Tema 5
LES VARIETATS DIATÒPIQUES.
CARACTERITZACIÓ DELS GRUPS
DIALECTALS
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
ÍNDEX
2. Català occidental
- Nord-occidental: ribagorçà, pallarés, tortosí
- Valencià: septentrional, apitxat, meridional (mallorquí)
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
BIBLIOGRAFIA
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
4. Llengua-dialecte
D’entrada, hem de tenir en compte que quan parlem de dialecte estem parlant
de la varietat d’una llengua.
− Tot dialecte, com a sistema lingüístic, que permet la comunicació entre els
parlants d’una comunitat lingüística, és considerat llengua, per això, són
justificables els usos de llengua valenciana, llengua mallorquina, llengua
de Sueca, etc.
− En relació amb llengua històrica, el dialecte és una part d’aquesta. Però la
llengua històrica només es realitza de manera natural i espontània a partir
dels seus dialectes (o parlars concrets).
− La llengua estàndard pot formar-se sobre un únic dialecte (com el francés)
o a partir d’una participació pluridialectal (per exemple el català, encara
que en aquest cas un dels dialectes n’ha resultat més afavorit). Tanmateix,
el fet de comparar llengua estàndard amb dialecte ha provocat l’aparició
del valor despectiu del mot dialecte. Sovint, com diu Ferrando, el dialecte
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
6. Classes de dialectes
Podem classificar els dialectes a partir dels següents criteris:
− Criteri històric: segons l’origen dels dialectes podem parlar de dialectes
constitutius i dialectes consecutius.
- Dialectes constitutius: aquells que existeixen en la llengua des de la
mateixa etapa de formació. Són constitutius els dialectes de la
Catalunya Vella i de la Catalunya Nova.
- Dialectes consecutius: produïts posteriorment per diverses raons. Són
dialectes consecutius el Valencià, l’Alguerés, el Balear, etc.
− Criteri geogràfic: Segons l’extensió geogràfica s’han assajat diferents
classificacions, entre les quals cal destacar la de Vegh, el qual referint-se a
l’hongarés, distingeix entre:
- Parlar local: llengua dels habitants d’un poble.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
9. Modalitats de la dialectologia
La dialectologia o estudi dels dialectes, és una branca de la lingüística, més
concretament de la lingüística històrica, nascuda amb finalitats científiques a finals
del s. XIX. La dialectologia pot presentar diferents modalitats:
− Si partim del criteri cronològic o temporal, podem distingir entre:
- Dialectologia sincrònica: s’ocupa de la descripció d’un dialecte en un
moment determinat.
- Dialectologia diacrònica: s’ocupa de l’evolució històrica d’un determinat
dialecte.
− Si partim del criteri geogràfic o espacial, podem distingir entre:
- Dialectologia monogràfica o puntual: estudia el parlar d’un punt
geogràfic concret.
- Dialectologia geogràfica o geolingüística: el seu estudi transcendeix un
àmbit geogràfic restringit. Se serveix d’atles lingüístics (ALPI, ALPO.
ALC, ALDC).
− Si partim del criteri sistemàtic podem distingir entre:
- Dialectologia tradicional: s’interessa per les peculiaritats d’un parlar o
dialecte, d’una manera aïllada respecte del diasistema.
- Dialectologia estructural: estudia els dialectes o parlars en relació al
diasistema corresponent.
− Si partim del criteri social, és a dir, de la dimensió social dels dialectes,
aleshores, parlarem de:
- Dialectologia cultural o etnolingüística: en aquest cas l’investigador se
centra en els reflexos lingüístics dels aspectes culturals d’una
determinada comunitat.
− Finalment parlarem de l’enfocament generativista: a partir d’unes formes
de base, s’elaboren regles de transformació. L’enfocament generativista
pretén formular tant regles d’inventari com de distribució. Tanmateix,
aquesta aplicació del transformacionalisme a la dialectologia encara és
precària.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
Hi ha, entre d'altres, tres teories que intenten explicar aquest fet (el català naix
amb dues varietats diferents): les dels professors A. Griera, Manuel Sanchis Guarner
i A. M. Badia i Margarit.
1) Teoria de la Reconquesta
Antoni Griera considerava que originàriament ja hi havia, a la zona pirenaica,
dos dialectes diferents: l’occidental i l’oriental. La causa d’aquesta bipartició dialectal
és fonamentada a partir del testament de Guifré el Pilós. El comte dividí els territoris
conquerits als àrabs en tres parts i els repartí entre els seus tres fills: els comtats de
Barcelona, Ausona i Girona (per a Guifré II), els comtats de Cerdanya, el Conflent i
Besalú (per a Miró) i el Comtat d’Urgell (per a Sunifred). Com que aquesta repartició
de territoris concorda amb la divisió dialectal, mossén Griera concloïa afirmant que
n’era la causa de la bipartició dialectal.
Aquesta teoria, però, fou abandonada ràpidament, ja que de la mateixa forma
es podia dir que aquesta divisió territorial la feia el comte atenent el fet dialectal
existent.
3) Teoria de la Romanització
Badia i Margarit, a partir d’una reformulació de la Teoria del Substrat, proposa
la Teoria de la Romanització, és a dir, introdueix la romanització i l’arabització com a
factors correctors de la proposta substratística de Guarner. Consisteix a veure la
major o menor incidència i actuació dels substrats preromànics sobre el llatí en
terres catalanes.
Pel que fa a la romanització, aquesta hauria originat tres zones distintes:
- Una de romanització inexistent (Pallars i Ribagorça: ací la
romanització coincideix amb la introducció del romanç català).
- Una romanització forta (L’Empordà, on s’ha originat el dialecte
oriental).
- Una de romanització feble (Andorra i l’Alt Urgell, on s’ha originat el
dialecte occidental).
En el cas del País Valencià o Lleida, Badia considera que l’arabització hauria
neutralitzat el procés de romanització. D’aquesta manera, es produí un revifament
del substrat ibèric que originaria el dialecte occidental.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
2. Proposta de P. Barnils:
Barnils, el 1919, va assajar una classificació més detallada, es tracta d’una
subdivisió dels dos blocs basada en un criteri geogràfic i tenint en compte les
denominacions consagrades popularment (valencià, mallorquí...). I en algun cas, al
criteri geogràfic afegí el criteri literari (manacorí o empordanés).
CONTINENTALCATALÀ
Rossellonés Capcinés
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
Alguerés
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
ORIENTALCATALÀ
OCCIDENTALCATALÀ
Barceloní/ Salat Andorrà / Pallarés
/ Del Camp de Lleidatà / Ribagorçà /
Central
Tarragona / Tortosí
Xipella
Mallorquí
(manacorí) /
Balear
menorquí /
eivissenc Castellonenc /
Valencià Apitxat / Alacantí /
Mallorquí
Rossellonés Capcinés
Alguerés
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
5. Proposta de J. Coromines:
En la seua classificació, Coromines no estén les fronteres del Rossellonés fins la
línia que baixa per Olot i Cadaqués, com havien fet Alcover i Badia, sinó que
prefereix tenir en compte una franja de transició entre aquesta línia i la frontera
política aproximadament; que posteriorment Veny anomenarà Català septentrional
de transició. De la mateixa manera que el nord del Valencià septentrional comprén
parlars de transició cap al Nord-occidental.
Català alguerés
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
OCCIDENTALCATALÀ
Ribagorçà /
Nord-occidental Pallarés /
Rossellonés
Tortosí
o català Capcinés
septentrional
Septentrional
de transició /
Central Salat / Xipella /
Barceloní /
Tarragoní
Septentrional /
Apitxat /
Mallorquí / Valencià
Meridional /
Menorquí /
Balear Mallorquí
Eivissenc /
Formenterer
Alguerés
Com a conclusió, podem dir que, una classificació objectiva i exhaustiva dels
dialectes resulta gairebé impossible, per les variables que entren en joc
(polimorfisme, sinonímia,...), i també per les “misèries de la geolingüística, base
d’aquestes divisions” (Veny, 1986:38).
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
A. FONÈTICA HISTÒRICA
1. Confusió A, E àtones. 1. Distinció A, E àtones.
2. Neutralització de O, U àtones 2. Distinció de O, U àtones.
3. La E tancada del llatí vulgar passa a / 3. La E tancada es manté.
/: /s ba/.
4. IUNCU> jonc. 4. IUNCU>junc, jum.
5. GUÁ, QUÁ tònics tendeixen a kó-, gó-: 5. GUÀ, QUÀ es mantenen.
/kótre/.
6. GUA, QUA finals tendeixen a /ge/ /ke/ 6. GUA, QUA es mantenen.
(e neutra): /aige/. aigua
7. LY, C’L, G’L>y, i:PALEA /paia/, OC’LU 7. LY, C’L, G’L> : palla, ull.
/ui/.
8. /S/ fricativa: xinxa, panxa. 8. /tS/ africada: txintxa...
9. /S/ intervocàlica o final sense iod: 9. /S/ amb iod: caixa, coix.
caixa /káSe/ /káiSa/
10. Reforçament dental dels mots 10. Sense reforçament: cor, car...
acabats en –r: cort, cart...
11. Manca de nasal adventícia: llagosta. 11. Nasal adventícia: llangosta.
B. MORFOLOGIA
12. Els plurals d’antics proparoxítons 12. Els plurals d’antics proparoxítons
perden la nasal: homes... mantenen la nasal: hòmens...
13. Desinències de 1a pers. Pl: -i, -u, -o 13. Desinències de la 1a pers. PI: -o, -e
cantu, canti, canto, cant canto, cante
14. Formes reforçades o reduïdes dels 14. Formes plenes: me, te, se, mos, vos,
pronoms febles: em, et, es, ens, els... ne...
15. Incoatius amb –e: serveix, 15. Incoatius amb –i: servix, servisca...
servesca...
16. Desinències del SP en –i: canti, 16. Desinències del SP en –e/-a: cante,
cantis... cantes...
17. Pers. 4a i 5a de l’auxiliar haver: hem, 17. Pers 4a i 5a de l’auxiliar haver: ham,
heu... hau...
18. Lèxic específic: mirall, noi, xai... 18. Lèxic específic: espill, xic, corder...
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
Veurem ara com, es distribueixen els dialectes i els subdialectes dels dos
grans blocs dialectals. Presentem la classificació que en fa J. Veny. Altres autors tot i
coincidir en la classificació dels dos grans blocs, divergeixen en el nom que donen
als dialectes i en la classificació dels parlars de transició. Optem per la classificació
de Veny que ha triomfat per ser la més aclaridora:
ORIENTALCATALÀ
OCCIDENTALCATALÀ
Ribagorçà /
Rossellonés Nord-occidental Pallarés /
o català Capcinés Tortosí
septentrional
Septentrional
de transició /
Central Salat / Xipella /
Barceloní /
Tarragoní
Septentrional /
Apitxat /
Mallorquí / Valencià
Meridional /
Balear Menorquí / (Mallorquí)
Eivissenc
Alguerés
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
- Caiguda de la /e/ àtona en contacte amb /r/: /vritat/, /cargol/, /carbassa/, etc.
- WA><O, per exemple: /koranta/.
• Consonantisme:
- Iodització o ieisme de : C’L, G’L, LY> /j/, per exemple: oculu>oc’lo>ui, regula>
reg’la>reia.
- Pèrdua de l’element oclusiu en els grups finals: -mp, -nt, -lt, nk. Per exemple, camp
/cam/, dent /den/...
- Els grups nominals romànics es palatalitzen, per exemple: ametlla, batlle, vetllar...
- Introducció d’una consonant antihiàtica, per exemple: dues /dugues/.
- Aparició d’una i antihiàtica: /ideia/ /benieixo/ /agraieixo/.
• Morfosintaxi:
- Els demostratius aquest i aquests adopten la forma aquet i aquets.
- Les combinacions de pronoms febles, sotmeses a reduccions fonètiques i a
dissimilacions, solen diferir considerablement de la llengua estàndard.
- Confusió de les preposicions a, en, amb>. Per exemple an cotxe.
- No distinció de les preposicions per/per a. Només usen per.
- Distinció entre ser i estar.
- Distinció entre anar i venir, segons el punt de vista del receptor.
• Lèxic:
- Pèrdua d’un gran nombre de mots antics i clàssics: torcar, granera, arena, eixir...
- En els nuclis més poblats, gran presència de castellanismes: faldilla, suelto, tocino,
puesto...
- Hi ha lèxic específic com: estri, aixoplugar, cofoi, eixerit, rauxa, xai...
Barceloní:
- Vacil·lació en el grau d’obertura de les vocals. En les vocals àtones es generalitza
la neutralització de A i E en A.
- Fenomen d’ensordiment de /z/>/s/, similar al procés d’apitxament. Per exemple:
fetxe, metxe, corretxa, trepitxar...
- La fricativa /s/ es sol africar en posició inicial o postconsonàntica: pantxa, tximple,
txintxa...
Tarragoní:
S’estén pel Camp de Tarragona, el Baix Penedès, Alt i Baix Camp i la Conca
del Barberà. És el parlar més diferencial, perquè representa un veritable parlar de
transició cap al català occidental, per tant comparteix molts trets amb l’altre bloc
dialectal.
- Africació de les palatals /s/ i/z/ en posició inicial o postconsonàntica: txocolata, txop,
gantxo, martxar...
- Pronúncia de /s/ amb iod: caixa, coix, així...
- Tendència a palatalitzar la nasal en contacte amb vocal palatal: cuina>cunya,
feina>fenya...
- Manteniment de la distinció entre /b/ i /v/.
- Manteniment regressiu dels plurals antics proparoxítons: hòmens, jòvens...
- Coexistència dels articles el i lo.
- Manteniment de gua- i qua-.
- Pel que fa al lèxic: xiquet, moixó..
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
Català septentrional:
Es parla a l’Alt Empordà, Garrotxa, Ripollés, Baixa Cerdanya, zona de
transició entre el català central i el Rossellonés. Comparteix trets amb els dos
dialectes..
- Problemes per a distingir /o. Hi ha una o mitjana.
- Hi ha molts casos de tancament e /e, especialment als acabaments –encia.
- Reforçament de la “r” de l’infinitiu als verbs de la 2a conjugació: néixere.
- El futur i el condicional del verb anar presenta formes arcaiques: iria, iré...
- La 1a per. de l’IP presenta els morfemes –ut i –uc: càntut, càntuc...
Salat:
Es troba a Cadaqués i a una petita franja costanera que va del riu Ter al riu
Tordera. La característica més destacable és que conserva l’article derivat salat: es,
s’, es, ses. No és exactament igual al balear, ni tampoc gaudeix de la mateixa
vitalitat.
Xipella:
Es tracta d’un parlar que es dóna en alguns illots de transició cap al català
occidental. El trobem de manera discontínua des de l’Alt Urgell fins a la Conca de
Barberà. El tret més important és la realització de les /e/ neutres finals com a /i/, per
exemple: formatgi, quinzi, lis vaquis, beuri...
A.2. Rossellonés.
Encara que el nom designa, en sentit estricte, el parlar de la Plana del
Rosselló, solem denominar com a rossellonés (o com a català septentrional) el
dialecte parlat a l’altra part del Pirineu, al Rosselló, el Conflent i el Capcir.
• Vocalisme:
- Al sistema tònic només hi ha cinc vocals, amb tres graus d’obertura:
i u
e o
a
- Els esdrúixols acabats en –ia perden la vocal final, esdevenint així plans, per
exemple: famili, glori, carenci...
• Consonantisme:
- Tendència a imitar la “r” francesa que és uvular.
- Elisió de la palatal final: peix /pei/, calaix /calai/...
- Absència de la “d” epentètica: genre, molre, tener...
- Reforç sistemàtic dels mots acabats en –r: cart, ort, purt...
- Pèrdua de la L agrupada amb certes consonants: moltó (mutú), escoltar (escutar)...
• Morfosintaxi:
- Formació del plural dels mots aguts acabats en vocal sense /n/: mà, màs, camí,
camís...
- 1a persona del PI amb desinència –i, jo canti, plori, mori...
- La negació es fa solament amb pas, per exemple: vindrà pas.
- El verb ser és auxiliar, som vingut (he vingut).
• Lèxic:
- Presència de nombrosos arcaismes: oir, ca, cercar, morro...
- Presència de gal·licismes: comuna (ajuntament), mere (batle), buata postal (apartat
de correus)...
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
A.3. Balear
Els dialectòlegs actuals anomenen “balear” el dialecte parlat a Mallorca,
Menorca, Eivissa i Formentera. Les Illes Balears van ser poblades per catalans
orientals arran de la Reconquesta, i l'aïllament ha fet que es conserve el català
pràcticament en l’estadi medieval. Tanmateix en el camp de la fonètica, el balear ha
evolucionat pel seu compte, amb una abundància de dissimilacions, assimilacions i
palatalitzacions.
• Vocalisme:
- Vuit vocals, les mateixes que en català central més la vocal neutra /a/<e. En
algunes poblacions aquesta /e/ neutra ha evolucionat a /e/ oberta del català central
actual.
- Reducció de les esdrúixoles acabades en –ia: famili, conscienci, cienci...
- El grup wa>o, per exemple: aigo.
• Consonantisme:
- Distinció de b/v.
- Iodització sistemàtica, per causes etimològiques: paia, reia, ui, etc.
- No palatalització del grup romànic T’L, D’L, com en valencià: ametla, vetlar.
- Tendència a la desaparició de l’alveolar sonora intervocàlica, per exemple: camisa
/camia/, rosegar /roegar/...
- Moltes assimilacions. Poc pa> /poppa/ poc dolç> /popdolç/.
- Pèrdua de la –r final, excepte en les combinacions amb pronoms febles. Per
exemple: banyar-se...
• Morfosintaxi:
- Utilització de l’article salat: es, se, sa, ses, s’, es...
- Conservació de l’article personal antic: en Joan, n’Anna...
- La 1a pers. del PI no té desinència: cant, trob, dorm...
- La 4a i la 5a pers. del PI tenen les desinències –am, -au: cantam, cantau...
- Formes de caràcter analògic: deïm, deis, esteïm...
- En les combinacions de verb i pronom, l’accent cau en el pronom: seu-té, ves-hí...
- Ús de les formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, vos...
- Formació de temps compostos de verbs intransitius de moviment i pronominals
amb l’auxiliar “ser”: som anat.
• Lèxic:
- El balear té un lèxic conservador, arcaic i poc castellanitzat, per exemple: ver,
talent, llenegar, sadoll, capell, ca, moix...
- Pocs castellanismes: guapo, grave, adiós...
- Mots comuns amb el valencià: calces, palometa, granera, companatge...
Mallorquí:
- Manteniment de la distinció de les vocals àtones O i U.
- Combinació medieval dels pronoms febles (CD + CI): la me diuen, els vos donen, la
vos paguen. És un tret en retrocés.
- Imperfet de subjuntiu: -às, -assis.
Menorquí:
- No presenta les formes famili, conscienci...
- El subjuntiu es fa amb –i: canti, trobi...
- Predomini d’anglicismes com per exemple: xoc (chalk), fer xaquens (shake hands).
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
Eivissenc:
Presenta alguns trets que l’acosten al català occidental, a conseqüència de la
proximitat i la relació amb el País Valencià i la repoblació tarragonina.
- Realització dels plurals amb –ns: hòmens, jòvens...
- El subjuntiu es fa amb les desinències –e/-a: cante, vinga...
- No perd la –s- intervocàlica sonora: camisa, presó...
- El grup –wà>ó.
- Lèxic: bellota, dacsa, amprar, desset...
A.4. Alguerés
Es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, des del 1354, any en què, després
d’expulsar els sards, la ciutat fou repoblada per orientals, sembla que per
barcelonins. El català hi conviu des d’aleshores amb d’altres llengües: sard,
espanyol i italià.
• Vocalisme:
- Sistema de set vocals. E tancada llatí vulgar ha evolucionat a /e/ per influència del
sard. Dificultats entre els joves a diferenciar entre e/e oberta i o/o oberta .
- Pronunciació del diftong creixent wí com en valencià.
- Confluència a/e>a (el sard no coneix la vocal neutra).
- Paraules amb o àtona, per influència italiana.
• Consonantisme:
- Distinció b/v.
- La –l precedida de consonant canvia a –r: flassada/frassada, ple/pre...
- El grup romànic N’R no presenta la –d- epentètica: gendre /genre/, cendra /cenre/...
- La lateral palatal es despalatalitza davant d’una altra consonant: cavalls /cavals/,
fills /fils/...
- El grup –TR esdevé –rr: farrí, parrí...
- La –d- i la –l- intervocàliques canvien a –r: vila, vida /vira/, nadal /naral/.
- Assimilacions i dissimilacions són freqüents: cap dona /kaddona/.
- Metàtesi: buidar>buirar>buriar, primavera>palmavera...
• Morfosintaxi:
- Realitza el plural amb –ns: hòmens.
- Utilitza els següents possessius: mia, tua, sua, meu, teu, nostro, vostro, d’ellos,
nostra, mon, ton, son...
- Utilitza les formes plenes dels pronoms personals: ma, ta, sa, mos, tos...
- La 5a pers. de l’IP té la desinència antiga: cantau, trobau, sembrau...
- La 1a pers. de l’IP no té desinència: trob, cant, sembr...
- El verb ésser és auxiliar: só anat.
- Derivatius amb –utxo, -eddu, per influència italiana.
- Utilització de l’article arcaic: lo, los.
• Lèxic:
- Gran presència d’arcaismes: mont, llonc, gonella, froment, colgar-se...
- Castellanismes: asustar, adiós, duenyu, sombrero, mariposa...
- Sardismes: frucar (nevar), murendu (ase), eva (egua)...
- Italianismes: secol (segle), companyoro (camperol).
Ebre, el Montsià, i a les comarques catalanòfones del País Valencià: els Ports de
Morella, el Maestrat, la Plana de Castelló, l’Alcalatén, el Camp de Morvedre, el
Camp de Túria, l’Horta de València, la Ribera de Xúquer, la Costera, la Vall
d’Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina, l’Alcoià, les Valls del Vinalopó, l’Alacantí, el
Baix Vinalopó. Les característiques generals bloc han estat ja exposades. Cal
remarcar però, la claredat i tensió articulatòria de les vocals àtones i el caràcter
conservador, estàtic i arcaic de la llengua. Està format pels dos grans dialectes
següents:
Pallarés:
- Evolució del grup -l-, -DY-, -BY-, -GY-> /j/ sense consonantitzar: mai (maig), puial,
maió (major).
- Evolució del grup N’R> nr, sense la –d- epentètica.
- Els demostratius presenten formes sonoritzades: aguet- aguest.
- Convivència en present d’indicatiu de les formes: am, au/ em, eu.
- El verb ser fa el present d’indicatiu amb les formes: és (2a), é (3a).
- Combina els pronoms febles li + en>li’n, en compte de n’hi.
- No diferencia per i per a.
---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
- Utilitza la partícula cap per a negar: é cap veritat (no és cap veritat).
Ribagorçà:
- El grup –ACT>ei, per exemple: factu>feit.
- Tendència a acabar moltes paraules en –o: molto.
- Evolució del grup –l-, -DY-, -BY-, -GY-> /j/.
- Palatalització dels grups oclusiva més lateral en posició inicial i intervocàlica: fllor,
fllama, pllato.
- Imperfet d’indicatiu amb –v: temeva, partiva.
- Apitxament, ensordiment de sibilants sonores: /kasa/.
- No diferencia per i per a.
Tortosí:
És un parlar de transició que anuncia moltes de les característiques del
valencià.
- La lateral implosiva, seguida de labial, té tendència a vocalitzar en /u/: aubercoc,
escaufar...
- El grup T’L no palatalitza.
- Oclusiva més líquida no gemina.
- Els verbs de la 2a i la 3a conjugació, incrementen en –iga les formes de present de
subjuntiu: vaiga, àniga, dòrmiga.
- Confusió en/amb>en.
- Ús d’expressions valencianes com: /pacaquí, pacallà/, bossar, estall, a poqueta nit.
B.2. Valencià:
Constitueix un dialecte molt suggestiu, format al llarg dels segles sobre la
base d’una llengua transplantada des del Principat a un territori moro i en contacte
constant amb el castellà, d’on resulta un constant contrast de formes lingüístiques.
Passarem a descriure alguns trets d’aquest dialecte:
• Vocalisme:
- Sistema de set vocals i quatre graus d’obertura.
- Articulació creixent del diftong wi: cuina, buida.
- “E” àtona inicial dels grups em-, es-, en-, eix- >A, /astendre/, /amportar-se/.
- Assimilacions vocàliques: sancer, llauger.
- “O” inicial>au, aulor, aufegar.
• Consonantisme:
- Diferenciació entre b/v.
- Indistinció entre la palatal africada i la fricativa sonora.
- La –d- intervocàlica sol desaparéixer en els grups provinents de –ATA i –ATORE:
/vesprà/ vesprada.
- Manteniment de la –r final: carrer, cànter.
• Morfosintaxi:
- Conservació del plural –ns dels antics proparoxítons: hòmens.
- Predomini de la solució –ea>-ITIA, /perea/ peresa.
- Adopció de les formes incoatives amb –ix.
- Freqüència de formes velaritzades analògiques en verbs de la 2a i la 3a
conjugació: cullga, tusca, lligga.
- Pèrdua de la v en imperfet d’indicatiu: cantaves /cantaes/.
- Diferenciació de per i per a.
- Manteniment de les formes cultes dels numerals: quint, sext, sèptim...
- Numerals: uit, désset, díuit...
---------------------------------------------------------------- 22 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
Castellonenc:
S’inclouen les comarques de la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alcalatén.
- No es produeix l’obertura de les e inicials de : es-, em-.
- A Almassora, Borriana i les Alqueries, es donen casos d’assimilacions: cosa>coso,
porta>porto.
- Apitxament parcial a localitats com Betxí i Onda tj>tx. A Xilxes i Almenara, a més
d’aquest ensordiment s’hi produeix el de les alveolars: z>s.
- La –r final se sol pronunciar. Només a la Plana no sol pronunciar-se quan un
infinitiu porta un pronom enclític: acabar-se>acabase.
- El present d’indicatiu a les localitats interiors més septentrionals de la Plana Alta: jo
canto. A l’Alcora i a les Useres: jo canta. La resta: jo cante.
- Les localitats més septentrionals fan el verb haver: hai.
- Extensió del pronom “se” en lloc de vos.
---------------------------------------------------------------- 23 ----------------------------------------------------------------
TEMA 5
Les varietats diatòpiques. Caracterització dels grups dialectals
- Ús de “uit”.
Apitxat:
Aquest subdialecte abraça la part central del País Valencià, aproximadament
les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i algunes
poblacions, les més pròximes a València de la Ribera Baixa. A més tenim els illots de
Xàtiva i Gandia, aquesta darrera localitat, irradia l’influx cap als pobles del voltant.
- Ensordiment de les sibilants sonores: menjar>mentxar, dotze>dotse, casa>cassa.
- Betacisme: cavall>caball.
- Leisme: cavall>cavai.
- Pronunciació de l’oclusiva del grup –NT.
- Tendència a palatalitzar els grups finals –nts, -ts: punts>punys, pots>potx.
- Plena vitalitat del perfet simple: tinguí.
- Conservació de les desinències –am, -au: entengam, dormam...
- Ús de les formes plenes dels clítics.
- El clític se substitueix mos o vos: se n’anem, se quedem.
- Conservació d’arcaismes: oir, noces d’argent, arracades, brials, agafar.
Valencià meridional:
Comprén aproximadament des del riu Xúquer (amb alguns illots apitxats com
Gandia i Xàtiva) fins a la línia Biar- Busot. Ocupa doncs, les comarques de la Safor,
part de la Ribera Baixa (Sueca), la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la
Marina Alta i la Marina Baixa. Comparteix amb el castellonenc les característiques
generals del valencià. Destaquem els següents trets:
- Realització d’harmonies vocàliques: terra> terre, porta>porto...
- Les poblacions properes a la línia Biar- Busot com ara Ibi i Alcoi solen perdre la –r
final en tots els contextos.
- La majoria de les comarques pronuncien l’oclusiva del grup –NT.
- S’utilitzen les formes reforçades dels pronoms febles.
- El clític et és substituït pel clític el o es: et done, el done.
Alacantí:
- Assimilacions vocàliques o harmonies vocàliques: guerra>guerre, cosa >koza/.
- Dissimilació /ów/>/aw/: pou /paw/.
- Elisió del morfema –d- en tots els casos que apareix intervocàlica.
- Pèrdua per norma general de la –r final. Es donen casos de reforçament amb una –
t epentètica.
- Tractament paral·lel de /ts/ i /tz/ intervocàlics amb realitzacions com /ns/ /ks/ /nz/ i
/gz/: llinsó, llicsó, dogze.
- Manteniment de la e- àtona inicial als grups em- es-.
- Elisió de l’oclusiva final als grups –lt>l, nt>n.
- Es donen alguns casos de metàtesi: arie (aire), boria (boira).
- Es donen alguns casos de n- inicial palatalitzada: nyiu, nyuc, nyugar.
- Reducció de les formes de l’article determinat a es: es cotxe.
- El verb haver-hi es conjuga sense el pronom adverbial hi.
- Futur i condicionals: ixtré, coneixtré.
- Ús de: astò i aquí.
- Ús de les variants: refredat, rompre, tafulla, comare, mançana, foment, tomello.
- Castellanismes: baldosa, monyica, limpiar, muebles.
---------------------------------------------------------------- 24 ----------------------------------------------------------------