Zi: Vaig esperar que diguera alguna cosa més, perd tardava a fer-ho. El seu silenci m’inquietava. -I tu? Qué en penses? —no va contestar. La vaig agafar del menté forgant-la suaument a mirar-me. Tenia els ulls aigualosos—. Qué passa, moixeta? Ella no contestava. Em feia la sensacié que tenia un nus ala gola que li ho impedia. —Tinc molts dubtes, Juli —va dir finalment. Vaig sentir que ens endinsavem irremeiablement en el terreny Ilefiscés que tant havia temut i que Déu sap on ens portaria. Perd ja no tenia remei i en el fons me n’alegrava, E] moment havia d’aplegar un dia o un altre i no seria jo qui ho impedira, passara el que passara. —Quina classe de dubtes? —No voldria que t’enutjares. —Parla i no et preocupes. Va deixar cérrer encara uns moments. De sobte, es va posar molt seriosa i va deixar caure amb veu a penes perceptible. —Qué hi havia entre ma mare i tu, Juli? Ja estava. Tot just el que havia esperat tant de temps. Amb tot i aixd, la pregunta em va caure damunt com un poal d’ai- gua freda. I ara? No, de cap manera li confessaria la veritat, de cap manera. Aquell episodi entre Joana i jo pertanyia al passat. Al meu passat. El fet no havia transcendit, no havia pogut transcendir. Ens havfem comportat sempre amb molta discrecié, mai no hi havia hagut cap topada, cap encontre inoportu, cap sorpresa. A més, Joana era aleshores una dona lliure i les seues relacions no tenien per qué cridar l’atencid de ningu. Per aixd em tenien tan intrigat les paraules que havia 198- ep : eanncae PEusebi aquella nit Sota els efectes de al th ‘ f c Potser no anaven per act les seues insinuacions i era | aan inci > era mala consciéncia la que mho havia posuc iaTh la meua rot haguera esdevingut a la inversa: que C nibs que dubtes a la seua amiga Bibiana, els seus ee que ella ho haguera a Eusebi i que a aquest se li haguera chara seseatiee O- ler la nit que bopaoss a sa casa. Haurien tornat a parlar-ne aquella vesprada? D’altra banda, qué era el que sabia Manuel? O qué era el que l'assumpte del rellotge li feia sospitar? No podia Joana, simplement, fer-me un regal? Féra com fora, ho negaria tot. La meua paraula contra la de tothom, Estava sin- cerament penedit d’aquell episodi, pero ja no hi havia retorn. De qué aprofitaria la veritat? I quina era realment la veritat? Per ventura, aquella relacié intensa i breu com un sospir, no hauria estat un miratge? Joana ja no hi era i l’afer, si havia existit, estava soterrat amb ella. Vaig mirar Coco obertament als ulls. Seria menester una bona dosi de cinisme per a dissi- par-li aquells dubtes tan amargs sense deixar petjada ni fer-li molt de mal. Em vaig disposar a iniciar la representacid, Vaig arronsar les celles en senyal d’estranyesa. —Qué vols dir? —Ja saps el que vull dir —féu amb un filet de veu. =No, no ho sé. I Vagrairia que mho aclatires. —Juli, tine molts dubtes, perd també moltes evidéncies. Creus que no m’adonava de les mirades quan estavem junts?, dels frecs caswals de les vostres mans? —vaig intentar inter- rompre-la i ella em tap’ la boca amb la ma-. Espera, Juli. Com és que coneixies tan bé la casa, si era la primera vegada que hi entraves? Era aixd? Encara era només aixd? 199La casa? —vaig fingir—, quina casa? _La de ma mare. El dia de l'accident. Thi bellugaves com si la conegueres de tota la vida. Et dirigires a la cuina d’una tirada, encertares a la primera l’'armari dels gots, ana. res directament al servei de l’entrada. Jo al-lucinava, Juli, jo al-lucinava en yeure't amunt i avall amb tanta seguretat, Estava molt malament, perd m’adonava de tot, Juli, de tot, perqué ja ho sospitava. Vaig somriure tristament ili vaig agafar les mans. —Coco, estimada, quanta fantasia. I no és la primera ve- gada, recordes? M’has fet escenetes de gelosia en més oca- sions. —Aquesta vegada és diferent. —Aquesta vegada és com totes, sols que potser tu estas més sensible. I ho comprenc, pero... ~Tu no comprens res, Juli, vas massa a la teua. Sempre ho has fet. Sé que séc ben poc per a tu —vaig tornar a voler interrompre-la, perd no em va deixar-. Vols dir que no et veies amb ma mare? —Com pots pensar-ho tan sols? —em vaig alcar i vaig comencar a caminar per l’estanga amb un gest agosarat de dignitat fingida—. Recordes la primera nit que anarem a so- par amb ella? Ho recordes? També pensaves que després ens mhayfem anat junts al Ilit. En realitat no has confiat mai en mi. Quant de temps fa que hi dénes voltes, Coco? Clar que coneixia la casa de ta mare. Hi havia estat una vegada, no ho recordes? Vaig anar a arreplegar un encarrec teu, uns apunts que havies oblidat. Aquella era I’tinica vegada que havia estat allf. Vaig pujar, em va oferir prendre alguna cosa, li ho vaig acceptar i ella va entrar i va eixir a la cuina que, d’altra banda, 200cre d’examen sobre un formulari que suposaven el mateix o molt semblant al que eixiria. Perd la cita que jo esperaya amb ansietat, la personal, la clandestina, la restringida, J misteriosa, aquesta no arribava. Vaig passar el dia molt neguités, sense poder concentrar- me en res, pendent només del mobil i intercanviant missatges ansiosos amb els meus companys que, pel que deien, tampoc no tenien novetat. Tenia malament la panxa i un poc dangi- nia. Feia dies que arrossegava aquell malestar, probablement causat per l’estrés i el nerviosisme. Cap a les deu de la nit, mentre Coco i jo sopavem, va sonar el meu mobil. Vaig pegar un bot i ella em va mirar, Laparell descansava sobre una prestatgeria a tres metres de la taula. Estava segur de la procedéncia de la telefonada. Em vaig alcar, el vaig agafar i vaig donar Pesquena a Coco. La pantalla anunciava que es tractava d’un ntimero privat. Estas sol?, féu alaltra banda la mateixa veu coneguda de l’altra vegada. Hi ha alg al teu voltant?, repetia la consigna al peu de la lletra, Vaig dir que no, disposant-me a prendre nota del nimero que sabia que em donaria tot seguit. No era el mateix de la vegada anterior. Havia de telefonar-hi en uns minuts i no sabia com fer-ho sense delatar-me. Confiava en Coco, per descomptat, perd aquell procés era tan estrany i jo el portava amb tant de secret, que descobrir-lo de sobte la faria desconfiar encara més i complicaria la situacid. La veritat era aquesta, per també mhi havia una altra: m’humiliava confessar que havia entrat en aquella trama corrupta. Tenia el meu orgull, havia treballat forca i m/havia guanyat la fama de ser un dels millor preparats per a aquella oposicié. Ho deia tothom i Coco ho sabia i se sentia orgullosa de mi. En teoria no necessitava a ningti ni cap 204Sabia de memoria les escenes que m’esperaven en passar per davant de cada porta @habitacié. Les que romanien tan- cades amb un cartell que anunciava l’aillament del malalt, em demanava quina mena de malaltia devien patir. Les que es mantenien entreobertes, oferint petits fragments de les es_ cenes que transcorrien al seu interior. Les habitacions obertes de bat a bat, mostrant imptidicament l’espectacle en viu que contenien: malalts enllitats rodejats de familiars, malalts in- corporats al Ilit mirant la tele. Els solitaris, els que passejaven per I’habitacié arrossegant el degotador amb una perxa amb rodes, els que mantenien animades terttlies amb familiars j visitants. En una d’elles, el malalt jugava a cartes amb dues dones sobre la tauleta de menjar. Per primera vegada en molts dies vaig sentir a ’estémac la sensacié de fam que ja tenia gairebé oblidada. No sabia quina hora era ni portava rellotge i vaig preguntar-li-la a una infermera que es creuava amb mi apressada. Sense mirar-me ni consultar-ho em va dir que eren les vuit i quart. El meu berenar devia restar intacte a Phabitacid, perd ja no pagava la pena menjar-s’ho perqué no tardarien a servir el sopar. Vaig tornar al corredor que portava a la 518. Havia amai- nat la gent que transitava per la planta. Em preguntava si PHector ja hauria tornat a ’habitacié. Pensava que no perqué segurament hauria vist el Ilit travessar el corredor o eixir de Vascensor. De lluny vaig observar que la porta de la 518 estava oberta i vaig concebre l’esperanga que, malgrat tot, Héctor ja hiseria. Perd abans d’entrar ja vaig veure que l’espai del llit del meu company continuava buit. Sense encendre el Ilum em vaig deixar caure en la butaca que hi havia a la mateixa entrada, vaig sospirar i, de seguida, vaig tenir la sensacié que 208stava sol. El raig ample dell nos ; ig amp! : lum que entrava del cottedor jl-luminava V’altra butaca situada seient vaig poder distingir la jaque marré de Melania. Perd ella no hi era. Uns sorolls gairebé imperceptibles, bra de bany m’alertaren en aquella direccié. La Porta estava a penes entreoberta perd no hi havia llum a Vinterior, Hi vaig posar atencié i immediatament vaig tenir la Seguretat que hi havia algti al servei. Melania?, vaig dir, i ho vaig Tepetir, perd ningii no va contestar. Aleshores em va semblar sentir un gemec. Em vaig alcar intrigat, vaig salvar les dues Passes que em separaven de la porta ila vaig espentar amb cautela, El feix ténue de Ilum que venia del corredor em va mostrar Ja silueta tamisada de Melania. Estava dreta davant del lava- Vora la finestra, Sobre ef eta verda i la bossa de pell Vaig tancar els ulls. Procedents de la cam- bo amb el cap ajupit i les mans recolzades sobre la pedra. Perdona, vaig dir-li, retrocedint. Ella em va mirar un segon ien la penombra em va semblar que tenia els ulls plorosos. Qué passa?, vaig voler saber, amb els presagis més nefastos. Va esclafir un plor per tota resposta. Sense gosar entrar-hi vaig preguntar-li si li havia passat alguna cosa al’Hector, perd ella continuava plorant abocada al lavabo, com si temera inundar de llagrimes I’estanga. Vaig encendre el llum i per un moment sem féu visible el rostre congestionat de Melania. En un gest instintiu, es protegf els ulls amb el palmelh de la ma demanant-me que apagara el llum. La vaig see perd no sabia qué fer ni qué dir en aquella ee siolenta ve em mantenia palplantat a la porta del corms una Tabitaci6 @hospital, mig a fosques i tractant d’esbrinar que li passava auna jove quasi desconeguda. De la Eis del pipes vaig traure un paquet de mocadors de paper i li’n vaig lliurar un. 209Es va eixugar les llagrimes, es va mocar iem va demanar entre sanglots que la disculpara, que no podia més, que estava molt deprimida. Li vaig prémer amistosament el brag. —S’ha recuperat de la crisi, pero... —va deixar uns moments en suspens la frase abans d’exclamar desconsolada:— a cada moment es compliquen més les coses em va mirar—. No hi ha res a fer. La declaracié em va corprendre. Li vaig liurar un parell més de mocadors i ella, docilment, va tornar a eixugar-se els ulls i les galtes i em va mirar de bell nou. EI feix de lum blanca procedent del corredor s’estampa contra el seu rostre, Sospira profundament i em mira. Estic desesperada, exclama, fa tant de temps que estic aixi... iva intensificar el plor. Jo no sabia qué calia fer en una situacié com aquella, si continuar all o deixar-la sola. Qué devia ser el més oportt? Li vaig tornar a prémer el brag i ella, inesperadament, es va abracar al meu coll. Sentia les convulsions del seu pit sobre el meu i la vaig deixar que plorara a gust. Els primers moments se’m feren eterns, la situacié em violentava perd no tenia esme per a eludir-la. Desitjava que es calmara, que isquérem d’aquell Iloc i ens asseguérem a xarrar en l’habitacid, que es descansara en mi fins on vol- guera fer-ho. Perd la seua crisi no semblava tenir fi. La vaig prémer suaument, tractant d’infondre-li anims, fins que va anar tranquil-litzant-se. Aleshores, em vaig separar uns cen- timetres i li vaig algar el menté. Amb ’iiltim mocador que em quedava li vaig eixugar les Ilagrimes. Ella es deixava fer. Havia tornat a reclinar el cap sobre el meu muscle i vaig sentir sobre el rostre el pessigolleig dels seus cabells i sobre el meu pit l’agitacié continguda del seu. Li vaig retirar de la 210cara un floc de cabells humits i, vaig estrenyir l'abracada. Intente perd vaig sentir la corresponde; produia en mi. El meu cor s'acci quasi sense adonar-me'n, Teconfortar-la, em vaig dir, Neia Paquella accig que es elera, Volia desfer lab; pero ella ho va impedir. Les convulsions d. er labracada, el seu pit més profundes, les meues també, De? pit es feren I : exterior m/arribaven els sorolls quotidians d’un corredor @h ‘ ospital: el so estrident dun timbre, un avis de la megafonia, una veu que sleva, uns passos apressats. I nosaltres abracats, a fosques en l'in- terior d’aquell servei hospitalari amb olor de desinfectant, Dos éssers atrapats entre el desconsol i la impoténcia; dues criatures amargades, solitaries, que, de la manera més inespe- rada, es trobaven amb un bri de calor huma, un balsam que conhortava l’angoixa dels seus cors. El nus que feia temps sentestava a oprimir-los la gola es desfeia al conjur d’aquella abragada calida. Semblava casual i involuntari que els malucs de la xica es premeren suaument contra la meua pelvis i que aquesta li fera subtilment el joc. Varoma etéria dels seus cabells comengava a acaparar-me. Vaig sumir el rostre entre aquell bolic fosc i sedds i el meu cor comenga a trontollar enmig d’una onada intensa de calor. Calma, vaig dir, no sé si per a mi o en veu alta. I aleshores tot s'esdevingué en una revolada. Era com si de sobte s}haguera obert l'estoig que contenia els impulsos més urgents i primaris, els delers més profunds, més urgents. Ella es premia més i més contra mi i jo Iliscava la ma per la seua esquena esculpint les corbes sinuoses d’aquell cos que, per moments, se'm lliurava. Com en un somni, vaig pressionar les natges dures contra Ja meua pelvis que a penes cobria la lleugera roba hospitalaria. Segui el primer bes, profund, de sobte interromput, ide seguida un 211Era un risc que potser pagara la pena cérrer, al capdaval] no tenia res a perdre. Em va prometre telefonar-me tot seguit i contar-me el resultat de la gestis. Com que haviem quedat a sopar a les onze, abans de pujar vaig fer un poc de temps passejant per la vorera. Deu minuts després em telefonava molt euforic. Havia parlat amb Xavi i aquest li havia contestat amb evasives. Ell no sabia res de la qiiestid, li havia dit, i havia estat molt contundent en afirmar-ho. Gairebé li havia Penjat el telefon i Rafa shavia quedat molt decebut. Perd encara no havien passat cinc minuts quan li va telefonar una xica en nom del sindicat, citant-lo per a la una de la matinada. EF] loc no coincidia ni amb el de Raiil ni amb el meu. Em vaig alegrar per ell, perd saber que aquella nit hi hauria, si més no, tres reunions simultanies, em féu plantar les orelles. Durant el sopar, les meues amigues em preguntaren sj havia pres alguna mesura per a aquella ocasié. Si has buscat alguna ajuda, ja saps, el que et vam recomanar, digué Conxa que dubtava que aixf féra. Vaig dir que no, que no havia fet res, perd que no patiren, que aquesta vegada estava segur d’aconseguir-ho. I elles em miraren amb commiseraci6. —No escarmentaras mai. Els vaig demanar que no continuaren aquella conversa i, per tal de concloure-la, vaig recérrer al meu cinisme. =No m’importa el que passe. Trauré la placa amb els meus merits propis o no la trauré. Aix{ vull fer-ho. I us demane que no en parlem més. Callaren. Sabia el que estaven pensant, perd mhavia pro- posat seguir fidelment les recomanacions del sindicat. Si no mbhavia sincerat amb Coco, tot i el que em jugava amb aquell silenci, res no justificava que ho fera amb elles. 214dicat i quatre o cine sindicalistes joves que l’assistien. N’érem una trentena, d’opositors, i alg va comentar reservadament que alld era un bon presagi, que de segur que érem els privi- legiats perqué a la reunio del sindicat nhaviem assistit més de cent. Naturalment, jo no estava tan optimista perqué sabia que, com a minim, hi havia dues reunions més com aquella. Quanta gent sumarien entre les tres? Tot eren dubtes. Coneixia algun dels xicots allf presents i no tots eren, precisament, models d’aplicacié, la qual cosa em confirmava la idea que tenir uns coneixements profunds del temari i una bona preparacié fisica, qualitats que jo tant havia valorat, eren qiiestions totalment secundaries. Vaig intentar no pensar en aix® i restar atent a tot el que passara al meu voltant. També aquesta vegada ens demanaren els carnets i ens escorcollaren buscant mdbils i gravadores, advertint-nos ja @entrada que d’allf no eixiria ningu fins a ’hora de l’examen, He de confessar que aquelles actituds m’humiliaven, perd aleshores ja estava disposat a passar pel que fora. Consumits els preliminars de rigor i després Phaver-nos comminat mil vegades a ser discrets, amb exemples diversos del que ens podria passar si tenfem alguna relliscada, el pre- sident ens va comunicar que tan sols havien pogut accedir a quaranta de les setanta-cinc preguntes de qué constava l'exa- men, D’aquestes, quinze eren sobre legislacié i la resta so- bre funcions especifiques de bomber. Aquestes tltimes eren les preferides pels opositors. Es tractava d’un temari amé i, per poc que ’haguérem estudiat, de relativament facil com- prensié. Mentre que les referides a la legislacié eren preguntes molt més arides i dificils d’aprendre. Per aquesta ra6, quan el responsable del sindicat va concretar que les quaranta pre- 216