La família
Estiu de 1935. Fa molta calor a la casa de camp de la família
Tallis i allà coincideixen la mare i els fills (el pare està a
Londres), Briony, Cecilia i Leon, juntament amb un amic del
fill i el fill de la criada Robbie.
El cronista
Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948) és el segon
escriptor de la generació anglesa del 1983 que la revista
Granta va destacar (veieu el segon dossier d’aquest any)
com un dels millors autors joves anglesos. La seva carrera
no ha fet més que confirmar aquesta primera impressió de la
revista i ens trobem davant d’un dels narradors més prolífics i
més valorats de les lletres angleses. És cert que al principi es
va guanyar una fama d’escriptor polèmic per la seva voluntat
d’impactar al lector. Això és especialment visible en les seves
primeres obres, com els reculls de relats Primer amor,
últimos ritos (1975) o Entre las sábanas (1978) o llibres
com El placer del viajero (1981) o Amor perdurable (1997)
que formen part de la seva obra inicial.
Però amb Expiació, que va significar un punt i apart en la
seva producció, McEwan va donar un salt endavant en
ambició i qualitat, amb un llibre, i un drama, molt més
treballat al voltant dels personatges. A partir de l’èxit d’aquest
llibre McEwan ha seguit treballant aquesta línia amb obres
com Dissabte (2005), A la platja de Chesil (2007 i National
Book Award) o Solar (2010). Obres de maduresa d’un autor que
sembla trobar-se en el seu millor moment.
Codi 50 P.O.V.
Un dels punts forts d’Expiació és l’experiment narratiu que
planteja McEwan a partir d’un dels personatges (i que no
desvetllarem per no aixafar-vos la guitarra). Aquest risc
narratiu que va prendre l’escriptor posa de manifest fins a
quin punt estem, com a lectors, en mans dels personatges i
de la versió de la història que el narrador ens vol explicar.
Lliçó d’estil
Si una cosa ha distingit sempre a Ian McEwan és la seva
prosa. Un estil narratiu elegant però impactant i que li
permet jugar de forma permanent amb els conflictes dels
seus personatges. És cert que en els darrers temps alguns
dels seus llibres presenten una narrativa més clàssica (com
A la platja de Chesil) però sense perdre ni un mínim de
força.