Codi 50

AUTOR McEwan, Ian

TÍTOL Expiació
DATA 20.02.2018
Programa 2017-2018

La família
Estiu de 1935. Fa molta calor a la casa de camp de la família
Tallis i allà coincideixen la mare i els fills (el pare està a
Londres), Briony, Cecilia i Leon, juntament amb un amic del
fill i el fill de la criada Robbie.

Briony és una nena de tretze anys amb certes aspiracions

literàries i una potent imaginació adolescent (fins i tot ha
escrit una obra de teatre per al seu germà Leon que ha tornat
de la universitat). Cecilia també ha tornat de Cambridge però
amb unes notes força allunyades del que s’esperava. No és
el cas de Robbie a qui la família Tallis li paguen els estudis.

El conflicte apareix quan Briony veu a Cecilia tota mullada

sortint de la font del jardí, deixant entreveure la seva roba
interior. Al costat es troba Robbie amb una expressió
Dossier PLa 9

d’interès i Briony només pot que pensar que alguna cosa

dolenta acaba de passar. Però una decisió presa en un dia
calorós i en calent pot provocar a la família tota una onada
de conseqüències de difícil predicció.

El cronista
Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948) és el segon
escriptor de la generació anglesa del 1983 que la revista
Granta va destacar (veieu el segon dossier d’aquest any)
com un dels millors autors joves anglesos. La seva carrera
no ha fet més que confirmar aquesta primera impressió de la
revista i ens trobem davant d’un dels narradors més prolífics i
més valorats de les lletres angleses. És cert que al principi es
va guanyar una fama d’escriptor polèmic per la seva voluntat
d’impactar al lector. Això és especialment visible en les seves
primeres obres, com els reculls de relats Primer amor,
últimos ritos (1975) o Entre las sábanas (1978) o llibres
com El placer del viajero (1981) o Amor perdurable (1997)
que formen part de la seva obra inicial.
Però amb Expiació, que va significar un punt i apart en la
seva producció, McEwan va donar un salt endavant en
ambició i qualitat, amb un llibre, i un drama, molt més
treballat al voltant dels personatges. A partir de l’èxit d’aquest
llibre McEwan ha seguit treballant aquesta línia amb obres
com Dissabte (2005), A la platja de Chesil (2007 i National
Book Award) o Solar (2010). Obres de maduresa d’un autor que
sembla trobar-se en el seu millor moment.
Codi 50 P.O.V.
Un dels punts forts d’Expiació és l’experiment narratiu que
planteja McEwan a partir d’un dels personatges (i que no
desvetllarem per no aixafar-vos la guitarra). Aquest risc
narratiu que va prendre l’escriptor posa de manifest fins a
quin punt estem, com a lectors, en mans dels personatges i
de la versió de la història que el narrador ens vol explicar.

Un dels escriptors que més va cultivar aquest concepte de

les versions en les diferents trilogies que va escriure va ser
Robertson Davies. Una de les més famoses és la Trilogia
de Deptford, formada per El quinto en discordia, Mantícora
i El mundo de los prodigios on, al voltant de la mort del
magnat Boy Stauton, es desenvolupen diferents versions del
fet (i de la imatge de la víctima) depenent de qui ho expliqui.

Altres exemples els podem trobar a L’assassí cec de

Margaret Atwood on desconeixem fins al final el destí dels
personatges i qui és qui està explicant la història o La dona
justa de Sándor Márai on els tres personatges principals
expliquen la seva versió particular. Fins i tot a un nivell més
lleuger tenim exemples com Alta fidelitat de Nick Hornby
que ens explica les relacions amoroses del protagonista i
perquè van fracassar. Però sempre des del punt de vista del
personatge principal.
Dossier PLa 9

Lliçó d’estil
Si una cosa ha distingit sempre a Ian McEwan és la seva
prosa. Un estil narratiu elegant però impactant i que li
permet jugar de forma permanent amb els conflictes dels
seus personatges. És cert que en els darrers temps alguns
dels seus llibres presenten una narrativa més clàssica (com
A la platja de Chesil) però sense perdre ni un mínim de
força.

“Tenía en la mano su segundo whisky escocés con agua.

Estaba temblorosa, todavía reponiéndose de un mal
momento con su marido. Rara vez bebía, pero el Talisker
con agua del grifo era un bálsamo, y pensó que quizá
cruzaría la habitación hasta el aparador en busca de un
tercero. Menos whisky y más agua, porque al día siguiente
trabajaba en la audiencia y ahora estaba de guardia,
disponible para cualquier exigencia repentina, aunque
estuviera tendida para recuperarse. Él había declarado algo
horrible y le había impuesto una carga intolerable. Por
primera vez en años ella había gritado, y un débil eco
resonaba todavía en sus oídos. «¡Idiota! ¡Puto idiota!”
No había jurado en voz alta desde sus visitas a Newcastle,
cuando era una despreocupada adolescente, aunque se le
colaba una palabrota en el pensamiento alguna vez en que
oía un testimonio exculpatorio o una improcedente
exposición jurídica.
Extret de: La ley del menor (Anagrama, 2015). Traducció de Jaime
Zulaika