Revi

stadelCer
cledeBel
lesArt
sdeLl
eida Núm.45 PRESOSPOLÍTICSAL’ESPANYACONTEMPORÀNIA
2
 EDITORIAL 3

4 ENTREVISTA
JESÚS NAVARRO GUITART
F r a n c e s c G a b a r r e l l i A l b e r t o Ve l a s c o

La creació sempre ha estat en el punt de mira del

poder, en tant que pot activar la seva crítica i qüestionar
PRESOS POLÍTICS A 9 el seu exercici.

REVISTA DEL
L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
CERCLE DE
BELLES ARTS EL dossier que mai
Núm. 45, juliol 2018 no hauríem volgut publicar
PVP 5 e
Francesc Gabarrell
President 14 Por a les arts, a la cultura,
Jaume Vilella La Ley de Seguridad Ciudadana ha permès que s’ampliïn,
de manera monstruosa, els motius de delicte fins a al lliure pensament
Direcció arribar al simple fet d’expressar una opinió o dur a Jordi Cuixar t,
Francesc Català terme actes pacífics de desobediència civil.
L’art, la cultura i el lliure pensament sempre han fet por
Cap de redacció als règims totalitaris, i el que vivim avui i aquí no n’és
Òscar Flores La República de les Arts 16 una excepció.
Consell de redacció T xe l l B o n e t
Francesc Gabarrell
Xesco Guillem Es parla molt de la utilitat de l’art. De vegades, una
Teresa Ibars de les millors coses que pot fer art, i de les més
Manel Plana interessants, és justament la de fer nosa.
Joan Talarn
Margarida Troguet 19 Motivacions i perquès
Alberto Velasco Ta t x o B e n e t

Editor gràfic L’establishment ha intentat fer-se seu diverses vegades,

i fotografia sense aconseguir-ho, Santiago Sierra, perquè ell és un
Oriol Rosell exercici de coherència molt notable.

Col·laboradors Tres perversions de la censura 22

Jesús Navarro Joan Maria Minguet
Francesc Gabarrell
Alberto Velasco Hannah Arendt ja ens ho va dir: “El pensament és l’únic
Jordi Cuixart
antídot contra la massificació i el conformisme, que són
Txell Bonet
Tatxo Benet les formes modernes de la barbàrie.”
Joan Maria Minguet 26 Presos políticos en la España
Estudio Santiago Sierra contemporánea
Jordi Escuer
David Ferragut Estudio Santiago Sierra
Iolanda Dolcet
Manel Plana El sistema que habitem és per definició injust, insolidari i
Carles M. Sanuy desigual. Cap govern admet l’existència de presos polítics
Rafa Ariño DIVERSÀRIUM 32 a les seves presons, però això no vol dir que no els tingui.

Coordinació dossier Mantenir-se en equilibri...

Alberto Velasco
Portada
Rafa Ariño
Edita: Cercle de Belles Arts
C/ Major, 24 · 25007 Lleida
Tel. 973 243 725
info@cerclebellesarts.com
Disseny: D·Disseny
Coordinació de l’edició
i impressió: Arts Gràfiques
Diputació de Lleida
Dipòsit legal: L-127-1990
ISSN: 1576-8368
ARTS no es fa responsable dels
escrits publicats, l’opinió dels
quals reflecteix exclusivament el
criteri del signant.
Amb la col·laboració de:
Jordi Escuer
CIRCPICAT: El festival que va creixent, i es va anant
consolidant, ja es fita obligada en el panorama de les arts
escèniques de Lleida. 34 La intel·ligència de la màquina:
estètica i metafísica dels videojocs
David Ferragut
De la mateixa manera que el cinema ens va fer repensar
el món, i va acabar sent considerat un nou art, amb
Efervescència sonora de Ponent 37 els videojocs, de segur que acabarem veient el mateix
Iolanda Dolcet procés.
En aquests darrers anys, el talent de molts joves del
nostre territori ha fet que ens trobem davant un
panorama musical renovat i que avança amb pas segur.
40 Donasses i homenots
Manel Plana
Les empreses familiars són el tipus d’empreses que
representen un lloc on hi ha una barreja molt forta de
gestió, família i emocions.
COSES QUE HE LLEGIT 42
“Narciso en el acorde
último de las flautas”,
de Leopoldo María Panero
Carles M. Sanuy
A Narciso..., Leopoldo María Panero, considerat el darrer
44 PORTFOLIO
poeta maleït de la lírica espanyola, fixa les bases de la Rafa Ariño
seva poètica.

ACTIVITATS 46

3
 EDITORIAL
Ens trobem, desgraciadament, en un d’aquells moments en
què la història s’entossudeix a posar-nos davant d’un espill
que en absolut ens retorna una imatge neta i concreta del que
esperàvem de nosaltres mateixos. Les actuals circumstàncies
fan que molts dels qui no vam viure la duresa de la dictadura
perquè érem massa joves ara ens fem una idea exacta de
què és la vulneració de les llibertats individuals i col·lectives,
precisament perquè s’estan tornant a vulnerar. I és que,
malgrat les paraules buides d’alguns polítics que diuen que
lideren aquesta democràcia amb peus de fang en què ens fan
viure, estem contemplant com es perd allò que pensàvem que
ens era propi: els drets polítics i la llibertat d’expressió.
Com deia la clarivident Mercè Rodoreda en una carta a
Joan Sales l’any 1977, poc després de la mort del dictador,
“perquè, com que el país no és demòcrata, no és possible
que la democràcia vagi bé”. Quanta raó tenia, l’escriptora,
i com es va demostrant, dia sí dia també, que allò que s’ha
anomenat “transició” no ha estat un procés net ni definitiu
per posar fi a un règim que ara se’ns gira novament en
contra. Per una banda, i continuant amb Rodoreda, perquè
“la nostra aspiració tan justa i tan humana de néixer i de
morir catalans ens sigui reconeguda per sempre de sempre”,
actualment hi ha persones a l’exili o a la presó. Situacions,
ambdues, difícilment justificables per a cap demòcrata. I, per
l’altra, estem contemplant amb estupor com es persegueix i es
criminalitza uns creadors que, pel sol fet d’expressar lliurement
la seua opinió i d’exercir el dret a crear sense condicionants, es
troben amenaçats i jutjats de manera absolutament repressiva.
En política hem de poder plantejar i lluitar per les aspiracions
que les persones tenim. En el terreny de la creació, la llibertat
d’expressió total i fins i tot la provocació són imprescindibles.
La presó dels dirigents polítics i de certs líders de la societat
civil, la persecució de músics i altres creadors i la utilització de
la violència en contra de tots els qui tenim una idea política
determinada ens demostren que aquesta és la història d’un
absurd i que hi ha motius més que suficients perquè els partits
que són al capdavant de les nostres institucions escoltin el que
reclama la població que, de manera insistent, vol república i
vol girar full a un estadi polític que, d’ençà de l’1 d’octubre,
no té marxa enrere.
Amb aquest número de la revista ARTS, precisament volem
defensar, de manera aferrissada, dos béns que, en definitiva,
són un de sol. La llibertat col·lectiva i la llibertat individual.
L’una i l’altra són les dues cares del que hom entén que és i del
que hom vol que sigui la democràcia.
5

Director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida
Dins el cicle de taules rodones que el
Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal
va organitzar al voltant de l’exposició
Presos polítics a l’espanya contem-
porània vas moderar la primera taula,
“Creació i censura”. Recordem que hi
participaven Francesc Serés, escrip-
tor i director de FABER; Joan Maria
Minguet, professor d’Història de l’Art
Contemporani i d’Història del Cinema
a la Universitat Autònoma de Barcelo-
na; Pilar Parcerisas, historiadora, crítica
d’art i comissària d’exposicions, i Josep
Miquel Arenas, Valtonyc, raper (ara a
l’exili).
Què et porta a participar activament
en una taula rodona al voltant d’un
missatge tan contundent com la cen-
sura en l’àmbit creatiu?
Estic convençut que, com a professional
de la cultura, és imprescindible mante-
nir un compromís ferm amb la creació i
defensar-la contra aquells elements que
puguin condicionar o impedir el seu
lliure i ple exercici i, de manera conse-
güent, la seva divulgació. Com a ciuta-
dà, entenc que, a més, és un deure cívic
i profundament democràtic la defensa
d’un dret fonamental com és la llibertat
d’expressió.
Creus que, en els darrers temps, la cre-
ació contemporània està sota control?
Fins a quin punt?
6
ENTREVISTA
JESÚS NAVARRO GUITART
T E X T: F R A N C E S C G A B A R R E L L
I ALBERTO VELASCO
La creació, no només la contemporània,
sempre ha estat en el punt de mira del
poder en tant que pot activar la seva crí-
tica i qüestionar el seu exercici. I quan
parlo de poder no em refereixo al poder
entès únicament en termes polítics, sinó a
totes les manifestacions en cadascun dels
nostres àmbits de relació social. Certa-
ment, en contextos democràtics, com els
dels països europeus, haurien d’existir els
mecanismes necessaris per guarir la cre-
ació de la manipulació i les ingerències
del poder. Però, malauradament, en els
darrers temps s’han produït en el nostre
país alguns episodis que parlen d’un re-
trocés preocupant en l’exercici lliure de la
creació i que posen en dubte la creença
que havíem assolit els valors propis d’una
societat democràtica i tolerant. El fet que
la censura, i el que és més greu, la repres-
sió, que suposa anar un pas més enllà,
entrin en escena, amb penes de presó
per a alguns creadors, és absolutament
lamentable.
Quines conclusions pots extreure del
que es va dir i comentar en la taula ro-
dona que vas moderar?
Crec que bàsicament es va fer patent la
necessitat que com a societat avançada
assolim el compromís de defensar el lliure
exercici de la creació contra aquells que,
des de posicions absolutament intole-
rants, volen encotillar-la, amb l’excusa de
suposats delictes d’opinió o ofenses a la
moralitat, conceptes molt perillosos des
de tots els punts de vista. Com el delic-
te d’odi, del qual es fa una interpretació
absolutament esbiaixada, especialment
a Espanya, tal com han denunciat de-
terminades instàncies europees darrera-
ment. Certament, la llibertat d’expressió
i d’opinió pot entrar en col·lisió amb
altres drets, i cal ser-ne curosos, però la
creació necessita eixamplar al màxim les
seves possibilitats per complir amb la seva
funció reveladora i pertorbadora de les
consciències.
A banda de la que vas moderar, el Mu-
seu de Lleida va organitzar dues taules
rodones més al voltant de la mateixa
exposició: “Llibertat d’expressió, cen-
sura i política” i “Educar en la llibertat
d’expressió”. Quina és la valoració que
en fas de totes dues?
Vaig poder assistir només a la primera, en
la qual es va insistir en les idees que ja he
expressat. És evident que la situació po-
lítica que estem vivint va condicionar el
debat i el grau d’emotivitat que planava
a la sala. La referència als presos polítics
catalans, que ha estat a la fi el desenca-
denant de la censura en el cas de l’obra
de Santiago Sierra, va ser l’element cata-
litzador de moltes de les intervencions.
Però el que més em va cridar l’atenció és
l’evidència d’un renovat apoderament de
les persones en relació amb la seva con-
dició de ciutadans, amb tot el que això
Foto: Jordi V. Pou.

7

implica en termes de defensa no només
de la llibertat d’expressió, sinó d’aquella
que és, des del meu punt de vista, més
important i gairebé prèvia, la llibertat de
pensament.
Existeixen casos similars als de la peça
de Santiago Sierra a la fira ARCO. Se-
gurament el més conegut és el de
l’obra de l’artista austríaca Ines Dou-
jak, “Haute Couture 04 Transport”,
que va provocar la cancel·lació de l’ex-
posició La bèstia i el sobirà al MACBA.
Creus que són casos aïllats o hi ha una
mena de cicle en tot plegat, un factor
històric que res té a veure amb el pas
dels anys?
A la taula rodona que vaig moderar es
van citar uns quants casos històrics que
mostren aquesta tradicional confronta-
ció entre creació i poder. Podem recor-
dar aquí els de Miquel Àngel, amb el seu
judici final, un exemple de la censura en
mans del client, força comú en la història
de la creació. Després, ja des d’un punt
de vista més contemporani, ens trobem
amb casos com el d’Édouard Manet, amb
les obres Olympia i Esmorzar sobre l’her-
ba; el de Gustave Courbet, amb la seva
obra L’origen del món, tots objecte de
censura especialment per qüestions de
moralitat, o el cas de Dread Scott Tyler i la
bandera dels EUA i els casos més recents
de censura artística com el ja citat del
MACBA, que entren més en qüestions de
8
(...) tradicionalment, els
detentors del poder i del
“statu quo” han trobat en
la censura una eina per me-
diatitzar les relacions amb
els individus i els col·lectius
perquè res canviï.
simbologia política. L’art aborda sovint
allò que socialment s’amaga i qüestiona
els discursos culturals hegemònics; per-
met, en definitiva, pensar el món d’una
altra manera. És per això que tradicional-
ment els detentors del poder i del statu
quo han trobat en la censura una eina per
mediatitzar les relacions amb els individus
i col·lectius perquè res canviï.
Una de les taules rodones celebrades al
Museu de Lleida al voltant de l’obra de
Santiago Sierra, moderada per Jesús Na-
varro. Foto: Alberto Velasco.
En el cas concret de l’obra Presos polí-
tics a l’Espanya contemporània, quina
és la teva visió, com a especialista en
art contemporani, d’aquesta peça?
L’obra de Santiago Sierra sempre s’ha
caracteritzat per problematitzar determi-
nats aspectes de la realitat contemporà-
nia, especialment de l’economia capita-
lista, amb una obra clarament política i,
en ocasions, decididament dura des del
punt de vista de la seva formalització en
instal·lacions i, sobretot, performances. La
seva obra, però, no ha estat exempta de
crítica, bàsicament pel fet de reproduir
aquelles activitats que sovint denuncia.
No és el cas d’aquest obra, d’una gran
simplicitat formal però alhora contun-
dent, on allò que adquireix protagonis-
me és el discurs eminentment polític i de
denúncia.
Fins a quin punt la polèmica generada
al seu voltant enriqueix el seu discurs i
la dota d’una nova missió?
Jo diria que ha estat definitiva, per tot allò
que ha acabat posant en joc. En primer
lloc, la polèmica ha donat no només més
visibilitat a allò que es volia amagar, que
era aquest punt cec de la democràcia a
Espanya que són els presos polítics, sinó
que ha arribat a parcel·les de la realitat
a les quals l’art generalment no hi acce-
deix. Algunes instàncies no entenen en-
cara que la censura no casa gaire bé amb
el segle XXI, caracteritzat per la viralitat i
la multiplicació, que l’intent d’amagar o
censurar una informació produeix l’efecte
oposat. Un fet que a Catalunya, a més,
ha adquirit una dimensió especial, per-
què ha fet que molta gent hagi descobert
que, a banda dels polítics catalans, hi ha
un nombre significatiu de persones em-
presonades per motius ideològics que,
Foto: Jordi V. Pou.
d’una altra manera, serien absoluta-
ment oblidades. En segon lloc, la reac-
ció censora ha acabat donant legitimi-
tat al discurs artístic com a eina per a la
denúncia social i política i, per tant, en
cert sentit, l’ha reforça.
Creus que Santiago Sierra va provo-
car, volgudament, el que va passar al
voltant de la seva obra?
No ho sé, però tampoc ho considero re-
llevant. En determinats mitjans s’ha estès
la idea de l’existència d’una conspiració
entre l’artista, la galeria, la fira i el col·
leccionista que l’ha acabat comprant,
implicant fins i tot la seva productora.
Si fos així, tots ells han demostrat un
ple domini dels mecanismes del mercat
i una perspicaç visió de com utilitzar a
la contra els aparells de la censura. Ara
estic interessat per veure com el sistema
de l’art és capaç d’assimilar i neutralitzar
la polèmica.
Fes-nos, si us plau, una valoració de les
diferents reaccions arran del conflicte
amb ARCO.
La de la classe política?
Crec que majoritàriament s’han mogut
entre la indiferència i l’acostament inte-
ressat a una polèmica aparentment ar-
tística, un àmbit al qual normalment no
donen valor, o fins i tot ignoren.
La de la mateixa fira?
IFEMA és una instància de poder que
encara actua d’una manera matussera i
gratuïta. La fira, per la seva banda, s’ha
vist superada per la situació.
La de la galerista de Santiago Sierra?
Crec que malgrat que és una de les gale-
ristes de referència en art contemporani
a Espanya, també s’ha vist superada per
la situació.
La de la resta de galeristes partici-
pants a la fira? Recordem que només
un va retirar les seves obres d’ARCO.
La dels galeristes ha estat una reacció
previsible. Els esforços per ser-hi presents
i la voluntat de seguir-hi sent, la inversió
i el treball esmerçats, han estat decisius
per a l’adopció d’una actitud distant,
no exempta, però, de crítica. En el cas
dels artistes, efectivament, només un va
retirar les seves obres. Tot plegat parla
del fet que perquè hi hagi censura hi ha
d’haver no només algú que l’exerceixi,
sinó també algú o, per extensió, una
societat, que, en un grau o en un altre,
l’accepti.
L’historiador de l’art, l’especialista en
qualsevol àmbit de la creació contem-
porània, el creador no pot romandre
callat davant aquest tipus de proces-
sos de limitació i censura. Quina creu
que és la millor manera d’afrontar-los?
Jo crec que amb valentia, una vegada es
fan presents aquests processos. Perquè
una actitud contrària ens empobreix
tots plegats com a societat. Crec que la
millor manera d’afrontar-los és precisa-
ment exercint allò que la censura intenta
combatre, que és la llibertat de pensa-
ment i la d’expressió.
Quina és l’anàlisi que se n’ha de fer?
Jo crec que bàsicament són dues: d’una
banda, la necessitat d’aprofundir en el
coneixement dels mecanismes de la cen-
sura, tant la que s’exerceix obertament
com aquella més oculta, per poder bastir
les eines necessàries de protecció de la
lliure creació, de l’altra, incidir més en un
altre aspecte directament relacionat i del
qual es parla poc, i que a mi em preocu-
pa especialment, com és l’autocensura,
que pot ser fins i tot més preocupant.
A la taula rodona recordava una de les
cites de Goytisolo sobre aquest tema
quan criticava el sistema d’autocensu-
ra i atrofia intel·lectual del franquisme,
que condemnava a tothom a l’art sinu-
ós d’escriure i llegir entre línies, i feia
referència a la dificultat de despren-
dre’s del policia interior que s’acabava
instal·lant dins de cadascú. I em ve al
cap aquesta imatge també quan pen-
so en el joc que de vegades s’estableix
amb la dependència de les subvenci-
ons o les relacions amb determinades
institucions.
9
D’esquerra a dreta, Valtonyc, Francesc Serés, Joan Maria Minguet, Pilar Parcerisas i Jesús Navarro, just abans de començar una de les
taules rodones celebrades al Museu de Lleida al voltant de l’obra de Santiago Sierra. Foto: Alberto Velasco.
Creus que Santiago Sierra ha d’estar
satisfet amb la dimensió global que ha
adquirit la seva obra?
Segurament. Malgrat la situació estra-
nya generada, tot plegat ha acabat per
activar l’obra i l’ha dotat d’un contingut
afegit que segurament ni ell mateix ha-
via previst.
I per acabar, en el teu vessant de di-
rector d’una institució museística,
com valores el gest simbòlic de Tatxo
Benet d’exposar la peça de Santiago
Sierra al Museu de Lleida?
Potser no és el lloc més adient per acollir
mostres d’art contemporani a Lleida.
Crec que, a més, amb aquest gest, d’altra
banda absolutament legítim per part
del propietari, s’ha donat continuïtat a
una certa dimensió política de la peça,
encara que situada en un altre terreny
de joc. Entenc, però, que l’oportunitat
de presentar-la aquí, amb el que suposa
d’èxit mediàtic i de públic, pugui actuar
10
com una mena de reparació moral al
greuge patrimonial que va patir el Museu.
Creus que és encertat vincular el dis-
curs repressiu que relata l’obra de
Santiago Sierra a l’espoli institucional
que va patir el Museu en relació amb
les obres de Sixena?
La vinculació d’ambdós temes s’ha efec-
tuat en base a un context social i polític
determinat que relaciona exclusivament
qualsevol moviment regressiu de les lli-
bertats que estem vivint des de ja fa un
temps a la confrontació Catalunya-Es-
panya. Mostrar-la al Museu de Lleida ha
subratllat aquesta altra dimensió política.
Però alhora crec que aquesta vinculació
modifica el sentit de l’obra. Deixa de cos-
tat en certa manera allò que denuncia,
l’empresonament de persones de tota
condició per les seves idees, fonamental-
ment vinculades a posicions d’esquerres,
i se la vincula a un altre fet, que no per
deplorable, poc té a veure, des del meu
punt de vista, amb la censura, la llibertat
d’expressió i els presos polítics.
Ara que, en principi, s’ha de començar
a executar el projecte del nou Museu
d’Art de Lleida, creus que l’obra de
Santiago Sierra hi tindria cabuda?
Bé, crec que és evident que una obra que
ha assolit la dimensió cultural i artística
com la que ha tingut la seva obra té inte-
rès per a qualsevol museu d’art contem-
porani. De fet, algunes de les obres que
actualment exploren aquesta dimensió
política estan presents en la nostra col·
lecció, com en el cas de Núria Güell, que,
per cert, juntament amb Levi Orta, tam-
bé va ser objecte de censura l’any 2015
per haver denunciat l’existència d’un
franquisme endèmic a Catalunya.
El Museu estaria disposat a integrar-la
a les seves col·leccions?
Segurament, i ajudaria a reforçar aquest
línia de treball a què feia referència i a dei-
xar testimoni del que, sens dubte, ha estat
una obra que s’ha transcendit a ella ma-
teixa en el context de la ciutat de Lleida.
 PRESOS POLITICS
A L ESPANYA CONTEMPORANIA

11
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
EL DOSSIER QUE MAI
NO HAURIEM VOLGUT PUBLICAR
FRANCESC GABARELL
Aquest dossier que ara teniu entre mans sorgeix a partir
de la inauguració de l’exposició Presos polítics a l’Espanya
contemporània (Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, del
7 de març al 22 d’abril de 2018), una mostra dissenyada
exclusivament al voltant de l’obra del mateix nom de l’artista
Santiago Sierra (Madrid, 1966).
Si considerem aquesta exposició com una fita, hi ha un abans
i un després que ens condueix fins aquí. Fins al dossier que
mai no hauríem volgut publicar, fins a aquests quatre articles
d’opinió sobre la vergonya dels presos polítics i la retallada
de llibertats, individuals i col·lectives.
L’abans s’inicia amb l’empresonament dels nois i la noia
d’Altsasu (Oihan Arnanaz, Iñaki Abad, Jokin Unamuno, Adur
Ramírez, Jon Ander, Julen Goikoetxea, Aratz Urrizola i Ainara
Urkijo), dels presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea
Nacional (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez), dels consellers i
conselleres del Govern de la Generalitat de Catalunya (Oriol
Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva,
Jordi Turull i Josep Rull) i de la presidenta del Parlament de
Catalunya (Carme Forcadell).
L’abans són les detencions d’actors i actrius, cantants,
activistes socials, gent que fa piulades i publicacions al
Facebook. L’abans és cru, etern, dolorosament infinit, però
també immediat. I en aquesta immediatesa l’abans és,
precisament, la retirada de l’obra Presos polítics a l’Espanya
contemporània de la fira ARCO 2018 (Madrid).
L’abans ens l’explica el mateix artista, Santiago Sierra, i el seu
estudi, en un article que duu el nom de la peça censurada,
Presos polítics a l’Espanya contemporània:
12
“Es sobre este escenario que nuestra pieza ha cobrado una
dimensión desconocida para una obra de arte. Nuestra
intención no era otra que visibilizar una realidad a la que
nadie quería atender, ‘hacer la vergüenza más vergonzosa
publicándola’, como dirían los situacionistas. Un acto
como el de forzar su retirada confirma de manera precisa
que los presos políticos existen, a la vez que expresa un
pánico atroz a reconocerlo.”
Sense pal·liatius, una anàlisi duríssima destinada a esclafar
les consciències de tots aquells que, gràcies a l’aprovació
de la Ley de Seguridad Ciudadana (altrament coneguda
com a “ley mordaza”), han permès que s’ampliïn de manera
monstruosa els motius de delicte, fins a arribar al simple
fet d’expressar una opinió, o dur a terme actes pacífics de
desobediència civil.
En aquest context, l’obra de Santiago Sierra arriba al Museu
de Lleida. La fita al voltant de la qual es vertebra tot el discurs
d’aquest dossier. I ho fa de la mà de Tatxo Benet, la persona
que adquireix l’obra just abans que sigui retirada de la fira
ARCO.
La seva arribada a Lleida, al Museu, no és casual. Amb motiu
del referèndum de l’1 d’octubre, la capital de Ponent havia
patit un dels pitjors episodis de violència policial que es
recorden. I el Museu de Lleida havia estat (encara no feia
tres mesos) víctima de l’espoli del 155 quan, amb nocturnitat
i traïdoria, la Guàrdia Civil irrompia a les seves dependències
per endur-se 44 peces propietat de la Generalitat de Catalunya
i, sota l’amenaça de les armes i la violència, entregar-les al
govern de l’Aragó.

III Falles Antifeixistes, València. Amb la participació de Pablo Mayoral (La Comuna de Presxs del Franquismo) i Luis Navarro (Estudio Santiago
Sierra). Foto: Pablo Mayoral, La Comuna de Presxs del Franquismo.
La instal·lació de l’obra de Santiago Sierra a les sales del
Museu de Lleida s’inaugura amb polèmica. La polèmica dels
qui ens volen callades i submises. La polèmica dels qui s’alien
amb els repressors, dels qui callen davant les injustícies però
després s’enutgen quan el poble els crida i els retreu la seva
falsedat.
La inauguració de l’exposició, la seva estada a Lleida, és una
grandíssima fita. I així ens ho explica el seu propietari, Tatxo
Benet, al segon article del dossier, Motivacions i perquès.
Des del cor, des de la sinceritat més absoluta, explica les
seves motivacions, les causes (i conseqüències) que el
porten a comprar la peça de Santiago Sierra, una obra que
posa sobre la taula un tema, el dels presos polítics, que una
part de l’Estat Espanyol no pot ni vol assumir. Ni una sola
galeria, i només un artista, van retirar les seves obres d’ARCO
en solidaritat amb Santiago Sierra.
Exhibició espontània de l’obra de Santiago Sierra a la façana d’una
antiga tintoreria a la part alta d’Escaldes (Andorra).
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
“Tot aquest incident, i sobretot la manera en què s’ha
produït, ens dona una idea del nivell de deteriorament de les
llibertats individuals i dels drets fonamentals del ciutadans
en la nostra societat i de com els ciutadans ho hem acceptat
com una cosa normal. Vivim en un món, i jo diria que això
passa darrerament a Espanya amb una notable intensitat,
on hi ha algú que, en nom d’uns suposats interessos
col·lectius, es permet limitar les llibertats individuals.”
El després arriba en forma de tres taules rodones que, amb
el rerefons de la llibertat d’expressió i la censura, es van
organitzar a la mateixa sala del museu on s’exposava la peça
de Santiago Sierra.
I és precisament aquest després, el fruit d’aquests debats i
converses, el que ens porta fins aquí. Hi arribem de la mà
de dues persones que hi van participar directament. El
professor d’història de l’art contemporani i d’història del
cinema de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Maria
Minguet (que va participar en la taula Creació i censura) i
la periodista, activista cultural i companya de Jordi Cuixart,
Txell Bonet (que ho va fer en la taula Llibertat d’expressió,
censura i política).
Malgrat el contingut més analític, no hi ha distància ni fredor
científica en l’article de Joan Maria Minguet, Tres perversions
de la censura, una de les disseccions més esfereïdores que
he llegit mai sobre aquesta malaltia que ens afecta a tots i
totes, malgrat que alguns falsaris diuen que n’estan vacunats.
Quan parlem de censura, com quan parlem de repressió o
violència masclista, la víctima no es pot ficar mai a la picota
de la sospita, ni ningú pot al·legar ignorància. Des del punt
de vista de l’autor, som on som perquè, entre altres raons,
13
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

estem assistint a un desistiment de la cultura en favor de la

repressió.

“Hi ha un gruix de societat que vol viure en la comoditat

o en la conformitat del sistema, encara que el sistema els
estigui arruïnant la vida i, per tant, prefereixen sospitar
de tots aquells que, sense haver comès cap acte violent
o prohibitiu, són atacats per la violència masclista o el
terrorisme d’estat. Estem rodejats de covards i covards
que pensen que tothom és com ells. Costa molt aplicar
aquella màxima de Hannah Arendt: ‘El pensament és l’únic
antídot contra la massificació i el conformisme, que són les
formes modernes de la barbàrie’.”

Com trobem a faltar la veu de totes aquelles i aquells

intel·lectuals d’arreu de l’Estat. Ni un crit, ni una veu alçada.
Només silenci.

El final del dossier és un nou començament. Hi ha tanta

implicació personal en l’article de Txell Bonet, La república
de les arts, que és impossible aixecar la vista del text ni un sol
instant. I, malgrat tot, no parla del malson que està vivint, no

Fotografia d’artista de Santiago Sierra. Foto: Estudio Santiago Sierra.

parla de carcellers. Parla de vida, de revolta. Parla del mateix

Santiago Sierra, parla d’allò de què vol parlar, de llibertat. I ho
fa com a periodista captivada per la potència de les imatges
que li ha tocat viure, i el dolor que aquestes poden transmetre.
El desig, davant d’aquells que se’n riuen i banalitzen el seu
periple personal, és fer realitat un projecte demolidor.

“Fent gala del meu amateurisme, fa temps que em ronda

pel cap fer realitat un audiovisual dins la galeria o centre
d’art que s’hi atreveixi: la projecció d’un pla seqüència de
les 12 hores de viatge d’anar i tornar a Soto del Real per
40 minuts de conversa rere un vidre amb en Cuixart. Com
quan Warhol es filmava hores dormint. Sense les el·lipsis
del llenguatge clàssic. Càmera en mà, cap realització
bonica, avorrit, llarg de nassos, una peça insuportable de
veure, i que hem de viure.”

Sense paraules.

Aquest és el camí que ens ha dut fins aquí. Fins a aquest

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC), durant la inauguració de
l’exposició “Presos polítícs a l’Espanya contemporània”, de Santiago
Sierra, al Museu de Lleida. Foto: Jordi Borràs.
dossier de la ignomínia, fins a aquesta revista dedicada (amb
permís del mestre Minguet) “als tirans de la ignorància”. De
la repressió a la censura, exposada en solitari en una sala del
Museu de Lleida. I, des d’aquesta fins al testimoni d’una gent

14
 PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Tatxo Benet durant la inauguració de l’exposició al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.

asseguda al voltant d’una taula per socialitzar allò que ens
uneix en aquest viatge fastigós: el dolor i la ràbia.
Aquest dossier té quatre veus (sis, perquè no s’entén sense
l’entrevista que fem a Jesús Navarro ni sense l’esfereïdora
aportació de Jordi Cuixart des de Soto del Real), però en
podria tenir moltes més: Francesc Serés, Pilar Parcerisas,
Valtonyc, Bea Talegón, Casandra Vera, Anna Sàez, Belén
Tascón, Jaume Carbonell, Pilar Gargallo, Manel Riu o Raúl
Manzano. I, sobretot, ha estat possible gràcies a l’esforç i la
fúria del company Alberto Velasco. Ell va cridar les veus, ell
va conjurar la tempesta en aquest petit racó de Ponent.
No diré “gaudiu-lo”. No podem gaudir de la misèria i el
dolor. Només diré “llegiu-lo” i, en acabat, citant Joan Salvat-
Papasseit, “escopiu a la closca pelada dels cretins”.

Al fons, Txell Bonet parla amb Jordi Cuixart, empresonat a Soto del Real, durant la taula rodona celebrada el passat 9 d’abril al Museu de Lleida, en
què també participaven Anna Sàez, Cassandra Vera i Bea Talegón. Foto: Josep Maria Currià.

15
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Por a les arts, a la cultura,

al lliure pensament

Jordi Cuixart

Podríem creure que l’espiral repressiva de l’estat contra

artistes, periodistes o activistes és una resposta plena de
ràbia. Sincerament, crec que no és així.

L’art, la cultura i el lliure pensament sempre han fet por als

règims totalitaris, i el que vivim avui no n’és una excepció.

Temen la diferència per por que algun dia els atregui; tenen
por de transgredir perquè els límits els proporcionen un fals
confort; pànic de viure la vida sense xarxa perquè encara no
han conegut el plaer de l’aventura. Prefereixen creure que
l’estat de les coses, i aquesta cosa dels estats, és anterior a
l’inici de la humanitat, en lloc de somiar que un altre món
no només és desitjable, sinó que, a més, també és possible. Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la seva exhibició al Museu de
Lleida. Foto: Laia Navarra.
Per sort sabem que els éssers humans hem anat vencent les
nostres pors, la majoria de les quals infundades, amb el pas tenir ben present que tot és por, només por, ben mirat, ben
dels segles, i que l’única manera possible de superar-les és poca cosa.
Visca la República de les arts!
passant-les.
Jordi Cuixart
Així doncs, els qui sabem que “la realitat és aliada de President d’Òmnium Cultural
l’avorriment”, com diu Jaume Sisa, farem bé de no buscar
l’odi o el rancor en els nostres repressors, i, com deia Gandhi, Presó de Soto del Real, 20 de maig de 2018

16
 PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Treballadors de la Generalitat de Catalunya a Lleida manifestant-se a les portes del Museu de Lleida. Foto: Alberto Velasco.

Carta manuscrita de Jordi Cuixart per a la revista ARTS.

17
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

LA REPUBLICA DE LES ARTS

TXELL BONET

Sempre m’he sentit i em sento atreta per l’art. Atreta i

reconfortada. Jo he anat a buscar l’art, però ell també m’ha
vingut a trobar. En alguns moments, fins i tot m’ha salvat.
Jo hi estic sempre oberta, i ell no deixa de ser generós. I
agraeixo que sigui així. Primer s’estableix aquesta atracció,
una pulsió primitiva, una força que llavors desperta el meu
conscient i em fa buscar els perquès racionals. D’una banda,
hi ha l’atracció que produeix la bellesa, i que em compensa les
crueltats de l’existència, les fa més suportables. Però també
hi ha el poder de l’estètica, perquè et pots sentir atret pel
kitsch o per l’austeritat, i fins i tot pel buit o per la insinuació
de l’horror. Hi ha les meves ganes com a receptor, no només
de donar sentit al que veig i se m’ofereix, sinó de descobrir
el món i la visió del món d’aquell que ha ideat l’artefacte. Sí,
se’m brinda un secret. Una intimitat. Un misteri. I hi ha tantes
maneres de fer-ho i tantes formes de rebre aquest regal que és
l’art, que superen la finitud humana. És justament això: l’art
és la llibertat màxima. L’art s’escapa als humans, ens supera.

L’art no entén de presons, ni de vida ni de mort. Perquè no es

mesura amb temps. Perquè és a tot arreu. Només cal saber-
lo veure. Per això ens el vam inventar. Perquè necessitàvem
immortalitzar-nos, perquè necessitàvem ser a prop d’allò
sagrat. Necessitàvem un camí per connectar amb tot el que
no som. Amb una veritat més gran que aflora a través d’algú
o d’alguna cosa. Quan algú canta, dóna vida a la cançó, i fa
de canal per on es revelen tota una sèrie d’idees, sentiments o
emocions. No és l’artista, no és la veu. És tota la resta. És tot allò
que ens arriba a cadascun de nosaltres. És el miracle dels pans
i els peixos, perquè tothom en té el seu bocinet personalitzat.

Fins i tot els que compren art pensen que màgicament Inauguració de Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra,
s’empelten d’alguna de les seves qualitats: el valor, el fet de al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.

18

Taula rodona “Llibertat d’expressió, censura i política”, el passat 9 d’abril, amb motiu de l’exhibició de l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago
Sierra. Amb la participació de Txell Bonet, Bea Talegón, i Cassandra Vera, i moderada per Anna Sàez. Foto: Alberto Velasco.
ser únic i especial, la bellesa i misteri que comentàvem
abans. El misteri que ens lliga a l’art més ancestral, el
que feia de mitjancer en els rituals. Res ha canviat, per
molt que la projecció del personatge de l’artista pugui
eclipsar l’obra. Res ha mutat en aquella escenificació dels
temps arcaics, on a través d’una peça d’art es connectava
amb alguna cosa del més enllà, s’invocava alguna cosa
superior. Pensem en les venus paleolítiques, en Taüll, o
en Les Menines. Ja sigui per aconseguir fixar l’època amb
un retrat, per invocar la fertilitat, per elevar-nos l’esperit o
remoure les consciències, l’objecte artístic és un amulet,
un camí, una finestra oberta amb la qual celebrar la vida,
un taüt on enterrar fantasmes i l’atrezzo amb què es fan
aquestes performàncies.
Es parla molt de la utilitat de l’art. De vegades penso que
una de les més interessants és justament que fa nosa. Que
Presentació de l’obra de Santiago Sierra censurada a ARCO el passat 26 de fe-
brer a la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid). Foto:
Josu Gastón, Editorial El Garaje.
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
molesta. I que per molt que se’l vulgui ocultar sota la catifa,
l’embalum el veu tothom. I gràcies a aquesta característica
que té l’art, que es contagia més que els polls, l’embalum
passa a ser també art. Podràs amagar els pits de la Venus
de Willendorf sota uns píxels com va intentar Facebook.
Però..., qui amaga els píxels? Els píxels passen a ser també
obra artística. Són un retrat contemporani de la societat
actual, de la preocupació per la falsa correcció, el reflex
del tabú que encara en ple segle XXI produeix el cos humà.
L’art sempre parla. Per molt que l’establishment el vulgui
emmudir, el que fa és amplificar la seva força. Perquè
podràs censurar una peça, però el censor es veu envoltat
per la polseguera que aixeca el seu gest.
Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago
Sierra, va ser retirada d’ARCO, i aquest fet només n’ha
magnificat la difusió. A finals de maig, dins del Forum on
Al centre, César Strawberry i Santiago Sierra durant un moment del debat
“Political Prisoners in Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De
Balie, Amsterdam), 31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.
19
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

European Culture, sota el lema Act for Democracy, presentat

a De Balie, Amsterdam, Sierra va ser convidat a parlar del
projecte, i de retruc de la situació d’anormalitat democràtica
que es viu a Espanya. Al seu torn, Sierra ens va demanar
a Pablo Mayoral (Comuna de Presos del Franquismo),
César Strawberry (músic represaliat per uns tuits), Begoña
Lalana (Red Jurídica de Abogados) i a mi mateixa que
l’acompanyéssim en les xerrades. Tots aquests debats, les
entrevistes i les notícies a la premsa holandesa, i els mil
cartells per reproduir l’obra que s’han penjat pels carrers
de la ciutat forment part de l’ombra allargada del projecte
inicial. Aprofito per reivindicar la figura de Sierra, i situar en
tota la seva trajectòria el moment actual, que jo veig com la
punta d’un iceberg, perquè la seva feina d’anys són també les
altres novenes parts que ara no suren. I també em faig venir
bé afegir una reflexió al voltant de les expressions en l’espai
públic, amb l’excusa que al Museu Moco d’Amsterdam hi ha
una exposició de Banksy en què es pot llegir la seva frase: “Si
el grafit canviés alguna cosa, seria il·legal.”
Les fotografies de Sierra han anat d’ARCO al Museu de
Lleida, i ara són al CCCB. Però sense necessitat de traslladar-
se físicament, l’aura, el poder i la potència d’aquestes peces
també s’han passejat per Estrasburg, on el Parlament
Europeu n’ha denegat el permís per ser exhibides. Cito les
paraules exactes publicades al diari Ara sobre aquest afer:
“El comitè d’eurodiputats encarregats d’avaluar les peticions
d’exposicions ha decidit vetar la mostra de Sierra perquè,
segons fonts de l’Eurocambra, podia crear ‘reaccions
adverses’ i ‘interferir’ en el desenvolupament de les activitats
habituals del Parlament.” Quedem-nos amb el concepte
reaccions adverses. D’inici, ja pressuposa un paternalisme
preocupant. Qui és el Parlament Europeu per entrar en
l’interior de cada espectador per saber quina reacció li
convé? I no se n’adona, aquest comitè avaluador, que ells són
els que provoquen la primera “reacció adversa”? El caçador
Txell Bonet, el passat 9 d’abril de 2018, al Museu de Lleida, parlant per telèfon
amb la seva parella, Jordi Cuixart, empresonat a la presó espanyola de Soto
del Real. En rebre la trucada va interrompre uns minuts la seva participació
a la taula rodona que s’estava celebrant, i es va situar just al costat de l’obra de
Santiago Sierra. Foto: Jordi V. Pou.
caçat. Uns altres que han caigut en la trampa de l’art, a qui,
com més vols callar, més fas ressonar.
Evidentment, també hi ha un art amagat, l’art amagat de la
gent amagada. L’art del outsiders de la societat, l’art fet dins
dels centres psiquiàtrics, l’art fet pels presos dins les presons.
Recordo el dibuix d’un pres a la paret de la seva cel·la, com
podreu trobar com a mínim en una si visiteu la Model. L’art
en estat pur, al marge del mercat de l’art, l’art brut, com el
batejava Jean Dubuffet. No és la prohibició, sinó l’oblit, el
que fa que certes mirades no ens arribin per ser compartides.
PD: Fent gala del meu amateurisme, fa temps que em ronda
pel cap fer realitat un audiovisual dins la galeria o centre d’art
que s’hi atreveixi: la projecció d’un pla seqüència de les 12
hores de viatge d’anar i tornar a Soto del Real per 40 minuts
de conversa rere un vidre amb Cuixart. Com quan Warhol
es filmava hores dormint. Sense les el·lipsis del llenguatge
clàssic. Càmera en mà, cap realització bonica, avorrit, llarg de
nassos, una peça insuportable de veure, i que hem de viure.

L’obra de Santiago Sierra a la Sala Reina d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

20

MOTIVACIONS I PERQUES
Tatxo Benet
Abans de res, m’agradaria fer una confessió personal, i que
el lector em perdoni l’atreviment: crec que en una obra d’art
la persona menys important és el propietari, o millor dit,
aquest té importància com a espectador de l’obra, a l’igual
que la resta del humans. Perquè una obra d’art és una mena
de diàleg entre l’artista i l’espectador. El propietari, com a
tal, no hi té cap paper, en aquest acte comunicatiu.
Dit això, la pregunta és obvia: per què aquest article?
Suposo que la vanitat explica sovint moltes actituds,
però segurament també la compra de la peça Presos
polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra,
té unes connotacions especials que la diferencien d’altres
transaccions artisticoeconòmiques. Prometo, però, tornar a
contenir la meva vanitat un cop enllestit aquest article.
Jo no vaig comprar l’obra perquè hagués estat censurada,
sinó que la vaig comprar tot just una hora abans que fos
retirada de la fira ARCO. Què hi vaig veure? Bàsicament una
obra valenta, que posava al cor més institucional de Madrid
un tema del qual l’Espanya oficial no vol ni sentir-ne a
parlar, feta per un artista complex, maldit, però a la vegada
reconegut. Un artista, podríem dir, que l’establishment ha
intentat fer-se seu diverses vegades, sense aconseguir-ho,
perquè Santiago Sierra, en un exercici de coherència molt
notable, sempre ha sabut mantenir-se allà on vol ser. Un cas
realment molt singular (i com a mostra d’aquesta singularitat,
només cal dir que, malgrat que tothom —i els artistes i les
galeries, primer que ningú— va entendre el que es va fer
com un acte de censura insuportable, ni una sola galeria, i
només un artista (*) van solidaritzar-se i van abandonar la
fira: ningú volia renunciar a la facturació d’ARCO).
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Deia que és una obra valenta i compromesa, però a la
vegada aconsegueix fàcilment un dels objectius que,
per a mi, té qualsevol creació artística: transmetre a
l’espectador uns sentiments, una realitat, un discurs...
que l’obliga a reaccionar-hi i a fer-se moltes preguntes, a
buscar les respostes i a comprovar si aquestes preguntes
i aquestes respostes es corresponen amb el seu pensament
rutinari. Potser la visió de l’obra el reafirma amb les seves
conviccions més íntimes i arrelades. O potser fa que se les
plantegi encara que sigui només un instant.
És evident que tot pren un caire totalment diferent quan
IFEMA decideix retirar l’obra, pressiona la galeria i aquesta
n’accepta la censura política. Per a mi, el més sorprenent
(o el més revelador) és la poca importància que els prota-
gonistes dels fets van donar al que estaven fent. Ho van fer
amb tota la tranquil·litat, com si no tingués cap importància.
Fins i tot la galerista (!!!) es va mostrar molt sorpresa per
tot l’enrenou que va provocar. Analitzem un paràgraf del co-
municat d’IFEMA: “En este sentido, lamentamos y pedimos
sinceras disculpas ante la controversia que se ha producido
consecuencia de la petición a una galería para la retirada de
una obra, que en ningún caso perseguía ejercer ninguna cen-
sura a la creación, aun cuando la percepción pública haya
sido esta. No hubo mala fe en esta acción, y aceptamos las
críticas recibidas, comprendiendo que debemos evitar en el
futuro cualquier circunstancia de esta naturaleza.”
En primer lloc, IFEMA no lamenta la censura, sinó que
lamenta i demana disculpes per la “controversia que se
ha producido”, és a dir, si l’obra s’hagués retirat sense
“controvèrsia”, IFEMA ni tan sols s’hauria disculpat. I en
21
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
segon lloc, ens diu que la petició de retirada de l’obra a la
galeria “en ningún caso perseguía ejercer ninguna censura
a la creación, aun cuando la percepción pública haya sido
esta”. De nou, segons IFEMA, no hi ha hagut censura, sinó
que el problema és una “percepción pública” equivocada
d’allò que van fer.
No tan sols van censurar una obra d’art amb tota la
tranquil·litat, com si estiguessin fent la cosa més normal del
món, sinó que hores després que els caiguessin crítiques de
tot arreu insistien que ells no havien fet absolutament res
fora del que és normal, i que tot el problema era una mala
interpretació dels seus fets, sense que en cap moment ens
aclarissin quina era la interpretació que no vam entendre.
Tot aquest incident, i sobretot la manera com s’ha produït,
ens dona una idea del nivell de deteriorament de les
llibertats individuals i dels drets fonamentals dels ciutadans
a la nostra societat, i de com els ciutadans ho hem acceptat
com una cosa normal. Vivim en un món, i jo diria que això
passa darrerament a Espanya amb notable intensitat, on hi
ha algú que en nom d’uns suposats interessos col·lectius
es permet limitar les llibertats individuals. Argument que,
a més de fals, és hipòcrita: en la majoria del casos, aquests
suposats interessos col·lectius són purament i simplement
els interessos particulars, polítics, econòmics o socials
d’aquell o d’aquells que es permeten limitar els nostres
drets fonamentals. I per desgràcia els ciutadans, víctimes
d’aquestes retallades de llibertats, permetem que el Poder,
així, en majúscules, vulneri un cop rere un altre els nostres
drets individuals. I els arguments per vulnerar-los són molt
variats: ara es porta molt l’econòmic (tot ha d’estar supeditat
al creixement econòmic), però fa només uns mesos el que
estava de moda era la seguretat (que té la característica que
un cop s’utilitza ja no hi ha marxa enrere: cada cop que un
país pateix un atemptat terrorista d’una certa envergadura,
l’estat limita les llibertats individuals amb el suposat benefici
de la seguretat, limitació que ja no serà retirada ni anys
després de l’últim atemptat).
El cas d’IFEMA mostra com aquesta pràctica que els
poders més alts de l’estat han instaurat utilitzant per agafar
cada dia més poder contra el poder dels ciutadans ha anat
Un moment del debat “Political Prisoners in Contemporary Spain”. Forum on Eu-
ropean Culture (De Balie, Amsterdam), 31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.
22
Foto de família durant l’acte de presentació de l’obra de Santiago Sierra a la
Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid). Foto: Josu
Gastón, Editorial El Garaje.
penetrant cada cop més profundament dins de la societat
fins a gairebé impregnar-ho tot. I aquí tenim ARCO i IFEMA,
en la demostració ja més barroera de la incompetència
i la degradació moral, que pren la decisió de sostraure als
ciutadans de la visió d’una obra d’art com qui escull el paper
pintat de casa i en descarta dos o tres models. Val més no
preguntar-los gaire pels vertaders motius, perquè segurament
la degradació dels personatges censors arribaria a uns nivells
que, per caritat, potser no val la pena atorgar-los-hi.
M’agrada dir que quan el Poder intenta censurar una obra
d’art ho fa perquè té por que els continguts arribin lliurement
a la ciutadania. Perquè hi ha alguna cosa en aquella obra que
és una amenaça per a aquest Poder. Això és obvi en la peça
de Santiago Sierra. També en les cançons de Valtonyc o de
Pablo Hasél. I en molts altres casos.
Nosaltres, com a ciutadans, tenim l’obligació de no permetre
que el Poder es defensi d’aquesta manera i limiti els nostres
drets individuals. Per això Valtonyc ha fet aquests dies més
concerts que mai. I per això, just quan vaig assabentar-me
que l’obra de Santiago Sierra havia estat censurada, vaig
decidir que el seu destí havia de ser anar a tot arreu on
volguessin exposar-la, és a dir, deixar-la lliurement a l’abast
de tots aquests ciutadans als quals el Poder volia privar-los de
l’accés a una obra d’art.
Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, a la Sala Reina
d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

Inauguració de Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.
L’exposició Presos polítics a l’Espanya contemporània
ha estat un èxit a Lleida. La ciutat pràcticament se l’ha
fet seva. I els ciutadans han pogut interactuar amb una
peça que els interpel·la directament en alguns temes de la
seva vida quotidiana (o no hi ha milers de ciutadans que
quotidianament surten de casa amb un llaç groc a la solapa
o que dediquen algunes hores a la setmana a omplir de
groc els carrers?). A alguns els reconforta, els anima, els
confirma en les seves creences. A altres els inquieta, els
L’obra de Santiago Sierra a la fira ARCO, just abans de ser censurada.
Foto: Galería Helga de Alvear.
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
produeix neguit i fins i tot malestar. És a dir, el que seria
veure’s davant d’una obra d’art.
(*) L’únic artista que tan bon punt va conèixer que havien
retirat l’obra de Santiago Sierra va reaccionar amb la
dignitat que el cas mereixia va ser el català Pere Llobera,
que immediatament va despenjar les seves obres de la fira i
va tornar cap a casa. Quedi el seu exemple com a vergonya
d’aquells que no van fer res.
El mur on penjava l’obra de Santiago Sierra a la fira ARCO, just després de ser
censurada. Foto: Galería Helga de Alvear.
23
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

TRES PERVERSIONS
DE LA CENSURA

JOAN MARIA MINGUET

Arran de l’escàndol generat per la prohibició de l’obra de

Santiago Sierra Presos polítics a l’Espanya contemporània
a la fira ARCO, la censura va tornar a presidir durant uns
dies el debat —o potser només es tracti del murmuri—
social. Un debat viciat com tots aquells que tenen a veure
amb l’exercici despòtic del poder. I és que en la censura es
produeix justament això: el despotisme gens il·lustrat d’uns
individus infames sobre la resta de la societat. Escrit d’una
altra manera: la censura ens ensenya la tirania dels ignorants.

Després d’haver assistit a la primera taula rodona que el

Museu de Lleida va organitzar, el 27 de març de 2018, arran
d’allotjar la peça de Sierra per primer cop després de retirar-
la de la fira madrilenya, voldria aquí ampliar —insistir,
matisar, qui sap si contradir— algunes de les coses que allà
vaig dir. És per això que vull parlar de tres de les perversions
que suposa la censura.

1. Primera perversió: Que la víctima sigui sospitosa

Un artista és censurat i salta una cohort de persones a malfiar-

se de la naturalesa de l’obra. Com passa, malauradament,
quan agredeixen una dona i hi ha qui, en comptes de situar-se
inequívocament al costat de la persona que ha patit la violència,
vol saber-ne les circumstàncies i pregunta malaltissament com
anava vestida la damnificada. Això és molt i molt pitjor que un
acte de censura, ja ho sé, i demano perdó per la comparació,
però els mecanismes mentals són similars.

Hi ha un gruix de societat que vol viure en la comoditat, o en

la conformitat del sistema, encara que el sistema els estigui Presentació de l’obra de Santiago Sierra al Teatro del Barrio (Madrid), el passat
arruïnant la vida i, per tant, prefereixen sospitar de tots 18 de març. Amb la participació de Boro LH, Valtonyc i Pablo Hasél. Foto:
aquells que, sense haver comès cap acte violent o prohibitiu, Pablo Mayoral, La Comuna de Presxs del Franquismo.

24

El mur on estava penjada l’obra de Santiago Sierra després de la censura a la fira ARCO. Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.
són atacats per la violència masclista o el terrorisme
d’estat. Estem rodejats de covards i covards que pensen que
tothom és com ells. Costa molt aplicar aquella màxima de
Hannah Arendt: “El pensament és l’únic antídot contra la
massificació i el conformisme, que són les formes modernes
de la barbàrie.”
Fixem-nos que en el cas de la censura de la peça de Santiago
Sierra la perversió s’ha produït a gran escala. Encara ara hi ha
gent del sector cultural que, abans de denunciar (si és que ho
arriben a fer) la prohibició de l’obra per part d’IFEMA i la fira
ARCO, corretges de transmissió de la política postfranquista
de l’Estat espanyol, volen sortir de la condemna immediata
i necessiten fer-se valer: I si estava tot preparat per part de
l’artista (Sierra) i la galerista (Helga de Alvear)? I si és només
un acte provocador per part de tots dos?
I què? Suposant que Santiago Sierra sospités que l’obra seria
censurada, ell és el culpable de la proscripció? No fotem! Una
de les missions de l’art ha de ser posar en qüestió la falta de
llibertat d’un sistema; la llibertat, allò que alguns diccionaris
anomenen “la manca de subjecció i subordinació”, cosa a què
se suposa que ha d’aspirar el món de la creació.
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
2. Segona perversió: la insolidaritat i la ignorància
com a fonaments.
Lliguem amb l’actitud de posar sota sospita l’obra —i
l’artista— censurada: qualsevol excusa és bona per no
condemnar la prohibició, buscar arguments que permetin el
silenci o la justificació de la coerció. El més escoltat: l’obra és
molt dolenta, això no és art, no paga la pena tant d’enrenou
per a no res. Sempre la mateixa bajanada, ja va passar amb la
censura de l’obra d’Inés Doujak al MACBA el 2015; amb la de
la performance que havien preparat Núria Güell i Levi Orta per
al festival Ingràvid de Figueres, també el 2015; havia passat
tantes i tantes vegades, aquí i fora d’aquí, i ha tornat a ocórrer
amb la peça de Santiago Sierra.
Discutir el valor artístic de l’obra sembla que és una coartada
d’alguns per no haver-se de comprometre amb la llibertat.
Perquè suposa col·locar el teu gust al servei d’una decisió
autoritària. És inquietant que hi hagi gent que accepti la
censura feta per uns polítics que no saben res sobre matèria
artística, que no trepitgen museus excepte els dies de la
inauguració, però que s’atreveixen a dictaminar el que es pot
veure als centres d’art i el que no.
25
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Presentació de l’obra de Santiago Sierra a la Model (Barcelona), el passat mes d’abril. Foto: Òmnium Cultural.
Sí, la censura es produeix sempre per part dels qui ostenten
el poder, els qui l’ostenten i en fan clamor. No solen consultar
amb ningú, atemorits per la seva pròpia ignorància. I compten,
a més, amb la ineptitud d’una bona part de la societat que deixa
l’esperit crític (no entendre la diferència entre la representació
i la realitat és d’una miopia estrambòtica) a la tauleta de nit i
saluden l’exercici de l’autoritarisme amb displicència, sense fer
soroll. O, de vegades, fent soroll.
Com vaig publicar a Vilaweb (27/03/2018), la censura és una
malaltia que ens compromet a tots: hi ha uns censuradors,
però immediatament després hi ha un cor que l’admet, sigui
explícitament o implícitament. Quan això passa en el camp de
la cultura, on no hi hauria d’haver dogmes de fe ni persecucions
ideològiques, el resultat és miserable, cataclísmic, d’una
abjecció suprema. En el cas de l’obra de Santiago Sierra, a
Santiago Sierra intervenint a la taula rodona rodona “Political Prisoners in
Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De Balie, Amsterdam), 31
de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.
26
ningú no se li escapa que la seva proscripció (i l’acceptació de
la prohibició pel cor de censurats) va tenir molt a veure amb el
fet que entre els presos polítics de l’Espanya contemporània,
Santiago Sierra havia col·locat els ciutadans catalans que eren
—que encara són, quan escric aquest text— a la garjola per
motius ideològics.
I els col·legues del món de l’art, què van fer, a ARCO? Que jo
sàpiga, només un artista va retirar la seva obra de la fira; i
algun gest més a petita escala, però cap plantada general,
cap comunicat conjunt de galeristes, artistes, col·leccionistes
i públic en general. Tothom mirant cap a una altra banda,
buscant excuses de mal pagador (algunes de les quals, com ja he
dit, acabaven per denunciar l’artista censurat per provocador,
en comptes de posicionar-se en contra dels prohibicionistes)
o, com en el cas de la inquisició eclesial, donant la raó als
tribunals de les idees.
3. Tercera perversió: el desistiment de la cultura en favor
de la repressió
Totes les perversions acaben en la més alta ignomínia: la
garjola. No és una hipòtesi. El dia de la taula rodona vaig dir
de tot cor que tenia un nus a l’estómac perquè jo parlaria de
la censura des d’una perspectiva teòrica, però a la sala on
s’exhibia l’obra de Sierra i on fèiem la taula rodona hi havia
dues persones condemnades a presó: el mallorquí Valtonyc, a
la taula, i el lleidatà Pablo Hasél, entre el públic.
Obrir la porta de la censura i no condemnar-la explícitament
acaba amb casos tan miserables com aquests. Tolerar que els qui
ostenten el poder de les institucions decideixen per nosaltres
què és el que podem veure o escoltar permet que aquest poder

es reforci. Qüestionar el valor d’una obra prohibida és enfortir
els censuradors, els rapinyaires de la raó. No defensar sense
vacil·lacions la llibertat de l’artista a expressar-se —si cal, a
equivocar-se— significa posar-se del costat dels repressors,
dels engranatges pèrfids del poder. Participar, ni que sigui
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
passivament, de les acusacions de l’aparell de l’estat a un
cantant per delictes d’enaltiment del terrorisme és acceptar
que no hi ha diferència entre la realitat i la representació. I això
ens porta directament al terrorisme d’estat, a la submissió
enfront de la ignorància. Ens porta a la barbàrie.

Material de difusió sobre l’exhibició de l’obra de Santiago Sierra a la Sala Reina d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la seva exhibició al CCCB (Barcelona). Foto: Diputació de Barcelona, Sergio Ramos, 2018.

27
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

PRESOS POLITICOS
EN LA ESPANA CONTEMPORANEA

EStudio santiago Sierra

ESTUDIO SANTIAGO SIERRA

Un grafiti libertario encontrado en la fachada de un centro
social en Madrid reza: “Todos los presos son políticos porque
son presos del estado y sus políticas.” Quizá se trata de un
juicio difícil de asumir, pero merece la pena detenerse en
él por cuanto revela una visión del mundo que tal vez no
sea la dominante, pero no por ello resulta menos legítima
y justificable. Parte del supuesto de que el sistema que
habitamos es por definición injusto, insolidario y desigual
en sus oportunidades y en el trato que recibimos en función
de nuestra posición social. A veces somos excesivamente
generosos con las categorías establecidas y presumimos
inmediatamente que vivimos en una democracia que no es,

El mur blanc de l’estand d’Helga d’Alvear a la fira ARCO després de ser censurada l’obra de Santiago Sierra. Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.

28

A dalt, Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la seva exhibició al CCCB (Barcelona). Foto: La Fotográfica. A sota, l’obra al Museu de Lleida. Foto: Alberto Velasco.
cuando menos, imperfecta. O que el concepto de justicia se
refiere a algún tipo de realidad etérea e incontaminada por la
política o la economía, y que no hay nada interpretable en ella.
O que las propias leyes obedecen a una necesidad objetiva de
autodefensa de la sociedad antes que al mantenimiento de
Santiago Sierra intervenint a la taula rodona rodona “Political Prisoners in
Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De Balie, Amsterdam),
31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
ciertos privilegios de unos individuos sobre otros, de unas
clases sobre otras. O que el ordenamiento social sigue algún
principio lógico y no es el resultado de múltiples conflictos,
de corruptelas invisibles y de relaciones de poder.
Desde ese punto de vista, podría irse más allá: no solo
todos los presos serían políticos, sino que todos seríamos
virtualmente presos políticos: todos viviríamos recluidos
en un sistema jerárquico, segregador y violento, expuestos
a la dictadura de una ley ciega que penaliza el disenso con
más fuerza que la traición a los intereses públicos o el abuso
de poder, temerosos de contravenir con nuestras opiniones
esta paz artificial. El propio recurso universal a la institución
penitenciaria sería en sí mismo un indicador del fracaso y
la impotencia de la sociedad para construir un ámbito de
convivencia saludable que respete la soberanía personal.
La presencia de presos políticos dentro de las cárceles cons-
tituye además la piedra de toque que desacredita a cualquier
29
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
gobierno que pretenda definirse como democrático. En con-
secuencia, ningún gobierno admite su existencia, camuflán-
dola con tipos penales tales como atentado contra el orden
público, enaltecimiento del terrorismo, rebelión, etc.
El estado español no es una excepción. Cuando en 2016 el
dirigente abertzale Arnaldo Otegui se calificó a sí mismo
como “preso político” tras cumplir varios años de condena,
el ministro de Justicia Rafael Catalá declaró de inmediato
que “en una democracia no hay presos políticos” y que en
España “no los hay desde hace muchos años”. No obstante,
una mirada superficial sobre el panorama carcelario español
permite identificar a numerosas personas que han sido con-
denadas por sus ideas, en particular en los ámbitos abertzale
y anarquista, aunque no exclusivamente.
El criterio para definir a un preso como político está expues-
to él mismo a debate ideológico y no es compartido por todo
el mundo. En España este criterio ha sido aún más confu-
so, debido a la tradición franquista y a la prolongación de
los conflictos nacionalistas después de la Transición, que ha
generado un contexto desde el que prácticamente cualquier
actividad (ejercicio de las libertades de expresión y reunión,
militancia en organizaciones revolucionarias, lucha por los
derechos de las personas presas, etc.) puede ser catalogada
como delito de “terrorismo”.
En cualquier caso, existen una serie de condiciones con-
sensuadas por la Asamblea Parlamentaria del Consejo de
Europa para identificar a un preso como político. Estas
condiciones no solo hacen referencia a la violación de las ga-
rantías fundamentales establecidas en el Convenio Europeo
de Derechos Humanos, como las libertades de pensamiento,
expresión o asociación, sino que también registran los casos
en que “la detención haya sido impuesta por razones pura-
mente políticas”, o que “su duración o sus condiciones sean
claramente desproporcionadas con respecto al delito que
hubiese cometido” o “discriminatorias en comparación con
otras personas”. Si hacemos un repaso de las personas inclui-
das en la pieza Presos políticos en la España contemporánea,
que fue retirada de ARCO por un supuesto “desajuste con-
ceptual”, nos daremos cuenta de que todas ellas cumplen con
al menos uno de estos requisitos, incluso en aquellos casos
Presentació de l’obra de Santiago Sierra censurada a ARCO el passat 26 de fe-
brer a la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid). Foto:
Josu Gastón, Editorial El Garaje.
30
El llibre de visites durant l’exhibició de l’obra de Santiago Sierra a la Sala Reina
d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.
en que la acusación es consecuencia de algún delito distinto
al que se les imputa. La resistencia de muchos a aceptarlo
y la polémica que ha generado una afirmación tan evidente
es consecuencia de una construcción mediática sesgada en
base a acusaciones de la fiscalía que, una vez desmontadas,
no se rectifican ante la opinión pública precisamente porque
existen intereses políticos en juego.
En los últimos años, esa realidad compleja y atormentada
por su pasado que es el estado español ha entrado en una
fase de represión poco conocida, aunque no exenta de prece-
dentes. Si en los noventa los montajes policiales apuntaban
sobre todo al movimiento anarquista y al independentismo
vasco, hoy alcanzan a cualquiera que ejerza el derecho de
manifestación. Desde que ETA abandonó la lucha armada el
gobierno ha mostrado su empeño en reproducir la situación
anterior agitando el fantasma del terrorismo como no había
hecho en los años más sangrientos de la Transición. La apro-
bación de la Ley de Seguridad Ciudadana, conocida significa-
tivamente como “Ley Mordaza”, ha ampliado enormemente
los supuestos de delito hasta abarcar las opiniones y los
actos de desobediencia como, por ejemplo, los intentos de
paralizar colectivamente los desahucios, multiplicando ex-
ponencialmente las denuncias y sanciones por resistencia a
la autoridad. La aplicación del artículo 155 de la Constitución
contra el referéndum de autodeterminación convocado en
Cataluña, un artículo deliberadamente ambiguo e impreciso
en su redacción para blindar la unidad nacional, ha desatado
una oleada de detenciones que ha llevado a prisión o al exilio
a representantes electos precisamente por intentar llevar a
cabo su programa.
Es sobre este escenario que nuestra pieza ha cobrado una
dimensión desconocida para una obra de arte. Nuestra in-
tención no era otra que visibilizar una realidad a la que na-
die quería atender, “hacer la vergüenza más vergonzosa
publicándola”, como dirían los situacionistas. Un acto como
el de forzar su retirada confirma de manera precisa que los
presos políticos existen, a la vez que expresa un pánico atroz
a reconocerlo. Pensamos que si esta preocupación no hubie-
ra estado presente en todas las conciencias no hubiese gene-
rado semejantes expectativas.
31
PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
El museu més Trepat

VISITES GUIADES · MC TREPAT · FESTIVAL ART CONTEMPORANI EMBARRAT · TEATRE · PLATÓ

CINEMATOGRÀFIC · SOM ESTUDI FOTOGRÀFIC · PASSAREL·LA DE MODA · TALLERS PER ESCOLARS I
FAMÍLIES · JOC DE L’EMBARRAT · TALLERS D’ENGRANATGES · TALLER D’EMOCIONS · MUSICACREACIÓ:
VÍDEO-CLIPS MUSICALS A CAL TREPAT · VISITES TEMÀTIQUES · CONCERTS DE PETIT FORMAT ·
JORNADES PER A EMPRESES I PROFESSIONALS · CONFERÈNCIES

i VISITES GUIADES
Diumenges a les 11 h i a les 12:30 h,
sense reserva prèvia.
De dilluns a dissabte les visites
s’han de concertar.

32
 Bingo
Belles
Arts
joc i diversió
MOLT A PROP TEU

BINGO ·
Binjocs ·
Ruleta ·
MÀQUINES RECREATIVES ·
SPORTIUM ·

BINGO BELLES ARTS

La pràctica dels jocs i apostes pot produir ludopatia. Aquesta pràctica està prohibida als menors d’edat. Vallcalent, 37 · 25006 Lleida
33

Mantenir-se en equilibri...
L’INICI DE TOT PLEGAT
Fa cinc anys es va decidir començar a donar forma a una
idea que els rondava pel cap als impulsors d’aquest projecte.
En principi, només havia de ser una activitat d’una jornada,
adreçada a fer tallers per als infants del municipi d’Alpicat.
Però la cosa va funcionar, va tenir molta acceptació i es va
decidir tornar-ho a provar l’any següent, però afegint, a la
programació, espectacles i activitats que giressin al voltant
del món del circ, crear, per tant, tot un cap de setmana i
acabar-li donant el nom que manté: Circpicat.
L’any següent es va fer una nova aposta, tant econòmica
com logística, implicant-hi tots els mitjans de l’ajuntament i
encarregant la direcció artística a la companyia Improvisto’s
Krusty Show.
El festival va créixer, es va anar consolidant i va entrar en el
panorama de les arts escèniques de la província.
Avui és un festival totalment establert al territori, on molta
gent sap que trobarà un lloc per gaudir d’un cap de setmana
d’espectacles de qualitat i una oferta atractiva per fer activi-
tats en família.
CIRCPICAT, FESTIVAL DE CIRC I ARTS EN VIU
Els primers anys es va pensar que podia ser interessant crear
una marca, però ens vam adonar que no tenia gaire sentit
encasellar-nos en una disciplina o pensar en marques i en
futur. De fet, a la província hi podem trobar diferents fes-
tivals i fires, com FiraTàrrega i la Fira de Titelles de Lleida,
clarament situades entre les millors d’Europa en el seu gène-
re i totalment consolidades, que la gent reconeix pel crèdit
que tenen després de tants anys, però bàsicament perquè
tenen molts visitants que gaudeixen de les arts de carrer
i per l’oferta de les seves propostes artístiques, d’altíssima
qualitat. I tot això després d’haver superat, com en el cas de
FiraTàrrega, els 30 anys, i la Fira de Titelles, que ho assolirà
34
DIVERSÀRIUM
Jordi Escuer
Fotos: Arxiu Circpicat
el 2019. Per tant, el nostre camí era clarament anar creixent,
però sense pressa, posant-nos com a objectiu anar sumant
edicions i aprendre, tant d’aquests dos grans festivals com
de l’Esbaiola’t, a Esterri d’Àneu; del Buuuf, a Alcoletge, o del
Gar-gar, a Penelles, i d’altres festivals dedicats a les arts escè-
niques i al món de l’art que han anat sortint, que hem anat
creixent junts i que estan creant un teixit molt interessant
dins de la província de Lleida al voltant de les arts de carrer.
LA IMPLICACIÓ DEL POBLE EN EL PROJECTE
En aquesta cinquena edició, hem notat que hi havia la volun-
tat dels veïns de formar part activament del projecte. Fins ara
s’hi havien implicat participant en la fira d’artesania, obrint
els seus negocis i oferint-los als visitants i artistes que venien
al festival, omplint places i carrers i anant al teatre per veure
espectacles. Però aquest any, altres actius, com escoles de
dansa, escola de circ, l’institut i les escoles de la població,
s’han bolcat en el projecte i han volgut participar-hi, així com
molts altres veïns, que s’han interessat per formar part de la
família del festival com a col·laboradors i sumar-se en qual-
sevol tasca en què poguessin aportar els seus coneixements.
S’ha creat un teixit que cada vegada és més fort, que en
el futur serà l’actiu més important d’aquest esdeveniment, i
que, tal com ho entenem a Circpicat, ha de ser així, perquè
les persones que ara hi dediquem el nostre temps un dia
deixarem de fer-ho i en vindran altres amb noves inquietuds
i idees, que segurament milloraran i sumaran en el projecte,
però de ben segur que sense la gent d’Alpicat implicada no
es podrà aconseguir.
A Alpicat, tots tenim el record molt present d’una fira de jar-
dineria, Ecojardí, que es va mantenir en el calendari durant
25 anys, i va coincidir, per tant, l’inici de Circpicat amb la
darrera edició d’aquesta fira.
Aquest fet ha provocat que la gent continuï reconeixent
aquest trobada anual de les arts escèniques com una fira per
 DIVERSÀRIUM
visitar en família, que faci seva i hi participen a la seva manera,
tal com havien fet 25 anys abans quan visitaven Ecojardí.
LA PLATAFORMA ARTS DE CARRER
Quan ens proposen entrar a formar part de la plataforma
Arts de Carrer, que reuneix 24 festivals de Catalunya, cre-
iem que per a nosaltres serà un important salt endavant, i
no dubtem en cap moment a adherir-nos-hi i a començar a
formar-ne part.
Per a nosaltres, el fet de poder agrupar sota un mateix sostre
els festivals, les fires i les mostres que tenen les arts de carrer
com a principal eix conductor de la seva programació ens
dona una empenta a l’hora de crear les sinergies necessàries
amb altres esdeveniments que tenen les mateixes dificultats
i avantatges a l’hora d’organitzar el seu festival o fira.
Aquesta plataforma ens ha permès, per exemple, fer troba-
des periòdiques amb festivals que, per dates, podem com-
partir contractacions de companyies, informació d’altres
espectacles, informació tècnica a l’hora de fer qualsevol
muntatge escènic i formacions adreçades a direccions de
festivals i fires d’arreu de Catalunya. Per a Circpicat, ha estat
un impuls molt gran i ens ha ajudat a professionalitzar el
nostre festival.
LA PRESÈNCIA DEL CIRC
EN LES PROGRAMACIONS ESTABLES
Dins el panorama del circ a Catalunya, sembla clar que les
coses estan canviant: la tendència de les companyies de circ
a fer un gir cap a allò contemporani, fixades clarament en
les tendències franceses i amb una clara idea d’ampliar-ne
els referents.
Per posar un exemple, molts dels espectacles que es realit-
zen ja estan fusionant circ i teatre, i es creen moltes peces
pensades directament per a sala, amb una aposta per entrar
a les programacions estables dels teatres i les sales de Ca-
talunya. D’altra banda, la fusió amb la dansa i amb molts
espectacles d’acrobàcia, de moviment del cos, són fusions
de companyies de circ i dansa que han aconseguit entrar en
el circuit del teatre de carrer, amb propostes tècnicament
molt precises i de qualitat, que busquen provocar en el pú-
blic alguna cosa més que l’admiració en un moment concret
d’un número de circ.
Es tracta de les emocions, de remoure consciències, d’anar a
veure un espectacle i sortir-ne emocionat, d’anar més enllà
en el llenguatge utilitzat, moltes vegades sense deixar de
banda una bona tècnica de malabars o d’equilibri, però in-
troduint-la en tot un engranatge amb una posada en escena
conscientment treballada i professional.
35
 DIVERSÀRIUM

David Ferragut

La intel·ligència de la màquina:
estètica i metafísica dels videojocs

El director i escriptor Jean Epstein va editar, l’any 1947, un

breu assaig sobre què considerava que era el cinema, i el
va titular, de manera gens innocent, La intel·ligència d’una
màquina. De cop, el cinema ja no era un entreteniment, un
aparell d’observació analític o un art, sinó, pròpiament, una
forma de pensar, i en particular, el pensar d’una màquina
(no el de l’ésser humà). Aquesta forma de pensar implicava,
primer, una constatació dels fenòmens del món: amb la
càmera, el creixement dels minerals es podia accelerar de tal
manera que semblessin gemmes florint, i els éssers humans
podien ser alentits com si fossin pedres. Aquesta constatació
en comportava una segona: la càmera captura els ritmes
de l’univers i els fa visibles, i converteix així el món, no en
matèria o idees (com diuen els dos grans corrents de la filosofia
occidental), sinó en un flux infinit de temporalitats.

Amb aquesta pregunta (“com pensa el cinema?”), a Epstein

no li calia, doncs, intentar defensar el cinema com un art,
tal com havien fet els seus predecessors –el moviment Film
d’Art (1907) va exagerar la qüestió i el cinema va esdevenir
un teatre sumptuós. Si el cinema ens fa pensar, també ens
fa representar el món d’una certa manera. Amb els videojocs
pot fer-se el mateix desplaçament. Si han estat vistos com una
fàbrica d’individus violents, no era necessari parlar dels seus
efectes benèfics per compensar la injustícia, perquè en el fons
s’hi està debatent amb els mateixos termes: “Acceptem que
hi ha un mal ús dels videojocs, però també poden ser bons.”

El que és considerat el primer videojoc de la història,

Spacewar! (1961), va ser dissenyat per un equip coordinat pel
programador Steve Russell com una demostració del potencial
de l’ordinador PDP-1 de l’Institut Tecnològic de Massachusetts.
Perquè la demostració tingués un abast ampli, es va ser
fer accessible la tecnologia de tal manera que un usuari no i la màquina (en direm una “metafísica”) i la separació entre
competent en llenguatge informàtic hi pogués interactuar, text i imatge (una “estètica”).
o dit d’una altra manera, l’usuari no havia d’escriure ni llegir
en un llenguatge de programació: només havia de jugar amb El primer videojoc, comentat amb més detall al llibre The
les imatges. En aquest primer videojoc ja hi ha inscrits els Ultimate History of Videogames, va ser el resultat d’aquest
elements constitutius del mitjà: la interacció entre el jugador procés doble. Un coet elaborat amb pocs píxels ha de disparar

36

contra altres coets; el pes del joc rau en el fet que el coet es
mou amb una inèrcia que simula la gravetat i, per tant, cada
acceleració implica una velocitat, que s’ha de frenar amb una
acceleració en sentit oposat. Encara que les figures semblaven
fulles trencades en una bassa més que no pas naus espacials
(estètica), i que la mecànica del joc podia resultar rutinària,
l’efecte era que el jugador feia moure la màquina (metafísica).
El videojoc Super Mario Bros, dissenyat per Shigeru Miyamoto i
Nintendo l’any 1985, porta a nous territoris el que a Spacewar!
només eren intuïcions: no cal text, el jugador pot prendre
decisions mirant només les imatges. El protagonista, Mario, té
davant seu un recorregut ampli per on pot avançar, i totes les
accions queden assenyalades per icones (un interrogant, un
bolet, una flor...). El joc de Nintendo va prescindir gairebé de
tota literatura per articular una mecànica progressivament més
complexa, integrant variacions dels moviments elementals
que el jugador aprèn des del començament, com si fos una
fuga barroca. En aquest punt, no només l’estètica s’ha fet
predominant i autònoma –com assenyala Paul de Man, cal
distingir la paraula de l’estètica–, sinó que s’introdueix una
nova il·lusió: la llibertat d’accions.
S’han generat, en aquest sentit, dos grans malentesos pel que
fa a la història dels videojocs. El primer està relacionat amb un
suposat “progrés cap a l’hiperrealisme”, que passa dels escassos
píxels del Spacewar! al desplegament tècnic del Star Citizen
(2011), visualment equiparable a una superproducció de cinema.
Aquest camí de via única no existeix i, de fet, hi ha propostes
que el desmenteixen. Al costat de les superproduccions, el
sector independent ha apostat per l’abstracció pura, com Super
Hexagon (2012), que estèticament ofereix polígons despullats,
sense textures, o Thumper (2016), un joc musical i de terror
còsmic (sembla difícil de concebre) on els escenaris són malsons
variables, inintel·ligibles, afilats però fluids. L’estètica dels
videojocs respon, com la de qualsevol art o artesania, a modes,
teories, pràctiques i decisions concretes, i no està determinada
per una teleologia de la tècnica que estableix com han de ser i
quins camins s’han de recórrer –una concepció de la història de
l’art com la que defensem és la que té Ernst Gombrich, la qual
sembla poder explicar l’evolució dels videojocs.
El segon error ve de considerar que hi ha, també, un “progrés
cap a la llibertat”, cosa que ha fet insistir que el subjecte-
jugador ha de ser representat dins de cada videojoc, com si
hi hagués una homologació entre el que passa als jocs i el que
hauria de passar a la vida. És en aquest punt on la metafísica
del videojoc (relació ésser humà i màquina) esdevé ètica (el
que és bo i dolent). Per això pot interpretar-se que un joc la
mecànica del qual consisteix a matar té relació directa amb
l’assassinat, per posar-ne un exemple groller.
El videojoc Inside (2016), de l’estudi PlayDead, es mou dins
d’aquesta ambigüitat entre ètica i metafísica. El jugador
controla un nen, destacat amb color vermell, que fuig d’un
món gris, distòpic, al mateix temps una explotació rural, una
fàbrica i unes oficines –un recorregut pels espais històricament
vinculats a l’esclavitud humana. Pocs veurien amb mals ulls
un personatge que defensa alguna cosa com la seva llibertat,
encara que sigui solitària i desesperada, per fugir de la
servitud, sigui quina sigui la forma que prengui; una lectura
ètica, en efecte, es complauria amb la forma de jugar a Inside.
En un passatge, però, el nen s’ha de posar en una filera on un
grapat d’esclaus caminen com si fossin zombis i es limiten a fer
una sèrie de moviments mecànics i arbitraris: fer unes passes,
saltar, donar una volta. Per poder avançar, el jugador ha de
seguir aquesta seqüència, fer-se el zombi: fugir, doncs, equival
a tancar-se; ser lliure és igual a ser esclau. Potser d’això pot
deduir-se el nom del joc: Inside, no Outside.
Inside és una faula sobre el que ja se sabia: que la màquina té
la seva pròpia lògica i que, en contra seu, poca cosa s’hi pot
fer. O dit amb els termes de Baudrillard, “ara és l’objecte el que
pensa el subjecte”, i no a l’inrevés. Si aquest acte de llibertat
del nen, que vol fugir, no és més que una part predefinida,
programada, de l’esclavitud, el que passa, doncs, és que,
efectivament, l’objecte hi és abans, metafísicament parlant,
que el subjecte. El que importa és l’objecte, i el subjecte no és
més que una part seva. El podríem anomenar, doncs, la funció-
subjecte. S’ha volgut parlar fins ara èticament d’una qüestió
que era metafísica.
De la mateixa manera que la càmera permetia pensar, segons
Epstein, amb el món constituït per múltiples temporalitats, els
videojocs permeten pensar en un objecte que es posa al nivell
del subjecte, i és aquest qui s’adapta a determinades pautes
37
de la realitat de l’objecte. La intel·ligència de la màquina rau,
aquí, a construir alguna cosa com una entitat subjecte que
s’afirma a si mateixa com a lliure i cognitivament capaç, però
que, quan intenta captar l’objecte, sempre se li escapa, i ha
de saber què li demana per, tot seguit, perdre-li novament la
pista. Jugar significa que l’objecte s’amaga (aquest és el repte
de jugador: perdre), i evidentment es pot moralitzar sobre
aquest fet i afirmar que “jugar significa aprendre a obeir” (i
els videojocs serien així una pedagogia de la servitud), però
també es pot afirmar, desfent-nos en la mesura del possible
d’aquesta moral, que l’objecte és un enigma, que tot el nostre
domini sobre seu és il·lusori (i fins i tot una trampa), i que
és precisament formulant el món com a enigma que som
capaços de relacionar-nos-hi. És així com es presenta el que
s’ha anomenat “ontologia orientada als objectes”.
Aquesta ontologia vol posar fi al predomini del subjecte.
Segons Graham Harman, el subjecte ha dominat l’objecte de
tal manera que l’ha destruït, dividint, per exemple, la matèria
en una suma d’àtoms; o l’ha ensorrat, sota caracteritzacions
generals que reben el nom de Naturalesa o Idea. La singularitat
de cada objecte queda esborrada, com si la seva constitució
només fos concebible com a fragment (àtoms) o com si es
pogués englobar dins d’una mateixa família (la Naturalesa).
Però podríem afegir que, si això ha passat, no ha estat perquè
els subjectes amb mala fe hagin considerat que els objectes
són entitats de segona categoria, sinó perquè hi ha alguna
cosa que els fa misteriosos.
Si intentem definir què és un bolígraf, per posar un exemple
molt del segle XX, ho farem de diverses maneres: direm per a
què serveix (escriure), de quins materials està fet (plàstic), quin
mecanisme té (tinta i bola), l’unirem amb diferents entitats
(pertany a la família dels càlams, amb el llapis i el retolador),
etc., però sempre hi podrem afegir alguna cosa més: tenim
el bolígraf a la mà, el veiem de certa manera, i després d’una
altra, i la tinta es va gastant, i avui se’ns resisteix i demà sembla
38
que escrivim sense pensar... i mai, sigui com sigui aquesta
suma, acabem d’assolir el bolígraf, aquest bolígraf particular
que se’ns desfà a les mans.
Un videojoc pressuposa aquesta retirada cap a l’interior del
seu mecanisme. Deixa més o menys espai al jugador perquè
assoleixi domini per, de sobte, atacar-lo, fer-lo perdre. Sembla
fins i tot evident que una ontologia com aquesta ha d’haver
nascut amb els videojocs, tal com el realisme literari és simultani
a la fotografia i la fenomenologia ho és al cinema. No en va, un
dels filòsofs més rellevants de l’ontologia és Ian Bogost, crític
i programador de videojocs. Si cal començar a interpretar-los
d’alguna manera, gens canònica, pot fer-se així: són l’objecte
intel·ligent que, mostrant-se i amagant-se alhora —literalment,
perquè, com dèiem, els videojocs són estètica, no (només)
literatura—, introdueix el subjecte dins seu, el converteix en un
element més de la seva singularitat, i, de retruc, torna a fer del
món un misteri, aquesta vegada sense déus, només objectes.
Els videojocs i les seves trampes han reubicat l’objecte dins del
nostre pensar, l’han posat al centre de la pregunta sobre com
coneixem el món i què és això que anomenem objecte, que
tenim sempre al davant, però mai del tot.
Bibliografia
Baudrillard, Jean (1996). El crimen perfecto. Barcelona: Ana-
grama.
De Man, Paul (1990). La resistencia a la teoría. Madrid: Visor.
Epstein, Jean (2015). La inteligencia de una máquina: una filosofía
del cine. Buenos Aires: Cactus.
Gombrich, Ernst (2013). La historia del arte. Barcelona: Phaidon.
Harman, Graham (2016). El objeto cuádruple. Una metafísica de
las cosas después de Heidegger. Barcelona: Anthropos.
Kent, Steve L. (2016). La gran historia de los videojuegos.
Barcelona: Ediciones B.v
 DIVERSÀRIUM

Iolanda Dolcet
Fotos: Arxiu Arnau Màs

Efervescència sonora de Ponent

Lleida actualment viu un moment d’efervescència i d’emanci- formació. Això ha canviat de manera radical i, per sort, aquesta
pació musical a tots el nivells. Les noves generacions de músics visió ha quedat superada. Ara hi ha un reconeixement ampli
s’han reinventat i han sabut superar els estigmes i complexos per l’esforç i les hores de dedicació que comporta el fet d’optar
que sovint s’associen al fet de fer música de i des de Ponent. per la carrera musical. Això explica que aquests nois i noies
Sovint sentim a dir que qualsevol transformació ve donada per destinin hores i hores a l’aprenentatge del seu instrument.
un període de crisi o sequera creativa, en aquest cas musi-
cal; però aquesta crisi només es pot revertir si s’actua des del
coneixement, el rigor i la consciència. A mi, personalment,
aquesta eufòria musical em recorda la viscuda als anys trenta,
quan orquestres, orfeons, bandes i conjunts de jazz prolifera-
ven arreu de la demarcació. Val a dir que darrerament s’han
dut a terme molts esforços, tant en infraestructures com des
d’un punt de vista humà, nous espais de música amb bona
programació i apostes musicals més innovadores i atrevides
que ens obren nous universos sonors. Si bé hem tingut un
nucli referent molt present pel que fa a música folk i d’autor
—Xavier Baró, Lo Pardal Roquer, El Fill del Mestre, Meritxell
Gené—, les propostes dels nostres joves troben encaix obrint
pas a altres gèneres i estils musicals.

En aquests darrers anys, el fet que sigui més fàcil fer música i
la perseverança per aconseguir allò que més es vol, a més del
talent de molts joves del nostre territori, han fet que ens trobem
davant un panorama musical renovat i que avança amb pas
segur i força. Podem dir que això passa a tots el nivells, també
dins el món de la música clàssica i/o acadèmica —alumnes
que segueixen estudis reglats dins els conservatoris o escoles
de música i que decideixen fer estudis superiors a l’estat o fora,
superant, sovint, proves de molta dificultat tant pel nivell com
per les poques places que s’ofereixen. Això ha fet possible que,
a hores d’ara, tinguem lleidatans tocant en orquestres d’arreu.
No fa gaire em comentava el Miquel, trombonista, que l’havia
contractat una orquestra alemanya per anar a fer una gira per
la Xina, i n’hi ha que fan gires en bandes musicals que actuen
en teatres arreu del món. Per a tots aquests nois i noies, la
música sempre ha estat la seva primera opció. Què vull dir,
amb això? Doncs que hi ha hagut una aposta important, tant
seva com del seu entorn familiar. Anys enrere, la música sovint
era la segona opció o simplement un complement més de

39
 DIVERSÀRIUM
La formació de la Jove Orquestra de Ponent, l’any 2011, i
de l’Acadèmia de l’OJC, el 2018, facilita la integració de tots
aquests músics en el panorama més professional i la seva
visibilitat en aquest camp. Paral·lelament, han anat sorgint
propostes de noves formacions musicals residents a l’Auditori.
Val a dir que, amb molt d’encert, l’entitat fa d’aglutinadora i
d’impulsora d’aquestes noves mirades musicals. Aquest podria
ser el cas de LleidArt Ensemble, que, com ells mateixos diuen,
“han compartit estudis i experiències musicals”. Formats
a Catalunya i amb voluntat de crear espais i experiències
de qualitat, han apostat per projectes flexibles, ampliant
l’oferta musical de la ciutat i obrint les seves propostes a
nous i sorprenents escenaris, com el Dipòsit de l’Aigua, amb
la proposta AQUATRE; el so de l’aigua, amb obres del també
lleidatà David Esterri, o a repertoris no tan habituals en els
escenaris, però que han format part de la nostra vida, com a
Fora de sèrie; la música a la petita pantalla, dirigit per Jordi Nus,
compositor lleidatà establert a Nova York i que recentment ha
posat música a la minisèrie de TV3 Vida privada, amb direcció
de Sílvia Munt. Val a dir que totes les propostes de LleidArt
Ensemble es presenten amb una acuradíssima posada en
escena, la qual cosa reforça encara més tot l’embolcall musical.
El col·lectiu Free’t és una altra de les propostes que cal tenir en
compte en el nostre panorama. Amb Arnau Millà al capdavant
40
com a soundpainter i director, aglutina un grup d’artistes de
diferents disciplines —dansa, música i teatre, entre d’altres—,
que basen el seu treball en la improvisació i la composició en
viu, creacions de soundpainting, un nou llenguatge de signes
que serveix per generar, organitzar i desenvolupar el material
en les creacions en directe. La seva darrera proposta, Liquid
Drone, música per a l’arquitectura, és una immersió sonora que
vincula l’arquitectura amb el so i en què les parets del convent
de Sant Agustí de Barcelona s’ameren del so com un líquid
que entra per totes les ranures i en tres dimensions.
En paral·lel a aquestes propostes en trobem altres de
vinculades al camp de la música popular o moderna, i
igualment destacables. Comencem per Möndo Loco, una
banda que neix el 2011 i que es guanya ràpidament la
condició d’imprescindible en l’escena musical catalana. Ells
mateixos s’autoanomenen una banda de mestissatge, amb
influències de Manu Chao, Gogol Bordello o NOFX, entre
d’altres. Directes d’alt nivell, enèrgics, contundents i explosius.
També de Lleida i del seu territori són La Familia Torelli, grup
amb un ampli repertori d’ska i reggae amb tocs de funk i soul.
Un dels grups de música jamaicana més veterans del país i
que traspua energia i saber fer damunt l’escenari. Igual que
els Koers, que aquest any es troben en el top ten amb el seu
disc Unbroken (Halley Records 2017). Els Koers han esdevingut
un referent del reggae a escala estatal i han participat en
importants festivals, com el Rototom Sunsplash. Una banda
jove però amb una forta implicació social i un caràcter
inconformista i fresc que es reflecteix en els seus temes. La
darrera incorporació a aquest panorama són Avstral, un grup
que reivindica el pop eclèctic en el panorama musical català
i que va presentar el seu primer disc, Teoria de l’evolució,
coproduït per Víctor Ayuso i Marc Martín, el passat més d’abril.
Com ells diuen, els defineixen “melodies enèrgiques, ritmes
juganers i atmosferes electròniques”, tot emmarcat en una
estètica moderna. Aquest grup de garriguencs i garriguenca
té un potencial que, de ben segur, haurem d’anar descobrint.
El seu leitmotiv: “La volguda absència de pretensió, la certesa
que en allò més discret sempre s’hi amaga la més gran de les
forces i que l’autosuperació és més un acte de voluntat que de
circumstàncies contextuals.”

Fins aquí una petita aproximació a allò que s’està movent a

la nostra ciutat i fora amb els músics del nostre territori. Ara
haurem d’estar ben atents perquè tota aquesta efervescència
es pugui mantenir ben viva i puguem veure’ls programats a
les nostres sales de concerts i festes majors i referenciats en
els nostres mitjans de comunicació. És a dir, perquè es doni a
conèixer el nostre talent i es reconegui sense complexos.

41

Françoise Barraud. Les trois enfants. 1920.
Donasses i homenots
Quantes vegades hem sentit dir que el padrí crea el negoci,
el pare el manté i el net se’l carrega. Més enllà de l’afirma-
ció, que convé matisar molt, no es pot negar que aquesta
creença no és patrimoni exclusiu de les nostres terres. Mal-
auradament, un dels trets característics de les empreses fa-
miliars és l’alt índex de mortalitat, sobretot quan s’encara el
procés de la successió. Dades que ja s’han convertit en una
mena de repetició, i contrastades del tot, ens diuen que del
80 al 85 per cent d’aquestes empreses no superen l’escull
de traspassar el negoci a la generació següent.
Què s’entén per una empresa o negoci familiar? Albert
Bosch, al pròleg del llibre Manual de supervivència per a
l’empresa familiar, defineix les empreses familiars com a
aquell lloc on es té l’economia al cap i a les mans. Les em-
preses familiars representen una forma de treball no única-
ment relacionada amb negocis petits o de mida mitjana:
també hi ha exemples de grans empreses que tenen la
consideració de familiars. De ben segur, si fem l’exercici de
mirar al nostre entorn, trobarem molts negocis que associ-
em a una persona o a una família concretes i que formen
un binomi indestriable.
També es pot dir que aquests tipus d’empreses representen
un lloc on hi ha una barreja molt forta de gestió, família i
emocions. En alguns casos, la falta d’entesa dels membres
familiars ha malbaratat una activitat que funcionava bé;
desavinences entre germans tan fortes que han provocat
un trencament empresarial, familiar i personal, o la crea-
ció de dues activitats paral·leles. Hi ha un cas que docu-
menta ben bé això darrer, i és el dels germans Dassler, a
Alemanya. Tots dos treballaven en el mateix negoci, però,
a causa d’una incompatibilitat recíproca, es van separar i
avui dia existeixen dues marques esportives competidores i
antagòniques: Adidas i Puma. Cada un, a partir de la tren-
cadissa fraterna, va crear la seva pròpia marca de roba i
sabates esportives. Aquest cas podríem considerar-lo una
desavinença creativa, però de cap de les maneres totes les
ruptures acaben així.
42
DIVERSÀRIUM
Manel Plana
Què porta a considerar que una empresa sigui familiar o no
ho sigui? En primer lloc, que la propietat estigui en mans
de la família, si no totalment, si en una quantitat que li pro-
porcioni la majoria. En segon lloc, que els membres de la
família estiguin en els llocs de presa de decisió de l’empresa.
I, finalment —i per mi, l’element fonamental i tret diferen-
ciador—, que hi hagi voluntat de transmissió de l’activitat a
les següents generacions de la família. I aquesta transmissió
la podem veure com un traspàs únicament de la propietat,
o bé de la propietat i dels coneixements, o bé de tot això i,
a més, d’una forma de fer pròpia i intransferible.
En la literatura del nostre país hi ha una novel·la —no és
pas l’única— que ens presenta alguns dels conflictes que
succeeixen dins l’entramat que tractem en aquest article:
el deure de la continuïtat familiar enfront de la voluntat dels
fills. Es tracta de L’auca del Senyor Esteve, escrita per San-
tiago Rusiñol i publicada l’any 1907. L’obra representa en
part allò que anomenem el trànsit intergeneracional dins
les empreses familiars; les expectatives dels qui creen el ne-
goci respecte a la pròpia activitat i respecte a allò que han
de fer els fills, que no és sinó continuar el que han iniciat els
predecessors. En definitiva, el conflicte entre deure i voca-
ció; entre la mesura, l’ordre i les precaucions del botiguer i
la rauxa, la creativitat i la incertesa de l’artista.
Francesc Canosa va escriure l’any 2014 Capitans d’indús-
tria. Explicats pels seus fills, un llibre amb referències a his-
toriadors com Jaume Vicens Vives i que fa un retrat de les
50 empreses familiars industrials més representatives del
segle XX. En paraules del mateix Canosa, el llibre és “una
forma de retre homenatge als iniciadors d’una idea. La ma-
joria de capitans sorgeixen del no res. Produeixen amb el
que tenen a prop per satisfer la necessitat del moment”. I
són els fills els qui ho expliquen.
A Catalunya, la figura de l’hereu forma part de la consci-
ència col·lectiva. Recollida en el nostre codi civil, constitu-
eix el punt clau de la continuïtat. Aquesta concepció de
 DIVERSÀRIUM
Il·lustració de Lluïsa Vidal. Revista Feminal, núm. 23, any 1909.     
l’heretatge ha permès que els minifundis no fossin part del
nostre paisatge.
Hem parlat de pares, padrins, fills, hereus..., però, i les ma-
res, padrines, filles i pubilles? Que no són d’aquest món de
Déu? Que no són part de la família? Que l’esperit empresa-
rial és únicament patrimoni del gènere masculí? De cap de
les maneres.
S’ha assignat a la dona el paper estabilitzador necessari per-
què els altres (els homes) poguessin treballar i dedicar-se a
fer créixer el negoci. Aquesta atribució no s’ha fet a partir
de l’opinió de les dones. No és representativa d’allò que ha
succeït i continua succeint ni hi fa justícia. Les dones tenen
un paper fonamental en el món emprenedor, malgrat la
continuada invisibilització i els greuges comparatius de tot
tipus que pateixen.
Per tot això, voldria remarcar la figura de l’escriptora Do-
lors Monserdà, autora de La fabricanta (1904). És la primera
novel·la catalana escrita per una dona en què es retrata una
dona modèlica, capaç d’escalar en la societat gràcies a un es-
forç laboral molt intens i al seu realisme i pragmatisme diaris.
El més important de l’obra, des del meu punt de vista, és
que és una dona que retrata una altra dona. Dones que
donen veu a dones a principis del segle XX.
He utilitzat el verb escalar perquè una dona, en aquells
temps —i, ai las, encara ara—, no podia fer cap altra cosa
que preparar-se per a un ascens perillós i vetat al seu gè-
nere en tots els àmbits, però, sobretot, en el sociolaboral.
La fabricanta és Antònia Corominas, que es casa per amor
amb un jove menestral, de classe social més baixa, en
contra de la voluntat de la seva família. Això li comporta
el desheretament i el trencament de relacions, allò que
es diu als pobles de “deixar-se de parlar”. A còpia de
treball, esforç i sacrifici, i amb dos telers que es va endur
de casa, l’Antònia, que és qui marca les pautes, i el seu
marit van aconseguir, en pocs anys, ser els amos d’una
gran fàbrica.
El món de l’empresa i, més concretament, el de l’em-
presa familiar, no només té espai per als homenots, com
podríem pensar a partir de Vicens Vives i de Capitans d’in-
dústria. Per sort, és ple de donasses que, com Antònia
Corominas (personatge fictici, inspirat en una dona que
va ser fonamental per a una de les empreses familiars més
antigues que tenim a les terres de Lleida), han contribuït
a fer que les empreses familiars representin més del vui-
tanta per cent del teixit econòmic del nostre país. I faig
un acte d’injustícia cenyint la seva contribució a aquest
aspecte.
Quant camí ens queda per fer!
43
 COSES QUE HE LLEGIT

Carles M. Sanuy

“NARCISO EN EL ACORDE ÚLTIMO DE LAS FLAUTAS”,

DE LEOPOLDO MARÍA PANERO

Report

El més emblemàtic i celebrat dels llibres de Panero està considerat una obra essencial i única
en el panorama de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX. L’autodestrucció
i una apocalítptica conscència al voltant de l’humà van crear escola en el seu moment.

A finals dels seixanta, la poetessa ebrenca Zoraida Burgos, de
qui Labreu acaba de publicar la poesia completa (Connivència
d’aigües. Obra poètica), escrivia:
“Bonnie and Clyde
van afusellar la nit passada,
per arterioscleròtics,
tots els poetes sociorealistes
que tímidament s’amagaven encara als aparadors...”
Aquest poema, titulat “Novíssims” i inclòs al seu primer llibre
—D’amors, d’enyors i d’altres coses, 1970—, me’l recitava
de memòria quan jo tot just tenia 15 anys el bon amic, i
posteriorment reputat advocat balaguerí, Pere Estany, ara
tristament desaparegut (puto càncer!).
Jo aleshores no sabia, evidentment, qui cony eren els
novíssims. Les meves lectures poètiques, encara incipients, es
reduïen a la primera recopilació de la poesia de Salvador Espriu
—publicada i editada en pell per Edicions 62 l’any 1968— i a
una quarta edició dels poemes de Màrius Torres impresa per
Ariel a Barcelona l’any 1964 i que reproduïa l’edició que, el
1947, havia sortit a Quaderns de l’Exili (Coyoacán, Mèxic).
Bé, havia llegit també els Quevedo i Espronceda prescriptius
a l’assignatura de literatura espanyola que s’impartia al
batxillerat d’aleshores i que, curiosament, no van arribar a
consolidar en el meu cas allò que crec que era el veritable
objectiu de l’assignatura: fer avorrir la poesia i, per extensió, la
literatura en general, a l’alumnat!
En aquella època, però, vaig començar a sovintejar les visites
a la llibreria La Noguera, de Balaguer —que encara ara
regenta Jaume Casals— i vaig abonar-me a les novetats que
anaven sortint a les col·leccions d’Els Llibres de l’Óssa Menor
(Proa) i Els Llibres de l’Escorpí (Edicions 62), que el llibreter
rebia puntualment. Així vaig descobrir, entre altres, Agustí
Bartra, Marià Manent, Foix, un Joan Brossa que inicialment se
m’escapava i, sobretot, Vicent Andrés Estellés i el seu magnífic
Hotel París, allunyat completament de les poètiques a què
m’havia avesat el meu aleshores escarransit cànon literari. Bé,
si parlem —escrivim— amb franquesa, tampoc no és pas que
ara sigui gaire ampli i ortodox, el meu cànon particular.
Hotel París va representar per a mi un primer contacte amb
la poesia discursiva i urbana que posteriorment incorporaria
a una certa meva manera de fer. El versos tendres, irònics i
descarnats, l’ambient lumpen i tèrbol que s’hi descriu i,
sobretot, el to enumeratiu i asèptic dels poemes:
“Hi ha l’aladre, groguenc, amb una grogor d’os,
i hi ha el crani de l’ase entre les brostes tendres
i hi ha una llunyania de llençols eixugant-se [...]
hi ha també el llit metàl·lic, hi ha l’habitació
per hores, hi ha la verge amb uns ulls grans pel pànic...”
O, més endavant:
“La dona que ven coses, a la nit, a la porta
del bar, del cabaret; la dona que vigila
el wàter de les dones; la dona que ha deixat

44
 COSES QUE HE LLEGIT

la vaixella escurada i els tres fills en el llit

i va a fer certes coses, a la nit, vora el riu...”

Jo no havia llegit encara Bukowski, ni Gins-

berg, ni Ferlinghetti ni ningú que s’hi assem-
blés! No és fins més tard, ja quan estudiava
Barcelona, que començo a accedir a tota
aquella literatura contemporània que no arri-
bava a les lleixes del llibreter de Balaguer.

I així, a més dels esmentats, començo a de-

vorar de forma gairebé compulsiva els Unga-
retti, Pavese, Eliot, Pound, o la narrativa de
Kerouak, Beckett, Vian (i el seu heterònom,
Vernon Sullivan), per citar-ne alguns. I, entre
aquest maremàgnum de veus, ensopego amb
l’antologia Nueve novísimos poetas españoles,
de Josep M. Castellet, que oficialitza les veus
poètiques de Vázquez Montalbán, Martínez
Sarrión, José María Álvarez, Félix de Azúa,
Pere Gimferrer —de qui havia ja llegit, sobre- Leopoldo María Panero

tot, els articles de premsa—, Vicente Molina Foix, Guillermo
Carnero, Anna Maria Moix i Leopoldo María Panero. I, tam-
bé, les d’Antonio Colinas, Giménez Frontín, Jenaro Talens, Luis
A. de Cuenca, Luis Antonio de Villena, o Jaime Siles, el grup
al qual feia referència el poema de Zoraida Burgos, i els qui
s’hi van afegir en altres antologies posteriors. Poètiques, totes,
caracteritzades per un trencament radical amb les tendències
socials anteriors, l’accentuat to urbà, la llibertat formal i un
gairebé militant culturalisme metaliterari que els apropava als
registres de la literatura pop americana o a l’experimentació
d’autors com Robert Coover.
De tots ells, però, l’autor que, de manera més accentuada,
radical i fins i tot angoixant, recull aquestes característiques és,
sense cap mena de dubte, Leopoldo María Panero, fill del poeta
falangista Leopoldo Panero i germà del també destacadíssim
poeta Juan Luis Panero.
El llibre seu que primer descobreixo, mig amagat a les
prestatgeries de la llibreria Documenta de Barcelona, és Last
River Together (Ayuso, Madrid 1980), que inclou una fantàstica
recreació del poema “Annabel Lee”, de Poe, o “La canción del
croupier del Mississippi”. Després vindria El que no ve, publicat
el mateix any per Las Ediciones de la Banda de Moebius, i que
conté versos tan descarnats i radicals com:
“No es tu sexo lo que en tu sexo busco
Sino ensuciar tu alma...”
O poemes com “Bello es el incesto” i “Necrofilia”. Abans havia
publicat Así se fundó Carnaby Street (1970), Teoría (1973)
i Narciso en el acorde último de las flautas (1979), el més
emblemàtic de les més de seixanta publicacions poètiques
que, ja sigui en format llibre, plaquette, opuscle o fanzin, va
deixar signades l’autor.
I potser és aquest darrer —Narciso...— el més paradigmàtic
i celebrat dels seus libres, considerat com una obra essencial
i única en el panorama de la poesia espanyola de la segona
meitat del segle XX.
A Narciso..., Leopoldo Maía Panero, considerat el darrer
poeta maleït de la lírica espanyola, fixa les bases de la seva
poètica, apuntada ja en els llibres anteriors, i que, en més o
menys mesura, és també la poètica de tota una generació:
l’autodestrucció, la fascinació malaltissa pels substrats urbans
i humans més decadents i subterranis i una certa consciència
apocalíptica de la condició humana:
“ ....Todos nosotros somos
niños muertos, clavados en la balaustrada como por encanto,
[...]
esperando como sólo saben esperar los muertos.”
* Carles Maria Sanuy, poeta i periodista nascut a Balaguer
l’any 1959. Ha dut a terme diverses activitats com a promotor
i agitador cultural, amb incursions en el camp de la poesia
objectual, i és col·laborador en mitjans de comunicació
i en revistes culturals. També ha dirigit l’Espai Guinovart
d’Agramunt. Ha obtingut diferents premis literaris, com Flor
Natural als Jocs Florals de Barcelona (1990) El vast desert,
Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí (2017), La Condició Lítia,
Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia (2018).

45
 PORTFOLIO
RAFA ARIÑO
Em dic Rafa Ariño i sóc fotògraf. Actualment compagino la feina
de fotògraf amb el projecte personal Girando con... Es tracta d’un
projecte fotomusical en què es combinen la fotografia i la música
i que va començar ja fa més de 5 anys. He rodat amb més de 42
bandes fotografiant moments únics: moments a la furgo d’anada
al concert, moments previs, durant els bolos i després.
Fruit d’aquesta aventura són: un llibre, amb dues edicions —
actualment treballo en el segon volum—; una exposició de
fotografies, que ha viatjat per diverses ciutats i pobles; un
festival i sessions de discjòquei amb projeccions —he fet un
46
pas més enllà amb la realització de workshops de fotografia
de concerts. Intento transmetre amb cada clic totes aquestes
experiències i totes aquestes emocions, tal com ho visc jo.
Gaudeixo igualment fent una foto a un músic i a una família.
Captar les il·lusions i les emocions de la gent és el que el fa que
sigui fotògraf.
http://rafa-arinyo.com/ · https://www.girandocon.com/
Instagram: rafaarinyo · Rafa ariño reports · Twitter: Rafa Ariño
Facebook: Rafa Ariño · Rafa Ariño photo · Rafa Ariño Melero
 PORTFOLIO

R A F A
A R I Ñ O
47
 ACTIVITATS

ACTIVITATS DEL CERCLE

CORAL DEL CERCLE

DE BELLES ARTS
Cantada al Palau
de la Música
Juny 2018

EL + DE: EL + DE:
Alumnes de l’Escola Alumnes de l’espai creatiu Lupe
del Cercle de Belles Arts Ribot
Maig 2018 Juny-juliol 2018

FOGUERA DE SANT JOAN

A LA SEU VELLA
Juny 2018

48
SALA MARIA VILALTELLA
Exposició dels arquitectes
Salvador Costa, Enric Mias
i Josep Maria Mora

49
 ACTIVITATS

ACTIVITATS DEL CERCLE

50
51