Apuntes Microbiologia General

lOMoARcPSD|2244887
Apuntes completos Microbiología General
Microbiologia General (Universitat Rovira I Virgili)
Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

lOMoARcPSD|2244887
Microbiologia general 1
Nutrició humana i dietètica 2004-2005
BLOC I: INTRODUCCIÓ
Tema 1: Introducció a la microbiologia
La microbiologia és la ciènica que estudia els microorganismes. Els microorganismes

són els éssers vius no visibles a l’ull humà. Normalment aquests microorganismes són
d’estructura simple, unicel·lulars, però que són capaces de desenvolupar totes les
funcions vitals.
CLASSIFICACIÓ I CRONOLOGIA
 Al 1866 Haeckel va establir una classificació diferenciant: els protists (que
inclou tots els microorganismes), els animals i les plantes. Amb la teoria de
l’evolució del coneixement sobre les estructures cel·lulars, es va veure una
diferenciació cel·lular, encara que durant les fases embrionaries els diferents
éssers vius tenen molta semblança..
 Al 1930, Copeland va veure que dintre del grup dels protists hi havia diferències
de manera que trobem: cells sense nucli diferenciat Procariotes, cells amb nucli
diferenciat, delimitat per una membrana, els eucariotes. Llavors es va dividir el
grup dels protistes en protistes procariotes: moneres i protistes eucariotes:
proctistes. Així ja s’establiex una classificació de 4 grups o regnes.
 Al 1968, Murray toran aa canviar el nom dels protistes dividint-lo en procariotae
i eucariotae.
 Al 1969 Whittaker no considerava els 4 regnes descrits anteriorment, sinó que
en descriu 5 regnes: monera, protista (eucariotes proctistes), fongs, animals,
plantes. Aquests regnes es basen segons la forma d’adquisició de nutrients
(autòtrofs, heteròtrofs, osmotrofs,....)
Actualment, aquesta classificació està desfaçada, la classificació ve definida pels
dominis (no per regnes).
Abans ara
Regne Moneres domini eubacteries(eu de bacteria veritable)

Domini Arqueobacteries (arqueo de bacteris
antics)
Regne Plantes
regne Protists domini eucariotes
regne fongs
regne Animlas
Aquesta classificació es va realitzar a nivell molecular, de manera que mitjançant una

extracció de DNA de diferents organismes i amb una tècnica específica, la PCR
(codifica una seqüènica específica del DNA), es diferencien processos evolutius, segons
la seqüènica que tenen els ARN ribosomals, per conèixer la proximitat evolutiva.
HISTÒRIA DE L’EXISTÈNCIA DE MICROORGANISMES
La existència dels microorganismes ja es tenia en compte en la història antiga de manera
que:
 Al s. I a.C, Lucrecio parlava de “coses” que provocaven malalties, que
anomenava de rarum natura.
 Al 1546, Frascatoro de Verona, parlava de coses que passen una mallatia d’una
persona a una altra, es tractava de contagium vivum.

lOMoARcPSD|2244887
 Al 1763, Von Plenciz va parlar de “especificidad de las infecciones”, en les que
describia que hi havia microorganismes que transmeten una malaltia i d’altres
que en transmeten d’altres malalties.
 Antoni Van Lewenhoek 1632-1723, va ser el primer que va observar els
microorganismes, era un comerciant tèxtil holandès, que va crear el primer
microscopi simple amb un poder de resolució (aprox 400x) que feia diferenciar
els microorganismes. Aquest micrscopi constava d’una sola lent i permetia
visualitzar el moviment dels microorganismes, als quals els va anomenar
animaculos.
Una vegada descoberts els microorganismes es van plantejar d’on provenien.
 Al s. XVII es deia que provenien de la generació espontània, la abiogènesi (vida
espontànea).
 Al 1665, Redi va experimentar per tal de desaprovar la abiogènesi de manera
que es va demostrar que la generació espontànea no tenia fonament, mitjançant
un experiment realitzat sobre carn en el que es va veure que nomès hi creixien
larves d’insectes si aquests podien arribar.
 Spallanzani, al 1771-1776, va demostrar que la teoria de la generació espontànea
per a microorganismes tampoc era certa; va experimentar amb caldos bullits i
segellats hermenticament, en aquests no hi creixien microorganismes, el caldo
no es tornava tèrbol. Quan obrien el recipient al cap d’uns dies es contaminava,
amb aquest fet va demostrar que els microorganismes de l’ambient eren els que
contaminaven els caldos. Aquest fet va ser aplicat per un pastisser,
desenvolupant el mètode d’aperització (apper- : posava l’aliment en un recipient,
el tancava hermeticament i el posava al bany maria per conservar-lo).
 Però no va ser fins l’any 1861-1864, que Luis Pasteur va desmontar del tot la
teoria de la abiogenesi. Va disenyar uns matraus amb coll de cisne on introduia
un brou, el bullia i per el coll de cisne sortia el vapor, els microorganismes es
col·locaven a la boca del coll de cisne però no arribaven al brou.
Quan el brou provenia de cells vegetals els microorganismes es reproduien, fins
que .......
 J. Tyndall 1829-1893 va introduir que hi havia microorganismes desenvolupats
de forma vegetativa o fase activa i microorganismes en fase de repòs (formes de
resistencia, les espores). La fase vegetativa és termolàbil (sensible a la TºC ), els
microorganismes moren amb canvis de temperatura. Les formes resistents no
són termolàbils, estan per a que quan les condicions del medi siguin les
adequades, creixin i es desenvolupin. Jonh Tyndal va crear la tindalització,
procès en el que es bull un brou (mata totes les formes vegetatives) deix crèixer
les formes de resistència, i al tercer dia torna a bullir les formes vegetatives que
s’han format.
El paper dels microorganismes va ser estudiat per Luis Pasteur, demostrant que hi ha
processos que venen donats per microorganismes específics. Per exemple, els llevats
són els responsables de la transformació del most en vi. Pasteur va investigar que en el
pas del vi a vinagre hi havia un augment de la concentració d’uns bacteris al vi, les
bacteries làctiques.
Pasteur va disenyar mètodes d’eliminació de microorganismes, la pasteurització. Va ser
el primer en enganyar a l’organisme fent-li creure que pateix una infecció (ingectant
antígens morts), per tal que l’organisme fabriqui anticosso, per a que enuna propera
infecció, l’organisme tingui defensa. Va descobrir la vacuna contra la ràbia.

lOMoARcPSD|2244887
 Robert Koch (1843-1910) va descriure els 4 postulats en els que un
microorganisme els ha de complimentar per a que es pugui considerar
responsable d’una malaltia infecciosa. Aquests postulats diuen:
1. El microorganisme ha d’estar present en tots els casos en que es produexi
l’alteració/ procès.
2. El microorganisme ha de poder ser aïllat a partir de l’hoste o del procès
en cultiu pur (cultiu en el qual unicament creix una espècie microbiana
procedent d’un únic individu).
3. Si inoculem el cultiu pur en un individu sa de la mateixa espècie, i que
no havia patit mai la malaltia, aquest individu ha de presentar la malaltia.
4. A partir de l’indiviu inoculat s’ha de poder tornar a aïllar el
microorganisme en cultiu pur.
Per aïllar un microorganisme en un cultiu pur es realitzen un banc de dilucions i es

diposita el contingut sobre una superfície sòlida, al cap d’un temps obtindrem una
colònia (població de microorganismes perceptibles per l’ull humà obtingut a partir d’un
únic microorganisme).
El primer substrat que es va fer servir per obtenir colònies aïllades va ser una patata
tallada per la meitat, però no tots els microorganismes creixien bé sobre la patata, així
que es van inventar els medis de cultiu.
Un medi de cultiu és un caldo, on hi ha una font de N 2, C (glucosa), i agar-agar (agent
solidificant).
Per a que solidifiqui l’agent solidificant ha de cumplimentar:
1. que sigui líquid a temperatures elevades
2. que sigu sòlid a temperatures de creixement microbià (25-37ºC)
3. que sigui autoclavable ( que es pugui esterilitzar per calor humit)
4. que no serveixi d’aliment per al microorganisme que s’ha de cultivar.
La gelatina no s’utilitza perque és liquida a temperatura de creixement i serveig
d’aliment per als microorganismes.
Es va veure que com agent solidificant servia l’agar-agar (polisacàrid molt complexe).
Es una pols (15-20 gr/L), per a que es dissolgui ha d’estar el dissolvent a 100ºC , passa
de tèrbol a transparent. És manté líquid fins als 50ºC, per sota d’aqusta temperatura es
solidifica i per tornar a liquar-lo s’ha de portar un altre cop fins a 100 ºC.
El agar-agar no el degrada cap microorganisme, per la qual cosa compleix totes les
premises per un bon agent solidificant.
MÈTODE PER OBTENIR COLÒNIES AÏLLADES (CULTIUS PURS)
Per obtenir colònies aïllades:
S’utilitza una nansa de Kolle, la introduim dins el tub amb els microorganismes, desprès
procedirem a la sembra, per la superfície del medi de cultiu, de manera que es fa una
priemra sembra en forma de ziga-zaga. S’esterilitza a la flama la nansa i es fa uan
segona sembra arrossegant mostra de la primera sembra. Es repeteix el procediment
anterior a i s’arrosega la 2 sembra, a partir de la tercera sembra es repeteix el mateix
sistema i d’aquí obtindrem les colònies aïllades.
Nansa de Kolle
Primera sembra
Segona sembra
Tercera sembra
Quarta sembra (obtenció
de colònies aïllades)

lOMoARcPSD|2244887
El nombre de microorganismes que trobarem s’expressa en UFC: unitats formadores de

colònies.
No tots els microorganismes que hem sembrat creixeran de manera que els que creixin
són els microorganismes viables, són els capaços de formar colònies al cap d’un temps.
Tots els postulats de Koch es compleixen el totes les malalties, menys en una, la
malaltia del tabac, el mosaic del tabac, en la que van obtenir un extracte de les plantes
malaltes, el filtraven i obtenien un líquid lliure de microorganismes, però capaç de
reproduir la malaltia. Així doncs es va dir que la malaltia de la planta era producida per
un veri, d’aquí surt el concepte de virus (paràsits obligats, més petits que el diàmetre
del filtre de porcelana).

lOMoARcPSD|2244887
BLOC II: TÈCNIQUES D’ESTUDI MICROBIOLÒGIC I CEL·LULAR
Tema 2: Tècniques d’estudi microbiològic i cel·lular
MICROSCOPIS
Hi ha dos tipus de lents d’augments en un microspoci òptic:
 oculars: que són de 10x
 objectius: que poden ser de 4x, 10x, 40x, 100x.
El microscopi compost està format per més d’un sistema de lents per corregir els efectes
òptics.
L.R= limit de resolució; és la distànica mínima en la que es poden distingir 2 punts
diferents.
Mesures relatives de les cells i els seus components:
 molècula petita 1nm
 virus 10-100 nm M.E (MEB o MET)
 bacteri 1 m
 cell animal 10 m M.O

 cell vegetal 100 m
L’ull humà tè un poder de resolució de 0.1 mm. El poder de resolució del M.O és de
0.2-0.3 m
Tipus de cell Tamany

Llevat cervesa saccharomyces cerevisiae 5m
Eritròcit 7-8 m
Cells epitelials 50-60 m
Protozou (ameba) 20-30 m
Bacteri 2 m
El virus més gran que es coneix es visible al M.O, és el virus de la verola de les vaques,
en la forma de la seva vacuna.
Altres funcions dels microscopis
 Quantificar volums: es col·loca una escala graduada entre les lents de l’ocular i
en el portaobjectes que al superposar-les es graduen. La mida serveix per a la
classificació dels microorganismes.
 Quantificar quantitats; Cambra de recompte de Neubauer s’utilitza per
quantificar el nº de cells sanguinies per unitat de volum. També per contabilitzar
bacteris de mida gran, protozous i llevats. Es treballa fins a 400x.
 Micromanipulació: (fecundació òvul-espermatozou): Consta de 2 micripipetes
de 20 m de diàmetre de vidre o quarç.
TÈCNIQUES DE COLORACIÓ O TINCIÓ

L’obectiu de les tincions és veure millor la mostra.
Les mostres biològiques no estan colorejades, i el medi que s’utilitza per a la preparació
(colorant vital) proporciona una imatge poc discriminatoria (dificilment s’observen
estructures internes). Hi ha algunes mostres biológiques que si estan colorejades, com
les clorofil·les, xantofil·les, carotens.

lOMoARcPSD|2244887
Abans de colorejar els teixits s’han d’estabilitzar les estructures mitjançant la fixació.
La fixació és un procès mitjançant reactius químics que reaccionen amb els teixits, els
deixen fixats. Són soluions d’aldheids, per exemple:
 Formaldehid: (formol, metanol); fixa les molècules per a que no precipitin. Mata
la cell, però estructuralment es manté com a viva. No es una substància fixadora
molt ràpida.
 Glutaraldehid: mata les cells i manté l’estructura com si estés viva.
 Bicarbonat de sodi i etanol: coagulen les prot i els acids nucleics.
 Tetraòxid d’osmi: els aldehids fixen totes les molecules orgàniques a excepció
dels lípids /ap golgi, Re, nucli). El compost que fixa lípids és el tetraoòxid
d’osmi; és un agent oxidant que deposita l’osmi sobre les superficies dels lipids.
Tipus de tècniques de tinció
 Tinció simple: s’utilitza una única substànica colorant (blau de metilè,
safranina..)
 Coloració diferencial: s’utilitza més d’un colorant. Ens permet discriminar una
cell respecte les quals te al seu entorn.
 Tinció gram: coloració diferencial que es permet diferenciar bacteris entre gram
pisitius o gram negatius.
 Tinció negativa o coloració de la tinta xina: (fons negre i cells més clares): no es
verdaderament un atinció, perqueè el colorant no penetra a l’interior de la cell.
També se l’anomena coloració a la tinta xina, perquè es suspenen les cells en un
asolució de tinta xina. La tinta xina està composta per carboni pur en suspensió
col·loidal, que absorbeix tota la radiació lluminica. Les cells deixemn passar la
llum i es veuen. Aquesta tècnica s’utilitza per posar en evidència les càpsules de
bacteris i fins i tot d’alguns fongs.
Coloració de gram:
1. extenció de la mostra gram positius gram negatius
2. fixació per calor (agent físic, no químic).
L’interior de la cell es destrueix
3. Cubrir amb violeta de gencianao cristalls violeta
4. lugol o iode iodurat.
5. decoloració amb alcohol-acetona (3:1)
6. safranina
En gram negatius, si el decolorant aconsegueix entrat en l’interior cell, dissol el

precipitat de cristalls violeta amb el lugol i es destenyeix.
Contracolor safranina; per destacar les cells que no s’han tenyit.
Tècnica de Zielh-Neelsen per a bacils àcid alcohols resistents (BAAR): micobacteries.

Tinció de tipus diferencial. Permet la detecció de micobacterium tuberculosis (actino
micetals/actinomicetes). A dins d’aquest grup també s’hi troben els causants de la lepra.
Segons la naturalesa fisico-quimica de la paret, es tenyeix o no.
1. extenció i fixació per calor.
2. coloració amb fucsina de Ziehl o carbol fucisna ( alcohol i fenol). Sobre l’extès
es col·loca un tros de paper de filtre del tamany del portaobjectes. Si es seca el
paper s’hi afegeix més colorant. Es calenta 5 min fins l’emisió de vapors blancs.
3. solució decolorant. S’hi afegeix solució decolorant fins que no desprèn més
color. La solució està composta per alcohol-HCl (97:3), també s’anomena
decolorant àcid-alcohol.
4. Rentar

lOMoARcPSD|2244887
5. colorant (blau de metilè)
6. rentar i assecar
7. observar al microscopi
Els bacils de color fucsia que s’observen són els bacils àcid -alcohols resistents.
Mètode de Wirtz-Conkun:
Tinció de tipus diferencial. És un mètode per a la tinció d’endospores bacterianes. Els
bacils Grampositius produeixen endospores bacterianes com a forma de resistència.
(Ex. Bacillus anthracis, clostridium botulinum, causant del botulisme: produeix la
neurotoxina més potent que es coneix.).
1. Extensió i fixació per calor. Refredament.
2. Tinció amb verd de malaquita sobre paper de filtre. Calentar entre 5-10 min, si el
colorant s’evapora se l’afegeix més.
3. Rentar amb aigua. Nomès queden tenyides de verd les endospores.
4. Safranina o fucsina com a contracolor.
5. Rentar amb aigua i assecar.
Les endospores poden estar formant part de la cell bacteriana o lliures. Les endospores
lliures s’observen quan la cell bacteriana s’ha degradat.
Immuno-histoquímica
Unió de les estructures cell dels Ac. Un Ac està format per 2 cadenes lleugeres i 2
cadenes pesades, unides per ponts dissulfur.
1. Resposta immune cel·lular o inespecífica: Les cells blanques tenen activitat
fagocítica (leucòcits i monòcits o macròfags). Aquestes es movilitzen per diferir
els organismes extranys a l’organisme (digestió enzimàtica).
2. Resposta secundaria/ humoral o específica: producció d’anticosos
(glucoproteïnes).
Tota molècula capaç de reaccionar amb un anticòs s’anomena Ag.

La reacció Ag-Ac és específica, és a dir, un Ag nomès reacciona amb un tipus
d’Ac. S’utilitzen els Ac per la tinció d’un tipus determinart d’estructures.
Fluorocroms: les primeres tècniques utilitzades van ser les de immuno-
fluorescènica. Les substàncies es marcaven amb fluorocrom, que s’enganxa al
lloc no actiu de l’anticòs per a que la part activa reaccioni amb l’antigen i així
poder marcar-lo.
Fluoresceïna: (fosforitos), té un pic màxim d’absorció als 550 nm.
El fluorocrom absorbeix energia de baixa longitud d’ona (UV) i emet energia
d’alta longitud d’ona (radiació gamma, vermells, blaus.....) Part de l’energia es
dissipa per la calor.
Fosforescents: La irradiació del compost fosforescent no es necessari exitar-lo
per emetre luminiscència, a diferència dels fluorescents que s’han d’exitar amb
radiocions electromagnètiques.

lOMoARcPSD|2244887
Enzims: els Ac també se’ls pot unir a enzims (ex. Peroxidasa de rave picant). A
partir d’una substànica en estat reduït, soluble i incolora, al reaccionar amb
l’enzim, aquest s’oxida i passa a ser insoluble a l’aigua i incolor.
FRACCIONAMENT CEL·LULAR
Objectiu: estudiar estructures subcell en eucariotes o separar el cromosoma bacterià en
procariotes.
Procès:
1. Homogenització.
a. Tècniques mecàniques: ruptura de cells i alliberació de del contingut per
tècniques mecàniques. Destrucció de les cells al excercir pressió. A part
de la pressió es genera una diferencia de pressió amb l’atmosfera, perquè
l’èmbol no encaixa perfectament amb el tub, la qual cosa ajuda a trencar
les cells.
b. Ultrasons: aquests fan vibrar les macromolècules i aixi produir la seva
destrucció. La mostra tendeix a calentar-se per la qual cosa s’ha de
mantenir refrigerada i submergida en un bany d’aigua, sal i gel, per a que
la Tº es mantingui a 0ºC( però que no es congeli). Si la temperatura
augmenta es produiex la desnaturalització de les prot i els enzims.
L’homogenització produeix la ruptura de membranes i parets cell. És més difícil
fer-lo en cells que tenen paret que els hi dona resistència mecànica.
Per evitar el sobreescalfament:
i. Es sotmenten a enzims per hidrolitzar la paret (nomès trenquen la
paret).
ii. Detergent: dissolució de lipids. Ex: tritón i tauró són tensoactius.
2. Separació de fraccions cell.
La tècnica més freqüent per la separació de diferents orgànuls o fraccions cell és
la sedimentació o centrifugació diferenciada.
Exposem l’homogenat a elevades forces centrífugues o diferents temps de
centrifugació.
El sediment originat al tub s’anomena pellet.
La fase líquida s’anomena sobrenedant.
Exemples de separació:
a) fracció nuclear; separa corpuscles de major volum i mida. Aquests són els nuclis.
Amb ells podem estudiar la seva estructura, la seva funció, les histones, DNA. La
velocitat és 1000g.
b) Fracció mitocondrial; pellet de mitocondris (estructura, DNA, ...)També és ric en
lisosomes i microcossos (citoesquelet). Velocitat: 10000g.
c) Fracció microsomal; compost per microsomes (membranes del RE, Aparell de
golgi, ...). Velocitat: 50000g, temps 2hores..
d) Fracció ribosomal; ribosomes lliures. Velocitat 300000g. Temps 3 hores.
La fracció mitocondrial és pot tornar a centrifugar mitjançant un gradient de densitat,

que és aquell en el qual existeix una diferencia de densitat.. El gradient s’aconsegueix
de la següent forma: a la fracció mitocondrial es va afegint 1mL de solució de sacarosa
(30%), a continuació al 20%, 10%, 5%, 2%. Totes s’afegeixen lentament per a que les
diferents concentracions no es barregin, encara que amb el temps tendeixen a barrejar-
se. Per la qual cosa, és una preparació que s’ha de ralitzar al moment d’utilitzar-la (és
temporal).

lOMoARcPSD|2244887
El gradient també es pot formar amb algunes sals (clorur de cesi). Quan es troba en una
centrífuga crea un gradient de densistat.
La fracció és sotmet a la força centrífuga (2hores a 65000g). Segons la densitat dels
orgànuls, i la concentració de sacarosa (proporcional a la dels orgànuls), aquests
s’ubicaran a diferents alçades, de manera que les podrem separar. A major densitat, més
aball del tub trobarem : lisosomes, mitocondris, microcossos.
- densitat
sacarosa 1%
sacarosa 10%
sacarosa 30%
+densitat

lOMoARcPSD|2244887
BLOC III: CITOLOGIA I FISIOLOGIA CEL·LULAR
Tema 3: La cèl·lula
DIFERÈNCIES ENTRE PROTACIOTES I EUCARIOTES:

Procariota Eucariota
Te membrana Te membrana
Absència de membrana que envolta el Té nucli delimitat per una membrana
nucli nuclear.
Absènica de nucli veritable Nucli veritable
Cromosoma bacterià format per una única Varies molecules de DNA estructurades en
molècula de DNA circular cromosomes
Ribosomes de 70s, lliures en el citosol Ribosomes de 80s, lliures o lligats a
sistemes membranosos. Els mitocondirs i
cloroplasts (orgànuls) tenen ribosomes de
70s.
En el microscopi observem :
Procariotes Eucariotes
Tipus Bacteria Archaea Fongs Algues Protozous
Membrana Si Si Si Si Si
Paret Si, mureïna Si, Si, quitina Si, cel·lulosa No presenta
pseudomureïna
Orgànuls No No Si, nucli Si, nucli, Si, nucli
cloroplast
Ribosomes Si, 70s Si, 70s Si, 80s Si, 80s Si, 80s
Movilitat Flagel Flagel bacterià Flagel Flagel Flagel cilis
bacterià eucariota eucariota

lOMoARcPSD|2244887
Tema 4: Embolcalls cel·lulars
LA MEMBRANA PLASMÀTICA
La membrana plasmàtica és un element universal que es troba rodejant els orgànuls i les
cells. Les membranes poden estar envoltades per la paret cel·lular, que trobem en:
bacteris, fongs, algues, cells vegetals...... És una estructura rígida, amb una determinada
plasticitat i amb bastant permeabilitat.
Les plantes i algues tenen una paret semblant, composta per cel·lulosa, auqest compost
també el podem trobar a la paret dels oomycetes.
La paret dels fongs està formada principalment per quitina (que també es pot trobar en
l’exoesquelet dels insectes).
En bacteris, s’anomena paret bacteriana, ja que té una composició única. La major part
dels bacteris tenen paret, els que no en tenen s’anomenen micoplasmes. El constituent
comú en les parets és la mureïna (peptidoglicà).
La endocitosi i exocitosi no es sol donar en procariotes.
Els transports acitus i passius de la membrana plasmàtica poden ser més freqüents.
LA PARET BACTERIANA
La paret cel·lular bacteriana està composta per mureïna(peptidoglicá), substànica o
macromolècula present en els grampositius i gramnegatius. Constitueix en 60-80% del
pes.
Gram positius gram negatius

És una estructura engrossada i homogenia Té dos estructures laminars: una
externa més gruixuda i una interna
més prima. És heterogènia i més
complexa.
MB
0.1m espessor MB
La paret bacteriana és la responsable de la morfologia dels bacteris, de manera que

podem trobar bacteris en forma de:
– Cocs (esfèrics), que en un medi de cultiu s’agrupen en forma de:
o Diplococs (de dos en dos)
o Streptococs (en forma de cadena)
o Staphilococs (en forma de raïm)
o Tetracocs (formant tétrades)
o Salsines (formant una estructura cúbica)
– Bacils, de paret allargada, sembla un cilindre. Aquests s’agrupen en cadenes o es
troben en solitari. Es classifiquen en:
o Bacils clava
o Bacils vibrió: en forma de coma
o Bacils ramificats
– Espirils (formen una espiral helicoidal), aquests es troben en solitari en el medi.
– Altres formes:
o Coco-bacils: forma el·lípitica, són bacils curts

lOMoARcPSD|2244887
o Tinoniletes: es reprodueixen en forma d’espores, però no ho són.
ESTRUCTURES ANEXES A L’EMBOLCALL BACTERIÀ

Glicocàlix o càpsula:el glicocàlix és l’embolcall més extern de la paret dels bacteris. La
càpsula es considera un glicocàlix amb estructura densa (líquid: gelatina ferme).
Els mucopolisacàrids són els constituents de la càpsula (principalment en els
grampositius, estaphilococcus i estreptococcus). No totes les bacteries presenten
càpsula, hi ha varioacions inclòs en una mateixa espècie, per la qual cosa es una
estructura facultativa, és a dir, que pot estar present o no. Ex: estreptococcus
pneumoniae (presenta càpsula). Però en succesius cultius pot perdre la càpsula per
canvis en l’ambient, la qual cosa demostra que la càpsula és facultativa.
Els bacteris encapsulats o no, no presenten diferencies estrucutrals internes (la seva
reproducció i funcionament segueixen sent els mateixos). La càpsula els hi proporciona
un avantatge ecològica: evita que siguin fagocitats pels macròfags. També trobem
glicocàlix en alguns llevats i fongs unicells.
A aquestes estructures cel·lulars se’ls pot afegir:
– Flagel bacterià: es troba ancorat tant a la membrana com a la paret. No tots els
bacteris en tenen. Aporten movilitat aquàtica al bacteri. És una estrucutra
facultativa, però no es indispensable per la vida, però presenta una avantatge
ecològica, ja que li permet desplaçar-se d’un lloc pobre en nutrients cap un altre
lloc ric en nutrients i assegurar la supervivència. Funciona com l’hèlix d’un
vaixell. No és un aestructura plàstica com en els eucariotes, sinó que és elàstica.
Té forma helicoidal.
– Fímbries: són estructures tubulars, molt més petits que els flagels, compostos
per una única proteïna, tenen aspecte allargat. Són estructures facultatives,
permeten l’adehesió específica o inespecífica dels bacteris.
– Pili sexual: també anomenat pont de conjunció. És una estructura facultativa, la
seva mida pot ser semblant a la dels flagels, però no tenen movilitat. Són
estructures tubulars i helicoidals. La seva funció es la transferència de
informació genètica (no cromosomal) entre una bacteria amb pili i una sense pili
(receptora). A partir del moment en què la bacteria rep aquesta informació ja pot
sintetitzar el seu pili per transmetre el pili a un altre bacteri. Es transfereixen
plàsmids (informació genètica no cromosomal) que poden donar avantatges a
nivell ecològic, però d’ells no depén la seva supervivència. És informació
genètica extracromosomal, encara que sigui DNA, forma part dels plàsmids.
Flagel bacterià :Els flagels no són visibles al MO. Per veure’ls s’ha de fer una tècnica
que el que fa és augmentar el grosor del flagel. La seva estructura és: Té forma de
“sacacorxos” (helicoidal); És un cilindre buit en el seu interior. Està compost per una
proteïna, la flagelina, que constitueix el filament del flagel bacterià.
1: Proteïnes unides a la cara interna de la membrana plasmàtica

2: Anell M: unit a la membrana plasmàtica
3: Membrana (MB)
4: Anell S: en l’espai periplasmàtic

lOMoARcPSD|2244887
5: Espai periplasmàtic
6: Anell R: unit al peptidoglicà
7: Peptidoglicà
8: Anell L: unit a la membrana externa
9: Rotor: forma part del COS BASAL. Està unit a la paret bacteriana i a la membrana
plasmàtica.
10: membrana externa
11: Gancho o Hook
12: Filament del flagel
El moviment es genera en l’anell M (hidròlisi d’ATP). Les vibracions es transmeten a
través del rotor fins el gancho que l’envia al filament.
Tipus de flagelació:
– Monotrícia un flagel
– Lofotrícia varis flagels en un pol
– Anfitrícia varis flagels ambdós pols
– Peritrícia varis flagels distribuits a l’atzar per tota la morfologia bacteriana
Diferències entre grampositius i gramnegatius

– Grampositius:
La seva paret bacteriana té una estructura homogènia, gruixuda, composta per la

superposició de 20-40 macromolècules de mureïna o peptidoglicà (1). Altres
components:
o Àcids teicoics (4): estructures cilíndriques, unides covalentment al
peptidoglicà, no a la membrana plasmàtica. Aquests àcids són dièsters de
l’ac fosfòric. Són l’ac glicerol teicoic i l’ac ribitol teicoic

lOMoARcPSD|2244887
o Acids lipoteicoics: (2) compostos cilíndriscs similars als ac teicoics, són
més llargs i aquests si que estan anclats per la seva part lipídica a la
membrana plasmàtica per interaccions hidrofòbiques. L’altre part
travessa la paret cell.
o Proteïnes(5) component minoritari que es troba en la part exterior de la
paret. La seva funció és enzimàtica.
o Membrana plasmatica (3)
La majoria dels organismes en la natura tenen monosacàrids levogirs (L), Els
dextrogirs (D) no es solen trobar, perquè no tenen tanta llibertat de rotació del
plà de la llum polaritzada.
El peptidoglicà té aminoàcids D, la qual cosa és una excepció.
Estructura del peptidoglicà
glicà
N-acetil muràmic N- acetil glucosamina N-acetil muràmic

N-acetilglucosamina
......10-20
L- alanina
D-gluNH2
Ac D- ooglutàmic
tetrapèptid
L-lysina
D-alanina glicà + tetrapèptid = glicotetrapèptid
En gram positius, els glicotetrapèptids s’uneixen entre si mitjançant un pont de 5 glicans

(pentaglicina). Es forma un pont de pentaglicina entre el quart aminoàcid d’un
glicotetrapeptid amb el tercer aminoàcid de l’altre.
El pont de pentaglicina és característic dels staphylococus aureus.
Etapes de la síntesi de mureïna: citoplasmàtica; membrana (transport); mureïna dela
paret en divisió o creixement.
– Gram negatius: (paret més prima)
Bacteri memb plasmàtica paret bacteriana membrana externa  capa interna i externa
La paret bacteriana dels gram negatius està composta per:

– Monocapa o dicapa de peptidoglicà (mureïna 4)

lOMoARcPSD|2244887
– Membrana plasmàtica (5)
– Espai periplasmàtic (3)
– Membrana externa (1+2): similar a la membrana plasmàtica. És una estructura
polaritzada. Consta de:
o Capa interna:(2) formada per 40-60% de fosfolípids, té 8nm de ongitud
la fracció lipídica, sense contar el LPS. La resta dels components són les
lipoproteines:
 Part lípidica (9) s’uneix per interaccions hidrofóbiques a la cap
ainterna
 Part hidròfila: (10): s’uneix covalentment a la monocapa de
mureïna
o Capa externa (1): en la capa externa trobem:
 Porinas (8): són prot estructurals immerses en la membrana
externa. Permeten el pas d’ions i de molècules petites. (mono,
disacàrids, pèptids...) a l’espai periplasmàtic (3), on hi ha una
elevada activitat enzimàtica (es dissocien aquestes molècules en
els seus principis immediats). Són glucoproteïnes compostes per
3 subunitats.
 Lipopolisacàrids (6 + 7): (LPS) és el component majoritari de la
membrana externa. Està formada per dos parts:
 Part lipídica (7): lipofilica; s’ancla en la membrana
externa (capa externa)
 Part polisacarida (6): (hidrofilica) en contacte amb
l’exterior.
El lipopolisacàrid el podem dividir en tres parts:
– Fracció lipídica: Lipid A, ancla el LPS a la
membrana externa
– Fracció del polisacàrid:
 Polosacàrid O --> extern
 Core--> mig
Si patim una infecció per bacteris gram negatius la clínica serà:
– Cefalea
– Febre
– Vasodilatació important
Aquests sintomes són deguts a que quan els macròfags fagociten i digereixen la paret
cell (el lipopolosacàrid), s’allibera a la sang, limfa i liquid intersticial, una neurotoxina,
que prové de la digestío del LPS.
Estructura del peptidoglicà: en la seva estructura, hi han algunes diferències entre els
grampositius i els gramnegatius.
Grampositius Gram negatius
2on aas és D-GluNH2 2on aas és D-glutàmic
3er aas és L-lys 3er aas és àc M-diamino amilic
Unions entre tetraaminoglicans mitjançant Les unions entre tetraaminoglicans pot ser:
ponts de pentaglicina – Directament un aas amb un altre
(3er + 4rt)
– Tetrapeptids lliures
Hi ha un tercer model de paret cell; la dels bacils acid alcohols resistents (BAAR).
La paret es similar a la dels gram negatius:

lOMoARcPSD|2244887
– Membrana citoplasmàtica
– 1 capa de peptidoglicà (mureïna)
– tipus de membrana externa composta per:
o àcids micòlics: lipofilics; no es troben en cap altre microorganisme.
o Lipoarabinomonan (lipopolisacàrid); part lipidica anclada a la membrana
citoplasmatica (polisacarid= arabinosa + manosa)
o Arabinogalactà: polisacàric (arabinosa+ galactosa) està anclat a la
mureïna i als ac micòlics.
ENDOSPORES BACTERIANES
Les endopores són formes de resistència a varis agents fisico-quimics:
– Calor/fred--> temperatures extremes
– Radiacions ultraviolades
– pH extrems
– metalls pesants
– resistents a la desinfecció per agents químics.
Exemple; l’espora del bacillus antracis pot arribar a viure durant 20-30 anys en
ambients extrems i germinar i donar bacteris quan les condicions medioambientals són
les adequades.
Morfologia: són esfèriques o elipsoidals.
Posició: podem trobar-les dins de la bacteria en situació polar, terminal o medial, o
també es troben lliures en el medi.
Estructura
Core: és l’acumulació de dipocolinat de calci, substànica que dóna resistència a agents
agresors fisico-quimics. Els seus compoennts estan molt comprimits i totalment
deshidratats. Si no hi ha aigua, no hi ha activitat enzimàtica i la endospora es manté
igual durant més temps.
1
2
3 4
1: exosporiva
2:cutícula: cuberta proteïca. La prot principal és similar a la queratina.
3: Membrana externa
4: còrtex o escorça; constituït per peptidoglicà
5: Membrana interna: es una estrucutura que es forma a partir de la paret original del
bacteri. Està constituida per peptidoglicà.

lOMoARcPSD|2244887
BLOC IV: GENÈTICA BACTERIANA
Tema 5: El genòfor bacterià
Els àcids nucleics estan formats per nucleòtids. Els nucleòtids està format per una part
fixa, formada per un glucid (ribosa o desoxiribosa) i un grup fosfat; i una part variable,
que correspon a una base nitrogenada. Aquestes bases poden ser púriques (adenina,
guanina) o pirimidiques (timina (ADN), uracil (ARN), citosina).
La relació entre dos nucleòtids s’estableix mitjançant ponts d’hidrogen o per polaritat.
A=T C=G En ARN, A=U.
La complementarietat entre bases és específica. Hi ha dos enllaços entre A=T i tres entre
C=G, per la qual cosa aquesta unió serà més forta.
La molècula linial que es forma és mitjançant enllaços fosfodiéster. Es parla de cadena
monocatenària quan hi ha una única cadena de SS-DNA. LA cadena SS-DNA estableix
una complementarietat amb una altra a nivell de nucleòtids, respectant l’especificitat
entre les bases nitrogenades. Aquesta unió forma el DS-DNA.
Les cadenes complemetnaries de l’ADN són antiparal·leles (3’-5’/5’-3’). Els extrems es
corresponen amb els c de la pentosa. Si una cadena comença en l’extrem 5’ acabara en
el 3’ i viceversa.
Els DNA de doble cadena són estrucutres poc estables. Aquestes es poden
desnaturalitzar mitjançant calor (es trenquen els ponts d’hidrogen).
Les molècules amb doble cadena tenen un determinat índex d’absorbancia. Si apliquem
calor, els enllaços es van trencant i obtenim 2 molècules de DNA separades en
monocatenàries. (si augmenta la separació, augmenta l’absorbancia).
Tm: Temperatura a la qual un Dna de doble cadena es troba desnaturalitzat al 50% (la
meitat es troba de forma monocatenaria i l’altra meitat en forma bicatenaria) Aquesta
temperatura és específica per a cada espècie. Aquesta temperatura depen dels enllaços
G=C, com més hi hagin, més costa`ra trencar-los.
Exemple: una molècula amb un 70% de G=C i un 30% A=T necessitarà més energia per
desnaturalitzar-se que una molècula que té un 40% de G=C i un 60% de A=T.
El contingut de G=C està determinat en cada espècie, però no per això podem refiar-nos
per identificar espècies.
Exemple: en el DNA humà trobem un 67% de G=C, si trobem un que tingui un 60%
segur que no es humà, però podem trobar un Dna que tingui el mateix percentatnge que
l’humà i ser d’una altra espècie.
Els acids nucleics són les molècules dipositaries de la informació genètica. Per a que
una molècula sigui la dipositaria de la informació genètica necessita:
1. Ordre de les bases nitrogenades; que té sufucient
variabilitat per ser informativa.
2. Replicar.se, per transmetre la informació a la seva
descendència.
3. Transcriure’s per aconseguir una copia de la molècula
d’ADN i poder fabricar l’ARN. Així doncs trobem que
una cadena de l’ADN és informativa (realitza la copia de
RNA) i l’altra es replicativa (nomès replica informació).
4. Traduir-se; ha de poder traduir el missatge en forma de
cadena peptidica (d’ac nucleics a proteïnes).
Triplet de nucleòtids  traducció (descodificació) aas

lOMoARcPSD|2244887
El codi genètic
És una combinació determinada de 3 nucleòtids per a codificar un aas específic. Aquest
és degenerat. Hi ha més d’una combinació de triplets per un mateix Aas. Per els
nucleòtids que codifiquen un mateix aas, la part variable dels 3 nucleòtids és el tercer.
DOGMA FONAMENTAL DE LA BIOLOGIA MOLECULAR
2: 4: 3: 5:
1: DNA RNA proteïna
6:
1: replicació: semiconservativa
2:transcripció
3:Traducció
4: cicle víric normal
5: Prions; proteïnes que es repliquen a elles mateixes.
6: retrotranscripció o transcripció inversa (RNA DNA). Exeple el virus del VIH que
inhibeix la transcriptasa inversa; el virus de l’Herpes (labial), el seu tractament el
zovirax és una transcriptasa inversa.
Característiques del DNA bacterià
Consta d’una cromosoma, es a dir, una molècula de DNA circular. Aquesta molècula es
replica a partir d’un mateix origen (ori R). Es forma la forquilla de replicació que va
avançant fins obtenir 2 molècules.
La transcripció bacteriana en el Dna procariota és menor, per la qual cosa hi ha més
optimització. Els gens són capaços de codificar 2 o 3 prot. Els gens són continus.
Aquestes 2 o 3 prot són semblants i s’utilitzen per a una mateixa ruta metabòlica.

lOMoARcPSD|2244887
Tema 6: Recombinació genètica en els bacteris
GENOMA
Conjunt de gens. El genoma també es pot anomenar endogenoma, que és el conjunt de
gens propis d’una espècie. S’utilitza aquesta expressió quan se’l vol diferenciar dels
gens d’una altra espècie, anomenat exogenoma.
Entre els bacteris no es donen fenòmens de sexualitat, sinó de parasexualitat que implica
l’adquisició de material genètic extern.
Exixteixen 3 formes d’adquisició de material genètic extern:
– Transformació: agafen la informació genètica del medi on es troba el bacteri.
– Transducció: fenòmen de parasexualitat pel qual un bacteri incorpora material
genètic d’un altre bacteri, mitjançant un virus.
– Conjugació: unió física pel pili sexual d’un bacteri donador amb el receptor.
Transformació
Es va descobrir gràcies a Griffit als anys 50. Aquest volia demostrar que el mateiral
genètic era DNA i no proteïnes. El descobriment va tenir lloc de forma accidental.
Els neumococs tenen la capacitat de formar càpsula, aqeusta capacitat es perdia si es
feien subcultius in vitro (cultius succesius al laboratori).
Els neumococs capsulats són patogens, però quan aquest deixa de ser encapsulat deixa
de ser virulent. Griffit va matar el cultiu de neumococs capsulats per calor. Aquest cultiu
el va injectar als ratolins que no morien.
Van unir el cultiu de neumococ no capsulat viu amb el cultiu de neumococ mort però
capsulat. Aquest introduits per separats en les rates no mataven els animals, però si els
unies primer (incubaven) i s’introduien en rates, aquestes morien.
Aquest fet es pot explicar perquè els neumococs morts habien alliberat el principi
transformant i aquest era captat pels neumococs vius no virulents, de manera que es
capsulaven i esdevenien patogens i mortals per les rates.
Aquest principi transformant es DNA. Com ho van demostrar? Encara que hi hagin
nucleases (enzims de reestricció) que tallen el DNA en el medi amb cultiu virulent mort
i l’afegeixi al DNA no virulent, no hi ha cap transformació si no es dona l’estat de
competència, que por ser natural o induït.
– Estat de competènica induït: increment de la concentració de calci en el medi.
EL bacteri es fa mes receptiu a l’entrada de DNA extern.
– Estat de competència natural: hi ha unes prot que capten DNA, un cop captat,
degraden una de les dues cadenes i l’altra entra en l’interior del neumococ no
virulent protegida amb una sèria de prot. En el DNA que entra hi ha la
informació per a la formació de la càpsula, així el bacteri torna a tenir la
capacitat de produir càpsula. Per tant si te el gen serà virulent, degut a l’entrada
del DNA extern.
Transducció
 Cicle d’entrada d’un virus en un bacteri: els bacteriòfags són un tipis de virus
anomenats fagos. Els virus són paràsits obligats. En funció de l’organisme que parastin
s’anomenen diferent.
Si un virus detecta la proteïna d’anclatge en la paret bacteriana, s’enganxa i injecta el
seu DNA en l’interior del bacteri. Aqeust DNA pot ser simple, doble, circular.... LA
funcío que té aquest DNA estrany és la de dictador metabòlic, és a dir, que a paritr del
moment en què entra en el bacteri, el virus controla tot el seu metabolisme, fabricant
molècules viriques (prot i ac nucleics vírics) per la creació dels nous components vírics.

lOMoARcPSD|2244887
Quan en l’interior del bacteri hi ha molts virus, es trenca l’embolcall bacterià i els virus
surten, provocant la mort bacteriana. El cicle que provoca la ruptura de la cell bacteriana
s’anomena cicle lític.
No sempre que un virus s’uneix a un bacteri es produeix un cicle lític. També pot passar
que el virus injecti el seu material genètic i que aquest s’integri en el cromosoma
bacterià, llavors el virus deixa de ser virus i esdevé profag (virus latent, ja que el
mateiral genèti injectat no s’expressa). Aquest fet rep el nom de cicle lisogènic.
En un moment determinat de la vida bacteriana, el DNA víric que estava en estat latent
es desintegra del cromosoma bacterià i es desencadena el cicle lític.
Quan un virus que segueix un cicle lisogènic s’activa per realitzar un cicle lític, aquest
talla el seu fragment de Dna víric. Però pot ser que el virus s’equivoqui i talli DNA
bacterià (el virus sempre talla una longitud determinada), per tant ens quedem amb:
– Un bacteri amb DNA incomplert, i per tant incapaç de realitzar correctament les
seves funcions
– El DNA del virus tampoc està complert, per tant serà un virus defectuòs, ja que
conté un fragment de DNA bacterià (material exogenoide). Si el virus injecta el
seu material genètic a un altre bacteri, no tindrà les mateixes funcions que abans.
Exemple: si abans era un virus virulentm ara ja no ho seria. Si el virus no era
virulent i agafa el gen de la virulencia del bacteri, aquest virus pasasrà a ser
patògen.
Conjugació
És el pas d’un ac nucleic d’una cell donadora a una cell recepora.
La molècula que s’intercanvia no és qualsevol àcid nucleic, és una molècula circular i
de mida reduïda, anomenada factor F (fertilitat). El factor F és un plàsmid (DNA
extracromosòmic) amb capacitat d’autoreplicació. Són molècules molt importants, ja
que són les que han impulsat la enginyeria genètica.
Els individus que tenen factor F són capaços de sintetitzar estructures externes de la
paret bacteriana, com són els pilis sexuals, per això s’anomena factor de fertilitat.
Si un individu té el factor F, s’anomena F+; i si no el té s’anomena F-. La conjucacío és
dona entre una cell donadora F+ i una receptora o acceptora F-.
Els dos bacteirs es posen en contacte físic mitjançant el pili sexual, creant un canal per
on es transfereix el factor F de la cell F+ a la F-, això s’anomena conjugació.
La cell F+ a mesura que va transferint el factor F va fent una còpia, de forma que el
bacteri F+ queda com a F+ i el bacteri F- esdevé F+.
En alguns casos, el factor F interacciona amb el cromosoma bacterià i s’integra. El
bacteri que té el factor F integrat s’anomena HFr (hihg frequence recombination) perquè
els gens dels pilis continuen estant actius, per la qual cosa tindrà pili o podrà
interaccionar amb bacteris F- per transferir el factor F que s’inicia en un factor concret.
En aquest cas, per a que es transfereixi el factor F, s’ha de transferir tot el cromosoma
bacterià. Si el bacteri F+ no transfereix correctament el factor F, el bacteri F- no esdevé
F+.
Fenòmens de parasexualitat bacteriana: implica una modificació en la dotació genètica
del bacteri receptor, és possible que el bacteri receptor manifesti caràcteirs que no li
eren propis, per tant serà un individu mutant.
MUTACIONS
Són fenòmens amb baixa probabilitat de que es donin (10-8, 10-10), que impliquen canvis
de:
– Genotip: canvis en el material genètic de l’individu que la pateix. Aquests canvis
són transferits a la seva descendència (heretables).

lOMoARcPSD|2244887
– Fenotip: canvis externs.
Per que tingui lloc una mutació tingui lloc és necessari que el DNA es recombini
(s’integri en el cromosoma circular del bacteri). La recombinació es produeix entre
seqüències homòlogues (similars en un 99%). Desprès de la recombinació obtenim un
individu mutat.
Tipus de mutacions
Les mutacions poden ser:
– Puntuals:
o Per substitució: canvi d’un nucleòtid. És produeix tres tipus de mutació:
 Mutació silenciosa: es produeix la mutació degut a que el treiplet
ha degenerat (canvi del genotip, però no del feotip, per tant no
s’expresa).
 Mutació amb sentit erroni: dóna lloc a una proteïna defectuosa, al
canviar na base per una altra. LA proteïna ja no és la mateixa, per
la qual cosa la mutació és a nivell genotip i fenotip.
 Mutació sense sentit: canvi d’un triplet que codificava un aas, per
un altre triplet STOP que atura la traducció, deixant incomplerta
la proteïna.
o Per delecció: pèrdua del marc de lectura, el missatge careix totalment de
significat.
o Per inserció: pèrdua del marc de lectura a partir de la inserció, cap triplet
te sentit, i per tant cap aas serà el mateix (perdua del missatge), el
missatge es incodificable. Per poder resoldre una mutació per inserció,
cal que hi hagi una mutacuó per delecció puntual.
Per comprovar si en un medi hi han individus mutants, es realitza la prova de la
capacitat de creixement en un medi pobre, de manera que:
Per exemple en un medi amb escherichia coli, que és incapaç de crèixer en cultius
sense triptòfan (tryp -) (organismes capaços de creixer sense triptòfan són tryp+).
Llavors es preparen dos medis de cultiu, un amb triptofan i un altre sense. El cultiu
que no te triptofan i sembrat de escherichia coli el sotmetem a radiacions
ultravioletes i si despres de resembrar-lo en tryp + creixen es que han mutat.
Un altre mètode per comprobar si en un cultiu hi han individus mutats o no, és
sembrar un volum conegut de bacteris, previament sotmes a radiacions ultravioletes,
en un medi ric on creixeran tantes colònies com individus. En aqeust medi creixeran
tant els bacteris mutats com els no mutants. Un cop crescudes les colònies, es fa una
rèplica (es toca amb la placa un tros de bellut i queda una impremta de les UFC amb
la mateixa distribució). Un cop tenim la rèplica la toquem en 2 medis diferents, un
medi de cultiu ric (per comprobar que la rèplica és correcta, on creixeran totes les
bacteries) i un altre medi pobre, on nomès creixeran els bacteris mutats.
Esquema del procès
Cultiu agent mutàgen sembra en medi ric creix totrèplicasembra en
medi ric i en
medi pobre
Si en el medi pobre creixen colònies, aquestes seran les mutacions auxotrótrofes.
Un organisme mutant incapaç d’assimilar i fer servir una determinada font de N,
C, .... s’anomena auxotrof. Mentre que les soques salvatges amb material genètic
intacte, és a dir que ho poden fer servir tot, s’anomenen prototrofs.

lOMoARcPSD|2244887
– Macromutacions: són mutacions que afecten a fragments molt grans del
cromosoma. També ens referim a microorganismes més grans, com els
eucariotes. Aquestes mutacions poden ser de tipus:
o Translocació: implica el pas d’un fragment gran d’un costat cap a un
altre.
o Inseerció: un fragment que es divideix i es transloca insertan-se pel mig
d’un grup de fens de la mateixa ruta metabòlica.
o Delecció: és la pèrdua d’un fragment de DNA
o Inversió: un fragment s’inverteix. Les formes invertides en la
recombinació s’uneixen de la següent forma:
En eucariotes que tene aquest problema el fetus no neix.

Les tases de mutació és poden augmentar si afegim agents mutàgens. Com a agents
mutàgens trobem:
– Agents químics: anàlegs de bases de mutació per substitució. Exemple 5-
bromouracil/timina, no es complementen amb aminopurina/adenina.
– Agents fisics: radiacions ultravioletes que provoquen canvis en la cadena d’aas,
produint dimers de timina.
Enginyeria genètica
Consisteix en transferir a un organisme un gen que no li es propi. (pot provenir d’un
individu de la seva mateixa espècie o no) que manifesta i obté el seu producte.
En la enginyeria genètica s’han de respectar una sèrie de passos:
1. selecció del gen que volem clonar
2. Un cop tenim RNAm, es sotmet a una transcriptasa inversa
3. Degradació dels gens
4. transferencia del gen a un abcteri, per això es necessita un vector (mitjà de
transport) per a que penetri en ell.
5. Addició d’un adaptador per a poder transferir-lo. Els adaptadors són extrems
coheisus.
6. El vector és un plàsmid circualr que tñe un punt de resstricció. És un enzim que
transforma el plàsmid circular en linial amb extrems cohesius.
7. Al barrejar el plàsmid linial amb el gen, aquest s’incerta en el plàsmid, es tanca i
esdevé circular de nou. Generant així una molècula mixta, anomenada de
construcció. Aquesta s’ha d’insertar en el bacteri.
8. Per insertar-lo s’ha de augmentar la concentració de calci del medi.
9. Es seleccionen els bacteris que han integrat la construcció
10. El bacteri fabrica el producte.
Els organismes transgènics, s’haurien d’anomenar OGM (organismes geneticament

modificats).

lOMoARcPSD|2244887
BLOC V: BACTERIOLOGIA GENERAL
Tema 7: Creixement bacterià
Per creixement bacterià entenem que és un increment ordenat d’un nombre significatiu
de molècules d’un microorganisme (no l’acumul de reserves, orgànuls... sino nº
d’ndividus).
Les bacteries es divideixen generalment per un procès anomenat de bipartició.
Replicació
Formació del septe d’escició
Quan el bacteri replica el seu DNA, pateix un procès d’elongació i el Dna es reparteix
entre els dos individus que es formaran.
Es comença a separar mitjançant la formació d’un septe que anirà estrenyent fins que es
separin físicament. En el cas dels bacteris es parla de poblacions d’individus, mai
d’individus sols. Aquestes poblacions determinen una corva de creixement.
FASES DEL CREIXEMENT BACTERIÀ
1 2 3 4
1: Fase de latència: no hi ha creixement. La Població s’adapta a les condicions del medi.
2: Fase exponencial: hi ha un creixement exponencial, en el qual hi ha una pendent molt
pronunciada, que depen del temps de generació (Tg). Es compleix que n= n 0 x 2g. Cada
cert temps en condicions òptimes, la població es duplica (temps concret i específic per
cada espècie).
Exemple: Per una colònia d’individus de n0= 2.103; un Tg= 20’. Quants individus hi
haurà al cap de 180’?
g= t / Tg g= 180/20= 9
g= nº de generacions que depenen del Tg i del temps transcorregut.
n= 2.103 x 29
els bacteris es multipliquen molt ràpidament, ja que els seu Tg és molt petit. Com més
petit sigui Tg, la inclinació de la fase exponencial serà major.

lOMoARcPSD|2244887
3: Fase estacionaria; no hi ha creixement real, ja que el nº de “naixements” és igual al nº
de morts de gut a :
– Esgotament de nutrients
– Productes que els mateixos bacteris excreten, s’acumulen i arriben a ser tòxics
per ells mateixos, per exemple els antibiòtics, que són produits per poblacions
microbianes en fase estacionaria. Per un major rendiment d’aquesta població
s’ha de matnenir en fase estacionaria.
4: Fase de mort: hi ha una descompensació entre els individus que neixen i els que
moren, sent aquestos últims majoritaris. El nombre d’individus viables disminueix, la
pendent es negativa, però és més suau que la exponencial de creixement.
MÉTODES PER DETERMINAR EL Nº DE MICROORGANISMES

La determinació de la concentració de microorganismes es pot fer:
1. Amb cambres de recompte. Hi han dos tipus de cambres de recompte, la cambra
de Thoma i la de Neubauer. Es quantifica el nº d’individus ja siguin viables o
morts. Per saber el nº d’individus viables, nomès cal tenyir la mostra amb un
colorant vital, com el blau de metilè. Els virus degraden el balu de metilè i els
que estan vius es tenyeixen de color blau fluix, mentre que els que estan morts es
tenyeixen de blau intens. Aquests recomptes tenen la problemàtica que s’han
d’aplicar dilucions de la mostra per poder-la quantificar, i que no diferencia
entre microorganismes vius o morts.
2. Estimant el pes sec: es fa una evaporació de l’aigua i es pesa. No és un mètode
gens eficient, ja que l’equivocació d’un mL és un error de 10 9 cells. No es fa
servir.
3. Contador Coulter; es tracta de l’utilització d’un aparell que disposa d’un
capil·lar tan prim que sols hi passa una cell bacteriana cada cert temps a través
d’una suspensió salina. Dins del capil·lar hi han dos electròdes i cada vegada
que passa una cell es produeix un canvi en la conductivitat que es enregistrada.
Si es quantifica aquests canvis de conductivitatt amb el volum conegut de
solució salina que passa, sabrem el nº de cells bacterianes que ha npassat. Aquest
sistema també té problemàtiques: no diferencia entre organismes vius o morts,
qualsevol partícula pot obstruir el capil·lar i el recompte no seria correcte.
4. La mesura de la terbolesa d’una mostra pot ser indicativa dela concentració de
microorganismes de la mostra, però no podem diferenciar entre viables i morts.
Per aquest mètode es fa servir una font de llum i es mesura l’absorbancia de la
msotra, a més microorganismes, menys llum es enregistarada en l’absorbancia.
5. Mètodes de recompte de microorganismes viables, com indica el seu nom, és
quantifiquen els individus vius. En aquest mètode es quantifiquen les UFC
(unitats foramdores de colònies). Aquests mètodes es poden realitzar de diferent
forma:
a. Posar una quantitat de mostra coneguda sobre un medi de creixement,
homogenitzar be, incubar i realitzar el recompte. Aquesta sembra es en
superfície. En funció del nº de colònies sabrem quants microorganismes
viables hi ha. Exemple: si tenim 1.108 UFC en 1 mL, si sembrem 0.1 mL
a la placa tindrem 10 vegades menys individus que abans.

lOMoARcPSD|2244887
Exercici: Troba n i dissenya el banc de dilucions per obtenir
concentracions de 101 i 102, per a una mostra amb:
N0= 2.1.104 UFC/mL
Tg= 20’
T= 3 hores
N=N0 x 2g  2.1.104 UFC/mL x 29= 1.075 x107UFC/mL
g= t/Tg  g= 180/20=9
Per tenir dilucions finals de 10 i 100 individus, cal reduir fins a 5
vegades la quanitat de mostra qeu tenim. Per això s’hauran de fer les
dilucions:
1. Agafem 0.1 mL de la mostra inicial i ho diluim en 9.9 mL de
SF; ara tindrem una concentració de 105. La dilució que fem és
1:100
2. Agafem 0.1 mL del tub 1 i el posem en el tub num 2 amb 9.9
mL de SF. La concentració que tenim an aquests moments és de
103. La dilució que hem realitzat és de 1:100. Com que encara
ens cal diluir una mica més per tenir 100 i 10, es realitza una
altra dilució.
3. Agafem 1mL del tub 2 i es dilueixen amb 9 mL de SF. Ara
tenim una concentració de 102 individus (100).
Per obtenir dues plaques una amb 10 individus i l’altre amb 100,
agafem 0.1 mL del tub 2, que te concentració de 10 3 i llavors a la
placa tindrem concentració de 102. Per obtenir la concentració de
101, és a dir de 10 individus a la placa, el que fem es sembrar 0.1
mL del tub 3.
Així doncs en una placa tindrem uns 107 individus de la nsotra
colònia, la que correspon a la concentració de 102, i a la de 101,
tindrem 1 o 2. colònies d’individus viables.
b. Posar una quanitat de mostra coneguda sobre una placa, despres afegir el
medi de cultiu, incubar i fer el recompte. Aquesta sembra es en
profunditat. Aquesta sembra es realitza dipositant un volum conegut de la
mostra en una placa buida i despres li tirem el medi de cultiu a 50% i
s’agita per distribuir la msotra. Per norma general, si el microorganisme
es aerobi les colònies de la superficie seran més grans que les que
creixeran en profunditat.
c. Utilització de filtres de microcel·lulosa, aquests filtres tenen un diàmetre
de porus aprox de 2m. Mitjançant un kitasato es realitza el buit. Les
particlues de la mostra queden en el filtre, que es col·loca en un emdi de
cultiu i desprès d’incubar les colònies crescudes ens permeten
contabilitzar les UFC.
Tots aquests mètodes de quantificació són molt utilitzats en la indústria farmacèutica,
aliemntària.... A banda d’aquests mètodes, les indústries fan servir reactors/tines per
cultivar microorganismes. Els reactors s’utilitzen amb dues finalitats, obtenir biomassa i
aconseguir el producte dessitjat. Exixteixen dos tipus de reactors:
– Quimiostat: el medi de cultiu és líquid, la seva entrada al reactor està regulada
per una vàlvula, que aquesta s’obrira o es tancara segons el Tg del
microorganisme. És un sistema continu, ja que entren i surten poblacions.
– Turbidostat: controla la terbolesa del medi de cultiu. Si el medi té un punt de
terbolesa ja determinat (punt crític), aquests s’alliberen i se l’afegeexen al
reactor nous nutrients per a que tornin a crèixer bacteris.

lOMoARcPSD|2244887
FACTORS QUE AFECTEN EL CREIXEMENT BACTERIÀ
– Temperatura: segons la seva resistpencia a les temperatures es poden classificar
en :
o Psicrifies
o Termòfils (resistents a Tº elevades 60-80ºC).
o Mesòfils
– Ph: trobem espècies que creixen a pH neutres o espècies acidòfiles. La majoria
dels microorganismes patògens no viuen a pH àcid, menys les bacteries làctiques
(importants en la indústria làctica, enòloga..). A pH basics trobem les floridures.
– Activitat de l’aigua: segons la disponibilitat d’aigua lliure trobem:
o Microorganismes al·lòfils : poden sobreviure en medis on l’Aw és molt
baixa (hosmòfils). El salat dels peixos i la carn és un mètode per
disminuir l’activitat de l’aigua (Aw).
o Microorganismes al·lotolerants: aguanten Aw baixes, però es
desenvolupen a Aw altes.
– Nutrients
– Oxigen (potencial redox) Capacitat de l’organisme a oxidar-se o reduir-se: en
una suspensió de bacteris es poden diferenciar els microorganismes segons la
posició que agafen al resuspendre’ls, demanera que:
o Els bacteris aerobis, com que necessiten oxigen per viure, es col·locaran
a la part superior del medi.
o Els bacteris anaerobis, no necessiten oxigen per viure, fins i tot en alguns
casos l’oxigen els hi es tòxic, per tant els trobarem al fons.
o Els anaerobis facultatius, en presència d’oxigen fan la respiració aeròbia
i en absència d’oxigen fan la fermentació, aquests estaran repartits per
tota la superficie.
o Microaeròfils: necessiten petites quanitats d’oxigen per viure, necessiten
presions parcials d’oxigen baixes.
o Aerotolerants.
Mitjançant les campanes anaeròbiques (campanes GASPAC), que porten una
substància que capta l’oxigen dfe dins de la campana tancada
hermenticament, es cultiven bé els anaerobis.
Per saber si un microorganisme es aerobi o anaerobi, es mira si el bacteri té
la bateria enzimàtica per produir substàncies tòxiques com:
– Catalasa
– Peroxidasa
– Superoxid dismutasa
– Superoxid reductasa
– Llum
El creixement bacterià depenent del factor que es té en compte tindrà una corva de
creixement o una altra. De maenra que en front d’un factor es pot determinar l’espècie
dels bacteris, de manera que trobem especies generalistes, les estenoiques o espècies
euroiques, les colònies especialistes.

lOMoARcPSD|2244887
Generalistes:major rang d’adaptació
Especialistes: menor rang d’adaptació
Un producte bactericida o fungicida mata els microorganismes.
Un producte bacteriostàtic o fungistatic no mata els microorganismes, però no deixa que
la població s’incrementi.
Un bacteriolític o fungiolític, mata i lisa les estructures del microorganisme, de maenra
que l’individu desapareix.

lOMoARcPSD|2244887
Tema 8: Metabolisme i nutrició microbiana
El metabolisme bacterià fa referència al conjunt de reaccions químiques que mantenen

l’homostasi cell. Aquestes reaccions estan regulades per les prot enzimàtiques. El
material micribià transforma ll’energia externa en energia química interna i capta
estructures quimiques extracell i les transforma en biomolècules.
Es distingeuxen 4 categories generals del metabolisme:
– Quimioheteròtrofs: la font d’energia quimica internaés una substància química,
orgànica (tenen Ci H). La font d’energia són els sucres. Requereixen aport de
Carboni més complexa que el CO2 per formar les nostres biomolècules, són
molècules orgàniques.
– Fotoautòtrofs: necessiten llum exxterna per transformar-la en energia quimica
interna i a partir de molècules molt senzilles són capaços de formar les
biomolècules necessàries, a partir de CO2. Són microorganismes molt autònoms
(plantes, algues, cianofícies).
– Fotoheteròtrofs: la energia externa es l’energia llumínica, i la font de carboni són
molècules organiques. Formen part d’aquestes grup els procariotes (bacteirs i
arquees).
– Quimioautòtrofs: també s’anomenen litotròfics. La font de carboni és el CO 2 i la
font d’energia externa prové de l’acid sulfhídric i del Fe 2+, que passen a sofre i
Fe3+, obtenint ATP per cessió d’electrons.
Les rutes catabòliques són les rutes més estudiades.
lípids
Àcids grassos
Lipopolisacàrids
ATP Glucogen
Metabolits
Intermitjos sucres peptidoglicà
Poder reductor
glucosa + H2O
aminoàcids prot
ADN
Nucleòtids
ARN
ESTRUCTURA DEL ATP
BN + RIBOSA+ 3 GRUPS FOSTAT
Els enllaços entre els grups fosfat són els que aporten l’energia en la seva hidròlisi.
ATP + H2O  ADP + Pi  7.3 kcal/ mol
ADP + H2O  AMP + Pi  7.0 kcal/mol
El AMP no es sol hidrolitzar.
GLUCÒLISI= VIA GLUCOLÍTICA = VIA DE EMBDEN-MEYERHOFF
Té com a objectiu l’obtenció d’energia i poder reductor.

lOMoARcPSD|2244887
Glucosa
Glicolisis 2 ATP 2 ATP
+ O2
Piruvat respiració acetil CoA Cicle de Krebs cadena
+O2 Oxidativa de transport
d’electrons
Fermentació
Àcid làctic alcohol etílic 32 ATP

+ CO2
Una glucosa dóna 2 piruvats, cada piruvat en el cicle de Krebs dóna 1 ATP, però genera
molt poder reductor que el la cadena de transport d’electrons es transforma en 32 ATP.
INCLUDEPICTURE
"http://iris.cnice.mecd.es/biosfera/alumno/2bachillerato/Fisiologia_celular/imagenes/glucoli.gif" \*
MERGEFORMAT
NOTA:

lOMoARcPSD|2244887
PGAL= gliceraldehid-3-fostat
DHAP= dihidroxiacetona fosfat
PEP= fosfoenolpirvuat o àcid fosfoenol pirúvic
Els organismes capaços de realitzazr la respiració cell, són capaços de degradar l’ac
pirúvic. Els que no realitzen la respiració, són els organismes fermentadors, que
degraden el prirúvic en altres molècules orgàniques, per exemple les
enterobacteriaceas, produeixen ac làctic com a producte final majoritari. Altres
exemples serien els bacteris fermentadors del iogurt o del formatge.
Així doncs es por establic una diferenciació de bacteris seguns els seus productes finals
de fermentació:
– Bacteris homofermentadors: donen com a producte final 100% d’acid l’actic
– Bacteris heterofermentadors; donen com a producte final, acid làcitc, àc
fòrmic, ...
Fórmula de l’ac làctic fórmula de l’ac pirúvic
CH3- CH- COOH CH3 – C - COOH
OH OH
Hi han altres organismes com els llevats de la cervesa, que realitzen respiració aeròbica,
descomposen el piruvat fins a CO2 + H2O. En la respiració anaeròbica, els llevats
descomposen el piruvat en etanol i CO2 (fermentació alcoholica).

lOMoARcPSD|2244887
En la fermentació dels formatges intervenen diferents bacteris. Segons el formatge que
es vol, s’afegeixen uns bacteris o uns altres que donaran com a productes altres àcids,
com el propiònic.
Encara que la via de la glucosa és la principal via d’obtenció d’energia en els
organismes, existeixen altres vies de degracació com la via de ETNER-DOUDOROF,
també anomenada ruta de l’àcid 6-fosfoglucónic.
El producte final d’aquesta ruta és l’acid pirúvic, nomès varien els productes
intermitjos.
El poder reductor té lloc al principi de la via i no gairebé al final com en la glucólisi.
Glucosa glucosa-6-fosfat acid-6-

fosfoglucònic
ATP ADP + Pi NAD NADH+ + H
Acid-2-ceto-3-deoxi-6-fosfoglucònic
Ac pirúvic gliceraldehid-3-fosfat
Els llevats usen a vegades aquesta via per realitzar la fermentació alcoholica.
Exixteix una tercera via de degradació de la glucosa, coneguda com la via de les
pentoses fosfat. Aquesta via és utilitzada per obtenir ribosa-5-fosfat, precursor de
nucleòtids (ADN i ARN).
Els organismes respiradors realitzen el cicle de Krebs i la cadena de transport
d’electrons (transforma els electrons del cicle en ATP). Hi han bacteris que presenten eñ
cicle de krebbs per obtenir altres metabolits necessaris per la síntesi d’altres molècules
com aminoàcids.
A partir del poder reductor general en la glucolisi, s’obtindran 34 ATP totals, que
sumants als 2 generats en la glucolisis són 36 ATP totals.
Els acceptors finals d’electrons són l’oxigen, els nitrats, els sufats, el ferro, que es
transformaran el altres productes.
El rendiment d’ATP aerobicament es superior al rendiment per processos anaerobics (en
la forma anaerobia, aquesta rendeix 2/3 parts de l’aerobia quan l’acceptor final
d’electrons són els nitrats).
+ rendiment energètic: aeròbia(+) anaerobiafermentació (-).
El NADH redueix altres electrons de la cadena respiratòria per generar ATP.
CICLE DE KREBBS O CLCLE DELS ACIDS TRICARBOXÍLICS O CICLE DE
L’ACID CÍTRIC

lOMoARcPSD|2244887
Per cada AcetilCoA es generen:

– 3 molecules de NADH
– 1 molècula de FADH2
– 1 molècula de GTP
En la glucòlisi, per cada glucosa es generen 2 pirúvics, cada pirúvic genera un
acetilCoA, per tant com que hi ha dos acetilCoA, es generaran finalment:
– 6 molècules de NADH
– 2 molècules de FADH2
– 2 molècules de GTP
En la cadena de transport d’electrons aerobia, el NADH genera 3ATP i per cada FADH 2
genrera 2 ATP.
Balanç ATP:
6 molecules NADH x 3 ATP= 18 ATP 2 ATP glucolisi
2 molècules de FADH2 x 2 ATP= 4 ATP + 2 NADH x3 ATP= 6 ATP = 32 ATP
1 molecual de GTP x 2 ATP=2 ATP
CADENA DE TRANSPORT D’ELECTRONS O CADENA RESPIRATORIA

AERÒBIA
Trobem 5 citocroms diferents i una ubiquinona.
Un citocrom es una prot que te un grup hemo i que s’oxida amb els H de la ubiquinona
reduïda.

lOMoARcPSD|2244887
La ubiquinona es redueix per l’acció del FADH2 i NADH, que s’oxida entregant
electrons o protons a la molècula segünet. A partir ADP + Pi es sintetitza ATP quan
s’eliminen els protons de la cell.
L’acceptor final dels electrons en aquesta via és l’oxigen, que accepta 3 electrons
residuals, de manera que es forma aigua.
Els organismes fototrofs, obtenen energia per una altra via que no es la glucolítica.
Per exemple la via de l’acud sulf´hidric, que realitzen els litrotrofs, que transformen els
electrons en energia provinents de molècules inorgàniques de l’exterior de l’organisme,
aquestos electrons s’incorporen a una caden atransportadora d’electrons.
L’acceptor final dels electrons residuals per aquesta via és el CO2, que moltes vegades
es redueix a metà.

lOMoARcPSD|2244887
Tema 9: Medis de cultiu
Els medis de cultiu tenen per finalitat reproduir al laboratori les condicions naturals per
a que creixin microorganismes. Els medis de cultiu tenen una font de nitrogen (orgànic
o inorgànic), una font de carboni (generalment glucosa), una font de fósfor (per la
memrbana i pels ac nucleics), una font de magnesi, sofre, .... i una font d’oligoemenets
(elements traça necessaris).
Per podoer fer crèixer el microorganisme en el medi s’han de cumplir les condicions
ambientals dels microorganismes, que són:
1. temperatura
2. pH
3. presència /absència d’O2.
Depenent de la capacitat metabòlica dels microorganismes, s’utilitza un medi de cultiu o
un altre. D’aquí es determina si un organisme es auxòtrof ( requereix d’un determinat
compost per creixer, es auxótrof per aquell nutrient) o no.
DIFERÈNCIA ENTRE BROU I MEDI DE CULTIU
El brou no incopora agar-agar, ja que és un medi líquid, mentre que el medi de cultiu és
un medi sòlid. El agar-agar necessita temperatures superiors als 100ºC per liquar-se. La
quantitat d’agar-agar d’un medi és de 15-20 g/L Un cop preparat no es pot utilitzar ja
que s’ha d’esterilitzar. Per pasteuritzar aquest medi s’ha de tenir en compte si algun dels
components és termolàbil.
SISTEMES D’ESTERILITZACIÓ
Altres sistemes per esterilitzar material:
– calor humit: Les condicions d’autoclavatge és de 121ºC, 2 atm de pressió i un
ambient saturat de vapor d’aigua, que és qui realment realitza l’esterilització.
Procès que es fà en 15-20 min. Aquesta esterilització és per calor humit.
Precaucions a l’hora d’autoclavar:
– s’ha de fer servir material adhient (vidre pyrex)
– tenir prous ampolles, ja que no han d’estar plenes
– no tancar del tot les ampolles, ja que ha de poder alliberar la pressió.
– calor sec o forn d’esterilització; necessiten temperatures de 160ºC i es triga una
hora. Si posem paper d’alumini a les parets es pot provocar un incendi.
– En cultius que contenen components termolàbils, el que es fa es esterilitzar els
components no termolàbils per separat dels termolàbils. De maera que aquests
últims es passen per un flitre de nitrocel·lulosa de diàmetre de porus de 0.2
micres i després s’uneixen als esterilitzats.
– Ultrasons
– Radiacions ionitzants (raigs gamma). S’usa per esterilitzar material plàstic
(mètode físic)
– Oxid d’etilè (mètode químic); es molt inflamable.
TIPUS DE MEDIS DE CULTIU

– Medis rics: tenen una font de carboni i nitrogen àmplia, no contenen agents
seleccionadors, que són aquells que impedeixen el creixement d’algons
organismes i afavoreixen el creixement d’altres.)
– Medi selectiu
– Medi diferencial: es aquell medi que entre els organismes que poden crèixer en
ell, s’estableix dos categories, segons si són capaços d’utilitzat els nutrients
selectius o no.

lOMoARcPSD|2244887
– Medi prova: (SIM, KIA, LIA..): tenen per finalitat posar en evidència les
capacitats metabòliques dels microorganismes que en ells s’han sembrat. Tenen
com a característic les fonts de carboni que un microorganisme pot assimilar.
– Medis carbon-base: té tots els nutrients necessaris menys la font de carboni.
S’usa com a control pel creixement de microorganismes que assimilen els H de
C. Com a procès d’assimilació entenem el creixement en aerobiosi.
Per saber si fermenten o no els Hde C, es posen les campanes Durham i si hi ha
producció de gas aquesta pujarà a la supefície.
– Medis nitrogen-base
MÈTODES D’OBTENCIÓ DE CULTIUS PURS
Els cultius en medi nomès s’han de fer amb cultius purs de microorganismes. És a dir,
que nomès hi ha una única espècie de microorganismes.
Per el cultiu pur s’ha de partir a partir d’una colonia d’individus, s’obté un cultiu pur a
partir d’una sembra escosesa, o d’una sembra per esgotanmetn de nansa.
El banc de dilucions serveix per quantificar, no per realitzar cultius purs.
Dintre dels cultius purs, cada una de les colònies que hi trobarem en la placa seran
soques, en un mateix cultiu podem trobar diferents soques d’una mateixa espècie.
La paraula soca va relacionada amb el perfil genètic del microorganisme.
Llavors , en un mateix medi podem trobar diferents colònies d’individus, que no vol dir
que siguin de la mateixa soca.
Una colònia la podriem entrendre com a aïllats de microorganismes a la placa.

lOMoARcPSD|2244887
Tema 10: sistemes de conservació de soques bacterianes
Una soca bacteriana es conserva per qüestions d’interès industrial, ja que poden produir
algun producte que sigui beneficiòs per l’home.
SISTEMES DE CONSERVACIÓ
– Resembra periòdica: es la transferencia del bacteri en medi de cultiu
periodicament. Aquest medi ha de fer anar més lent el metabolisme dels
microbis, són medis pobres.
o Avantatges:
 És un mètode barat.
o Inconvenients:
 s’ha de comprovar que el que creix al nou tub és el mateix que el
que havia al tub inicial.
 Un altre problema que presenta és la deriva genètica (pèrdua de
les caracterítiques pròpies, específiques del microorganisme per
les succesives generacions).
 Es necessita molt de temps per fer les resembres.
– Liofilització: és una congelació al buit; extracció en fred de tot el contingut
aquòs del producte. Es fa una suspensió del microorganisme i es congela
inmediatament (per exemple amb nitrogen líquid t=-196ºC)i es col·loca dins de
l’aparell liofilitzador (que es troba a –25ºC), i es troba conectat a una bomba de
buit.
o Avantatges:
 Minimització de la deriva genètica
 Període de manteniment de la soca per anys/dècades
o Inconvenients:
 No tots els microorganismes soporten el procès de liofilització, ja
que perden la seva viabilitat.
 L’aparell té un cost econòmic elevat.
– Conservació en nitrògen líquid: és el millor sistema de conservació; es fa una
suspensió del microorganisme amb un crioprotectant (substancia que els
protegeix del trencament per formació de cristalls d’aigua durant
l’ultracongelació). Com a agents crioprotectants trobem la llet descremadna o el
glicerol. Aquesta suspensió es col·loca en un recipient adequat, cilindres de
polietilè (canyetes de refresc).
o Avantatges:
 Tots els microorganismes aguanten el fred
 La soca dura tota la vida
o Inconvenients:
 Es necessiten molts de medis econòmics, com personals per
mantenir els aparells i les mostres.

lOMoARcPSD|2244887
BLOC VI: TAXONOMIA BACTERIANA
Tema 11: Concepte d’espècie
TAXONOMIA
Té per finalitat establir ordre als organismes en funció de les seves semblances i les
seves diferències. El procès de la taxonomi ainclou tres fases:
1. classificació: té per finalitat establir els criteris que agrupin o separin els
organismes. Estableix categories (nivells d’agrupació). Aquestes categories són:
a. domini
b. regne
c. divisio
d. ....
e. ..
f. espècie
Un cop establertes les categories i els criteris per arribar a elles, el que es fa
es posar-li noms.
2. nomenclatura: té per finalitat psar-li nom a les espècies. Es binomial (defineix
l’espècie amb el nom en primer lloc i el genere el segon nom, que li dona
nombre concret a l’espècie). La nomenclatura binomial es realitza en llati i
s’utilitza la cursiva (a ordinador) o el subratllat (escrit).
3. identificació: es portar a la pràcitca tots els criteris de classificació (s’susen les
claus dicotòmiques: preguntes que et deriven a trobar l’espècie i el gènere).
Tipus de taxonomia
1. clàssica: els investigadors donen valors diferents a cada un dels caràcters. Ex:_
la citocrom oxidasa es un caràcter clau per diferenciar les enterobacteriacies. Es
fa servir per organismes que tenen caràcters clau molt definits.
2. numèriques: tots els caràcters tenen el mateix valor, es necesiten uns 100
caràcters per poder establir que el microorganisme es un i no un altre. La
taxonomia es aplicable per als organismes que tenen els caràcters morfològics
molt poc definits (són poc infomatius). En la taxonimia numèrica existeixen dos
tipus de coeficients:
a. coeficient de semblança
b. coeficient de coincidencia
S’estableixen categories a l’hora de comparar una cateixa característica per les
diferents espècies. De manera que s’estableixen 4 categories (a, b, c, d) per
dessignar les semblançes i/o diferències. Amb aquestes categories ens doca un
cocient, amb el qual es pot realitzar un arbre de probabilitat.
3. molecular: comparació de parells de bases moleculars dels diferents organismes.

lOMoARcPSD|2244887
Tema 12: Principals grups bacterians
Fins la Segona Guerra Mundial, les bacteries es trobaben classificades dins del regne de
les planes. A partir de l’invent del MET, s’arriba a la conclusió que les bacteries han
d’estar agrupades en un regne apart.
Entre 1968 i 1978 Murray, en base a les característiques estructurals de la paret i del
metabolisme, decideix classificar les bactèries com a domini procariota, que divideix en
4 grups (inclou totes les bacteries i els organismnes similars):
1. FIRMICUTES: inclou totes les bacteries gram positives, ja que tenen la paret de
mureïna molt gruixuda. Exemple: estreptococus, estaphilococus aureus,
clostridum botulinum (anaerobi estricte formador d’espores), bacillus
stearathermophilus.
2. GRASILICUTES: inclou els bacteris gram negatius. Exemple: escherichia coli,
salmonella, vibrio, pseudomonas.
3. TENERICUTES: trobem les bacteries que no contenen paret cel·lular. El gènere
més tradicional que no contenen paret són els mycoplasmes. No tenen la
capacitat de produïr mureïna. Segons el medi on creixen tenen una forma o una
altra, són pleomorfs. Crèixen en medis isotònics. Són capaços de travessar filtres
de porcelana amb un diàmetre de porus de 0.4 m. Les membranes presenten
colesterol, per estabilitzar la membrana (per donar-li estabilitat), però sónm
incapaços de sintentizar-lo, l’agafen de les cells de l’oste. És un grup poc divers.
4. MENDOCICUTES: inclou les archeas. Són organismes que s’assemblen a
les bacteries i que tenen paret (un 80% tenen paret). La seva paret, les d’un
grup, presenta queratina (30-40%), la resta està format per un
heteropolisacàrid, que no es peptidoglicà (mureïna). Són capaços de crèxier
en ambients extrems. Trobem els termoacidòfils (en volcans submarins).
Trobem un grup que pot crèixer en la sal d’una salina, els halocicutes
(fotosintètics).
Els metanógenos són anaerobis estrictes. La membrana plasmàtica dels
mendocicutes està formada per éters de glicerol (tots els organismes tenen
enllaços esters), químicament s’asssemblen a l’estrucutra de les ceres. Els
alcholos que formen la membrana són de tipus isoprenoids i es troben
ramificats. Alguns presenten flagel bacterià.
El tamany dels ribosomes és de 80 s, però no tenen ni nuclis nu orgànuls.
Murray classifica segons les característiques estructurals de la paret bacteriana.
En la dècada dels 80, Carl Waese segueix com a criteri la seqüència de ARN ribosomal
que poden acumular mutacions, però un nº limitat ja que sinó es moriria.
Va agafar la cadena d’aRN ribosomal de la subunitat petita (16-18s) i la seqüència, de
manera que va establir una classificació de tots els organismes en tres dominis.
 EUCARIA
 ARCHEA
 BACTERIA O EUBACTERIA (bacteries vertaderes).
Classificació molt criticada però encertada.
CLASSIFICACIÓ DE LES EUBACTERIES
1. bacteries purpúrees: es divideixen en 4 grups:
a. subdivisió  : bacteries purpures no del sofre
b. subdivisió :
c. subdivisió : són les més importants en l’estudi dels aliments, compon
aquest subgrup: les enterobacteriaceae, vibrionaceae, pseudomonaceae,
Legionella.

lOMoARcPSD|2244887
d. subdivisió : reductors del sofre i sulfats
2. eubacteries gram-positives: es divideix en 4 subgrups:
a. A: especies que contenen alt contingut de G+C
b. B: espècies amb baix contingut G+C
c. C:Espècies fotosintètiques (heliobacterium)
d. D: espècies amb paret gram-positives.
3. cianobacteries: bacteries filamentoses verd-blavoses. Fan fotosítentesi i
transformen el N ambiental.
4. espiroquetes: es divideix en dos subgrups:
a. subdivisió Espiroquetes
b. Subdivisió Leptospira.
5. bactereis verdes del sofre: crèixen a expenses del sofre
6. bacteroieds, flavobacteries i relacionades: es divideixen en 2 subgrups:
a. subdivisió bacteroides
b. subdivisió flavobacterium
7. Plamctomyces i relacionades: es divideix en dos grups:
a. Grup planctomyces
b. Grup termòfil
8. Chlamydia: paràsits endocell que produeixen Tracoma (afecció a la vista)
9. Micrococos radioresistentes i relacionats: es va descriure als anys 70-80, es va
demostrar que eren resistents a elevades dosis de rajos gamma. Es divideix en
dos grups:
a. Grup Deinococcus
b. Grup termòfil.
10. Bactereis verdes no del sofre: es divideix en dos grups:
a. Grup chloroflexus
b. Grup thermomicrobium
BACTERIES GRAM-NEGATIVES AEROBIES /MICROAERÒFILES
Les gastroenteritis que ens poden provocar els patògens poden ser de tres tipus:
 Infecció: una bacteria es multiplica en el nostre intestí, però que es ingerida amb
els aliments.
 Toxoinfecció: consumim aliments que contenen bacteris que encara que es
multipliquin al nostre intestí, els simptomes són a causa de les toxines que
produeixen (ex salmonelles, escherichia coli).
 Intoxicació: ingerim aliments que contenen toxines ex: clostridum botulinum,
staphylococcus aureus.
Les bacteries microaerófiles necessiten per crèixer unes condicions d’oxigen o la
pressió parcial d’oxigen a un 5%, el diòxid de carboni al 10% i el nitrogen al 85%.
 Campylobacter jejuni: és una de les tres bactèries més patògenes transmissible
pels aliments. Té forma helicoidal, són mòvils (helicoidalment). És una bacteria
gran 5-8 m. Conté flagels en un o dos pols. Com a font d’energia usen els aas o
metabolits generats en el cicle de Krebbs. Creix a 36ºC i són oxidasa positius. Es
transmeten per ingestió d’aus o els ous d’aus portadores. La seva infecció en
humans és molt corrent, causa nausees, dolors abdominals, diarrees,.. la seva
transmissió es per contacte directe amb animals portadors, o amb aigua o llet
contaminada.
 Helicobacter pylori: s’ha aïllat a la mucosa gàstrica de l’estómac dels primats i
dels urons, produeix càncer, úlceres i gastritia estomacals. Té forma helicoidal,
curvada o bacilars, presenten varis flagels en un pol, són microaerófils, no

lOMoARcPSD|2244887
utilitzen hidrats de carboni, creixen bé entre 30-35ºC, són catalasa + i oxidasa +.
Tenen la particularitat que no creixen a 42ºC ni en anaerobiosis.
BACILS I COCS GRAM-NEGATIUS AEROBIS

FAMÍLIA ACETOBACTERIACEAE
 Acetobacter: són bacils gram negatius, immóvils, aerobis obligats, són catalasa
+ i oxidasa -. Liquen la gelatina, s’usen per produir vinagre (acetobacter aceti),
ja que transformen l’etanol en ac. Acètic (oxidació) i l’àc làctic en CO2 i H2O. La
millor font de carboni és l’etanol, glicerol, ac. Làctic, àcids a partir de la
glucosa. La temperatura òptima per crèixer és de 25-30ºC i el pH= 5.4-6.3.
 Brucella: a vegades se’ls anomena cocobacils, necessiten una atmosfera pobre
en oxigen per crèixer. El seu cultiu requereix molts factors de creixement. Són
bacteries sensibles a la llum a l’oxigen, però en medis rics en prot aguanten
força temps, per exemple aguanten fins a 4 mesos en la mantega. En l’àrea del
Mediterrani trobem brucella melitensis, que produeix la febre de malta. La
pasteuritzaió de la llet mata els microbis brucella. Són cocobacils gram-negatius,
immóvils, no produeixen ni espores ni càpsula, per el seu aïllament necessiten
CO2, agar suero dextrosa, són catalasa+ oxidasa+. No produeixen àcids a partir
de la glucosa. La temperatura òptima per crèxier és de 37ºC . El seu contagi es
directe a partir de carn caprina o ovina i indirecte per ingestió de productes
lactis. Els seus síntomes són febre, estrenyimnet, astenia, hepato i
esplenomegalia.
FAMILIA ENTEROBACTERIACEAE
Són bacils gran-negatius, mòvils per periocitos o immovils, anaerobis facultatius,
quimio-organotrofs, respiratoris o fermentatius, produeixen àcids a partir de la glucosa,
són catalasa+ oxidasa-. La temperatura òptima de creixement és de 35ºC i a pH 5.4-6.3.
Són patogens per l´home i transmissible per aliments, produint toxoinfeccions. Trobem:
escherichia coli, shigella spp, salmonella spp, Yersinia spp. Són resistents a les sals
biliars. Creixen bé en Mc Conkey, EMB medi SS. LA seva identificació es realitza
mitjançant les proves: IMVIC (indol; roig de metil, voges proskauer; citrat), ONPG
( producció d’enzima -galactosidasa, indispensable per hidrolitzar galactosa), Kliger o
TSI.
 Escherichia coli: bacils gram-negatius, immóvil, amb fímbries, capsulats, són
indol +, SH2-, tenen fermentació d’acid mixta a partir de glucosa i lactosa, són
IMVIC++--, catalasa +, oxidasa-. No proueixen a. Sulfhíric. La temperatura
òptima és de 37ºC però creixen bé fins als 45ºC. Hi ha tres tipus de substàncies
amb capacitat antigeniques, que s’usen per classificar el grup.
o Ag O:171 serotips; TS; formen part del polisacàrid O de la membrana
externa de la cara externa.
o Ag K:103; contenen fímbries
o Ag H: 75; TL; presenten flagelina.
Escherichia coli te diferents formes que produeixen malaltia en les persones:
 Escherichia Coli enteropatogenica en nens
 Escherichia Coli enterotoxigénic en nens i adults
 Escherichia Coli enteroinvasivo
 Escherichia Coli enterohemorragic
Escherichia Coli produeix moltes enterotoxines i estan codificades en plàsmids
(elements extracromosomals amb ADN). Hi ha dos tipus de toxines termolàbils,
que exposades a la pasteurització són eliminades. Totes les molècules
termolàbils tenen un pes molecular elevat i són d’origen proteïc. La verotoxina

lOMoARcPSD|2244887
es igual que la toxina de shigella... Les enterotoxines són TL: termolàbils o TS:
termoestables. Les enterotoxines termolàbils són proteïnes d’alt pes molecular.
Les enterotoxines retenen líquid en la llum de l’intestí.
Escherichia Coli sintetitza la vit K (àcid fòlic) i la vit B12 (cobalamina).
 Shigella dysenteriae: són bacils gram-negatius, immóvil, amb fímbries, alguns
capsulats. No fermenten la lactosa. Fermenten la glucosa sense producció de
gas; IMVIC: ++--; la temperatura òptima de creixement és de 37ºC. Té 12
serotips, tots patògens per l’home . Produeix una exotoxina TL, que inhibeix la
troducció als ribosomes eucariòtics. La clínica és molt complicada, es tracta amb
antibiòtics. La mosca és un vector de transmissió.
 Salmonella: bacils gram-negatius, movils per flagels peritricios, són bacteris no
capsulats, SH2+, fermentadors de glucosa amb producció de gas, no fermenten la
lactosa, IMVIC:-+-+, desaminasa i ureasesa-. La seva temperatura òptima és de
37ºC, però es pot aïllar molt bé als 42ºC. Té més de 2200 serotips diferents.
Produeixen toxoinfeccions alimentaries, però per a què produeixin
gastroenteritis cal trobar entre 1 milió i deu milions de cells bacterianes. La
clínica que produeixen són vòmits, diarees, febre, dolors abdominals, femtes
amb olor a ou podrit (en l’ou la salmonella es troba a l’interior per infecció de
l’embrió).
o Salmonella Typhi: bacils gram-negatius; mòvils, SH2+, fermenten la
glucosa sense producció de gas, IMVIC:-+--; ureasa-, T òptima 37ºC.
També s’anomena bacild de Eberth. Produeix la febre tifoidea. Desprès
de 10-15 dies d’incubació, la clínica és d’erupcions maculo-papuloses
(ronchas vermelles elevades); infecció de les plaques de Peyer en
l’intestí, poden produir úlceres i hemorragia. Es diferència de la resta de
salmonelles per les proves IMVIC. Produeix infecció alimentaria. Com a
conseqüènciade la febre tifoidea es genera una malaltia autoimmune,
com a resultat de remissions.
FAMÍLIA VIBRIONACEAE
De caràcter simiar a les enterobacteriaceas, però amb la diferència que les
enterobacteraceae són oxidasa- i les vibrionaceae són oxidasa+ i IMVIC ++++.
 Vibrio cholerae: bacils gram-negatius, mòvils per un flagel polar, són catalasa +,
oxidasa +, ONPG +, descarboxilasa +; fermenten la glucosa i sacarosa casi sense
la producció de gas. IMVIC: ++d+; realitzen metabolisme respiratori i
fermentatiu, creix a pH:10. Creix en medi basal amb NH 4Cl i glucosa. És l’agent
productor del cólera, el seu hoste es sempre l’home. És sensible a pH àcids.
Produeix una exotoxina TL, que conté dos subunitats proteiques. Produeixen
epidèmies sobretot en el riu Ganges. El seu període d’incubació es de 6-8 hores
a 2-3 dies, causant dolors abdominals, vómits i diarrees explosives, fins i tot 30
litres diaris. La pèrdua d’aigua i electrolits pot portar a una deshidratació
extrema, hemoconcentració, taquicardia, taquipnea,rampes i acidosi, shock i
mort. El seu tractament és amb hidratació perm,anent i amb antibiòtics.
COCS GRAM POSITIUS

FAMILIA MICROCOCACCEAE
 Staphylococcus aureus: no forma part de la flora intestinal normal dels homes.
Són cocs que es presenten en forma ed raïm, en parelles o tétrades; immóvils,
facultatius amb metabolisme respiratori i fermentatiu, són catalasa +. Creixen en
tre els 18-40ºC a una concentració de 10% de NaCl. Produeixen àcid làctic a
partir de la glucosa. Produeixen enterotoxines (els coagulasa+), que produeixen

lOMoARcPSD|2244887
intoxicacions alimentaries. 5 enterotoxines són TS i es produeixen en medis rics
en prot a una T entre 37-40ºC i un pH entre 5.3-7. Produeixen intoxicacions
alimetnaries per consum de lactis, carnics i altres alimetns (piex, ous,
pastissos..). La toxina es troba preformada en l’aliment, toleren concentracions
altes de NaCl. No hi ha tractament, es palia a simptomatologia.
BACILS I COCS PRODUCTES D’ENDOESPORES

 Bacillus: bacils grampositius, aerobis estrictes, agrupats en cadenes o aïllats,
formadors d’endoespores, són movils per flagels peritricis, aerobis, catalasa +,
amb espècies sicròfiles i termòfiles.
o Bacillus cereus: produeix intoxicacions alimetnaries. Les toxines es
troben preformades en arròs fregit, cereals, verdures o carn picada.
Produeix diarrees per la toxina TL (síndrome diarreic o vòmits amb la
toxina TS (síndrome emètic)
o Bacillus stearothermophylus
 Clostridium: bacils gramposistius, anaerobi estricte, agrupats en cadenes o
aïllats, formadors d’endoespores, mòvils per flagels peritricis, catalasa-, creixen
entre 15-69ºC
o Clostridium botulinum: produeix el Botulisme. Neurotoxines TL,
preformades en conserves de llegums, verdures o carns. Originen
paràlisis flàcida del múscul esquelètic i fallo parasimpàtic.Són més
sensibles als aliments enllaunats vegetals. Tenen 12-36 hores
d’incubació, produeixen vòmits, nausees, pupiles dilatades, vèrtigen,
visió borrosa, ptosos palpebral (caiguda de les parpelles), sequetat bucal ,
descens de la pressió sanguínia, paràlisis dels musculs respiratoris i
diafragma, causant la mort per insuficiència respiratoria i cardíaca als 3-6
dies de la ingesta. Si la persona sobreviu queda molt afectada.
o Clostridum perfingens: produeix gastroenteritis per consum d’aliments
amb espores. La toxina pot estar preformada o alliberar-se a l’intestí. TL.
Produeix dolor abdominal agut i diarrea. Causa intoxicació o
toxoinfecció.

lOMoARcPSD|2244887
BLOC VII: VIROLOGIA
Tema 13 i 14: Introducció i virus bacterians
Són agents genètics que contenen ADN o ARN amb un embolcall de proteïna. Són
entitats que tentn tota la informació genètica necessària pel seu cicle reproductor, però
per poder portar a terme completament el seu cicle necessiten tota la maquinària
(orgànuls, molècules..) d’una cell viva.
Els virus poden actuar mitjançant dos tipus de mecanismes diferents:

– Portant a terme el cicle reproductiu a l’interior de la cell que està infectant, fent
servir el seu material genètic
– Unint-se al material genètic de la cell que està infectant, produint canvis genètics
en aquesta.
Per tant es considera als virus:
– Agents infecciosos: productors de malalties
– Agents genètics
REPRODUCCIÓ
La reproducció la mantentn en comú com la resta d’essers vius, però els virus són
paràsits obligats, necessiten d’una altra cell. No tenen practicament metabolisme ni
organització cel·lular. Crea una confusió i un límit entre si es considera un organisme
viu o no.
Una vegada el virus ha infectat una cell, pot actuar de dues formes:
– Com agent infecciòs, produint la mort i la lisi cell
– Com agent atenuat, insertant el seu material genètic d’ins la cell hoste.
Quan un virus infecta una cell, es parla de 3 etapes d’infecció:
1. fase de fixació: unió del virus per la placa basal a la paret o membrana de
la cell hoste
2. fase de contracció: hi ha lisi de la membrana o paret cell de l’hoste, la
qual es contrau i el material genètic del virus es pot començar a injectar.
3. fase de penetració: el material genètic del virus es alliberat dins la cell
hoste.
A partir del moment que el virus injecta el seu mateiral genètic dins l’hoste, es pot
produir dos tipus de resposta:
– Cicle lític:el virus utilitza els mecanismes de la cell per sintetitzar les seves
proteïnes i per replicar el seu material genètic. Quan aquestes són suficients
es produeix la lisi i mort cell i alliberament de les parícules víriques, que
aniran infectant altres cells.
– Cicle lisogènic: el material genètic del virus s’integra en el material genètic
de la cell i es replica amb ell, es va transmetent la informació vírica en les
cells filles de l’hoste. El cicle lític es pot donar posteriorment.
EXEMPLES DE VIRUS
Enterovirus
Són virus de la família dels picornavridae. Hi ha dos gèneres que afecten els animals
(cardiovirus i apthovirus), en el cas dels humans (rhinovirus, enterovirus).

lOMoARcPSD|2244887
Els enterovirus humans tenen la clínica, la epidemiologia, la ecologia comú, l’única
diferència qeu tenen els dos tipus d’enterovirus humans està en la forma de replicació.
Els enterovirus tenen el seu lloc de replicació al nostre tracte intestinal.
Les manifestacions clíniques són una eina no satisfactoria pel diagnòstic, ja que un
mateix virus, com en virus coxsackie, pot produir desde meningitis, fins a un refredat
comú, com diabetes, pancreatitits.
Morfologia: tenen un tamany de 20-30 nm. Són virus RNA, es detecten per proves
sertípiques, que defienixen l’antigen de la càpsula. Hi ha evolució dels serotips, per
errades en la còpia del genoma, provocant mutacions puntuals, que s’acumulen i es
trnsmeten, poden provocar modificacions de l’estructura de la càpsula. Presenten cicle
lític. Els seus receptors cell son Ig en diferents òrgans diana (cor, fetge, intestí). Són
resistents als antivirus coneguts, tenen tendència natural a l’agregació. S’inacitven a
50ºC i per UV.
Epidemiologia i patogenia: l’únic reservori conegut és humà, la seva transmissió és
fecal-oral, respiratòria, es a dir persona a persona. L’eliminació dels virus es de forma
fecal, la penetració és via oral/nasofaríngea.
Tenen un periòde d’incubació de 2 dies fins a 30-40 dies. LA seva multiplicació es
produeix en teixit limfiode de la faringe i disemina a travès dels teixits diana per la
sang. La majoria d’afeccions no evolucionen degut als anticossos.
Herpesvirus
Són virus d’ADN que poen produir cicle lític, lisogènic i tumors, depenent de la cell
hoste.
Tenen enzims plimerases diferents dels de al cell hoste. Així doncs els antivirals són
útils per tractar l’afecció d’herpesvirus.
Hi han de molts tipus: simple, zooster, epstein-baar, huma 8, huma 6, huma 7,
citomegalovirus.
Simple: herpes labial, produeix cicle lític i lisogpenic. Infecta cells mucoepitelials,
trobem dos virus mñes importants:
– Transmissió VHS 1 oral
– Transmissió VHS 2 sexual
Esperen a baixades de defenses, estrés, menstruació, la radiació solar en excès.... les
recaigudes son lleus, el cicle lisogenic es produiex en SN. Descripció: vesñicules de
contagi, ulceres, costra dura entre 2-3 setmanes); complicacions : meningitis.
Zooster: virus molt contagiòs (90%), produeix varicel·la, recidiva, herpes zooster. La
seva transmissió es respiratòria, les possibles complicacions que pot causar són:
recidiva, un 20% els casos pateixen herpes zooster, les lesions són mñes violentes i més
doloroses que la malaltia.

lOMoARcPSD|2244887
BLOC VIII: MICROORGANISMES EUCARIOTES

Tema 15: Els fongs
CLASSIFICACIÓ FILOGÈNIA DELS REGNES:
PLANTAE ANIMALIA FUNGI + evolucionats
PROTISTA
Eucariota uni/pluricell
EUBACTERIA ARCHAEOBACTERIA
Procariota unicell procariota unicell
+ primitius
CARACTERÍSTIQUES DEL REGNE DELS FONGS (EUMYCOTA)
Els fongs són organismes eucariotes, per tant posseeixen nuclis diferenciats, envoltats
d’una doble membrana lipìdica i proteïca, així com orgànuls (mitocondris, a. Golgi....)
No tenen cloroplasts. La membrana citoplasmàtica no presenta colesterol, sinó
ergosterol i altres compostos relacionats. La cell fúngica sempre està envoltada d’una
paret gruixuda, sent el seu component principal la quitina (polimer de la N-
acetilglucosamina).
Pel que fa a la seva nutrició, són organismes heteròtrofs, pel que necessiten una font
externa de matèria i energia. Són paràsits d’altres organismes vius o creixen sobre
organismes morts (sapròfits).
La seva estructura es pot diferenciar segons el tal·lus o cos vegetatiu en :
– Llevats: tal·lús unicell o levaduriforme.
– Fongs filamentosos: tal·lús pluricell o micel·lar compost per hifes.
Les hifes són filaments tubulars multinucleats que formen un micel·li, una massa
enredada o un agregat anàleg a un teixit. Depenent de si les hifes presenten o no septes
transversals es divideixen en:
– Micel·li septat o tabicat:amb septes
– Micel·li cenocític: no presenta septes, té un citoplasma únic i continu al llarg de
la hifa.
LA seva reproducció es asexual, mitjançant la producció de mitoespores o conidis, i/o
sexualment mitjançant la producció de meiospores o espores sexuals.
La paraula eumycota significa fongs verdaders, així que no inclou als següents grups (al
seu moment es van incloure en aquest regne, però es van excluir per):
– Oomycetes: es van excluir perquè es va descobrir que a la paret cell no tenien
quitina de cel·lulosa.
– Myxomycetes: aquest grup inclou uns organismes formats per un cos vegetatiu
amb moltes amebes unicell fusionades, formant una estructura pluricell
anomeanada “plasmodium”. No s’inclou dins dels eumycota perquè no disposa

lOMoARcPSD|2244887
de paret cell. Tenen un aspecte de moc i s’arrosseguem amb moviment ameboide
sobre materials orgànics humits. És reprodueixen sexualment donant lloc a
cances fructifers.
DIVISIÓ DEL REGNE EUMYCOTA

– Divisió chytriodiomycota: són els fongs més senzills del regne eumycota. Són
fongs terrestres i aquàtics, que es reprodueixen asexualment, formant zooespores
mòbils amb flagels únics posteriors, ja que en el medi aquàtic els ajuda a buscar
nous substractes. Les zooespores creixen en els zooesporangis.
– Divisió zygomycota: són tots els fongs micel·lars no llevaduriformes. Es
reprodueixen tant sexualment com asexualment. Les seves hifes són
cenocitiques (sense ceptes), les hifes disposen de molts nuclis haploides, i la
seva paret es bastant prima.
o Reproducció sexual: requereix la unió de nuclis compatibles, es aqeust
regne es produieix la unió de 2 hifes produint zigots durs, de paret
gruixuda, anomenats zigoespores, que es opden mantenir en estat latent
si l’ambient resulta excessivament hostil.
La zogoespora s’obre produint una hifa portadora d’un esporangi
asexual, iniciant de nou el cicle.
o Reproducció asexual: per reproduir-se asexualment els zigomicetos tenen
unes hifes especialitzades anomenades esporangioforos, que acaben en
un sac o vesíclua anomenada esporangio, dins la qual es generen les
espores, anomenades esporangiospores. Es el mètode més comú de
reproducció asexual. La producció d’espores té lloc en un fong
individual, mitjançant mitosi i la posterior divisió cel·lular. Quan
l’esporango peta, les espores salten i viatgen fins que germinen en un
altre lloc. Hi ha dos tipus d’esporangis segons el nº d’esporangiospores
produïdes:
 Esporangiols (1-3)
 Meroesporangis (+ 3 i de forma allargada)
Exemples:
– Rhizopus stolonifer: habitualment es reproduien asexualment,
però si l’aliment escasseja i les condicions són desfavorables,
inicien una reproducció sexual. Creix en la superficie d’aliments
humits, reic en Hde C, com el pa, fruita i verdura. Tenen unes
hifes especials denominades rizoides, que creixen cap a l’interior
per absorbir nutrients. Al microspcopi s’observa uns
esporangioforos força gruixuts i de color café fosc, i uns
esporangis desdets i poc definits.
– Mucor:al microscopi s’observa uns esporangioforos més prims i
color clar. Els esporangis són definits i de color cafè amb llet.
– Divisió ascomycota: és la divisió de fongs amb major diversitat biològica,
juntament amb la divisió basidiomycota, són les més evolucionades. Trobem
organismes micel·lars i levaduriformes. Les seves hifes són septades. En els
tabics hi ha un o diversos forats que permeten el pas d’orgànuls d’una hifa a una
altra. La seva reproducció és sexual i asexual, tot i que la reproducció asexual és
més freqüent, ja que es una via ràpida i propensa a crèixer en medis rics.
o Reproducció sexual: consisteix en la producció d’ascos (del grec “askos”
que vol dir sac) amb ascospores (origen meiòtic) al seu interior. Els
Ascos poden formar-se directament per fusió de 2 hifes sexualment

lOMoARcPSD|2244887
compatibles, amb la corresponent divisió meiòtica. Tot i això, és més
freqüent la formació d’ascomes, que es un cos fructífer amb forma
variada que inclou els ascos i les ascospores al seu interior. Els ascomes
poden presentar varies morfologies:
– Peritecios: forma de pra o pinya, obert a l’exterior per l’ostiolo.
 Exemple: chaetmium
– Cleistotecios: forma de pilota de futbol, tancat a l’exterior
– Apotecios: forma de copa, obert a l’exterior
– Gimnotecios: forma de “ovillo” de llana, tancat a l’exterior.
o Reproducció asexual: consisteix en la producció d’espores asexuals
anomenades conidis, que no es troben dins de sacs, sinó a l’exterior i
surten de les cells condígenes. Les hifes especialitzades en reproducció
asexual que generen conidis s’anomenen: conidiforos.
 Exemples: aspergillus sp, gènere penicillium, genere
curvularia (forma de cruassant), gènere fusaruim solani
(forma de plàtan).
La majoria de llevats unicell pertanyen a la divisió ascomycota i es poden
reproduïr :
– Asexualment: és la via més utilitzada pels llevats. Consisteix en la fisió
binària o gemmació. Quan l’aliment abunda, per mitosi, una cell mare o
conidíforo, dón alloc a un brot o gemma, que és la cell filla. S’anomena
també conidi i es una espora asexual.
– Sexualment, no es un sistema fraqüent, es dóna quan l’aliment escasseja.
La cell mare experimenta la meiosi i dona lloc a 4 cells filles i romanen
resistents fins que torni a haver aliment.
El llevat més estudiat i important és saccharomyces cerevisae (llevat cervesa).
– Divisió basidiomycota: majoritariament inclou organismes micel·lars, però
també alguns llevats. Es reprodueixeen tant sexualment com asexualment. És
una divisió que afecta de moltes maneres als éssers humans. Molts bolets s’usen
com a aliment a tot el món. També hi han bolets verinosos o al·lucinògens, com:
o Amanita phalloide: destrueix cells del fetge, estòmac i intestí, es
realment tòxic.
o Amanita muscaria: és alucinògen
o Phallus impudicus
o Pet de llop
La reproducció sexual d’aquest tipus es dona a partir d’un nucli diploide que
experimenta meiosi produint 4 espores sexuals haploides. Aquestes
basidiospores són alliberades i formaran un nou bolet desprès d’unier-se a
una altra espora i formar un micel·li.
La reproducció asexual es realitza mitjançant estructures de conidiforos i
conidis.
L’estructura específica dels basidiomycota es de fíbulas o “clamp
connection”.

lOMoARcPSD|2244887
PRÀCTIQUES DE LABORATORI
PRÀCTICA 1.
OBJECTIU: Aïllament i identificació de microorganismes presents en una mostra
problema.
Es parteix de 3 tubs de mostra problema que contenen diferents microorganismes, per

tal d’identificar-los es seguirà el següent protocol;
1. Caracterització morfològica mitjançant diferents tincions.

- Tinció simple:
 Tinció positiva de Blau de metilé: l’objectiu d’aquesta tinció no és identificar
tipus de bacteris, sinó veure la morfologia i com s’agrupen. Tenyeix eucariotes
morts i procariotes vius i morts.
Utilitzem el tub de mostra núm. 1.
En aquesta tinció observem bacteris

tipus coc, agrupats en diplococs i en
forma de raïm.
També es veuen alguns llevats.
1000 X
- Tinció diferencial:
 Tinció de Gram: la finalitat d’aquesta tinció és diferenciar els bacteris Gram
positius, que tenen una pared gruixudaa i es tenyeis de color blau fosc/violeta,
dels Gram negatius, que tenen una pared fina que es tenyeix de color rosat clar,
per a poder fer, posteriorment, les proves corresponents per a la seva
identificació.
Utilitzarem la mostra del tub núm. 1
S’observen cocs, agrupats en diplococs,

estreptococs, estafilococs, tetrades.
Tots són gram positius.

lOMoARcPSD|2244887
1000 X
 Tinció de bacils àcid-alcohol resistents (BAAR): Mètode de Ziehl-Neelsen:

serveix per diferenciar micobacteries que són àcid-alcohol resistents. Els
microorganismes resistents conserven la capa externa i no es tenyeixen, queden
de color blau i els microorganismes no resistents perden la seva capa externa i es
tenyeixen de rosa fucxina.
Utilitzarem la mostra del tub núm. 3
Observem bacils àcid-alcohol

resistents i no resistents.
1000 X
- Tinció Selectiva:
 D’endospores bacterianes: Mètode del Verd de Malaquita: serveix per posar en
evidència la presència d’endospores bacterianes, de forma que les espores
queden tenyides de color verd i les formes vegetatives de color rosa.
S’observen cocs de color rosat, que

serien les formes vegetatives,
i endospores de color verd,
tot i que n’hi ha molt poques,
probablement perquè la tinció no ha
sortit del tot bé .
1000 X

lOMoARcPSD|2244887
2. Aïllament dels diferents microorganismes. Sembra en diferents medis de cultiu.

Medis de cultiu utilitzats:
- Agar de Muller-Hinton (MH): medi de aïllament general de bacteris que no
requereixen nutrients específics, és a dir, que nutricionalment no són molt
exigents. També poden créixer fongs. Conté fonts de glucosa, peptona i nitrogen.
Els bacteris presents en l’aire i potencialment perillosos per a l’home creixen bé
en aquest medi.
- Agar-Salat-Manitol (Mn) o Agar de Chapman: conté una concentració de
NaCl del 5% i incorpora manitol (sucre) com a font de carboni. És un medi
selectiu i diferencial.
És selectiu ja que el NaCl afavoreix el creixement de cocs Gram positius
(especialment de la família Micrococcaceae, alguns són patogens per l’home
com per exemple Staphylococcus aureus).
I és un medi diferencial, per què hi haurà bacteris que podran fermentar el
manitol i n’hi haurà que no. Així podrem veure la fermentació del manitol en
presència d’oxigen de l’aire. Si hi ha fermentació, es produeixen àcids orgànics
que disminueixen el pH i fan virar el medi (que conté un indicador) de vermell a
groc i es diu que són Manitol +.
- Agar de Mc Conkey (Mc): medi selectiu i diferencial. És selectiu per què
permet aïllar bacils Gram negatius, especialment de la família
Enterobacteriaceae (Ex; Escherichia Coli, Salmonella). Aquests bacteris creixen
a 37ºC, fermenten la glucosa, normalment amb producció d’àcid i gas, són
resistents a les sals biliars que conté el medi. Les sals biliars d’aquest medi són
molt tòxiques per els bacteris Gram positius, la qual cosa inhibeix el seu
creixement.
És un medi diferencial, per què permet observar si les colònies són capaces de
fermentar la lactosa. Si la colònia és de color fúcsia, fermenten la lactosa i es diu
que són lactosa +.
- Agar de Sabouraud (As): conté 40g de glucosa o sacarosa. És selectiu pels
fongs, ja que el medi es troba tamponat a pH 5.6-6, se’ls hi afegeix un antibiòtic
per evitar el creixement de bacteris, el cloranfenicol.
A partir de la mostra problema tub núm. 1, vam sembrar en els medis: Muller-Hinton,
Mc Conkey i Manitol. Vam deixar incubar a 37ºC durant 24 hores aquests medis, on
teòricament havien de créixer en Mc Conkey bacils Gram negatius i cocs Gram positius
en Manitol.
A l’agar Sabouraud es va sembrar la mostra del tub núm. 1, aquest es va deixar incubar
durant 48 hores a 25ºC.
La sembra es va realitzar mitjançant dues tècniques:
 Estria escocesa, que consisteix en realitzar ziga-zagues en diferents orientacions,
esterilitzant l’assa en cada canvi d’orientació i tocant una mica la sembra en
l’orientació anterior i així obtenir colònies aïllades de microorganismes.

lOMoARcPSD|2244887
 Esgotament de l’assa, que consisteix en fer ziga-zagues de la periferia cap al

centre de l’agar en els quatre pols de la placa.
Resultats de les sembres

De les plaques sembrades de MH, Mn i Mc, pasades les 24h. d’incubació, fem una
tinció de gram.
Medi Muller-Hinton: Trobem bacils gram negatius en forma de cadena.
1000X
Medi Mc Conkey: Trobem colònies de bacils gram negatius en cadena. No han degradat
la lactosa perquè les colonies no han canviat de color, per tant són lactosa -.

lOMoARcPSD|2244887
1000X
Medi Manitol: Trobem petites colònies que han fet variar el pH, podem dir que els
bacteris són cocs Gram positius agrupats en forma de raïm i tetrades. I han disminuït el
pH, per tant són Manitol +.
1000X
3. Cultiu pur en un medi no diferencial (MH).
Per saber si el que tenim són cultius purs, sambrem a partir de la placa de McConkey i
Manitol en dos tubs diferents de Muller-Hinton, incubem 24 hores a 37ºC i realitzem un
Gram de cada tub per comprovar que tenim un cultiu pur.
 Gram de Muller-Hinton provinent del medi Manitol. S’observen cocs Gram
positius, agrupats en tetrades, i en forma de raïm. Però també s’observen bacils
gram negatius en cadenes. Per tant, no hem obtingut un cultiu pur. Creiem que
hem comès un error de sembra. Aquí s’acabaria l’estudi d’aquesta mostra, però
continuarem el procés per aprendre a fer l’identificació completa, tot i que els
resultats no seràn vàlids.
1000X

lOMoARcPSD|2244887
 Gram de Muller-Hinton provinent del medi McConkey. S’observen bacils Gram

negatius, alguns de forma aïllada i d’altres formant cadenes.
1000X
4. Identificació dels microorganismes problema. Sembra de les proves bioquímiques.
Catalasa:
La catalasa hidrolitza el peròxid d’hidrogen en aigua i oxigen, per tant, la prova de la
catalasa es realitza addicionant unes gotes de peròxid d’hidrogen. Si observem formació
de gas podrem donar la prova de la catalasa con a positiva ja que aquesta haurà
hidrolitzat el peròxid d’hidrogen en aigua i oxigen.
La realitzem al moment i en el tub de medi MH provinent de Manitol. El resultat és
catalasa +.
BEA: (B; bilis, E; esculina, A; agar)

És un medi selectiu, ja que els bacteris Gram positius no solen resistir la bilis perquè per
ells és tòxica, tot i que hi ha uns cocs Gram positius que la resisteixen ja que viuen en
l’intestí (Enterococcus).
A més de créixer, els Enterococcus hidrolitzen l’esculina, de forma que el medi torna de
color cafè. És una prova quasi definitiva per saber si tenim Enterococcus (E.faecalis,
E.faecium).
Realitzem la sembra de les colonies del tub de medi MH provinent de Manitol i les
deixem incubar 2 hores a 35-37ºC. Tot i que el nostre resultat no serà valorable perquè
el cultiu no és pur.
Prova de l’enzim citocrom-oxidasa:

Es dóna en bacteris capaços d’oxidar en medi aerobi, l’acceptor final és la citocrom-
oxidasa que oxida l’oxigen a aigua. La família de les Enterobacteriaceae (Gram
negatives) són citocrom-oxidasa negatiu. Hi ha altres famílies que són Gram negatiu,
però citocrom-oxidasa positiu.

lOMoARcPSD|2244887
La realitzem al moment en un porta amb paper de filtre, posem una colonia al centre i
posem reactiu i si és positiu sortirà un halo violeta fosc. La nostra mostra és citocrom-
oxidasa -. És una enterobacteria.
Ureasa:
Serveix per avaluar la producció d’urea. La ureasa produeix la hidròlisi de la urea en 2
NH3 i CO2. Quan s’hidrolitza la urea, amb el CO2 es produeix H2CO3, però és un àcid
molt feble que es descompon. Per altre banda, amb l’ NH3 es forma NH4OH, que és una
base forta.
El medi te un indicador de pH, de forma que si la bactèria produeix ureasa, per tant
hidrolitza la urea, augmenta el pH i el medi vira de groc a fucsia.
Fem una sembra del tub de medi MH provinent del Mc Conkey, la sembra es fa en
picadura i al slam en zig-zag. 24h a 37ºC.
SIM:
És un medi amb poca concentració d’agar.
S (SH2): Es pot observar la descomposició d’aminoàcids sulforats i alliberació d’àcid
sulfídric. Si les bacteries són capaces de formar àcid sulfídric, el cul del tub adquireix
un color marronós o negre.
I (Indol): La producció d’indol prové de la descomposició del triptòfan que forma part
d’aquest medi de cultiu. La majoria de les enterobacteries no el poden descomposar.
Si la bactèria és indol positiu, al addicionar reactiu de Kovacs (incolor o groc), aquest
reacciona amb l’indol donant una capa superficial de color cirera.
M (Mobilitat): Si les bactèries són immòbils, només creixeran en el canal de la sembra,
mentre que si són mòbils tot el medi serà turbulent.
Fem una sembra del tub de medi MH provinent del Mc Conkey, el tipus de sembra que
es realitza per determinar aquesta prova és la sembra en picadura. 24h a 37ºC
Citrat de Simmons:
Serveix per veure si s’oxida el citrat per obtenir energia en presència d’O 2, si la bactèria
te aquesta capacitat, el medi vira de verd a color blau cel.
KIA:
Significa Kliger Iron Agar. Es pot observar la fermentació de la glucosa i a vegades de
la lactosa. Si només fermenta la glucosa la part de baix del tub vira de color vermell a
groc, si a més també fermenta la lactosa, tot el tub virarà a color groc. Si la bactèria
produeix gas es pot trencar el medi de cultiu.
Les Enterobacteriaceae que són els únics que fermenten la lactosa són Escherichia i
Citrobacter (de forma ràpida), i Enterobacter i Klebsiella (de forma més lenta). Aquests
4 grups es diuen coliforms totals.
Si el tub vira a color cafè és degut a la producció d’àcid sulfhídric, així es diu que també
és capaç de fermentar la glucosa, però no la lactosa.

lOMoARcPSD|2244887
LIA:
Significa Lisina Iron Agar. Posa en evidència la presència de l’enzim
lisina(amino)descarboxilasa.
Si el microorganisme produeix lisina(amino)descarboxilasa, la prova es considera
positiva i el medi no vira de color, es queda de color violeta. Si és negativa, el medi vira
de color. Si hi ha producció d’àcid sulfhídric, no podrem valorar el resultat perquè l’agar
serà negre.
Fenilalanina deaminasa:
La fenilalanina és un aminoàcid aromàtic. Aquest enzim hidrolitza i elimina el grup
amino quedant l’àcid fenil pirúvic, si a aquest li addicionem una solució de clorur fèrric
(FeCl3).
Si hi ha àcid fenil pirúvic i es forma un complex de color verd, considerem que hi ha
l’enzim fenilalanina deaminasa.
5- Incubació de les proves.
6- Lectura, identificació dels diferents microorganismes.
Les proves realitzades per identificar a un bacteri Gram negatiu (Tub de Muller-Hinton
provinent de McConkey):
- Citocrom-oxidasa negatiu.
- Citrat de Simmons negatiu.
- Ureasa negatiu.
- Fenilalanina deaminasa negatiu.
- SIM: - SH2 positiu.
- Indol negatiu.
- Mobilitat, no valorable perquè al produir sulfhídric ha canviat el color del
medi a negre i no es veu.
- LIA no valorable perquè al produir sulfhídric ha canviat el color del
- KIA: -glucosa positiu perquè també ha produït sulfhídric.
-gas positiu.
-lactosa no valorable perquè al produir sulfhídric ha canviat el color del
Mirant la taula d’identificació podem dir que el bacteri Gram negatiu que tenim en la
mostra es tracte de Salmonella.
Les proves realitzades per identificar al microorganisme Gram positiu (tub de Muller-
Hinton provinent de Manitol):
Com no hem aconseguit un cultiu pur, no hem llegit el resultat del agar BEA. Però la
prova de la catalasa sí la vam realitzar i era positiva. Per tant no podrem identificar el
microorganisme problema. (s’hauria de repetir tot el procés)

lOMoARcPSD|2244887
PRÀCTICA 2.
OBJECTIU: Recompte de microorganismes presents en una mostra problema.
Es parteix d’una mostra problema que conté una suspensió d’un microorganisme
conegut, el Saccharomyces cerevisiae.
2- Quantificació en cambra de recompte (cambra de Neubauer o hemocitòmetre):

Per realitzar el recompte de llevats, s’utilitza la cambra de Neubauer, en la que es
recompten el número de llevats totals (vius i morts) per mil·lilitre. S’observen al
microscopi òptic a 100 augments. Es recompten els 4 quadrants que hem marcat amb un
x, i apliquem la següent fórmula: A+B+C+D / 0.4 * 10³ * Factor dilució = cel/ml
Posem blau de metilé a la mostra per veure millor els llevats brillar.
RTE. TOTALS = 11+14+22+16 / 0.4 * 10³ * 10 = 1575000 = 1.6 * 10 Cel/ml
Amb la cambra de Neubauer es realitza un recompte de llevats totals, hem d’esbrinar

quin d’aquests microorganismes són vius i poden formar colònies. Per això s’ha de fer
un recompte de viables, en el que obtindrem unitats formadores de colònies (UFC) per
mil·lilitre. El recompte de viables no podrà superar mai el numero de llevats totals.
Aquests recompte de viables es realitza mitjançant un banc de dilucions, i després una

inoculació en un medi Sabouraud. Si en la placa apareixen entre 3 i 300 colònies es pot
dir que és un recompte fiable.

lOMoARcPSD|2244887
3- Preparació del banc de dilucions:
1ml
0.1ml 1ml
solució
mare
9ml aigua 9.9ml aigua 9ml aigua

pectonada pectonada pectonada
dilució dilució dilució

1:100 1:1000 1:10000
4- Sembra del banc de dilucions en Agar Sabouraud:

Després de realitzar les successives dilucions en una solució fisiològica estèril, s’agafa
0.1ml de dilució 1:1000 i 1:10000 i es sembra en 2 plaques diferents de medi
Sabouraud.
Aquesta sembra es realitzarà mitjançant una nansa digralsky.
5- Incubació 48 hores a 37ºC.

Normalment el temps d’incubació és de 24 hores, però en el cas dels llevats és 48 hores
ja que triguen més a créixer.
6- Lectura:
En la placa de la dilució 1:1000 haurien de sortir 10 vegades més colònies que en la
placa de la dilució 1:10000.El resultat que s’ha obtingut és el següent:
Placa de la dilució 1:1000: 42 colònies (A)
Placa de la dilució 1:10000: 4 colònies (B)
Fem els càlculs:
RTE. VIABLES = A+B /0.11ml * 10³ = ufc/ml
42+4 /0.11ml * 10³ = 418181 = 4 * 10 ufc/ml
Observant el recompte de llevats totals i llevats viables, podem dir que els llevats
viables superen el 50% dels llevats totals.

lOMoARcPSD|2244887
PRÀCTICA 3:
OBJECTIU: Observació microscòpica de fongs.
2- Observació microscòpica de fongs:

Es realitza mitjançant preparacions microscòpiques, i s’observen al microscopi òptic.
400X
Rhizopus
Placa: 65
400X 400X
Aspergillus Fusarium
Placa: A-169 Placa: 157

lOMoARcPSD|2244887
400X 400X
Penicillium Cladosporium
Placa: 102 Placa: clado

lOMoARcPSD|2244887
PRÀCTICA 4:
OBJECTIU: Conèixer els paràsits més importants.
1- Observació de preparacions al microscopi òptic:
 Paràsits protozous intestinals.
400X
Entamoeba histolytica
Porta: 100
 Nemàtodes.
400X
Trichinella spiralis
Porta: 2500

lOMoARcPSD|2244887
 Cèstodes.
400X 400X
Taenia solium Arena hidatídica
Porta: 1866-A Porta: Arena hidatídica
 Tremàtodes:
400X
Fasciola hepatica
Porta: 1230

Apuntes Microbiologia General

Diunggah oleh

Informasi Dokumen

Hak Cipta

Format Tersedia

Bagikan dokumen Ini

Bagikan atau Tanam Dokumen

Opsi Berbagi

Apakah menurut Anda dokumen ini bermanfaat?

Apakah konten ini tidak pantas?

Hak Cipta:

Format Tersedia

Apuntes Microbiologia General

Diunggah oleh

Hak Cipta:

Format Tersedia

lOMoARcPSD|2244887

Apuntes completos Microbiología General

Microbiologia General (Universitat Rovira I Virgili)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Tema 1: Introducció a la microbiologia

La microbiologia és la ciènica que estudia els microorganismes. Els microorganismes

Regne Moneres domini eubacteries(eu de bacteria veritable)

Aquesta classificació es va realitzar a nivell molecular, de manera que mitjançant una

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Per aïllar un microorganisme en un cultiu pur es realitzen un banc de dilucions i es

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

El nombre de microorganismes que trobarem s’expressa en UFC: unitats formadores de

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

BLOC II: TÈCNIQUES D’ESTUDI MICROBIOLÒGIC I CEL·LULAR

Tema 2: Tècniques d’estudi microbiològic i cel·lular

 cell animal 10 m M.O

Tipus de cell Tamany

TÈCNIQUES DE COLORACIÓ O TINCIÓ

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

En gram negatius, si el decolorant aconsegueix entrat en l’interior cell, dissol el

Tècnica de Zielh-Neelsen per a bacils àcid alcohols resistents (BAAR): micobacteries.

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Tota molècula capaç de reaccionar amb un anticòs s’anomena Ag.

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

La fracció mitocondrial és pot tornar a centrifugar mitjançant un gradient de densitat,

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

DIFERÈNCIES ENTRE PROTACIOTES I EUCARIOTES:

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Tema 4: Embolcalls cel·lulars

Gram positius gram negatius

La paret bacteriana és la responsable de la morfologia dels bacteris, de manera que

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

ESTRUCTURES ANEXES A L’EMBOLCALL BACTERIÀ

1: Proteïnes unides a la cara interna de la membrana plasmàtica

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

– Lofotrícia varis flagels en un pol

– Anfitrícia varis flagels ambdós pols

– Peritrícia varis flagels distribuits a l’atzar per tota la morfologia bacteriana

Diferències entre grampositius i gramnegatius

La seva paret bacteriana té una estructura homogènia, gruixuda, composta per la

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

N-acetil muràmic N- acetil glucosamina N-acetil muràmic

D-alanina glicà + tetrapèptid = glicotetrapèptid

En gram positius, els glicotetrapèptids s’uneixen entre si mitjançant un pont de 5 glicans

La paret bacteriana dels gram negatius està composta per:

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Tema 5: El genòfor bacterià

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

DOGMA FONAMENTAL DE LA BIOLOGIA MOLECULAR

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

En eucariotes que tene aquest problema el fetus no neix.

Els organismes transgènics, s’haurien d’anomenar OGM (organismes geneticament

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

Tema 7: Creixement bacterià

Formació del septe d’escició

Su distribución está prohibida | Descargado por Otger Costa Vilanova (otgerc@yahoo.com)

MÉTODES PER DETERMINAR EL Nº DE MICROORGANISMES