TEMA 22

Tema 22
EL VERB.
MORFOLOGIA VERBAL
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

ÍNDEX

1. El verb. Introducció

2. Estructura

3. Morfologia verbal
3.1. Persona
3.2. Nombre
3.3. Temps
3.4. Aspecte
3.5. Mode

4. Les conjugacions

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Madrid, Gredos.

FABRA, P., Gramàtica catalana, Barcelona, Teide, 1974.
PITARCH, V., Curs de llengua catalana, València, Tres i Quatre, 1977.
RENAT I FERRÍS, La conjugació dels verbs en valencià, Castelló, Societat
Castellonenca de Cultura, 1933.
ROCA PONS, J., Introducció a l’estudi de la llengua catalana, Barcelona, Vergara,
1971.
VALOR, E., La flexió verbal, València, Tres i Quatre, 1996.
VENY, J., Els parlars catalans, Raixa, Ciutat de Palma, Ed. Moll, 1984.
VIAPLANA, J., “La flexió verbal del valencià”, dins Miscel·lània Sanchis Guarner, I.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

1. El verb. Introducció
El verb és l’element indispensable per al SV; és a dir, n’és el nucli. Els altres
elements (complements, adverbis o sintagmes adverbials…) complementen la idea
expressada pel verb. Com hem dit és el nucli del SV, per tant és el suport semàntic
de tot el conjunt oracional, expressa existència, estats, accions, processos o
modificacions del subjecte.
Es tracta d’una unitat lingüística que es defineix en la major part de les
llengües pel seu paradigma especial: es conjuga, ja que els trets semàntics
expressats no són exclusius del verb.
Martinet el defineix com a lexema predicatiu (encara que ho és en totes les
llengües) que es combinen amb modalitats de temps, mode i aspecte.

2. Estructura
Segons Pitarch-Palomero V > AUXILIAR + LEXEMA VERBAL.
El lexema verbal és una part fixa de cada verb i que n’expressa el significat
lèxic, és a dir, el contingut semàntic. Ex: cant-ar ; cant-e; cant-es…
Malgrat les variacions totes les formes del verb cantar tenen una part del seu
significat comuna: la d’expressar una acció que es refereix al cant. En general, el
lexema verbal, juntament amb els morfemes de temps, persona, nombre… expressa
una acció, un procés, un estat, un comportament…
L’altre element que, amb l’arrel, constitueix una forma verbal és anomenat
globalment auxiliaritat, i sol estar representat per morfemes que expressen diverses
idees.

3. Morfologia Verbal
3.1. Persona
El morfema de persona (cant-o, cant-es, cant-a…) relaciona la persona amb
una persona gramatical: JO, TU, ELL/ELLA, AIXÒ/ALLÒ, NOSALTRES,
VOSALTRES, ELLS/ELLES, que tenen a veure amb l’emissor del missatge.
El morfema de persona permet de prescindir del SN subjecte, tal com veiem
als exemples: Equivoque, tinc, abandonaven…
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

3.2. Nombre
A diferència dels noms que posseïen els morfemes de gènere i de nombre, el
verb rebutja el primer i admet el segon. Per mitjà del nombre una forma verbal indica
el singular (individualitat) o el plural (pluralitat) del subjecte.
El nombre i la persona són els morfemes que estableixen la relació de
concordança entre el subjecte i el verb, és a dir, entre el SN subjecte i el nucli del
SV: ElØ noiØ menjaØ una poma. Els nois mengen una poma.
En català, el morfema de nombre en els verbs s’expressa, en la tercera
persona, per l’absència (Ø) / presència de –n: CantaØ /canten cantavaØ /cantaven
faØ /fan.

3.3. Temps
Aquesta categoria es refereix a les relacions temporals en la mesura en què
estes són expressades mitjançant oposicions gramaticals, formals i sistemàtiques.
Assenyala el moment en què es produeix l’acció verbal: ARA cante (PRESENT);
AHIR (ABANS) cantava (PASSAT); DEMÀ (DESPRÉS) cantaré (FUTUR)
Aquesta diferència l’expressem amb el morfema de temps:
Cant-Ø-e / cant-ava / cant-aré.
Açò pel que fa al temps lingüístic, però Rojo ha distingit els temps:
• Físic - exterior a l’home, irreversible.
• Psíquic - vivència que cada home té del temps físic que transcorre.
• Cronològic - el dels esdeveniments i la seva successió, els quals s’agrupen en
relació a cadascú d’ells: pot ser subjectiu (cada persona fixa un esdeveniment
personal) o objectiu (recorrent a fenòmens naturals: dia, any…).
El temps lingüístic es relaciona amb el cronològic subjectiu. Cal tenir present,
però, que el temps que indica la forma verbal és sempre relatiu respecte al temps
real: Tinc la impressió que ens coneixem -va dir… Si hi vas, m’avises. En la primera
frase, l’acció passa en el passat, però el recurs al diàleg directe obliga l’autor a
escriure les formes dels verbs tenir i conèixer en present. En la segona frase, ens
referim a una acció que passarà en el futur amb verb en present.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

3.4. Aspecte
Designa una categoria gramatical diferent de la de temps. Manifesta el punt
de vista des del qual el parlant considera l’acció expressada pel verb (acabada o en
el seu transcurs). Amb el morfema d’aspecte podem expressar que la idea del verb
ha seguit un procés acabat, amb un principi i un final: Només vam sortir un parell de
vegades.
O només que s’ha iniciat: El mercat era un bullit.
Segons l’aspecte trobem;
• verbs perfectius - temps que indiquen anterioritat.
• verbs imperfectius - indiquen simultaneïtat.
• verbs incoatius - indiquen començament de l’acció. (segons Badia).
La major part dels autors tracten junts temps i aspecte. Deixant de banda
aquesta classificació, alguns pensen que l’aspecte és un tret redundant, ja que
temps considerats imperfectius es conjuguen a verbs presents i a l’inrevés; “plogué
tot el dia”.
Deixant de banda aquestes consideracions cal dir que l’aspecte no té
manifestació morfològica pròpia. Nosaltres, però, distingirem:
No aspecte vs. aspecte perfectiu vs. imperfectiu
Ho relacionem amb l’existència de perífrasis verbals que tenen dos valors:
aspectual i modal. (tot es relaciona perquè en realitat tot són problemes semàntics).

Perífrasi Verbal
El verb anteposat, a més de l’auxiliaritat, afegeix matisos de modalitat al grup
verbal. Badia les divideix per una funció gramatical comuna;
Perífrasis modals
D’obligació: haver de + inf. / caldre + inf. De probabilitat: deure + inf.
De possibilitat: poder + inf. D’aproximació: venir a + inf.
Perífrasis Aspectuals.
Valor progressiu - incoatiu > anar a + inf. / Començar a + inf.
Valor Duratiu: estar + gerundi / Anar + gerundi / Seguir + gerundi
Reiteratiu > tornar a + inf Valor Perfectiu: temporal > acabar de + inf.
Resolutiu > tenir + participi Consecutiu > quedar + participi
Resultatiu > estar + participi

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

3.5. Mode1
El morfema de mode expressa la manera com es realitza la idea expressada
pel verb. El mode és el principi de classificació dels verbs segons les diverses
maneres en què el parlant pot concebre i presentar el procés expressat pel verb.
Tradicionalment:
INDICATIU –realitat objectiva.
SUBJUNTIU —subjectivitat (realitat, desig, temor)
IMPERATIU —donem una ordre
Considerat, de vegades, un mode a banda, hi ha tendència d’incloure el
condicional dins l’indicatiu com un futur inactual, és a dir, no en el present sinó en el
futur.
L’ imperatiu sols existeix per a les segones persones, ja que la resta són
formes del subjuntiu. Segons Badia és una intensificació del subjuntiu desideratiu,
fins i tot es canvia per aquest en oració negativa. És incompatible amb l’estil
indirecte.

4. Les conjugacions

Tenim tres grups de conjugacions:

1a CONJUGACIÓ, acabats en –AR com el verb cant-ar. La major part són regulars.
2a CONJUGACIÓ, acabats en –ER, com el verb tém-er o en -RE, com perd-re.
Pràcticament tots són irregulars.
3a CONJUGACIÓ acabats en –IR, com el verb dorm-ir. Aquests verbs es conjuguen
com servir (incoatius; acabament en -eix.). La majoria de verbs de la tercera
conjugació són incoatius, de totes maneres, cal vigilar perquè n’hi ha alguns que no
ho són i també es conjuguen amb l’increment –EIX-.

Irregularitats ortogràfiques
Alguns verbs de la 1a conjugació canvien l’última consonant del lexema a
causa de la vocal que ve a continuació. Això passa en els verbs acabats en çar, jar,
car, gar. Canvien ç per g, c per qu i g per gu quan es troben davant les vocals e, i.
1
Per a alguns autors: modo.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

Així de començar tenim comences, de pujar, puges, de picar, piques i de regar,

regues.
De la 2a conjugació trobem els verbs jeure, treure i néixer, que tenen la
particularitat que quan la primera vocal del lexema és tònica s’escriu amb la vocal
que es pronuncia; i quan és àtona, amb a. Així jec es converteix en jaien, trec en
traiem, neixc en naixem.
De la 3a conjugació tenim els verbs tossir, cosir, collir i escopir (i derivats)
que tenen gairebé les mateixes condicions que abans; quan la vocal és tònica
s’escriu u i quan és àtona s’escriu o. D’aquesta manera de tossir, tus; de cosir, cus;
de collir, cull; i d’escopir, escup.

Alteracions en la terminació
a) Terminació 0 a la 1a persona del present d’indicatiu: quan un verb té una arrel o
lexema diferent del de l’infinitiu: Fer: jo faig. Voler: jo vull. Viure: visc poder:
puc. Veure: veig. Saber: sé. Anar: vaig. Haver: he. Conèixer: conec. Creure:
crec. Estar: estic. Vendre: venc.

b) Canvia de conjugació: alguns verbs canvien, en determinats temps, les

terminacions pròpies de la seva conjugació per les dels temps equivalents d’una
altra: Tenir i venir: tingués, vingués… (pret. imperfet subj.)

Tingueres, vingué… (pret. perfet ind.)

Tingut, vingut… (participi).
Estar: estigueres, estigué… (pret. perfet ind.)

Alteracions a l’arrel
a) La velarització: un nombre considerable de verbs (sobretot de la 2a conjugació)
tenen la 1a persona del present d’indicatiu acabada en so velar [k] (que
transcrivim ortogràficament –C). Com veurem més avall, aquest fet ens indica
que una sèrie de temps i formes verbals d’aquests verbs tenen el lexema o arrel
velaritzat (reforçat amb una velar: generalment –gu-).
caure: caic conèixer: conec aprendre: aprenc
estar: estic viure: visc venir: vinc.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 22
El verb. Morfologia verbal

La particularitat més notable d’aquests verbs és que conserven el mateix

lexema (velaritzat: -C- / -GU-) en els temps següents.
b) Altres canvis a l’arrel: fixa’t en els canvis següents en els verbs acabats en –URE
(diftong + -RE):
· supressió de la u: riure – rient; coure — coent.
· canvi de u per i: caure—caient; creure—creient; seure—seient; treure—
traient; distreure—distraient; jeure—jaient; veure—veient.
· canvi de u per v: moure—movent; beure—movent; deure—devent; ploure—
plovent.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------