AUTOR Vann, David

TÍTOL Sukkwan Island

DATA 19.06.2018
Programa 2017-2018

La família
Jim vol recuperar la relació amb el seu fill Roy amb qui, des
del divorci, no té pràcticament contacte. Per aconseguir-ho
planeja estar tot un any a Sukkwan Island, una illa d’Alaska
força apartada i a on només es pot arribar en vaixell. Allà
pare i fill hauran de col·laborar per sobreviure vivint en una
cabana sense cap comunicació amb el món exterior.

Però, des del començament, les coses es compliquen. En un

paratge natural ple d’arbres, amb una situació climàtica
complicada i amb la presència d’ossos que poden malmetre
els seus recursos, la pressió sobre pare i fill és cada vegada
més forta.

Tampoc ajuda gaire que la salut mental de Jim no estigui en

el seu millor moment. El seu sentiment de culpa per no haver
estat un bon pare i marit i seguir sense poder contactar
emocionalment amb el seu fill, li fa plantejar-se la possibilitat
del suïcidi. Però, deixaria sol a Roy, en aquesta illa freda,
solitària i aïllada?

El cronista
David Vann (Alaska, EUA, 1966) va néixer a una illa
d’Alaska. Al créixer en un paisatge tan particular, a l’hora
impactant per la seva bellesa però també perillós, dur i
solitari, és normal que les seves històries es desenvolupin en
llocs similars. D’aquesta forma el paisatge s’acaba convertint
en un element que influeix de forma opressiva en la vida dels
seus personatges i potencia els trets més bàsics i primaris de
la seva personalitat. I també els pot fer caure en la bogeria i
extremar els seus actes.

Un altre aspecte que ha marcat les seves obres és el suïcidi

del seu pare quan tenia 12 anys. Bona part de la seva obra,
que podem considerar de teràpia, l’ha dedicat a intentar
comprendre i assimilar aquest acte tant dur (Sukkwan Island
forma part d’un llibre més ampli anomenat Leyenda de un
suicidio que recull aquesta obra i altres relats amb aquest
tema com a centre).

La influència d’aquests dos fet en la seva prosa, descarnada

i impactant, l’han portat a ser considerat un seguidor
d’escriptors com Cormac McCarthy.
Literatura d’impacte
A vegades l’impacte que ens produeix un llibre pot venir dels
temes que tracta. Altres cops, per la forma d’escriure. Però hi
ha escriptors que poden combinar aquests dos elements.
Aquest mes, a la tertúlia, hem tingut un exemple amb David
Vann. Però aquest autor no deixa de ser un hereu d’altres
autors (normalment escriptors masculins i nord-americans,
segurament molt marcats per experiències personals) que
cultiven una literatura que podríem dir “d’impacte”. Qualsevol
lector que s’apropi a un llibre d’aquest estil té tots els
números per patir molt llegint, però també de gaudir de llibres
únics.

Ja hem comentat que habitualment es compara a Vann amb

un gran autor com Cormac McCarthy (de qui vam llegir, fa
tres anys, La carretera). Però també podríem destacar altres
escriptors com Chuck Palahniuk (de qui vam llegir El club
de lluita) o, aquest més desconegut, Harry Crews (El
cantante de gospel). O, fins i tot si saltem de gènere i ens
anem cap a la sèrie negra, James Ellroy. Tots són autors
que donen veu personatges marginals, abromats moltes
vegades per experiències traumàtiques o estils de vida que
els imposen unes condicions dures i que, d’una forma o una
altra, arriben al límit de la seva existència.

Lliçó d’estil
Sempre és un plaer poder presentar un fragment d’escriptors
amb personalitat, on la seva forma d’escriure és un bon
exemple de la seva personalitat. David Vann és un d’aquests
escriptors (molt nord-americans podríem dir) a qui les
experiències vitals li han permet forjar un estil molt directe:

“El aire preñado de polvo grueso como la pólvora, un tono

rojizo en el día que despuntaba. Olor a ese polvo y olor a
pino, olor a gordolobo. La camioneta un insecto segmentado,
la cabeza en una dirección y el cuerpo en otra. Una curva
cerrada y de poco no salí volando.
De rodillas sobre un colchón atado a la plataforma de la
camioneta, los trastos de acampar debajo. 1978, norte de
California. Agarrado contra baches y bandazos, el metal
ardiendo ya a hora tan temprana. Toboganes montaña
arriba. Yo llevaba una caja de zapatos con piedras y cuando
enfilábamos un trecho de carretera recto, cogía una piedra y
la lanzaba contra un árbol. Proyección y curvatura, la piedra
apartada lateralmente, un sonido como de rasgueo, la piedra
hendiendo un aire espeso pero impulsada hacia delante por
la inercia. Forzada a cambiar de trayectoria, dibujando un
arco, impulsada más allá de la primera intención. Yo le tenía
cogido el tranquillo, prefiguraba esa curvatura y apuntaba
bastante más atrás.”

Extret de: Goat Mountain (Random House, 2014). Traducció de Luís

Murillo Font.