Anda di halaman 1dari 8

L’ANÀLISI FORMAL DE LA IMATGE

ELEMENTS MORFOLÒGICS PRIMÀRIS

DEFINICIÓ: Els elements morfològics primaris donen sentit a la imatge ja que


aquesta depèn de las formes. En la representació d’imatges fixes, apareixen els següents
elements morfològics:
- El punt: és el més bàsic, la seua funció plàstica depèn de tres factors:
1. La ubicació: dóna límits, la ubicació pot determinar la sensació d’estabilitat o
inestabilitat de la imatge.
Anisotropia: l’espai no és simètric sinó que hi han zones de més valor que altres.
2. El contrast: cromàtic amb altres elements, sobretot el fons.
3. La seua posició relativa: si el punt es aïllat funciona de manera independent, si n’hi
han més interactuen.
El punt pot presentar-se a la imatge de forma implícita, amb aquest sentit podríem parlar
de tres tipus de punts:
1. Centre geomètric: a vegades el centre dinàmic (punt on hi ha l’element més
important de la composició) pot coincidir amb el centre geomètric.
2. Punt de fuga: constitueixen importants pols i orienten la mirada
de l’espectador.
3. Centres d’atenció: zones que atrauen l’atenció visual, a causa de la geometria
interna.
- La línia: tècnicament està formada per una successió continuada de punts i té un
principi i un final. Les línies diagonals, tenen unes funcions plàstiques importants:
– Pot aportar profunditat a la composició
– Pot crear sectors de direcció en la imatge
– Pot separar plans, organitzar l’espai
– Pot contribuir a donar volums als objectes
– Pot representar la forma i la estructura d’un objecte
- El pla: és defineix a través de dues propietats, la bidimensionalitat i la forma. El pla
està relacionat amb l’espai, dins un pla podem trobar subespais, per crear per exemple,
profunditat.
- El color: la percepció dels colors depèn de tres colors fonamentals: la longitud de
l’ona (fa que veiem les coses d’una forma determinada, d’un color o un altre), la
saturació (defineix el grau de puresa al color), la lluminositat (la quantitat de brillantor,
quantitat de llum emesa). Les funcions més importants del color són:
- Pot donar-se en diferents intensitats. Segons això podríem parlar de diferents
tipus de perspectives:
- La cromàtica representació que produeix un espai ple, sense referència a la
profunditat. Aplicació de colors del mateix grau de saturació, tipus bidimensional.
- La valorista juga amb la graduació i diferents graus d’intensitat. Suggereix un
espai tridimensional.
– Capacitat de crear ritmes espacials, mitjançant la saturació.
– Té manifestacions sintètiques, pot provocar sensacions tèrmiques.
– La combinació de colors càlids i fred sol generar una certa sensació de profunditat.
– Contribueix a determina una composició per mitjà de contrastos.
La teoria del color: El color en sí no existeix. És una aparició subjectiva. És una
sensació que es produeix en resposta a l’estimulació de l’ull i dels seus mecanismes
nerviosos, per la energia lluminosa de certes longituds de ondes. L’ull humà pot
distingir fins a 10.000 colors.

El cercle cromàntic: Ens serveix per observar la organització bàsica i la interrelació


dels colors.

És important saber distingir els colors primaris (vermell, blau i groc) amb els secundaris
(verd, violeta i taronja) i els terciaris (vermell violeta, vermell ataronjat, groc ataronjat,
groc verdós, blau verdós i blau violeta). Es considera que el blanc, el negre i el gris són
colors acromàtics, és a dir, colors sense color. Tot i això, aquest, es un factor psicològic
o físic. Podem distingir entre escales acromàtiques però també entre escales
cromàtiques.
- La forma: l’estructura defineix uns trets invariables i una disposició de
elements invariants, mentre que la forma pot canviar i modificar-se. Hi ha tres formes
bàsiques de la representació de la forma:
– Projecció: consisteix en la representació d’un objecte a partir d’un aspecte determinat
del mateix (ex: la perspectiva central).
– Escorç: és el terme utilitzat per referir-se a un cos en posició obliqua o perpendicular
al nostre nivell visual.
– Solapament: consisteix en la representació incompleta de la figura per mitjà de la
superposició. Ens ajuda a jerarquitzar la composició i també pot ajudar a crear un
recorregut de la composició. Pot ajudar a cohesionar la composició i a afavorir
la tridimensionalitat, o el que és el mateix, la profunditat. Per tal de que les figures
puguen tenir una identitat plena cal que es compleixen dos requisits:
*Els objectes superposats han de ser percebuts com a independents.
*Han d’estar situats a diferents llocs de l’espai.
- La textura: és l’efecte de la superfície que a causa del material de l’objecte,
contribueix a crear una certa materialitat. En la sensació de textura coexisteixen
propietats òptiques i tàctils.
ELEMENTS DINÀMICS I ESCALARS

2.1. ELEMENTS DINÀMICS

El concepte de estructura temporal és la representació del temps de la realitat. En la


imatge podem distingir dos tipus de temporalitat:
– Seqüència: dominada per la idea de successió. Es troba senyalada en els formats
horitzontals.
– Simultaneïtat: dominada per la idea del present. La seua millor expressió és amb els
formats quadrats o circulars.
Els elements dinàmics de la imatge son immaterials i intangibles. El moviment no es pot
tocar. Quan ens referíem a elements dinàmics ens referim a elements que
contribueixen a crear la sensació de moviment. Els dos elements dinàmics
més importants són la tensió i el ritme:
 La tensió: s’explica a través de la força i la direcció. Senyala la lluita
entre dos tendències antagòniques.
Pot manifestar-se a través de tres factors:
1. Mitjançant el joc de proporcions en una imatge. Lluita entre dos tendències
antagòniques i oposades, una porta a inclinar-lo i l’altra que lluita per mantenir-
se en la posició inicial. Per la Gestalt és millor la posició vertical.
2. Un altre factor és la orientació obliqua, la diagonal, totalment relacionada amb
la anterior, horitzontal i vertical, orientació obliqua que s’aparta de les posicions
d’equilibri.
3. La distorsió de la forma, qualsevol forma distorsionada produeix
sempre tensions encaminades a corregir-la i a restablir la seua forma
original, formes incompletes, etc. Produeixen tensió a la imatge.
 El ritme: concepte més complet que afecte directament a la
composició de la imatge. El ritme està relacionat amb el temps. La idea de ritme
es produeix de la combinació de dos elements bàsics:
– Estructura:
– Periodicitat

2.2. ELEMENTS ESCALARS

Són quatre: mida, escala, proporció i format. Tenen a veure, per tan, en la quantitat. A
més, aquests elements impliquen relacions amb els motius icònics que apareixen en la
imatge:
1. Poden ser una simple relació quantitativa (mapa i el que representa
2. Entre les parts de un tot
– La mida: és una categoria d’identificació de la imatge, relativa segons l’observador.
Aquest:
 Pot augmentar el pes visual de l’objecta, esta relacionat amb les lleis de Gestalt.
 Mitjançant les varietats de la mida pot dinamitzar l’espai de profunditat.
 Pot motivar a la creació de un impacte visual directe.
– L’escala: Permet la aplicació de la mida dels objectes sense que es vegi alterada per
les seves proporcions estructurals. Hi ha dos tipus d’escala fonamentals:
 Escala externa: relació entre la mida absoluta de la imatge representada i el seu
referent en la realitat (mapes).
 Escala interna: relació entre la mida de un objecte representat en una imatge i la
mida global de la representació (diferents tipus de plans que hi ha en la imatge d’una
pel·lícula).
Esta determinada per tres aspectes:
a) Mida objecte
b) Distancia entre l’objecte i la càmera
c) Distancia focal de l’objecte
 La proporció: és la expressió de l’ordre intern de la composició. És el factor
més important per produir la sensació de ritme i de dinamisme en la imatge. Dins d’uns
límits està sotmesa a unes variacions històriques.
 El format: per poder percebre dins al món visual cal que tinguem uns límits,
aquest els posa el marc, que es el que limita l’espai visual transformant-lo en camp de
representació. Límit i marc són dos termes sinònims. D’aquesta manera el marc serveix
d’intermediari entre el món real i el món fictici. El format circula, en no tenir angles,
ens porta la mirada al punt central. Quan introduïm moviment que contradiu el format
estem posant tensió visual.

ESTRUCTURES COMPOSITIVES

La composició és l’art de posar adequadament les figures, referent a la pintura aquesta


té a veure amb els elements morfològics primaris. La composició visual es refereix a la
distribució d’una sèrie de motius iconogràfics sobre una superficial tancada. La imatge
està sotmesa a un joc de forces visuals. Podem definir la composició com la manera en
què es disposen i distribueixen les forces visuals d’una imatge, o en un espai donat. Una
imatge està equilibrada quan totes les forces plàstiques d’aquesta es contraresten. Cal
tenir en compte que per aconseguir la sensació d’imatge equilibrada no és necessària la
simetria, l’equilibri també ve determinat pel pes visual i la direcció.
– El pes visual: en el camp de la imatge, el pes visual, el definim com la zona cap a la
que tendeixen els elements, per tant, un element dinàmic ve determinat per vuit factors
principals:
1. Ubicació sobre la superfície del quadrat: la part superior de la imatge té un major pes
visual perquè s’oposen les forces gravitatòries. Tots els elements que es distancien del
centre tenen també més pes visual, i també en tenen més la imatge situada a la dreta ja
que s’oposa

.
2. Mida: el més gran té més pes visual.
3. Les formes irregulars més menys que les regulars.

4. Color: depèn molt del context, els colors clars i brillants tenen més pes visual que els
foscos i opacs, alhora els colors càlids també pesen més que els freds.

5. Profunditat espacial: quanta més profunditat, més pes visual.


6. Textura: una textura rugosa pesa més que una de suau.
7. Aïllament: afavoreix el pes visual.
8. Interès intrínsec: l’objecte pot tenir més pes visual segons la participació afectiva que
produeix en l’espectador.

– Direcció espacial: depèn de la percepció. El que ens dóna la percepció en el marc de


referència per reconèixer objectes són:
 Camp visual: estableix una sèrie de coordenades perspectives bàsiques.
 Orientació ambiental: disposició del marc general en el qual s’introdueix un
objecte qualsevol.
La composició és l’art de distribuir les forces visuals de una imatge per aconseguir
produir la sensació d’equilibri. Rudolf Arnheim destaca la existència de dos sistemes
compositius bàsics; el cartesià i el concèntric. A vegades els dos esquemes semblen
superposats. Els dos donen gran importància a la part central, estabilitat i equilibri a
l’observador. Cal diferenciar dos tipus de centre:
 Centre geomètric: donat per la pròpia estructura del format i l’encreuament de
línies diagonals.
 Centre dinàmic: focus principal de un camp de forces.
Les composicions poden ser:
– Tancades: situen l’element principal en l’interior del camp visual.
– Obertes: situen l’element principal fora del camp visual.

LA IMATGE SEQÜENCIAL

1. PLA, ESCENA I SEQÜÈNCIA

La imatge seqüencial te un caràcter d’imatge narrativa. Per entendre-la cal entendre els
elements que la componen:
 Seqüència: fragment que té una certa unitat temàtica, que representa un espai i
temps més o menys homogeni i que pot estar composta per diferents escenes.
 Escena: paràmetre que posseeix una certa unitat d’espai temporal que
s’organitza en un mateix escenari sense el·lipsis temporals ni espacials però que pot
influir diferents plans de muntatge.
 Pla de muntatge: fragment que té la unitat d’espai temporal més reduïda i que
està determinada per el tall del muntatge.
L’enquadrament és una altra de les peces claus del sistema de representació del qual
parlem. Aquest condiciona el nostre punt de vista. Pot ser mòbil com en el cine. Dins de
la composició i l’enquadrament trobem: La Regla dels Terços: és una de les principals
regles de la composició. Els personatges o objectes principals han d’estar col·locats en
les interseccions resultants de dividir la pantalla en tres parts iguals de manera vertical i
de manera horitzontal.
A l’hora d’analitzar l’enquadrament d’una seqüència existeixen diferents tipus
d’angulació de càmera:
1. Frontal
2. Picat
3. Contrapicat
4. Zenital
5. Oblicu. Moviments càmera:
a. Tràveling
b. Panoràmica
c. Escombrat (“BARRIDO”)
d. Moviment de càmera en mà
L’art cinematogràfic presenta moltes possibilitats (continuïtat espai/temporal, mides de
les coses, etc.). El cine es el més complet de totes les arts visuals. Alguns autors
consideren el primer pla l’ànima del cine, les funcions plàstiques del primer pla són:
 Jugar amb la mida relativa de la imatge per intensificar l’expressivitat.
 Transformar el sentit de la distancia conduint a l’espectador a una proximitat
psíquica i externa dels personatges.
 Materialitza la metàfora del tacte visual perquè accentua la superfície del la
imatge, la textura.

2. CAMP I FORA DE CAMP

L’enquadrament defineix el camp visual. Muntatge intern: relacionat amb la distribució


dels personatges en el camp visual. Muntatge extern: porta implícit un tall. La
profunditat de camp la defineix la distancia mitjana segons l’eix de l’objectiu entre el
punt més proper i el més allunyat que permet una imatge nítida.

1. Gran profunditat de camp


2. Poca profunditat de camp

Espai off, o fora de camp: és un espai imaginari que queda fora de l’enquadrament i
que, donat el cas, pot arribar a fer-se visible. El fora de camp té una funció expressiva.
El contra camp és l’espai off contrari al camp. Es pot dividir en:
 Contra camp homogeni: espai situat dins la pròpia ficció cinematogràfica.
 Contra camp heterogeni: espai habitat per l’espectador, on hi ha l’equip tècnic.
3. NARRACIÓ I PUNT DE VISTA

La narració està directament associada amb la percepció del temps per part del subjecte
i amb la experiència subjectiva del temps. La narratologia (ciència que estudia les
narracions) defineix el relat com un conjunt de significats organitzats formant una
historia i suposant una organització temporal. Les parts bàsiques dels relat són:
plantejament, nus i desenllaç. Tot i aquesta estructura n’existeixen moltes més. El relat
pot tenir tres dimensions de temps:
1. Present: apunta en la memòria de un curt termini.
2. Passat: vinculat amb el temps d’abans. Quan un text cinematogràfic presenta un
salt endarrere a la història s’anomena FLASHBACK.
3. Futur: vinculat amb el que ha de venir, projecció més enllà del present. Quan un
text presenta un salt endavant en la història s’anomena FLASHFORWARD.
També té gran importància el punt de vista. Les imatges que mostra una pel·lícula estan
condicionades per la posició de la càmera. El punt de vista s’organitza a través d’un
punt de vista distanciat (objectiu), un punt de vista subjectiu i un altra heterogeni.

4. TEORIA DEL MUNTATGE

L’art cinematogràfic està caracteritzat per la duració i el moviment. Les imatges


s’articulen a través del muntatge, el qual dóna sentit als fragments visuals. Es basa en el
principi de la juxtaposició de dos imatges heterogènies. Les dos funcions més
importants del muntatge són:
 El muntatge fabrica un temps artificial, sintètic.
 Té la capacitat de crear un ordre seqüencial.
Els talls del muntatge serveixen per establir connexions diferencials entre les imatges.
El muntatge també pot dividir-se en:
 Fragmentat: imatges separades, el·lipsis, etc.
 No fragmentat: tendeix a respectar la unitat espacial i temporal.
El muntatge també admet diferents tipus de funcions:
 Sintàctica: el muntatge fa possible les connexions entre elements heterogenis,
pot servir d’enllaç o separació.
 Semàntica: completa la funció anterior, té a veure amb el significat implícit de la
imatge.
 Formal rítmica: té a veure amb la articulació de temps, ritmes i l’ articulació
pròpiament formal de la imatge. Juga amb els temps i els ritmes.