patatabrava.com
DRET ADMINISTRATIU I
PROF. 17-18
DRET ADMISTRATIU I
1. La sobirania nacional:
El principi de sobirania nacional es troba formulat en l’Art. 3 de la declaració
dels drets de l’home i del ciutadà de 1789: (L’origen de tota la sobirania
resideix en la Nació. Cap cos, cap individu poden exercir la seva autoritat
que no emani expressament d’ella.) La sobirania és una negació dialèctica
que el rei és la font de tot poder, però, a més, és un principi d’ordre destinat
a garantir la llibertat. Així doncs, qualsevol posseïdor d’aquesta, podrà
exercir-la a mida que la nació li ha atorgat aquest exercici i per tant quedarà
exclosa qualsevol arbitrarietat o la seva utilització en benefici personal.
Tots ells van influir, en major o menor mesura, en el nostre dret. El dret francès,
en particular els autors citats, sobretot la jurisprudència del consell d’estat, han
impactat en el nostre dret. Entre les qüestions principals que emprem
freqüentment, destaquem:
a) Les expressions privilège du préalable (privilegi d’executivitat dels seus
actes), regla fonamental del dret públic, segons el consell de l’estat
francès. També décision exécutoire (executivitat immediata)
b) En el plànol organitzatiu, els organismes autònoms i la seva teoria
provenen dels établissements publics.
c) També els termes descentralització i desconcentració.
d) La tècnica del détournement de pouvoir (desviació de poder).
e) La influència dels principis generals del dret en el dret públic.
f) Els criteris d’aplicació del dret administratiu (serveis públics, actes
d’autoritat) provenen de la doctrina francesa.
Així, en l’ordenament jurídic espanyol es produeix un procés paral·lel al
sistema francès, encara que amb diferències. La Constitució de Cadis va
adoptar un sistema judicialista: els conflictes en què sigui part
l’administració es resoldran pels tribunals ordinaris.
No obstant això, en el trienni liberal (1820-1823) aquesta potestat s’atribueix
a la pròpia administració, fins que en 1845, les lleis de 2 d’abril i 6 de juliol
d’aquell any, van conferir al contenciós-administratiu als consells provincials
i al consell real, encara que amb excepcions, ja que alguns recursos contra
l’administració els resolia ella mateixa (activitat discrecional dels
reglaments) i altres anaven a la jurisdicció ordinària (temes de propietat).
Caldria esperar a la llei del contenciós-administratiu de Santamaría Parets
de 13 de Setembre de 1888 per fer un pas més cap a la construcció d’un
autèntic dret administratiu i la protecció de les garanties dels ciutadans,
creant uns tribunals provincials (amb magistrats i funcionaris ) i una Sala de
Justícia del Consell de l’Estat, que en 1904 es transfereix a una sala
especialitzada del Tribunal Suprem. També al segle XIX es construeixen les
nostres institucions de dret públic (expropiació, poders de la policia,
contractació pública), sorgint de la mà de Manuel Colmeiro el primer manual
de la disciplina.
L’autèntica revolució de la disciplina, amb aquestes bases, sorgirà a partir
de 1905 amb “la generació de RAP”
4. El principi de legalitat:
Enfront del poder personal i arbitrari del Rei, ha d’alçar-se l’ideal de govern per i
en virtut de les lleis. Aquestes són reflex de la voluntat general i per això tenen
força d’obligar. Les lleis, per definició generals, han de ser dictades amb un
únic contingut i finalitat: constituir la garantia de llibertat de tots els ciutadans.
D’aqui es deriven diversos vessants pràctics:
a) Que la llibertat nomes pot ser constrenyia o limitada per la llei. Així l’art.
4 Declaració de drets de l’home i del ciutadà dirà: “ La llibertat consisteix
en poder fer tot allò que no sigui perjudicial per els altres. Així l’exercici
dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que
asseguren als altres membres de la societat gaudir d’aquests mateixos
drets; aquests límits només poden determinats per la llei.
b) La llibertat és la regla i la limitació i l’excepció, d’on es dedueix que “Tot
allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser
obligat a fer el que la llei no ordena”.
c) El poder executiu, l’administració, esta sotmesa en totes les seves
facetes a l’imperi de la llei. Únicament pot exercitar-la i acatar-la de
manera estricta.
Les fonts del dret, en especial del dret administratiu, són, per ordre de
jerarquia, les següents:
A) : La Constitució és la primera de les fonts, la norma que preval i que
s’imposa a totes les altres. Malgrat que la Constitució inclou una taula de
valors materials que han d’informar tota la producció normativa (entesa
així, la Constitució només seria operativa de manera indirecta o mediata,
mitjançant les normes inferiors que els poders públics generen segons
aquells valors), és una norma jurídica d’aplicació directa i immediata per
a tots els operadors del dret (ciutadans, funcionaris i poders públics);
primer, perquè la Constitució vincula a tots els ciutadans i els poders
públics (art. 9.1 de la Constitució).
Es una norma que amana de la sobirania popular, va ser aprovada en referèndum i de
aquesta norma preval per sobre de tot l’ordenament jurídic, i per tant condiciona
l’ordenament jurídic i també condiciona als ciutadants i als poders públics que resten
sotmesos al que digui la constitució española.
3- Lleis d’harmonització (es un tipus de lleis que tenen el principi del “café para
todos” que fa que tothom acabi tinguent el mateix sostre competencial. )
(…)
Excepcionalment pot tocar el dret privat per regular els seus àmbits.
1- Constitució
2- Lleis
4- Reglaments
Les seves normes es manifesten per escrit en els diferents diaris oficials i les
relacions entre l'Administració i els ciutadans han d'estar plasmades de forma
escrita per tenir validesa. La paraula, a diferència del que passa en el dret
privat, no té, en, conseqüències jurídiques. D'aquesta manera, el dret
administratiu és un dret escripturari, es manifesta per escrit, i per això el costum
té un reduït paper, no així els principis generals del dret, que moltes vegades
es troben ja positivitzats, és a dir, incorporats a les normes jurídiques.
EL COSTUM, ( en dret administratiu té una importància menor ) com a
regla de conducta nascuda de la pràctica social, es considera amb força
a obligar per a tothom, i només té valor supletori de la llei o norma
escrita (art. 1.3 CC). Són poques les vegades que les lleis de l'Estat o de
les comunitats autònomes es remeten als costums del lloc com a fonts
del dret.
Exemple: Així, les assemblees veïnals dels petits municipis que funcionen en
règim de consell obert es regeixen pels «usos, costums i tradicions locals» (art.
29.3 LBRL, art. 73.1 Llei municipal i de règim local de Catalunya, art. 32 Llei
Foral de l'Administració Local de Navarra, etc.); també regeix el costum local en
l'aprofitament dels béns comunals-(art. 75 Reial Decret Legislatiu 781/1986, de
18 d'abril, pel qual s'aprova el Text Refós de les disposicions legals vigents en
matèria de règim local -en endavant, TRRL-, i lleis concordants de les
comunitats autònomes), àmbit en el qual prevalen, en certs casos, sobre les
ordenances locals que les contradiguin (STS de 21 de febrer de 2007, Ar 2903,
ponent: Santiago Martínez-Vares García ).
Així mateix és significativa la remissió que fa al costum l'art. 84.6 Llei d'aigües
(Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, que aprova el text refós de la
llei) per a la regulació del procediment davant els jurats de les comunitats
d'usuaris de les aigües a la «organització tradicional» d'aquests últims, allà on
existeix (art. 85 Llei d'aigües), com és el cas del Tribunal de les aigües de
l'Horta de València, reconegut com «consuetudinari i tradicional» per l'article
19.3 LOPJ i emparat com a tal per l'article 125 CE.
,(un dret amb constant evolució) en el sentit que està nodrit per una sèrie de
lleis que varien de forma constant i inevitable. Així com el dret civil i penal van
patir el fenomen de la codificació en el segle XIX i tenen el seu codi, el dret
administratiu és un dret canviant, contingent i variable.
,(és un dret format per un conjunt de teranyines) ja que, a la dada anterior, se li
uneixen les regles de repartiment competencial entre l'Estat i les comunitats
autònomes, no només per la funció legislativa, executiva o d'inspecció i control,
sinó també per la matèria. Aquesta qüestió afecta de ple al dret administratiu, a
diferència d'altres branques de l'ordenament, en què l'Estat es reserva la
competència exclusiva (legislació mercantil, penal, processal, laboral, civil amb
les especialitats forals, art. 149.1-6, 7 i 8 CE). I aquest és un problema, el de
repartiment competencial, mal resolt per la
Constitució, com ho demostren els recursos constants que arriben sobre el
tema al TC.
que s'integra ell mateix pels seus propis mecanismes, per les seves pròpies
tècniques d'aplicació i interpretació. En aquest sentit, tenen gran importància
els principis generals del dret i les sentències dels jutges i tribunals de l'ordre
contenciós administratiu, com a fonaments integradors de tot el sistema.
d) La Llei 7/1985, de 2 d'abril, de bases del règim local (LBRL), juntament amb
el TRRL, modificades per la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de
l'Administració local.
REGLAMENTS ACTES
Vigència idefinida Si Si
Innoven l’ordenament Si No
jurídic
Pluralitat Si No
indeterminada
A diferència del decret llei i el decret legislatiu, que els dicta el poder executiu
en substitució del poder legislatiu, els reglaments són dictats exercint una
competència pròpia continguda en els articles 97 CE (potestat reglamentària
del Govern) i 106.1 i 153.c (control pels tribunals dels reglaments estatals i
autonòmics). Com a contingut essencial de la seva autonomia, la Constitució
atribueix també a les comunitats autònomes, províncies i municipis la potestat
reglamentària (art. 137, 140, 141 i 143 CE). La referència al Govern no exclou
la potestat reglamentària de la resta d'òrgans jeràrquicament inferiors. La
competència per dictar reglaments executius de lleis correspon al Govern, però
els ministres «poden exercir la potestat reglamentària en matèries pròpies del
seu departament» (arts. 4.1 b LG i 61.a LRJSP).
La funció del reglament és executar, concretar, detallar i completar els
mandats d'una llei o norma amb rang de llei. En cap cas, el reglament pot
modificar, contravenir o derogar el que es disposa en una llei. Aquí regeix en
tota la seva esplendor el principi de jerarquia normativa (art. 9.3 CE i 128
LPACAP).
Aquí existeixen unes normes que només se'ls apliquen a ells, i que són
més intenses i diferents que per a la resta de la ciutadania (per exemple,
la Llei Orgànica general penitenciària, el Reglament disciplinari
d'estudiants universitaris o el Reglament disciplinari dels funcionaris
civils de l'Estat). En l'àmbit d'aquestes relacions, el Tribunal
Constitucional havia elaborat una doctrina sobre la base de la qual per a
la regulació dels drets fonamentals no feia falta llei prèvia i, en
conseqüència, cabia el reglament independent (SSTC 2/1987, de 21 de
gener, ponent: Miguel Rodríguez-Piñero i Bravo-Ferrer i 42/1987, de 7
d'abril, ponent: Angel Latorre Segura). Aquesta doctrina, va ser
modificada gràcies a la STC 61/1990, de 29 de març, ponent: Carlos de
la Vega Benayas, (llicència de detectius privats), que ha declarat
expressament que, en l'àmbit de les relacions especials de subjecció,
regeix igualment el principi de reserva de llei i, per tant, si no hi ha una
llei prèvia, no cap el reglament independent.
En definitiva i com a conclusió, en teoria sí podries existir els reglaments
independents (no existeix cap precepte constitucional que ho prohibeixi) però,
en la pràctica, és difícil trobar una matèria en la qual, o bé per afectar a la
llibertat dels ciutadans o a altres àmbits subjectes a reserva de llei, no hagi
d'existir una llei de cobertura. El que únicament ocorre és que en alguns àmbits
el contingut del reglament és molt més ampli que el de la llei i aquesta es remet
pràcticament in totum a la regulació reglamentaria.
3- Reglaments de necessitat. Són aquells en els quals es permet que,
per circumstancies excepcionals i mentre durin aquestes, l'Administració
pugui dictar reglaments que xoquin frontalment contra normes de rang
superior, o inapliquen o deixin en suspens a aquestes normes de rang
superior, particularment, en els supòsits d'estat d'alarma, excepció o lloc
(art. 116 CE).
D'altra banda, determinades lleis sectorials permeten que es dictin
aquest tipus de reglaments per a qüestions excepcionals. Així, per
exemple, la Llei de Epizootias, de 20 de desembre de 1952 (avui
derogada per la Llei 8/2003, de 24 d'abril, de sanitat animal), establia
que, en cas d'epidèmies, l'Administració estava legitimada per dictar
reglaments de necessitat i utilitzar la força en cas que algú no volgués
vacunar-se contra aquesta malaltia. S'exigeixen unes limitacions molt
més grans per la seva gravetat: per exemple, la temporalitat, que el
reglament caduqui per derogació.
En aquesta línia, l'art. 21.1.m LBRL atribueix a l'alcalde la potestat de
«adoptar provisionalment, i sota la seva responsabilitat, en cas de
catàstrofe o infortunis públics o de greu risc dels mateixos, les mesures
necessàries i adequades, adonant al ple de l'ajuntament».