Anda di halaman 1dari 2

Els Serveis Socials a Manresa, viacrucis i vulneració de drets fonamentals

«No puc fer res per tu». Aquestes van ser les paraules d'una assistent social a la sala de recepció
dels Serveis Socials de Manresa i davant la presència de diversos usuaris i funcionaris. Era el meu
tercer intent de parlar amb ella per demanar un informe d'Exclusió Residencial (IER). Dues
setmanes enrere, la tècnica de gestió em va preguntar «qui em demanava el IER», vaig respondre
que em calia presentar-lo a entitats del Tercer Sector que podrien ajudar-me, entre elles la PAHC.
En escoltar aquesta última paraula, la tècnica va contestar amb desdeny «nosaltres no fem aquests
informes per a la PAHC». Tot seguit em va negar la possibilitat de parlar aquell mateix dia amb
l'assistent social a qui li redacta un correu electrònic sobre la meva sol·licitud dient que es posarien
en contacte amb mi via telefònica.

Transcorreguda una setmana i en vista de cap resposta, vaig tornar als Serveis Socials amb el mateix
propòsit, és a dir, sol·licitar un IER. En aquesta ocasió, la tècnica de gestió em sotmet novament a
interrogatori, repeteix que per a la PAHC no fan cap informe i que l'assistent social no m’atendrà.
Un cop més, redacta un correu electrònic dirigit a l'assistent social i em diu que es posaran en
contacte amb mi via telefònica. Transcorre una altra setmana sense que es produeixi aquest
contacte. Torno a presentar-me a la recepció i mentre espero el meu torn per sotmetrem al vexatori i
públic interrogatori de la tècnica de gestió, veig sortir del seu despatx a l'assistent social. M'apropo
a ella i quan intento dirigir-li la paraula és quan profereix rotundament la seva frase «no puc fer res
per tu perquè aquests informes no els fem per a la PAHC». La interpel·lo per dir-li que s’està
vulnerant un dret fonamental negant-me el IER i que necessito parlar-li de la meva situació;
l'assistenta nega amb ironia que hi hagi tal vulneració, afegeix en to despectiu que sol·liciti la meva
IER a través d'una instància i que si vull parlar amb ella demani hora, però m’anticipa que això
només passarà un mes després. Dit això, als quatre vents davant els usuaris presents a la recepció,
l'assistent deixa de dirigir-me la paraula i es disposa a fer públiques les demandes d'un altre usuari
en circumstàncies similars a les meves. Aquell mateix dia presento la instància sol·licitant el IER i
sol·licito hora amb l'assistenta social, m’assignen cita per a un mes i mig de posterioritat.

Aquests fets llancen un qüestionament ètic molt seriós que posa de manifest la forma improcedent i
inclusivament humiliant de tractar els usuaris, més greu encara quan aquests fets ocorren en
dependències administratives com els Serveis Socials, on el mínim que s'espera és que la intimitat
de l'usuari es respecti, evitant fer-la pública als quatre vents en una sala d'acollida.

La falta de respecte inclou dir-li a un usuari en dues ocasions que et trucaran, quan en realitat saben
que no ho faran, fet que podria interpretar-se com una estratègia per esgotar l'usuari i,
col·loquialment, «treure-se'l de sobre». És humiliant que una tècnica de gestió adopti una postura de
«poder», sotmetent al seu gust l'usuari a un interrogatori públic i es refusi concedir una cita
substituint-la per un correu electrònic. Una tècnica dèspota que s'arroga la funció d'assistent social
denegant drets fonamentals, fruit del seu deliri tecnòcrata, desconeixent la sensibilitat i el bon tracte
que s'espera dels Serveis Socials.

És extremament greu i preocupant que una assistent social coneixedora de la llei, com és d'esperar,
denegui un Informe d'Exclusió Residencial si és per presentar-lo -entre altres entitats del Tercer
Sector- a una de caràcter popular i social com és la PAHC, l'únic propòsit de la qual és brindar
suport a persones en situació extrema d'exclusió social i residencial, responent a un dret i una
necessitat que l'Estat no compleix, és a dir, el dret de tot ésser humà a tenir un habitatge.

Tenint en compte la contundent reacció i paupèrrima ètica d'aquestes funcionàries de denegar un


IER, estant pel mig la PAHC, s'entreveu una clara estigmatització cap a aquest col·lectiu social que
-com ja s’ha dit- lluita pel dret a l'habitatge i respon efectivament a una obligació que
l'administració viola sistemàticament amb descarat incompliment. Els serveis socials de Manresa
arriben a l'extrem d'impedir que membres de la PAHC puguin realitzar acompanyaments a persones
que ho demanen quan tenen entrevista amb l'assistenta social. «Si vostè és de la PAHC, no pot
entrar», aquesta és la frase que repeteixen una i altra vegada.

Ja ha transcorregut més d'un mes des que vaig sol·licitar el IER a través d'una instància i encara no
hi ha resposta. Tampoc ha arribat el dia assignat per a la meva cita amb l'assistent social.

Afortunadament, per a algunes persones i col·lectius com la PAHC amb un immens esperit
humanitari i solidari «hem fet molt per mi», tot l'oposat a les descoratjadores i humiliants paraules
de l'assistenta social: «no puc fer res per tu». Senzillament, perquè en la força solidària i
humanitària de la PAHC crema sempre un «Sí que es pot».