Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

1.Introducció
He triat fer un Treball de Recerca d’un tema que a primera vista pot semblar difícil o
excessivament complicat per a un alumne de 2n de batxillerat. El fet que hagi triat fer-
lo sobre els forats negres es deu a que m’interessa molt, tant per la seva relació amb
l'astronomia com per la seva relació amb la física. D’altra banda, trobo que aquest és
un tema extremadament curiós del qual no s’acostuma a saber-ne gaire, i crec que
sempre és interessant aprendre una mica de les rareses que ens mostra l’Univers.

Per dur a terme aquest treball he emprat la metodologia que m’ha semblat més adient:
primerament vaig començar amb una recerca bastant extensa d’informació, amb
l’objectiu de trobar informació dels diferents aspectes que ara guarneixen aquest
treball, i documentar-me adequadament per a intentar evitar errades de comprensió,
que inevitablement arrossegarien errors en l’explicació. Després de la recol·lecta
d’informació vaig començar la tasca de separar-la, destriar-ne cautelosament les parts
imprescindibles i eliminant les innecessàries. Des d’un bon principi he intentat tenir
ben clar quines eren les limitacions del meu treball, vigilant no endinsar-me en
terrenys abruptes que requereixen una base de coneixements teòrics més amplis que
els que posseeixo actualment. Un cop vaig tenir força clara quina informació m’era
necessària i òptima vaig començar a llegir-la, encara que sovint havia de buscar
algunes coses més específiques d’un tema. Així els conceptes se m’anaven fent
familiars. Quan vaig adonar-me que començava a tenir-ho tot bastant clar vaig iniciar
l’escrit manuscrit, del qual he hagut de retocar i treure moltes coses que el feien massa
carregós.

A principis del treball, quan els alumnes començàvem a plantejar-nos quin seria el
tema del nostre treball i la seva hipòtesi jo no tenia gaire clar quina seria la meva, fins
que el meu primer tutor em digué que m’havia de plantejar una pregunta i ser capaç
de resoldre-la amb facilitat al final del treball. Després de meditar-hi força, se’m va
ocórrer una pregunta: Realment es pot escapar alguna cosa d’un forat negre?. A partir
d’aquesta pregunta el meu objectiu fou el de desenvolupar d’una manera senzilla però
rigorosa un treball del qual en pogués extreure la resposta, a part de molta més

1
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

informació. De fet, aquesta pregunta, aparentment inofensiva i clara al principi,

resultà bastant sorprenent al final d’aquest treball.

Pel que fa a l’estructura del treball, aquest es divideix en tres parts clarament
diferenciades: Història, Teoria i Pràctica. En la primera part s’expliquen els trets més
importants d’un interval de temps de dos segles, intentant donar una explicació
raonable del descobriment dels forats negres. En la segona part, es defineix què és
exactament un forat negre, i es segueix amb l’explicació dels seus tipus, les seves
propietats, i alguns fenòmens peculiars sovint sorprenents. En aquesta part s’intenta
respondre la pregunta inicial. Finalment, en l’últim apartat s’enumeren algunes de les
proves experimentals més precises a favor dels forats negres, concloent amb uns
anàlisis breus de dues d’aquestes proves.

El títol del treball és Els forats negres, i és tant senzill perquè el treball està repartit de
manera equitativa, o si més no aquesta ha sigut la meva intenció, en les diverses parts
que he considerat més importants. És a dir, aquest treball no es cenyeix estrictament a
la resposta de la pregunta sobre si alguna cosa escapa o no, sinó que més aviat es
tracta d’una guia bàsica. Per tot això, i sense mostres de presumptuositat, he trobat
adequat titular el treball així.

Les fonts d’informació del meu treball són bàsicament la biblioteca del poble i
Internet: La majoria de la informació bàsica l’he treta de llibres de divulgació
científica, però tota la documentació més específica l’he treta de revistes i pàgines
web de física i astronomia. En tot moment he intentat proveir-me del material didàctic
més fiable i rigorós, per tal d’elaborar un bon Treball de Recerca. Espero haver-ho
aconseguit.

2
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2.Part Històrica

En aquesta part inicial del treball farem un breu repàs a una sèrie d’esdeveniments que
al llarg de la història han anat ampliant el contingut de coneixements en el camp dels
forats negres. Un camp, que inicialment era purament teòric però que avui en dia juga
un paper molt important en les observacions astronòmiques de l’Univers.

2.1 Els primers antecedents i el naixement teòric dels

forats negres

Els primers indicis del que avui en dia anomenem forat negre apareixen el 1783 quan
John Michell presentà un article a la Philosophical Transactions of the Royal Society
of London el 27 de novembre en el que combinava la teoria de la gravetat amb la
descripció corpuscular de la llum, ambdues de Newton.

El que Michell argumentava en aquell article es que si un cos fos suficientment

massiu i compacte generaria un camp gravitatori prou intens per atraure qualsevol
cosa, o tal com es diu actualment: la velocitat d’escapament seria major que la
velocitat de la llum, i per tant, totes les partícules massives, ones electromagnètiques,
i tot tipus d’informació en general caurien inexorablement cap aquest objecte. Michell
anomenà estrella negre a un objecte d’aquestes característiques.

Pierre Laplace (anomenat marquès de Laplace) va arribar a la mateixa idea que

Michell de manera independent l’any 1794. El que resulta més curiós és que aquesta
idea només figura en les dues primeres edicions del seu llibre Le Système du Monde.
Sembla ser que la va excloure en la tercera edició de 1808 a causa del predomini de la
teoria ondulatòria per sobre de la corpuscular durant el segle XIX, i per tant no estava
gaire clar si la gravetat afectava la llum o no, ni en la manera en que ho podia fer.
Gràcies a això el tema de les estrelles negres s’abandonà fins que aproximadament
dos segles després es tornà a aixecar amb més força.

3
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

El següent pas el va fer Karl Schwarzschild, un astrofísic alemany que estava al front
rus servint Alemanya durant la Primera Guerra Mundial.

Schwarzschild
estudià la teoria
revolucionària
d’Einstein sobre la
relativitat general i
amb una rapidesa de
comprensió
sorprenent va calcular quina seria la intensitat de la gravetat (entesa com a curvatura
de l’espai i el temps segons la relativitat) a l’exterior i a interior de les estrelles. Els
resultats de Schwarzschild presentaven unes conclusions molt importants: quan un
d’aquests cossos esfèrics i sense rotació es comprimís fins que la seva superfície
arribés a un radi crític, la llum que emet seria capturada per la mateixa gravetat de
l’estrella.

Tot i això aquesta solució era massa especial, ja que només descrivia el comportament
de la gravetat en objectes estàtics mentre que la majoria de cossos aproximadament
esfèrics com ara els planetes o les estrelles tenen rotació. Dos anys més tard H.
Reissner i G. Nordström van descobrir una equació que descrivia forats negres
estables però amb càrrega elèctrica. De tota manera, el problema de la simplificació
de Schwarzschild el resoldria cinquanta anys més tard el neozelandès Roy Kerr
trobant una equació que ampliava la de Schwarzschild a tots els cossos, fossin
simètrics o no.

Fins aquí arriba el que seria el naixement del concepte teòric de forat negre. Fins
aquest moment els raonaments que es feien no passaven de ser senzilles
elucubracions mentals a partir d’una teoria donada, sense el recolzament (o
desaprovació) de dades experimentals.

Amb el posterior descobriment de les nanes blanques, estrelles de neutrons i altres

cossos aquest concepte teòric inicial començà a agafar força i perfeccionar-se, de

4
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

manera que els físics es començaren a plantejar si els forats negres existirien més
enllà del paper.

5
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2.2 La història que du al descobriment dels forats

negres

A partir de principis del segle XX es van produir una sèrie de descobriments cabdal
que promourien l’evolució de la física tant a descobriments teòrics (com ara les
aplicacions de la teoria de la relativitat i la teoria quàntica) com a descobriments
experimentals no menys sorprenents. La combinació de tal descobriments mostren
sens dubte el gran avenç que van experimentar algunes branques de la física, com ara
la física nuclear amb la creació de la bomba atòmica o l’astrofísica amb una millor
comprensió de l’evolució estel·lar.

L’any 1911 Ejnar Hertzprung construí un diagrama on relacionava la magnitud

absoluta i l’espectre d’una estrella. Aquest diagrama, anomenat sèrie principal,
proporciona encara actualment una explicació bastant raonable del comportament dels
diversos tipus d’estels. Henry Norris Russell va arribar al mateix resultat que
Hertzprung de manera independent, i per tant el diagrama és conegut com a diagrama
de Hertzprung-Russell, i posteriorment fou completat amb descobriments com ara els
mecanismes nuclears de generació d’energia de les estrelles, estudiats sobretot per
Hans A. Bethe.

A la figura de l’esquerra veiem una representació en blanc i negre del diagrama de Hertzprung –
Russell i a la dreta el mateix diagrama però amb color i incloent les nanes blanques i les gegantes
vermelles (parts inferior esquerra i superior dreta respectivament). La línia de punts en diagonal
representa la seqüència principal, és a dir el lloc on les estrelles passen la major part de la seva
existència mentre es mantenen en acció. Quan esgoten el seu combustible (fixem-nos en el Sol del
diagrama de l’esquerra) es van movent cap a la dreta i esquerra del diagrama, fins que moren.

6
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

El següent pas és l’estudi de les nanes blanques, un tipus d’estrella morta molt
comprimits. La part que ens interessa més de l’estudi de les nanes blanques és el que
els hi passa quan estan a punt de morir.

A partir d’aquí entra en escena Subrahmanyan Chandrasekhar, que trobà un límit en la

massa de les nanes blanques mentre feia un viatge en vaixell. Chandrasekhar corregí
l’error que cometé Sir Arthur Eddington (un físic de molt prestigi de l’època) en
considerar la pressió de les estrelles com a causa del moviment dels àtoms. El que va
fer Subrahmanyan va ser considerar-la com la pressió de degeneració electrònica, és
a dir la pressió que causava la repulsió entre els electrons, i no pas dels àtoms. Amb
aquesta suposició, Chandrasekhar arribà al resultat que totes les nanes blanques
haurien de tenir forçosament una massa per sota de les 1’4 masses solars per tal
d’equilibrar la gravetat amb la pressió interna. Aquest límit rebé el nom de límit de
Chandrasekhar. Tres anys més tard, Chandrasekhar trobà una prova més consistent
que continuava mostrant que totes les nanes blanques estaven per sota del seu límit, a
partir dels seus resultats elaborà un diagrama on es mostra la massa i la
circumferència crítica de cada nana blanca.1 Les dades del diagrama coincidien molt
bé amb les observacions astronòmiques realitzades.

El diagrama de Chandrasekhar estableix el comportament de les estrelles a partir de les seves masses i
circumferència. La regió ratllada del gràfic, que es situa majoritàriament a la part esquerra, tracta els
casos en que la pressió de degeneració supera a la gravetat, mentre que la regió blanca representa quan
la gravetat supera a la pressió. Veiem que la línia d’equilibri es torna horitzontal a mesura que ens
acostem a les 1’4 masses solars, per tant cap nana blanca pot superar aquest límit.

1
S’entén com a circumferència crítica la longitud de la circumferència màxima d’una estrella (equador)
expressada com a 2 R .

7
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Tot i els meravellosos resultats de Chandrasekhar, aquest va haver de deixar d’insistir

a causa de la repressió que li causava Eddington, el qual estava en contra dels seus
resultats i feia que ningú els acceptés. Tot i això, Chandrasekhar deixà una obra
titulada An Introduction to the Study of Stellar Structure amb els seus resultats.

Després que Chandrasekhar hagués resolt el problema de massa de les nanes blanques
va sorgir el problema de què li passava a una estrella que superés el límit de
Chandrasekhar. El primer en trobar una resposta a aquesta pregunta fou Fritz Zwicky,
que juntament amb Walter Baade descobrí les supernoves i finalment hi trobà una
explicació: una supernova era el resultat de l’explosió d’una estrella molt massiva que
deixava un nou tipus d’estrella com a nucli: una estrella de neutrons. Baade i Zwicky
presentaren els seus resultats l’any 1934, però fins al 1968 la seva teoria no rebria la
corresponent confirmació experimental.

El problema que sorgí amb el descobriment de les estrelles de neutrons i de les

supernoves era què li passava a les estrelles de neutrons i quina relació tenien amb les
nanes blanques. El primer a aportar resultats a la qüestió fou J. Robert Oppenheimer
amb l’ajuda de George Volkoff, que trobà una massa màxima per a les estrelles de
neutrons tal com trobà Chandrasekhar anys abans per a les nanes blanques. Aquest
límit es coneix com a límit d’Oppenheimer-Volkoff tenia un valor d’entre 0’5 i 3’5
masses solars (encara que avui en dia aquest interval s’ha reduït a 1’5 i 3 masses
solars). La situació es pot veure en el gràfic següent:

Aquest diagrama és una combinació dels resultats de Chandrasekhar i Oppenheimer, aquest últim havia
aconseguit mostrar que hi havia una massa a partir de la qual es formaven estrelles de neutrons, però es
presentaven dos dubtes nous: si hi havia una massa màxima per a les estrelles de neutrons i com unir-
les amb les nanes blanques.

8
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

A partir d’aquí es produeix un lapsus temporal bastant gran degut a l’inici de la

Segona Guerra Mundial, que va fer que els físics es dediquessin majoritàriament a
l’estudi de física a escales microscòpiques. Fins a mitjans anys 50 no es tornaria a
reprendre la qüestió, i la persona a resoldre els problemes que deixà Oppenheimer fou
John Archibald Wheeler.

Wheeler, amb l’ajuda de B. Kent Harrison i Masami Wakano va omplir els buits que
hi havia en l’estudi de l’evolució estel·lar. A gran escala els seus resultats es poden
veure en gràfic que va confeccionar i anomenar com a diagrama catàleg dels objectes
celestes morts, que es mostra a continuació:

El catàleg de Wheeler que ens mostra bàsicament tres coses importants: les masses menors de 1’4
masses solars són planetes i majoritàriament nanes blanques. Si la densitat d’una estrella es fa més gran
que les de les nanes blanques estables, aquesta esdevé una nana blanca inestable o una estrella de
neutrons també inestable. A partir d’una densitat major i una massa d’unes 1 i poques masses solars les
estrelles esdevenen estrelles de neutrons estables, les quals estan per sota de les 3 masses solars. A
partir d’aquest límit, que s’ha d’acabar de concretar, les estrelles i tots els cossos sense pressió interna
esdevenen irreparablement forats negres.

Gràcies a tots aquests resultats, avui en dia sabem que les estrelles amb una massa fins
a unes 8 masses solars moriran com a nanes blanques; les que tinguin entre 8 i 20
masses solars moriran com a estrelles de neutrons, i les estrelles majors que les 20
masses solars moriran com a forats negres. Fins aquí arriba la història que ens permet
afirmar que els forats negres haurien d’existir, si més no la teoria no ho prohibeix.

9
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2.3 Progrés recent i situació actual

10
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Pel que fa a l’època que va de Wheeler fins als nostres dies, l’evolució en la
comprensió dels forats negres millorà completament: l’accelerament del seu estudi es
produí durant el període anomenat l’edat d’or, que va del 1964 fins al 1975 i en el
qual s’aportaren descobriments sensacionals. La imatge dels forats negres a ser la
d’uns éssers completament dinàmics que participaven en els fenòmens del seu
exterior. Quan aquesta activitat intel·lectual frenètica es va haver calmat, els
descobriments no cessaren, però sí que s’alentiren, fent que els últims descobriments
pel que fa als forats negres, si és que ni ha gaires, són merament observacionals.

Els descobriments de l’edat d’or es poden dividir en dos grans aportacions: el

descobriment que un forat negre no té pèl, i el descobriment de les seves propietats
dinàmiques a partir de l’estudi de la relativitat general.

La part de més mèrit del descobriment de l’absència de pèl d’un forat negre pertany
majoritàriament a Brandon Carter, Stephen Hawking, Werner Israel, Zel’dovich i
Novikov. Aquest descobriment diu bàsicament que un forat negre tant sols té tres
propietats ben establertes per a un observador exterior: la massa, la velocitat de
rotació (de fet és el moment angular) i la càrrega elèctrica. Per tant dos forats negres
amb les tres característiques idèntiques són exactament iguals, independentment de
quins objectes l’han format. Val a dir que dins del descobriment del pèl hi ha també
les relacions que es descobriren entre un forat negre i les lleis de la termodinàmica
gràcies a Jacob Bekenstein, fet que portà al descobriment més important de tots: la
radiació Hawking.

L’altre descobriment no menys important és el de les propietats dels diversos tipus de

forats negres. Aquest treball s’inicià gràcies a la solució de Kerr i les persones
principals que contribuïren a aquest descobriment foren Hans Reissner, Gunnar
Nordström, Roger Penrose, Robert Bayer, Richard Lindquist, Ted Newman i Bill Pres,
entre d’altres. En parlar de les propietats ens referim a tot allò que es pot saber a partir
de les equacions de la relativitat general i les seves aplicacions en referència,
òbviament, als forats negres.
He de dir que la part històrica dels descobriments de l’últim mig segle han sigut
innumerables, i per això m’és pràcticament impossible donar una explicació raonable
de tots ells. Els més importants, que com hem dit són el del pèl i el de les propietats

11
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

queden bastant explicats al llarg de l’apartat teòric, on es supera el mer anàlisi

històric.

3.Part Teòrica

12
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Fins ara hem parlat de la història dels forats negres, una cronologia d’esdeveniments
que ens ha portat fins al que actualment sabem. Hem explicat amb força detall la
majoria de conceptes sobre l’evolució estel·lar i demés, deixant les descripcions més
detallades pel que fa als forats negres, les seves propietats, etc., com a tema d’aquest
apartat, on s’intenta donar una descripció acurada, tot i que sense entrar en el camp
dels especialistes. En aquesta part també s’intenta trobar una resposta a la hipòtesi
sobre el que pot escapar d’un forat negre, ja que com veurem la resposta depèn d’una
qüestió teòrica.

3.1 Què és un forat negre

Se sol definir un forat negre com a un objecte amb una atracció gravitatòria tan
intensa que res, ni tan sols la llum, en pot escapar. Un forat negre no és únicament el
residu d’una estrella, o el que hi ha al centre de les galàxies. Un forat negre és
qualsevol cos, sigui quina sigui la seva procedència, on la gravetat supera amb escreix
a totes les altres forces, fent que tot cos que si acosti suficientment sigui incapaç de
fugir-ne. Un cos amb una gravetat tan imponent pot correspondre a un cos d’alta
densitat i amb una massa petita (com una estrella), o bé a un cos amb una densitat
baixa i una massa gran (com el nucli d’una galàxia).

Com hem vist en l’apartat anterior el concepte de forat negre, o millor dit una estrella
negre com s’anomenava llavors, va néixer de la mà de John Michell i P.S de Laplace,
i es descrivia amb les lleis de la física de Newton. Tant sols un segle més tard, amb la
recent nascuda Teoria de la Relativitat General, Karl Schwarzschild trobà una solució
que descrivia la curvatura de l’espaitemps (això és, la gravetat) en els cossos esfèrics
sense rotació com ara una estrella o un forat negre idealitzats. La nova teoria de la
gravetat que desenvolupà Einstein, després de la seva anterior aportació sobre la
relativitat especial, canvià completament la forma d’entendre l’Univers; l’espai i el
temps deixaven de ser un fons passiu on hi ocorrien els esdeveniments. L’espai i el
temps deixen de ser independents l’un de l’altre i s’uneixen en allò que es coneix com
a espaitemps, i a més participen en els esdeveniments. L’espai i el temps deixen de ser
independents l’un de l’altre i s’uneixen en allò que es coneix com a espaitemps, i a
més participen en els esdeveniments. Ens podem fer una lleugera idea d’aquest fet
amb la coneguda analogia de la làmina de goma:

13
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Aquest dibuix representa l’espai (i també el

temps) com una làmina de goma que es corba
per la presència d’una massa, la bola groga
del centre, fent que l’espai es corbi i el temps
es distorsioni. La curvatura de l’espaitemps és
l’equivalent a la força de gravetat de Newton,
així, en la relativitat general la gravetat es redueix a un problema de geometria.

Evidentment això tant sols és una analogia, no pas un exemple. El propòsit es fer-se
una vaga idea del concepte, ja que aquí es representa l’espai com una làmina
bidimensional, quan en té tres, i oblidant-nos del temps, que és difícil imaginar-se’l
com una dimensió més.

Segons Michell i Laplace, com ja s’ha dit abans, el comportament de la llum en els
forats negres no deixava de ser diferent del d’una partícula qualsevol, fent que aquesta
pugés en el seu intent per escapar, anés frenant progressivament fins que finalment
tornés a caure.

La nova teoria de la relativitat ampliava la teoria newtoniana a les situacions on la

intensitat del camp gravitatori, o millor dit la distorsió espaitemporal era més forta, i
és precisament aquí on entren en escena els forats negres: les situacions en que la
gravetat es feia infinitament intensa, incapaç de ser equilibrada per cap altra força.

En la solució que trobà Karl Schwarzschild s’arribava a la conclusió que podria existir
una regió de l’espaitemps limitada per un horitzó d’esdeveniments en forma esfèrica
de la que absolutament res en podia escapar. El radi d’aquest horitzó s’anomena radi
de Schwarzschild i ve donat per l’expressió:

14
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2GM
R , on G és la constant de la gravetat, M la massa del cos, i c la velocitat de la
c2
llum.

La importància d’aquest radi queda reflectida en la mètrica de Schwarzschild, que

escrita en coordenades esfèriques  r , ,   és:

 
 r   1  2 2
dr  r  d  sin  d 
 
ds 2    1  g c 2 dt   2

 r   1  rg 

 r 
1
No hem de parar massa atenció a tota l’expressió, només fixem-nos en el terme r
1 g
r

, on rg és el radi de Schwarzschild. Quan r, que és el radi de l’estrella, es va

empetitint i s’acosta a rg , el denominador tendeix a zero, i això, al seu torn, fa que tot
el terme tendeixi cap a infinit, i precisament d’aquí ve el nom de Singularitat de
Schwarzschild, que no hem de confondre amb la singularitat del centre de l’objecte,
sinó que es tracta de la de l’horitzó2

Dibuixos de la distorsió de l’espaitemps causada per un forat negre en l’analogia de la làmina de goma.

Això és una petita mostra de la geometria que s’utilitza per treballar amb el resultat de
Schwarzschild. L’objectiu tant sols és mostrar la solució que va iniciar tot el
moviment dels forats negres, sense pretendre entrar en un estudi de relativitat ni
geometria diferencial. El més remarcable d’aquesta solució és la seva senzillesa i
rigor, en paraules de Schwarzschild: “Sempre és plaent tenir a disposició d’algú una
solució rigorosa de forma simple”. Més endavant, Roy Kerr amplià la solució de

2
Segons la solució de Schwarzschild hi havia una singularitat a l’horitzó, no deia res del que hi havia a
dins del forat negre.

15
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Schwarzschild als forats negres en rotació, cosa que donava plena descripció al
comportament de tots els forats negres existents. Realment una poderosa eina
matemàtica.

16
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

3.2 Com es forma un forat negre

De fet aquesta pregunta és una mica problemàtica, ja que no podem generalitzar i dir
que els forats negres tenen un únic sistema de formació. De moment tant sols es
coneixen dos tipus de forats negres: els d’origen estel·lar i els que rauen en els nuclis
de galàxies actives. Aquests dos tipus de forats negres són dels que se’n tenen més
proves. Tot i això, proves recents semblen apuntar cap a la possibilitat d’un tercer
tipus de forat negre de massa entre els estel·lars i els galàctics, i alguns científics
parlen de la possibilitat teòrica de forats negres minúsculs. A pesar d’això, en aquest
treball tan sols ens referirem a aquells tipus que tenen un recolzament més fort, tant
teòric com experimental.

Entre d’altres aspectes de l’edat d’or, s’estudià el procés de formació d’un forat negre
a partir d’una estrella prou massiva. Avui en dia es creu que de les moltes estrelles
actives que podem mesurar amb els telescopis, només aquelles que superin la massa
del nostre Sol en una proporció de vint a un seran capaces de deixar un forat negre al
morir. Expliquem com s’ho fa:

Al llarg de l’existència d’una estrella, aquesta es passa la majoria del seu temps dins
la seqüència principal, i ocuparà posicions diferents segons quina sigui la seva massa.
Com més massiva és una estrella, més ràpidament consumeix el seu combustible que
la manté activa pel procés de fusió dels seus àtoms d’hidrogen en heli, quan esgoten
les seves reserves d’heli, aquesta es comença a inflar i les seves capes més externes es
refreden i s’enrogeixen. Mentrestant, l’estrella és capaç de continuar fusionant els
àtoms d’heli en carboni, i aquest en altres elements més pesants, i així obté energia.
Però la fusió estel·lar té un punt final, que és quan la fusió genera àtoms de ferro i
forma un nucli de ferro. Quan l’estrella intenta fusionar el ferro, es causa el desastre.
La fusió del ferro consumeix més energia en lloc de produir-la, llavors l’estrella
intenta subministrar aquesta energia contraent el seu nucli una mica més, fins que
aquest provoca una explosió de les capes més externes en forma de supernova.

17
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Aquesta explosió gegant deixa un nucli al seu centre, que precisament és el que hi
havia al centre de
l’estrella i que la fa
explotar. Depenent de la
massa del nucli que ha
deixat la supernova,
aquest serà una estrella
de neutrons o bé un
forat negre. Si
l’explosió de l’estrella
ha sigut prou forta per a
reduir el nucli per sota
del límit de les estrelles de neutrons, aquesta serà una estrella de neutrons, però si ni la
supernova ha servit per a fer-ho, aquesta serà inevitablement un forat negre d’origen
estel·lar.

En aquest quadre es veu l’evolució de les estrelles en funció

de la seva massa. Les estrelles normals fins a una massa de
vuit sols moren com a nanes blanques: les menys massives
ni tan sols passen per la fase de geganta roja. D’altres de
més massives si que hi passen. Seguint les nanes blanques
passem a les estrelles de neutrons, formats per les estrelles
de massa considerable, que acaben al cementiri de les
estrelles de neutrons. I per acabar, les estrelles més massives
de totes, que moren com a forats negres.

En el punt 1 veiem una estrella activa amb les seves capes internes d’elements cada vegada més
complexos i pesants. En el 2 com el nucli es contrau per a formar un nucli de neutrons i l’estrella
explota en forma de supernova. Finalment, en el punt 3 es veu l’esclat de la supernova i el residu que
deixa, que en aquest cas és una estrella de neutrons.

18
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Es creu fins i tot que es podrien formar forats negres a partir de les estrelles de
neutrons. En el cas que la supernova deixi una estrella de neutrons inestable i aquesta
es transformi en un forat negre, o en el cas que aquesta, per algun motiu com ara
l’acreixement de matèria, augmenti la seva massa fins a superar el límit i esdevenir un
forat negre. De tota manera, les supernoves només deixen dos restes: una estrella de
neutrons o un forat negre.

Deixant els forats negres estel·lars, hi ha, com ja hem dit, els dels nuclis de les
galàxies actives, dels quals se’n tenen més proves però menys explicacions. Aquest
tipus de forats es podrien haver format com a unió de diversos forats negres d’origen
estel·lar3 que s’han anat unint i han format un forat negre més gros. També podria
haver sigut format a partir d’un sol forat negre que hagi anat empassant-se matèria i
així créixer (sembla que ha sigut així). No se sap del cert com es formen, encara que
recentment s’han obtingut proves de la relació entre aquests nuclis i la formació
accelerada d’estrelles que sembla donar privilegi a algunes explicacions.

3.3 Quins tipus de forats negres hi ha i quines

peculiaritats tenen
Primer de tot cal remarcar la ambigüitat que presenta la paraula tipus de forat negre:
per una banda podem dir que un forat negre és estel·lar o galàctic, mentre que per
altra banda podem dir que un forat negre és rotatori, rotatori amb càrrega elèctrica,
etc. En ambdós casos, ens referim a un tipus de forat negre: en el primer cas fem
referència a la mida, mentre que en el segon cas fem referència a altres propietats
independents de la massa. És en aquest últim aspecte al que volem fer un incís en
aquest apartat: els tipus que sorgeixen de les descripcions matemàtiques i les seves
característiques.

FORATS NEGRES DE SCHWARZSCHILD:

El primer tipus de forat negre és el definit per Schwarzschild, del qual ja n’hem donat
l’expressió i fet un petit anàlisi. Tan sols hem de recordar que aquesta solució descriu
3
Hi ha fins i tot científics que tenen en compte la possibilitat que els forats negres petits dels que hem
parlat abans hagin anat creixent i unint-se amb ells mateixos i altres tipus de matèria.

19
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

uns forats negres molt idealitzats: perfectament esfèrics i sense rotació ni càrrega
elèctrica.

Com ja sabem, els forats negres de Schwarzschild tenen un horitzó d’esdeveniments:

una membrana semi-permeable de la qual es pot entrar però no sortir. Aquest horitzó
és perfectament llis, tal com el forat en si mateix, i té un radi anomenat radi de
Schwarzschild, que és proporcional a la massa. Si el forat s’empassa massa, l’horitzó
d’esdeveniments augmenta.

Els forats negres de Schwarzschild es formen a partir

d’estrelles esfèriques i sense rotació que es col·lapsen.
Mentre l’estrella es col·lapsa, la seva superfície arriba a un
punt on la velocitat d’escapament iguala la velocitat de la
llum, i és llavors quan apareix l’horitzó d’esdeveniments, que
no és res més que un ésser matemàtic sense sentit físic.
L’estrella, que ara és dins l’horitzó i no es pot veure per
l’exterior, continua comprimint-se com si res no hagués passat, fins a reduir-se a un
punt d’infinita densitat, que s’anomena singularitat i coincideix amb el centre de
l’esfera. De fet, que existeixi una estrella sense rotació i plenament esfèrica és
extremadament improbable, i per tant també és igual d’improbable que existeixin
forats negres descrits per la solució de Schwarzschild.

Aquí tenim un esquema en dues dimensions d’un

forat negre de Schwarzschild: La circumferència lila
representa l’esfèrica fotònica, que és el lloc on la
llum comença a seguir òrbites inestables. La
circumferència negre representa l’horitzó
d’esdeveniments, del qual ja n’hem parlat. I
finalment el punt verd representa la singularitat, que
és on va a parar tota la matèria que travessa
l’horitzó.

El concepte d’esfera fotònica no és res més que una esfera imaginaria, tal com
l’horitzó d’esdeveniments, i tots dos limiten una regió en la que canvien les coses:

20
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

L’horitzó és la barrera que separa allò que es pot escapar i allò que no pot.
Anàlogament, l’esfera fotònica separa allò que pot mantenir una òrbita estable del que
no. Just a l’esfera fotònica, situada a 1,5 vegades el radi de Schwarzschild, la velocitat
requerida per a mantenir una òrbita estable (velocitat orbital, no pas velocitat
d’escapament) és la velocitat de la llum. Per tant, si algú travessa l’esfera fotònica no
serà capaç de mantenir-se en òrbita però encara tindrà l’oportunitat d’escapar.

FORATS NEGRES DE REISSNER-NORDSTÖM:

El segon tipus de forats negres sense rotació són els que es descriuen mitjançant la
solució de H. Reissner i G. Nordström. Aquests forats negres són pràcticament iguals
que els de Schwarzschild, amb l’única diferència que aquests tenen càrrega elèctrica.

Suposem que inicialment tenim un forat negre sense

rotació ni càrrega elèctrica, que respon perfectament a la
solució de Schwarzschild. Suposem també que li llancem
càrrega elèctrica al forat, llavors el forat farà una cosa
bastant estranya: l’horitzó d’esdeveniments que teníem
s’encongirà una mica i es formarà un segon horitzó
d’esdeveniments per sobre del primer4. Quan es travessa
l’horitzó extern, la matèria es veu obligada a moure’s cap endins, i encara més
sorprenentment, es creu que quan es travessa l’horitzó intern la matèria deixa de ser
atreta cap a l’interior. És a dir, la matèria només es mou obligatòriament cap al centre
en la regió compresa entre els dos horitzons.

De totes maneres si trobar-se un forat negre de Schwarzschild, sense rotació ni

càrrega elèctrica ja és poc probable, el fet de trobar-se’n un de Reissner-Nodström
encara ho és més.

FORATS NEGRES DE KERR:

4
Aquest segon horitzó d’esdeveniments també rep el nom d’horitzó de Cauchy o de causalitat. Res del
que hi hagi entre la singularitat i el segon horitzó en pot escapar, tal com passa amb la regió compresa
entre el segon i el primer horitzó.

21
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

El tercer tipus de forat negre es descriu amb la solució de Roy Kerr, que tracta sobre
tots els forats negres en rotació i sense càrrega elèctrica.

La forma del forat negre, o si més no la de l’horitzó, és la d’un

el·lipsoide, més bombat a mesura que la rotació augmenta.
Si aquesta és zero, la forma és perfectament esfèrica, és a
dir un forat negre de Schwarzschild.

Tots els forats negres que tinguin rotació són descrits per la solució de Roy Kerr, i tots
tenen la mateixa forma el·lipsoidal. Aquest tipus de forats negres té unes quantes
regions característiques:

Primer de tot tenen una zona en forma d’el·lipsoide que s’anomena ergosfera 5.
L’ergosfera és una regió on la seva frontera exterior
rep el nom de “límit estàtic”: un cop s’entra en
aquesta regió és impossible estar en repòs. Fora de
l’ergosfera els cossos es mouen gràcies a
l’enrotllament de l’espai en la direcció del moviment
del forat, però poden equilibrar aquest moviment
intentant-se moure en la direcció oposada (s’anul·len
els dos moviments). Un cop dins l’ergosfera, és impossible estar-se quiet però encara
és possible escapar de l’atracció gravitatòria. Després de l’ergosfera hi ha l’horitzó
exterior, i dins d’aquest trobem l’horitzó interior, les propietats dels dos horitzons són
exactament les mateixes que les dels forats amb càrrega. Dins de l’horitzó intern
trobem la singularitat, que sorprenentment no és un punt com en els altres tipus, sinó
un anell. Curiosament també, sembla ser que els cossos que travessen l’horitzó
interior poden evitar xocar contra la singularitat.

De totes maneres no és
segur quin és el
comportament dels cossos
un cop es troben dins de
5
Val a dir que, abans de l’ergosfera hi han les esferes fotòniques. Aquestes esferes, igual que en els
altres forats, són zones on la llum que incideix amb l’angle adequat passa a descriure òrbites estables,
però tot i això, aquest fet no té rellevància en el que passa als cossos que cauen al forat negre.

22
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

l’horitzó d’esdeveniments, i encara ho és menys com es comporta en presència d’una

singularitat. De moment tot el que podem fer és especular sobre l’interior dels forats
negres fins que no s’obtingui una teoria que uneixi la teoria de la gravetat amb la
teoria quàntica.

FORATS NEGRES DE KERR-NEWMAN:

El quart tipus de forat negre descriu un forat negre complet, és a dir, en el cas molt
poc probable que un forat negre tingui rotació i càrrega elèctrica a la vegada.

De fet un forat negre de Kerr-Newman no és gaire diferent que el forat negre de Kerr,
l’única novetat és l’aparició d’unes línies magnètiques produïdes per la interacció del
remolí geomètric degut a la rotació amb el camp elèctric associat a la càrrega.

Un forat rotatori amb càrrega elèctrica

té una estructura interna igual que la
d’un forat de Kerr. Per això i per la
poca probabilitat de la importància de
la càrrega elèctrica als casos reals es
considera la solució de Kerr com a
universal.

Fins aquí arriba l’enumeració i descripció dels diferents tipus de forats negres
possibles. És interessant remarcar que només s’ha dit allò que és més segur, ja que hi
han moltes especulacions sobre la possibilitat de viatjar en el temps i coses així
basades en l’estructura dels forats negres que no he cregut convenients de mesclar en
aquest apartat. De fet en l’estructura dels forats negres no hi ha pràcticament res del
cert, experimentalment s’han obtingut proves només de l’horitzó de successos, i la
visió que tenim del seu interior pot canviar d’un dia per l’altre.

23
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

3.4 Fenòmens peculiars que ocorren als forats negres

En aquest apartat parlarem dels fenòmens que es duen a terme en els forats negres i a
les seves rodalies. Tal com es diu a la part històrica: els forats negres deixen de ser els
éssers pacífics de la visió clàssica per a passar a ser més dinàmics. Aprofitem per a
exposar breument els conceptes relativament nous en aquest camp. En aquest apartat

24
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

també s’intenta donar resposta a la pregunta formulada inicialment: s’escapa realment

alguna cosa d’un forat negre?

Un dels descobriments més importants en referència als forats negres és la seva

radiació, i per extensió la seva relació amb la termodinàmica.

Comencem parlant de la relació entre l’horitzó de successos d’un forat negre amb la
seva entropia interna:

RELACIÓ ÀREA DE L’HORITZÓ – ENTROPIA I RADIACIÓ HAWKING:

A mesura que un forat negre va empassant matèria de les seves rodalies augmenta la
seva massa i per tant augmenta també l’àrea de l’horitzó de successos, i com ja sabem
l’horitzó és una esfera matemàtica. L’àrea és la superfície d’aquesta esfera. Stephen
Hawking i Christodoulou demostraren que l’àrea de l’horitzó sempre augmenta en
diferents ocasions.

Aquí veiem una representació de com

augmenta l’àrea de l’horitzó de successos a
mesura que flueix el temps. El dibuix de
l’esquerra representa el forat negre quan
s’empassa matèria i el segon dibuix
representa la unió de dos forats negres.
Hawking demostrà que l’àrea total de la
unió de forats negres sempre ha de ser
superior a la suma de les àrees per separat.

El descobriment que l’àrea sempre augmenta es va relacionar amb una altra magnitud
que també augmentava sempre: l’entropia, que és una magnitud pròpia de la
termodinàmica que mesura el desordre d’un sistema aïllat, com ara una capsa, una
habitació, i fins i tot un forat negre. Bekenstein teoritzà que l’entropia interna d’un
forat negre és proporcional a l’àrea del seu horitzó de successos, l’expressió que
actualment descriu això és:

25
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

On A és l’àrea de l’horitzó d’esdeveniments del forat negre, la constant de

Planck, k la constant de Boltzmann , G la Constant de Newton de la gravitació, c la
velocitat de la llum, i S l’entropia del forat negre.

Aquesta relació suposava que, si un cos tenia entropia també havia de tenir
temperatura, i el fet de tenir temperatura suposava a la vegada que emetia radiació. La
idea d’un forat negre com un cos que radiï i tingui temperatura sembla molt estranya,
malgrat tot és certa. Hawking descobrí que els forats negres tenen una temperatura
que depèn de l’expressió:

On T és la temperatura del forat, M és la massa del forat, i els altres símbols són els
mateixos que a l’expressió anterior.

Tot això dona lloc al descobriment de la radiació Hawking,

que és un fenomen que sembla contradictori amb el
concepte de forat negre:

La mecànica quàntica diu que fins i tot a

l’espai buit hi ha d’haver una certa energia
anomenada energia de buit, que permet la
creació de parells partícula-antipartícula,
donant lloc a partícules que s’anomenen
virtuals. Una de les partícules virtuals tindrà
energia negativa i l’altre energia positiva, la
partícula negativa tindrà una vida curta ja
que normalment les partícules del nostre Univers són positives. Aquest fenomen pot
ocórrer fora de l’horitzó de successos, i pot passar que una de les partícules entri al
forat negre (la d’energia negativa) , i es torni real gràcies a l’adquisició d’energia,
segons l’expressió E  mc 2 , mentre cau cap al forat negre. Un cop que l’altra
partícula es queda sense la seva parella, no s’aniquilarà amb ella, i d’aquesta manera

26
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

és capaç d’escapar i també esdevenir real, o bé caure al forat negre, encara que seria
més normal que escapés ja que té energia positiva. En el cas que escapi, aquesta
partícula es torna real també, i sembla com si el forat negre l’hagués radiat. Tant sols
és una il·lusió, el forat negre en si mateix no radia res, tan sols s’empassa matèria
com sempre, i es va evaporant a mesura que la seva matèria interna s’anihila amb les
partícules negatives que hi cauen.

A mesura que el forat negre va evaporant-

se gràcies a l’anihilació amb les partícules
incidents, l’altre partícula surt disparada
cap enfora causant radiació. Aquest procés
s’accelera a mesura que el forat perd més
massa. De moment no se sap què passa
quan un forat negre té poca massa però el
que sembla més segur és que explota i
potser fins i tot torna a l’Univers exterior
tota la informació que li ha robat al llarg de la seva vida, això proporcionaria una via
d’escapada a la matèria del forat negre, encara que molt més tard de la seva entrada i
segurament bastant transformada. Tot i això la radiació d’un forat negre és molt i
molt feble, ja que els forats negres que coneixem són massa massius perquè aquest
efecte sigui observable. La radiació Hawking només seria detectable en forats negres
molt petits, i de moment no en tenim constància.

Així doncs la qüestió de la radiació Hawking dóna una resposta parcial a la meva
pregunta: aquesta permet que s’escapi matèria, però no del forat negre, sinó de molt a
prop. Tot i això aquesta resposta no està del tot completada; ja que no sabem què pot
passar dins els forats negres i si realment la matèria del seu interior podrà escapar cap
a l’exterior. D’altra banda, veurem que alguns forats negres també emeten matèria i
un altre tipus de radiació d’una manera molt més intensa que la radiació Hawking.

CORRIMENT AL VERMELL GRAVITATORI:

27
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Quan una senyal de llum s’atansa a un forat negre aquesta es desplaça cap a longituds
d’ona més energètiques a causa de la dilatació temporal causada per gravetats
intenses6:

La relativitat general diu que les acceleracions intenses (la gravetat es considera
equivalent a l’acceleració) causen un alentiment del temps respecte un observador
exterior en repòs. Si suposem un observador llunyà que intenta veure algú caure a un
forat negre, i la persona que hi cau emet algun tipus de senyal, com ara pulsacions
regulars de llum, a mesura que aquest es vagi acostant al forat negre les pulsacions es
faran més i més llargues, i l’interval de temps entre elles també. Així, l’observador
veurà a la persona (o les seves senyals de llum) moure’s cada vegada més lentament,
fins a aturar-se a l’horitzó d’esdeveniments, on les pulsacions de llum es fan
infinitament llargues. A part d’això, la llum no escaparà de l’horitzó, i per tant
l’observador no en sabrà mai més res.

Aquesta figura mostra un desplaçament cap al vermell, és a dir, cap a longituds d’ona
més llargues i energies més baixes. En el cas de la persona que cau al forat negre,
passaria això, fins que l’ona fos totalment plana.

Podem veure el desplaçament causat per la gravetat en una imatge d’un forat negre on
els raigs de llum són afectats per la seva rotació. A mesura que un raig s’hi acosta es
desplaça cap al blau, fins a tornar-se
ultravioleta (representat en lila), els que
s’aconsegueixen escapar perquè són llançats
amb la inclinació necessària, es tornen a
desplaçar cap al vermell mentre s’allunyen.

6
El desplaçament cap al vermell vol dir que les longituds d’ona d’un senyal emès per un objecte es fan
més llargues progressivament. Aquest desplaçament pot ser causat pel moviment d’un cos (el so que fa
una ambulància quan se’ns allunya) o bé per l’intens camp gravitatori d’un lloc. En el primer cas es
tracta de l’efecte Doppler, que és diferent del que expliquem aquí. El desplaçament cap al blau indica el
contrari: un desplaçament cap a longituds d’ona més curtes i més energètiques.

28
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Veiem que alguns dels raigs llançats en el sentit contrari al moviment es corben fins
que finalment s’hi adapten.

ENROSCAMENT DEL SISTEMA DE REFERÈNCIA:

Hem vist que els forats rotatoris arrosseguen amb ells l’espaitemps que els envolta,
fent que qualsevol cosa, matèria, llum, etc., tendeixi a moure’s en la direcció i sentit
del moviment.

Podem veure aquesta rotació de l’espaitemps en les següents imatges d’un sistema de
coordenades corbat:

Seqüència d’imatges, de dreta a esquerra, que mostra com s’accelera el forat i s’enrosca el sistema de
coordenades al voltant seu. D’aquesta manera tots els cossos es veuen obligats a seguir cada com amb
més força el sentit de rotació del forat.

Aquesta rotació de l’espaitemps que causa el moviment dels objectes el podem

detectar perfectament en els sistemes binaris o en els centres actius de galàxies (AGN,
d’Active Galactic Nuclei), on hi ha un forat negre rotatori rodejat d’un disc
d’acreixement.

DISCOS D’ACREIXEMENT I RAIGS ENERGÈTICS:

Tan en els sistemes binaris com en els AGN, es forma el que s’anomena un disc
d’acreixement al voltant del pla de gir del forat negre, un disc d’acreixement no és res

29
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

més que matèria, sigui quina sigui la seva procedència, tipus, etc., arremolinada al
voltant del forat negre. La presència d’un
disc d’acreixement suposa l’expulsió de
material per dos raigs orientats en l’eix de
gir del forat. Aquests raigs s’anomenen
jets, i són creats a partir del material més
intern del disc d’acreixement. Hi ha certa
polèmica en determinar quin és el mètode
en que es creen els jets, durant l’edat d’or
se’n van proposar quatre de diferents, i
sembla ser que el procés de Blanford-
Znajek és el més precís: Segons aquest procés els jets són produïts per fortes forces
electromagnètiques creades per la matèria arremolinant-se cap al forat negre.
Aquestes forces arranquen gas i camps magnètics fora del forat negre a través de l’eix
de rotació en un jet de forma molt estreta. Dintre del jet, les ones de xoc fan que els
electrons energètics girin en forma d’espiral al voltant del seu camp magnètic i radiïn
un tipus de radiació anomenada radiació sincrotó. Aquesta radiació, juntament amb
altres radiacions (raigs X, etc.) i la matèria expulsada pels jets proporciona la manera
que hem mencionat anteriorment que té la matèria relativament propera per a escapar
d’un forat negre, evidentment amb disc d’acreixement.

4.Part Experimental

En aquesta part del treball aplicarem les qüestions més bàsiques en referència a la
detecció experimental dels forats negres: on i com es busquen, què tenim per a
afirmar que els forats negres existeixen, etc. Finalment farem una enumeració i
definició breu d’alguns dels forats negres o pressumptes forats negres observats per

30
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

acabar amb una anàlisi una mica més profunda d’un parell de les observacions de més
pes.

4.1 Com es detecten els forats negres

Hem après que els forats negres poden ser fruit de l’explosió d’algunes estrelles o bé
poden residir al nucli de les galàxies actives (AGN), per tant, com que les galàxies
contenen una immensitat d’estrelles, resulta força lògic buscar els forats negres
estel·lars i galàctics en diverses regions d’una mateixa galàxia. El problema és com
s’han de buscar, ja que per molt bonic i elegant que sigui el concepte teòric, si no hi
haguessin evidències experimentals dels forats negres no serviria de res.

De fet no totes les galàxies són tan tranquil·les com la nostra, moltes d’elles tenen un
nucli central molt turbulent, on s’expulsen grans quantitats d’energia, sobretot en
forma de raigs X, radioones, raigs de llum, etc. És a dir, la llum de les galàxies
normals és produït essencialment per estrelles, però l’emissió produïda pels nuclis de
galàxies actives és diferent: no és produïda per estrelles; es diu que és d’origen “no-
estel·lar”.

Bàsicament hi ha tres tipus d’AGN: El primer són les Seyferts, que emeten en la
banda òptica com les galàxies normals, però que emeten la major part de la seva
energia en forma d’ones infraroges i de radio. Una diferència clau és que el material
del centre es mou a unes velocitats que arriben fins als 1000 km/s. El segon tipus són
les radiogalàxies, que bàsicament emeten ones radio, i es poden veure els jets que
emanen del centre. El tercer tipus són els Objectes Quasi-Estel·lars, o quàsars (QSO),
que emeten grans energies, radioones, però sobretot ones en la banda òptica (llum).

Els quàsars són essencialment galàxies o centres de galàxies molt i molt llunyanes.
Aquests objectes emeten unes quantitats d’energia gegantesques, ja que sinó no els
detectaríem, de fet els quàsars estan entre els objectes més brillants de l’Univers.

Les propietats dels AGN a gran escala són tres: una brillantor molt més gran que les
galàxies normals, una mida molt més petita, i una emissió no-estel·lar, que per tant
no prové de les estrelles sinó d’un altre lloc. El que realment fa interessants els nuclis

31
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

de galàxies actives en aquest treball és el mecanisme que els dóna l’energia, que
precisament és un forat negre supermassiu.

En els centres dels AGN hi ha un forat negre d’entre 108 i 109 masses solars envoltat
d’una gran densitat d’estrelles. Quan una estrella o qualsevol altre matèria passa prop
del forat negre, aquest se’ls empassa, i augmenta així la seva massa. A mesura que la
matèria es mou en forma d’espiral, pel disc d’acreixement, cap al forat negre, aquesta
dóna lloc als anomenats jets que surten perpendicularment al disc. Tot i això, també hi
ha una altra manera indirecta de detectar els forats negres de les galàxies, encara que
no siguin AGN, és a dir encara que no siguin actives. Aquest mètode consisteix en
fixar-se en les òrbites dels cossos que orbiten el forat negre, i a partir d’algunes dades
obtingudes sobre el moviment d’aquests cossos es pot determinar el valor de la massa
que els atrau.7

En el cas dels forats negres d’origen estel·lar només els podem detectar a les galàxies
tranquil·les, ja que encara que n’hi hagin en els quàsars la seva brillantor (dels jets)
és massa feble en comparació a la brillantor del nucli central per a ser detectada. La
millor manera de detectar un forat negre estel·lar és buscant en els sistemes binaris,
on dues estrelles orbiten una al voltant de l’altra, i en el cas que una d’aquestes
estrelles es torni un forat negre, o inicialment un dels seus components ja ho sigui, és
segur que el forat negre robarà matèria de la seva companya i formarà un disc
d’acreixement i un parell de jets. Curiosament, els nuclis de galàxies actives i els
sistemes binaris on un component és un forat negre s’assimilen d’una forma
extraordinària, només que a unes escales totalment diferents.

Així doncs veiem que una de les formes de detectar els forats negres no és mirant cap
a ells, sinó les seves rodalies, i veure com la seva gravetat afecta als cossos del
voltant. Val a dir que, el cas dels forats negres dels nuclis de les galàxies són més
fàcils de detectar, perquè els astrònoms ja sabem el lloc on han de buscar amb força

7
Una manera de determinar la massa d’un cos a partir de l’òrbita d’un satèl·lit seu és coneixent el seu
període i la distància que els separa, en òrbites circulars la 3a llei de Kepler proporciona un bon mètode

4 2 R 3
per a fer-ho. Alineant una mica els termes d’aquesta llei obtenim l’expressió M
GT 2

32
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

precisió, i per altra banda també els poden detectar mirant els moviments dels cossos
que hi passen a prop. En canvi, en el cas dels forats negres de poques masses solars,
és més aviat qüestió de sort.

4.2 Quines proves hi ha a favor

Hem parlat de quins tipus de forats negres es podrien observar i de com fer-ho, anem
a veure quines observacions els recolzen.

En les següents taules es mostren els candidats a forats negres més probables:

Massa (en masses

Galàxia solars)
Massa del Massa de la
forat negre companya
Via Làctia 2 Milions
(en masses (en masses
M31 (NGC 224) 30 Milions Sistema binari solars) solars)
M32 (NGC 221) 3 Milions
M84 300 Milions Cyg X-1 Entre 7 i 18 0.23
M87 (NGC 4486) 3 Bilions LMC X-3 Entre 7 i 11 2.3
M105 50 Milions LMC X-1 Entre 4 i 10 0.14
NGC 3115 2 Milions A0620-00 Entre 5 i 17 3.1
NGC 3377 100 Milions GS 2023+338 Entre 10 i 15 6.3
NGC 4258 (M106) 40 Milions GS 1121-68 Entre 9 i 16 3.01
NGC 4261 400 Milions GRS 2000-25 Entre 5 i 8 5.0
NGC 4486b 3 Bilions GRO J0422+32 Entre 3 i 5 0.9
NGC 4594 1 Bilió GRO J1655-40 Entre 4 i 6 3.2
NGC 6251 1000 XN Oph 1977 Entre 5 i 7 4.0

El primer quadre mostra els possibles forats negres supermassius en nuclis galàctics,
mentre que al segon quadre ens mostra els possibles forats negres de massa “petita”
en sistemes binaris.

A continuació es mostren algunes imatges obtingudes amb telescopis. La majoria

d’elles s’han obtingut gràcies a telescopis en òrbita com el Hubble, el Chandra, el
Rossi, etc., donat que es tracta de regions d’espai molt petites que des de la Terra són
molt difícils d’observar amb claredat.

Aquesta és la galàxia M87, també catalogada

com a NGC 4486, que està situada a uns 56
anys llum de la Terra, a la constel·lació de la

33
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Verge. El quadre ampliat mostra el centre actiu de la galàxia, on hi ha un forat negre

supermassiu d’uns 3 bilions de masses solars. A la imatge gran també podem apreciar
el jet que emana del forat.

Aquesta imatge compara tres galàxies: la imatge

superior esquerra és NGC 3377, situada a 32
milions d’anys llum de distància. La imatge
superior dreta és NGC 3379 o M105, a la
mateixa distància, i les dues imatges inferiors
són NGC 4486b, companya de M87, situada a
50 milions de distància.

Aquesta imatge mostra el centre de la galàxia

NGC 4261, situada a 90 milions d’anys llum, a
la constel·lació de la Verge. La imatge de
l’esquerra mostra tota la galàxia, i es veuen uns
jets impressionants que en surten. La imatge de
la dreta mostra el nucli de la galàxia, amb un
diàmetre de “tan sols” 400 anys llum.

Aquí veiem el nucli de la galàxia NGC 6251, situada a 300 milions de distància, a la
constel·lació de la Verge. En aquesta imatge podem veure el disc d’acreixement
orientat verticalment i el forat negre com un punt brillant al centre.

34
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Aquestes quatre imatges mostren la

galàxia 4151, de la qual se n’ignora
la distància, la massa, etc. Mostrem
aquesta imatge perquè proporciona
un bon exemple de com es veu un
AGN on hi ha un forat negre vist de
diverses maneres: Les imatges
superiors són òptiques: la de la dreta
mostra la velocitat de les emissions
d’oxigen, la imatge inferior esquerra
mostra la galàxia vista amb
ultravioleta i la inferior esquerra,
òptica també, mostra la llum
generada pel forat negre del centre de 4151.

Fins aquí hem mostrat imatges de nuclis de galàxies, les imatges de sistemes binaris
que contenen forats negres són molt escasses, si és que n’hi ha cap. Les úniques dades
gràfiques respecte als sistemes binaris són
les corbes de llum dels sistemes detectats,
algunes simulacions per ordinador i alguns
dibuixos artístics que els representen.

Potser el que veurem d’aquí uns anys quan

aconseguim enfocar un dels nostres
telescopis cap a un sistema binari on un dels seus components sigui un forat negre
s’assemblarà molt a aquesta imatge feta per ordinador.

35
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

4.3 Anàlisi d’algunes proves

En aquesta part analitzarem un parell d’observacions que s’han anat perfeccionar al

llarg dels anys, una d’elles tracta d’un forat negre supermassiu mentre que l’altre
tracta sobre un forat negre d’origen estel·lar. D’aquesta manera obtenim una petita
mostra del treball que duen a terme els especialistes en l’observació de cadascun dels
dos tipus de forats negres, que poden arribar a ser molt diferents. La primera
observació és la del nucli de la galàxia M87 i la segona és del sistema binari GRS
1915+105.

36
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

FORAT NEGRE SUPERMASSIU AL CENTRE DE LA GALÀXIA M87:

Al centre de la galàxia activa M87, anomenada també NGC 4486 i situada a 50 anys
llum, s’hi ha descobert un forat negre supermassiu. El
descobriment decisiu pertany al HST (Hubble Space
Telescope), i està basat en mesures de la velocitat del remolí
de gas calent (disc d’acreixement) que orbita al voltant del
forat negre. Aquestes mesures assenyalen que el forat negre
té una massa d’uns 3 milions de masses solars concentrat en
un espai no més gran que el sistema solar.

Seguint amb les observacions del Hubble, el

mateix grup d’investigadors arribà a la
conclusió que al voltant del forat negre hi
havia un disc de gas ionitzat calent (d’uns
1000º K), a més a més detectaren que el gas
del disc es mou en forma d’espiral cap al
centre, i també que tot el disc rota.8

Altres observacions, dutes a terme en gran part pel Chandra (telescopi de raigs X en
òrbita com el Hubble) i el VLA (Very Large Array, un sistema de radiotelescopis
terrestre connectats entre ells) han reforçat la hipòtesi de que a M87 hi ha un forat
negre. Bàsicament aquests dos telescopis s’han fixat en els jets energètics que emanen
del seu nucli..

En imatges de gran resolució el jet visible es veu com una corda amb successius nusos
de “només” uns 10 anys llum de diàmetre que es va eixamplant des del centre.

Aquí podem veure tres imatges

del jet que emana del forat
negre de M87. La imatge
8
Detectaren diverses coses: que hi ha una estructura de gas en forma de disc, que aquest disc en si
mateix rota (aquests són les mesures de velocitat: desplaçament doppler), i que part de la matèria es
mou pel disc en forma d’espiral cap al centre.

37
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

superior va ser presa pel Chandra, i per tant es tracta d’una imatge en la banda dels
raigs X. La imatge inferior esquerra està presa pel VLA i ens mostra una imatge
d’ones radio. La imatge inferior dreta va ser captada pel Hubble i mostra una imatge
òptica del jet.

Aquesta altre imatge ens mostra

un aproximament al centre de la
galàxia. A la primera foto
(superior esquerra) es veu una
imatge captada pel VLA que ens
mostra el jet i com la seva
energia s’escampa com si fos un
núvol. La segona imatge
(superior dreta) captada pel Wide
Field Planetary Camera PC2 (part
del Hubble) ens mostra amb millor resolució i en la banda òptica la part del jet
emmarcada en la primera imatge. Finalment, en la imatge inferior captada pel VLBA
(Very Large Baseline Array: part del VLA) s’amplia el centre de la galàxia d’on surten
els jets. En aquesta imatge veiem perfectament una regió aproximadament circular de
color taronja que representa el forat negre i a la seva dreta com es desprèn un dels jets,
de color blavós.

En aquesta correlació
d’imatges, captades pel VLA i
el VLBA es mostra el centre
de la galàxia on hi ha el forat
negre i els dos jets. Per
primera vegada s’aprecien tots
dos jets en la primera imatge.
Les imatges restants enfoquen
el jet cada vegada de més a
prop, mostrant amb més
claredat una regió central
diferent a tot el jet (tal com

38
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

passa amb la imatge anterior) que correspon al forat negre amb el seu disc
d’acreixement escalfat.

FORAT NEGRE EN EL SISTEMA BINARI GRS 1915+105:

Un grup de científics va ser capaç d’explicar el funcionament del forat negre

catalogat com a GRS 1915+105 ajuntant observacions de diverses longituds d’ona de
l’objecte. Sembla ser que cada mitja hora aproximadament, l’GRS 1915+105 expulsa
cap enfora una part de l’interior del disc d’acreixement, causant un jet que es mou a
unes velocitats molt altes (relativistes). Aquest disc de matèria es regenera
automàticament després de cada jet a partir de la matèria que el forat negre va captant
de la seva estrella companya.

El procés d’aquest descobriment començà el 1996 quan els científics Jocham Greiner
de l’Institut Max Planck (MPE), Edward Morgan i Ronald Remillard del
Massachusetts Institute of Technology (MIT) usaren el telescopi Rossi X-Ray Timing
Explorer (RXTE) per a observar l’ GRS 1915+105. Van observar uns comportaments
molt estranys en les corbes de llum obtingudes:

Una corba de llum és merament un

gràfic de la intensitat de llum d’una
font front el temps. Les corbes de
llum del GRS 1915+105 mostren
algunes característiques exòtiques. La
primera és el patró repetitiu de
lluminositat, xapurrejos tal com
Greiner, Morgan i Remillard els
anomenaren. La corba de llum de la
figura superior mostra que cada 250
segons més o menys la intensitat de la
font oscil·la amb un increment de
l’amplitud que llavors cau durant uns
30-50 segons d’inactivitat abans de tornar a brillar. En una ocasió: el 6 d’abril del

39
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

1996, un d’aquests períodes d’inactivitat va durar uns 300 segons, tal com veiem a la
figura inferior.

En l’edició del Desembre de 1996 de la Astrophysical Journal, Greiner, Morgan i

Remillard suggeriren que la forta emissió variable de raigs X del GRS 1915+105
podria estar relacionada amb la part interior del disc d’acreixement del forat negre. Si
aquesta relació era certa, llavors els períodes de calma correspondrien a alguna mena
de canvi dràstic a l’estat de la part interna del disc d’acreixement.

El comportament de l’GRS 1915+105 queda reflectit d’una manera molt clara en el

diagrama/corba de llum que representa les diferents fases que s’observen en la corba
de llum:

Aquesta corba de llum està acolorida segons les diferents energies dels raigs X,
aquesta energia canvia molt dramàticament al voltant dels 1200 segons i torna a
canviar altre cop al voltant dels 1600. Als 1200 segons la intensitat dels raigs X decau.
La conjectura que explica això és que l’interior del disc d’acreixement desapareix. Als
1600 segons, apareix una flamarada d’intensitat: aquest punt sembla ser el punt de
sortida dels jets de matèria que s’allunyen del forat negre. Llavors es torna a repetir el
cicle: s’amuntega matèria, s’escalfa, i s’expulsa.

40
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

5. Conclusions
La realització del Treball de Recerca m’ha aportat una sèrie de coneixements que
certament no tenia anteriorment, coneixements no només sobre els forats negres, sinó
que també sobre diversos temes d’astronomia, astrofísica i cosmologia, ja que
inevitablement la recerca sobre un tema concret arrossega coneixements d’altres
branques estretament lligades. Aquests coneixements m’han servit també per a tenir
més clar quines són les matèries que m’agradaria cursar en acabar el Batxillerat. A
part d’això, m’ha aportat també un cert sentit d’organització i tria de material didàctic,
que sens dubte també és de gran utilitat.

Centrant-nos en el contingut del manuscrit, aquesta recerca m’ha servit per a aprendre
més del que s’aprèn llegint un sol llibre divulgatiu. Certament no he après el que
s’ensenya durant una carrera de física quan s’estudia un tema com els forats negres,
però si que he après quines són algunes de les conclusions i resultats d’aquests
estudis, cosa que ja és prou satisfactori per a un alumne com jo.

Les conclusions de la pregunta-hipòtesi són bastant arbitràries: En primer lloc sí que

escapen coses d’un forat negre en forma de jets i també en forma de radiació
Hawking, tot i que aquesta última no és perceptible. En segon lloc no es pot escapar

41
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

res d’un forat negre; considerant forat negre aquella regió situada a partir i més enllà
de l’horitzó d’esdeveniments, en aquest sentit la resposta és rotundament que no, i
tornem en certa manera al punt de vista clàssic.

Si ens hi fixem bé, les dues respostes són correctes, tot depèn de què considerem com
a forat negre. D’aquesta manera, la resposta a curt termini és que no, però si com he
dit es té en compte el material expulsat pels jets, la resposta és que alguna cosa sí.
També succeeix que si es té en consideració la radiació Hawking i la consegüent
evaporació, tot i que es realitza molt lentament, sembla ser que potser sí escaparà la
matèria interior.

Per acabar, la resposta es converteix en no se sap si considerem l’interior del forat

negre, és a dir la regió interna delimitada per l’horitzó, ja que no se sap amb certesa
absoluta què li passa a la matèria de dintre un forat negre. Tot i que molt
probablement aquesta es quedarà a dins per sempre, o si més no per un període de
temps molt i molt llarg.

42
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

6. Bibliografia

Green, Brian.: The Elegant Universe. W.W. Norton & Company, 2003.

Hawking, Stephen W.: Història del Temps. Barcelona: Columna, Textos, 2002.

Hawking, Stephen W.: L’Univers en una closca de nou. Barcelona: Columna, Crítica,
2002.

Rees, Martin.: Antes del principio. Madrid: Metatemas 57, Libros para pensar la
ciencia, 1998.

Riera i Tuèbols, Santiago.: Origen i evolució de l’Univers. Barcelona: Edicions 62,

1996.

Rohrlich, Fritz.: De la paradoxa a la realitat. Barcelona: ENCICLOPÈDIA

CATALANA: biblioteca universitària, 1994.

Penrose, Roger.: Lo grande, lo pequeño y la mente humana. Madrid: Cambridge

University Press, 1999.

43
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Thorne, Kip S.: Agujeros negros y tiempo curvo. Barcelona: Crítica, Grijalbo
Mondadori, 1994.

Bekenstein, Jacob B.: “La información en el universo holográfico”, dins

INVESTIGACION y CIENCIA, núm Octubre 2003, 2003, p.36-43.

Weaver, Kimberly.: “Asociaciones galácticas”, dins INVESTIGACION y CIENCIA,

núm Setembre 2003, 2003, p.6-14.

Autor no especificat.: “Últimas notícias”, dins Tribuna de ASTRONOMÍA y

Universo, núm II época nº 47, Maig 03, 2003, p.12-13.

Autor no especificat.: “Últimas notícias”, dins Tribuna de ASTRONOMÍA y

Universo, núm II época nº 52, Octubre 03, 2003, p.14.

Agujeros negros en la galaxia [en línia. www.ciencia-

hoy.retina.ar/hoy42/fenom3.htm

Black Holes [en línia. http://superstringtheory.com/blackh.html

Black Holes and Beyond [en línia.

http://archive.ncsa.uiuc.edu/Cyberia/NumRel/BlackHoles.html

Black Holes and the Information Paradox [en línia.

http://www.physics.utoronto.ca/~peet/media/SciAmEdge/Q103018C.pdf

Black Holes FAQ by Ted Bunn [en línia.

http://cosmology.berkeley.edu/Education/BHfaq.html

Black Holes: Portals to the Unknown [en línia. http://library.thinkquest.org/10148/

Jillian’s Guide to Black Holes [en línia.

http://www.gothosenterprises.com/black_holes/

44
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Imagine the Universe News [en línia].

http://imagine.gsfc.nasa.gov/docs/features/news/news.html

The Naked Singularity [en línia]. http://www.rdrop.com/users/green/school/index.htm

7. Annexos

En els següents dos annexos, es realitzen dos càlculs que intenten reproduir els
primers estudis sobre els forats negres. Ambdós càlculs estan realitzats a partir de la
física newtoniana que sabem els alumnes de Batxillerat.

7.1 Càlcul de la velocitat d’escapament

La segona llei de Newton ens diu que la força d’un sistema és igual a la massa per
l’acceleració.

F  ma

Si considerem un sistema on només hi actua la força de gravetat com ara un planeta

de massa M i un cos més petit de massa m que orbita en una òrbita circular de radi R,
llavors la segona llei de Newton es converteix en:

45
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Fc  man

On Fc és la força centrípeta i an és l’acceleració normal (és a dir la que va en

direcció al centre del planeta). També sabem que la força que fa la gravetat té un
mòdul de

Mm
F G
R2

v2
Per tant, i sabent també que l’acceleració normal té un valor de , arribem a
R
l’expressió:

Mm v2
G  m
R2 R

D’aquí deduïm que la velocitat orbital, v, del satèl·lit, que és la velocitat necessària
perquè aquest es mantingui en una òrbita estable al voltant de la massa M, és:

GM
v
R

D’altra banda, sabem que l’energia mecànica total de qualsevol sistema és igual a la
suma de les energies cinètica i potencial:

E  Ec  E p

1 2
L’energia cinètica es defineix com a Ec  mv i l’energia potencial gravitatòria
2

Mm
com a E p  G . No s’ha de confondre amb l’expressió E p  mgh ja que aquesta
R
és una aproximació de l’anterior a distàncies molt petites on es considera l’atracció
del nostre planeta com a constant.

46
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Per tant, si igualem les dues expressions obtenim l’energia mecànica total d’un
sistema on hi actua la gravetat:

1 2 Mm
E  Ec  E p  mv  G
2 R

Substituint la v que hem trobat abans a l’expressió de l’energia cinètica:

1 2 Mm Mm  1  1 GMm
E mv  G G   1  
2 R R  2  2 R

L’energia total és:

1 GMm
E
2 R

Ara fem una petita modificació i considerem la velocitat d’escapament, (no s’ha de
confondre la velocitat d’escapament amb la velocitat orbital) que és la velocitat
mínima necessària per a que un cos (el projectil) aconsegueixi escapar de l’atracció
gravitatòria que li exerceix un altre cos (el planeta). Es considera que un cos escapa de
l’atracció gravitatòria quan la seva energia mecànica total és zero:

E  Ec  E p  0

1 Mm
mve 2  G 0
2 R

1 Mm
mve 2  G
2 R

Aïllant la velocitat d’escapament ve de l’expressió anterior obtenim:

47
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2GM
ve 
R

I per fi obtenim la velocitat d’escapament. Resulta interessant comprovar que aquesta

no depèn de la massa del cos que llencem, sinó que només depèn de la massa del cos
des del qual el llencem i del seu radi.

Ara passem a calcular la velocitat d’escapament d’alguna cossos importants com ara
la Terra i el Sol.

Tant sols necessitem saber la massa de la Terra i el seu radi. Ja sabem que la G és la

constant de gravitació de Newton que val G  6, 67 ·10-11 NmKg 2 .

Les dades que necessitem són:

M T  5,98 ·1024 Kg
RT  6, 37 ·106 m

Ja podem calcular la velocitat d’escapament:

2GM T 2 ·6, 67 ·10-11 NmKg 2 ·5,98 ·1024 Kg m2 Km

ve   6
 1, 25 2
 11, 2
RT 6,37 ·10 m s s

Km
La velocitat d’escapament a la Terra és d’aproximadament 11,2 .
s

Ara calculem la velocitat d’escapament del Sol. La seva massa i el seu radi són:

M   1,98 ·1030 Kg
R  6,96 ·108 m

I la velocitat d’escapament:

48
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2GM  2 ·6, 67 ·10-11 NmKg 2 ·1,98 ·1030 Kg 11 m

2
Km
ve   8
 3, 79 ·10 2
 617
R 6,96 ·10 m s s

Km
La velocitat d’escapament del Sol és d’aproximadament 617 .
s

7.2 Càlcul del Radi de Schwarzschild

2GM
A partir de l’expressió v  , obtinguda en l’annex anterior, calcularem quin és
R
el radi d’un cos, que suposarem esfèric per a simplificar-ho.

Hem vist que, segons la física de Newton, si un cos es comprimeix suficientment

aquest esdevindrà completament negre, essent incapaç de deixar escapar res. Per tant
podem argumentar d’una manera lògica que un cos complirà aquestes característiques
quan la seva velocitat d’escapament sigui major o igual que la velocitat de la llum.

2GM
Llavors l’expressió de la velocitat d’escapament es transforma en c  , on c és
R
la velocitat de la llum.

A partir d’aquí també és força lògic pensar que aquest cos hipotètic tindrà una
distància a partir de la qual la velocitat d’escapament sigui c. Serà llavors quan aquest
es torni negre. Aquesta distància és el radi que figura en la nostra expressió, així si l’
aïllem obtindrem la seva expressió:

49
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

2GM 2GM 2GM

c  c2  R 2
R R c

2GM
Per tant, el radi té un valor de R  , i coincideix amb el valor del radi de
c2
Schwarzschild calculat fent ús de la relativitat general.

Com en l’apartat anterior, també és interessant veure quin valor tindria aquest radi per
a cossos com el Sol i la Terra:

Terra:

Només hem de saber la seva massa, que és M T  5,98 ·10 Kg , i recordant que la
24

constant de la gravitació té un valor de G  6, 67 ·10-11 NmKg 2 , podem procedir a

realitzar aquest càlcul tant senzill:

2GM 2 ·6, 67 ·10-11 NmKg 2 ·5,98 ·1024 Kg

R 2  ; 0, 0088m  8,8mm
 3 ·108ms 1 
2
c

Així doncs el radi de Schwarzschild d’un cos de massa igual que la Terra és de
8,8mm.

Sol:

La seva massa és M   1,98 ·10 Kg , per tant:

30

2GM 2 ·6, 67 ·10-11 NmKg 2 ·1,98 ·1030 Kg

R  ; 2934,8m ; 2,9 Km
c2  3 ·10 8
ms 
1 2

50
Treball de Recerca 2003/04 Els Forats Negres

Per tant, el radi de Schwarzschild d’un cos amb la mateixa massa que el Sol seria
d’uns 3 Km.

51