons hipotètic d’ones gravitatòries
(stochastic background, en anglès).

Les fonts associades a la banda de baixa freqüència (LF) són: estrelles binàries
en la nostra galàxia amb un període orbital petit, com per exemple estrelles binàries
de la seqüència principal, nanes blanques, estrelles de neutrons, etc.; nanes blanques,
estrelles de neutrons i forats negres –de massa estel·lar– caient en direcció a forats

negres massius  M : 3 · 10 5
fins a 3 · 107 M solar  a galàxies llunyanes; la rotació i

fusió de forats negres supermassius  M : 100 fins a 10 M solar  ; i també hi podrien

8

haver restes de l’stochastic brackground en la LF.

Els únics cossos compactes que podrien radiar en la banda de molt baixa

freqüència (VLF) o en la d’extrema baixa freqüència (ELF) –això és: f  107 Hz –

3
serien aquells amb una massa M  10 M solar . Actualment es creu que aquests cossos
11

no poden existir, i per tant les úniques fonts que podrien emetre en VLF o ELF es
relacionen a l’stochastic brackground.

3. COM ES DETECTEN LES ONES GRAVITATÒRIES ?

3.1 DETECCIÓ D’ONES GRAVITATÒRIES

Per a parlar de la detecció de les ones gravitatòries hem de parlar abans dels seus
efectes físics, és a dir del seu impacte sobre els cossos. Per altra banda, quan parlem
d’objectes relacionats a les ones gravitatòries podem referir-nos a la font emissora o
bé al cos sotmès a elles. A més, per afirmar l’existència de les ones gravitatòries
necessitem una prova física, que pot tractar-se d’una evidència directa o bé d’una
evidència indirecta:

Una prova indirecta pot ser la detecció d’un canvi en la font emissora que
sigui explicable si recorrem a l’existència de les ones gravitatòries: fet que en faria
possible –tot i que no totalment certa– la seva existència, ja que podria ser explicada
per alguna altra causa.

Per altra banda, una evidència directa seria una prova que només es pogués
explicar amb el necessari fet de l’existència de les ones gravitatòries. Això es podria
aconseguir detectant un canvi en una massa de prova –el cos sotmès–, i precisament
és aquest el sistema que utilitzen els detectors d’ones gravitatòries actuals.

També és de rellevant importància destacar el fet

que la comunitat científica considera real
l’existència de les ones gravitatòries. Això és degut
gràcies al descobriment de Joseph H. Taylor i
Russel A. Hulse:

4
Aquests científics dugueren a terme una tasca observacional magistral, en la qual
observaren durant uns quinze anys seguits el desenvolupament del púlsar binari PSR
1913 + 16. Aquest seguiment, iniciat el 1975, mostrà com el període orbital del
sistema binari varia amb el pas dels anys: és a dir que les dues estrelles es mouen en
una òrbita espiral que les aproxima mútuament. Segons la relativitat general, aquest
fenomen tan peculiar és degut a l’emissió d’un senyal molt fort d’ones gravitatòries, i
els càlculs concorden amb una precisió absoluta. Aquest descobriment sensacional, a
part de ser una confirmació excel·lent de la relativitat general, ens proporciona
l’evidència indirecta de les ones gravitatòries que buscàvem, i ens obre la porta al
disseny de detectors. Per tot això, Hulse i Taylor reberen el Premi Nobel de Física de
l’any 1993.

3.2 ELS DETECTORS D’ONES GRAVITATÒRIES

Tots els detectors d’ones gravitatòries es basen en la utilització de cossos sotmesos a

aquestes ones, perquè és pràcticament impossible experimentar amb les seves fonts.
Per tant, hem de tenir en compte l’efecte físic d’una ona gravitatòria sobre una massa
de prova. Aquí és on entra en joc la naturalesa de l’ona i les seves polaritzacions, que
podem comparar amb les forces de marea.

Tal com les ones electromagnètiques tenen dues polaritzacions, horitzontal i vertical3,
les ones gravitatòries també tenen dues polaritzacions, que es poden combinar per
formar diversos tipus d’ona gravitatòria. Aquestes són: vertical-horitzontal, com el
símbol “+”; i a quaranta-cinc graus d’aquestes direccions, com una “”. Una petita
massa situada a diversos punts a través de l’ona gravitatòria serà comprimida en un
eix i allargada en l’altre, i un cop transcorregut mig cicle –la meitat de la longitud
d’ona– succeirà al revés: l’eix que s’estava comprimint s’allargarà i l’eix que s’estava
allargant es comprimirà.

3
Així doncs, una càrrega elèctrica situada a diversos llocs al llarg d’una ona electromagnètica serà
forçada cap a la dreta i esquerra o bé cap amunt i avall, depenent de la polarització de l’ona.

5
Pel que fa als aparells detectors d’ones gravitatòries, podem dir que hi ha hagut dos
tipus: els detectors de barra i els detectors per interferometria làser –interferòmetres,
per escurçar– dels quals només els interferòmetres han sobreviscut i de moment són
els més adequats per a detectar ones gravitatòries. És per això que explicarem en més
detall el funcionament d’aquests últims.

Els detectors de barres consten d’una barra cilíndrica d’alumini d’uns dos metres de
longitud, mig metre de diàmetre i una tona de pes, orientada de costat respecte les
ones incidents. Les barres tenen un sensor elèctric per a registrat les seves vibracions
induïdes per la ona gravitatòria. Aquests detectors foren ideats per Weber, que fou el
primer en considerar que les ones gravitatòries podien ser detectades i a dissenyar el
primer mètode per aconseguir-ho.

Els mecanisme dels interferòmetres fou concebut inicialment per Mikhail

Gertsershtein i V. R. Pustovoit el 1962 i independent per Joseph Weber el 1964. Sense
saber-ho, Reiner Weiss disenyà una variant més moderna el 1969. Aquest mecanisme
és la base de tots els interferòmetres construïts i en desenvolupament de l’actualitat.

Un interferòmetre és un aparell amb dos braços perpendiculars en forma d’“L”. Els

dos braços tenen una longitud L1 i L2 , respectivament, de manera que L1  L2  L .

Dins de cadascun dels braços hi ha dues masses de prova suspeses per cables i
capaces de moure’s horitzontalment pels braços. Cada massa disposa d’un mirall
adaptat, i el mirall de la massa més propera a la juntura dels dos braços és
semiplatejat. A l’extrem d’un dels braços hi ha un aparell de raigs làser, i al de l’altre
hi ha un fotodetector, de tal manera que entre aquests últims i els dos miralls hi ha un
divisor de raig.

6
El funcionament de l’interferòmetre és el següent: primerament surt un raig làser de
l’aparell de raigs làser, aquest es dirigeix cap al divisor de raigs, el qual reflexa la
meitat del raig i en transmet l’altre meitat, de manera que tenim un raig per cada braç.
Aquests raigs reboten en els miralls situats en les masses dels extrems dels braços, de
manera que retornen al divisor. El divisor semitransmet i semireflexa cadascun dels
raigs, de manera que recombina parts dels dos raigs en uns altres dos raigs: un dels
quals torna a l’aparell de raigs làser, mentre que l’altre entra al fotodetector, que en
última instància és el que detecta si hi ha hagut presència d’ones gravitatòries o no.
Les ones gravitatòries entren perpendicularment al pla determinat pels dos braços, que
a la vegada són perpendiculars entre si.

Quan no hi ha cap
ona gravitatòria present, els
raigs dels dos braços, en
travessar el divisor de raig
en el seu camí de tornada,
es superposen de forma que
tota la llum torna cap al
làser i res no va cap al
fotodetector.

En canvi, si una ona gravitatòria canvia lleugerament la diferència

L1  L2  L , llavors els dos raigs recorren distàncies una mica diferents, i per tant

també interfereixen d’una manera diferent: no tota la llum torna cap al làser, sinó que
una petita part també va cap al fotodetector, de manera que aquest detecta un senyal
que indica el pas d’una ona gravitatòria.

Les masses dels interferòmetres oscil·len en resposta a ones gravitatòries de totes les
freqüències majors d’1 Hertz, ja que a freqüències menors els cables que les subjecten
no les deixen moure.

S’ha de dir que la simplicitat aparent dels detectors interferomètrics és falsa: realment
aquests detectors són extremadament complexos, el que passa és que l’exemple

7
anterior és molt simplificat. Perquè realment funcioni bé un interferòmetre s’han de
tenir en compte una gran sèrie de factors, per exemple: el raig làser ha d’apuntar
exactament en la direcció correcta i tenir exactament la longitud d’ona adequada per a
encaixar perfectament a l’interferòmetre; una vegada que el raig s’ha dividit en dues
meitats, els raigs han de rebotar en els braços moltes vegades, per tal d’incrementar la
seva sensibilitat als moviments de les masses; també s’han de controlar contínuament
les masses per tal que els seus miralls no vibrin ni es girin a causa de terratrèmols
terrestres o altres fenòmens, als quals s’anomena soroll i poden provocar senyals
falsos d’ones gravitatòries.

3.3 ELS DETECTORS INTERFEROMÈTRICS ACTUALS

Bàsicament diferenciem dos tipus de detectors interferomètrics: els terrestres i els

espacials. Hi ha diversos detectors terrestres i projectes relacionats en
desenvolupament, tot i que només hi ha un projecte de detector espacial:

Entre els interferòmetres terrestres hi ha el LIGO, el GEO600, el TAMA300, el

VIRGO, el ACIGA, etc. S’ha de dir que els detectors que estan en funcionament no
estan encara preparats per a la detecció de les ones gravitatòries i de moment estan en
fase de proves, millorant la seva sensibilitat, etc. Per tant, de moment no poden
diferenciar el què és soroll de la senyal que deixa l’ona gravitatòria en passar.

Tots els interferòmetres terrestres intentaran detectar les ones gravitatòries d’alta
freqüència (HF), ja que el límit inferior d’aquest interval marca la incapacitat de
qualsevol detector terrestre per a detectar els efectes de les ones gravitatòries.

LIGO (Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory):

Consta de tres interferòmetres –tot i estan situats en dos edificis– acabats de
construir, tots tres situats als EUA: el primer a Livington, Lousiana; i els altres dos a
Handford, Washington, compartint el mateix sistema de buit. L’interferòmetre de
Lousiana té uns braços de 4 Km mentre que els dos de Handford els tenen de 4 i 2
Km, respectivament. La Col·laboració Científica del LIGO (LSC) engloba uns 450
científics del LIGO, GEO600, TAMA300, etc. Aquesta col·laboració unirà els altres

8
interferòmetres juntament amb el LIGO, formant una xarxa internacional que
permetrà desxifrar completament la informació portada per les ones gravitatòries4.

GEO600:
És un interferòmetre ja construït, situat als afores de Hannover, Alemanya. Els
seus braços són de 600 metres. EL GEO600 és producte d’una col·laboració
Britanico-Germànica.

TAMA300:
Aquest interferòmetre també està acabat i està situat al Japó. Els seus braços
tenen una longitud de 300 metres.

VIRGO5:
Aquest interferòmetre recentment acabat està situat a Cascina, Itàlia. Els
braços de l’interferòmetre mesuren 3 km de llarg. El VIRGO és producte d’una
col·laboració Franco-Italiana.

AIGO (Australian International Gravitational Observatory) :

Aquest interferòmetre té uns braços d’uns 80 metres de llargària. La seva
situació és força adequada ja que és l’únic interferòmetre situat a l’hemisferi sud del
planeta: a Wallingup, Austràlia. La seva construcció s’acabà el 1999.

Fins aquí hem fet referència als detectors terrestres, ara toca el torn de mencionar el
detector espacial per excel·lència, el LISA:

LISA (Laser Interferometer Space Antenna):

El LISA constarà de tres naus especials,

cadascuna dissenyada com un curt cilindre
d’1,8 metres de diàmetre i 0,48 metres
4
Tot i que en principi només és necessari un interferòmetre per a detectar ones gravitatòries, se’n
necessiten com a mínim dos per a estar segurs que realment el senyal detectat no ha sigut producte del
soroll –d’aquí el motiu que hi hagi múltiples LIGOs –. A més, per a obtenir més detalls, com ara la
localització de la font emissora es necessitarien tres o més interferòmetres en xarxa –preferiblement, en
llocs força separats.
5
El seu nom fa referència al cúmul de la Verge, on es creu que hi podrien haver nombroses fonts
d’ones gravitatòries.

9
d’alçada. Les tres naus espacials formaran un triangle equilàter en l’espai, els costats
del qual mesuraran uns 5 milions de quilòmetres. El centre d’aquest triangle equilàter
seguirà l’òrbita terrestre, però estarà desviat uns 20º en el pla de l’òrbita, i el triangle
format per les tres naus estarà inclinat 60º respecte el pla.

Així doncs, el LISA estarà situat prou lluny de la Terra, de manera que aquesta
pertorbi la nau el mínim possible i a la vegada prou proper per tal de mantenir una
comunicació fàcil.

Cadascuna de les naus especials tindrà dins seu aparells científics idèntics: dos
conjunts òptics que contindran components òptics principals i un sensor inercial de
caiguda lliure. Aquest sensor contindrà masses de prova, que seran dos cubs quasi-
perfectes que podran flotar dins de la nau, de manera que els seus moviments relatius
seran el que detectaran la presència d’ones gravitatòries.

Això mostra que el funcionament del LISA és també el de la interferometria, l’única

diferència que tindrà amb els detectors terrestres serà en la banda de freqüències
d’ones gravitatòries que detectarà: El LISA detectarà ones en la banda de baixa
freqüència (LF), és a dir fenòmens amb emissió d’ones gravitatòries menys intenses,
que farà del LISA un aparell complementari, i no pas competitiu, a la xarxa
d’interferòmetres terrestres.

4. CONCLUSIONS

La detecció i posterior estudi de les ones gravitatòries podria contribuir, en un futur no

gaire llunyà i amb l’ajuda d’altres camps del coneixement, a construir una visió molt
més acurada del nostre Univers, gràcies a la confirmació o rebuig de les teories i
hipòtesis actuals, o fins i tot a descobriments inimaginables fins al moment, perquè tal
com diuen: la realitat supera moltes vegades a la ficció.

5. BIBLIOGRAFIA

10
Thorne, Kip S.: Agujeros negros y tiempo curvo. Barcelona: Crítica, Grijalbo
Mondadori, 1994.

Jillian’s Guide to Gravitational Waves

http://www.gothosenterprises.com/gravitational_waves/index.html

11