καλεῖ crida || μέν... δέ... d'una banda...

de l'altra || ἀργός gandul || εἰ μή si no, si no és que || πάρεστι(ν) està

present, es troba aquí || νῦν ara || ἐλθέ! vine! δεῦρο aquí || διά τί; per què? || μή... ἴσθι no siguis...! || σπεύδει
s'afanya, fa via || βραδέως a poc a poc, lentament || οὕτω(ς) així, d'aquesta manera; tan || ὦ δέσποτα amo!,
senyor! || ήδη ja ||
 μοι a mí || ὦ κατάρατε desgraciat, maleït || ἡ Δημήτηρ / τὴν Δήμητρα / ὦ Δήμητερ Demèter || ἔπειτα després || ἵλεως
favorable., propici || πλήθυνε! multiplica! || ἕλκετε! arrossegueu, tireu de!
Singular masc. neutre
Nom. ὁ δοῦλ-ος τὸ δένδρ-ον
Voc. ὦ δοῦλ-ε ὦ δένδρ-ον
Ac. τὸν: δοῦλ-ον τὸ δένδρ-ον
Gen. τοῦ δούλ-ου τοῦ δένδρ-ου
Dat.. τῶ δούλ-ῳ τῷ δένδρ-ῳ
 La vida del ciutadà fa dos mil quatre-cents anys, igual que avui, és sovint monòtona:
Diceòpolis l'afronta amb l'afany que es deriva de l'amor pel seu tros de terra; però no és així per
al seu esclau Xànties, que no sembla tenir tantes ganes de treballar i prefereix dormir: per això
Diceòpolis li pregunta: διὰ τί καθεύδεις; Però, com tots els ganduls, Xànties està disposat a
justificar-se i nega ser un peresós dient: οὐκ ἀργός εἰμι ἀλλὰ ἤδη σπεύδω.
En grec, les terminacions verbals indiquen no sols, com ja saps, la persona que realitza
l'acció, és a dir, la persona i el nombre (“jo”, “nosaltres”, “tu”), sinó també el mode del verb.
Els modes verbals expressen precisament diverses maneres de considerar l'acció que
expressa el verb: en particular, com en català i en llatí, el mode indicatiu serveix per a fer
afirmacions, o també preguntes, sobre fets reals.
En el capítol anterior has après la tercera persona del singular del present d'indicatiu; en
aquest has trobat les tres persones del singular del mateix temps i mode.
Del tema λυ-, “deslligar”, es formen, afegint les terminacions -ω, -εις, -ει, la primera
persona del singular λύ-ω, “jo deslligo”, la segona λύ-εις, “tu deslligues”, i la tercera λύ-ει, “ell
deslliga”.
De la mateixa manera, del tema φιλε-, “estimar”, s'obtenen φιλέ-ω > φιλῶ, “jo estimo”,
φιλέ-εις > φιλεῖς, tu estimes i φιλέ-ει > φιλεῖ ell estima .
És molt important aprendre les freqüentíssimes formes del verb ser : εἰμι, jo sóc , εἶ tu
ets, ἐστι(ν), “ell/ ella és”. Εἰμι i ἐστι(ν) són formes enclítiques.
Tingues en compte que el grec, com el català i el llatí (però contràriament a moltes
llengües modernes, entre les quals es troba el francès, l'alemany i l'anglès), no expressa
normalment els pronoms personals amb valor de subjecte (“jo”, “tu”, etc.), des del moment en
que les terminacions del verb revelen ja amb claredat la persona que realitza l'acció.
Els pronoms personals amb funció de subjecte s'expressen, en canvi, quan es vol donar
un relleu especial, com en les contraposicions. El grec té una particular tendència a l'ús freqüent
de contraposicions: tingues present especialment les partícules correlatives: μὲν... δὲ..., que són
molt freqüents.
En la lectura a l'inici d'aquest capítol, Diceòpolis, que diu a Xànties a afanyar-se, usa la
veu verbal σπεύδε, que significa “afanya't (tu)!” i és, per això, una forma d'imperatiu.
El mode imperatiu s'utilitza en grec, com en català i en llatí, per expressar ordes (o també
precs, exhortacions, consells, etc.).
Aquestes són les segones persones del singular del present d'imperatiu dels tres verbs que
ja coneixes:
λῦ-ε, “deslliga (tu)!”; φίλε-ε > φίλει, “estima (tu)!; ἴσθι, sigues (tu)!
 Observa en les dues primeres formes la terminació -ε, que en φιλέω es contrau amb la ε
del tema.
L'imperatiu negatiu s'expressa amb la negació μή seguida de l'imperatiu.
Recorda que l'accent circumflex pot recaure només sobre vocals llargues o diftongs (els
diftongs són sempre llargs): per això, ometem com innecessari el signe de vocal llarga sobre
vocals amb accent circumflex (per exemple en λῦε. Recorda, a més, que, mentre que l'accent
agut pot recaure sobre les tres darreres vocals, el circumflex pot recaure únicament sobre les dues
últimes.
Però tingues en compte especialment que l'accent agut pot recaure sobre l'antepenúltima
vocal, i el circumflex sobre penúltima, només si l'última vocal és breu.

Recorda també que en el verb l'accent és regressiu, o sigui, cau sempre tan enrere com
sigui possible (en altres paraules, el més pròxim possible a l'inici de la paraula); hem dit “com
sigui possible”, és a dir, sempre en els límits de la llei exposada més amunt. Observa, per tant, la
diferència entre ἐκβαίνω, ἐκβαίνεις, ἐκβαίνει, amb l'agut sobre la penúltima perquè l'última és
llarga, i l'imperatiu ἔκβαινε, amb l'agut sobre l'antepenúltima, ja que l'última és en aquest cas
breu; i pel mateix motiu l'accent recau sobre l'antepenúltima, per exemple en λάμβανε, ἔλαυνε,
κάθευδε, imperatius de λαμβάνω, ἐλαύνω i καθεύδω, i també en φίλεε, πόνεε, que en grec àtic,
per contracció, donen φίλει i πόνει, imperatius de φιλέω i πονέω.
Tingues en compte, finalment, el circumflex en λῦε i σπεῦδε, que es deu a la llei del
troqueu final: quan l'accent recau sobre la penúltima vocal, si aquesta és llarga i l'última vocal és
breu, llavors l'accent és sempre circumflex.
Sabem que en el bell entorn del camp es troba la bonica casa de Diceòpolis: ὁ οἶκος.
Diceòpolis estima sa casa: φιλεῖ τὸν οἶκον. A l'alba, cada dia, Diceòpolis surt de casa: ἐκ τοῦ
οἶκου. A la tarda, torna d'allí cansat: només a casa, de fet, pot tenir un vertader descans: ἐν τῷ
οἴκῳ.
Com pots observar, afegint al tema d'un substantiu les diverses terminacions s'obtenen
els cinc casos: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu i datiu. Així, del tema ἀγρ-, “camp”, tindrem
els casos següents: nominatiu: ἀγρ-ός, vocatiu ἀγρ-έ, acusatiu ἀγρ-όν, genitiu ἀγρ-οῦ, datiu ἀγρ-
ῷ.
De la mateixa manera es declinen (és a dir, prenen les mateixes terminacions per a indicar
els casos i els nombres) els adjectius masculins com καλ-ός i l'article, que afegeix les
terminacions al tema τ-, amb l'única excepció del nominatiu masculí en ὁ i del nominatiu i
acusatiu neutre τό (la paraula ὦ, que se sol col·locar davant del vocatiu, no és un article, sinó una
interjecció: “Oh!”).

Els substantius neutres es declinen com els masculins, però tenen una mateixa terminació
(-ον) en el nominatiu, el vocatiu i l'acusatiu (N., V., Ac.,: els tres casos denominats rectes):
nominatiu δένδρ-ον, vocatiu δένδρ-ον, acusatiu δένδρ-ον, genitiu δένδρ-ου, datiu δένδρ-ῳ. Els
adjectius neutres es declinen també de la mateixa manera.
Com ja sabem, van en nominatiu el subjecte de la frase i l'atribut (adjectiu o substantiu)
després del verb “ser”.
El vocatiu s'empra per a dirigir la paraula a una persona; sovint, com hem vist, es troba
precedit d’ ὦ, “oh!” (però la interjecció “oh!” moltes vegades ni tan sols s'expressa en català).
Sabem també que l'acusatiu indica el complement directe (o objecte directe) dels verbs
transitius: καλεῖ αὐτόν; regeixen també acusatiu algunes preposicions, entre les que es troben
aquelles que expressen moviment cap a un lloc.
Quant al genitiu, per ara l’has trobat només després de determinades preposicions; en
particular, regeixen genitiu aquelles que signifiquen moviment des d'un lloc.
També del datiu hem vist per ara encara que s'empra després d'algunes preposicions, i en
particular aquelles que indiquen estat en un lloc.
 EXERCICIS - A
El grec en català
1) Què signifiquen despòtic i cronologia? Quins termes grecs contenen aquestes
paraules?
2) Què estudia la dendrologia?
3) Què és la concepció heliocèntrica de l'univers?
4) Què és un cronòmetre? Què significa τὸ μέτρον?
5) Cerca en els teus llibres de text altres compostos amb heli, metre i crono.

Exercici 2a
Llegeix en veu alta i tradueix al català:
1. Τὸν δοῦλον καλῶ.
2. Ὁ δοῦλος ἐν τῷ οἴκῳ πονεῖ.
3. Διὰ τί οὐ σπεύδεις;
4. Οὔκ εἰμι ἀργός.
5. Ἰσχυρὸς εἶ.
6. Τὸ ἄροτρον φέρει.
7. Πρὸς τὸν ἀγρὸν σπεύδω.
8. Διὰ τί καλεῖς τὸν δοῦλον;
9. Ὁ δοῦλος ἐστιν ἀργός.
10. Ὁ δοῦλος ἐκβαίνει ἐκ τοῦ οἴκου.

Exercici 2b
Tradueix al grec:
1. No es fa via.
2. Per què no treballes?
3. Duc l'arada.
4. Tu vas de pressa (= t'afanyes) al camp.
5. És peresós.
6. Jo no sóc fort.
7. Tu no ets un esclau.
8. L'esclau no treballa.
9. L'esclau du l'arada cap al camp.
10. Jo sóc peresós.
Exercici 2c
Llegeix en veu alta i tradueix al català:
1. Ἔκβαινε ἐκ τοῦ οἴκου, ὦ Ξανθία, καὶ ἐλθὲ δεῦρο.
2. Μὴ κάθευδε, ὦ δοῦλε, ἀλλὰ πόνει.
3. Μὴ οὕτω χαλεπὸς ἴσθι, ὦ δέσποτα.
4. Λάμβανε τὸ ἄροτρον καὶ σπεῦδε πρὸς τὸν ἀγρόν.
5. Κάλει τὸν δοῦλον, ὦ δέσποτα.

EXERCICIS - B
Exercici 2d
Completa aquestes frases amb les formes adequades de l'article:
1. _____δοῦλον.
2. Ἐν _____ἀγρῷ.
3. _____ἄνθρωπος.
4. Ἐκ _____οἴκου.
5. _____ἄροτρον.
6. Ὑπὸ _____δένδρῳ.
7. Ἐν _____οἴκῳ.

Exercici 2e
Completa aquestes frases, donant les terminacions apropiades als verbs, substantius
i adjectius que els falten; després tradueix les frases:
1. Ὁ δοῦλος σπεύδ___ πρὸς τὸν ἀγρ___.
2. Ὁ Δικαιόπολις τὸν ἀργ___ δοῦλον καλ___.
3. Ἐλθ___ δεῦρο καὶ συλλάμβαν___.
4. Ἐγὼ ἐλαύν___ τοὺς βοῦς ἐκ τοῦ ἀγρ___.
5. Μὴ χαλεπ___ ἴσθι, ὦ δοῦλ___ , ἀλλὰ πόν___.

Exercici 2f
Tradueix aquestes parelles de frases:
1. Ὁ δοῦλος οὐκ ἔστιν Ἀθηναῖος.
Xànties no és fort.
2. Ὁ Δικαιόπολις ἐκβαίνει ἐκ τοῦ οἴκου καὶ καλεῖ τὸν δοῦλον.
 L'esclau va de pressa (= s'afanya) al camp i du l'arada.
3. Ὁ δοῦλος οὐ συλλαμβάνει ἀλλὰ καθεύδει ὑπὸ τῷ δένδρῳ.
L'home no treballa, sinó que camina cap a la casa.
4. Εἴσελθε εἰς τὸν οἶκον, ὦ Ξανθία, καὶ φέρε τὸν σῖτον.
Afanya’t, esclau, i du fora (ἐξελαύνω) els bous.
5. Μὴ κάθευδε, ὦ Ξανθία, ἀλλά πόνει.
No vinguis aquí, home, sinó treballa al camp.

Llegeix aquest passatge, després respon a les preguntes

O ΔΟΥΛΟΣ
Ὁ αὐτουργὸς σπεύδει εἰς τὸν ἀγρὸν καὶ καλεῖ τὸν δοῦλον. Ὁ δὲ δοῦλος οὐ πάρεστιν:
καθεύδει γὰρ ὑπὸ τῷ δένδρῳ. Ὁ οὖν δεσπότης βαδίζει πρὸς αὐτὸν καὶ λέγει:" "Ἐλθὲ δεῦρο, ὦ
δοῦλε ἀργέ, καὶ πόνει". Ὁ οὖν δοῦλος βαδίζει πρὸς αὐτὸν καὶ λέγει "Μὴ χαλεπὸς ἴσθι, ὦ
δέσποτα: ἤδη γὰρ παρειμι ἐγὼ καὶ φέρω σοι τὸ ἄροτρον . Ὁ οὖν δεσπότης λέγει' " Σπεῦδε, ὦ
Ξανθία: μικρὸς μὲν γάρ ἐστιν ὁ ἀγρός, μακρὸς δὲ ὁ πόνος".
[σοι a tu, te]
1. Què fa el nostre home?
2. Què fa l'esclau?
3. Què fa l'esclau quan se li diu que vingui a ajudar?
4. Per què l'amo exhorta a l'esclau perquè s'afanyi?

Exercici 2g
Tradueix al grec:
1. Diceòpolis ja no treballa (ja no = οὐκέτι), sinó que deslliga els bous.
2. I després crida a l'esclau i diu: “No treballis més (no més = μηκέτι), sinó vine aquí i
du l'arada; perquè jo per la meva part condueixo els bous cap a la casa, tu (σὺ) per la teva part
du l'arada!
3. Diceòpolis, així doncs, porta els bous fora del camp i (usa μὲν...δὲ) l'esclau agafa
l'arada i la du cap a la casa.
 La formació de les paraules
En les lectures d'aquest capítol has trobat algunes preposicions: εἰς “a, cap a dins”
(moviment a un lloc), ἐκ “de, fora de” (moviment des d'un lloc), ἐν “en” (estat en un lloc) i
πρὸς “a, cap a” (moviment a un lloc).
Les preposicions, ben sovint, es col·loquen davant del verb, i en este cas es διυεν també
preverbis; en els verbs compostos les preposicions conserven el seu significat fonamental
βαίνει “va, camina” >ἐκ-βαίνει “va fora, surt”
Dedueix el significat d'aquests verbs compostos:
1) προσφέρει
2) ἐκφέρει
3) προσελαύνει
4) προσβαίνει
5) ἐκκαλεῖ
Et serà fàcil generalment deduir, com has fet ara, el significat dels verbs compostos
d'aquest tipus, que són molt freqüents en grec. És important, amb caràcter més general, que des
de l'inici t’acostumis a extreure el significat de moltes paraules noves del d'altres que ja
coneixes. Per a animar-te a exercitar aquesta habilitat, a les llistes de vocabulari, a partir del
pròxim capítol, no es mencionaran aquells verbs compostos el significat dels quals pot deduir-
se partint del significat del verb simple i del preverbi; només en alguns casos, quan el sentit
dels verbs compostos no és fàcilment deduïble, ho trobaràs a les llistes de vocabulari.
 L'esclavitud
La població masculina adulta de la ciutat-estat d'Atenes l'any 431 aC s'ha calculat de la
manera següent: cinquanta mil ciutadans, vint-i-cinc mil estrangers residents, cent mil esclaus.
Els estrangers residents (metecs) eren homes lliures de condició jurídica particular: no podien
posseir terres en l'Àtica o contraure matrimoni amb atenesos, però gaudien de la protecció dels
tribunals, prestaven servei militar, participaven en les festes religioses i eren molt actius en el
comerç i en la indústria.
Els esclaus no gaudien de cap dret, i eren propietat de l'Estat o d'individus particulars;
Aristòtil, el famós filòsof del segle IV aC, descriu a l'esclau com una “propietat animada” i un
instrument de l'amo. Naixien esclaus o bé havien estat fets presoners, en la guerra o pels pirates,
i venuts; quasi tots eren bàrbars, és a dir, no grecs (en un document del 415 aC es parla de la
venda de catorze esclaus: cinc procedien de Tràcia, dos de Síria, tres de Cària, dos d'Il·líria, un
d'Escítia i un de la Còlquide): fer esclaus dels propis grecs era considerat immoral i succeïa
molt rarament.
L'economia del món antic, que feia poc ús de les màquines, es basava completament en
el treball dels esclaus. De vegades eren utilitzats per l'Estat, per exemple en les mines de plata;
alguns treballaven en els tallers (el més gran de què tenim coneixement és un taller d'escuts, en
el que treballaven cent vint esclaus); en suma, cada ciutadà posseïa sovint un o més esclaus, en
relació amb la seva riquesa. Tots els ciutadans esperaven tenir un esclau que l’ajudés a casa i
en les tasques del camp, però no tots ho aconseguien: Aristòtil observa que per als pobres “el
bou pren el lloc dels esclaus”.
No s'ha de creure que els esclaus fossin tractats en la seva totalitat de manera inhumana.
Un escriptor del s. V, de tendència reaccionària, diu:
Ara, pel que fa als esclaus i metecs, a Atenes duen una vida completament
indisciplinada, no està permès copejar-los, ni un esclau et cedirà el pas. Vos diré el perquè
d'aquest costum local: si la llei permetés a un home lliure copejar un esclau, un metec o
un llibert [= esclau alliberat], moltes vegades, aquell home copejaria un atenès creient-lo un
esclau; en efecte, pel que fa a la indumentària la gent a Atenes no es distingeix en res dels
esclaus i dels metecs i tampoc en l'aspecte (Pseudo- Xenofont, Constitució dels Atenesos, 1,
10).
En el camp, els esclaus dels ciutadans, generalment, vivien i menjaven amb els seus
amos; en les comèdies d'Aristòfanes són personatges vivaços i descarats, en absolut sotmesos
a un poder tirànic i opressor. Nosaltres hem donat també a Diceòpolis un esclau, Xànties
(Ξανθίας, un típic nom d'esclau, que significa “ros”).
 Esclaus i ciutadans sovint treballaven junts i rebien la mateixa paga, segons ens
informen les inscripcions que es refereixen a la construcció d'edificis públics; podia també
succeir que els esclaus posessin per la seva banda diners suficients per a comprar la llibertat
als seus amos, encara que això no era tan freqüent a Atenes com a Roma.
.
 Athenaze. Lèxic cap. II
Verbss Pronoms Preposicions
ἄγω αὐτό εἰς (+ ac.)
εἰσ-άγω ἐγώ ἐκ (+ gen.)
ἀκολουθέω ἐν (+ dat.)
ἅπτω Substantiu ὑπό (+ dat. /ac.)

προσ-άπτω τὸ ἄροτρον
ἀροτρεύω ὁ βοῦς (οἱ βόες) Adverbis
βαίνω τό δένδρον βραδέως
εἰσ-βαίνω ὁ δεσπότης (ὦ δέσποτα) δεῦρο
ἐκ-βαίνω ὁ δοῦλος ἔπειτα
βλέπω τὸ ζυγόν ἤδη
εἰμι, εἰ, ἐστι(ν) τὸ κέντρον μή (+ imp.) μη ἴσθι!
ἐλαύνω τὸ σπέρμα νῦν
ἐλθέ! ὄπισθεν
ἕλκω Noms propis οὕτω(ς)
ἴσθι! ή Δημήτηρ (ὦ Δήμητερ,
καθεύδω τὴν Δημήτρα) Conjuncions
καλέω ὁ Ξανθίας εἰ / εἰ μή
κεντέω μέν... δέ
λαμβάνω Adjetius
πάρ-ειμι ἀργός Locucions
πληθύνω ἵλεως διὰ τί;
σπεύδω κατάρατος
συλλαμβάνω