TEMA 67

Tema 67
LA NOVEL·LA I EL CONTE
DE POSTGUERRA
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

ÍNDEX

1. Situació de la novel·la durant la postguerra

1.1. Situació general
1.2. Tendències
1.3. La novel·la al País Valencià
1.4. Autors més representatius
1.4.1. Maria Aurèlia Capmany
1.4.2. Joan Sales
1.4.3. Rafael Tasis
1.4.4. Maurici Serrahima
1.4.5. Joan Perucho
1.4.6. Avel·lí Artís-Gener
1.4.7. Manuel de Pedrolo
1.4.8. Enric Valor

2. El conte
2.1. Situació general
2.2. Els premis literaris. El Víctor Català
2.3. Classificació
2.3.1. Els anys 40
2.3.2. Els anys 50
2.3.3. Els anys 60
2.4. El conte i la narrativa curta al País Valencià
2.5. Autors més representatius
2.5.1. Pere Calders
2.5.2. Jordi Sarsanedas
2.5.3. Lluís Ferran de Pol

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

BIBLIOGRAFIA

ARBONÉS, J. i al., Rellegir Pedrolo, Edicions 62, 1992.

AULET, J., "El conte I i II. Pere Calders", a Història de la literatura catalana,
Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
AUFERIL, J., “El Noucentisme i la crisi de la novel·la”, a L’Espill, 21, Juny 1985, pàg.
43-67.
BALLESTER, J., Temps de quarentena (1939.1959), València, Eliseu Climent, 1992.
BATH, A., Pere Calders: ideari i ficció, Barcelona, Edicions 62, 1987.
BOU, E., "El premi ‘Víctor Català’: una aproximació al conte català sota el
franquisme", a Els Marges - 12, Barcelona, gener 1987, pàg. 102-108.
CAMPILLO, M. i al., Història de la literatura catalana, Volum XI, Barcelona, Ariel,
1988.
CARBÓ, F., i SIMBOR, V., La recuperació literària en la postguerra valenciana
(1939-1972), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993.
CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona,
Edhasa, 1986.
CASALS, G., "La literatura de l'exili", a Història de la literatura catalana, Barcelona,
Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
CENTELLES, E., "Estudi introductori", a El conte des de 1939, Barcelona, Edicions
62, 1982.
FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985.
GALLÉN, E., "Literatura i societat I (1939-1953)", a Història de la literatura catalana,
Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
---, "Literatura i societat II (1954-1968), a Història de la literatura catalana, Barcelona,
Edicions 62- Edicions Orbis, 1985.
GUILLAMON, J., Joan Perucho i la literatura fantàstica, Barcelona, Edicions 62,
1989.
MANENT, A., La literatura catalana a l'exili, Barcelona, Curial, 1989.
ORTÍN, M., "La novel·la”, a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-
Edicions Orbis, 1985.
RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, Volum X, Barcelona, Ariel, 1987.
SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Alfons el Magnànim,
1995.
TRIADÚ, J., La novel·la catalana de postguerra, Barcelona, Edicions 62, 1982.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

1. Situació de la novel·la durant la postguerra

1.1. Situació general

La novel·la catalana patí durant molts anys una sèrie de carències, algunes de
generals i altres d'específiques de la narrativa, que es podrien resumir en la idea
següent: la falta de normalització cultural i lingüística impedeix la consolidació, o la
simple existència, del triangle escriptor- editor- lector. Si no es llig no s'edita i, per
tant, no s'escriu, i a l'inrevés. La manca de normalització cultural i lingüística té molt
a veure amb la falta de normalització política, especialment d'autogovern i de
democràcia, tant pel que fa l’existència de la censura com pel que fa a la prohibició
de les llengües minoritzades i les seues lletres.
La novel·la era a més, hereva de la crisi que Carles Riba volgué atribuir a tota
una generació i que s'estén fins al 1925. Hi havia hagut un període de reflexió entorn
del gènere i això permeté l'accés, entre 1925 i 1936, d'una jove generació
d'escriptors que veien la novel·la com un fet natural.
En els anys 30, diu Triadú, “de tenir o de no tenir novel·la en fèiem un
problema nacional”. Foren uns anys de producció important d'alguns autors ja
madurs (Prudenci Bertrana, Joan Puig i Ferrater), i d'inici de la nova generació de
novel·listes (Miquel Llor, Francesc Trabal, Sebastià Juan Arbó, Xavier Benguerel,
Mercé Rodoreda, Llorenç Villalonga). Tots ells, tret de Bertrana, que morí el 1941,
continuaran la seua producció després de la guerra, ja siga per arrodonir-la, donar-
ne noves mostres o portar-la als seus millors resultats. Els joves, que, com diu Alan
Yates, no han sofert els complexos que marquen el novel·lista entre 1900 i 1925,
però que s'han beneficiat en canvi de les experiències i les reflexions sorgides en el
període de crisi, constituiran l'anella necessària per a l'enllaç amb el període de
postguerra: Amb la fermesa guanyada en aquesta experiència prèvia d'adaptació, la
novel·la catalana és capaç de sobreviure a una altra solució de continuïtat, més greu
i tot, que imposen, entre el 1939 i el 1949, els estralls de la guerra.
D'entrada caldria reconéixer que la novel·la és ja, en ella mateixa un gènere
difícil per a la literatura catalana. Això és el que ha demostrat Jaume Auferil en una
revisió crítica de les tesis de l’obra d’Alan Yates Una generació sense novel·la. La
crisi de la novel·la prèvia al moment que ara estudiem és més aviat la inexistència
d’uns escriptors capaços de fer-la que el resultat d’una persecució del Noucentisme
contra la novel·la, com volia Yates. La novel·la és un gènere difícil, no tant com la
poesia, i a més, en un país d'escassa demografia costa de trobar el gran públic que
l’exigeix i la consumeix. Així doncs, també ara la novel·la catalana no pot aspirar als
elevats tiratges i l'escriptor s'ha d'acontentar amb una difusió escadussera en la
pròpia llengua, o bé mirar d'accedir a nous públics per via de la traducció. En
qualsevol cas, el novel·lista rarament aconseguirà d'esdevenir un professional, i
d'aquesta manera es veurà davant la disjuntiva de convertir-se en un autor bilingüe,
amb el perill que això suposa a llarg termini per a la seua creació, o bé de compartir
la seua dedicació a les lletres amb una altra activitat professional que li permeta de
subsistir.
Naturalment, aquestes dificultats, pròpies de qualsevol escriptor que aspire a
fer novel·la, als Països Catalans, s'agreugen després de 1939. A la coneguda
dificultat de professionalització, esdevinguda ara, en plena postguerra, una
impossibilitat completa, caldria afegir-hi la manca d'accés a la lliure informació, la
qual cosa priva l'escriptor de la possibilitat d'adquirir una cultura al dia. A més a més,
hi ha la manca de formació, d'informació i de cultura del públic que el novel·lista
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

aspira a fer-se seu. Al capdavall, també manca l’últim esglaó de la cadena: una
crítica i uns espais de debat entorn de les formes literàries que el novel·lista posa en
joc, que completen el cercle literari.
Així doncs, veiem com, a una crisi del model novel·lístic que l'any 1925
trobava solució a través de propostes diverses i d'un impuls en la política de
traduccions i en la crítica, s'hi afegeix ara tota una crisi de la societat i de les
mateixes condicions per fer la novel·la. Hi ha un tall, un silenci absolut de deu anys
com a mínim i la represa haurà d'enllaçar amb aquell passat, per ell mateix ja no del
tot normal. Les dificultats amb què es trobarà el novel·lista que vulga començar
seran també d'ordre literari: el desconeixement de la pròpia tradició (per la interdicció
que pesa sobre la publicació, per la manca d'historiografia, etc.)
De resultes de totes aquestes dificultats, la novel·la catalana, en reaparèixer
lentament, duu una vida precària, subordinada a altres gèneres, partida a més entre
l'interior i l'exili, allunyada de la realitat, sobre la qual tampoc no es pot projectar. Es
veu condemnada finalment a insistir, durant alguns anys, en actituds i tècniques
d'abans de la guerra. La inversió lenta de tots aquests signes fins arribar a la rica
diversitat de finals dels anys 60 marca l'evolució d'aquest període que s'ha convingut
d'anomenar "novel·la de postguerra".
Els canvis que el règim franquista anà experimentant afectaren de manera
decisiva la novel·la. La represa es produí a l'exili, per les dificultats de publicació i la
censura existents a l'interior, però molt aviat els novel·listes exiliats (Vicenç Riera
Llorca, Avel·lí Artís-Gener, Xavier Benguerel, entre d'altres) preferiren anar a
l'encontre del públic i editaren les seues obres a Catalunya.
Un pas molt important es donà el 1947, quan l'Editorial Aymà obtingué el
permís per a convocar el premi Joanot Martorell; hi podien concórrer novel·les en
llengua catalana, inèdites, i les obres premiades entrarien a formar part de la
col·lecció literària d'aquesta editorial. El premi va passar més o menys en silenci fins
l'any 1951 en què s'integrà en la festa de Santa Llúcia i contribuí a l'aparició de
novel·listes nous. En la dècada dels 60 fou substituït pel premi Sant Jordi, que oferí
l'al·licient d'un import elevat (150.000 ptes), que fou objecte de polèmica l'any 1962,
quan es donà a conèixer La Plaça del Diamant, de Mercé Rodoreda, obra mestra
que el 1960 havia obtingut només una modesta votació. La discussió d'aquests anys
entorn de la validesa dels premis literaris i l'anàlisi que s'emprén de les raons de la
seua decadència mostren, però, la vitalitat relativa que la novel·la catalana havia ja
assolit, en bona part gràcies als premis mateixos.
En efecte, si bé la censura continuava pesant decisivament sobre els
novel·listes, les possibilitats de publicar s'havien anat eixamplant. La incorporació de
novel·les en les col·leccions en català que iniciaren algunes editorials (Aymà. R.
Dalmau, J. Janés, Destino, Selecta) i, anys després, la creació de col·leccions
dedicades exclusivament al gènere ("Nova col·lecció", el 1954; "El club dels
Novel·listes", el 1955) obriren unes expectatives que es confirmarien plenament en la
dècada dels 60, amb la represa de Proa i amb l'aparició d'editorials concebudes com
a autèntiques empreses (Edicions 62). En les col·leccions respectives de narrativa
("A tot Vent" i "El Balancí") i en "La cua de Palla", d'Edicions 62, autèntica antologia
de la novel·la negra, dirigida per Manuel de Pedrolo, s'originà el Boom de traducció
de novel·la estrangera que permeté, en aquests anys, l'accés del públic a les noves
formes europees. La crítica, d'altra banda, començà a fer-se ressò també de
publicacions en castellà ("Destino") i posteriorment des de les incipients publicacions
en català.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

Tots aquests factors contribuïren a l'evolució del gènere en els vint anys que
van de finals de la dècada dels 40 a finals de la dècada dels 60. L'any 1950 el
novel·lista es troba encara, en paraules de Triadú "entre els condicionaments i el
canvi": "tradició i escola literària de preguerra condicionaven l'entrada i
l'existencialisme, de la nova religiositat i de la poesia mítica de la novel·la; ambient i
societat condicionaven l'adopció de transgressions de qualsevol ordre, en els temes,
en llur tractament, etc.; finalment, el règim i, en concret, la censura condicionaven
globalment l'escriptor, tant per la coacció exercida damunt d'ell en tots sentits com
limitant, ajornant o prohibit la publicació de la novel·les". Si en els inicis, i a causa de
tots els condicionaments esmentats, resulta difícil d'establir grups d'autors amb
afinitats clares, la diversitat persisteix encara en els últims anys d'aquesta dècada i
els primers de la següent. El 1957 aconseguí el premi Yxart d'assaig el volum Cita
de narradors, en el qual cinc dels escriptors més joves del moment amb alguna obra
publicada (Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep
Maria Espinàs i Joan Perucho) es comenten i es critiquen. Tot i això refusen de
presentar-se com a generació.
El canvi que aquests autors aportaren fou substancial. Per ells es produïa
l'accés a la novel·la de la primera promoció que no havia estat protagonista de la
guerra. Persistia la censura i moltes vegades es veieren obligats a deixar les obres
al calaix i a publicar-les, sovint mutilades, anys després d'haver estat escrites, amb
la desorientació que això produïa en el lector. Van haver d'ajustar alguns cops el que
volien dir al que els era permès dir. Amb tot, constitueixen el primer grup que
s'adreçà a un públic ja mínimament format, aprofitant l'auge editorial que s'anava
produint i que reprengué la novel·la, junt amb alguns autors més joves que s'hi
incorporaren. Així la novel·la es renovà i recuperà, a finals de la dècada dels 60, la
seua primacia com a gènere d'àmplia acceptació entre els lectors. L'any 1966, el
crític Joaquim Marco en feia aquest balanç: "El primer objectiu dels nostres
novel·listes ha estat, doncs, de desenrotllar un llenguatge narratiu apte per a la
novel·la d'avui.” El novel·lista català va assolint un grau de maduresa molt notable.
Avui és possible, també, sense auguris, parlar de la novel·la catalana.

1.2. Tendències
Amb tot es pot fixar, provisionalment, quatre tendències principals:

1. La perspectiva del naturalisme i, sobretot, l'evolució de la tradició de

novel·la psicològica. Tendència representada per novel·listes com Xavier
Benguerel, Maurici Serrahima, Rafael Tasis, Joan Sales, Lluís Ferran de
Pol en part, i també una part de l'obra de Maria Aurèlia Capmany i de
Ramon Folch i Camarasa.
2. Renovadora. S'encaminaria vers el realisme amb autors com Vicenç Riera
Llorca, Joaquim Amat-Piniella, Josep Maria Espinàs, Estanislau Torres i els
mateixos Maria Aurèlia Capmany i Ramon Folch i Camarasa.
3. Tendència experimental. Ja siga modificant l'estil en sentit líric, ja siga
jugant hàbilment amb les estructures narratives, i de reflexió existencial.
S'hi podrien incloure Manuel de Pedrolo (autor, malgrat tot inclassificable),
el mallorquí Blai Bonet, Avel·lí Artís-Gener i una part de la novel·lística de
Ferran de Pol i de Baltasar Porcel.
4. Tendència vers la mitificació de la realitat i els jocs irònics, entre realitat i
fantasia. S'inclourien: Avel·lí Artís-Gener i Joan Perucho.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

Aquesta nòmina d'autors no pretén d'ésser exhaustiva, sinó tan sols de recollir
els autors més significatius i naturalment deixa de banda els dos grans novel·listes
del període de postguerra, Llorenç Villalonga i Mercé Rodoreda, l'obra dels quals
exigeix una consideració a part.

1.3. La novel·la al País Valencià

En el cas valencià aquest gènere era la ventafocs des d'abans del 39 i tenia
un dèficit contundent, tant d'obres com d'autors i en conseqüència de públic lector.
Durant les dues primeres dècades de la postguerra, la anormalitat és estrident i una
producció narrativa exigua i sota mínims és la norma. Com a mostra, només cal
recordar que, des de l'any que acaba la Guerra d’Espanya fins a la dècada dels
setanta, les novel·les d'escriptors valencians publicades no arriben ni a la dotzena.
Òbviament, trencar aquesta situació va ser realment dificultós, però hi va
haver intents ben meritoris de reconvertir en positiu aquesta dinàmica. Mereixen un
gran reconeixement, a banda de la major o menor qualitat literària d'aquestes
iniciatives. La curta llista d'autors i d'obres d'aquesta narrativa de resistència seria la
següent: Miquel Adlert, El salze a la sendera (1953) i I la pau (1953); Beatriu Civera,
Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961); Enric Valor, L'ambició
d'Aleix (1960); Maria Ibars, Vides planes (1962) i L'últim serf (1965); Antoni Igual i
Úbeda, Delers de jovença (Tragèdies fernandines) (1964); Jordi Valor, Lina Morell.
Un cas apassionant (1964) i Maria Beneyto, La dona forta (1967).

1.4. Autors més representatius

1.4.1. Maria Aurèlia Capmany
Filla d'Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés. El 1947 fou finalista al premi
Joanot Martorell amb la novel·la Necessitem morir, premi que guanyarà un any
després amb El cel no és transparent. La seua novel·lística reflecteix la recerca d'un
estil personal, des del to líric i impressionista de L'altra ciutat (1955) a l'objectivitat
davant la personalitat de la narradora de Betúlia (1956). Continua amb noves
temptatives fins a El gust de la pols (1962), lenta investigació narrativa sobre un
personatge a través de la història de la família, i a Un lloc entre els morts (1967),
premi Sant Jordi (1968). Destaquen els assaigs Salvador Espriu (1971) i Subirachs o
el relat de l'artista com a escultor adult (1955). Fruit del seu interés per l'actitud
feminista són, entre altres, La dona a Catalunya (1966) El feminisme a Catalunya
(1973). També fou autora i directora teatral.

1.4.2. Joan Sales

Barcelona 1912-1983. Escriptor i editor, exiliat el 1939, a Mèxic publicà amb
Ferran de Pol i d'altres, els Quaderns de l'exili i edità L'Atlàntida, Canigó, La
nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947). En
tornar a Barcelona (1948), es dedicà a les tasques editorials. La seua principal
activitat es desenvolupà en l'editorial Club editor (1955), amb la publicació de les
col·leccions "El club dels novel·listes" i "El pi de les tres branques". De les seues
obres destaca el llibre de poemes Viatge d'un moribund (1952) i, sobretot, la novel·la
Incerta glòria (1956, edició definitiva de 1971).

1.4.3. Rafael Tasis

Barcelona 1906 - París 1966. S'havia donat a conèixer com a novel·lista i,
particularment com a crític, en els anys de preguerra. Des de La Publicitat, Mirador i
Revista de Catalunya, va actuar com a crític i assagista especialitzat en el camp de
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

la novel·la. Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1953), que recollia els seus
articles, era alhora una revisió de la producció novel·lística de l'època i una proposta
estètica, continguda particularment a la sèrie Barcelona i la novel·la i Viatge al món
meravellós de la novel·la. En efecte, Tasis fou, en tots els camps culturals, un
constant batallador i, més publicista que crític, defensa la novel·la pel que té de
gènere majoritari, la funció de la qual és la de recollir fidelment, i per tant, divulgar, la
vida catalana.
Tant a l'exili com en el seu combat cultural a l'interior després del seu retorn a
Barcelona el 1948, ens apareix com un autor que es proposa explícitament de donar
continuïtat a la tradició de la literatura catalana de preguerra i, concretament, dins
d'aquesta, a aquelles actituds que identifiquen la novel·la amb el realisme
testimonial. Les seues concepcions narratives són, per tant, fonamentalment
vuitcentistes, matisades per la defensa que fa de les formes de la literatura de
gèneres, particularment de la novel·la policíaca.
Al capdavall de la seua obra pretén d'unificar els dos plans, seguint el model
més clàssic de la novel·la històrica: partir de les vides individuals i diverses per
explicar els esdeveniments col·lectius, històrics i socials. Pel que fa a les obres
novel·lístiques: Vint anys (1931), El daltabaix (1923), Sol ponent (1953)...
Novel·les policíaques: La Bíblia Valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i
Un crim al Paralelo (1960).

1.4.4. Maurici Serrahima

L'activitat de Maurici Serrahima (Barcelona 1902-1979) com a contista i
novel·lista apareix estretament relacionada amb el seu pensament com a teòric i
crític especialitzat en la novel·la i atent, sobretot a la dimensió estètica i ideològica
de les obres. A Assaigs sobre la novel·la (1934), concep l'obra narrativa com un
conglomerat d'elements heterogenis (psicologia, ciència, història, etc.) articulats en
una unitat vivent, de vegades gairebé inabastable a l'anàlisi crítica. Aquestes idees el
porten a allunyar-se de les formes narratives vuitcentistes, sobretot de
l'omnisciència, que respon, segons ell, a "actituds simplistes i còmodes" que treuen
credibilitat al narrador. Serrahima, doncs, se situa en la línia de la novel·la
psicològica, especialment per la seua preocupació pels estats anímics interiors (un
aspecte que el durà a admirar Proust).
Obra narrativa: El principi de Felip Lafont (1934), Cançò de bressol (conte), El
seductor devot (recull de contes), Estimat senyor fiscal (1955, línia novel·la
policíaca).

1.4.5. Joan Perucho

Poeta i crític d'art a més de narrador, ha publicat contes i novel·les on pren
especial relleu l'especulació imaginativa. Perucho, en efecte, fa ús de l'erudició i de
la curiositat històrica en un sentit molt ample (se serveix de temes i recursos de tots
els temps i de totes les literatures), i alhora ha estat considerat hereu del surrealisme
per la reivindicació precisa que fa a la seua obra del misteriós i l'imaginari.
L'exotisme és consubstancial en Perucho i sol situar les seues obres en escenaris
remots en el temps i en l'espai. Un clar exemple d'això és el Llibre de cavalleries
(1957) on juxtaposa diversos plans narratius que s'alternen, amb les expedicions
catalanes medievals per la Mediterrània com a fons.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

1.4.6. Avel·lí Artís-Gener

La novel·lística d'Artís-Gener parteix sovint d'unes bases culturalistes,
incorpora alguns elements avantguardistes i en la sua darrera novel·la: L'enquesta
del canal 4 (1973) es mou dins el terreny de la ciència-ficció. Les novel·les més
significatives de la seua obra són:
- Les dues funcions del circ.
- Paraules d'Opotan el Vell.
Aquestes dues primeres estan relacionades amb l'exili.
- Prohibida l'evasió.
La innovació narrativa d'Artís-Gener és una aportació doble: de forma, és a
dir, de com fa la novel·la, i de continguts i siga, del que ens hi conta.

1.4.7. Manuel de Pedrolo

La seua activitat literària comprén la poesia, el teatre i els articles periodístics,
però ha estat en el camp de la narració, a través de novel·les i contes, on ha
concentrat amb preferència la seua atenció. Fou un novel·lista extraordinàriament
fecund, imposava a poc a poc la sua novel·lística i s'hi afermava com la personalitat
més poderosa i original de la postguerra. Va ser perseguit per la censura i això
explica que el gruix de la seua producció no pogués sortir a la llum pública fins a la
dècada dels anys 60, i d'una forma irregular. Pedrolo contribueix a la renovació i
actualització de la novel·la de postguerra. En les seues paraules, "escriure és una
aventura i cada novel·la és una exploració" i, en efecte la recerca formal ha
esdevingut per a Pedrolo una autèntica obsessió. La seua concepció de la novel·la
s'allunya d'allò que podríem anomenar "literatura pura", perquè troba el seu espai en
la dimensió moral de la vida humana. El seu objectiu és la recerca de les constants
de la condició humana, és a dir, captar personatges i situacions de l'home per a
recrear-los tot aprofundint-los i donar-ne les seues dimensions morals universals. La
realitat és investigada per tal d'assumir-la en la seua integritat i incorpora l'insòlit,
l'absurd o l'inversemblant. Les novel·les de Pedrolo són el resultat de dues
intencions essencials per al novel·lista:
1. Fer-se llegir
2. Investigar la novel·la com un tot
Per a l'acompliment de la primera intenció se serveix d'una prosa narrativa on
l'artifici és mínim i tot és exposat amb una gran naturalitat. El monòleg interior, el
contrapunteig i d'altres procediments són inherents a la segona intenció esmentada:
la investigació de la novel·la.
Una producció tan vasta havia de tractar multitud d'aspectes, i, en efecte, la
narrativa pedroliana és molt diversificada: ha escrit novel·les policíaques, polítiques,
simbòliques, de ciència ficció, etc. D'aquesta manera, Pedrolo no limita la seua
temàtica. Ben al contrari els seus temes són extraordinàriament variats: la
incomunicació humana, la visió d'un món futur, les repressions sexuals, els conflictes
socials, l'alienació en les societats occidentals i molts d'altres.
Algunes de les seues obres: Mecanoscrit del segon origen (1974), Un camí
amb Eva (1958), L'inspector arriba tard (1960, Novel·la policíaca).

1.4.8. Enric Valor

Sens dubte, l'autor més important de la narrativa valenciana d'aquests anys
és Enric Valor i Vives (Castalla,1911-2000). La seua activitat pública més coneguda
és la de gramàtic i la de folklorista, com a recol·lector i reelaborador de rondalles
populars, en una sèrie de volums que han obtingut un ampli ressò. La seua
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

novel·lística és reduïda i, a més, publicada amb un considerable retard en relació als

moments d'escriptura. De fet, la sua primera obra de creació pròpia va ser
Narracions de la Foia de Castalla (1951), que li obrí el camí cap a la novel·la. Amb
ella es proposà, seguint les formes tradicionals de narrar i amb un llenguatge
normatiu, però d'una gran riquesa lèxica, com correspon a un profund coneixedor
del camp i de les formes de cultura, descriure la vida rural; els seus homes i els
conflictes que els envolten. L'ambició d'Aleix (1960), escrita a València respon
clarament a la tradició del gènere. Després d'aquesta obra, no tornà a publicar cap
novel·la fins a Sense la terra promesa (1980) i Temps de batuda (1983), amb les
quals completa el que ha estat nomenat "Cicle de Cassana", una imatge totalitzadora
del món rural en crisi.

2. El conte durant la postguerra

2.1. Situació General

El conte, per les seues característiques particulars (brevetat, adequat per a
l'experimentació, facilitat per a controlar exhaustivament el material narratiu, etc.)
sempre ha viscut unes circumstàncies especials que han provocat que els crítics
tendesquen a valorar-lo com a gènere menor o híbrid. No obstant, en alguns
moments, a causa de certes constants definidores de la història de la literatura
catalana, ha adquirit una importància cabdal. Així, en el moment que els escriptors
catalans començaren a oblidar el silenci militant de la més immediata postguerra, la
narrativa curta pogué assolir una categoria i un nivell de qualitat considerables,
malgrat que els mitjans per al seu desenvolupament no foren els més adequats.
Efectivament, als problemes generals de la literatura catalana de postguerra se
n'afegiren, en el cas del conte, uns d'específics:
1. En primer lloc, la manca de premsa en llengua catalana, plataforma de
difusió molt més imprescindible en aquest gènere que no en d'altres.
2. En segon lloc, la inexistència de col·leccions especialitzades i la dificultat a
l'hora d'editar que això comportava, ja que, en altres col·leccions, el recull
de narracions acostumava a ser infravalorat, a no ser que arribara avalat
amb algun premi.
3. En tercer lloc, la manca de crítica especialitzada, gairebé total. Si
exceptuem la mínima dedicació d'alguns "croats" del moment o dels
mateixos narradors.
4. I per últim, la difícil delimitació del gènere, amb les consegüents
polèmiques, tant pel que fa a l'expansió (la frontera entre el conte i la
novel·la curta), com al contingut (diferència entre conte i narració).
A més hem de tenir en compte que el tall de 1939 s'agreujà en la narrativa
curta ja que, per diversos motius, havia estat molt potenciada durant la guerra civil. A
part, hi havia la desaparició en la immediata postguerra de dos autors tan valuosos
com Joaquim Ruyra (1939) o Prudenci Bertrana(1941). Aquest seguit de causes pot
justificar la pràcticament inexistència, si exceptuem el cas particular de Pere Calders
o algun de més escadusser com el de Josep A. Baixeras, de contistes amb dedicació
exclusiva o prioritària. Malgrat tot, a partir dels anys 50, en el lent camí cap a una
precària "normalitat", el conte fou potenciat, per una banda, com a via de contacte
amb la tradició i, per l'altra, com a primer pas per a la recuperació de la novel·la.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

2.2. Premis literaris. El Víctor Català

Pel que fa als premis literaris, n'hi havia un que destacava per damunt dels
altres: el Víctor Català; convocat des de 1953. El catàleg d'obres i autors, tal i com
ha estudiat Enric Bou, és molt representatiu de la situació del conte a la postguerra.
Per això Estanislau Torres, polèmiques apart, a l'hora de confeccionar el seu llibre
d'entrevistes, Els escriptors catalans parlen, trià precisament els guanyadors del
Víctor Català. Senyal que:
a. Hi concorrien els principals autors de cada moment i no només els joves
que cercaven promoció.
b. El premi era una de les poques eixides al problema d'edició abans
esmentat.
c. En general, els narradors no tenien suficient producció com per ofegar la
representativitat dels reculls guardonats. Aquests mateixos trets donen a
entendre quins són els principals problemes inherents.
d. Els llibres en molts casos s'escrivien expressament per a ser presentats,
cosa que comportava la inevitable precipitació.
e. El premi es donava a un recull i no a un conte.
f. Els guanyadors, alguns com Pere Calders, se'n queixaren públicament, no
podien repetir victòria, per la qual cosa minvaven considerablement els
incentius a l'hora d'escriure un recull que, segurament, se'ls consideraria
com a obra menor i que, a més, els seria difícil d'editar. A part, és clar, de
la dotació econòmica, inferior a la dels premis de novel·la.
Paral·lelament al Víctor Català hi havia un seguit de premis de menor
transcendència. En primer lloc el que concedia la penya Joan Santamaria des de
1956 a una obra de teatre o a una narració curta. El Condal, bilingüe, que arribà a
publicar el recull Els millors contes del Premi Condal (1963), el Pinya de rosa o Vida
nova del Concurs de Poesia de Cantonigrós; el de les Galeries Laietanes; o d'altres
menors com, per exemple, el Sant Sebastià de Palafrugell.

2.3. Classificació
Entre 1939 i 1968 el conte català no es mantingué en una situació invariable.
És necessària, per tant, una divisió en etapes. Els criteris per a fixar els períodes
poden ser diversos: des del generacional fins al tecnicotemàtic.

2.3.1. Anys 40
Durant els anys 40 la producció original a l'interior fou pràcticament nul·la,
però a l'exili va ser prou interessant com per tenir-la en compte. L'exili és l'únic lloc
on és possible intuir l'evolució del gènere durant els anys 40. La conjuntura per al
desenvolupament del conte partia dels mateixos problemes que la resta de la
literatura en llengua catalana: la inestabilitat dels exiliats, l'esforç per tirar endavant
qualsevol tipus d'activitat a països estrangers, la dificultat de connexió amb l'interior,
etc. En principi s'intueix un cert avantatge, ja que una de les activitats principals dels
intel·lectuals de la diàspora foren les revistes, plataforma bàsica per a la difusió de la
narrativa. Certament, bona part d'aquestes revistes incloïen i és així com alguns
autors importants (Calders, Rodoreda, etc.) començaren a reeixir. No obstant això la
producció no augmenta massa si atenem a les dades que aporta Albert Manent.
El conte ocupa un dels darrers llocs en l'ordenació estadística, a un nivell
inferior respecte a la poesia, l'assaig o la novel·la. Els resultats no foren
excessivament brillants. Segons Manent es publicaren dèsset volums, alguns dels
quals encara més proper a la prosa poètica que no a la narrativa estricta. D'aquests
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

dèsset, quinze aparegueren al continent americà (onze a Mèxic). Per això una
característica comuna a una bona part d'ells és l'exotisme dels ambients tropicals.
En general dominava el conte continuador de la tradició psicologicorealista dels anys
30, que encara tindria molta incidència a l'interior durant els 50.
Alguns autors gestaren els seus contes sota la influència de l'exili viscut, però
els publicaren a Barcelona i tingueren ressò a l'interior, per la qual cosa, malgrat
certs punts de contacte respecte a la caracterització donada, és més aconsellable no
incloure'ls en aquest primer període. Seria el cas de Pere Calders, molts contes del
qual foren escrits a Mèxic, o de Lluís Ferran de Pol, que, malgrat la temàtica,
elaborarà la seua obra més significativa (La ciutat i el tròpic) després del retorn. Això
s'esdevenia ja als anys 50.
La majoria de contistes continuadors de la tradició dels anys 30 ja eren
coneguts i havien publicat amb anterioritat a la guerra civil. Aquests escriptors, però,
no donaren excessiva importància a la narrativa curta perquè, en general, la veien
com a complement de la novel·la.

2.3.2. Els anys 50

Els anys 50 foren de predomini del conte sobre els altres gèneres narratius.
Més per la qualitat literària de l'obra editada que no per la quantitat. La novel·la no
era encara massa abundant i es trobava en un primer estat de ressorgiment. A la
meitat dels 50 es van publicar la majoria dels grans reculls de la literatura catalana
de postguerra. En alguns casos foren precedent de la novel·la posterior, per la qual
cosa assumiren el seu paper preeminent com a gènere de transició (Vint-i-dos
contes de Mercé Rodoreda); però en d'altres respongueren a una dimensió més
autònoma i original (Mites de Jordi Sarsanedas o Cròniques de la veritat oculta de
Pere Calders). A cavall entre les dues opcions, La ciutat i el tròpic de Lluís Ferran de
Pol, amb menor fortuna, però no amb menys interés.
Per altre cantó, durant el període es donaren a conèixer mitjançant el conte
alguns dels novel·listes del moment: Manuel de Pedrolo, Estanislau Torres, etc.
Sense oblidar els que, com Mercè Rodoreda, se'n valgueren per al rellançament.
Malgrat que la qualitat de les obres esmentades no estiguera en proporció directa a
la qualitat de textos publicats, el catàleg d'autors no és tampoc de menysprear. El
1960 Sebastià Estradé i Joaquim Carbó muntaren un volum antològic amb contes
inèdits: Els 7 pecats antològics (vistos per 21 contistes, en homenatge a Víctor
Català). Era el fruit de tota una dècada i la llavor per a la nova: Rodoreda,
Sarsadenas, Calders, E. Torres, Perucho, Serrahima, A. Jané, S. Estradé. R. Folch,
J. M. Espinàs... La majoria d'ells, és clar, acabaren com a novel·listes, o ja ho eren.
El fet de trobar-se en període de transició explica que no hi hagués un lligam
clar entre els autors, amb la consegüent manca d'unitat. A efectes pràctics, però, es
poden distingir tres grups:
a) Enllaç amb la tradició psicologicorealista
Era el tipus de narrativa que havia predominat a l'exili. L'objectiu era
l'observació psicològica d'uns personatges davant d'una determinada situació. No es
tractava d'allunyar-se de la dura realitat de la postguerra, sinó d'utilitzar-la, en alguns
casos fins i tot recalcar-la. Tècnicament, si exceptuem alguns assaigs de Mercè
Rodoreda o les millors pàgines de Villalonga, no hi havia massa intenció renovadora,
Per a tots ells, el conte no era més que un camí pera reincorporar-se i, sovint, un
exercici d'aproximació a la novel·la. Sense la importància dels dos autors anteriors,
però dins d'aquest mateix grup, se situarien Agustí Esclasans, Xavier Benguerel i,
novament Maurici Serrahima. Sempre amb el fonament psicològic darrer, l'autor creà
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

uns personatges amb una remarcable riquesa de vida interior, capaços de

reflexionar sobre la seua condició. Altres autors, ja formats en la postguerra, també
connectaren amb el grup de seguidors de la tradició. Josep Anton Baixeras potser el
més representatiu. Lluís Ferran de Pol, amb un tractament temàtic influït per
l'experiència de l'exili, també fa rebrotar la intencionalitat testimonial típica de la
narrativa d'exili, a partir d'una base psicologicorealista.
b) Recreació de la realitat a través de la imaginació i la fantasia
Les obres incloses en aquest apartat foren les il·lustradores de la veritable
voluntat de renovació del període. En tot cas, per a uns, el punt de contacte provenia
del conte fantàstic i, per a d'altres, de l'avantguarda. No es tractava, però, d'un
corrent en el sentit estricte. Es partia de l'encreuament de dos mons, el real i l'irreal,
amb una frontera inconcreta entre ells. No era el xoc entre una realitat quotidiana i
una altra d'exòtica, sinó la creació d'un món fantasiós, que també podia esdevenir
mític. El conte consistia a recrear la realitat per tal de crear-ne una altra només
literària, producte de la imaginació, a partir de la qual es plantejàs d'alguna manera
el contrast i, per tant, implícitament, es reflexionàs sobre els problemes de fons,
metafísics, socials o purament quotidians de l'home. El conte era el gènere més
adequat al món narratiu que es volia crear. Els autors, per aquest motiu, en van ser
més fidels seguidors que no els del primer grup.
Pere Calders va ser de tots ells, ja des dels intents de renovació dels anys 30,
el més representatiu. Per la vocació de contista, per la unitat de tota la sua obra i per
la qualitat assolida. Jordi Sarsadenas, amb Mites (1954), fidel a les característiques
esmentades, esdevingué un altre dels punts culminants del conte de postguerra.
Salvador Espriu ha de ser considerat com a cas especial. Només la voluntat de
ruptura tècnica o la recreació caricaturesca de la realitat permeten enllaçar-lo,
salvant distàncies, amb aquest segon grup. Malgrat tot, tant per la pulcritud
estilística, com per la concepció d'un món particular, se situa en un primeríssim lloc.
c) Manuel de Pedrolo
Constituïa un cas apart. La seua activitat literària com a contista fou
pròpiament dels anys 50. Estèticament partia d’un rerefons existencialista i de
situacions kafkianes.

2.3.3. Els anys 60

Els anys 60 foren de predomini de la novel·la sobre els altres gèneres
narratius. S'havia acabat l'etapa de transició en l'evolució dels gèneres, en què el
conte havia jugat un paper decisiu. Sembla com si haguera acomplert la seua funció
i se'l deixàs una mica de banda. Un exemple, les poques antologies publicades. Ja
no responien al doble objectiu de connexió amb la tradició o de donar sensació de
literatura viva. Tampoc no s'escrivien massa reculls. Ho prova el baix índex de
participació a un premi com el Víctor Català, que havia estat, i era encara, el
canalitzador fonamental per a la difusió del gènere.
Per altra banda, era l'època de l'anomenat "realisme històric, la qual cosa
possibilità una certa aglutinació al voltant d'uns elements comuns. Com a mínim
aquesta aglutinació justifica que, almenys en els autors més típics de la dècada, el
conte tinga unes característiques més unitàries, les quals giren al voltant d'una idea
fonamental: el realisme. Es tractava de captar la realitat per tal que l'escriptor pogués
explicar-se-la ell mateix i mostrar-la al lector. Un món sense herois individuals, que
permetés una reflexió social. D'ací que els elements fantàstics i psicològics
passassen a segon terme i el conte tendís a ser objectiu i testimonial. Al mateix
temps, s'observen certs propòsits d'innovació. Es desplaçaren les tècniques més
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

pròpies del relat psicològic i es donà pas a l'objectivitat, al realisme despullat, al

llenguatge funcional i, en general, al model de la nova narrativa europea del
moment. Com és lògic, ni els autors, ni tots els reculls publicats durant la dècada
s'ajustaven a les característiques esmentades. Continuava havent-hi un grup,
important, malgrat que ara ja no era el més representatiu, continuador de la línia
dominant en els anys 50.
El relat de recreació de la realitat a través de la imaginació i la fantasia, que
és el que es feia en els anys 50, és el que va tenir més problemes per conviure amb
una crítica dominant encaminada cap a una altra direcció. Pere Calders continuà
sent-ne el mestre indiscutible. No obstant això, per motius diversos, la seua
producció com a contista durant la dècada fou escassa. El que de veritat interessa
és la recreació simbòlica i mítica de la realitat, de la qual els personatges, solidaris i
incompresos, volen alliberar-se. Alliberament que només la imaginació i la
intel·lectualització fan possible.
Pel que fa al bloc de contistes de l’anomenat realisme social no és del tot
homogeni, però amb el perill que suposa qualsevol classificació, es poden distingir
dos subgrups:
1. En primer lloc, els que es decanten per la captació de la realitat.
2. En segon lloc, els que donaren més rellevància a la reflexió sorgida de la
captació prèvia. La frontera, no cal dir-ho, és molt imprecisa. Hi ha, això sí,
un procés de gradació entre una tendència i l'altra.
Els reculls corresponents al primer subgrup són de començaments de la
dècada. La reflexió també s'hi sobreentén, és clar, però de forma implícita i no
prioritària. S'hi afegeixen, a més, dues característiques complementàries: la
utilització d'elements humorístics i la captació de l'absurd de la vida quotidiana.
Josep M. Espinàs en seria un exemple.
A mesura que anem avançant en el procés de gradació, els relats van més
enllà de l'estricta captació de la realitat. Hi ha una major intencionalitat crítica. Ho
constata, per exemple, Carles Macià: "La meua intenció és de fer literatura actual:
que tinga eficàcia.”
Estanislau Torres quedaria a mig camí entre els dos subgrups. Amb Jordi
Maluquer avancem un pas més en la gradació cap a una literatura cada vegada més
compromesa. En el graó final de l'evolució se situa Joaquim Carbó, segurament
l'autor més militant de tots els citats pel que fa a la voluntat de conscienciar el lector.
I, per acabar, Víctor Mora que, com a escriptor en llengua catalana, es donà a
conèixer el 1966 amb El cafè dels homes tristos. La voluntat d'interpretar l'actualitat,
s'hi afegeix, però, un nou element: la introducció, per tal d'aprofundir el tractament
realista de noves tècniques d'objectivació provinents de la novel·la francesa.

2.4. El conte i la narrativa curta al País Valencià

Només cal dir que fins als darrers anys de la dècada dels quaranta ni s'hi
editen contes: el 1947 apareixen a la llum dos volums, Contes del pla i la muntanya
de González Martí, que posteriorment completaria amb dos llibres més, i Coses de
la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera, de Francesc Martínez i Martínez.
L'altre llibre publicat a la dècada és Raïmet de Pastor de Sanç Moia.
Com a anècdota que exemplifica la situació del país en aquells anys, val a dir
que Torre, l'any 1944, s'havia marcat un pla editorial, en el qual entrava la publicació
de diversos gèneres. El primer número hauria de ser en prosa, per trencar el malefici
de la narrativa entre els valencians, però aquesta edició no es va poder fer realitat
fins cinc anys després.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

En les dècades dels cinquanta i dels seixanta, el panorama sembla voler

canviar d'una manera substancial, almenys si el comparem amb els anys anteriors,
gràcies a la narrativa curta popularitzant que, entre d'altres aspectes, intentava
rescatar la rondallística tradicional i connectar amb un públic majoritari. L'exemple
més reeixit d'aquesta tendència són les reelaboracions d'Enric Valor de Rondalles
Valencianes (1950) o les Rondalles de la Foia de Castalla (1953) o les Rondalles
gironines i valencianes (1951). També cal assenyalar Històries casolanes (1950) de
Jordi Valor, i Històries que semblen novel·les (1951) de Bernat Bono i Barber, dos
llibres publicats per l'editorial Lletres Valencianes.
Entre altres produccions de contingut diferent, però de tarannà més o menys
similar, amb un nivell ben digne, cal citar els quatre llibres de viatges de la sèrie
Camins d'argent (1950-1957) d'Emili Beüt i Belenguer i la literatura dedicada als més
menuts de Mascarell Gosp, Joaquim i els seus amics (1953) o de Martínez Vidal,
Pere Patufet (1954), Les vacances de Jordiet (1954) i Els somnis de Jordiet (1955).
Joan Fuster, l'any 1959 s'encarregà de preparar el recull, Un món per a infants, que
recentment s'ha reeditat, amb textos de Soleriestruch, Enric Valor, Martínez Vidal,
Mascarell Gosp i ell mateix.
Posteriorment, l'any 1961, Nicolau Primitiu crea una nova col·lecció dedicada
a la narrativa curta, "Nostres Faulelles". Amb ella l'editorial Sicània tenia per objecte
"fer literatura amena, variada, econòmica i popular”. Com altres empreses de Nicolau
Primitiu va fracassar, tot i que volia basar el seu èxit en el fet de deixar de banda el
nivell culte de la llengua i de la literatura i en el fet de publicar només autors
valencians.
Quant a la narrativa curta amb majors pretensions literàries, cal situar-la al
voltant d'escriptors relacionats amb l'editorial Torre, els directors de la qual van ser
Xavier Casp, Proses de carn (1952) i Miquel Adlert, Cor al un (1955). Aquest fou el
primer muntatge editorial realment ambiciós i es caracteritzava per una acurada
presència formal dels seus llibres, per una voluntat de cercar connexions amb la
resta de la literatura catalana contemporània i per ser, en certa manera, la
plataforma de la nova generació d'escriptors de postguerra. Potser els dos conjunts
de narracions més interessants d'aquesta nova generació foren Paràboles i prou
(1955) de Josep Iborra i La gent que viu al món (1966) de Maria Beneyto.
Per a concloure direm que a part de tots els possibles factors que determinen
l'escassa vida de la narrativa entre els valencians, el veritable quid de la qüestió
siga, pot ser més profund i inquietant, com ja deixava caure Fuster en "Una carència
singular" l’any 1972 a Serra d'Or: "Aquest material humà que designem amb
l'etiqueta de "Societat valenciana" no ha sabut ni volgut "veure's": mirar-se a l'espill.
La idea de la "novel·la -espill" em sembla aprofitable, com a instrument d'explicació.
(...) I hi ha, entre els valencians, una mena de repugnància, o de por, a enfrontar-se
amb les pròpies imatges. Ho observem també en qualsevol altra perspectiva. El mal
no és únicament de la novel·la. És en tot i de tot".

2.5. Autors més representatius

2.5.1. Pere Calders
Una de les característiques de Pere Calders més evidents de la narrativa, ja
des del primer recull, és la presència del meravellós i del fantàstic, present en El
primer arlequí. Així veiem com el fantàstic es precisa en l'insòlit en totes aquelles
històries en què s'esdevenen fets, en què es parteix de situacions quotidianes,
altament inversemblants en el seu context. En “Història natural”, les plantes creixen
de forma increïble i els tigres es passegen pels pisos amb absoluta impunitat. La
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 67
La novel·la i el conte de postguerra

presència del fantàstic o de l'insòlit, o la combinació dels dos elements, en situacions

quotidianes, pot produir també l'imprevist, que es presenta en les més variades
formes. Una d'elles dóna peu al tema de la catàstrofe, pel qual Calders té declarada
predilecció. Així, la catàstrofe programada i gradual provoca uns desastres més o
menys puntuals, amplia el seu sentit a històries sobre "multiplicació atzarosa de
desastres" i arriba al seu màxim desplegament a la novel·la Ronda naval sota la
boira.
El somni té una gran importància en la seua obra com a factor alliberador de
la realitat. L'element cohesionador, però, més important de la seua obra literària és
l'actitud reflexiva que s'endevina més enllà d'un humor afable i intel·ligent. Calders
critica la uniformitat de l'existència humana, això queda palés en la seua obra on el
tema clau és la relació de l'home amb la realitat, que és ambigua i li permet
reflexionar sobre allò que sovint acceptem com a immutable (normes i ordres i
convencions). Un irrealisme que opera amb procediments de reducció a l'absurd
domina bona part de la narrativa Caldersiana. La imaginació i la lliure fantasia són
enfrontades a una realitat buida i monòtona. Són freqüents les interferències entre
aquests dos móns, món màgic i món quotidià, que es concreten en l'aparició d'un
element insòlit en un context vulgarment real.
Entre la sua obra destaquen cinc reculls de contes: El primer arlequí (1963),
Cròniques de la veritat oculta (1955), Demà a les tres de la matinada (1959), Tots els
contes 1936-1968 (1968), i Invasió subtil i altres contes (1978).
L'obra Caldersiana queda matisada per unes constants estilístiques de les
quals n'és l'eix central l'ús d'un llenguatge sempre natural i col·loquial, però d'una
correcció literària impecable. És un llenguatge que obliga a acceptar com a natural el
succés més inversemblant. Alguns estudiosos han afirmat que el realisme màgic
quasi permanent en l'obra de Calders és una herència del seu exili mexicà. El tema
mexicà ha marcat alguns dels seus contes, Gent de l'alta vall,1957, narracions curtes
Aquí descansa Nevares,1966 i novel·les L'ombra de l'atzavara,1964.
Cal esmentar, finalment, que la intenció, el tractament i l'ús d'uns
procediments narratius que es van afermant i guanyen en subtilesa i ambigüitat
donen una gran unitat al conjunt.

2.5.2. Jordi Sarsanedas

A diferència de Pere Calders, Sarsadenas comença la seua obra a la
postguerra, i abans de donar-se a conèixer com a narrador ho havia fet com a poeta.
És autor de narracions curtes (com les incloses a Plou i fa sol, 1959 i El balcó,1969,
de novel·les com El martell, 1956 i, sobretot d'un recull de contes: Mites. Aquest és
un llibre de concepció unitària, format per quinze peces precedides d'un pròleg que
s'organitza segons J. Molas seguint una estructura simètrica i constitueix una
dramàtica reflexió de la condició humana. Aquesta obra està marcada per la
presència de l'element subconscient d'arrel surrealista, per la lògica de l'absurd i per
combinar l'estructura narrativa amb la divagació lírica.

2.5.3. Lluís Ferran de Pol

Un dels contistes més destacables del moment és aquest (Arenys de Mar
1911). Ja en els escrits de preguerra havia mostrat una sèrie de constants que, amb
el temps, havien de caracteritzar la seua obra. Un cert gust per les formes primitives,
curiositat pels mites, valor atorgat als sons, colors i formes, interés per les arts
plàstiques, intent de concòrdia entre la realitat i la fantasia.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------