El sistema electoral espanyol: un sistema proporcional? per Y.

Armero

A priori, la resposta ràpida a la qüestió plantejada, i partint de l’opinió majoritària, tant

de politòlegs com de la multitud d’estudis realitzats, és que no. De fet, tots els sistemes
electorals, en major o menor grau, apunten a que la desproporció (Muñoz;2016), ja
que, ni tots els vots rebuts en unes eleccions pels partits polítics acaben convertint-se
en escons, ni tots els escons tenen el mateix valor nominal de vots. Les normes i
formules aplicades que conformen cada sistema electoral esdevenen definitives per
què el repartiment del poder polític parlamentari sigui més o menys equitatiu en relació
a l’opinió expressada pels electors en les urnes. L’objecte d’aquest escrit és el
d’argumentar, convenientment, la resposta oferta a l’inici. A partir de l’anàlisi d’alguns
dels elements més importants que configuren el sistema electoral espanyol es podran
observar certes causes que provoquen la mencionada manca de proporcionalitat entre
els vots dels electors i la configuració i distribució final del poder entre les diferents
formacions polítiques.
En primer lloc, i abans d’aprofundir en el cas espanyol, es fa precís mencionar que, en
general, la configuració dels sistemes electorals és complexa i, per tant, són molts els
aspectes que influeixen en la normativa electoral dels països. Des de la magnitud de la
circumscripció electoral, o nombre de representants que corresponen a cada districte
electoral; fins a la forma de la candidatura i la forma de vot, la barrera legal o la
fórmula electoral emprada per convertir els vots en escons. Tots aquests elements
acaben incidint, no només en els resultats electorals i en la conformació del sistema de
partits, sinó que esdevenen cabdals en la distribució del poder del país i en la seva
estabilitat política (Nohlen; 2004:10).
Concretament, les bases normatives del sistema electoral espanyol, creades per a les
primeres eleccions de l’etapa de transició democràtica, moltes de les quals romanen
vigents a l’actualitat, es remunten a la Llei 1/1977, de 4 de gener, per a la reforma
política. En ella, s’estipulen les normes que regulen les eleccions, tant dels membres
del Congrés dels Diputats com dels components del Senat, existint algunes diferències
entre ambdues cambres. Així, mentre que les eleccions del Senat són a partir de llistes
obertes, no bloquejades, i la fórmula emprada per assignar els escons dels senadors
és majoritària, la dels membres del Congrés es realitza mitjançant llistes tancades i
bloquejades i la fórmula de tipus proporcional corregida (Wynants;2010:31), la d’Hondt,
amb una barrera legal del 3% dels vots vàlids emesos en les circumscripcions, de tal
manera que, per a formar part en la distribució d’escons, els partits han de treure un
nombre de vots mínims, superiors a aquest 3% del total de vots vàlids. D’altra manera,
queden sense representació parlamentària.
Però, tot i que l’aplicació del mètode d’Hondt “premia” als partits més votats i “castiga”
als menys votats, l’opinió d’alguns estudiosos sobre el problema de la
desproporcionalitat, en el cas espanyol, és que es troba fortament relacionat amb el
nombre de circumscripcions electorals i/o amb la variació en la magnitud d’aquestes, el
que es coneix com a biaix majoritari o biaix de participació, i conseqüentment, amb el
nombre de vegades que s’utilitza la fórmula d’Hondt1. A Espanya, la circumscripció
determinada per la Constitució, és la província, tant per a l’elecció del Senat com per a

1 Dieter Nohlen expressa que el problema de la desproporcionalitat del sistema electoral espanyol es produeix pel fet que la
fórmula proporcional d’Hondt s’utilitza en cinquanta ocasions, en lloc d’una com passaria amb una única circumscripció, degut a
l’alt nombre de circumscripcions existents, per la qual cosa, el major efecte desproporcional l’exerceix la “distritació”, incomplint
amb la funció de la representació i produint-se una distorsió proporcional, en tant que no integra mecanismes de compensació. Font:
Dieter Nohlen (2015) Quince ensayos y una entrevista [PDF en línea] (p.87)
1
la del Congrés. En quant a l’elecció dels senadors, una part s’escullen de forma directa
(dos-cents vuit en total), i un altre grup són designats per les assemblees legislatives
de les comunitats autònomes2 però, a diferència del que passa al Congrés, la
Constitució estipula una magnitud3, de cinquanta-nou circumscripcions4.
En referència a l’elecció del Congrés, del total dels tres-cents cinquanta diputats
necessaris, l’elecció d’una part d’aquests (cent-dos) queda determinada per la
LOREG5, mentre que la resta (dos-cents quaranta-vuit diputats) es distribueixen en
proporció al nombre d’electors de cadascun dels districtes electorals, del que resulten,
una gran majoria de circumscripcions petites. Però, on resideix la desproporcionalitat?
Com expressa Rodon, l’existència d’un nombre tant gran de petits districtes afavoreix a
aquells partits d’àmbit estatal que guanyen en les zones amb un cens de participació
de vot menor6 (Rodon;2009:114). Segons això, la distorsió entre escons per
circumscripció i el seu pes censal és present a ambdues cambres, tot i que en el
Senat, el grau de desproporcionalitat és superior, en tant que la fórmula utilitzada és
majoritària i el nombre de districtes electorals, major.
L’explicació a tal desproporció es troba en l’origen contextual del sistema electoral (la
transició democràtica) i en els interessos d’aleshores. L’objectiu era el de beneficiar els
partits conservadors (de dreta o centre-dreta), més propers a l’àmbit rural i a la majoria
de províncies petites, en detriment dels partits progressistes i/o urbans (d’esquerres o
centre-esquerra) més votats en les províncies amb major nombre d’electors inscrits
(Rodon; 2009:110). Així doncs, la desproporció, més que produir-se per l’ús del
mètode d’Hondt, apareix pel biaix majoritari i el gran nombre i variació de
circumscripcions existents, manifestant-se de forma clara en la relació entre el
percentatge dels vots obtinguts per cada partit i la seva correspondència en escons al
Congrés (Wynants;2010:35).
Un exemple es pot veure a la taula de l’enunciat, la qual mostra els resultats electorals
del Juny de 2016, amb l’aplicació del mètode d’Hondt i la barrera legal del 3%. Amb el
sistema vigent de circumscripcions variables (a l’esquerra), les dues principals
formacions polítiques d’àmbit estatal treuen un percentatge d’escons molt superior al
de vots (PP, un 33,03% de vots que es tradueixen en un 39,1% d’escons; PSOE, un
22,66% de vots obtinguts i una representació parlamentària del 24,3%), produint-se
una sobrerepresentació d’aquests grans partits, enfront la infrarepresentació d’altres
formacions polítiques com C’s (un 9,1% d’escons davant un 13,05% de vots). D’altra
banda, alguns partits petits d’àmbit estatal com PACMA no obtenen cap representació
al Congrés. D’altra banda, amb una circumscripció única (a la dreta) i amb la mateixa
fórmula de conversió, els resultats variarien notablement, reduint-se els escons dels
dos grans partits majoritaris (el PP molt més que el PSOE), mentre que la resta de
formacions polítiques estatals com PODEMOS, C’s o PACMA, en sortirien
beneficiades, obtenint més representació parlamentària, tot i que els menys votats

2 En aquest cas, s’assigna un senador per comunitat autònoma més un d’extra per cada milió d’habitants en el territori de la
província. Font: Sven Wynants (2009) “Lectura 4: Les regles de joc de la democràcia espanyola » (p.33)
3 En el cas del Senat, la Constitució estipula un nombre de quatre senadors per cada província (Ceuta i Melilla, dos senadors
cadascuna; Gran Canària, Mallorca i Tenerife, tres cadascuna; les illes menors, un senador cadascuna) Font: Sven Wynants (2009)
“Lectura 4: Les regles de joc de la democràcia espanyola » (p.33)
4 El nombre de circumscripcions és major que en el Congrés perquè, a més de comptar Ceuta i Melilla, cada illa de les províncies
insulars constitueixen una circumscripció diferent. Font: Sven Wynants (2009) “Lectura 4: Les regles de joc de la democràcia
espanyola » (p.33)
5 Davant el gran nombre i la variada magnitud de circumscripcions establertes (52 en el cas del Congrés), la LOREG estipulà dos
diputats per província (menys Ceuta i Melilla, amb un), independentment del nombre d’electors o de la seva població. Font: Sven
Wynants (2009) “Lectura 4: Les regles de joc de la democràcia espanyola » (p.32)
6 Tal com indica Rodon, els diferents estudis coincideixen en el fet que la participació de votants varia segons la mida de la
circumscripció, resultant que en els districtes petits, la taxa d’abstenció és quasi dos cops la taxa de circumscripcions com Madrid o
Barcelona. Font: Toni Rodon (2009) “El sesgo de participación en el sistema electoral español”. (p.114)
2
continuarien sense obtenir el mínim de vots necessaris. Resumint, la simulació mostra
que amb el sistema de circumscripció única, la relació entre percentatge de vots i
d’escons és més proporcionada, del que s’extreu que, mentre més grans són les
circumscripcions, el sistema esdevé més equitatiu.
Com s’ha comprovat, la enginyeria electoral aplicada en el sistema electoral espanyol
és la causant de la sobrerepresentació i la infrarepresentació, tant de partits, com de
circumscripcions, distorsionant la desitjable proporcionalitat i afavorint els sectors
conservadors del país. Així, el biaix majoritari i conservador del sistema electoral
espanyol queda reforçat per un gran nombre de circumscripcions petites, tot i que la
teoria política defensa que amb una magnitud de circumscripció major, més
proporcionals són els resultats electorals. D’altra banda, s’ha mostrat com es
disminueix l’efecte proporcional de la fórmula d’Hondt: en el cas de les
circumscripcions reduïdes, perquè dificulta la presència de més de dos partits en
quedar eliminats els menys votats, i a més, pel gran nombre d’ocasions que s’utilitza.
En definitiva, es pot dir que, tot i que en origen el sistema electoral es creà sota unes
condicions innegociables, responent a les exigències d’un context com el de la
transició democràtica, actualment, amb una democràcia ben establerta i una nova
situació política i social, la solució passa per una reforma electoral que permeti
adequar el sistema a les noves demandes i realitats del país. Potser, no és possible
aconseguir l’ideal “d’una persona, un vot”, però el més just és aproximar-s’hi.
Bibliografia / Webgrafia
CARRO, D. (27-juny-2016) “El sistema de circunscripción única tampoco habría
provocado el “sorpasso” “ [Article en línia] Sección Política. Los Replicantes. [Data
consulta: 21/05/2017] Consultat a: http://www.losreplicantes.com/articulos/resultados-
sistema-circunscripcion-unica-elecciones-26j/
M.J. (27-juny-2016) “¿Cuántos votos le cuesta un escaño a cada partido? [Article en
línia] El País. [Data consulta: 21/05/2017] Consultat a:
http://politica.elpais.com/politica/2016/06/27/actualidad/1467014352_924244.html
MUÑOZ, D. (13-gener-2016) “La proporcionalidad electoral en España” [Article en línia]
Política AHORA. [Data consulta: 21/05/2017] Consultat a:
https://politicahora.es/2016/01/13/la-proporcionalidad-electoral-en-espana/
NOHLEN, D. (2004) Sistemas electorales y reforma electoral. Una introducción.
Biblioteca de la Reforma Política Nº4. Perú: Asociación Civil Transparencia;
Internacional IDEA. ISBN:9972-9776-2-5
NOHLEN, D. (2015) Ciencia política y justicia electoral: Quince ensayos y una entrevista
[en línia]. México: Universidad Nacional Autónoma de México, Instituto de
Investigaciones Jurídicas. [Data consulta: 20/05/2017] Consultat a:
https://biblio.juridicas.unam.mx/bjv/detalle-libro/3963-ciencia-politica-y-justicia-
electoral-quince-ensayos-y-una-entrevista
RODON, T. (2009) “El sesgo de participación en el sistema electoral español”. En: Reis:
Revista española de investigaciones sociológicas, núm. 126, 04/2009. ISSN 0210-
5233
W YNANTS, S. (2009) “Lectura 4. Les regles de joc de la democràcia espanyola” A:
Teories i Sistemes polítics. Lectures. Barcelona: FUOC. ISBN: 978-84-692-3349-8