Dámaso Alonso fa referència a la novel·la com a immoral, però una immoralitat “ alada, graciosa y,
sobre todo, nueva”. Nova perquè en el moment aquest tipus d’obres eren breus i no de llarga duració
que és un element modern. I l’heroi no és inventat sinó copiat de la realitat social del seu temps, amb
humorisme i vitalisme. Apareix fina ironia de tota la dialèctica amorosa. I finalment, malgrat la iniciativa
en la seducció pertany a l’heroi és remarcable el paper actiu que hi mostra Carmesina.
Menéndez y Pelayo, en canvi, fa una crítica d’aquest element sensual i sobretot del paper de Carmesina.
De l’heroïna en diu: “es una casquivana libidinosa, la cual a lo largo de la novel·la no hace sinó excitar los
sentidos del héroe en múltiples entrevistas nocturnes, sin consumar la unión hasta casi el fin del libro”.
Lluís Alpera presenta un esquema diacrònic sobre la dialèctica amorosa entre Tirant i Carmesina en sis
moments.
1r. (Capítol CXVIII) Tirant esdevé un animal sentimental en enamorar-se perdudament dels pits de
Carmesina, és una amor que neix de la sensualitat més descarada. “Jo ame”.
2n. (Capítol CXXV) Després de la dialèctica verbal de Carmesina, intuïtiva, pragmàtica, enginyosa i
valenta, Tirant sembla ben ferit per la fletxa de l’amor. Es produeix el primer contacte físic, li prega que
li doni la mà per besar-la i ho fa dins perquè és senyal d’amor ja que fora és senyal de senyoria. No serà
fins cinquanta capítols més endavant que Tirant serà al llit de Carmesina i podrà besar les dues pomes
cristal·lines (CLXXV).
3r. (Capítol CLXXXIX) A partir d’aquí s’aviva fortament l’enginy lúdic: escenes lascives, altament picants
amb humor i ironia. Tirant podrà semblar un fogós ingenu però mai un bròfec.
4t. (Capítol CCXXXI) Als dos amants els caldrà una còmplice que permeti accelerar el contacte físic,
Plaerdemavida. Fa d’alcavota i aconsegueix amagar Tirant a la cambra de la Princesa.
5è. (Capítol CCXXXIII) Hauran de pagar un curiós tribut, unes pràctiques de lesbianisme i un divertit
“ménage à trois”.
6è. Finalment aconseguiran més enllà del plaer també l’opció a la trona, el poder polític, el casament
amb un cavaller vencedor de batalles i torneigs.
L’estructura presenta dos nivells en quant al tractament del festeig, d’una banda el formal i
convencional i d’altra el de gran gosadia. Utilitza sovint el recurs literari dels contraris, element que
sorprèn a la novel·la: espiritualisme/sensualisme, medievalisme/modernitat, idealisme/quotidianitat,
somnis/fantasies.
Conclusions:
- El tractament de l’amor té una base molt més àmplia que obres semblants.
- Noves tècniques literàries on la “immoralitat” sexual no és castigada, sinó premiada, com la
relació adúltera d’Hipòlit i l’Emperadriu.
- Tirant és un home d’acció, victoriós al camp de batalla però els mals d’amor aconsegueixen
acabar amb ell. Sempre que Carmesina el fa patir, ell cau malalt.
- Els personatges mantenen les convencions morals pròpies de la literatura cavalleresca però
aviat s’humanitzen.
- La gran originalitat de Tirant lo Blanch és reproduir la pròpia consciència de classe amb dues
armes, la ironia i l’humorisme.
• Literatura clàssica
Heroides , d’Ovidi (Capítol CCXXX)
• Giovanni Boccaccio
Decameron (Capítol CCLXXI)