TEMA 50

Tema 50
EL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA.
PENSAMENT I EVOLUCIÓ
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

ÍNDEX

1. El Romanticisme
1.1. El concepte de Romanticisme
1.2. Inicis del Romanticisme a Europa
1.3. El Romanticisme a Espanya
1.4. El Romanticisme a la nostra comunitat lingüística
1.4.1. Datació i evolució
1.4.2. Situació política i ideari del Romanticisme

2. La Renaixença
Definició i concepte
Precedents
Etapes de la Renaixença
1833-1841
1841-1859
1859-1868
1868-1893
La Renaixença als diversos territoris de parla catalana
La Renaixença a les Balears
La Renaixença al País Valencià
Etapa inicial: 1830-1859
La presència hegemònica de Llorente: 1859-1874
L'aparició de Llombart i el seu grup progressista: 1874-
1909.
El Romanticisme de la Renaixença

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

BIBLIOGRAFIA

BOHIGAS, P. (1982), Aportació a l'estudi de la literatura catalana, Barcelona, PAM.

CARBONELL, A. i al. (1986), Literatura catalana, dels inicis als nostres dies,
Barcelona, Edhasa.

FUSTER, J. (1979), Literatura catalana contemporània, Barcelona. Curial.

GARCIA LÓPEZ, J. (1970), Historia de la literatura española, Barcelona, Curial.

GUARNER, L. (1983), La Renaixença valenciana i Teodor Llorente, Barcelona.

PI DE CABANYES, O. (1979), La Renaixença, Barcelona.

--- (1984), Apunts d'Història de la Renaixença, Barcelona.

RIQUER, M. i altres, (1986), Història de la literatura catalana (VII) Barcelona, Ariel.

SANCHIS GUARNER, M., La llengua dels valencians, València.

--- (1978), El sector progressista de la Renaixença valenciana, València.

--- (1986), Renaixença al País Valencià, València.

SIMBOR, V. (1968), "La Renaixença al País Valencia", dins Caplletra, 4,

Barcelona.

--- (1980), Els orígens de la Renaixença valenciana, València.

SIRERA, J. L. (1996) Història de la literatura valenciana, València, Alfons el

Magnànim.

YATES, A. (1975), Una generació sense novel·la?, Barcelona, Edicions 62.

YXART, J. (1980), Entorn de la literatura catalana de la Restauració, Barcelona.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

1. El Romanticisme

1.1. El concepte de Romanticisme

El terme «romanticisme» i els seus afins designen el fenomen històric de la

radical transformació del concepte d'autor i de la creació literària, i artística en
general, produït en fer crisi, el darrer terç del segle XVIII, els plantejaments que
havien desembocat en el Neoclassicisme.
Cal dir que a les bases racionalistes de la preceptiva setcentista, s'hi oposava
la llibertat, la confiança en la intuïció, per arribar a l'essencial de la poesia i, sobretot
a l'art personal.
El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres dels gèneres. Per
altra banda, fou el descobriment del potencial poètic de la poesia popular, entesa
idealment com una creació col·lectiva, en la qual es conservarien les característiques
de naturalitat, espontaneïtat i ingenuïtat de la poesia "primitiva".
I, fou per damunt de tot, la reivindicació activa de l'originalitat universal, feta
possible pel desplegament lliure en el poeta, i en l'artista en general, de la
"imaginació" i de la capacitat creadora, i per la recerca de l'expressió característica,
enfront dels principis de la "imitació" i de la subjecció a cànons formals establerts.

1.2. Inicis del Romanticisme a Europa

Parlem de Romanticisme com una nova època historicocultural. I, fins i tot,

podríem utilitzar el terme "revolució", tant literària i artística com política, ideològica i
social.
Al terreny cultural també es registra un desmuntament progressiu de l'imperi
absolut de la Raó, del neoclassicisme del segle XVIII. A Alemanya i a Anglaterra el
moviment romàntic rep les aportacions més considerables i definitives. Johann G.
Von Herder estableix una sèrie d'idees essencials per al Romanticisme, que tindran
una acollida important en el context català, i parla de l'existència d'un esperit
nacional totalment relacionat amb la llengua. Aquest ambient preromàntic va
plasmar-se a Alemanya en moviments com el Sturm und Drang i autors com Goethe
i Schiller, i a Anglaterra amb un interés per les tradicions escandinaves i per la pròpia
època medieval.
El moviment anirà consolidant la seua estètica i les creacions artístiques que
el prestigien. Ja en el segle XIX arribem al temps de Lord Byron i de Walter Scott a
Anglaterra, i dels germans August i Friedrich Schlegel a Alemanya, que promouran
un romanticisme medievalitzant, cristià i admirat per l'obra de Calderon de la Barca i
Shakespeare.
A França, F. R. Chateaubriand insistirà en la mitologia cristiana enfront de la
pagana, però el romanticisme francés acabarà tenint una vessant agressiva i liberal
en l'obra de Víctor Hugo i d'Alexandre Dumas.
Examinant la literatura que es féu durant aquesta època a Europa, podem
destacar unes constants artístiques que defineixen el moviment. René Weliek ha
destacat el paper de la imaginació poètica com a factor per conéixer la realitat; la
concepció de la naturalesa com un tot orgànic i la seua relació amb l'home; i un estil
poètic -amb un ús de Ia metàfora, del simbolisme i del mite- diferent del que utilitza
el neoclassicisme del segle XVIII. A més, caldria destacar aspectes com el
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

subjectivisme, el predomini del jo i de l'idealisme enfront de l'objectivisme

racionalista; la reivindicació del món popular i del folklore enfront del món
aristocràtic; la voluntat de basar-se en la tradició historicomedieval i cristiana enfront
de la clàssica, amb la consegüent tria de models literaris: la proclamació de la
llibertat davant de les reglamentacions acadèmiques.
En el fons, el que es demana és un canvi d'òptica en l'aproximació de l'home
a la realitat. En lloc de deixar que el món exterior condicione l'interior, es tractava de
construir un univers des de la subjectivitat i la llibertat de l'individu.

1.3. El Romanticisme a Espanya

A Espanya la introducció del Romanticisme es produí lentament; a partir de

1810 comença la difusió de les teories romàntiques alemanyes i, amb elles, la
defensa de la tradició literària espanyola, però "la victòria de la nova escola" no va
tenir lloc fins a 1835, any de l'estrena de Don Álvaro, del Duque de Rivas.
El Romanticisme penetra a Espanya per dos camins: Catalunya i Andalusia.
Catalunya i la resta del llevant espanyol trien preferentment la tendència
tradicionalista, com ho demostra el to de la revista "El Europeo" i la gran quantitat de
traduccions de Walter Scott i Chateaubriand. Andalusia i després Madrid incorpora la
tradicionalista, la revolucionaria, girant la vista a Byron i Hugo.
Com pot observar-se, les influències estrangeres que s'exerceixen sobre el
romanticisme espanyol són variadíssimes, però en termes generals es pot veure que
el que definitivament arriba a triomfar a Espanya és el francés.
Tres són les fases en què pot dividir-se l'evolució del Romanticisme a la
primera meitat del segle:
1. La inicial, corresponent a les tres primeres dècades -Ferran VIl-, representa
la introducció progressiva dels nous punts de vista -polèmiques, revistes,
traduccions...- d'acord amb el Romanticisme conservador.
2. La segona, dècada de 1830, -Maria Cristina-, l'entrada de les tendències
liberals i el ple desenvolupament d'una producció original, a càrrec de dues
promocions (la dels "madurs": M. de la Rosa, Rivas; i Ia dels "jóvens":
Espronceda, Larra.)
3. La tercera, dècada de 1840, -Isabel II-, l'assimilació dels elements importats,
devanida ja la febril agitació del moment anterior (Zorrilla, Gil y Carrasco...)

Cal apuntar que el Romanticisme no apareix súbitament, sinó per graus.

L'arrel es pot trobar en les dues tendències de finals del segle XVIII: l’enciclopedista
i la preromàntica. De la primera hereta Ia posició individualista, l'esperit crític, la
ideologia liberal; de la segona l’exaltació de l'Edat Mitjana, del sentiment i de la
naturalesa lliure.
Concretant, podem assenyalar com a símptomes que anuncien l'adveniment
del Romanticisme, el sentimentalisme i la visió del paisatge rústic en Meléndez
Valdés, les preocupacions patriòtiques i humanitàries de Jovellanos i el gust per
l'escenografia sepulcral en J. Cadalso.
Un punt important en el Romanticisme són la gran quantitat de traduccions
que es realitzaren durant les primeres dècades, les quals sembraren el camí per al
triomf de la nova escola.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

El retorn dels emigrats (Martínez de la Rosa, Duque de Rivas, Espronceda,

Alcalà Galiano...) fou un altre factor molt important per al triomf del nou moviment. La
tornada es produí entre 1831 i 1834.

1.4. El Romanticisme a la nostra comunitat lingüística

1.4.1. Datació i evolució d’aquest corrent cultural

A Catalunya no fou fins a Ia publicació d'«El Europeo», entre novembre de
1823 i abril de 1824, que es formulà per primera vegada una certa proposta de
Romanticisme. A la revista es va abordar la caracterització del Romanticisme i van
intentar de respondre als problemes plantejats en relació amb el Classicisme. Hi
recollien un Romanticisme basat en l'esperit cristià i cavalleresc, que feia
compatibles els gusts clàssic i romàntic, i incorporaven altres influències, en la línia
historicista.
L'any 1830, López Soler publica a València Los bandos de Castilla o el
caballero del cisne (amb un pròleg, de gran importància, en què més
contundentment que a «El Europeo», postula un Romanticisme que porta inherent la
llibertat imaginativa i el mal du siècle), i més eficaçment a partir de 1833, que els
canvis produïts a tot l'Estat Espanyol permeteren de replantejar profundament les
relacions entre l'artista i la societat, d'introduir noves formes de relació cultural,
menys elitistes i a l'abast de grups socials més amplis, i de transformar-ne d'altres.
També per aquestes dates es produeix la tornada d'alguns exiliats,
coneixedors directes del romanticisme europeu (fenomen especialment per al
romanticisme castellà).
Hem de constatar que en un primer moment, el moviment remetia a les obres
originades per l'admiració de l'edat mitjana, i concretament del trobadorisme, el món
cavalleresc i el cristianisme, on es relaciona art i llibertat.
Més tard, amb la consolidació dels sectors progressista i moderat, s'imposa,
en un procés curt, una concepció liberal del Romanticisme i de l'autor romàntic. Es
plantejaria de nou i en termes excloents el concepte de "romàntic" enfront del de
"clàssic", que servia per rebutjar el Neoclassicisme en tant que interpretació abusiva
i anacrònica de la creació literària.
Al llarg dels primers anys quaranta, per motius polítics, professionals o
estrictament personals, es produí una dispersió del grup liberal, i paral·lelament, una
evolució cap a posicions moderades i historicistes que tindrien a partir d'aleshores el
paper més rellevant en el món literari català. Món literari amb el qual es troba
relacionat el grup mallorquí de J. M. Quadrado.
Al País Valencià, de primer el grup de l'Acadèmia d’Apolo i després el del
Liceo Valenciano, significa la plena incorporació de l'ideari historicista, malgrat
alguna individualitat, que no pot evitar l'assentament de postulats més conservadors,
medievalitzants, historicopatriòtics o sentimentals.

1.4.2. Situació política i ideari del Romanticisme

A començaments del segle XIX, les nostres terres semblaven oferir bones
perspectives per a organitzar-se social i econòmicament, endevinant-se fins i tot
símptomes de represa de la llengua i de la cultura pròpies. S'havia aconseguit la
llibertat de comerç amb Amèrica, fet que fa desenvolupar la indústria i el comerç. A
més, s'aconsegueix del govern central una política de caire proteccionista per tal
d'enfortir i assegurar el creixement econòmic. L'agricultura conegué també millores
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

tècniques, a més d'una intensificació de conreus, a causa del ràpid augment de la

població.
Aquesta estabilitat i prosperitat material preparava el terreny per a la rebuda
de les noves idees, que ja commocionaven els països europeus.
Políticament, el regnat de Ferran VIl manifestà una ferma oposició a la nova
estructura del poder polític propugnat per les Corts de Cadis de 1812, i l'exili dels
liberals fou continu en aquests anys. A la mort del monarca (1833), els governs
liberals van iniciar tímides reformes que enceten la construcció d'una nova estructura
social i política. En 1868 es produeix la caiguda d'Isabel II, després de diversos
intents de mantenir la monarquia; es proclama la primera República (1873), per a
produir-se en 1874, la Restauració de la Monarquia.
En el terreny de les idees romàntiques hem de remetre'ns a la generació de
1808, de formació il·lustrada i liberal, que va viure i patir la invasió napoleònica i que
donarà curs a l'ideari romàntic. Una mostra d'aquest romanticisme la trobem a la
revista "El Europeo", que va introduir la filosofia i l'estètica romàntiques, intentant
reconciliar classicisme i romanticisme, afirmant la llibertat creadora, el sentiment com
a categoria estètica, l'amor per l'època medieval, la bellesa de la tradició cristiana i
l'interés per la poesia popular.

2. La Renaixença

2.1. Definició del concepte

Oriol Pi de Cabanyes, a La Renaixença, la defineix com, "el moviment que

d'acord amb el profund canvi estructural a la segona meitat del segle XVIII, reelabora
i enforteix la consciència diferencial dels membres d'aquesta societat al llarg de tot el
segle XIX, i d'una manera progressivament dinàmica. Aquesta represa de la
consciència de la pròpia identitat no afecta solament la llengua, sinó tots els
fenòmens culturals que es produeixen i s'interrelacionen en el si d'aquest procés. La
Renaixença ve a cloure, doncs, el període que de manera també convencional hom
anomena "Decadència", el qual abasta els segles que es caracteritzen per
l'empobriment dels propis recursos polítics i culturals, atesa la pèrdua creixent de
sobirania política dins el si de l'Estat Espanyol i, per tant, la minva dels mitjans per
elaborar una cultura nacional no subordinada i no mediatitzada per pressions, com
ara les lingüístiques, que provoquen una trivialització de les manifestacions culturals
en català."
La Renaixença no pot ser enfocada, doncs, com a simple activisme cultural i
literari, sinó que cal estudiar la vinculació amb l'avanç del catalanisme, i, a més,
entenent que el doble procés indicat compta amb la participació de diversos sectors
socials -tot i el paper hegemònic de la burgesia catalana. Per tant, podem establir
que el moviment renaixentista, va constituir un intent de recuperar i definir una
consciència diferencial catalana i, alhora, d'adaptar alguns dels corrents més vius de
la cultura europea.
Els conceptes de "decadència" i de "renaixença" foren considerats correlatius i
contraposats. La decadència es refereix a una situació que es produeix al llarg d'uns
segles, i l'altre a un moviment que comporta una proposta programàtica i una
voluntat de dur-la a bon terme.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

2.2. Precedents

La renaixença no s'inicia en una data precisa. És un moviment que s'insinua a

les acaballes del segle XVIII, comença a Catalunya durant els anys trenta, es
defineix i es consolida durant la dècada dels 50-60 i aconsegueix la plenitud de 1870
a 1 880.
De fet, el moviment restaurador de Ia llengua i de la cultura catalanes, així
com la mateixa dinàmica política, travessen una primera etapa de recuperació del
passat a través de l'apologia, de l'estudi, de l'enyorança dels senyals d'identitat
perduts. Certament, alguns arguments de l’època de la il·lustració seran fonamentals
perquè al llarg del segle XIX es puguen recollir uns resultats i donar a la renaixença
un sentit més afirmatiu i més clarament decantat vers l'acció. Així, al segle XVIII, les
investigacions històriques de Capmany, juntament amb les apologies d'Antoni de
Bastero, d'Ignasi Ferreres, seran esglaons importants del procés renaixent. Al País
Valencià van complir aquesta tasca de defensa de la llengua l'ontinyentí Lluís
Galiana i Carles Ros, tot i que no van tenir continuïtat ni gaire relació amb la
Renaixença valenciana.

2.3. Etapes de la Renaixença

Dins del segle XIX, no seria fins al final dels anys cinquanta que hi
començaria a haver referències sovintejades a un moviment. Es palesava una certa
consciència, progressivament més clara, d'uns objectius genèrics plausibles i
convenients per a la societat catalana, i d'un cert programa encaminat a llur
consecució.
A partir de 1833, es nota una articulació del moviment, on el literari era el més
visible i el més eficaç impulsor del conjunt.

2.3.1. 1833-1841
En aquest període hi ha un canvi de mentalitat i d'actitud aparellat a
l'arrancada del procés de reconeixement, recuperació i definició de la pròpia identitat
nacional i del paper fonamental del vessant literari en aquest fet. En 1833 "La Pàtria"
d'Aribau era publicada amb "patriòtic orgull" a El Vapor, i en 1838 Miquel Antoni Martí
i Joan Cortada preconitzaven una recuperació de l'ús de la llengua que hauria
d'implicar la hipòtesi de la recuperació de la tradició cultural en conjunt. Les glòries
medievals i especialment la de la llengua apareixen en poemes romàntics en
castellà. L'ús de la llengua catalana es fa present en poemes desvinculats de la
rutina vallfogonesca o de la neoclassitzant, i especialment en els poemes de
Joaquim Rubió i Ors, que publicà en 1839-1840 al Diario de Barcelona, i que el 1841
recollí en un volum. Després pretengué que la seua campanya poètica i el pròleg
amb què obria el recull havien estat causa fonamental de la renaixença i no efecte
de la sèrie de factors que havien fet possible la seua proposta; aquest pròleg
“manifest” és certament el primer programa articulat de la Renaixença, on constata
el retrocés de l'idioma, la finalitat "patriòtica" de la seua obra i unes iniciatives
generals: la difusió de la bona consideració i el coneixement de la llengua catalana i,
a través d'això, les antigues "glòries", i unes de més concretes: el foment d'una
literatura pròpia, amb el restabliment dels Jocs Florals, i la recuperació de l’estatus
de literatura culta.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

2.3.2. 1841-1859
A començaments de la dècada dels quaranta hi ha un increment dels autors
que incorporen la llengua catalana en poemes d'arrel romàntica, aïllats o, si més no,
poc divulgats (A. de Bofarull, Milà i Fontanals, Marià Aguiló...); el 1841, però,
l'Acadèmia de Bones Lletres convocà un concurs literari a manera de Jocs Florals.
És també en aquest període quan apareixen les primeres tensions entre els
defensors d'una ideologia conservadora i catòlica i els liberals i revolucionaris.

2.3.3. 1859-1868
La creació dels Jocs Florals, en 1859, és el fet més significatiu d'aquest
període on es consolida el moviment, que veu incorporar noves plataformes
institucionals i periòdiques. S'intensifica el procés d'expansió dins i fora de
Catalunya; de fet el mateix 1859 apareixen també els Jocs Florals a València. La
incorporació de noves generacions enriqueix les possibilitats i, alhora, inicia un
seguit de tenses polèmiques i d'enfrontaments. Però encara manca una codificació
de la llengua i d'un teatre culte i modern. En 1866 Balaguer veu perfilades dues
"escoles": una nostàlgica, la de la "literatura innocent", i una de "literatura nacional",
que ha de recordar el passat "per a emprendre la conquista de l'advenidor".

2.3.3. 1868-1893
En 1868 es constata l'expansió del moviment en àmbits més amplis que els
originaris. Hi ha una íntima relació de la Renaixença amb el progrés industrial i amb
la implantació de la burgesia com a classe dominant, justificant així la Renaixença
literària com una fase prèvia de la Renaixença política, o com un esperit més de
l'esperit catalanista.
Podem dir que a principis de la dècada dels 90 la literatura catalana podia ser
considerada completa en gèneres i temes, i des de "L'Avenç" es provocà una
autèntica alternativa, renovadora i radical, que es concretarà ràpidament en el
Modernisme, encara que la Renaixença perdurarà fora del Principat, ja que a
València perdurarà fins després de la mort de Teodor Llorente, en 1911.

2.4. La Renaixença als diversos territoris de parla catalana

El pes de Barcelona en la iniciació i consolidació de la Renaixença és decisiu,

però no es redueix, malgrat això, a un moviment barceloní.

2.4.1. La Renaixença a les Balears

L'adhesió dels redactors de La Palma i d'alguns estudiosos de la història
balear al Romanticisme va afegir un component afectiu i unes interpretacions
patriòtiques, rememoratives, a les aportacions dels historiadors de formació
il·lustrada.
Malgrat utilitzar la llengua pròpia només en obres considerades localistes i
secundàries, propiciaren una situació afí a la que feia possible les primeres
propostes de la Renaixença. Hi hagué bones relacions entre mallorquins, com A.
Furió, Tomàs Aguiló i J. M. Quadrado, i barcelonins, com P. Piferrer i Rubió i Ors...,
que tingueren ascendent sobre d'altres més joves, com Marià Aguiló, J. Rosselló...
En conjunt, contribuïren a la consideració positiva de la llengua catalana i de la seua
unitat històrica i moderna, i a la de la poesia popular de tradició oral com a model
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

poètic, amb propostes culturals i polítiques que configuren l'Escola Mallorquina. Ja

en la dècada dels setanta els poetes i estudiosos més joves es proposaren de donar
una dimensió nacional més patent als Jocs Florals de Barcelona, fent possible que la
literatura mallorquina en conjunt s'integrés de ple en un moviment de Renaixença
nacional i no només regional.

2.4.2. La Renaixença al País Valencià

2.4.2.1. Etapa inicial: 1830-1859
Al País Valencià, abans d'entrar a la dècada dels anys 30, quan va fer palés la
seua presència el Romanticisme, trobem mostres d'interés per la llengua i
apassionades defenses de l'ús culte, com el populista Manuel Civera, "El fideuero"
l'any 1820, i només entrar a la dècada dels 30 és notori un moviment
progressivament creixent en l'ús culte de la llengua fins als darrers anys 50.
En 1830 trobem el poema "En los dies del nostre rey Fernando", d'Antoni
Maria Peyrolon, i que Vicent Simbor assenyala com el primer poema amb les
característiques renaixentistes tres anys abans que l’”Oda a la Pàtria” d'Aribau. A
partir de 1840 la producció poètica culta anirà augmentant amb successives
incorporacions: Tomàs Villarroya, Pasqual Pérez i Rodríguez, J. Joaquim Aguiló...
Però serà la dècada dels 50 la que marcarà un autèntic boom en la producció
poètica culta. En aquesta dècada trobem Salvador Estellés, Benet Altet i Ruarte i
Josep Maria Bonilla, que usa un nivell de llengua molt equilibrat i intermedi entre el
"llemosí" cultista i la llengua castellanitzada utilitzada pel sector populista. L'any 1855
apareixen dos aplecs de poemes entre els quals destaquen nombroses mostres en
català. Un d'aquest recull és Corona poética a San Vicente Ferrer en el cuarto siglo
de su canonización, on mentre Teodor Llorente, Vicente W. Querol, A. Aparisi i
Guijarro, Rafael Maria Liern, C. Pasqual i Genis i Jacint Labaila empraven el castellà,
uns altres, com J. B. Marqués i Aucher, J. A. Almela, B. Altet i Ruarte, Pasqual Pérez
i Rodríguez, Josep Blat i Soto, Marià Orber i Frederic Blasco i Martínez, feien ús del
català. L'altre recull poètic és Àlbum poético a la terminación del ferro-carril del grao
de València a Játiva, dedicado al senyor Campo, concesionario, director-gerente y
fundador de Ia sociedad creada para tan laudable objetivo, on participen Llorente i
Querol en castellà, mentre que Marià Suay i Bernat i Baldoví ho fan en català. Dos
anys més tard apareixen a EL Conciliador les primeres poesies "llemosines" de
Llorente que continuà publicant alguns poemes en català durant els anys posteriors,
com també ho fa Benet Altet. I en 1859 Llorente participa en dos actes poètics amb
obra seua en català i on guanya, junt amb Víctor Balaguer, un premi ofert a poesia
"llemosina" pel certamen poètic organitzat amb motiu del quart centenari d'Ausiàs
March.
Si aquesta ràpida evocació de la línia cultista indica el progressiu interés dels
escriptors valencians en la recuperació culta de la llengua, també és necessari
recordar l'evolució de l'altre sector de la Renaixença, el Populista. Ací cal destacar
l'aparició de la premsa satírica, entre la qual destaca El Mole (1837-1870 en diverses
èpoques), La Donsayna (1844-1845), El Tabalet (1847) i El Sueco (1847), així com
l'aparició dels Llibrets de Falla, iniciats en 1850 i consolidats en 1855 per Bernat i
Baldoví, i el sorgiment i auge del sainet encetat pel mateix Bernat i Baldoví, que en
1845 escriu El Virgo de Visanteta i El alcalde de Favara, o El parlar bé no costa un
pacho. Els responsables de la premsa satírica valenciana fins a 1859 van ser J. M.
Bonilla, Bernat i Baldoví i Pasqual Pérez, però mentre les intencions renaixentistes
de Bonilla i Pérez són inatacables, Bernat no volia saber res del renaixement del
llemosí. Per això en les seues revistes apareix una despreocupació per la llengua.
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

Per a Llorente la Renaixença comença amb ell l'any 1859, deixant tot el
corrent anterior com poc més que una mera anècdota de la Renaixença. Per a
Vicent Simbor la Renaixença al País Valencià fou en l’origen espontània, fruit de
Romanticisme que ben precoçment quallà a València i que féu avançar l'inici del
moviment a 1830, tres anys abans que a Catalunya. Són aquests autors anteriors a
Llorente els que havien encetat un procés de ressorgiment autònom, el guiatge del
qual agafaria a finals dels anys cinquanta Teodor Llorente, que certament li transferí
un tarannà ben característic. Un Llorente que podia tenir gran interés a destacar el
seu paper hegemònic i a rebaixar l'esforç dels predecessors.

2.4.2.2. La presència hegemònica de Llorente: 1859-1874

L'estada de 1858 a 1861 de Marià Aguiló a València com a cap de la
Biblioteca de la Universitat de València va ser un des factors més eficaços per
acabar de convertir Llorente i Querol a la causa de la Renaixença.
En aquesta època la Renaixença adopta una línia d'actuació ben definida i
controlada pel seu líder Llorente i el seu grup d'addictes. Aquest grup comptava
amb tot el suport de la classe dirigent: tots ells foren advocats, terratinents i
moderats en la política.
Els escriptors com Bonilla, Boix, P. Pèrez, Benet Altet, continuen treballant
coetàniament al grup llorentí per presentar una alternativa al cada dia més poderós i
enlairat Llorente, i tampoc els escriptors de l'abundant premsa política i satírica ni
els sainetistes no significaren una possible alternativa. Els cultistes menyspreaven
aquests, i aquests al seu torn ignoraven la tasca "llemosinista" dels altres. Hem
d'esperar l'arribada de Constantí Llombart i el seu grup progressista per a veure
entrar en col·lisió dues concepcions enfrontades de la Renaixença.
El tret bàsic de la Renaixença entesa pel grup llorentí era el pretés
apoliticisme del moviment. El que es pretenia era portar a terme la "seua" política de
conservadors espanyolistes i no trencar el centralisme estatal. Així van declarar la
seua concepció d'un procés que mai no havia de desbordar els límits del hobby, del
simple entreteniment. El grup llorentí havia de defensar els seus interessos
econòmics, que xocaven tant amb els de la burgesia industrial catalana, d'ací
l'afluixament progressiu amb el moviment renaixentista de Catalunya i el divorci
gairebé absolut del poble valencià que ignoraven els elitistes poemes "llemosinistes".
La renaixença en mans d'aquest grup era poc més que una tertúlia poètica de quatre
amics, i per tant molt compacta, que controlaven els contactes amb Barcelona i
Mallorca, però que no sabien o, millor, no volien arrossegar el poble a la seua tasca.

2.4.2.3. L'aparició de Llombart i el seu grup progressista: 1874-1909

L'any 1874 Constantí Llombart enceta la sèrie de fundacions bàsiques que
donaran la cohesió als renaixentistes valencians, de manera que possibilitarà una
ampliació fora del grup amical de Llorente, la discussió i elaboració d'un programa,
una tàctica a seguir per a l'èxit del ressorgiment, i la incorporació de les diverses
classes -no sols la dirigent- a la causa. Aquest any, Llombart trau al carrer la revista
Lo Rat Penat: Calendari llemosí corresponent al present any 1875, amb
col·laboracions d'escriptors del País Valencià, Catalunya i les Illes. Seria la primera
revista escrita en català i actuant de primer nucli catalitzador dels renaixentistes
valencians. El seu grup progressista es caracteritzaria per la humil extracció social,
per l'autodidactisme i el republicanisme, a més d'un tret diferenciador del grup de
Llorente: l'ús viu i familiar del valencià, que era per a ells la llengua normal de
relació, i com a conseqüència el contacte més estret amb el poble. Per a ells el
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

català era la llengua que usaven normalment, mentre que per a l'altre grup era
només la llengua literària que en alguns casos havien d'aprendre.
En 1878 el grup progressista funda la societat Lo Rat Penat, i en l’acte
inaugural es llegiren poemes de l'un i l'altre grup. Els progressistes no perderen
l'oportunitat de proclamar la seua concepció polititzada del moviment, demanant
l'esforç dels valencians al costat dels “germans” catalans i mallorquins per a
ressuscitar “l'illa d'Oc”, l'autogovern, així com encoratjar els altres per recuperar la
sobirania i fer una defensa de la identitat nacional dels Països Catalans, i de la lluita
per salvaguardar els seus drets. Però un any més tard, en una mena de delicat colp
d'estat, es fan amb el poder de Lo Rat Penat Llorente i el seu grup. Lo Rat Penat
significà l'aparició d'un moviment organitzat amb un local i unes metes a guanyar,
teòricament l'èxit de la Renaixença, i essent un gran revulsiu per a la pausada vida
cultural valenciana, malgrat l'actitud d'un bon sector de la intel·lectualitat valenciana,
castellanitzada i castellanista, que mantingué la seua oposició als intents de
recuperació de la personalitat pròpia i de la llengua.
El conjunt de l'obra de Llombart avalen la conclusió que fou un pilar bàsic de
la Renaixença valenciana amb una encertada planificació del conjunt de les
necessitats imprescindibles: una societat agrupadora de tots els membres, una
revista, un diccionari i una reedició dels clàssics. Però, mentre Llombart i el seu grup
treballaven per assolir una recuperació i dignificació de la llengua i la literatura, el
grup conservador no anava més enllà d'uns ocasionals i inofensius certàmens
poètics. El resultat de la insuficient força del grup llombartià i de la labor
paralitzadora del grup llorentí fou una Renaixença quasi nul·la i ineficaç. Ja en 1902
membres del grup progressista dirigit per Llombart funden la societat València Nova,
iniciant-se una nova etapa, la del Valencianisme Polític, però naixia sense el suport
de la intel·lectualitat; era el sector populista de sempre, integrat per la petita burgesia
i l'artesanat, als quals s'integraren uns jóvens estudiants.
Per tant, podem dir que la Renaixença valenciana acabà per no resoldre
satisfactòriament cap dels propòsits del grup Ilombartià i sí el que pretenia la classe
dirigent valenciana i el grup llorentí: evitar un autèntic ressorgiment nacional. Les
causes del semifracàs foren: la negativa a polemitzar la Renaixença del grup
dirigent, el conreu absolutament de la poesia... Al capdavall, la Renaixença nasqué i
es desenvolupà al País Valencià no amb la potència i la clarividència desitjades, però
sí, segons Vicent Simbor, amb l'impuls suficient per a encetar el procés en què avui
en dia ens trobem.

2.5. El romanticisme de la Renaixença

Encara que el Romanticisme és un moviment estètic de ressonàncies molt

amples, no es pot menysvalorar la sintonia profunda que assolí amb el procés obert
de la Renaixença. És evident que la voluntat romàntica de construir una literatura
nacional encaixaria perfectament en un moviment que volia aconseguir la
independència literària. Però més enllà d'aquest principi general, la trajectòria del
romanticisme a les terres catalanes es trobà intensament relacionada amb els
objectius essencials de la Renaixença.
Després d'una primera etapa (1833-1844) en què es produeix la lluita entre
romàntics conservadors i liberals, semblen establir-se les bases d'un moderantisme
que deixarà de banda les actituds progressistes del moviment, però no podem
oblidar l'activitat d'escriptors que, des d'una perspectiva politicoliberal, van intentar
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 50
El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució

de fer-se escoltar. Molts d'aquests intel·lectuals de signe liberal no oblidaren de

plantejar la seua tasca literària i la renaixença que promovien dins un marc de canvis
polítics, necessàries per aconseguir una continuïtat en el futur d'un activisme que
havia d'anar més enllà de les simples efusions sentimentals.
Tot i no existir en el Romanticisme de la Renaixença un propòsit
d'enfrontament amb la situació política establerta, no podem menys de detectar
molts elements que pertanyen plenament a la sensibilitat romàntica: des de
l'enyorança de paradisos perduts fins a una imatgeria tòpica força prodigada
-malenconia, to misteriós, ambients sepulcrals, devoció per les ruïnes del passat,
paisatges nocturns i retirada per una natura convulsa. Tanmateix, un dels aspectes
que caracteritza el romanticisme català és la pura utilització d'un repertori de
recursos al servei de la reivindicació de la història o de la llengua pròpies. Es
construeix sovint una Catalunya mítica, ancorada en el passat medieval o en una
vida pagesa, idíl·lica. Existeix en tot això una intencionalitat de despertar un
sentiment d'orgull com a poble, però massa a sovint s'imposa el miratge de les
glòries de l'època antiga i no es troba lloc per a l'expressió dels projectes de futur. En
aquest sentit molta d'aquesta literatura de to declamatori no té el contingut
programàtic suficient que caldria esperar d'uns texts identificats amb la Renaixença.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------