1. Càlcul d’extrems de funcions de diverses variables.

Multiplicadors de Lagrange
1.1. Extrems de funcions amb condicions de lligadura
Basem aquest procediment en el teorema dels multiplicadors de Lagrange.
Siga f : Rn → R una funció de diverses variables i siga g(~x) = 0 una lligadura defi-
nida implícitament a partir de la funció g : Rn → R, construïm una nova funció, L(~x, λ)
denominada funció de Lagrange 1 ,

L(~x, λ) = f (~x) − λg(~x) . (1)

Es calculen els extrems de la funció f condicionats a la condició de lligadura g(~x) = 0
calculant el gradient de la funció de Lagrange, L, i igualant-lo a zero, és a dir, resolent el
següent sistema d’(n + 1) equacions:

∇f (~x) = λ∇g(~x)
g(~x) = 0 (2)

Recordem que per a cada solució d’aquest sistema tenim un multiplicador de La-
grange associat, λ0 . Així, denominem Ext(L) = {(~x0 ; λ0 ) ∈ Rn+1 : solucions del sistema (2)}.

1.2. Recordatori: caracterització dels extrems en funcions SENSE

lligadures
Per a caracteritzar els extrems d’una funció f de diverses variables sense lligadures hem
d’analitzar la diferencial segona de la funció f en els seus punts crítics2 , és a dir, el Hessià
de la funció
 
∂x21 x1 f ∂x21 x2 f ... ∂x21 xn f
∂2 f ∂x22 x2 f ... ∂x22 xn f 
 x x
D 2 f (~x) = H(f (~x)) =  1.. 2 .. .. ..  , (3)

 . . . . 
∂x21 xn f ∂x22 xn f ... ∂x2n xn f
on queda implícit amb la notació emprada que el Hessià de f és una matriu simètrica.

Per a saber el caràcter dels extrems utilitzem el criteri de Sylvester:

Siga ~x0 un punt crític de f i siguen ∆i els menors principals3 d’ordre i de la matriu hessiana

1. Si tots els ∆i són majors que zero, ∆i > 0 =⇒ ~x0 és un mínim relatiu de f .
1
En el cas de haver-hi més d’una lligadura (g1 (~x), g2 (~x), . . .), contruïm una funció de Lagrange equivalent
L(~x, λ1 , λ2 , . . .) = f (~x) − λ1 g1 (~x) − λ2 g2 (~x) − . . .
2
Aquells punts que satisfan ∇f (~x) = ~0 .
3
El menor principal d’ordre i, ∆i , d’una matriu n × n és el determinant de la submatriu corresponent a
les i primeres files i i primeres columnes.

1
 2. Si els ∆i alternen el signe com (−1)i , és a dir, ∆i imparell < 0 i ∆i parell > 0 =⇒ ~x0
és un màxim relatiu de f .

3. Patró diferent als anteriors per als ∆i =⇒ ~x0 és un punt d’enselladura de f .

4. Si algun ∆i = 0 =⇒ El mètode no dóna informació4 . En aquest cas hem de raonar

alternativament o utiliztar el mètode de la diferencial segona.

1.3. Mètode de la diferencial segona per caracteritzar els extrems

d’una funció
Aquest mètode sempre dóna informació sobre el caràcter dels extrems d’una funció.
L’emprarem quan el criteri de Sylvester no siga concloent o quan implique una major facilitat
de resolució que aquest.
La idea del mètode és fer un desenvolupament de Taylor al voltant dels punts crítics de
la funció. Com que en aquestos punts el gradient de la funció és zero, podem expressar f al
voltant de ~x0 com

f (~x) = f (~x0 + ∆~x) = f (~x0 ) + (∆~x)T H(f ) (∆~x) + . . . (4)

on (∆~x)T = (∆x1 , ∆x2 , . . . , ∆xn ). Determinem que si per a qualsevol valor de (∆~x) la
forma quadràtica (∆~x)T H(f ) (∆~x) evaluada en ~x0 és:

1. definida positiva, i.e., (∆~x)T H(f ) (∆~x) > 0 =⇒ ~x0 és un mínim relatiu de f ;

2. definida negativa, i.e., (∆~x)T H(f ) (∆~x) < 0 =⇒ ~x0 és un màxim relatiu de f ;

3. semidefinida positiva, i.e., (∆~x)T H(f ) (∆~x) ≥ 0 =⇒ ~x0 és un mínim relatiu de f

si no creix en les direccions que anul·len H(f );

4. semidefinida positiva, i.e., (∆~x)T H(f ) (∆~x) ≤ 0 =⇒ ~x0 és un mínim relatiu de f

si no decreix en les direccions que anul·len H(f );

5. indefinida, i.e., és major o menor que 0 segons les direccions (∆~x) =⇒ ~x0 és un
punt d’enselladura de f .

6. idènticament zero, i.e., (∆~x)T H(f ) (∆~x) = 0 =⇒ Cal estudiar ordres superiors.

1.4. Caracterització dels extrems amb funcions AMB lligadures

Per a caracteritzar els extrems d’una funció f amb la condició de lligadura g(~x) = 0 no es
pot aplicar directament el mètode del Hessià, ja que no estaríem considerant adequadament
la condició de lligadura del problema. Hem d’emprar una variació del Hessià que denominem
Hessià estès, ∆(f, g):
4
En el cas de n = 2, si ∆1 = 0 i ∆2 < 0 també és un punt d’enselladura.

2
  
0 ∂x1 g ∂x2 g ... ∂xn g
 ∂x g 
 1 
∆(f, g) = −  ∂x2 g H(L)
 
 ..

 .


∂xn g
 
0 ∂x1 g ∂x2 g ... ∂xn g
 ∂x g
 1 ∂x21 x1 L ∂x21 x2 L ... ∂x21 xn L 

= −  ∂x2 g
 ∂x21 x2 L ∂x22 x2 L ... ∂x22 xn L 
. (5)
 .. .. .. .. .. 
 . . . . . 
∂xn g ∂x21 xn L ∂x22 xn L ... 2
∂xn xn L

Per a caracteritzar els extrems de f condicionats a la lligadura g(~x) = 0 hem de calcular

els menors d’ordre major o igual a 3 del Hessià estès:

1. Si tots els menors d’ordre 3 o majors són positius, i.e., ∆i > 0 i ≥ 3 =⇒ ~x0 és
un mínim relatiu de f condicionat a g(~x) = 0.

2. Si tots els menors d’ordre 3 o majors alternen com (−1)i , i.e., ∆i imparell < 0 i ∆i parell >
0 i ≥ 3 =⇒ ~x0 és un màxim relatiu de f condicionat a g(~x) = 0.

3. Patró diferent als anteriors per als ∆i i≥3 =⇒ ~x0 és un punt d’enselladura de
f condicionat a g(~x) = 0.

4. Si algun ∆i = 0 i ≥ 3 =⇒ El mètode no dóna informació. En aquest cas hem de

raonar alternativament o utilitzar el mètode de la diferencial segona.

NOTA:

Hem de tindre en compte que la submatriu H(L) no és el Hessià de la funció f sinó el

Hessià de la funció de Lagrange, L, definida en l’equació (1).

Atenció al signe addicional en la definició del Hessià estès.

1.5. Mètode de la diferencial segona per caracteritzar els extrems

d’una funció condicionada a condicions de lligadura
Novament, hem de tindre en compte que al haver-hi una lligadura l’entorn dels punts
crítics també són restringits segons la condició de lligadura. En altres paraules, es possible
que al fer l’expansió en sèrie de Taylor de la funció al voltant d’un punt crític hi apareguen
direccions que no siguen compatibles amb la lligadura. Per a tindre-les en consideració es
procedeix de manera anàloga al cas sense lligadures i s’afegeixen les restriccions sobre
les direccions, (∆~x), al diferenciar les condicions de lligadura. En resum:

1. Es calcula la forma quadràtica (∆~x)T H(f ) (∆~x) com en el cas sense lligadures.

3
 2. Es calcula el diferencial de la condició de lligadura, dg(~x), i es substitueix en la forma
quadràtica.

3. Es fa un anàlisi dels signes anàlog al cas sense lligadures.

1.6. Estudi dels extrems de funcions definides sobre una regió D

Atenent a aquest problema, podem trobar dos tipus de regions:

Regions obertes. Es procedeix al càlcul dels extrems com a Rn i es seleccionen sols els
extrems que estan inclosos en la regió oberta D.

Regions no obertes. En aquest cas hem dividir el problema: es considera separa-

dament l’interior de la regió, que denotem D̄, i la resta, D − D̄. En el cas de
regions tancades la resta correspon a la frontera de la regió, ∂D. L’interior d’una regió
D qualsevol és un obert, llavors es tracta com una regió oberta. Per a la resolució dels
extrems a la frontera cal un estudi més detallat.

El cálcul dels extrems a la frontera d’una regió es pot entendre com el cálcul dels
extrems d’una funció f condicionats a l’equació de lligadura que estableix la frontera.
Per a resoldre aquest cas emprem el mètode dels multiplicadors de Lagrange.

NOTA:

En general, la frontera no es representa en una única funció diferencial. Així, cal es-
tudiar separadament cada component diferenciable de la mateixa, és a dir, cal aplicar
el mètode dels multiplicadors de Lagrange tantes vegades com components diferencia-
bles tinga la frontera. A més a més, s’ha de fer un estudi particular en les parts no
diferenciables de la frontera (cantons).

Per a estudiar el caràcter dels extrems que es troben a l’interior de la regió s’utilitza el
mètode del Hessià, mentre que per als extrems que es troben a la frontera no es pot
emprar ni el mètode del Hessià ni el del Hessià estès. En el cas dels extrems de la frontera
cal fer un desenvolupament en sèrie de Taylor al voltant dels punts crítics i estudiar el
caràcter d’aquests punts al estudiar les possibles direccions compatibles amb la restricció de
la funció f sobre la regió D. Estudiem aquest cas als exemples.

4
2. Exercicis resolts
Exercici 1 a) Estudia els extrems de la funció f (x, y) = 5 − x2 − 2y 2.
b) Estudia els extrems de la funció f sobre la circumferència de radi unitat centrada a l’origen.

1.0
-1.0
-0.5 0.5

0.0 0.0

0.5 -0.5

1.0 -1.0

a) Calculem els punts crítics de la funció f al obtenir els punts que anul·len el seu gradient,
~
∇f (x, y) = ~0:

~ (x, y) = (−2x, −4y) = (0, 0)

∇f =⇒ Ex(f ) = {(0, 0)}.

i estudiem el seu caràcter amb el Hessià,

 
−2 0
H(f ) = =⇒ ∆1 = −2 < 0 , ∆2 = 8 > 0 . (6)
0 −4

El menor ∆1 es negatiu i ∆2 , positiu, de forma que alternen el signe com (−1)i , on i es

l’ordre del menor. El punt (0, 0) és un màxim de f .

b) Per a calcular els extrems de f condicionats a la circumferència de radi 1, i.e, g(x, y) =

x + y 2 − 1 = 0, es construeix la funció de Lagrange,
2

L(f, g) = 5 − x2 − 2y 2 − λ(x2 + y 2 − 1) ,

i es resol el següent sistema d’equacions:

~ (x, y) = λ∇g(x,
~
 
∇f y) (−2x, −4y) = λ(2x, 2y)
=⇒
g(x, y) = 0 x2 + y 2 − 1 = 0

Les solucions d’aquest sistema són Ex(L) = {(1, 0; −1), (−1, 0; −1), (0, 1; −2), (0, −1; −2)},
on l’última coordenada d’aquestes ternes correspon al valor de λ per a cada solució. Per a
caracteritzar aquests punts emprem el mètode del Hessià estès.

5
  
0 2x 2y
∆(f, g) = − 2x −2 − 2λ 0  =⇒ ∆3 = |∆(f, g)| = −(16x2 +8y 2)−(8x2 +8y 2)λ .
2y 0 −4 − 2λ

Aleshores, s’obté

(1, 0; −1) → ∆3 = −8 < 0 =⇒ És un màxim condicionat.

(−1, 0; −1) → ∆3 = −8 < 0 =⇒ És un màxim condicionat.
(0, 1; −2) → ∆3 = 8 > 0 =⇒ És un mínim condicionat.
(0, −1; −2) → ∆3 = 8 > 0 =⇒ És un mínim condicionat.

6
Exercici 2 Siga la funció f (x, y, z) = x2 − y 2 + z, estudieu els seus extrems sobre el pla
definit per l’equació x + y − z = −3.

Hem de fer ús del mètode dels multiplicadors de Lagrange, ja que tenim una funció f
condicionada a la lligadura g(x, y, z) = x + y − z + 3 = 0. Es construeix la funció de Lagrange
i resolem el sistema corresponent:

L(f, g) = x2 − y 2 + z − λ(x + y − z + 3)

~ (x, y, z) = λ∇g(x,
~
 
∇f y, z) (2x, −2y, 1) = λ(1, 1, −1)
=⇒
g(x, y, z) = 0 x+y−z+3 =0
De la tercera component del gradient s’obté λ0 = −1, d’on es dedueix que x0 = −1/2,
y0 = 1/2 i al substituir en la condició de lligadura, z0 = 3. Per a caracteritzar aquest extrem,
el Hessià estès,
 
0 1 1 −1
1 2 0 0
∆(f, g) = −  1 0 −2 0  =⇒ ∆3 = 0 , ∆4 = |∆(f, g)| = −4 ,


−1 0 0 0
no dóna informació suficient. En conseqüència, s’ha d’emprar la diferencial i estudiar el signe
de la forma quadràtica (∆~x)T H(f ) (∆~x):

  
2 0 0 ∆x
(∆~x)T H(f ) (∆~x) = ∆x ∆y ∆z 0 −2 0 ∆y  = 2(∆x)2 − 2(∆y)2 .

0 0 0 ∆z

A més a més, com que es tracta d’un extrem condicionat, s’estableix la següent relació entre
els increments:

dg(x, y, z) = dx + dy − dz = 0 =⇒ ∆x + ∆y − ∆z = 0 .

Finalment, s’analitza el comportament de la funció f al voltant del punt crític,

∆x = 1 , ∆y = 0 , ∆z = 1 =⇒ (∆~x)T H(f ) (∆~x) = 2 > 0 ,

∆x = 0 , ∆y = 1 , ∆z = 1 =⇒ (∆~x)T H(f ) (∆~x) = −2 < 0 ,

tenint en consideració la condició de lligadura. Es pot veu que existeixen direccions compa-
tibles amb la lligadura per a les quals la forma quadràtica canvia de signe, és a dir, el punt
(−1/2, 1/2, 3) és un punt d’enselladura condicionat a l’equació del pla g(x, y, z) = 0.

7
 1 3 2
Exercici 3 Estudieu els extrems de la funció f (x, y) = e− 3 x +x−y
a) en el quadrat de centre l’origen i costat 4,
b) en el disc tancat de radi 1 i centre l’origen de coordenades.
(Aquest problema correspon al problema 9 del butlletí 2)

Y 1

-1

-2
3

2
Z

-2

-1

X 1

En primer lloc, s’estudien els extrems de la funció a R2 , i.e., sense cap restricció a cap
regió. Així, els extrems vénen determinats per aquells valors que anul·len el gradient,
~ = ((−x2 + 1) e− 31 x3 +x−y2 , −2ye− 31 x3 +x−y2 ) = (0, 0) .
∇f

La funció exponencial no s’anul·la per a cap valor real de R2 , per tant el càlcul del sistema
es redueix a

(−x2 + 1, −2y) = (0, 0) =⇒ Ex(f ) = {(−1, 0), (1, 0)} .

Estudiem el caràcter d’aquests punts mitjançant el càlcul del Hessià,

1 − 2x − 2x2 + x4 −2y + 2x2 y
 
1 3 2
H(f ) = 2 2 × e− 3 x +x−y ,
−2y − 1 + 2x y −2 + 4y
i particularitzem el resultat per a sengles punts crítics:
 −2/3 
2e 0
H(f )|(−1,0) = =⇒ ∆1 = 2e−2/3 > 0 , ∆2 = −4e−4/3 < 0 ,
0 −2e−2/3
−2e2/3
 
0
H(f )|(1,0) = =⇒ ∆1 = −2e2/3 < 0 , ∆2 = 4e4/3 > 0 ,
0 −2e2/3

D’acord amb el criteri de Sylvester, (−1, 0) és un punt d’enselladura de f i (1, 0) és un màxim

de f .

8
 a) Una vegada determinats els extrems en R2 , passem a estudiar-los en la regió D,
Q = {quadrat de costat 4 i centre (0, 0)} = {(x, y) ∈ R2 : −2 ≤ x ≤ 2 , −2 ≤ y ≤ 2} .
que té per equacions de frontera l’unió de les següents rectes i cantons5
∂Q = r1 ∪ r2 ∪ r3 ∪ r4 ∪ cantons
= {(−2, y) : −2 < y < 2} ∪ {(2, y) : −2 < y < 2} ∪ {(x, −2) : −2 < x < 2}
∪ {(x, 2) : −2 < x < 2} ∪ {(−2, −2), (−2, 2), (2, −2), (2, 2)} .
Al ser Q una regió tancada hem d’estudiar separadament els extrems a l’interior de la
regió i a la frontera. Per a l’interior de la regió, cal fixar-se en els extrems de f a R2 i veure
si estan inclosos a Q̄. Efectivament, els punts (−1, 0) i (1, 0) pertanyen també a Q̄, per tant,
també són respectivament un punt d’enselladura i un màxim de f en Q.
D’altra banda, per a calcular els extrems a la frontera caldria construir quatre funcions de
Lagrange independents (cadascuna per a cada recta que determina ∂Q) i procedir segons el
mètode dels multiplicadors de Lagrange. Tanmateix, com que les equacions de les lligadures
són molt simples, es pot substituir directament les condicions de lligadura en f i calcular els
extrems com si fóra una funció definida en R:
2 2
f (x = −2, y) = e 3 −y 2 2 f ′ (y) = 0
r1 : =⇒ f ′ (y) = −2y e 3 −y =⇒
−2 < y < 2 →y=0
−2
−y 2 f ′ (y) = 0
f (x = 2, y) = e 3 −2
−y 2
r2 : =⇒ f ′ (y) = −2y e 3 =⇒
−2 < y < 2 →y=0
x3
f (x, y = −2) = e− 3 +x−4 x3 f ′ (x) = 0
r3 : =⇒ f ′ (x) = (1 − x2 )e− 3
+x−4
=⇒
−2 < x < 2 → x = ±1
x3
f (x, y = 2) = e− 3 +x−4 x3 f ′ (x) = 0
r4 : =⇒ f ′ (x) = (1 − x2 )e− 3
+x−4
=⇒ .
−2 < x < 2 → x = ±1
Aleshores, els punts crítics de la funció f condicionats a les equacions de la frontera són
Ex(f, ∂Q) = {(−2, 0), (2, 0), (−1, −2), (−1, 2), (1, −2), (1, 2)}
i els cantons
Cantons(∂Q) = {(−2, −2), (−2, 2), (2, −2), (2, 2)} .
Per a calcular el caràcter d’aquests punts crítics no podem emprar el mètode del Hessià
estès6 . És precís fer un desenvolupament en sèrie de Taylor al voltant d’aquests punts a
l’ordre més baix possible i estudiar les direccions compatibles amb la regió. Es procedeix
igualment per als cantons.
 
∆x

~



f (x0 + ∆x, y0 + ∆y) = f (x0 , y0 ) + ∆x ∆y ∇f  + ∆x ∆y H(f )|(x0 ,y0 ) +...

(x0 ,y0 ) ∆y
NOTA:
5
Notem que hem separat els cantons de les rectes ja que en aquests punts les condicions de lligadura no
serien funcions diferenciables. Requereixen un estudi indepentent.
6
Notem que aquest mètode ens indicaria el caràcter del punt crític respecte dels punts que també es
troben a la frontera, però no respecte al que es troben a l’interior.

9
 Els punts crítics sobre la frontera i els cantons no són en general punts crítics de la
funció. Per tant, en general no podem eliminar la contribució linial del desenvolupament
en sèrie. Si aquesta contribució és no nul·la per a totes les direccions, no cal considerar
llavors el terme quadràtic.

Qualsevol direcció ha d’estar representada al desenvolupament en sèrie. Si cal, s’han

de considerar ordres superiors.

Passem a caracteritzar els punts crítics a la frontera i els cantons. Cap dels punts que
s’han d’analitzar són punts crítics de la funció, així que limitem el desenvolupament a primer
ordre i s’estudien les posibles direccions, i.e., valors de (∆x, ∆y) compatibles amb la regió
en cada punt.

1 3 2
f (x0 + ∆x, y0 + ∆y) = f (x0 , y0 ) + (−x20 + 1) ∆x − 2y0 ∆y e− 3 x0 +x0 −y0 + . . .

(−2, 0): l’entorn d’aquest punt restringit al quadrat Q implica ∆x ≥ 0,


~ 


∆x ∆y ∇f = (∆x + 4∆y) e−4 .
(−2,0)

El signe canvia segons es pren ∆y (forma linial indefinida en Q), per tant, com que el
punt no és crític per a f i la forma linial canvia de signe, (−2, 0) no és extrem de f en
Q.

(2, 0): l’entorn d’aquest punt restringit al quadrat Q implica ∆x ≤ 0,


~ 


∆x ∆y ∇f = (∆x − 4∆y) e−4 .
(2,0)

El signe canvia segons es pren ∆y (forma linial indefinida en Q). (2, 0) no és extrem
de f en Q.

(−1, −2): l’entorn d’aquest punt restringit al quadrat Q implica ∆y ≥ 0,


~ 


∆x ∆y ∇f = 4∆y e−14/3 .
(−1,−2)

El signe de la forma linial és zero si ∆y = 0 i, com que ∆y no pot ser negatiu, positiu
en altre cas (forma linial semidefinida positiva en Q). Hem d’estudiar les direccions
que anul·len la forma linial, i.e., ∆~x = (∆x, ∆y) = (ǫ, 0):

T 2  2 2 2 2 4 − 13 x30 +x0 −y02 
 
(∆~x) D f ~x0 (∆~x) = ǫ ∂xx f (−1,−2) = ǫ (1 − 2x − 2x + x ) e
 
(−1,−2)
−14/3 2
= 2e ǫ > 0.

La funció també creix en aquesta direcció, per tant, (−1, −2) és un mínim de f en Q. A
més a més, al ser la funció simètrica respecte a l’eix Y (i.e., invariant baix l’intercanvi
y → −y), el punt (−1, 2) també es un mínim de f en Q.

10
 (1, −2): l’entorn d’aquest punt restringit al quadrat Q implica ∆y ≥ 0,

~ 


∆x ∆y ∇f = 4∆y e−10/3 .
(1,−2)

El signe de la forma linial és zero si ∆y = 0 i positiu en altre cas (forma linial semi-
definida positiva en Q). Hem d’estudiar les direccions que anul·len la forma linial, i.e.,
∆~x = (∆x, ∆y) = (ǫ, 0):
1 3

2
(∆~x)T D 2 f ~x0 (∆~x) = ǫ2 ∂xx
2
f (1,−2) = ǫ2 (1 − 2x − 2x2 + x4 ) e− 3 x0 +x0 −y0 
 
(1,−2)
−10/3 2
= −2 e ǫ < 0.

La funció decreix en aquesta direcció, per tant, (−1, −2) NO és un mínim de f en Q i

(1, 2) tampoc per la simetria de f .

(−2, −2): l’entorn d’aquest punt restringit al quadrat Q implica ∆y ≥ 0 i ∆x ≥ 0,


~


∆x ∆y ∇f  = (−3∆x + 4∆y) e−10/3 .

(−2,−2)

Al prendre ∆x > 0 i ∆y = 0, la forma lineal té signe negatiu, mentre que per a ∆x = 0

i ∆y > 0, positiu (forma linial indefinida en Q). El cantó (−2, −2), i per simetria el
(−2, 2), no són extrems de f en Q.

(2, −2): l’entorn d’aquest punt restringit al quadrat Q implica ∆y ≥ 0 i ∆x ≤ 0,


~


∆x ∆y ∇f  = (−3∆x + 4∆y) e−14/3 .

(2,−2)

Com que ∆x ≤ 0 i ∆y ≥ 0 qualsevol contribució a la forma linial és positiva (forma

linial definida positiva en Q). Per tant, (2, −2), i per simetria el (2, 2), són mínims de
f en Q.

En resum, els extrems de f en el quadrat Q centrat a l’origen i de costat 4 són

Mínims(f, Q) = {(−1, −2), (−1, 2), (2, −2), (2, 2)} ,

Màxims(f, Q) = {(1, 0)} ,
Enselladura(f, Q) = {(−1, 0)} .

b) Estudiem els extrems de la funció f a l’interior del disc D centrat a l’origen i radi
unitat,
D = {(x, y) ∈ R2 : x2 + y 2 ≤ 1} .
La igualtat en aquesta regió correspon a la frontera, ∂D, mentre que al llevar la igualtat
s’obté l’interior de la regió, D̄. L’equació implícita que regeix la frontera és doncs g(x, y) =
x2 + y 2 − 1 = 0.
En primer lloc, es pot comprovar que cap dels extrems de f a R2 està inclòs al interior,
sinó que són punts de la frontera i per tant encara no podem traure conclusions sobre ells.
El mètode per a calcular els possibles punts crítics sobre la frontera de la regió es mitjançant

11
els multiplicadors de Lagrange. Llavors, es construeix la funció de Lagrange adient i es resol
el següent sistema:
1 3 2
L(f, g) = e− 3 x +x−y − λ(x2 + y 2 − 1) ,

~ (x, y) = λ∇g(x,
~ 1 3
+x−y 2 1 3 2
 
∇f y) ((−x2 + 1) e− 3 x , −2ye− 3 x +x−y ) = λ(2x, 2y)
=⇒
g(x, y) = 0 x2 + y 2 − 1 = 0

~ = ((−x2 + 1) e− 31 x3 +x−y2 , −2ye− 31 x3 +x−y2 ) = (0, 0) .

∇f
De la segona component del gradient es deriven dos casos: i) y = 0, i en conseqüència, x = ±1
1 3 2
i λ = 0, o bé, ii) y 6= 0, d’on es dedueix que λ = −e− 3 x +x−y . Al substituir λ en la primera
component del gradient s’obté,
1 3 2 1 3 2 √
(−x2 − 1) e− 3 x +x−y = −2x e− 3 x +x−y =⇒ x = 1 ± 2 .

A continuació, es substitueix en l’equació de lligadura i s’aprecia que sols la solució negativa

de x contribueix. El conjunt de extrems condicionats a ∂D són
 √ √   √ √ 
Ex(f, ∂D) = {(−1, 0), (1, 0), 1 − 2, −(2( 2 − 1))1/2 , 1 − 2, (2( 2 − 1))1/2 }
= {(−1, 0), (1, 0), (−0,4142, −0,9192), (−0,4142, 0,9192)} .

Per a caracteritzar aquests punts hem de fer un desenvolupament de Taylor i estudiar

les possibles direccions. A diferència del cas anterior, ara hi apareixen punts crítics de f
condicionats a la frontera que també ho són sense lligadures7 . En aquests punts el gradient
de la funció s’anul·la (doncs són punts crítics de f ) i cal arribar fins a segon ordre en el
desenvolupament

1 3 2
f (x0 + ∆x, y0 + ∆y) = f (x0 , y0 ) + (−x20 + 1) ∆x − 2y0 ∆y e− 3 x0 +x0 −y0

1 3 2
+ (1 − 2x − 2x2 + x4 ) (∆x)2 + (−4y + 4x2 y) ∆x∆y + (−2 + 4y 2 ) (∆y)2 e− 3 x0 +x0 −y0 + . . .

(−1, 0): aquest punt ja era punt d’enselladura de la funció sense lligadures (per tant,
punt crític, de forma que el gradient és zero), i també, punt crític condicionat a la
frontera. Analitzem directament la forma quadràtica tenint en compte que f (−1 +
∆x, ∆y) ha de caure dintre del disc D.

0 < ∆x < ǫ , 0 < |∆y| < ǫ =⇒ (∆~x)T H(f ) (∆~x)~x0 = 2e−2/3 ((∆x)2 − (∆y)2) .


Si prenem per exemple les direccions ∆x = 2∆y i ∆x = (1/3)∆y, ambdues direccions

permeses per la geometria del disc, la forma quadràtica canvia de signe (indefinida en
D). Així, (−1, 0) és un punt d’enselladura de f en D.
7
En aquests casos particulars, el caràcter del punts crítics de la funció sense lligadures es transmet als
punts crítics amb lligadures, amb l’excepció dels punts d’enselladura, per als que el caràcter pot canviar. No
obstant, fem l’estudi de tots els casos.

12
 (1, 0): s’ha d’analitzar la forma quadràtica tenint en compte que f (1 + ∆x, ∆y) ha de
caure dintre del disc D.

−ǫ < ∆x < 0 , 0 < |∆y| < ǫ =⇒ (∆~x)T H(f ) (∆~x)~x0 = −2e2/3 ((∆x)2 +(∆y)2 ) .


Com que ((∆x)2 + (∆y)2 ) sempre és positiu, la forma quadràtica sempre és negativa
independentment de la direcció (forma quadràtica definida negativa en D). (1, 0) és un
màxim de f en D.

(−0,4142, −0,9102): aquest punt no és punt crític de f sense lligadures, per tant és
suficient estudiar el gradient de f de forma que f (−0,4142 + ∆x, −0,9102 + ∆y) siga
una direcció permesa, i.e., cap a l’interior del disc.

~  = 0,2448 ∆x + 0,5380 ∆y .
(∆~x) ∇f
~
x0

La restricció cap a l’interior del disc no és trivial en aquest cas. Provem la hipòtesi de
que és un mínim, aleshores la forma linial generada pel gradient ha de ser estrictament
positiva. És a dir, no és mínim quan es compleix 0,2448∆x ≤ 0,5380∆y. Introduïm la
igualtat en l’equació del disc i estudiem si els punts obtesos pertanyen al disc de radi
unitat per a |∆x|, |∆y| < ǫ,

(x, y) = (x0 + ∆x, y0 + ∆y) = (−0,4142 − 2,1977∆y, −0,9102 + ∆y)

=⇒ x2 + y 2 ≈ 1 + 5,83 (∆y)2 > 1 .

D’aquest anàlisi s’obté que hi ha direccions per a les quals la funció decreix, però
totes aquestes apunten fora del disc (x2 + y 2 > 1). Llavors, per a totes les direccions
cap a l’interior del disc la funció creix i (forma quadràtica definida positiva en D),
efectivament, el punt (−0,4142, −0,9102) és un mínim de f en el disc D.
El punt (−0,4142, 0,9102) també és un mínim de f en D per simetria de la funció
respecte de l’eix Y.

En resum, els extrems de f en el disc D centrat a l’origen i de radi 1 són

Mínims(f, D) = {(−0,4142, −0,9102), (−0,4142, 0,9102)} ,

Màxims(f, D) = {(1, 0)} ,
Enselladura(f, D) = {(−1, 0)} .

13