Art Contemporani I Història de l’art II Claudia Clare ANtTECEDENTS A L’ART I L’ESTÈTICA

ROMÀNTICA: EL LLEGAT DE LA IL·LUSTRACIÓ

- Francisco de Goya, El sueño de la razón produce monstruos, 1799. Allà on no raonem, apareixen els
monstres. El pensament racional com la faceta característica de l’ésser humà. En la il·lustració és
fonamental la raó.
Es planteja que el coneixement es pot aconseguir a través del raonament. Racionalment es pot examinar
el que sabíem i podríem raonar si és cert o no, i per tant, tenir un nou coneixement. El coneixement
racional és la metàfora de la llum i és el fonament de la il·lustració. L’ésser humà es defineix com a tal
perquè pensa i raona.
El primer filòsof en tractar això és Descartes al 1637 amb un text on proposa un mètode per examinar els
coneixements i saber si són certs o no. “Penso, llavors existeixo”.
Alguns científics també es plantejaven la necessitat d’examinar les veritats suposades sobre el món
visible. Una figura clau va ser Isaac Newton que va fer moltes investigacions. Per al segle XVIII és
l’exemple del científic racional.
- William Blake, Newton, 1795-1805. Blake estava en contra del pensament racional de la il·lustració.
Pinta a Newton com si fos un dimoni, retraient la seva capacitat analítica.
- Jean Huber, Le diner des philosophes, 1772-73. És una reunió de filòsofs on al centre hi ha Voltaire.
Comparteixen coneixements, on a partir del debat i la discussió, sempre racional, el saber avança. Hi
havia certes critiques cap a la religió però alhora també es respectaven les diferents religions.
- Enciclopèdia, 1751-1782 (35 volums). Difusió del coneixement. És la primera vegada en la història que
un grup de gent treballa coordinadament per resumir el coneixement propi, i publicar-ho conjuntament
perquè es pugui accedir al coneixement. La van coordinar Diderot i d’Alembert. Era una enciclopèdia
il·lustrada; gran part de l’enciclopèdia estava il·lustrada amb làmines, per tant es difonia el coneixement
amb imatges. L’enciclopèdia es va difondre molt ràpid.
- Quentin de la Tour, Mme. Pompadour llegint, 1752. Amant del rei Lluís XV a mitjans del segle XVIII.
Apareix amb dibuixos, pentagrames musicals i envoltada de llibres; un d’ells és un volum de
l’enciclopèdia. Va ajudar a que tornes a permetre’s l’enciclopèdia després de la seva censura. Pertanyia a
l’aristocràcia (classe governant que acaba amb la Rev. Francesa).
- Kant escriu un llibre el 1784 sobre “Què és la il·lustració?” amb la filosofia de “atreveix-te a pensar” on
proposava posar la raó per sobre de tot.
- A.G.C. Lemonnier, Saló de Mme. Geoffrin, 1812. Apareix gent en un saló amb una escultura de Voltaire.
Hi ha varis personatges importants (Rousseau, entre altres). Apareix l’idea del cafè, un punt de trobada
per parlar. Les senyores que tenien aquests salons s’anomenen Saloniers i eren qui reunien els
intel·lectuals a aquests salons on es difonien idees.
- Anna-Dorothea Therbusch, Autoretrat, 1776. És una pintora que s’auto-retrata amb un llibre. És una
imatge de lectora habitual del segle XVIII. La lectura cada vegada es converteix en una activitat individual
que es porta a terme en silenci, i cada vegada més privada.
- Jacques-Louis David, Lavoisier i la seva dona, 1788. Retrata Lavoisier, un químic famós amb la seva
dona.
Eren dos aristòcrates. Les ciències tenien prestigi a l’època; cada vegada hi ha més coneixement.
- Francisco de Goya, G.M. de Jovellanos, 1798. Retrat pensatiu, substitueix el típic retrat noble. Intenta
donar èmfasi en temes més científics.
No existeix un art concret de la il·lustració, ja que no és un moviment artístic. Afecta molts àmbits, però
directament no afecta l’art, per tant no hi ha art de la il·lustració. Hi ha alguns artistes, l’obra dels quals va
ser admirada per personatges importants de la il·lustració i en el seu moment va tenir èxit i s’hi veien
certes característiques durant la il·lustració.
J.S. CHARDIN, 1699-1799 Se situa en relació amb la il·lustració. Artista d’origen humil. Va ser admirat per
la burgesia i ignorat per l’aristocràcia. Les seves obres estaven pensades per un públic burgés i tenen una
mida més aviat petita.
- Autoretrat amb llenç, 1771.
- La rajada, 1728. El bodegó com a gènere, havia estat practicat pels pintors flamencs. Les seves
primeres obres acostumen a ser bodegons. Se li valorava l’autenticitat de les obres. Té una relació molt
directa amb la realitat, abans del realisme.
- Natura morta amb gresol de coure, cassola, estris de cuina, porro i tres ous, 1732.
- Bombolles de sabó, 1733-34. Passa a fer pintura de gènere, i intenta representar imatges de la
quotidianitat.
Bombolla com a símbol de algo que dura molt poc.
- La bugadera, 1735. Imatge de la vida quotidiana, molt senzilla. Chardin, pinta famílies, amb relacions
afectuoses dins la família. Juga amb jocs de miralls.
Rousseau va ser un filòsof important a la il·lustració, i tenia la idea de que els nens són nens i han de
créixer a la naturalesa per ells mateixos, i creia que havien d’estar amb els seus pares (cosa no normal en
la burgesia).
- Dona prenent el te, 1735. Imatge quotidiana d’una dona prenent el te.
Interessen aquests temes perquè al·ludeixen a una nova idea i estan molt ben fets.
- El castell de cartes, 1736-37. Les cartes, igual que les bombolles també duren poc.
En general, pinta els elogis de la comoditat domèstica.
ROCOCÓ L’art del segle XVIII té nucli al rococó. En arquitectura, l’art del rococó, és un art molt recarregat
amb colors clars (blaus, verds, grocs...). És una arquitectura molt decorativa; s’utilitzen vidres,
ceràmiques, porcellanes. Es va desenvolupar molt a Alemanya, on era anomenat últim barroc.
- Versalles, 1668.
És on hi ha reflectides les característiques del Rococó. És un poble proper de París on els reis de França
hi tenien un palau de caça. Durant el regnat de Lluís XIV, es trasllada la cort a Versalles. Hi ha diferents
estils a Versalles, tot i que s’acaba creant pels voltants del segle XVII i XVIII. El palau i els jardins tenen
gran importància, i n’hi ha de dos diferents: els jardins anglesos i els francesos, molt geomètrics. Hi va
haver diferents arquitectes, el rei entre altres, i un jardiner que va destacar va ser André Le Nôtre.
L’objectiu del jardí francès és semblar natural tot i estar molt plantejat, i no ho aconsegueix massa, en
canvi l’anglès sí. Model de jardí anglès busca un jardí pintoresc (característic, típic) i busca la natura
intervinguda.
El jardí anglès és vist més modern que el francès (associat a l’antic règim).
Un dels objectius de Versalles era controlar la cort i destacar la figura del rei; però també es volia difondre
al món la importància de Versalles. Al palau no hi havia separació de lo públic i lo privat.
- La galeria dels miralls és el lloc més espectacular de Versalles. Era la galeria que es mostrava als
convidats abans de rebre el rei, com a símbol de prestigi (els miralls es feien a Venècia).
Lluis XVI, successor de Lluís XIV, es va casar amb Maria Antonieta. Va ser un personatge molt important.
- Elisabeth Vigée-Lebrun, Maria Antonieta, 1778. Apareix en un espai íntim, vestida de manera
espectacular. Elisabeth va ser una retratista molt amiga intima de Maria Antonieta, i la va retratar varies
vegades. Era el prototip per excel·lència de la imatge del rococó. Molta teatralització en les vestimentes
per donar gran importància al poder.
En un racó del jardí, es construeix una mena de poble per Maria Antonieta anomenat Hameau de la Reine
(Petit Trianon) perquè pugui viure d’una manera una mica més senzilla, bucòlica. Apareix el jardí anglès,
organitzat, però d’aire molt natural, com si no es notés que és organitzat.
- Elisabeth Vigée-Lebrun, Maria Antonieta, 1783.
Apareix amb una imatge més senzilla, més pastora, amb un estil més rural. En el romanticisme apareixerà
també aquest redescobriment de la naturalesa.
ANTONIE WATTEAU, 1684-1721 - Rosalba Carriera, Antonie Watteau. Fa aquest retrat amb la tècnica
del pastel, i a partir d’aquí l’introdueix a França.
Watteau va morir jove de tuberculosi. Era un artista d’origen humil que va a França sense contactes.
Comença a treballar i va acabar sent un artista reconegut mentre era viu; va ser ràpidament oblidat però
als voltants del XIX, es va reviure.
- El bany de Diana, 1715. Watteau coneixia l’art Holandes i agafa influència de Rubens. Reinterpreta la
mitologia, hi ha molt poques escenes religioses durant el rococó. El tema de la dona nua està bastant
present en la mitologia. És una escena íntima.
- El teatre francès, 1714. El teatre és un tema bastant comú en Watteau. El teatre francès neix
d’influències italianes, neix amb molt moviment, improvisació i és més aviat de carrer. És un espectacle
d’entreteniment, i Watteau representa els actors, el teatre, i escenes que tenen a veure en veure teatre.
- Arlequí i Colombiana, 1716. Espectacle d’entreteniment. Gran artificialització de l’aristocràcia. Fascinació
cap a les relacions personals. Pures recreacions de l’artista. No hi ha cap voluntat de recrear la realitat.
- Gilles i la seva família, 1716.
- Pierrot, o Gilles, 1718-19. Pierrot es un personatge destacat de Watteau, el representa com un
personatge molt important, com si fos un general, gairebé com un sant, jugant amb el barret que sembla
una aureola. Importància de la representació de les escenes teatrals. Representa un pallasso amb certa
actitud trista. Es representa tant perquè és com si fos un alter ego de Watteau ja que és un personatge
nòmada, serveix per entretenir la gent i l’artista es sent sovint així.
- Cançó d’amor, 1717. Un altre tema important de Watteau és el que s’anomena fêtes jalantes que és la
representació del festeig. L’amor galant té certs codis, i el moment més important és el de la conversa on
es porta a terme en un entorn idíl·lic, paisatgístic. A través de la seducció intel·lectual s’arriba a la física.
- Plaer venecià, 1717. És una barreja dels dos temes (teatral i festeig). Sovint apareixen escultures en
aquests entorns.
- L’amor plàcid, 1718. Tres parelles en diferents moments: Una parella esta parlant, l’altra s’està agafant, i
la tercera s’agafen de la mà i marxen. Representa el procés amorós.
- Embarcament cap a Citerea, 1717. És l’obra més important de les fêtes jalantes. És una culminació de
l’estètica del XVIII. Citerea és una illa on hi van tots els amants. Hi ha una figura de venus i un sàtir.
Cromatisme molt suau (molt rococó). Hi ha un punt de posada d’escena dels personatges.
- La toilette, 1717. Representa nuesa femenina.
- Els encants de la vida (festa musical), 1718.
- Comediants italians, 1720. La imatge central és Pierrot.
- La galeria del comerciant d’art Gersaint, 1720. Representa la “botiga” del comerciant Gersaint. Hi ha cert
punt narratiu, com uns petits fotogrames dins la imatge que representen algo.
FRANÇOIS BOUCHER, 1703-1770 La vessant més frívola, divertida, “comercial” del rococó. Boucher té
obres de gènere i algunes més aviat galants. Representa com es conserva el paisatge al segle XVIII.
- El berenar, 1739. Obra de gènere.
- El bosc, 1740. És un paisatge escenogràfic. Tons blaus i verds molt suaus. La natura se la veu com un
perill que no s’ha d’explorar i no se surt a la naturalesa a pintar les obres.
- El naixement de venus, 1740.
- El barreter, 1746. Les escenes de gènere femenines, són les que li donen més èxit.
- Una tardor pastoral, 1749. És una representació galant.
- Pintor al seu estudi, 1750. Un pintor pinta un paisatge dins la seva habitació. És l’obra més destacada de
Boucher.
- Retrat de Marie-Louise O’Murphy, 1751. Imatge amb cert erotisme. En fa una altra de semblant.
- Odalisca, 1753. Idea de la nuesa de la dona.
- Madame Pompadour, 1758. Madame en la naturalesa llegint.
Esplendor del rococó francès amb Boucher.
JOSHUA REYNOLDS, 1723-1792 Va ser Sir. Va ser el president de l’acadèmia anglesa (Royal Academy).
El seu tema era principalment el retrat de les elits aristocràtiques i culturals de l’època. Buscava tipologies
que transcendissin, que no es quedessin al temps.
- Comtessa Spencer i la seva filla, 1760-61. Avantpassats de la Lady Diana - Garrick entre la tragèdia i la
comèdia, 1761. Importància del teatre també a Anglaterra.
- Retrat de George Clive i la seva família amb una criada índia, 1765. Criada com a figura que està per
sota de qualssevol dels personatges de la imatge, fins i tot la nena. Esclavisme.
THOMAS GAINSBOROUGH, 1727-1788 Fa un pas del rococó cap al preromanticisme. Va tenir
coneixement de pintors holandesos com Jacob van Rusydael i el van influenciar per pintar els paisatges.
El paisatge no és encara un tema autònom; sempre va acompanyat del retrat.
- Robert Andrews i la seva dona Frances, 1748-50. Retrat molt famós. Apareixen a la seva finca.
- Paisatge a Suffolk, 1750. Pintat a l’estudi, mai es va a la naturalesa directament.
- Posta de sol, 1760. Molt preromàntic. Cert aire tenebrós.
- Retrat d’Ann Ford, 1760. Retrats de dames d’aire molt rococó.
- Master John Heathcote, 1770-74.
- Retrat d’una dama de blau, 1779.
- William Hallett i la seva esposa Elizabeth, nascuda Stephen, 1785. És el quadre més important de
Gainsborough.
Jardí anglès. Predomina la irregularitat, tot i que està planejat. Sembla natural però no ho és ja que ha
estat planejat. Aquests jardiners va ser els primers paisatgistes. Eren uns jardins considerats pintorescs,
ja que no pertanyien a la bellesa ni al sublim.
JOHN CONSTABLE 1776-1837 Paisatges inspirats en llocs, però es pinta a l’estudi; no a la natura
directament.
- Visita cap a la Rectoria des de l’est de la casa Bergholt, 1813. Paisatges molt suaus, molt humanitzats.
Té un gran interès per la captació dels cels.
- L’hort de Golding Constable, 1815. Es comença a representar més la llum, el moviment; lluny de
l’impressionisme però s’intenta captar lentament la vitalitat. Paisatge considerat pintoresc.
- El parc Wivenhoe, Essex, 1816. Animals tenen gran protagonisme (més grans que les persones). El
paisatge té prou importància per si mateix per ser considerat un tema.
- El molí Flatford o escena amb un riu navegable, 1816-17.
- El cavall blanc, 1819. De les primeres pintures famoses de l’autor.
- El carro de fenc, 1821. Pintura de gran format. Es relaciona el format amb el tema (històric). Paisatge
clàssic. Composició molt acurada. No són vistes topogràfiques d’un moment en concret. hi ha un equilibri
de formes i llum. L’artista medita on col·loca cada part del quadre.
- Estudi de núvols, 1821-22. Es va dedicar a fer un estudi dels núvols per poder-los aplicar millor a les
seves obres.
- La catedral de Salisbury vista des del jardí del bisbe, 1826. No es pot considerar romàntic però s’acosta
al que posteriorment serà el romanticisme. Catedral que ell coneixia molt bé, la pinta en diverses
ocasions. Molts pintors estilitzen les catedrals per el gust de l’època. És com un món molt idíl·lic, en el
qual la cultura i la natura es complementen.
- Catedral de Salisbury des del prat, 1831. Cert aire tràgic.
ROMANTICISME - Friedrich. Monjo a la vora del mar, 1808-1810.
Sublim (categoria estètica). Experiència més enllà de la bellesa. La immensitat de la natura i la
insignificança humana. Incomprensió, angoixa, experiència.
Apareix representat un monjo que mira al mar.
Idea de la contemplació, de la visió subjectiva.
Aquesta pintura va trencar amb la pintura galant on es representava una escena concreta; aquí el que es
representa és un sentiment, una sensació, un estat. L’home mira a l’infinit, a l’horitzó, i percep la seva
immensitat. Aquí apareix “el sublim” la categoria estètica teoritzada per Kant. Pretén manifestar el que li
passa a l’home, la sensació de superació del jo. D’altra banda, perquè aparegui el sublim a la natura, el
personatge no pot estar en perill perquè s’ha de contemplar, s’ha d’estar segur i tranquil. La ment s’ha de
poder centrar en el fet de contemplar, no pot tenir distraccions. Lo sublim no té forma, ens envaeix i ens
dóna coneixement. És un sentiment basat en la nostra existència.
El Romanticisme es porta a terme a finals del XVIII i a inicis del XIX tot i que té molta influencia més enllà
del XIX amb molts post-romanticismes. S’estén per tot Europa però els nuclis importants són França,
Alemanya i Gran Bretanya.
L’any 1756, E. Burke, escriptor anglès, re-defineix el concepte de sublim, el qual caracteritzarà l’època del
romàntic. La contemplació de la natura és un dels aspectes que els romàntics posen en pràctica.
És una revolta cultural i espiritual de les noves generacions; dels joves artistes, els poetes etc; que ho
qüestionen tot. Qüestionen el pensament de la il·lustració ja que hi estan en contra. Rebutgen un
pensament que només sigui a través de la raó, ja que creuen que trobaran natura inerta; en canvi ells
troben la màgia. Creuen que la il·lustració ha trencat la màgia i fantasia de la natura i la vida i per tant,
perd misteri. Per als romàntics, el futur és el passat (el futur pel qual es revolten, recau en el passat).
Novalis escriu Himnes a la nit. La il·lustració suposa per els romàntics un drama per la humanitat, perquè
ha descartat tota la visió espiritual del món, substituint-lo per una visió racional. Per als romàntics, el món
grec, Grècia en concret, era un paradís, desenvolupen una idea utòpica i poètica de Grècia. Moltes
vegades hi ha referències a l’expulsió del paradís (metàfora de Adam i Eva, en el moment d’utilitzar el
punt de vista racional, són expulsats del paradís). Per a ells, aquest paradís era Grècia. Per a ells també,
la innocència, la joventut, és un paradís perdut. Per als romàntics, el seu futur utòpic, és el passat perdut.
El gran poeta del romanticisme per excel·lència és Friedrich Hölderlin. L’heroi romàntic és aquell que es
revela.
El sublim travessa tot el romanticisme.
 CASPAR DAVID FRIEDRICH, 1744-1840 Artista Alemany important en el Romanticisme. Durant el
Romanticisme neix el concepte de poble i nacionalisme. Es trasllada a Dresde, gran capital artística. Pinta
poc la figura humana, fa molt pocs retrats.
- Autoretrat, 1800.
- Autoretrat, 1810. Fa una important exposició a Berlin i la seva obra es comença a conèixer.
J.F. Kersting fa una obra anomenada Caspar David Friedrich al seu estudi del 1812. Obres d’aquest tipus
ajuden a conèixer com pintaven els artistes. És un estudi totalment buit.
Friedrich estimava la naturalesa però la pintava des del seu estudi a través de notes que prenia de la
naturalesa i expressa les sensacions que la naturalesa li transmet, identificant-se en certs racons de la
natura. El pintor utilitza la memòria, la imaginació, per poder pintar la seva naturalesa. Els seus paisatges
són molt detallats però alhora elimina els elements que poden arribar a distreure, per mostrar la essència
interior, la visió espiritual i profunda de la naturalesa.
- Dona mirant per la finestra, 1822. Representa la seva dona. És dels primers en introduir personatges
d’esquena en les seves obres. Importa la idea del mirar; el fet de mirar la naturalesa per després elaborar-
la.
Els seus paisatges sempre són pintats a través de la seva experiència sensible.
- Viatger davant d’un mar de núvols, 1817. Experiència del sublim de l’esser humà; que puja a la
muntanya per pur plaer. És la tercera obra que veiem de Friedrich que apareix d’esquena.
- Dos homes contemplant la lluna, 1819. Aquí també apareix el tema de l’amistat. Apareixen dos
personatges d’esquena, on hi ha cert afecte entre els dos personatges. La nit és com un espai de misteri;
tot i que sempre es representen capvespres, albes; moments on es veu un aspecte misteriós de la natura.
- Els deixebles de Saïs de Novalis és una obra on explica que la natura nomes es pot conèixer si se surt a
observar-la, no des d’un punt de vista racional. Contemplar la naturalesa des de la llum de la lluna és una
idea romàntica.
- Lluna sortint sobre el mar, 1822. Apareix la idea del vaixell que s’allunya de la costa, com a metàfora de
la vida: el vaixell se’n va per l’horitzó i no torna. Torna a aparèixer la idea de la lluna amb contempladors.
- Greifswald a la llum de la lluna, 1817. Llum crepuscular, nocturna. Ciutat portuària amb la idea del mar i
del viatge.
- Dos homes a l’alba, 1817. Horitzó baix, cel gran, gairebé sempre amb formes el·líptiques (present en
totes les obres), fent referència al cicle de la vida, el millor futur imaginari és el passat.
- Paisatge de muntanya amb arc de Sant Martí, 1810. Primer pla marcat, però fons molt ampli
(característica de gairebé totes les obres). L’experiència estètica és una idea del romàntic, el plaer que pot
proporcionar una obra.
- Germanes o Nit al port, 1818-20. Apareix una catedral gòtica al fons, també apareix la idea del vaixell,
els personatges d’esquena i l’escenari portuari. Hi ha moltes més obres de Friedrich que contenen
aquestes característiques.
- Tarda, 1824. Fascinació per la grandesa natural, de manera que passa sovint a pintar obres com
aquesta, sense context, on no apareix pràcticament res de la naturalesa en concret. Plasma el paisatge
d’una manera gairebé abstracta vista des del nostre punt de vista modern.
-Mati a Riesengebirge, 1810-11. Gran experiència espiritual sobre la naturalesa. En aquesta obra es veu
molt això sobretot, ja que hi ha la presencia de la creu, com a símbol d’espiritualitat.
-Boira matinal a la muntanya, 1808. Muntanya com a repte.
-Records de les muntanyes gegants, 1835. Primer pla i al fons la grandiositat de la natura. No deixa
empremta humana; cap pinzellada, cap traç. Molt detallista, perfectament acabada.
- Paisatge amb el Milleschauer, paisatge bohemi, 1810. De nou apareix l’escala del paisatge gran per a
nosaltres, però petit per al món.
-Muntanyes Gegants a trenc d’Alba, 1833. Punt de vista sensible de la natura.
-Al costat del riu, emboirat, 1921. Molta observació de la naturalesa.
- Paisatge amb muntanya a Bohèmia, 1830. Convida a integrar-se a la naturalesa.
- El mar de gel, 1823-24. És la seva imatge més extrema.
- Penya-segats blancs a Rügen, 1818. Apareixen ell i la seva dona observant la natura. Recullen mostres
de minerals, flors, etc, que li servien per les obres; per tant és com un autoretrat.
-Temple de Juno a Agrigento, 1828-30. Idea del sublim, infinitud de la historia, de la humanitat, del pas del
temps, etc. Runes com a símbol d’història com a recordatori sobre la petitesa humana del llarg del temps
(característic romàntic). No coneixem el passat al 100% i ens en queden les runes. Imatge que ajuda amb
la meditació sobre Grècia.
- Abadia en un bosc de roures, 1809. Imatge sobre meditació. La badia està envoltada amb monjos,
creus, etc.
en un paisatge crepuscular.
- Cementiri a la neu, 1809. Les runes i la neu les associa a cementiris i a mort.
-Cementiri a la neu, 1817-19 (destruïda). Gran apreci cap a l’arquitectura gòtica que s’aproxima al cel amb
la seva verticalitat.
Apareix la idea del poble (volk). Idea d’una comunitat que comparteix cultura, llengua, religió com a idea
de comunitat nacional, de pàtria. Això és un concepte romàntic.
- Monjo a la neu, 1808 (destruïda). Grandesa de la historia i de l’espai en comparació al monjo.
- La tomba, 1823-24. Component nacionalista. Personatge vestit de voluntari de la guerra de la invasió de
Napoleó; visita una tomba. Sentiment del pas del temps. Les finestres mostren esperança.
- Ruïnes del monestir Oybin, 1835. Jove meditatiu, reflexiu.
- Ruïnes del monestir d’Eldena, 1825. La naturalesa s’apodera de les ruïnes i recupera el que era seu.
- Dona a l’alba/al capvespre, 1818. Èxtasi místic davant del món.
- Paisatge d’hivern amb església, 1911. Apareix una catedral gòtica molt estilitzada. Verticalitat de la
catedral i de l’arbre.
- Cuirasser al bosc, 1827. Personatge davant del bosc apunt d’entrar en la immensitat de la naturalesa
(llops, ossos, caçadors, etc). Personatge vestit com a soldat francès. Vol representar la cultura alemanya
impermeable davant l’atac dels francesos (desig).
- La catedral, 1818. Imatge abstracta i emblemàtica.
- Altar de Tetschen, La creu a la muntanya, 1808. Pintura que ha d’ocupar lloc a un altar, on normalment
hi anava la imatge de crist o d’un sant; això va crear molta polèmica. Era un encàrrec privat.
Les figures que apareixen en els paisatges de Friedrich no són mai el centre d’atenció dels quadres. Tots
els detalls contribueixen al tot. Primer mira amb els ulls de l’esperit i agafa allò més essencial del paisatge.
- Paisatge del Harz, matí, 1820-21. Clara diferència entre l’artificialitat del rococó i la transcendència del
romanticisme. Tots dos sense representar paisatges reals.
- Paisatge del Harz, migdia, 1822. Veiem que al pintor li interessen paisatges moltm és humanitzats i
propers.
Hi hapareix un personatge però com una anècdota, no és lo més important. La tècnica és molt detallada i
l’obra està molt pensada pel que fa a estructura. Tots els detalls contribueixen al tot.
- Paisatge del Harz, capvespre, 1822.
- L’arbre solitari, conegut també com Paisatge campestre, 1822.
- Al veler, 1819. una última sèrie temàtica de Friedrich on veiem els vaixells i el mar. El simbolisme és molt
evident: idea de comparar la vida amb un riu i a nosaltres amb un vaixell; sortim del port i arribem al port;
al llarg d’aquest camí anem passant per diferents tempestes o moments tranquils. El vaixell ofereix la
reflexió del curs de la vida.
Es veu un matrimoni, pintat l’any que es va casar, naveguen amb la seva dona cap un horitzó llunyà.
Transmet alegria de viure i esperança.
- Les edats de la vida, 1834-35. Les edats de la vida. Hi ha cinc figures que representen diferents etapes
de la vida i també cinc vaixells, representant el mateix el viatge, tot i que un serà més curt o més llarg però
te inici i té fi. És una idea d’acceptació del viatge que és la vida.
- El gran vedat, 1832. Apareix la imatge d’una llacuna on hi ha una barca embarrancada, on la barca ja ha
arribat gairebé al final. És una imatge crepuscular on identifiquem clarament el final del trajecte.
- El mar de gel, 1823-24. Imatge de mort. Hi ha hagut violència on l’iceberg ha xocat amb el vaixell, que
ha arribat al final del trajecte. Hi ha hagut segurament drama i tragèdia. Friedrich mostra el moment
posterior, després del drama, quan hi ha la ruïna. Meditació del pas del temps.
PHILIPP OTTO RUNGE, 1777-1810 Dèiem que els romàntics estimen la nit pel seu misteri i per l’enigma
que oculta, alhora que s’oposa a les “llums” de la il·lustració. Veurem la nit a l’obra de Runge però també
en altres autors del Romanticisme que s’hi centraran molt més, com ara Goya. D’aquest Romanticisme
més fosc en va sortir el moviment literari que va donar fruit a les obres com Frankenstein de Mary Shelley
o les de Lord Byron.
Otto Runge neix a Wolgast i mor a Hamburg. Va morir relativament jove. Hi ha poca quantitat d’obres
d’aquest autor ja que moltes no les va acabar i moltes s’han perdut.
Era un artista molt especial, era pintor i escriptor. Va ser l’altra artista alemany important al costat de
Friedrich; qui el va inspirar en pintar seriosament. Just després de casar-se va començar a tenir fills i en
cinc anys va tenir-ne 4. Els seus fills formen part de la majoria de les seves pintures. Es va començar a
guanyar la vida fent flors de paper que després es feien servir per decorar les habitacions.
Autoretrat (1799) El matí és la il·luminació il·limitada de l’univers. El dia és la configuració il·limitada de les
criatures que pobles l’Univers. La Vesprada és l’aniquilació il·limitada de l’existència per tornar a l’origen
de l’Univers. La nit és la il·limitada profunditat de coneixement de l’indestructible existència en Déu. Són
aquestes les quatre dimensions d’esperit creades. Déu ho realitza tot en el tot; qui podrà representar la
forma en que Ell toca allò creat? -Runge Primer va preparar una sèrie de quatre dibuixos per donar-se a
conèixer als seus amics i coneguts. Mostrava el pla que volia representar les hores del dia. Es mostren
moltes plantes i molts nens. El seu projecte vital era fer pintures monumentals basades en el pas de les
hores de la nit al matí.
- El petit matí, 1809-10. Intenta representar l’aurora. Tenim la pintura i el marc de fusta (també pintat).
Podem veure que formen una sola cosa. La preocupació pel marc és una cosa bastant moderna, hi ha
una certa idea integral de pensar la pintura com un objecte en el seu conjunt. Té una minuciositat extra
ordinària que gairebé la converteixen en irreal. Aquest nen que neix de terra representa el dia que neix, al
mig hi ha la figura de l’aurora (la llum del dia). Els lliris són la imatge de la puresa i tots els nens l’envolten.
Al voltant hi ha uns nens que neixen d’una llavor, hi ha flors vermelles que després es converteixen en
flors blanques. Hi ha una transició de colors increïbles, com del groc acaba passant al blau.
Tots els paisatges de Runge tendeixen al component dels nadons.
- El gran matí, 1809-1810 .
No està acabat. Els romàntics rebutgen la visió científica de Newton però els hi interessa la visió més
poètica o de les pseudociències. Un d’aquests autors era Jacob Bohmen, alemany, que havia estat llegit
per Friedrich i Runge.
“El matí és la il·luminació il·limitada de l’univers. El dia és la configuració il·limitada de les criatures que
poblen l’Univers. La vesprada és l’aniquilació il·limitada de l’existència per tornar a l’origen de l’Univers. La
nit és la il·limitada profunditat de coneixement de l’indestructible existència en Déu.
Són aquestes les quatre dimensions d’esperit creades. Déu ho realitza tot en el tot; qui podrà representar
la forma en que Ell toca allò creat?” Runge.
- Estudi per al matí. De tots els intel·lectuals de l’època, Goethe era el més important i va viure més de 80
anys. Va viure a moltes ciutats alemanyes i va viatjar molt. Se’l identifica amb el romanticisme per la seva
obra El werther, on presenta el concepte de l’amor tal com el coneixem avui. Durant la seva maduresa va
escriure l’obra Faust.
Beethoven és un dels grans artistes del Romanticisme, que a través de la música feia arribar a l’oient a
l’experiència del sublim. Va ser una figura clau. L’Himne de l’alegria canta la llum del dia i la felicitat del
viure i la creació.
- Els nens Hülsenbeck, 1805-06. A banda d’aquesta sèrie tant important, hi ha aquesta part del
naixement, de la infància, etc. Aquest és un dels retrats més coneguts, són els fills d’un amic seu. El fet de
que estiguessin ben grassonets i galtes vermelles era un bon símbol de salut.
Els pinta com a nens com a tal, per això juguen, van vestits com a nens.
També pinta els quadres des del punt de vista dels nens, baixa per pintar-los a la seva alçada.
- Els pares de l’artista, 1806. Hi ha diferents generacions: els nens, els avis i el pare.
Al fons hi ha els vaixells que estan arribant al port, això fa referència a que els seus pares es fan vells, per
això els pinta amb roba fosca amb un to molt seriós. En canvi, els nens són l’esperança i els pinta amb
colors.
- Esferes de colors, 1809. Goethe estava en contra del que Newton havia dit de la llum (la llum blanca és
la suma de tots els colors), i ell va fer una altra teoria del color, que també va ser molt influent per altres
artistes de l’època. Runge, també va treballar la teoria del color, ho va fer amb l’esfera del color
tridimensional. Vol mostrat com tots els colors vénen d’uns colors bàsics i parla sobretot del simbolisme
dels colors.
 WILLIAM M. J. TURNER, 1775-1851 És la gran figura del romanticisme pictòric anglès. Es calcula que
va tenir una gran producció, unes 10.000 obres. Moltes de les més importants estan en col·leccions
públiques, perquè quan va morir, va donar les seves obres al govern de l’estat. És un artista que forma
més part del segle XIX que del XVIII. Va tenir molt èxit en vida però actualment és molt valorat. Autoretrat,
1798.
És un artista amb una vida molt llarga; de molt petit va començar a dibuixar i el seu pare de seguida va
veure que li interessava l’art i el va recolzar. Va ingressar a la Royal Academy molt aviat, va ser molt
respectat, va ser professor de perspectiva. Tenia dibuixos, pintures i aquarel·les (a partir d’aquest moment
és convertirà en un mitjà molt important). Va viatjar moltíssim, a diferència de Constable; va anar a Itàlia,
França, Bèlgica, Anglaterra, etc. Per això les seves obres tenen un gran dinamisme.
Passa del rococó al romanticisme. Els seus paisatges acabaran allunyant-se molt de Friederich. Té molt
pocs autoretrats.
- Clar de lluna, 1797. És una de les seves primeres obres. Aquest paisatge el podríem dir que no és un
romàntic encara que pinti la nit. L’aigua sempre té un gran protagonisme en les seves obres; això ho
podríem situar més al pintoresc que al romàntic, ho veiem més com una imatge des del punt de vista
descriptiu, no com una imatge que volgués portar unes emocions/experiències. És una representació del
Tamesis.
Va pintar el riu Tamesis tota la seva vida. És el primer pintor que incorpora la vida urbana i la tecnologia
en les seves obres. Amb Friederich no apareix la ciutat com a experiència contemporània. La revolució
industrial està en un moment de gran desenvolupament. Puntualment, incorpora una mica de realisme
amb les ciutats.
Feia dibuixos per arquitectes, aquests els utilitzaven per poder plantejar projectes ja que Turner era molt
bo amb els paisatges. Això va fer que el paisatge va ser el seu gran tema. No es dedica als retrats, però si
que fa temes de gènere com pescadors al mar o temes d’història, ambdós temes vinculats al paisatge.
S’inspira molt en Gainsborough en les pintures més aviat marítimes.
Als 20 anys ja exposava les seves obres, i al llarg dels anys ja va anar adquirint encara més importància.
- Pescadors al mar, 1796. Va ser la primera obra que va exposar en un saló. El mar i el cel són un dels
temes representats en el romanticisme juntament amb el nocturn. Pintava a l’estudi però a base de molts
esbossos, aquarel·les i notes que prenia. Visió del cel estereotipada, el mar és més expressiu però encara
és imatge estereotipada; molt d’estudi.
- Llac de Buttermere, 1798. És un paisatge que recull molts racons dels seus viatges. Grandesa i sublim a
través del cel amb aquesta llum tan especial, amb aquesta mena de boira i pluja.
- Llac Avernus: Enees i la Sibil·la, 1798. Tracta el viatge d’Enees, que per a Turner viatjar és algo
fonamental i molt important. És un tema literari/mitològic. És un tema que barreja els temes històrics i el
paisatge en un punt entremig. El paisatge és real però el tema és inventat.
- Port de Calais, 1803. És el seu primer punt de contacte amb Europa.
Hi ha una experiència personal en aquest quadre ja que ha viscut els viatges, però hi continua havent cert
convencionalisme, es busca la manera de trobar un punt més autèntic. El mar és el que té més
personalitat. És una imatge feta a l’estudi ja que li falta certa autenticitat (l’aigua està en molt moviment
per ser un port).
- Pas de Sant Gotard, 1804. Del viatge, el que més el sorprèn són els Alps; on experimenta el sublim.
Cada vegada, té una visió més integrada al quadre on l’espectador entra en contacte directa amb el
paisatge, no com amb Friedrich que posa una persona pel mig.
Comença a representar de manera més real el personatge, i el moment que li interessa més dels
paisatges és el moment de risc/perill en la natura: tempestes, mars esverats, etc. Naufragi, 1805.
- Cabana destruïda per una allau als Grisons, 1810. Imatge molt difícil de representar. Aquesta obra, es
diferencia molt de El mar de gel, ja que una obra té molta tranquil·litat, calma i l’altra representa molt
moviment.
- Annníbal i el seu exèrcit travessant els Alps, 1812. Turner comença a tenir una pintura més madura.
Als viatges a Europa, Turner viatja a París i observa altres artistes. Claude Lorrain, és un dels pintors amb
qui es fixa més.
- L’embarcament de la reina de Saba, 1648 de Claude Lorrain, és una pintura que tracta un tema
semblant als de Turner. Hi ha el crepuscle juntament amb un paisatge portuari amb vaixells. Obra humana
i natura es veuen lligades en aquesta imatge.
- Turner pinta un altre quadre, Dido, reina de Cartago, 1815, que demana que es posi al costat de la obra
de Lorrain. -> - Roma, des del Vaticà; Rafael acompanyat per la Fornarina, prepara els quadres per la
decoració de les Logies, 1820. Punt de contacte entre romanticisme i neoclacissisme per la mutua
admiració i fascinació pel món antic (Itàlia clàssica). Imatge inventada.
- Fòrum romà per al museu de Mr Soane, 1826. És un encàrrec.
- Vaixell encallat, 1828. Cada vegada es diferencia menys la diferència entre el cel i el mar. Aquest fet
cada vegada va adquirint més importància en les obres de Turner.
- * Regulus, 1828. Moment en que es torna a Regulus (general romà) a Roma, que anteriorment se li han
tallat les parpelles. La llum es va desplegant ja que el personatge cada vegada queda més encegat per
l’excés de llum.
Una lectura de la imatge és que no es pot saber tot, i que un intent de voler saber-ho tot ens fa cecs. No
podem veure més enllà del que ens permet els nostres ulls.
- Tàmesis més enllà del pont de Waterloo, 1830-35. Representa el fum com un element més del paisatge.
Al final, en obres així es veu que el tema és el que és menys important en les obres de Turner.
Representa el Tamesis, però és un tema molt quotidià tractat d’una manera que perd importància el tema
en si, donant més importància al color i comença a experimentar a un altra nivell.
- Venècia, mirant a l’est des de la Giudecca, sortida del sol, 1819. Aquarel·la. Era molt bon aquarel·lista.
- Colour Beginning, 1819. Mínim de formes, molt poca cosa. Es va quedar així i es desconeix si era un
fons d’un paisatge o és una obra acabada. Mica en mica, va canviant el seu estil i experimenta noves
tècniques.
Mostra una gran seguretat en ell mateix i un immens domini de la tècnica.
- Staffa, la cova de Fingal, 1832. Apareix una representació del vaixell de vapor. Paisatge amb gran
sublim.
- Norham Castle: Matinada, 1835-40. Transcendència totalment diferent a la de Friedrich.
Es pot comparar alguna d’aquestes ultimes obres amb la de Monet, Boira a Vetheuil, 1879. El resultat és
semblant però el significat és completament diferent. Monet és realista, en canvi Turner no vol representar
una cosa real en aquesta època. Tenen un significat completament diferent encara que el resultat sigui
semblant.
- “El Temerari” portat al desballestament (The fighting Temeraire), 1839. Un vaixell de vapor petit remolca
“el Temerari” (vaixell de Nelson). És l’obra preferida de Turner i la va donar a la National Gallery. Vol
pintar l’inici d’un nou temps i que això pot ser un fet bo. Pinta tants colors i llums per transmetre la
positivitat del futur.
- Pluja, vapor i velocitat, 1844. És una de les seves obres més conegudes i de les últimes que va pintar.
Són tres coses que a l’època eren gairebé incontrolables.
NEOCLASSICISME És un moviment coetani al romanticisme. Tots dos es porten a terme entorn dels anys
1780-1830. El neoclassicisme és un descobriment i revitalització de l'antiguitat. Hi ha una nova mirada cap
al món llatí i romà d’on n’obtindran molts elements.
Aquest redescobriment del món clàssic es porta a terme a través del viatge, el que es conegut com el
Grand Tour. Es viatja a les grans capitals de la cultura com ara París, rarament Espanya i Grècia, però
Itàlia és el país més visitat (Venècia, Nàpols...). Aquest tipus de viatge que es desenvolupa, és el primer
tipus de viatge que es fa per cultura, per interès propi.
- Claude Lorrain, Paisatge pastoral amb el Ponte Molle, 1645.
Imatge idíl·lica del món rural. Gran naturalesa amb una llum molt característica. Vistes que es van anar
fent populars al llarg del XVII.
A partir del viatge, hi ha artistes que es comencen a dedicar a fer pintures per als viatgers per guanyar-se
la vida. Un exemple és Gaspar van Wittel. Aquest interès cultural és el que lentament va alimentant el
neoclassicisme.
Giovanni Battista Piranesi va ser un gran gravador d’arquitectures.
No va tenir èxit com a arquitecte però gracies al viatge va poder dedicar-se als gravats.
Es pintaven monuments i també festes populars, activitats, etc. Hi havia diferents tipus de pintures: olis,
aquarel·les, gravats, etc. els souvenirs s’acaben ampliant i no només són pintures sinó que comencen a
aparèixer altres objectes com per exemple els ventalls.
El Grand Tour el realitzava molta gent, no només intel·lectuals; pintors, escriptors, etc.
Les escultures més apreciades de l’antiga Grècia durant aquest redescobriment seran l’Apollo de
Bevedere juntament amb el Laoocont. A banda del souvenir, una altra forma d’apropiació del món clàssic
és apropiar-se de les escultures.
Giovanni Paolo Panini, Roma antiga, 1757. Roma antiga amb tots els seus llocs més importants i també
amb escultures i relleus importants de l’antiga roma.
Giovanni Paolo Panini, Roma moderna, 1757. Mateix tipus d’obra que l’anterior però amb els llocs més
importants de la roma moderna.
Un altra exemple d’una col·lecció és l’obra de Johan Zoffany: La tribuna degli Uffizi.
Mentre el neoclassicisme es va integrant, els artistes van a passar un temps als llocs d’on volen fer reviure
l’art, per poder-lo comprendre al màxim i conèixer l’art antic.
Roma és la ciutat de referència. Anton Raphael Mengs, va ser una de les figures claus i més significatives
de l’entorn artístic romà.
Winckelmann, el “fundador” de la historia de l’art, va ser el teòric més important del segle XVIII. Antonio
Canova també va ser molt important, va ser l’escultor per excel·lència durant aquesta època.
De tots els viatgers europeus que visiten Itàlia, molts van deixar textos. El més important de tots va ser
Goethe.
Té influencia en el romanticisme i neoclassicisme. Neix el 1749 i mor el 1832. Viu plenament en aquest
període on coincideixen les dues corrents. Tischbein va retratar a Goethe amb el quadre Goethe a la
Campanya l’any 1787. Apareix en un marc Romà pels entorns que hi ha. És la figura de referència
intel·lectualment parlant.
- Tischbein: Amalia von Weimar, 1789. Va ser una intel·lectual que també va realitzar molts viatges. Va
ser una figura important en un moment determinat quan hi havia els Alemanys a Nàpols.
El viatger, va a Itàlia, la descobreix, l’estudia i s’emporta souvenirs (pintures, etc.), i si pot, també
s’emporta peces reals. Això genera un mercat d’antiguitats, antiquaris, etc.
Biblioteca de Charles Townley a Park Street, Westminster, 1781. Idea de les col·leccions en companyia.
De tots els col·leccionistes de l’antiguitat, el més fascinant és John Soane. Va ser un arquitecte important.
A l’obra Tots els edificis de Soane 1808-1815, feta per Josep Michael Gandy l’any 1820 s’observen totes
les construccions que va planificar Soane.
Avui en dia hi ha el John Soane’s Museum. És un espai molt petit. Col·leccionava molts tipus d’obres de
l’antiguitat; relleus, escultures, etc.
Elgin és qui s’emporta les escultures, mètopes, el frontó i altres parts del Partenó de Grècia. Se les
emporta i acaben formant part del British Museum tot i que anteriorment van formar part de la seva pròpia
col·lecció a la Sala Elgin.
Lord Byron és el gran poeta romàntic per excel·lència.
Winckelmann: És la primera vegada que el concepte d’art i historia poden anar junts. Fins ara l’art eren
objectes, s’apreciaven i no es creia que tingués una història. Va ser el primer teòric que va classificar el
món clàssic com el coneixem avui en dia. Mirar la naturalesa a través del filtre del ideal. La bellesa
perfecta es vol mirar a través dels ulls grecs perquè és el model perfecte.
Roma és el lloc més visitat del segle XVIII i, Grècia, del segle XIX.
En el moment, no es parla de neoclàssic, neoclassicisme, es parlarà d’art antic o veritable. El terme no es
comença a utilitzar fins el segle XIX.
L’ideal del classicisme s’acaba convertint en un principi que guiarà l’art del segle XVIII i XIX a través de
una institució educativa nova, que és l’Acadèmia. La primera acadèmia fundada és a França per Lluís XIV
l’any 1648. Lluís XIV vol que França sigui el centre de les arts i ho fa creant la Royal Académie de
peinture et de sculpture on es tracta escultura i pintura. Al llarg del segle XVII, XVIII i XIX, és la principal
institució educativa; ofereix formació a artistes joves (només homes), s’estudia dibuix, anatomia, teoria de
l’art i literatura, i el dibuix a partir del model viu. Al final, els països europeus, al final, tots acaben fundant
la seva pròpia acadèmia. És una formació molt diferent a la que hi havia anteriorment. Abans, s’aprenia
en un taller d’un artista, i a partir d’aquí, cada artista, un cop format, acaba formant el seu taller. El Grand
Prix de Rome és un premi que permet l’ingrés a l’acadèmia de Roma.
- Assemblée ordinaire de l’Académie royale de peinture et de sculpture au Louvre, dans l’actuelle salle de
Diane, 1712-21. Hi ha els acadèmics i els responsables. Mostra com eren les acadèmies.
Les acadèmies tenen molta influencia durant els segles XVIII i XIX, i passar per una acadèmia per ser
artista és molt important. L’acadèmia estableix certes normes, i els artistes que veurem, trenquen amb
l’acadèmia. La història de l’art del XVIII i XIX, els artistes no encaixen en l’acadèmia i busquen alternatives
per acabar triomfant. (No veurem art acadèmic).
L’acadèmia posa en marxa les escoles d’art, però també posa en marxa el saló. L’acadèmia cada x temps
decideix fer exposicions en una sala del Louvre amb totes les obres dels artistes. Al final la sala, s’acaba
convertint en el saló i pren nom propi.
Hi ha certs artistes que són rebutjats de l’acadèmia i han de buscar i desenvolupar un art propi. Al voltant
del saló creix l gènere de la critica d’art. Un dels primers crítics va ser Diderot. Al saló, els quadres es
distribueixen per gèneres: Història, Gènere, Retrat, Paisatges i Natura morta (ordenats de manera
descendent segons la quantitat). Les obres exposades al saló eren elegides per acadèmics.
El neoclassicisme es desenvolupa en aquest context, promogut per acadèmics. Rebutgen el rococó.
 JACQUES-LOUIS DAVID 1748-1825 Esdevé la figura central de l’art neoclàssic francès. Va tenir un
gran èxit en vida.
És un pintor lligat a la revolució francesa. Va ser un personatge no gaire ben vist, va ser controvertit en
funció de la posició política. És el primer en articular les idees de Winckelmann en la pintura. El seu art
era el mateix que hi havia a l’època però estava molt influenciat pel rococó.
Col·labora amb Roberspierre a la revolució francesa. Va a la presó per col·laborar amb l’etapa del terror
de la Revolució Francesa. Autoretrat fet a la presó.
F. Boucher és el primer professor de David. Se’l valorarà pels seus mèrits. L’any 1774 obtindrà el premi
de Romà.
- Júpiter i Antíope, 1769. Tema mitològic Gran representació dels cossos i sobretot les mans.
Autoretrat, 1794 Entra a l’acadèmia de Roma on rep diferents premis i comença la seva carrera artística
amb un estil més personal.
Les mans, en l’obra de David són un element molt important. La mà oberta és un element molt
característic que s’anirà repetint a moltes de les seves obres perquè considera que ofereix un aspecte
d’humanitat.
- El combat de Mart i Minerva, 1771. És un tema mitològic. És una obra força tova, hi ha molts difuminats,
és al·legòrica, molt teatral. La forma i el contingut va cada un per la seva banda.
- Antíoc i Estratònice, 1774. Obra que li permet guanyar el premi de Roma. Explica una historia sobre un
triangle amorós (s’enamora de la dona del seu pare). Historia amb gran èxit al seu moment.
És molt important com tracta aquesta obra.
Vincula els personatges i té una gran capacitat de fer-los interactuar; això dona vida i misteri. Hi ha al
fons, una arquitectura i escenografia bastant rococó. Els personatges principals estan molt ben situats,
juga amb el llum i l’ombra per donar importància als personatges. els dos protagonistes estan molt més
il·luminats que la resta. També juga amb els colors; els blancs i els vermells sobretot. Importància de la
mà oberta una altra vegada.
El dibuix, al neoclassicisme és essencial. Se’n fan molts dibuixos previs abans que crear l’obra
pròpiament dita. El color emplena el dibuix.
“La mà de l’artista ha d’estar impregnada d’intel·lecte.” –Winckelmann. Frase completament antiromàntica.
Defensa la idea de que s’ha de tenir molt pensada i planificada l’obra abans de crear-la.
- Belisari demanant almoina, 1781. És un dels grans generals de Justinià però acaba expulsat i al carrer.
Representa “així passa la gloria del món” (traducció del llatí). Apareix representat amb una nena. Una
dona li dona almoina i apareix un soldat sorprès de la posició actual de Belisari. Representa una realitat.
Molt bona representació del cos: té el cabell blanc però musculatura molt desenvolupada. Vol representar
una dignitat al personatge i ho fa a través de la representació del cos jove. Mà oberta al centre de la
composició.
“Beauty is truth and truth is beauty”- J. Keats.
- Dolor d’Andròmaca, 1783. Història de la Ilíada. Andròmaca està plorant per la mort del seu marit Hèctor,
tot i el dolor hi ha certa serenitat, i ho fa de manera digne. Al centre de la composició torna a aparèixer la
mà oberta. Joc de llums i ombres que ens recorda al Barroc.
- El jurament dels Horacis, 1784. Quadre encarregat pel rei per mostrar lleialtat a l’estat. El pare dóna les
armes als seus fills perquè vagin a lluitar. Les dones que apareixen són cunyades/germanes dels Horacis,
per tant, si un d’ells mor, serà molt important per elles ja que perdran o un germà o el marit.
S’aplica la unitat de lloc, d’acció i de temps.
Això és un concepte del teatre que David utilitza per aquesta obra. Aconsegueix la perfecció d’aquest
concepte. A l’obra, els personatges fins i tot poden arribar a semblar actors.
La pàtria, l’Estat, és un element molt important en aquesta obra ja que representa que el bé comú de la
pàtria va per sobre de qualssevol emoció o sentiment familiar o personal. Al final, l’únic Horaci que
sobreviu, mata a la seva germana per la pàtria.
Als dibuixos fets a l’estudi previ de la realització de l’obra definitiva, l’entrega de les espases és diferent a
la que realment acaba sent.
“Art com a mirall de la societat” és una afirmació falsa.
Tota la força i tensió de la imatge es troba al centre del quadre amb l’entrega de les espases, amb la
representació d’una mà oberta –tret característic de les obres de David-.
La composició està formada per figures piramidals. Hi ha els tres inferiors, el triangle més gran que agafa
els personatges masculins, i un triangle que agafa tota la composició. També hi ha una línia que
estabilitza els caps dels personatges drets i també hi ha altres petits triangles. La llum pràcticament
il·lumina per igual els personatges; no hi ha una distinció dramàtica. Gama de colors molt reduïda; són
variacions de colors càlids ocres. El vermell i el blanc són els colors que destaquen més.
- Els lictors portant a Brutus els cossos dels seus fills, 1785. Els lictors (una part de l’exèrcit) porten a
Brutus els cadàvers dels seus fills que ha manat a matar. Podem fer una interpretació lligada amb El
jurament dels Horacis i és que el pare podria haver fet això. Brutus apareix amb una actitud segura. Joc
amb la llum i la foscor.
Hi ha reproduccions d’elements arquitectònics romans que s’estaven descobrint.
- La mort de Sòcrates, 1787. Sòcrates acompanyat dels seus seguidors/amics, etc. està apunt de morir
prenent una copa. Prefereix morir que renunciar als seus ideals. L’espai és una invenció però representa
una presó d’Atenes. Apareix amb una fortalesa física perquè es lliga amb una força intel·lectual. El tema
és semblant a la historia de Jesucrist: prefereixen morir a renunciar a les seves idees i forma de vida.
Aquest és un tema vigent avui en dia. Altra vegada importància de les mans, el traspàs de la copa és el
punt culminant de l’obra.
- Esbós del Jurament del Jeu du Paume, 1791. David té una presència important durant la Revolució
Francesa.
S’involucra com a polític i això li causa problemes. La Revolució comença el juliol del 1789. A Versalles es
troben al juny un conjunt de diputats (300 aprox.) en una sala anomenada Jeu du Paume. Fan un
jurament de que es farà una constitució que el rei haurà de firmar i acceptar. David s’ofereix per pintar
aquesta escena i al final se li encarrega l’obra. No acaba realitzant l’obra, fa aquest esbós per motius
econòmics.
- Estudi per al Jurament del Jeu du Paume, 1791. Composició triangular. Molta quantitat de gent.
- Mort de Marat. David va fer tres quadres de tres màrtirs de la revolució. Marat (un d’ells) és l’únic que
s’ha conservat. Quan Marat mor David era diputat. Es va organitzar un funeral d’estat per aquests tres
màrtirs, David va organitzar el funeral de Marat. Es va fer un gravat de Marat i després se’n va fer el
dibuix. David va fer el quadre definitiu en molt poc temps.
-Marat assassinat, 1793. Hi ha moltes versions, la original porta la inscripció de “A Marat. David.” David va
veure realment el cos assassinat de Marat –apunyalat a la banyera perquè suposadament tenia una
malaltia a la pell i passava molt temps a la banyera–, per tant dóna cert realisme a les obres, tot i així, no
són obres realistes.
Pinta un Marat idealitzat on la única imperfecció que mostra a la pell és l’apunyalament. Recorda un
davallament o una pietat. A la cantonada superior hi ha una mena de llum que vol donar certa imatge de
transcendència. Pocs colors. El joc del verd i el vermell té molta potència.
La revolució francesa es va anar complicant. Va anar a la presó durant uns anys.
- La intercessió de les sabines, 1796-99. Les dones tenen un paper de pacificadores i tenen certa
importància.
Apareix el nu heroic. Es vol portar la pau després del rapte de les sabines per part dels romans. Les seves
obres durant aquest període, comencen a tenir molta gent a diferència de les seves primeres obres.
- Els amors de Paris i Helena, 1788. Tema anterior a la revolució. A la part de darrera hi ha una
representació semblant a l’Erecteion. Això ens fa veure que el neoclassicisme té millors obres quan es
representen multituds que no pas quan es fan aquest tipus d’obres.
- Napoleó creuant els Alps, 1801. Personatge que adquireix molta importància després de la Revolució
com a símbol de guanyador de la França post-revolucionaria. Napoleó lidera les tropes franceses. Primer
cònsol del govern. És una figura molt important al seu moment.
- La coronació de Napoleó, 1805-07. Encàrrec de Napoleó. Imatge molt gran (9x6m) i important pel que
representa. Documenta un fet concret.
ARTISTES DAVIDIENS I POMPIERS Els primers autors Davidiens van ser amics o coneguts de Dvaid,
però a mesura que van anar passant els anys, aquests Davidiens ja no eren ni amics ni coneguts del propi
David i van passar a dir-se "POMPIERS". La pintura dels Pompiers era la que triomfava en aquell
moment, encara que actualment per a nosaltres no té gaire interès. Els pompiers són artistes que repetien
temes clàssics amb l'estil neoclàssic que coneixem.
Tot això és un resum de l'art que triomfa durant el segle XIX i es discriminen aquells artistes que no fan
cas a l'acadèmia.
 JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES 1780-1867 Va ser un estudiant de David. Neix poc abans de la
revolució. El seu pare també era un pintor i ja veu el seu talent. Als 17 anys va a París a estudiar amb
David; després entra a l’escola de les Arts de París i el 1801 guanya el premi de Roma. La seva fama està
sustentada pels seus retrats. Mor quan hi ha present l’impressionisme, per tant viu molt temps i coneix
molts moviments, tot i que no canvia mai.
És molt bon dibuixant, té una gran capacitat per modelar i utilitzar el color, gran observador de la realitat.
- Autoretrat de l’artista als 24, 1804, revisat al 1850. Revisava les seves obres al llarg dels anys per
canviar la idea de bellesa. Per a ell, el que pinta, s’ha d’ajustar a la seva idea de bellesa.
És molt reconegut des de petit i Napoleó l’hi encarrega obres.
- Napoleó Bonaparte, primer cònsul, 1804. Treballa molt els matisos. Li agrada molt treballar amb tèxtils
sumptuosos i rics ja que el permeten treballar molt i amb precisió. Aquesta obra precisament no li va
donar gran èxit.
Rep un encàrrec d’una sèrie de retrats. Molts retrats són figures femenines.
- Mademoiselle Rivière, 1805. Està davant d’un paisatge i és un element molt poc comú que pinti
paisatges. És una noia de 14 anys. Converteix els retrats de les dones en les seves dones ideals. Ha
geometritzat la figura completament. Cabell estirat sense volum i converteix el rostre en un oval (tret molt
característic dels seus retrats), un coll estirat i bastant impossible de tenir, ombres a la cara, ulls ametllats
amb mirades poderoses.
A partir d’observar la realitat, fa una recomposició de la realitat i la representa. Pensa que la pintura
funciona de la manera que ell ho representa. L’artista pot imitar el món, o imitar la idea que té el cap i
Ingres escull representar la idea que té al cap.
- Monsieur Rivière, 1806.
- Madame Philibert Rivière, 1806. Una altra vegada, representa la figura de manera diferent a la realitat.
Per a ell, la manera que ha representat la Madame, és la correcta.
Se’l compara amb l’art gòtic. Una figura influenciable per a ell és Flaxman.
- Napoleó I en el tro imperial, 1806. Sembla més una icona que no pas un retrat. Se’l compara amb el
gòtic per aquest tipus d’imatges.
El 1806 va a Itàlia fins el 1820. Després va 4 anys a Florència. Per tant, està molt temps fora de París.
- Villa Ludovisi, 1806.
- Venus Andiòmena, 1807-48. Venus sortint de l’aigua. Descobreix la pintura del quatroccento. Visió molt
idealitzada. Tractar el cos a partir de models artístics. Quan feia els nuus, no tenia models a davant.
Al llarg de la vida constantment fa retrats.
- Madame Devauçay. Una altra vegada la deformitat dels personatges. Madame en una postura molt
incòmode i estranya.
- François-Marius Granet, 1807.
- Banyistade mig cos, 1807. Pinta nus sense cap excusa mitològica. Centra més l’atenció al que realment
li interessa que és el cos. No pinta basant-se en models.
- Banyista de Valpinçon (la gran banyista), 1808. Figura molt tova. No utilitzava model i no es veu cap os
representat.
- Edip i l’Esfinx, 1808-27. Com que vol ser un pintor d’història ha de fer d’aquest tipus d’obres. Es nota una
franja on hi ha un afegit del 1827. És un nu heroic. Va rebre una critica dient que era un grec arcaic. La
intel·ligència venç a l’animalitat. Gran plaer en la representació del cos.
- Júpiter i Tetis, 1811. Figura molt autoritària del pare. Representació del cos de tetis molt pròpia de
Ingres.
Figures molt toves.
- Comtesse de Tournon, 1812. Molt treball en les robes i teixits. Hi ha molt detallisme però abstracció al
cos.
- Somni d’Ossian, 1813. Ossian és un poeta escocès que es fa molt famós. Representa que el poeta
s’imagina tot de personatges mitològics, fantàstics, etc.
- Madame de Senonnes, 1814. Introdueix el mirall que permet duplicar la imatge. Sovint no acaben de
correspondre del tot al reflex. Juga encara més amb distanciar la realitat de la representació.
- Madame Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1814. És la seva dona. No està acabat.
- Gran Odalisca, 1814. Una altra vegada aquesta bellesa abstracta obtinguda de la seva ment, no d’un
model.
És una bellesa abstracta idealitzada per Ingres. Amb el concepte d’Odalisca introdueix una temàtica molt
important al llarg del segle XIX que és l’orientalisme (la visió que occident té d’Orient). 1 Mite de l’Harem
de les Odalisques: dones que estan nues estirades entre luxes esperant al sultà.
Molts retrats de Ingres són dibuixos, altres són de temes de història.
- Rafael i la Fornarina, 1813-40. Rafael per a Ingres és la culminació de l’art. Aquesta obra pretén ser de
temàtica d’història però és de petites dimensions i és per tant de gènere. Apareix Rafael amb la seva
amant.
- Virgili llegint l’Eneida a August, Octàvia i Lívia, 1812-19. Virgili no apareix a l’obra. Elimina la figura de
Virgili en la segona versió. Lívia es desmaia perquè Virgili llegeix que el seu fill serà assassinat.
La seva obra és molt singular. Sovint se’l anomena gòtic o se’l compara amb la pintura flamenca.
- La font, 1820-56. Apareix la natura però en un segon pla. Idealització del cos.
- Vot de Lluís XIII, 1824. És l’obra que el fa famós a França tot i no ser religiós ni es dedica a aquest tipus
d’obres. Se li va encarregar aquesta obra per un altar. Es passa 4 anys fent aquesta obra. Té molta
influència de 1 Interès per l’Orient i es crea una moda orientalista a Europa. Pintura del XIX plena
d’Odalisques.
Rafael. Ingres l’envia al saló de París i té un gran èxit. Es consagra com el gran hereu francès de la
tradició neoclàssica. Es veu com a guardià de molts artistes.
A partir del 1824 serà el representant de la tradició neoclàssica moderna “castigant” a Delacroix ja que el
considera vulgar, decadent, etc (tot i que Delacroix el consideraven un gran model). Són dues tradicions
molt diferents les dels artistes. Delacroix té influencia d’artistes d’avantguarda i Ingres també però és més
clàssic.
- Apoteosi d’Homer, 1827. És un quadre mític però amb cert estil històric, i és la seva obra principal
d’aquest tipus. Apareix Homer envoltat de personatges de literatura universal. Imatge freda, molt poc
moviment. Aquest tipus de gra quadre històric se’l anomenava Machine perquè tenia una funció estètica,
de reforçar l’autor, els temes, i l’art acadèmic.
Coetàniament a aquest quadre, Delacroix presenta el quadre mort de Sardanàpal.
- Monsieur Bertin, 1832. Representació de la figura del burgès com a nova classe social. Gran detallisme.
La seva postura tan peculiar és el que dóna vida.
- Odalisca amb esclava, 1839. Ambient de luxe i idea de la odalisca com un objecte.
- Comtessa d’Haussonville, 1845. Joc amb el mirall que no reflecteix el que realment hauria de reflectir.
Cara oval característica d’Ingres. Una altra vegada les característiques físiques idealitzades per Ingres.
- Madame Motiessier, 1844-56. Va estar 12 anys realitzant el retrat. La cara és el punt més feble del
retrat. Aquí ja existeix la fotografia. Utilitzava la fotografia com a model tot i que ho va estar amagant. És
una figura molt tova, no se li nota gens l’esquelet.
- Bany turc, 1859-63. És la seva última obra. És una obra d’encàrrec. Té molt component eròtic-sexual.
Context oriental. Apareixen moltes figures que ja han estat representades anteriorment; reprèn imatges.
Era una imatge privada tot i que al final es va acabar exposant en públic.
Va ser un autor rellegit per les avantguardes àmpliament.
ROMANTICISME HISTÒRIC  THÉODORE GÉRICAULT, 1791-1824 És la figura de referència per
Delacroix, no va ser el seu mestre però Delacroix es miralla amb Géricault. És un artista que no passa per
les acadèmies, va tenir professors privats i va passar temps al Louvre copiant obres. Va ser molt
autodidacta. Va tenir una vida molt curta. Va tenir interès pel món militar, pels cavalls, sempre va tenir una
vida molt moguda. Formen part del Romanticisme històric, ell i Delacroix. Gros va ser una influència per
Géricault i Delacroix.
Gran importància a la figura de l’heroi romàntic. Troben el sublim en la història, no en el paisatge com els
romàntics anteriors. L’heroi de les seves obres, busca més enllà de l’experiència diària, fa coses diferents
i això converteix en alguns dels personatges de les seves obres en herois. Gran amant dels cavalls i va
representar-ne molts al llarg de la seva vida.
- Oficial de caçadors a la càrrega, 1812. L’exèrcit té una gran importància en aquest moment. Sentiment
d’heroisme. Context on hi ha Napoleó al poder. Cavall amb posició gairebé impossible i dóna dinamisme,
moviment i força, en canvi el personatge és més aviat l’equilibri. Grans torsions en els cossos. Si ho
comparem amb Napoleó creuant els Alps de David, veiem que no tenen res a veure ja que tot apunta cap
a la mateixa direcció, en canvi aquesta imatge de Géricault és el contrari; dóna molta energia i vida.
- Cuirasser ferit sortint del foc, 1814. Aquest any Napoleó abdica tot i que un any dés hi ha la batalla de
Waterloo. Gericault pinta el Cuirasser ferit. El mateix any, més endavant fa l’Oficial ferit de la Guèrdia
Imperial deixant el camp de batalla on reflecteix el que va passar amb Napoleó. Exposa les dues imatges
juntes.
Representa un èxit i una caiguda. L’heroi romàntic és Napoleó que en un moment donat és l’emperador i
ho té tot, però acaba caient. Aquest oficial ferit es retira però no es veu ferit físicament. Comparat amb
l’oficial de caçadors a la càrrega, és una imatge molt diferent.
L’any 1816 va a Itàlia dos anys. El 1817 va realitzar varies obres per un altra obra que no es va acabar:
Cursa de cavalls sense genet a Roma. Es va dedicar a fer estudis i esbossos de cavalls per aquesta gran
composició que no va acabar. Gran força física i curvatura representada. Hi ha altres obres on representa
cavalls també per una gran composició que no es va fer. L’any 1817 va fer una obra anomenada Doma de
braus.
Deixarà aquest tema de banda ja que de cop descobreix un esdeveniment que vol representar que serà el
famós quadre que té: - El rai de la Medusa, 1819. És la seva gran obra emblemàtica. És de les imatges
més importants del segle XIX a França. És de grans dimensions (5x7m).
La treballa part del 1817 i 1818 i la presenta el 1819.
Tracta el naufragi dels pobres: naufragi d’un vaixell francès anomenat Medusa que havia enviat al
Senegal amb soldats per participar amb la colonització del país. El capità és un home que no està
preparat per guiar el vaixell i al primer banc de sorra naufraga. Alguns es poden salvar i els més pobres
construeixen un rai que els permet estar a la deriva durant 13 dies i finalment són trobats. Dels 150
naufragats només se’n troben 10; d’aquests, dos expliquen aquesta experiència i per això coneixem què
va passar.
Va causar un gran impacte en la societat francesa ja que per un públic del segle XIX aquesta imatge és
xocant ja que no estaven acostumats a veure imatges tan directes, tan crues i “reals”. S’agafa com un
missatge de la feblesa i la corrupció de l’Estat, com si aquest deixa naufragar els més pobres. És un tema
d’història estrictament contemporani ja que és un tema modern a l’època. És pràcticament el primer artista
en agafar un fet que acaba de passar i el transporta a un quadre d’història moderna amb les seves grans
dimensions. Expressa pathos i tragèdia amb mirada directa a la mort. A l’horitzó hi ha certa esperança on
hi ha el vaixell que els rescata.
Composició feta per dos triangles.
En comparació a David, aquest, pintava quadres històrics però antics, en canvi Géricault fa un tema
modern, coetani. És un quadre crític contra el poder, no com els que feia David a favor del poder. David al
representar escenes d’aquest tipus, ho fa d’una manera que manté la noblesa, dóna importància a la
noblesa; en canvi Géricault representa asimetries, dinamisme, cossos corbats, tragèdia, etc.
L’obra final és diferent dels estudis que va realitzar Géricault, en algunes representa directament el
moment de salvació, i en altres no hi ha gens d’esperança.
El color i el traç pictòric està al mateix nivell del dibuix, tot i que hi ha molt dibuix. Hi ha una gama de color
molt homogènia. El vermell s’utilitza per a ressaltar certs punts, com el blanc. No és una gama de colors
gaire alegre. Hi ha molt joc de llums i ombres (no com David) per destacar certs elements i accentuar
l’efecte dramàtic i la tensió de l’obra. Els cossos els manté amb certa dignitat per haver estat tants dies a
la deriva. Els cossos són bastant semblants als de Michelangelo.
És una altra manera de veure el sublim. És una imatge romàntica tot i que té alguns elements del
realisme: parteix de la realitat. Apareix gent de diferents ètnies i això és també un element molt modern.
Això en contrast d’una tradició clàssica, és molt diferent.
- Retrat d’un home negre, 1819.
- El derby d’Epson, 1821. Pinta com es mouen els cavalls. Importància dels cavalls a la seva obra.
- Home amb deliris de comandament militar, 1819-22. Se li encarrega pintar 10 persones que tenen
malalties mentals. Aquesta és una d’elles. Són retrats inèdits ja que anteriorment ningú mai s’havia fixat
en aquestes persones al retratar-les. Els tracta amb proximitat, consciencia i objectivitat (si ho comparem
amb com Goya representava els malalts, els caricaturitzava). Els anomenen monomaníacs a les persones
amb obsessions.
La seva obra influeix a alguns artistes joves, especialment Delacroix, però ell directament mai té alumnes,
mai ensenya.
 EUGÈNE DELACROIX, 1798-1863 Molta influència de Géricault. És un romàntic 100%. La seva
influència en les pròximes generacions és molt important (art contemporani dels segles XIX i XX). És un
artista plenament del segle XIX i ja hi ha la fotografia. És de família benestant i la seva família no
esperava que fos artista.
No va passar per cap acadèmia, va tenir alguns mestres privats tot i que principalment va aprendre del
Louvre, a base de copiar artistes.
Autoretrat als 40 anys Els seus primers encàrrecs van ser de pintures religioses però la seva irrupció al
món de l’art va ser amb l’obra La barca de Dante que va presentar al saló el 1822. Va ser la primera obra
que va presentar i va ser el seu debut. Segueix la línia de Géricault, i no la línia acadèmica. És una obra
que rep moltes critiques tan per bé com per dolent. És un artista que té molts seguidors i alhora molts
crítics, està sempre al mig.
Com que vol seguir la línia de Géricault però tampoc el vol copiar decideix inspirar-se en un tema literari
de la Divina Comèdia Dante per la realització de l’obra La barca de Dante.
A l’obra hi ha dramatisme però alhora és també un tema exòtic; per a nosaltres no ho és però perquè
artistes posteriors van agafar influència de Dante i de la Divina Comèdia tot i que Delacroix és el primer.
Hi ha cert gust pel sinistre tot i que Géricault va ser el primer, a més a més, lo seu era un tema real. En
comparació a Géricault, Delacroix tracta el color de manera més intensa i en certs moments supera el
dibuix. El color va lligat amb les emocions i per això és un autor romàntic, ja que dóna importància als
sentiments i emocions.
- Jove òrfena al cementiri, 1823-24. A l’època es va llegir com una imatge molt intensa. És una obra
autònoma amb un punt molt subjectiu. Mostra el caràcter de la dona (a diferència de Ingres per exemple),
molt sentiment i els seus retrats tenen un sentit personal al darrera.
- La massacre de Quios, 1824. És l’obra que vol portar al saló del 1824.
Tracta del tema de la independència de Grècia que estava sota domini turc. Inclou el paisatge com un
element important i valuós a les seves obres. Al igual que Géricault agafa un tema contemporani: la
massacre de la guerra de Quios. Les tropes turques van assassinar a moltes persones i la resta la va
capturar. Influències de Michelangelo i Géricault en els personatges sobretot. És de grans dimensions
(4x3m). És una escena d’un gran impacte, sobretot el detall de la mare morta amb el fill que busca el seu
pit. És una escena metafòrica, no és un moment que expliqui algo concret, és com molt obert; hi ha
moltes coses que passen alhora però no és un moment concret com és per exemple el Rai de la Medusa
que és el moment que veuen que els van a rescatar. Això dona un punt de modernitat ja que no s’acaba
d’entendre ben bé quin moment concret acaba de representar. hi ha molts moribunds, desesperats i
demacrats.
No hi ha una acció unitària: la gent no es mira entre els ulls, és com si fos un collage certament. No hi ha
un punt concret on puguem mirar, hi ha moltes accions sense un centre. Al centre hi ha un buit on hi ha la
batalla i allà és on tendim a mirar però en general, hi ha figures tallades, la composició és més oberta i és
més centrípeta (no hi ha un centre on mirar i es desenvolupa l’acció principal). Hi ha molt paisatge per ser
un quadre d’història contemporània, hi ha espais buits, i tot això crea com certa inquietud i al moment és
una obra difícil de llegir.
- Combat de cavallers, 1824. Delacroix combina l’estil d’obres. En les petites, hi veiem molt més traç i
llibertat que no pas en les més grans. Delacroix serà un dels referents per artistes contemporanis. En
aquesta obra, el paisatge és molt lliure (quasi com Turner), on les figures també són molt més pictòriques,
més lliures. Un altre element molt nutritiu per a l’historia i per els artistes romàntics, és el tema dels
cavallers.
En les obres petites sempre hi trobem molta més llibertat que en les grans, que normalment anaven
exposades al Saló.
- Grècia a les ruïnes de Missolonghi, 1826. Un altre tema grec. El 1826, la ciutat de Missolonghi és
assetjada per les tropes Turques i, abans de passar a mans dels turcs, una gran majoria decideix
suïcidar-se. A Missolonghi és on mor Lord Bryon. Delacroix, per pintar aquesta obra, ho fa
metafòricament. La dona, és la personificació de Grècia, la qual està demanant ajuda, encara no morta. Al
darrera, es veu al turc, al damunt de les ruïnes. Delacroix prefereix mostrar la imatge de manera més
al·legòrica i no amb la cruesa de la realitat.
Imatges que en l’època podien ser molt importants. Gran importància del pathos, hi trobem expressivitat
en la representació de Grècia (mans obertes, el color massa blanc del cos, però amb una càrrega de
sentiment, una càrrega patètica). Delacroix busca una relació directe amb l’espectador. Quasi és una
imatge propagandística, és una manera de donar a conèixer la causa grega.
Paisatge nocturn (moment final de la ciutat), en el món romàntic la nit és el moment més misteriós del dia,
donant així més força a la pintura.
- Natura morta amb llagosta i peces de caça, 1826-27. Bodegó d’encàrrec, de petit tamany. Per concepció
de la pintura, Ingres no hauria fet mai un bodegó (era el més insignificant dels gèneres), en canvi
Delacroix no dubta en pintar-ho, per tal de treballar altres gèneres. Imatge estranya. El paisatge és com
un paisatge anglès, combinació d’un paisatge anglès/escocès amb un paisatge molt de constalià (de John
Constable). Al ser la pintura de Delacroix molt més pictòrica que la de Ingres, té una qualitat tàctil que
Ingres no té.
- La mort de Sardanàpal, 1827-28. Fa 4x5m. Sardanàpal és un rei assiri que abans de suïcidar-se fa
matar totes les dones de la seva cort, els patges, els cavalls, crema les riqueses, etc. perquè els invasors
no es quedin res seu.
Bryon en fa una obra de teatre i Delacroix en pinta l’escena. És una introducció d’un tema que s’introdueix
al XIX que és el contrast de l’amor i la mort (eros/thanatos). És un tema orientalista i hi ha una
aproximació de Delacroix a orient més física que no pas la de Ingres que és més abstracta. Contrast entre
vermells i blancs. Al fons representa que s’aproxima un foc que ho cremarà tot. El rei està a la part
superior en forma d’una diagonal. Els personatges tenen moviment propi.
És un tema repulsiu, inhumà però el tema d’un quadre no té a veure amb si és una bona obra o no.
Pintura on no hi ha un rerefons, on no se’n pot treure cap reflexió, cosa que el fa modern també, ja que
més endavant trobarem altres pintors que pintaran també sense un rerefons en les seves obres. Obra que
causarà molta polèmica i que el referma com a rival de Ingres. Les dues obres que causen les
comparacions en el Saló són aquesta i la de Ingres (Apoteosi d’Homer).
Mentre que en la tradició Neoclàssica la virtut del quadre depèn del rerefons del mateix (grans obres per a
grans temes), en el Romanticisme no. Aquest serà un trencament molt modern, en el qual en un futur
trobarem que si la imatge és bonica, no és necessari fixar-se en el que hi ha representat.
- La llibertat guiant al poble, 1830. (2.5x3.25m) No representa la revolució francesa. Representa la
revolució de juliol de 1830. És una revolta de tres dies que va en contra del rei Carles X. Delacroix la viu
des de molt a prop i veu directament els enfrontaments. És una imatge gairebé periodística ja que està
feta seguint uns esdeveniments. És una imatge al·legòrica ja que la dona va descalça i ensenya un pit. La
composició està en forma de triangle. A la part inferior hi ha personatges morts amb pathos i autenticitat.
L’obra té un punt macabra amb la representació d’alguns personatges (algun inspirat en el rai de la
medusa). La bandera té importància ja que es representa amb molt color. La figura femenina té una torsió
estranya, amb una direcció cap a la dreta, però mirant endarrere, a la dreta. Els dos personatges de
l’esquerra, són la personificació de la classe treballadora i de la burgesia del moment, units per enderrocar
un Rei. Ella és el punt de connexió amb el futur i amb el que està venint. Els colors són de tons molt
ocres. Gran profunditat. La llum il·lumina alguns llocs concrets donant contrasts entre llums i ombres.
Delacroix escriu al llarg de la seva vida un diari, on explica des dels fets diaris de la seva vida fins a
reflexions molt conceptuals de la seva pròpia obra i de la pintura en general.
- Dones d’Alger a les seves habitacions, 1834. De dimensions grans. Tema que no té missatge ocult.
Plaer de pintar per la bellesa. Tema molt oriental. Delacroix té la oportunitat de viatjar al Marroc, on el seu
objectiu principal era poder entrar a l’edèn (on els homes i encara més occidentals tenien l’entrada
prohibida). Es diu que finalment va poder entrar-hi, dibuixant així aquesta obra; primer dibuixant les
figures principals i desprès acabant el quadre a París. Des del punt de vista pictòric, el tema del quadre és
el plaer de pintar per pintar. Imatge en la qual no passa absolutament res, però de manera similar es pot
comparar amb el La mort de Sardanàpal, ja que no passa res en tota l’obra, ens obliga a fixar-nos en
l’aspecte més visual de l’obra, pintar per gust propi. Ingres (dibuixístic) i Delacroix (pictòric).
- Fanàtics de Tànger, 1837-38. Aquest viatge l’hi proporciona una gran quantitat d’idees que anirà
desenvolupant al llarg de la seva vida.
- Batalla de Tailleburg, 1834 Els últims anys de Delacroix, ja tenia molt renom i acceptava molts projectes
que per a nosaltres passen a ser menys interessants.
- Retrat de Chopin, 1838. No és un gran retratista, només retrata aquells que estan al seu entorn. Molts
pintors figuratives envegen a la música per no haver de mostrar un tema en concret.
- Hamlet, 1839. Un dels primers pintors que posa de moda a Shakespeare.
- Mort d’Ofèlia, 1843. Tema profundament romàntic, mor de desamor. A finals del S. XIX, passa a ser un
gran tema romàntic.
- Apol·lo vencedor de Pitó, 1850-51. Mostra del gran èxit de Delacroix, pintant grans pintures al fresc.
- Mar des de les altures de Dieppe, 1854-61. A punt de la seva mort pinta paisatges. Paisatges molt
impressionistes, molt modern per a la seva època.
- La cacera del lleó, 1861. Tema peculiar. Idea de la lluita entre l’home i la bèstia, idea molt comú entre la
societat del XIX.
ROMANTICISME NEGRE  FRANCISCO DE GOYA, 1746-1828 Anem enrere al temps i anem a Goya
perquè ens interessen els elements que el relacionen amb Delacroix i Géricault.
Goya forma part del romanticisme negre. Aquests romàntics s’ocupen de temes sobrenaturals, esotèrics,
monstruosos; una vessant més terrorífica on l0eocio del sublim no ve de la bellesa ni el contrast de la
infinitud del mon, ni de la consciencia del tràgic de la historia, sinó del terror, de la lletjor. Té una vida molt
llarga i una gran quantitat d’obres produïdes. Ens centrarem més en l’època del Goya més romàntic.
Es va posar malalt per una intoxicació al 1792 i tot i superar la malaltia acaba sord i provoca un canvi en
les seves obres; El primer Goya és entre el neoclassicisme i el rococó i el segon Goya és més aviat
romàntic.
Neix i es forma a Saragossa. Entra a estudiar a l’escola d’arts i intenta obtenir dues vegades el gran premi
de Roma però no l’aconsegueix. Va a Roma entre 1768-71 a l’escola amb els seus propis recursos.
Aquesta estada a Roma el marca ja que és l’època del Grand Tour i viu la fascinació italiana i la fascinació
pel món neoclàssic.
Torna a Espanya i fa alguns encàrrecs. Es casa amb Josefa Bayeu, germana d’un dels pintors més
importants de l’Espanya de l’època i l’introdueix a Madrid. S’instal·la a Madrid el 1775 i a partir d’aquí
comença una gran carrera. A partir del 1777 comença a treballar la seva gran sèrie de tapissos fins el
1792 en una fabrica (Real Fabrica de Tapices) fent els dissenys.
Aquestes obres tenen gran color, alegria, temes populars i agradables de veure; i són obres molt
conegudes: El quitasol, 1778, El guitarrista cec, 1778, etc. Serien l’equivalent espanyol d’algunes obres de
Watteau.
Reflecteixen una vida popular feliç, pintoresca, amable, etc.
Goya, per tal d’agradar a la cort, havia d’afegir cert aire neoclàssic en les seves obres. El 1780 l’escullen
membre de la Real Academia de las Bellas Artes.
- Crist crucificat, 1780. És una obra religiosa, que en Goya no és habitual tot i que en realitza d’altres.
No tracta el paisatge pur però si que tracta gairebé tots els altres temes: bodegons, temes d’història,
retrats, etc.
El retrat és el tema que més tracta. L’obra de Goya està relacionada amb l’Espanya de l’època (Carles III).
- Maria Teresa de Borbó i Vallabriga, 1783.
- Comte de Floridablanca, 1783.
Goya es va fent amic del grup d’intel·lectuals madrilenys més progressistes, més il·lustrats. Quan és més
conegut rep encàrrecs de la monarquia.
- Carlos III, 1786-87.
- Manuel Osorio de Zuniga, 1788.
Amb el temps s’acaba creant un estil Goyesc, “a la Goya”.
A partir del 1789 Goya accedeix a ser pintor de cambra i es converteix en el pintor oficial (no l’únic) del rei.
Això li donarà un sou més fixe, més estable. Hi ha molts retrats durant aquesta època. A finals del 1790 es
comença a cansar dels tapissos (encara treballa amb la fabrica) i al 1792 es posa malalt i deixa la feina.
Continua fent retrats.
- Retrat de Mariana Waldstein, 1792 és l’exemple de retrat de l’aristocràcia del moment.
- Duquessa d’Alba, 1792. Exemple de com Goya arriba a fer-se amic de l’alta societat de l’època. Tot i així
continua tenint els seus amics il·lustrats.
A partir d’aquest moment comença a fer imatges més personals, d’un to més fosc, deixant els encàrrecs.
- Los caprichos, 1797-99. L’obra més rellevant del Goya que apareix nou, amb temes més personals:
Goya dels gravats. És la primera de les sèries dels gravats. Eren una sèrie de 80 gravats fets amb
aiguafort.
Es graven sobre plaques metàl·liques. L’artista agafa una planxa de coure, zinc o altres materials, i es
cobreix amb cera i l’artista dibuixa a mà alçada a sobre. Després la planxa es posa amb un àcid que
penetra les línies de l’artista deixant una estona aquesta planxa en l’àcid fins que queda gravada. Després
s’entinta, es posa sobre paper i queda el paper imprès (invertit respecte el dibuix). Té una gran qualitat
tècnica tot i no haver-ho fet mai.
Fa quatre sèries de gravats i són els treballs més personals:     1799, Los caprichos.
1810-1815, Los desastres de la guerra.
1816, La tauromaquia.
1815-1823, Los disparates.
- El sueño de la razon produce monstruos, 1797-98. Forma part de Los caprichos. És el reflex de la
il·lustració.
En els Caprichos, els primers 40 gravats tenen com a tema la burla de la societat de l’època. Els altres 40
gravats tenen un aire mes satíric centrat en la creença supersticiosa.
La primera història de terror considerada com a tal es publica a Anglaterra el 1764 i parla d’un castell
encantat.
No es pot parlar de terror fins que realment creiem que els monstres poden adquirir entitat pròpia. Aquí,
comença els inicis de la literatura del terror, i aquests gèneres.
- Aquelarre, 1798. No és un gravat, és una pintura. Mostra aquest ambient més romàntic de terror. Forma
part d’una sèrie de sis pintures amb El vol de les bruixes i El conjur.
-La família de Carles IV, 1800-1801. És un retrat oficial del monarca i la seva família en un lloc força
familiar.
Intenta reflectir la idea de la família propera. Goya coneixia tota la família i hi ha una certa proximitat entre
l’artista i el retratat.
- Maja nua, 1800. No es sap qui és tot i que es pensa que és la Duquessa d’Alba. No es sap qui ho va
encarregar ni per qui era. Hi ha moltes especulacions sobre aquest tema. Hi ha una versió semblant que
és la Maja vestida.
A principis de segle XVIII Espanya va patir la Guerra del Francès (o Guerra de la Independència).
- Ascensi Julià (?), Colós, 1808-12. Es desconeix si l’obra és de Goya o d’Ascensi Julià, tot i que se li
atribueix a aquest últim.
De totes maneres, Goya pinta dos quadres de la guerra. Les dues obres són de tema històric amb un punt
de reportatge igual que Géricault i Delacroix.
- El 2 de maig a Madrid, 1814. Dia en que els madrilenys s’aixequen en contra les tropes invasores.
Revolta popular on cap personatge destaca per sobre dels altres. Per composició i color té molta relació
amb la Mort de Sardanapal de Delacroix. Els morts en primer pla també tenen relació amb algunes de les
obres de Géricault i Delacroix. És una imatge situada al centre de Madrid. L’element important és el
dinamisme. És una imatge absolutament moderna i connectada amb el que seran les inquietuds de
l’època.
- Afusellaments del 3 de maig. Els individus que s’havien aixecat el dia anterior són afusellats per les
tropes.
Hi ha un personatge que destaca per sobre els altres i podria ser representant del poble. Mostra víctimes.
Els botxins no mostren la cara i en canvi el persoonatge que està apunt de ser afusellat sí. La vestimenta
destaca pels colors i lluminositat.
A principis de la guerra, va viatjar per Madrid i Saragossa i va veure coses de la guerra que el van afectar.
Treballa una sèrie de 82 gravats sobre la guerra, Los desastres de la guerra. Un gravat és Esto es peor
fet el 1812-13.
El 1816 comença l’edició de La Tauromàquia. En aquest cas són 33 gravats i va repassant els moments
de les corrides de toros.
Les pintures negres de Goya: pintures de temes terrorífics en les quals se’ls ha intentat buscar una
explicació conjunta, però no s’ha trobat. Aquestes pintures es trobaven a les parets de casa seva.
- Saturn menjant els seus fills, 1820-23. És el poder de la imatge terrorífica més coneguda de les pintures
negres de goya. Podria representar la melancolia d’un home vell, quasi arruïnat que ha treballat tota la
vida, o també com a que Espanya es menja els seus fills. Es poden interpretar de varies maneres.
LA NIT I EL ROMANTICISME Dins el romanticisme hi ha tota una sèrie d’artistes que treballen més amb
la fantasia, el terror, la monstruostiat, etc. com per exemple vam veure amb Goya. Ja en el romanticisme
alemany de Friedrich un tema predominant era la nit o el capvespre. El pas del temps, les ruïnes, la
melancolia, també són temes que es tracten en aquest romanticisme. Poe és un dels romàntics negres
per excel·lència en la literatura.
JOHAN HEINRICH FÜSSLI (1741-1825) Va mantenir una relació amb Winckelmann. Treballa aquest tipus
de romanticisme.
- Primera versió d’Íncube o El malson, 1781. Apareixen les teories de Freud com que en l’art apareixen
imatges del subconscient. Aquí es veu una aparició del malson o de l’íncube (dimoni que representa que
realitza una mena de violació). Imatge perpètuament significativa, representant els dimonis i fantasmes
propis.
- Segona versió d’Íncube o El malson, 1791.
Va pintar moltes altres escenes amb representacions de bruixes, va pintar ruïnes, paisatges més aviat
gèlids, etc.
Va influenciar molt als coetanis. Hi ha influencies de Friedrich en imatges de ruïnes per exemple.
Frankenstein és el monstre romàntic per excel·lència.
WILLIAM BLAKE (1757-1827) És conegut sobretot com a gravador i dibuixant, no va treballar mai amb oli
a diferència dels altres artistes que hem vist fins ara. Treballa amb aiguafort (com Goya) i aporta coses
pròpies. Amb aquestes tècniques no depenia de ningú i per tant li donava una certa independència de les
grans institucions ( rei, aristòcrates, etc). Això per Blake és important ja que es considerava un individu
amb idees molt pròpies/particulars i defensava la llibertat del pensament. Tota la seva obra surt de la seva
necessitat de buscar veritats espiritualitats al marge de la institució de l’església. Blake, profundament
espiritual, des de petit va tenir visions i tenia una comunicació amb àngels i arcàngels, que això ho fa
servir per la creació dels seus textos i imatges.
La seva obra la crea un món alternatiu ple d’imatges que ell crea amb sentits i significats (o alguns
existents que els reinterpreta), per aquest motiu no encaixava dins de cap institució. Això ho fa tan en
imatges com en textos.
Té un estil molt dibuixístic, molt lineal i després aplica color (normalment el gravat és blanc i negre). Sovint
grava en color i afegeix aquarel·les o retocs a ma, per tant hi ha imatges que tenen molts nivells de treball
ja que no sempre utilitza la mateixa tècnica. La bíblia és una font bàsica i essencial de motius i temes per
a Blake i comença representant temes així però després va afegint elements.
- Abrahaam i Isaac, 1783. Veiem reflectides algunes de les característiques esmentades anteriorment.
Escriu poesia des de petit però la primera publicació que fa porta el títol Cançons d’innocència i
experiència, 1789-1794, que tracta sobre el pecat d’Adam i Eva. Els textos estan com gravats però
manuscrits per ell, donant un caràcter encara més individual i personal.
- L’ancià dels dies, 1794. Forma part de la poesia de Europa, una profecia. Té diferents lectures: una és
que pot ser la imatge de Déu pare o bé un personatge que va crear el propi autor i va anomenar Urisen.
- Satan veient les carícies entre Adam i Eva, 1794. Apareix sovint en les seves obres la representació d’A
i E.
- La casa de Llàtzer, 1795. Sovint representa també temes evangèlics.
- Nabucodonsor, 1795-1805. Representa l’home sotmès a les funcions més animals, es deixa dur per les
passions.
- Newton, 1795-1805. Newton, per a Blake és un autèntic monstre ja que vol entendre el món d’una
manera racional.
- Elohim creant a Adam, 1795. Escena de la creació, Michelangelo també la va pintar. Blake no havia vist
mai a Michelangelo però coneix les seves obres gracies als gravats que li arriben. La creació de l’esser
humà és un tema molt important per Blak.
- El drac vermell i la dona vestida de sol, 1805-10. De les obres més conegudes de Blake. La literatura
fantàstica, a nivell de la il·lustració rep força influència de Blake.
- Del paradís perdut, Temptació i caiguda d’Eva, 1808. Una altra vegada veiem la representació d’Eva.
- El fantasma d’una puça, 1819-20. És una representació d’una de les seves visions.
- Remolí dels amants de la Divina Comèdia, 1824-27. Representa que els amants no tocaran mai de peus
a terra i estaran així sempre.
REALISME FOTOGRAFIA Ens situem a mitjans del segle XIX. Per poder entendre el realisme hem de
tenir en compte un esdeveniment molt important: Apareix la fotografia al 1839 que el que fa és captar una
imatge precisa del món exterior. En l’art hi ha aquestes ganes de voler captar també la realitat. El principi
essencial de la fotografia era la cambra fosca2, però els faltava un element per poder plasmar la imatge.
A finals del XIX, concorren motles investigacions i avenços en la fotografia. La figura clau serà Nipece,
pare de la fotografia. La primera fotografia és vista des d’una finestra de Gras, 1824. Nipece es va dedicar
a buscar un material que fos sensible a la llum i per tant s’hi pogués gravar una imatge: la plata. S’agafa
un material de metall, s’impregna de plata i s’hi afegeix un líquid. Aquest material es posa a la llum i al cap
d’un temps es retira. On més hi ha tocat la llum serà més negre i on menys hi ha tocat la llum, és més
blanc. La imatge quedava invertida, és a dir el que quedava més fosc a la placa, era el que a la realitat era
més clar, i a la inversa.
Nipece es va associar amb Daguerre. Quan Nipece mor, Daguerre es queda sol amb aquest projecte i el
1837 presenta les primeres fotografies fetes amb la nova tècnica, i com que Niepece ja s’havia mort, les
anomena Daguerrotip. El govern francès al 1839 compra la patent del sistema de fotografia a Daguerre de
manera que aquest sistema s’escampa arreu del món i per això contem aquest any com a l’inici de la
fotografia.
Una imatge molt famosa de Daguerre és Boulevard du temple que és la imatge que per primer cop en la
història, es representa l’ésser humà.
La fotografia avança, i es comencen a fer representacions de retrats funeraris entre altres coses.
W. H. Fox Talbot inventa el negatiu i és anomenat el tercer pare de la fotografia. Els pintors quan veuen
que la fotografia agafa tanta importància entren en pànic. S’arriba a dir que la pintura ha mort, com per
exemple la pintura en retrats. Tot i això, artistes com Delacroix, Ingres o Courbet van utilitzar la fotografia
per a realitzar les seves obres. Això també passava al reves: els fotògrafs utilitzaven les pintures per
inspirar-se en les seves fotografies.
2 Un gran tema de debat és saber si els artistes, com per exemple Ingres o Vemeer utilitzaven la cambra
fosca o no.
AUGUSTE RODIN Escultor francès (Paris) de finals del segle XIX que prové de l’escola del
neoclassicisme. L’impressionisme ja està consolidat en aquest moment. Tot i que no es pot classificar a
Rodin es diu que és impressionista perquè les seves obres semblen inacabades. També té
característiques del simbolisme, del romanticisme i de l’impressionisme. Rodin tenia moltes relacions
amoroses amb les dones que passaven pel seu taller però també amb la fotografia; va ser molt fotografiat.
Rodin rep el concepte de l’escultura com aquell element inacabat que només pot aconseguir la unitat a
través del pensament psicològic, és a dir, és la persona que la rep qui l’acaba a través dels sues
pensaments (idea que prové de Michelangelo).
Rodin té dos conceptes claus: L’home i el concepte de l’home/humanitat i el fragment: 1. Concepte de
l’home: a través de la figura de l’home podem expressar el pas del temps. L‘home és forma i matèria. A
rodin li influeix molt l’obra de Michelangelo, concretament l’Esclau despertant i l’Esclau parlant. Són
escultures on es veu que el cos neix de la matèria. L’escultor és el que provoca que el cos sorgeixi
d’aquesta metria. El terribilità i el non Finito seran dos conceptes claus en l’obra de Rodin la importància
de la figura humana es veu també incrementada pel pas del temps en la pròpia figura.
- L’home del nas trencat, 1865. Una de les primeres màscares de Rodin. Va ser la primera obra que el
Saló li va rebutjar. L’escultura de Rodin no entra en els conceptes de normalitat. Guix, marbre i bronze
són quasi tots els elements que utiltiza Rodin.
- L’edat de bronze, 1877. El 1870, durant la guerra, Rodin va anar a fer la guerra però al ser miop no va
fer res.
Es va quedar a Brussel·les i va crear aquesta obra. Escultura en bronze que representa l’home primitiu, el
de l’edat de bronze. La importància d’aquesta escultura recau en que no hi ha la necessitat d’identificar el
subjecte, però era tant perfecte que la societat es va pensar que era la imatge d’un general. La perfecció
de les formes era tal que els crítics no es creien que podia ser feta amb un model sense utilitzar
directament la corporalitat del soldat. Personatges com Degas van ajudar a superar les crítiques de la
societat. Finalment se’n ensurt, fent que agafi gran renom. Clares influències del David de Donatello.
Tamany de 180 x 68cm. El renom el porta a fer la següent obra. Escultura en bronze que representa
l’home primitiu de l’edat de bronze. Al ser tant perfecte es creia que havia fet un motlle del model i això no
era cert. Rodin va tenir problemes per defensar aquesta idea i li van demanar una escultura: Portes de
l’infern.
- Portes de l’infern, 1880. Conté en el seu interior la gran majoria d’escultures que desprès es van formar
individualment. Obra que va quedar emplaçada dins del taller de Rodin. Rodin no veurà mai aquesta obra
acabada, es morirà abans. Va estar-hi treballant al llarg de tota la seva vida. Pot recordar a les portes del
paradís de Gilberthi. Tot està inspirat en la divina comèdia de Dante. La forma de representar les figures
tenen tocs de simbolisme i de romanticisme i una forta inspiració de Boudelaire (coetanis). A la part
superior, són tres figures anomenades les ombres és Adam vist en tres perspectives, les quals
assenyalen el pensador (Dante humanitzat).
Al llarg de l’obra s’intenta expressar la alienació, la desesperació i la mort. Intenta mostrar que a través del
turment humà hi ha la possibilitat de mostrar al màxim l’expressió humana. Rodin utilitza un baix relleu
(mar) on surten unes figures que no tenen un únic punt de vista (l’espectador ha de voltar per poder
veure-ho tot). Les figures tenen la capacitat de unir per primera vegada tot allò real de la naturalesa i la
religió.
- Ugolino, 1881. Havia de formar part de la porta de l’infern però al final ho va fer en una obra separada.
Mostra un dels primers referents de Rodin, la importància del fragment. El fragment servirà per explicar la
tècnica que utilitzava Rodin i també per entendre que les parts és el que crea el tot (una mà ens acabarà
portant la idea de l’home sense necessitat de representar un cos sencer).
2. Concepte del fragment. El fragment servirà per explicar la tècnica que utilitza Rodin. Idea que tenia
l’artista de que les parts són el que fan el tot. Utilitza la tècnica de l’assemblatge (dues coses separades,
les ajuntem i fem una obra.
 Je suis Belle, Sóc Bella, 1882. El 82 Rodin va decidir que feia aquesta escultura, unió de dos escultures
diferents. Sóc Bella sorgeix d’un poema de Boudelaire. L’home subjecte la dona (dona com a globus
terraqui) i l’home es converteix en l’home que es capaç d’aixecar el món. La figura femenina en Rodin
sempre està desemparada.
 El petó, ca. 1882. Aquesta obra havia de formar part de les portes de l’infern, però no té res a veure amb
        el turment humà. Aquest petó havia de tenir a veure amb Paolo i Francesca de Dante, així
que Rodin decideix que serà una escultura autònoma i la canvia per la següent.
Paolo i Francesca, 1887. Dos amants que van ser castigats per cometre adulteri. El càstig va ser vagar
per l’infern amb una tempesta que els impedia comunicar-se.
Fugit Amor, 1885. Idea de mostrar la idea que de la pedra neix el cos. Intenta reproduir la idea de la
femme fatale. Camile Cloden entra al taller de Rodin i tindrà una gran importància al llarg de la seva obra.
Formava part de les portes de l’infern.
La danaide, 1889. Es diu que el model que va fer servir Rodin era Camile Cloden. S’ha de tenir en compte
el mite de la qual deriva, danao (rei d’Argos) té 50 filles, de la mateixa manera que el seu germà, els quals
no es porten bé i decideixen casar les 50 filles es casin amb els 50 fills. Danao demana que les seves
filles matin els seus marits, totes fan cas menys una, lo qual provoca que totes les dones se’n vagin a
l’infern castigades eternament. Rodin uneix el cabell a la idea de l’aigua. La idea de fluïdesa es present a
l’obra.
L’eterna primavera, 1884. Havia de formar part de les portes de l’infern, feta en bronze. Aquesta obra es
va mostrar com una peca decorativa. Importància va donava per la figura masculina, la qual té tota la
potència de l’obra.
Monument dels burgesos de Calais, 1889. Encarregada per Calais. Ajudada a fer per Camile Cloden.
Moltes de les obres que va fer ella, han sigut atribuïdes a Renoir. Només ells dos van tocar aquesta obra.
Explica l’inici d’una marxa fúnebre, els personatges són els que s’havien sacrificat perquè les tropes no
matessin a tot Calais. El personatge de la dreta té la clau de la ciutat. La forma de les mans és mont
important, són un referent per a ell.
La mà de Déu, 1896. Importància de que del bloc de mà en neix la mà, la qual suporta un altre bloc d’on
en neix Adam i Eva. Dins la pedra hi ha una cosa latent que només l’escultor pot fer sorgir. Idea de formes
polides que es contrasten amb les formes que estàn sense treballar, fet que sobtava molt a l’època. Eva
amb clara referència de Miquel Àngel.
Monument a Victor Hugo, 1890. Finalment no es va emplaçar a on havia d’anar. Mostra a Victor Hugo
durant el seu exili.
Monument a Balzac, 1898. Obra que va portar molts problemes a Rodin. Quan Rodin la va presentar no
va agradar als encarregadors. Aquesta obra mostra a un visionari, amb una vata que Balzac utilitzava
abans d’anar a dormir, quan es posava a treballar. Aquesta obra no va agradar a ningú i es va acabar
encarregant a una altre persona. La part del bust ja era feta i Rodin va acabar d’enganxar-la. Obra molt
rara, el cos es presenta d’una forma que no es sap com està l’anatomia. Obra que va portar al rebutg per
part dels seus coetanis.
El 1900 Rodin decideix fer una exposició retroexpectiva de més de 150 obres seves, on mostra al públic
per primera vegada les portes de l’infern. Exposades a El Pavillon de l’Alma, actualment no es conserva
aquest espai.
 La catedral, 1908. Molta similitud d’aquesta obra i l’arquitectura gòtica. El 1914, Rodin estava
obsessionat       amb les catedrals (crea un llibre sobre les catedrals de frança). Importantcia del
picatge de l’escarpa alhora de crear les mans, deixat allà voluntariament.
El joc de nimfes, 1900-1910. Deixa que la matèria es converteixi en l’humà, units però encara. L’home
sorgeix de la matèria.
El Pensador, 1903. És l’obra més coneguda de Rodin però no la més important. Abans de ser el
Pensador, era Dante (de tamany molt reduït). L’escultura mostra la tensió del cos, d’innestabilitat, moment
en què s’està reflexionant sobre una cosa transcendent. Descontextualizada de les portes de l’infern,
l’obra mostra un altre concepte, la reflexió de l’èsser humà. Clars referents de Jean-Baptiste Capreaux
(havia sigut el seu mestre) i amb Miquel Àngel amb la representació de Lorenzo de Medici.
La forma d’entendra la il·lustració és la mateixa que l’escultura, tot es difumina amb tot.
Màscara de Camille Claudel, 1895. Mà ensemblada d’un dels burgesos. Camille Claudel és una de les
grans models de Rodin.
L’aurora, 1895-97. Aurora com a sorgiment de la llum, figura femenina que transcendeix de la matèria per
a podre sortir.
La Pensée, 1886-89. Rodin s’interessa molt per els drapejats. Obra en pedra.
CAMILLE CLAUDEL, 1864-1947 En el món de l’escultura, és una de les millors de la història. Tot i així,
les dones no estaven massa ben vistes (i menys en l’escultura) en l’època. El problema de Claudel va ser
el seu mestre (Rodin) perquè sempre es queda a l’ombra del seu mestre.
Claudel arriba al taller de Rodin el 1894 als 19 anys quan Rodin ja té 40 i pico. Claudel decideix de petita
estudiar escultura, on a la seva primera escola coneix a la seva amiga, la qual serà un recolzament
constant en la seva obra. Claudel tenia molt caràcter, sempre estarà decidida tot i els impediments.
Claudel es mostra en dos temes: l’expressió i el destí.
 L’expressió -La vella Helena, 1882. Intenta buscar sempre l’expressió a través del rostre humà. Una de
les seves primeres obres. La figura femenina tindrà molta importància en ella, de la mateixa manera que
la vellesa. Crea sensació de moviment contingut i de la vellesa que ens mostra.
-Giganti, 1885. Robert va ser el seu model fins que va entrar al taller de Rodin. Estudi sobre la cara on
s’intenta exagerar els trets facials.
-L’home que s’ajup, 1886. Treballa motl amb fang. Mostra la tensió a través de la corva i al contracorva.
-La jove de la gavina, 1887. Mostra com d’important va ser Claudel per Rodin. El 89 va ser plasmada en
marbre, la va fer ella però la va signar Rodin.
-Rodin, 1888. Rodin es trobava a Itàlia i ella, al enyorar-lo, va fer el retrat. La societat de l’època es va
pensar que era de Rodin, ja que mostrava una expressionitat que no creien que una estudiant podria
haver-ho fet. Rodin en edat madura, faltava poc més d’un any perquè la seva relació acabés.
-El salm,1889. Importància de les robes fetes amb bronze per tal de mostrar l’expressió d’un nen que està
orant.
Importància de l’expressió a través de l’escultura.
 El destí El moment de ruptura amb Rodin serà molt important per a Claudel. Aquesta, estava
obsessionada amb el tema del destí.
 Cloto, 1893. Cloto és una de les tres parques (les que tenien a les seves mans el destí dels homes). La
mitologia té molta importància en Claudel. Aquesta la representa per la seva vellesa i amb la incapacitat
d’avançar per culta dels seus cabells. Dignificació de la vellesa. Inspirada en La que va ser la bella armera
de Rodin i La miseria de Jules Desbois.
 Primera versió anomenada “Grup de tres”, 1894-95. La figura femenina està agafava a la masculina.
 L’edat madura o el destí, el camí de la vida o la fatalitat, 1899. Obra autobiogràfica, moment amb el
trencament amb Rodin. Claudel comença una època nova. Mostra el moment de trencament amb Rodin.
Rodin tenia una companya de vida amb el qual van tenir un fill. Sempre hi va haver-hi tensió entre Rodin i
Claudel a causa de la dona de Rodin. Claudel presenta a Rosa (dona de Rodin) com a vella, el qual
arrastra a Rodin i el separa de la seva amant.
 La vague ou les baigneuses, 1897-03. Treballava altres materials com les pedres precioses. Bronze i
ònix adjuntat. Gran influència de Charles Cordier amb Jove d’Argelia i La Venus africana, el qual va ser un
dels seus mestres. Obra molt petita.
 Pensament profunt i Somni vora al foc, unió de diferents textures de materialitat.
 La confidencia, 1894. Pedra molt complicada de treballar, ònix. Obra molt petita.
 Sakountala, 1888. Influència de la mitologia indú. Rei que demana perdó a la seva estimada, ja que mai
va estimar-la ni a ella ni el seu fill. Metafora de que Claudel va quedar embarassada i Rodin la va obligar a
abortar (van desaparèixer un any).
 L’abandonament, 1886-1905. Claudel recrimina tota la vida l’abandonament de Rodin.
 El Vals, 1889-1905. Parlasobre les heroïnes de Camille Claudel, les quals guanyen potència per la
gestualitat i mai miren a l’espectador. Es va fer per recriminar a Rodin el seu abandonament. Rodin li
contesta amb L’ídol etern el 1893. Tota la societat del moment sabia el que amagaven aquestes obres.
Obra no massa gran, al museu d’Orsay.
 L’aurora, 1900. Expresa una idea contrària de l’aurora de Rodin. Nena que corria sempre aprop del seu
taller.
 Perseu i Gorgona, 1898. Obra característica d’un atac directe cap a Rodin. Quan la va presentar en
públic va decidir retratar-se a ella a on hi hauria d’haver la Gorgona.
El 1905 va fer la seva última exposició, vivint a la misèria i tancada per el seu estudi. La pressió social van
fer que entrés en un estat depressiu important (a Rodin no li interessava que aquesta exposés) fent així
que l’ambient d’intel·lectuals la rebutgés. El 1906, en un atac de ràbia, Claudel destrueix una part de la
seva obra. La seva família, al morir al pare al final, van decidir que la tancarien en un sanatori on desprès
anava a passar a un manicomi, a causa d’una ordre de la família Claudel. Un cop morta, es va enterrar en
una fossa comuna.
REALISME  GUSTAVE COURBET 1819-1877 Parlem del realisme a mitjans del segle XX. Més jove que
Delacroix i Gericault, serà la figura central del realisme. No és el realisme que es pot trobar en qualssevol
moment de la historia de l’art sinó que es tracta d’un moviment concret. el realisme és la voluntat
d’aproximació al món visible, cada artista en graus molt diferents.
És un moviment concret que afecta la pintura, sobretot la literatura, és a dir, una sèrie d’artistes faran
d’aquesta aproximació a la realitat l’eix fonamental de la seva creació a l’entorn de 1850, anys abans i
anys després amb l’impressionisme i altres formes de realisme.
La literatura durant el segle XIX triomfarà amb la novel·la. Els grans novel·listes seran Zola, Tolstoi,
Dickens, Pérez Galdós, Dostoevski, Stendhal, etc. Al costat d’aquests personatge claus tindrem pintors
que seguiran el moviment.
La visió del realisme serà una visió més positivista. És a dir que es basarà en es fets i en la recollida de
dades i es podria relacionar la tendència filosòfica del positivisme en l’empirisme amb l’art del Realisme.
Aquesta visió s’estén a mitjans del segle XIX.
La visió positivista de Courbet va ser influenciada pel seu amic Proudhon, un dels filòsofs més positivistes.
Tot i ser influenciat per Gericault i Delacroix tenia ganes de representar la realitat tal i com és i per això es
decanta pel realisme.
És d’origen rural i el món que pintarà serà el rural. Altres autors tractaran el món urbà, el que emergeix al
segle XX, segle de la puixança de la vida urbana. Cada cop hi ha més gent que viu a les ciutats i
s’expandeixen a un ritme vertiginós.
“Il faut être de son temps”-Rimbaud (Cal ser del propi temps) Charles Baudelaire: poeta molt influent en el
simbolisme però és un artista que es relaciona amb tots els artistes del seu temps.
Neix a Ornans en una família benestant rural. Des de petit dibuixa bé i va estudiar amb un pintor. Va a
París a estudiar Dret però ho deixa per dedicar-se a la pintura. Estudia a tallers amb varis pintors però va
al Louvre a pintar i allà l’atrauen pintors anti-clàssics (Rubens, Velazquez, Caravaggio...). A París aquella
època els hi atreia molt lo espanyol, ja que ho consideraven molt exòtic).
Les seves primeres pintures eren retrats i autoretrats. Pintava molt a la seva germana.
- Autoretrat amb gos negre, 1841. A través dels retrats experimentava. Es posava molt a ell mateix en
escena.
Apareix molt el paisatge en les seves obres i representa el paisatge de la regió d’on va néixer.
- El desesperat, 1843-45. Influència romàntica en aquesta obra. Veiem la imatge d’un boig, desesperat.
- L’home mort de por, 1844. Home disfressat davant d’un abisme. No sabem si la imatge està acabada o
no (element modern de deixar l’obra així).
- L’home ferit, 1844-54. El va repintar. La primera versió estava dormint i tenia una noia que el cuidava
però va tenir un desamor i el fa ferit al cor i sense la noia. Hi ha elements molt dramàtics i amb aire teatral.
- Autoretrat amb cinturó de cuir, 1845-46. És un dels autoretrats més coneguts. Tot i que no li agrada
Ingres, trobem alguna referència seva, com el fons fosc o la dimensió de les mans.
També mostra la seva passió per la música en retrats com Autoretrat amb violoncel·lista.
- Autoretrat amb pipa, 1848-49. Es comença a parlar del concepte de bohèmia. S’aplica als qui viuen una
vida alternativa de la burgesia, fugen d’ella.
Hi ha un llibre Escenes de la vida bohèmia de Murger escrit el 1843que presenta la bohèmia.
Courbet es mostra com el jove bohemi, com el retrat de Baudelaire. Idea de iure per l‘art i només tenir
l’opció de triomfar o de no triomfar.
Cap al 1848 comença l’etapa clau, on amb tres pintures ja defineix el realisme. Envia algunes obres al
salo que 10 en són acceptades. Les tres obres clau són: - Sobretaula a Ornans, 1849. Obra de grans
dimensions (2x3m).
Escena molt quotidiana. Reunió d’homes (un d’ells el pare) fent sobretaula i un d’ells toca música.
Representa la vida quotidiana en un quadre tant gran, i això és un element que normalment no es veu i
sorprèn molt. Acaba guanyant una medalla per aquest quadre i automàticament les seves obres eren
acceptades al saló. Té molta presència del negre. Gama de colors característica per aquest tema.
Hi ha una figura d’esquenes que també és un element estrany en pintures. És una obra estàtica, fins i tot
avorrida.
S’assembla als Jugadors de cartes de Cézanne, per la gama de colors i també influenciarà a la primera
etapa de Van Gogh.
- Els picapedres, 1849. Està desapareguda per un dels bombardejos de la II G.M. i només resta una
fotografia en blanc i negra que s’ha pintat posteriorment. És de les primeres obres que tracta el tema del
treball dur i de camp; un tema molt poc tractat. Els personatges estan molt a prop, just a davant, sense
mostrar les cares, donant un to al·legòric: representa com un cicle de la vida ja que hi ha una figura jove i
una gran, com volent dir que ningú escapa del cicle del treball.
- Enterrament a Ornans, 1850. El títol original ja el tractava com a quadre històric Quadre històric d’un
enterrament a Ornans. Té un gran format (3x6.5m). És un dels esdeveniments socials més importants de
la vida rural: un enterrament. Paisatge típic dels voltants d’Ornans. Hi ha 47 personatges. va ser molt
polèmic per dedicar tal esforç i dimensions per una imatge com aquesta, considerada banal per la crític.
Courbet la va defensar amb força per haver estat element important de la vida diària. Hi ha motles
lectures d’aquesta obra.
S’inspirarà en es pintures holandeses, sobretot Rembrant. Els personatges de l’obra no són precisament
obrers o pobres, més aviat són terratinents. No representa cap grup social per sobre de l’altra. colors
foscos, vermells i blancs puntualment.
La revolució industrial fa que es divideixin més encara les classes socials. Apareix el socialisme i es
posen al costat dels drets de l’obrer. Corbet forma part d’aquestes teories, recolzant la gent, no el poder.
A partir de mitjans del 50 hi ha grups de ball; comencen a fer balls a París. Courbet pinta obres d’aquest
tipus: Adela Guerrero.
- Les banyistes, 1853. És una imatge que cal llegir amb el context i comparar-la amb les odalisques de
Ingres.
La fa però força més real, i fuig de la idealització de la figura femenina. Fa paisatges que seran inspiració
pels impressionistes.
- Bon dia, senyor Courbet, 1854. El mecenes es deia Austide Buruyas. Fa un homenatge en agraïment al
mecenes. El pintor ve de treballar i se saluden, homenatge al mecenes i a ell mateix ja que es posa a ells
dos de la mateixa alçada i ell fins i tot més gran. Idea de l’artista que ve de passejar pel camp, ve de
treballar a plein air. Ja hi havia altres autors que sortien a fora per fer apunts o notes, però ara
començaven a pintar a fora, in situ.
- L’estudi del pintor, 1855. L’obra més important de Courbet i l’obra amb la qual fa un manifest aristocràtic
tot i que no sabem clarament que intenta manifestar. És més gran que l’enterrament a Ornans. El títol
complet és L’estudi del pintor, al·legoria real, determinant una fase de 7 anys de la meva vida artística.
Es mostra Courbet pintant un paisatge amb un nen que se’l mira. A darrera hi ha una model nua
(al·legoria a la pintura). A darrera el quadre hi ha calaveres i elements així que per a ell representen
l’acadèmia (la odiava perquè no li havia acceptat certes obres). A partir d’això fa una exposició individual i
és el primer artista en ferho El pavelló del realisme.
Hi ha dos grups de gent, un a l’esquerra i un a la dreta. Els de la dreta es poden identificar i els de
l’esquerra s’han interpretat com al·legories de personatges ja que no es sap ben bé què representava
cadascun.
En el quadre hi trobem realitat i el sentit simbòlic. Obra que ofereix moltes lectures. Juntament amb Las
Meninas de Velàzquez i El arte de la pintura de Johannes Vermeer de Delft són les tres grans obres de
l’al·legoria de la pintura.
Pot ser simplement una al·legoria del seu temps (els pintors tenen un paper important) però està clar que
el pes de la societat el porta més la part més productiva que no pas la creativa. Tot i ser importants, els
artistes no tenen el mateix pes que tots aquells relacionats amb el capitalisme.
És una reivindicació d’ell mateix com a artista, es pinta al mig de l’obra, amb una posició estranya, aïllat
de tothom. Reivindicació del seu paper social i artista.
L’any 55 a París es celebra la Segona Exposició Universal. Coincidint amb aquesta exposició, el Saló
organitza una exposició especial, celebrant amb alguns pintors més importants francesos (Ingres i
Delacroix), van fer una exposició d’artistes estrangers també (prerafaelites) i Courbet presenta moltes
obres, però no li accepten l’estudi del pintor, i Courbet ho entén com un rebuig directe cap a ell, retirant
totes les obres que el Saló li havia acceptat i muntant un pavelló per a ell sol.
44 obres i 4 dibuixos, amb algunes de les seves obres més significatives. El pavelló el va construir i el va
finançar ell. Aquesta exposició és important ja que és la primera vegada que un artista faci una exposició
de ell mateix. Econòmicament va ser un fracàs, però el va convertir en una figura molt famosa i en un
personatge molt singular. A partir del 55 i desprès de l’exposició, Courbet es consolida com una figura
molt important dins de l’art.
Comença una època molt productiva, pinta obres molt conegudes, sempre partint d’aquest realisme
subjectiu característic seu.
- Les noies al Sena, 1856. Ambient, paisatge i el riu ens recorda algunes obres impressionistes. Courbet
sempre hi fa el seu punt personal – Realment sembla una escena postamorosa (potser entre elles o
potser no). La noia que està al primer plà realment va amb roba interior i està ajaguda sobre el seu vestit.
Sobre el vaixell del fons, hi ha un barret de palla, cosa que comporta la presència d’un home anteriorment.
S’ha dit que eren dos prostitutes descansant desprès de treballar.
Imatge de grans dimensions.
- Les vísceres, 1857. La cacera es tracta sempre des d’una perspectiva elegant, però Courbet ho fa el
revés, amb el seu punt cruel, directe, el seu punt de vista punyent.
- Retrat de Jo, la bella irlandesa, 1865. Normalment no pinta retrats.
- Paisatge a la regió d’Ornans, 1866.- Cada vegada més passat el temps, Courbet pinta més paisatges,
sobretot de la seva regió natal.
- La son, 1866. Representa dues noies, una de les quals és la Jo, les quals acaben de fer l’amor. El tema
sorprèn ja que són dues noies (mai fins el moment s’havia tractat aquest tema a tant gran escala). Ja
s’havia tractat al S.
XIX aquest tema, sobretot amb fotografies i gravats, però no era habitual passar aquesta escena a grans
dimensions.
Obra bastant sorprenent. Courbet tractava tots els temes amb gran cruesa. Aquesta obra va ser
comprada per un col·leccionista turc, Kalil .... , gran comprador de tot aquest art eròtic (també va comprar
obres de Ingres).
Obra que va passar de seguida a una col·lecció privada.
- L’origen del món, 1866. Obra molt petita, 56 x 45cm. Obra que està a Orsay.
Quan la va pintar Courbet se la va quedar directament el col·leccionista, ningú va veure aquesta obra, ja
que només l’ensenyava a la gent que ell volia. Durant el segle XX, el seu propietari va ser un psicoanalista
molt famós, Lacant.
Courbet és directa i realista. Obra feta per un col·leccionista privat, és a dir per encàrrec. Composició molt
interessant.
- Mar de tempesta o L’onada, 1871. Aquest any, Courbet s’involucra directament en la política. Any
complicat a França amb una invasió prusiana. Courbet perd en la política, seguidament va ser
empresonat i finalment s’haurà d’exiliar a Suïssa.
- La truita, 1872. Tema molt banal, poc significatiu. Una truita que està pescada, potser és una al·legoria
de la seva vida (sempre havia anat a contracorrent i finalment l’havien pesat – exili). Els seus últims anys
van ser molt dolents, quasi arruïnat. Obra de petites dimensions.
Hi ha una faceta de l’obra de Courbet que és paisatgística, amb una certa relació d’aquests paisatges
amb el que faran els impressionistes cap a l’any 1870, a finals del XIX.
En el cas de França, hi ha un recolzament en pintors com Courbet i en els pintors que es coneix com a
(L’Escola) de Barbizon. Barbizon és un poble situat al sud de París, al costat d’un bosc molt gran que es
diu Fontainebleau, en el qual hi ha un palau que durant un temps va ser un dels palaus reials francesos.
Barbizon es va convertir cap el 25 fins els anys 60/70 en una petita colònia de pintors, els quals els
interessava pintar el paisatge i com que estaven al costat del Bosc amb un paisatge molt divers, Barbizon
es va convertir en el centre.
Realment no era una escola, sinó que es trobaven casualment per pintar els paisatges i cadascú feia el
que volia. El mateix Courbet a Imatge 1 Vallée de la Loue, 1860 – 65 vegades anava al bosc a pintar. Un
dels pintors que forma part d’aquesta “escola” és Narcissa Diaz, els quals pintaven a Après Nature i a
Plein air, totalment contraris a l’Acadèmia, la qual deia que si que es podia pintar la natura però que
s’havia de passar per el seu propi filtre. Aquests artistes de Barbizon, pintaven directament a l’aire lliure i
crear la seva obra en ple contacte amb el seu motiu (cosa que assumiran els impressionistes).
- Jacob van Ruysdael, Molí de vent, 1670 ac. Pintor del S. XVII, el qual pintava paisatges perquè
bàsicament li agradaven. Artista molt més antic que cap dels vistos fins ara i ja pintava paisatges, cosa
que demostra que els artistes francesos de Barbizon no són els primers en pintar paisatges perquè si, de
la mateixa manera que ho fa M. Hobbema amb l’Avinguda de Middelharnis el 1689.
L’any 24 es celebra a París una exposició de pintors anglesos, i es veu molta obra de Constable i de
Turener. Per molts joves francesos varen ser de gran impacte, igual que per a Delacroix (el qual diu
desprès que tota la tradició paisatgística francesa és filla de Constable).
El S. XIX, és el segle de les grans ciutats. Alguns artistes es veuen com “expulsats” d’aquestes ciutats i
marxen cap al camp, sobretot a Barbizon, per a pintar paisatges sense cap mena de excusa.
Artistes com Camile Corot, Narcissa Diaz, etc. Pinten aquests paisatges tant diferents. Camile Corot
intenta donar vida a les fulles per exemple en el quadre Rochers dans la forét de Fontainebleau, fet molt
impressionista. El més important és Théodore Rousseau, va ser el que va ser més reconegut. Aquests
artistes intentaven entrar aquestes obres al Saló, el qual no els hi accepta cosa que va suposar que
tinguessin problemes per a trobar sortides a les seves obres. L’any 55 el paisatge encara no és un motiu
per si sol. Són obres que van succitar grans discussions sobre el concepte finito, espais molt fluids, molt
grans.
Théodore Rosseau, El petit pescador, 1848. Tots aquests artistes pintaven a plain aire. Rosseau és el
primer a exposar en el Saló dues obres del mateix lloc però pintades a hores diferents.
L’artista pinta amb pintura a l’oli (s’aprenia al taller) cosa que no permetia pintar a plain aire, per tant la
pintura plain aire no es desenvolupa fins que no surten els tubs de la pintura a l’oli, el qual es popularitza a
partir dels anys 40. El preu de la pintura s’abarateix i facilita la pintura a plain aire. També tindrà molt d’èxit
la aquarel·la, ja que és de molt fàcil portar i es popularitza molt a mitjans del S. XIX. Molt secundàriament,
apareix la figura humana, però el personatge principal continua essent el paisatge.
- Paisatge al crepuscle, 1850. Es veu una influència de Turner.
Aquests pintors pintaven a plain aire en campanyes d’estiu, ja que desprès tornaven a París i intentaven
vendre les seves obres.
- Courbet, Paysage, foret de Fontainebleau, 1860 aprox. També Courbet viatge a la zona.
Aquests són els iniciadors del paisatge francès i s’han de vincular amb els impressionistes.
JEAN- FRANÇOIS MILLET, 1814-1875 Pintor de tot aquesta “escola” però no pintava massa paisatges.
Artista que va anar sovint a Barbizone però utilitza el paisatge com a rerefons ja que el seu interès
principal és la figura humana. Per Millet el gran tema és la pagesia (la vida de pagès) cosa que el fa una
mica proper a Courbet (ell pintava els treballadors i el treball des d’un punt de vista molt pròxim – els
picapedrers per exemple ).
- El ventador, cap al 1845. Objectiu de donar una dignitat i una alçada moral i estètica que l’autor
considera que el treball no havia tingut. Per a Millet són feines molt senzilles, molt bàsiques i molt nostres
però que necessiten aquest reconeixement. En l’obra de Millet sempre veurem figures de gran escala,
soles o en petit grup, que ocupen quasi la totalitat de l’obra i que reivindiquen la importància de la feina
del camp. Imatge en blanc i negre, una persona humil i senzilla però que per a Millet és important i les
presenta al Saló.
- Descans dels recol·lectors, 1850-53. En una societat cada vegada més urbana, aquestes imatges amb
un sentit més rural cridaven molt la atenció, fent que Millet arribés a agafar certa importància al Saló.
Imatge d’uns treballadors alhora de dinar.
El sembrador, 1850. Imatge important. Feines vinculades a la vida del camp. Obres com aquestes han
tingut lectures religioses.
- Les espigoladores, 1857. Una de les obres més importants.
Representen tres dones que fan la feina més baixa possible del camp.
Al fons, tothom ha acabat la feina, en canvi les espigoladores passen a recollir totes aquelles espigues
que recullen totes aquelles que han caigut, una feina molt dura. Mostra les tres posicions del cos humà
(moment d’ajupir-se, moment de recollir i moment d’aixecar-se). No es veu el rostre de les dones, fet que
les universalitza. Posa aquesta feina tant humil en primer pla.
Agnes Varda, Els espigoladors i l’espigoladora, 2002. Pel·lícula que es fixa amb tota aquella gent que
viuen de recollir (ja sigui per principi ètic o per supervivència). Ella mateixa es veu a si mateixa com una
espigoladora.
Una de les imatges que la van inspirar més va ser Les espigoladores de Millet.
- L’àngelus, 1857-59. Segona gran obra important. L’àngelus és una pregària en la qual la gent parava de
treballar i resava. Personatges que estaven recollint patates i el campanar del fons deu haver acabat de
fer sonar les campanes i els personatges principals paren de fer la feina per posar-se a resar. Imatge més
famosa de Millet. Salvador Dalí va estar fascinat per aquesta imatge intentant saber perquè aquesta
imatge atrapava tant, en un moment de la seva vida va desenvolupar un mètode paranoïco-crític el qual
ell llegeix les imatges a partir dels seus somnis i el seu subconscient. Va aplicar aquest mètode per
acabar descobrint que aquesta imatge representa que aquesta parella acaba d’enterrar el seu fill i ella
acabarà menjant-se al seu home. N’escriu un llibre que s’anomena El mite tràgic de l’Àngelus de Millet.
ROSA BONHEUR 1822-1899 Artista realista que tracta temes del camp i la vida rural. Va tenir gran fama
en el seu temps i molts reconeixement. Les dones però, era difícil que es formessin, i encara era mes
difícil que passessin a ser professionals. Ella va ser de les poques que ho va aconseguir. No és artista
d’avantguarda.
Es va centrar en pintar animals. No era un tema de gran èxit però gràcies al seu talent va aconseguir èxit.
- Llaurant a Nevers, 1849.
- La fira de cavalls, 1853-55. Va haver de demanar permís per portar pantalons i botes per entrar a la fira
per pintar aquesta obra. La seva obra més coneguda. La fira és una que es celebrava periòdicament a
París. La va presentar al salo i va aconseguir que es fes una gira a Nova York de l’obra i es va quedar
allà, on està actualment.
No va destacar molt ja que la història de l’art buscava innovacions i ella, al no crear-ne, va quedar
amagada.
LA CIUTAT DE PARÍS: INTRODUCCIÓ El segle XIX és un segle de revolucions: polítiques, industrials,
tecnològiques... Des del segle XVIII el nou pensament racional fa que hi hagi un enorme progres en la
ciència i la tècnica i això es traduirà en una sèrie d’invencions que s’utilitzarà en molts àmbits, sobretot del
treball, de manera que la vida és més mecanitzada, més barata i mes eficient. El gran exemple és el tèxtil
que impulsarà la revolució industrial: la màquina de vapor farà que la industria tèxtil passi de ser artesanal
a ser industrial. El tèxtil creixerà de manera mundial. La mineria també creix, ja que es necessita aquesta
per la industria; el transports també, etc. En general, es va transformant tot el mapa econòmic i social
d’Europa.
Les fàbriques es situaran als entorns de les grans ciutats. Les fàbriques necessiten treballadors i
s’agafaran treballadors sobretots de zones rurals que canvien la vida de pagès per una vida a la fàbrica.
Això fa que hi hagi una gran migració i es produeix un creixement caòtic a les ciutats i un gran augment
d’habitants a les ciutats.
Això crearà diverses revolucions polítiques i es creen sindicats de treballadors per reivindicar els seus
drets.
Lentament les condicions de treball tant esclavistes van millorant.
Acaba girant tot entorn de la idea del socialisme. Karl Marx i Engels redactaran el Manifest Comunista
com a reivindicació dels drets de la classe obrera.
Paris de principis del XIX tenia un traçat de ciutat medieval completament irregular sense que mai
s’hagués imaginat una urbanització. El riu que travessa la ciutat tenia dues funcions: treure aigua potable i
clavegueram.
La gent que va arribar a París es va anar apilonant als voltants. L’any 1853 és anomenat prefecte de París
Baró Haussman i coincideix amb el segon imperi. Aquest senyor proposa la reforma de París que és com
coneixem avui la ciutat. Haussman proposa posar les bases de la metròpoli capitalista. Proposa que sigui
més fàcil moure’s per la ciutat, més pràctic per realitzar activitats (industries, econòmiques), i ha de poder
ser un lloc més higiènic. Entre altres coses impulsa el clavegueram públic.
Efectuarà unes intervencions: redibuixarà el mapa de París, dibuixa carrers nous (rectes), vol facilitar la
mobilitat i no té massa en compte la trama antiga per això no hi ha massa restes de París medieval.
També s’amplien els barris de la ciutat i els seus voltants.
Hi havia una trama preexistent i Haussman talla els carrers pel dret. Tots els carrers nous tenen una
característica molt clara: molt amples i molt rectes. Els més grans, són arbrats. Això és una tipologia de
carrer que neix en aquest moment: bulevard.
És una època on es comencen a crear cases-apartaments. Al centre, un propietari compra el solà, es
construeix un edifici; la part baixa és per botigues i la part superior hi ha les cases. Als edificis hi havia
diferents estratificacions socials: a la part inferior vivia la gent amb una economia més benestant i a
mesura que es va pujant, l’economia de les persones és inferior.
Òpera Garnier, 1875. Primer edifici d’òpera que es va construir a la ciutat per l’arquitecte Garnier.
Com afecta tot això als artistes? La majoria de manera contraposada; la ciutat els hi sembla horrible,
monstruosa. D’una banda, la ciutat que ells coneixien desapareix.
- Boulevard de la Poissionnière, 1885 de Jean Beraud. Mostra la ciutat després de la reforma de
Haussman.
Mostra una ciutat neta, alegre, amb bars, etc.
Baudelaire és qui explica millor la ciutat. Un flâneur és el passejant, el qui passeja i flâneire és l’activitat de
passejar, sobretot pel bulevard. No sempre la ciutat és un lloc molt lluminós, és un lloc infernal, purgatori,
però alhora agradable. Per a ell, la modernitat és l’“aquí” i l’“ara”.
- Boulevard des Capucines, 1873-74 de Claude Monet. Carrer del centre de París. Vista des de l’alt on es
veu el formigueig de la vida urbana.
- Pl. Saint Andrée des Arts, 1898, Eugène Atget. Fotògraf que es dedica a fotografiar la ciutat de París
antiga, abans de que desaparegués.
Un altre element arquitectònic molt típic de París són les galeries. Un exemple és la Galerie Vivienne,
1823. És un passatge que és l’antecedent del centre comercial. No deixen de ser carrers coberts però
arquitectònicament adaptats perquè s’hi pugui passejar sempre. Es convertien en carrers comercials i era
un lloc net (les dames podien passejar-hi amb els seus grans vestits). W. Benjamin va escriure un llibre
dedicat als passatges de París.
La ciutat es transforma lògicament perquè apareixen noves formes constructives i nous materials. Els
grans materials del segle XIX són el vidre i el ferro (forjat). El vidre s’utilitza molt juntament amb el ferro.
- Crystal Palace, 1851, Joseph Paxton, Londres. És on es fa la primera exposició universal. Construït
bàsicament amb vidre i ferro forjat. Innovació arquitectònica mai vista. Es va fer una reconstrucció. Va
desaparèixer l’edifici. És el primer edifici de la historia fet amb ferro i vidre.
París també vol començar a fer les primeres exposicions universals. L’Exposició universal de París del
1889 va voler demostrar el seu edifici emblemàtic fet de ferro que va ser la Torre Eiffel. També es va
construir la Galerie des Machines que va desaparèixer i només se’n conserva la torre.
Un altre edifici important és Les Halles, 1852 de Victor Baltard. Construït amb ferro i vidre. No queda res
ja que es va enderrocar i avui en dia són centres comercials.
Les grans aplicacions de ferro i vidre es va portar a terame a arreu del món.
- Pont de Brooklyn, 1883.
La primera ciutat a Estats Units on s’utilitzarà aquesta arquitectura a gran escala serà Chicago.
- Magatzems Marshall Fields, 1889, H.H. Richardson. Primer exemple de magatzems d’aquest tipus.
- Rockery Building, Burnham& Root, 1888. Primers gratacels de la historia tot i que no els hi considerem.
Eren edificis molt racionals, amb decoracions molt fantasioses.
- Magatzems Carson, L. Sullivan, 1899-1901. Magatzems però també hi havia teatre i altres serveis (com
un centre comercial actual). Sullivan va ser el que més va destacar en l’arquitectura de ferro a Chicago.
Deixant de banda tot això, també apareix el metro.
HONORÉ DAUMIER (1808-1879) Va situar la ciutat com a punt central de la seva obra. Neix la caricatura
i la sàtira tal i com ho coneixem avui en dia. No és ben be que neixi amb ell però és l’autor que al segle
XIX és mes conegut com a il·lustrador, feia caricatures i com a dibuixant satíric. La primera part de la seva
vida és més conegut com a dibuixant i més tard es dedica a la pintura.
Aquest tipus de dibuixants fan un comentari de l’actualitat política en el moment. Al llarg del segle XIX es
desenvolupen grans industries de diaris que incorporen la fotografia a la segona meitat del segle. El que
sí que incorporen són dibuixos. Aquestes imatges van crear gran polèmica i Daumier va ser molt perseguit
per això.
- Gargantua, 1831. Un dels seus dibuixos més famosos. Caricatura publicada en una premsa. Retrata a
Lluís Felip de França com a Gargantua (una mena de gegant que menja sense parar). Representa que
s’alimenta de les riqueses i representa que per darrera treu tots els càrrecs. És una imatge sobre la
corrupció del moment.
- El ventre legislatiu, 1834. No mostra cap polític disposat al bé públic.
- Retrats escultòrics. Caricatures dels personatges més coneguts de l’època.
- La causa famosa. Tracta el món dels judicis, món judicial. Ho representa sovint ja que veia la justícia
com un gran espectacle.
Als anys 40 Daumier passa a la pintura ja que estava cansat de tanta censura. La seva pintura tindrà poc
èxit.
Va presentant obres al salo però mai va arribar a ser reconegut. El primer trimestre del 1848 a França hi
ha una revolta que s’anirà escampant a Europa.
- Els emigrants, 1848-55. Representa drames humans, en aquest cas famílies emigrant.
- La càrrega, 1850-53. Tractarà temes de classes més baixes. Un exemple és aquest que representa les
bugaderes (rentar la roba a aigües), representa una feina molt dura i la feien les dones més pobres, de
mares solteres.
- La bogadera, 1863.
- L’aixecament, ca. 1860. Imatge de l’aixecament de la revolta. Relació entre un poble i un home de classe
benestant (el del barret de copa, imatge que podem relacionar amb la Llibertat Guiant el Poble).
- L’orgue de maneta, 1864-65. Imatges del dia a dia.
- Carruatge de primera classe, 1864. Apareix el tren representat (element important). Els viatgers del tren
són representats i representa qui va en tren (categories). Va fer tres composicions dels carruatges: el
carruatge de primera classe (els més rics), el carruatge de segona classe (mitjana), i el de carruatge de
tercera classe (animals amb persones més pobres).
- Consells a la jove artista, 1865-68. Fa obres de la vida quotidiana.
L’últim tema que li interessa molt és el teatre. L’artista modern s’identifica amb l’actor.
- El drama, 1860.
El joc i les tabernes també eren temes que representava.
- Don Quixot i Sancho Panza, 1866-68. Emblema important per alguns artistes. Pinta 29 olis i 41 dibuixos
sobre el Quixot.
 ÉDOUARD MANET (1832-1883) Charles Baudelaire en El pintor de la vida moderna parla del pintor de
la vida moderna i parla de C.G (Constantine Guys). Va ser un artista, dibuixant, cosmopolita, viatger, etc. i
tot el que diu Baudelaire d’aquest senyor és realment cert. La cosa interessant sobre aquesta obra és que
mentre parla de C.G també parla de Manet i s’apliquen a ell. El pintor de la vida moderna va acabar sent
Manet, més que Guys. També pot fer referència a altres artistes moderns però la figura singular és Manet.
Està al mig de l’impressionisme i el realisme. Neix entre Courbet i Monet, en mig de dues generacions.
- Delacroix neix el 1798 Courbet neix el 1819 Manet Monet neix el 1840 Cap als anys 74-76
aproximadament, estarà molt proper a l’impressionista, però mai acaba de ser impressionista del tot. Rep
coses de Courbet i anticipa coses a Monet. Il·lumina coses de l’impressionisme i rep del realisme però no
el considerem cap de les dues coses; està a un espai concret entre el mig.
Neix en una família francesa força benestant. El seu pare volia que anés a la marina i un moment donat
s’embarca però es vol dedicar a la pintura. L’any 1850-56 es dedicarà a formar-se com artista tot i que no
conservem res d’aquesta època.
Estudia amb Thomas Couture, el millor mestre de l’època. La millor obra de Thomas és Romans de la
decadència, 1847 (continua encara pintant romans). Li va ensenyar tècnicament com pintar i li va crear
interès per la història de l’art.
- El bevedor d’absenta, 1859. De les primeres obres que en tenim constància i és la primera imatge que
presenta al saló. Presenta un alcohòlic en mida natural per portar al saló. Tots els artistes rebutgen
aquesta obra menys Delacroix que veu un borratxo amb barret de copa. Veu una relació amb Rafel.
A Manet el van rebutjar al saló varies vegades. Tot i això mai va canviar la seva manera de pintar ni els
temes que representava.
- Nimfa sorpresa, 1859-61. És la seva segona gran obra. Es tracta d’una representació de la seva parella.
Rep influència de Courbet. Busca un pretext mitològic a l’obra alhora de posar nom a les obres. Gran
qualitat física i material. No idealitza als personatges, pinta la realitat. Aquest obra té aspectes d’Ingres.
- Guitarrista espanyol, 1860. Primer quadre que és acceptat al saló. El món espanyol era un món exòtic
pels francesos sobretot. És una imatge fictícia; hi ha elements reals i altres més teatrals (la posició de la
cama, com agafa la guitarra...). el fons té una gran importància en l’obra de Manet. És un espai fosc amb
un punt de llum. El fet important és veure els diferents punts versemblants i les qualitats estètiques
juntament amb el joc de color. El guitarrista està situat en un fons no existent.
A partir del renaixement la idea de que la pintura ha d’intentar reproduir el món amb la màxima
versemblança es troba molt important i per això es crea la perspectiva. Manet no troba massa important
això ja que considera que la pintura són dues dimensions i no té perquè treballar tant com per aconseguir
tres dimensions. Creu que per les tres dimensions ja hi ha la fotografia.
Viatja a el Prado i pinta obres de Velázquez; té una gran fascinació pel món espanyol. És dels millors
pintors que treballa amb el negre i això ho treu de la pintura espanyola barroca.
- Cantant de Carrer, 1862. Victorine Meurent és la model preferida de Manet. Comprimeix la figura en
l’obra, no li dona espai ni llibertat. Potencia tots els elements que fan plana.
- Música a les Tulleries, 1862. És un jardí de Paris.
A l’època era un lloc on s’hi feien concerts dos cops a la setmana. Hi anava gent de l’alta burgesia. És un
tema de la vida moderna: la gent surt a fora a llocs de trobada. És interessant que els representats són
l’ambient intel·lectual i burgés del pròpi Manet.
Manet s’inspira en l’Entarrament a Ornans de Courbet, de la mateixa manera que Renoir s’inspira en
aquesta obra per pintar la seva. Manet és un dels primers artistes (en aquest àmbit modern és el primer)
que de forma manifesta/volguda que rebutja jugar amb la idea de que la pintura pot representar el volum i
les tres dimensions. Una de les seves estratègies és no jugar mai amb les diagonals (les quals sempre
donen la idea de profunditat), en aquesta obra és veu perfectament la horitzontalitat i la verticalitat del
quadre que es manifesta dins de la pintura també (els arbres verticals i els barrets de copa horitzontals
que tallen la concepció de lo profund).
- Dejeuner sur l’herbe, 1863. Any en que es publica “El pintor de la vida moderna” de Baudelaire. Zola
(escriptor jove en aquell moment) serà el que defensarà més a Manet. No trobem cap tema elevat en
aquesta obra, sinó que es simplement un pícnic. Ella es troba despullada mentre l’altre es banya. Manet la
presenta al Saló de l’any 63, un any que el Saló va ser molt escandalós, ja que aquests no van acceptar la
gran quantitat d’obres que es van presentar. D’aquesta manera, el Rei va decidir fer dos salons, l’oficial i
el Salon des Refusés (Saló dels rebutjats). L’estrella d’aquest Saló és aquesta obra, molta gent anava a
veure aquesta obra per riure. Les cròniques expliquen que per la majoria del públic se’n reia d’aquesta
obra. Grans dimensions: 2 x 2.65m. Escena totalment de lleure.
Manet plantifica el contrast entre el nu i el vestit en aquesta obra. Manet en realitat no havia fet més que
versionar un motiu que apareix en El judici de Paris de Rafael, u n gravat de Marcantonio Raimondi
(gravat de un quadre de Rafael), també en va fer una versió Giorgione. Un tema de llarga transcendència,
però el que va produir el despreci d’aquesta obra és que la gent estigues vestida com de carrer, de
l’època. També la llum influeix molt en l’obra, sobretot la llum que projecte la dona nua (la seva model) i
també en com la noia nua ens mira, d’una manera molt descarada, una interacció directa. L’escena
principal, amb el bodegó en primer plà, amb l’escena del final (la noia banyant-se amb la barca), la
versemblança perspectiva a Manet no li importa, ja que no tenen relació entre ells. Si que es mostra una
profunditat, però perquè sembla la unió entre dos quadres diferents. Mínimes ombres, donant una imatge
molt planera. El tema en si mateix podria ser compartit per els impressionistes, però l’ús del negre es molt
poc impressionista (els quals s’adonaven de que el negre absolut en la natura gairebé no existeix), en
canvi en l’obra de Manet si que hi és el negre absolut. El que molesta a la gent és la manera que tracta
Manet aquest tema: gran magnitud, manera descentrada de la representació de la construcció, etc.
A l’obra es mostren moltes maneres diferents de acabar el quadre, hi ha parts que si i parts que no. És
per això, aquesta llibertat que s’agafa Manet, és el que realment molesta a la població de l’època.
Hi hauran molts autors que criticaran l’obra, com Baudelaire el qual li diu que “Aquesta obra mostra el
principi de la decrepitud de la pintura”, ja que veu que es comença a “escardar” els ideals de la pintura.
Zola, L’obra, on explica la història d’un pintor, fent que la gran majoria de pintors s’enfrontessin amb ell,
sobretot Cezanne el qual era molt amic d’aquest. La manera com Zola descriu les reaccions que té la gent
davant dels quadres, queda molt clar que a on s’inspira és el Dejeuner sur l’herbe. Émile Zola, l’any 67,
publica un article on defensa públicament a Manet. Per als pintors moderns, el tema no es important (és
per iniciar la obra) però l’important és la representació que en faci l’autor. Zola mostra la base de la crítica
moderna, per tal de començar a alliberar la pintura i que l’artista faci el que vulgui.
- Olímpia, 1863. Si el Dejeuner va causar riures, aquesta molt. També en aquest cas parteix d’un tema
molt clàssic i molt representat. Torna a ser la seva model. El gat negre i la minyona (ja no prepara res) li
entrega un ram d’un admirador. L’actitud de la model tampoc és la mateixa, una oculta i l’altre remarca.
Aquesta obra torna a provocar escàndol, la gent es va agafar a aquesta dona com una Demi-mondaine,
aquestes noies que vinguin d’on vinguin, s’acaben trobant els amants adequats per tal de viure
còmodament. També s’ha relacionat aquesta obra amb una altre de Zola, Naná. Tornem a trobar una gran
llum que quasi deixa planera la dona representada. La dona no està del tot nua, ja que encara conserva
les joies i els adornaments juntament amb les sabates. Contrast molt definit entre el negre i el blanc. La
modernitat es base en el colonialisme, cosa molt present en totes aquestes obres (la minyona és sempre
negre). Idea sempre de col·locar la dona al damunt de unes robes, com si s’acabessin de despullar, de la
mateix manera que trobem una cortina com si “descobrís” l’escena, fets que anirem trobant al llarg de la
seva obra. . Trobem un fons que tanca completament l’escena, trencant qualsevol oportunitat de
profunditat. Idees que fan d’aquesta pintura moderna: la relació amb l’espectador, la utilització de la llum, i
de l’autoconsciència de la pintura de que està feta per a ser vista, en aquesta obra molt clarament la
personatge principal sembla “provocar” el públic.
- Batalla del Kearsarge i l’Alabama, De tant en tant pinta els temes de la mar.
- Actor tràgic, 1865-66. Se’n va a Madrid a observar Velázquez. Aquesta obra la pinta al tornar a París. Hi
trobem una gran influència de Velázquez. Manet aquí pinta una diagonal (l’espasa) creant així una
profunditat i un espai. L’artista és totalment lliure (només Manet de moment) de crear tot el que ell vulgui i
fer-ho de la manera que es vulgui.
- El filòsof, 1865-66. En francès, clochard, un captàire, un rodamón. Espai inexistent. Al llarg de la seva
obra, sobretot aquesta època, Manet ret homenatge a Velázquez.
- El pifre, 1866. Aquesta obra sembla resseguida, com quan fan els nens petits. Gran llum i mínima
ombra.
- Curses a Longchamp, 1864. Aquest és un altre d’aquests espais de trobada de l’alta burgesia francesa.
Degas i Manet eren molt amics, per això es poden trobar elements en comú entre els dos.
- L’Exposició universal del 1867.
Manet pinta aquesta vista de la ciutat amb la seva diversitat. Amb aquests espais d’entreteniment.
Imatge com una panoràmica d’una fotografia. No hi ha cap ordre ni cap prioritat en les escenes, és com
una instantània d’un collage. La proporció entre les figures no existeix – Fet que realment el converteix en
modern. La pintura té un cert punt de “voler arreglar el món”, durant molt de temps sembla que la pintura
volgués fer més bell el món. Des del renaixement es pinta tot des d’uns conceptes idealitzats, de la
mateixa manera que passa en el romanticisme i posteriors. En canvi aquí, comença l’esquerda del
realisme, la pintura comença a mostrar el món tal i com és: res d’interessant, el món és desproporcionat,
etc, sense haver de representar la bellesa en si mateix i sense que s’hagi d’explicar un tema històric, etc.
Aquesta esquerda es comença a produir també amb Courbet. Obra de petites dimensions. L’home del S.
XX és la persona que s’adona que no es pot saber tot. Manet mostra aquesta idea: No es pot conèixer tot.
- Execució de l’emperador Maximilià, 1867. Homenatge a Goya. Maximilià era el germà del rei dels
Habsburg.
- Retrat d’Emilie Zola, 1868. El retrata amb tres imatges: la olímpia, art japonès i els borratxos de
Velázquez.
- El balcó, 1868 – 1869. Manet retrata moltes vegades a la seva cunyada mentres ella continuava
estudiant pintura.
- Claude Monet pintant, 1874. Època en que Manet s’aproxima a l’impressionisme. Manet pinta els
mateixos llocs i els mateixos temes dels impressionistes perquè s’hi sent atret, però no acaba pintant mai
a plain aire.
- Llimona, 1880. Els bodegons de Manet són un aspecte molt important a destacar.
- Espàrrecs. I espàrrec, 1880. Capacitat de l'artista, amb poca varietat de colors i pinzellada gruixuda, de
representar un simple espàrrec o una simple llimona. Pretextos per crear pintures, que és el que conta,
l'obra.
Humilitat de les obres.
Bal del Folies-Bergère, 1881-1882. És una de les obres més complexes, partint d'un motiu senzill crea
l'obra següent. Ambient nocturn, que mostra l'ambient del nou mon i la nova ciutat, que estava en ebullició
a la segona meitat segle XIX, el món nocturn, de multituds. Punt de trobada de molts artistes de l'època.
Ambient bohemi.
Subgènere del lleure o oci, mon del paler modern i contemporani, dels espais nous que sorgeixen en
l’època.
Els impressionistes trauran a la llum aquest mon a traves del seu art. La model és la cambrera del local,
és una figura de bellesa i fermesa clàssica, desprèn quietud i melancolia absoluta, i un rostre geomètric i
tranquil.
Parlem de Baudelaire com un flaneur, o visitant de la ciutat, que observa en solitud el seu voltant. La seva
experiència de la multitud el porta a representar personatges de la vida real com ho es aquesta cambrera,
coses “reals”. Persona incòmode en el seu espai, qüestionament de què hi fem aquí i el sentit de tot
plegat. En primer pla trobem un bodegó. Destaca el joc de mirades que l'autor estableix. Veiem al mirall la
seva figura parlant amb un client. Trobem diferents punts de vista pero sense oblidar la versemblança.
Veiem dos moments temporals i espacials diferents. La noia no mira com si no atengués i al mirall veiem
com atén distretament al client, amb desgana. Veiem la foule reflectida al mirall. Una trapezista actua al
local. Representa un espai il·luminat per una llum natural. Manet distingeix entre el món real i la tela on
pinta. No hi ha la necessitat de representar la realitat. Noció de l'autonomia de l'art modern (1860-1960
aproximadament, de Manet a Warhol), rebuig de la naturalesa, desapareix la bellesa com a objectiu.
1860-1960 Modern art.
Autonomia de l’art; art autònom respecte la representació de la natura, respecte la bellesa (a vegades és
rebutjada, a vegades marginal, a vegades apareix com a residu), la bellesa com a objectiu desapareix, no
és l‘objectiu.
IMPRESSIONISME L’impressionisme té una temàtica molt concreta; nova visió del paisatge i la cultura i té
una tècnica també molt concreta. Els impressionistes van fer el catàleg de la 1ª exposició impressionista
l’abril-maig del 1874 i realitzen la seva primera exposició considerada impressionista. Aquest grup estava
format per més de 30 artistes i es consideraven “Societat Anònima·. En aquest moment estaven sorgint
les primeres galeries privades, però ells ho fan en un estudi d’un fotògraf. Leroy, un personatge que va
veure aquesta exposició, va dir que l’obra de Impressió, sol naixent era “un impressionisme”, burlant-se’n;
i va acabar donant nom a aquest grup.
 CLAUDE MONET (1840-1926) És coetani de l'art abstracte o surrealisme. UN dels precedents de
Monet serà l'obra de Constable, i el grup de Barbizon en general. El 1870 al esclatar la guerra emigren a
Londres. Monet es va interessar molt per les marines de Boudin també. A Paris aprèn de Gleyre, pintor
acadèmic i simbolista, és on es coneixen Bazille, Renoir i ell.
- Impressió, sol naixent, 1872. Una obra de l’exposició de Claude Monet. És un port de Normandia, d'on
era Monet. Pintar el que hi ha entre jo i el motiu, no el motiu. Pintar les coses com tu les veus en un
moment concret, sabent que allò estarà en constant moviment, en metamorfosis. Inacabat, colors apagats
i banalitat del motiu. Gamma cromàtica molt rica. Idea de l’efímer, molt associada al concepte de
modernitat, que promou Monet entre d'altres. Veiem el Marmotaine. Concepció darrera les obres, l'individu
modern que sorgeix en aquest període es el que entén que el món ès canvi constant (novetat del XIX),
fins llavors el món era permanència, els valors es basaven en allò que tenia continuïtat, valors del pare a
fill, propietat, burgesia i noblesa, ciutats europees, continuistes. A partir del segle XIX es crea un canvi de
concepció de la societat. Entendre els dos punts de vista, dels dos mons.
- L'estudi de la Rue de la Condamine, 1870. Frederic Bazille Esclata la guerra francoprussiana, entre
Alemanya i França. Hi veiem Bazille i Renoir, que compartien estudi. Tambe apareix Emile Zola, defensor
de Manet i dels impressionistes. Nucli que dona sortida a l'impressionisma, tot i que mor Bazille molt jove.
Destaca també Berthe Morissot, Marie Cassatt, Pissarro, Degas, etc.
- Punta de la Heve amb marea baixa, 1865. Paisatge de la Normandia. Importancia del cel. És la primera
obra que li van acceptar a l’exposició del saló. És el pintor que més ha treballat l’aigua en tots els estats
possibles. Quan va fer aquesta obra tenia 25 anys i en aquest moment pensava que encara se’n podia
sortir, però posteriorment va veure que no. La primera part de la seva vida, quan veiem paisatges i
marines són del nord de França.
- Dejeuner sur l’herbe (esbós) 1865. Homenatge a Manet.
L’original s’ha perdut (era de mides molt grans) i conservem un esbós i dues parts de la original. Busca un
canvi cap a una lluminositat major, una composició més moderna, intenta captar una representació de la
llum de millor manera. Ús de taques blaves per voler captar els reflexes de la llum. Personatges molt
dibuixats, de manera molt sòlida però encara no acaba d’aconseguir la llum ben bé. A partir d’aquí veu
que ha de buscar una nova manera per representar la llum perquè així no li funciona.
- Dona amb vestit verd, 1866. Pinta aquest retrat de la Camille, una model que coneix i serà la mare del
seu fill i posteriorment la seva dona. Aquesta obra comparada amb l’anterior és molt diferent, és una obra
feta clarament pel saló i no és l'estil que realment vol fer.
- Dones al jardí, 1867. Torna a fer una obra de grans dimensions, l’acaba, la presenta al saló i li rebutgen.
Molta presència de la figura humana en les seves obres, que poc a poc anirà desapareixent. No es dedica
al paisatge solament, sempre hi aplica la figura humana; el paisatge el fa a plein air i les persones a
l’estudi per tant és com fer una mena de collage i d’alguna manera és artificial i no li funciona. A partir del
rebuig d’aquesta obra deixa d’enviar obres al saló i comença a fer exposicions pel seu compte (això
també ho fan molts altres artistes).
- El bressol, 1867. Obra molt quotidiana. A partir del final dels 60 crea obres molt lluminoses. Busca
representar una escena idíl·lica, de la vida en família, tot i que en realitat, en la seva pròpia vida privada
no és així. La relació familiar de Monet no era bona, no veien bé la relació de Monet amb Camille ni que
fos pintor. A més la situació econòmica de Monet era molt dolenta, han de marxar de París per falta de
recursos econòmics. Obra feta des d’un punt de vista com més elevat.
- Jardí a Sainte-Adresse, 1867. El pare de Monet parla amb la seva esposa i miren al paisatge. De lluny hi
ha els seus pares observant l’escena. Aquí ja veiem com les figures humanes cada vegada són més
petites, i es dóna més importància al paisatge. Hi ha vaixells de vapor (que Turner ja havia pintat). Ja és
capaç de pintar el vent i l’aire a través de les banderes. Utilitza taques de colors per aconseguir millor el
que vol representar, i la llum és molt més ben aconseguida.
Els impressionistes utilitzaven molta llum i colors a les seves obres.
L’ús del blanc també és molt típic.
- Quai du Louvre, 1867. Aquí també veiem com ja aconsegueix millor les representacions. Paisatge amb
personatges petits. Vista urbana (ell vivia a la ciutat fins que ha de marxar).
- En el Sena a Bennecourt, 1868. El Sena era molt representat en les obres de Monet. Marxa de París i es
dedica a pintar paisatges dels voltants de la ciutat. Pinta la percepció de les coses. Percepció fugaç,
efímera. Comença a marcar un pas decisiu cap a l’impressionisme. Llum reflectida al riu.
Renoir i Monet van a Grenouillère i comencen a pintar obres allà.
Els dos artistes estan molt units i s’enriqueixen molt mútuament tot i tenir cadascun els seus gustos i
personalitat. Arriba el moment inaugural de l’impressionisme.
- Bany a la Grenouillère, 1869. Aquí pinta Monet juntament amb Renoir perquè aquest els hi ajudava i les
hi portava pa. Pinten 3 sèries i són les primeres obres impressionistes, els dos pinten el mateix però
Monet pinta la llum en el riu, ho aconsegueix amb petites pinzellades juxtaposades, és el primer que
arriba més aprop de captar la mobilitat del riu i la llum. Renoir en canvi li interessa més el que passa al
voltant, la gent i com es relacionen entre ells, també treballa els reflexes però no li posa tant d’interès.
Renoir també treballa la pinzellada curta i la juxtaposició. Tot i així en aquesta època els dos treballen
molt units, gairebé viuen junts i un viu de l’altre.
- Renoir, La Grenouillère, 1869. No només pinta llum i aigua com fa Monet sinó que ell busca més
l’ambient.
Renoir treballa la pinzellada petita i la juxtaposició dels colors però no aconsegueix el mateix que Monet.
Comencen a aparèixer estudis de visió i ens ajuden a entendre com hi veiem, com hi veu l’ull. Monet
s’adona que suggerint formes, el propi ull ja completa la imatge i l’acaba d’omplir; troba innecessari
realitzar cada detall com feia Ingres per exemple.
- La garsa, 1869. Li interessa representar els efectes de llum sobre la neu. Aconsegueix molts tipus de
blanc. Realitza la neu i les seves ombres a través de matisos de negres, blaus, lilosos, ja que s’adona que
les ombres no només són negres. La garsa apareix molt petita. Obra a plein air, a partir d’aquí totes ho
són.
Monet està fent coses diferents als seus companys.
- Hôtel des Roches Noires a Trouville, 1870. Pinta una altra vegada l’aire i el vent.
D’alguna manera hi ha realisme a l’obra (representa coses reals). D’altra banda no pinta la realitat en el
sentit de la tècnica que utilitza per representar-ho.
Són 8 les exposicions impressionistes que s’organitzaran entre 1874 i 1886. No sempre hi ha els mateixos
autors però qui s’hi manté sempre és Pissarro. Tot el que tenien en comú els artistes és que no podien
presentar obres al saló i tot i que Renoir ho feia, com que no eren acceptades, se’l va acceptar a la
organització.
- Regata a Argenteuil, 1872. Molt ús dels colors. Juga amb els contraris; verds i vermells, taronja i blau...
pinzellades soltes, lliures, petites però no tant com els neo-impressionistes. Percepció de la natura,
instantaneïtat.
Hi haurà una generació següent que seran els neo-impressionistes que faran pinzellades molt petites
utilitzant fins i tot el puntillisme. Un autor per excel·lència és Seurat.
- Roselles, 1873. Composició acurada, diagonal que talla el quadre en la zona vermella i la verda. Petites
taques de colors, una altra vegada la nostra ment completa les taques que ens pinta Monet.
- Argenteuil, 1872. Moment de l’impressionisme que tot té sentit. És un moment màgic.
Manet va representar algunes vegades a Monet: Claude Monet pintant el 1874, també Família Monet al
jardí el 1874. Es nota que fan pintures diferents i són estils diferents.
- Estacio de Saint-Lazare, 1877. Volia representar coses noves ja que estava una mica cansat de pintar
sempre el mateix. Amb això també veu la oportunitat d’investigar i pinta l’estació de tren (innovació) i el
fum que genera el tren. Pinta moltes innovacions en aquesta obra com el vidre o el ferro.
- Rue Saint-Denis a la festivitat del 30 de juny, 1878. Moltes banderes franceses, molta llibertat. Taques
de color, moltíssimes.
- Boira a Vetheuil, 1879. Hi ha una certa crisi per Monet però decideix continuar treballant en aquests
motius però comença a introduir motius concrets.
- Vetheuil a l’estiu, 1879. Comença a representar coses noves que van desapareixent. Idea de que tot
desapareix i no hi ha el mateix. Pinta la mateixa obra dues vegades de manera diferent i introdueix la idea
de la sèrie. Pinta motius concrets en moments diferents.
- Barca a Giverny, 1887. Acaba vivint a Giverny i serà la seva propietat.
- Paller, 1888. Fa dos pallers en sèrie; agafa un motiu concret i el representa en diferents moments del dia
i de l’any.
- La catedral de Rouen, 1894. Monument significatiu com per ell acaba convertit en un punt de partida per
explorar tots els efectes de llum. També en fa moltes sèries.
Pinta llocs on hi ha aigua com el Parlament de Londres o Venècia.
Quan està a Giverny, els últims anys de la seva vida pinta moltes sèries i grans obres del que veu al jardí.
Abans de morir va donar-ho a un museu. Amb aquestes últimes sèries hi ha reconegut alguns precedents
de l’art japonès (s’inspira en l’art japonès).
PIERRE-AUGUSTE RENOIR 1814-1919 Lise amb parasol, 1867: obra exposada al Saló. Clarament es
diferencia amb Monet la importància del paisatge, aquí veiem que la importància és la dona, els dos ens
mostren figures i natura, però el focus d’interès de Renoir és la dona. Monet: com pot la pintura captar la
natura canviant? I Renoir: la importància és figura tot i que treballa la llum i és molt important però ho fa
en el vestit, en la figura.
El Pont des Arts, 1867-68: aquest any a París es va celebrar una Exposició Universal. Mostra la ciutat en
ebullició i transformació, comparació amb la de Manet, mateix any.
La grenouillere, 1869: es consolida l’amistat amb Monet. Semblances amb Monet: treballa amb els efectes
de l’aigua, de la llum, pinzellada ràpida. Diferències: Importància de les figures.
La Passejada, 1870: treballa efectes de llum i efectes atmosfèrics. Però no només en la natura sinó amb
la roba, en les figures, moment de vida de contrastos blan/negre.
La Lluminositat i la claredat eren coses que als crítics els hi ofenia molt, hm de tenir present la visió del
moment.
I també els colors de la cara i del vestit, això són les ombres, les ombres prenen moltes tonalitats
diferents, això no s’entenia en el moment. Tambe l’espontaneïtat, pinzellades lleugeres, obra construïda a
partir del color.
Ràfega de vent, 1872: intentar pintar l’ambient, mirar títol, interessant la idea de voler expressar un
ambient.
Petites dimensions.
Claude Monet pintant al seu jardí d’Argenteuil, 1873: ens mostra l’artista a plain-air. La gran pintura de
Saló només la podia comprar l’estat per les dimensions, així que els petits quadres podien aspirar a ser
comprats per la burgesia, i així guanyar-se la vida. Relació propera amb Monet.
Claude Monet llegint, 1872: punt impressionista fum de la pipa.
Camp dels segadors, 1873: moment més impressionistes de tots.
Els grans bulevards, 1875: com l’ impressionisme també pot oferir una visió humana. En Renoir sempre
present la figura.
La Sena a Argenteuil, 1873: comparació amb regata de Monet, l protagonisme canvia per Monet és l’aigua
i la llum, per Renoir no podríem dir això. Si que és important, però no el que més com Monet si fa.
Els impressionistes comencen a pintar sense imprimació, per veure què passa, donar joc a aquesta
materialitat de la pròpia tela, no a totes les obres, en algunes.
La llotja, 1874: després de tots els estudis del paisatges, Renoir presenta com a gran obra al Saló
aquesta, no podem dir que no té res d’impressionista, però s’acostaria molt més a Manet que no a Monet.
Importància d’un ideal femení: totes les dones que representa s’assemblen, primer perquè les buscava
semblants i després perquè el seu ideal s’imposa a la realitat. La vesteix luxosament i de blanc i negre.
Joc de mirades: llotges com a llocs per mirar i per ser vistos. Renoir pinta les dones només com a objecte
de desig i sexuals. D’ell tenim moltes declaracions misògines, són mares o objectes de contemplació,
objectes eròtics. Ell mira i ella es mostra, ell activitat activa i ella passiva. Li interessen les dones
únicament com a desig sexual i eròtic Camille Monet i el seu fill al seu jardí d’Argenteuil: quan vol fa coses
més impressionistes i quan vol no.
El menjador, 1875 i el gronxador, 1876: retrata el seu cercle, la LLUM. Mostrar efectes lumínics en la
roba, si que sembla una mica exagerat, però com estudi és molt interessant.
La primera aparició, 1876: molt més impressionista que l’altra llotja. Tothom es mira entre ells. Molt més
dinamic, viu, mòbil que l’anterior.
El ball del Moulin de la Galette, 1876: comprada amb Caillebotte. Montmatre, poble lluny del centre del
París.
Viuen artistes perquè és barato, classes populars. Aquí és on van els amics de Renoir, com per Manet
anavs a les Tulleries. Es poden identificar molts personatges. Aquí hi ha més profunditat, juga més amb
els plans que Manet. Efectes de llum, vestits, terra.
Jeanne Samary, 1878: Renoir va deixant de banda paisatge impressionista i es centra figura humana,
sobretot femenina. Deixa d’exposar amb el grup impressionista, perquè firma amb una galeria.
Un palc a l’opera, 1880: és un retrat. Encant de les figures femenines.
MOLTS RETRATS, MOLTS NUS, MOLTES DONES.
La plaça de Sant Marc, Venècia: DESPRÉS D’AQUEST VIATJA MARCA L’ÈPOCA CLASSICISTA DE
Renoir, abans i després de Renoir.
Els paraigües, 1883: ja no hi ha espontaneïtat, és molt més dibuixístic.
Ball a Bougival, 1883: ja no veiem ombres, no pinzellades. Sempre queda una manera de representar el
paisatge, però canvia molt. Tornada a un model molt clàssic de la figura.
Les grans banyistes, 1887: post-impresionista. Busca estil més personal i propi.
Albereda, 1910: al final de la seva vida torna fer semblant a l’impresionisme, perquè té artosis i casi no pot
pintar, li lliguen el pinzell a la mà.
BERTHE MORISOT 1841-1985 Va participar a gairebé totes les exposicions impressionistes. Mateixa
edat de Renoir. Mor d’una pneumònia.
Historiadores feministes es plantejen: Hi ha moltes dones al llarg de la història, però no les coneixien prou
bé.
És més fàcil des del s.XIX que és més proper, per aicò d’ella sabem molt.
Família burgesa molt benestant. Als seus pares els hi agradava l’art, besnéta de Fragonard. Els seus
pares volen que estudiïn, no podien fer com els homes, perquè era ben vist tenir educació per casar-se,
però no podia estar al mateix nivell que al marit. Ella i una de les germanes que se’ls hi donava bé l’art
van seguir estudiant i als pares els hi sembla bé. La seva germana deixa de pintar quan es casa, tenim
correspondència entre germanes i com la seva germana l’anima i troba a faltar pintar. Berthe es va casar,
però amb el germà d’un artista, que entenia el que feia i sentia.
Deixeble indirecte de Corot i Manet, sempre es pensa que és així, sinó que també és ella que anima a
Manet per anar a pintar a plain-air.
Ella tenia coixí familiar que li permetia pintar, no li anava la vida si venia o no venia quadres. No
s’esperava que visqués d’això. Relació molt propera amb Manet, i serà model d’ell en vàries obres. Però
es casa amb el seu germà petit.
La lectura, 1869-1870: interior, però la pinzellada ja té dinamisme gens acadèmica, ella ja està descobrint
que fan pintors moderns, gràcies a Manet, contacte directe Temes que tracten les dones pintures, tan
elles com Cassat: no podien anar als cafès, no voltaven soles per París com podia fer un noi, espai vital
molt més restringit a l’espai domèstic, per això tants interiors, paisatges si que en pinten. Quan parlem
dels impresionistes com els pintors del vida moderna: ells si elles limitades, El bressol, 1872: una de les
obres que presenta a la primera Exposició Impresionista. Quan es comença a acceptar l’ impressionisme,
les seves obres van ser molt valorades. Tot i que per ser una dona es feien comentaris que a un home no
se’ls hi hagués fet. Matissos blanc, juga textures.
El joc de fet i amagar, 1873: escenes aire lliure, pinzellada ràpida. Gamma de Colors més apagada en
general.
El ball, 1875: comparar amb Renoir. La manera de representar la dona és molt diferent, aquí hi ha una
mirada més introspectiva, i potser més autèntica.
Dona a la seva toilette, ca 1875: tots els artistes representaven les dones arreglant-se.
Bugaderes estenent la roba, 1875: els seus colegues la valoraven molt positivament, també ens diu molt
que la deixessin pintar amb ells.
El mirall, 1876: temàtica molt habitual. Intimitat diferent ell i elles.
Estiu. Retrat d’una dama jove, 1878: blusa, pinzellades. Intentar captar fugacitat del moment.
Dia d’estiu: Eugene Manet i la seva filla a Bougival, 1881: marit i filla. Jarsí de casa seva.
El jardí, 1884: textura de tercera dimensió, hgairebé més que un Monet.
Nu d’esquenes, 1885: també tracta el nu, però no és una mirada eròtica com feien els seus companys
sinó més íntima. Cal a dir que les dones que aconseguien tenir una formació artística, els hi era
impossible. A finals del s.XIX es fa possible perquè no es necessita de l’Acadèmia.
Davant del mirall, 1890: comparar amb Manet.
Artista que va exposar regularment i va vendre. Potser de les dones impresionistes ella és la més
consistent CAMILLE PISARRO, 1830-1903 10 anys més gran, edat de Manet. Molt vinculat a
l’anarquisme, molta consciència de classe, i de feina col·lectiva. Va exposar a totes les exposicions
impressionistes. Junts som més forts... els artistes joves que volien entrar al grup impressionista l’anaven
a veure a ell, CEZANNE era amb el que més relació va tenir. Pisarro és el pintor de la terra, molt més
material, la terra, les plantes, els horts. Es va haver de buscar la vida durant tota.
Pintor molt eclètic, va canviant segons qui va coneguent i a qui es troba pel camí.
L’ermita de Pontoise, 1868: Dulwich College, London, 1871: coneix Monet.
Louveciennes, 1872: Le Valherneilm prop de Pontoisem 1880: coneix Seurat, els puntillistes.
El Boulevard de Montmatre de Nit, 1897: s’atraveix a pintar la nit. Sèrie més coneguda d’ell. Obra
fantàstica amb gammes de colors. (després obra del mateix lloc de dia) MARY CASSATT (1844-1926)
Artista nord-americana. Degas la convida a exposar amb els impressionistes. Mary Cassat realitza un
retrat de Degas.
- L’òpera, 1878. És una dona que mira i és mirada. Joc de mirades però diferents dels que havíem vist
amb Renoir, en els quals la dona no mirava i només era mirada. Dona una capacitat d’actuar a la dona.
- Nena en una butaca blava, 1878. És l’obra més coneguda de Cassatt. Pinta moltes maternitats i molts
nens al llarg de la seva vida. manera molt física i realista de representar els nens. Relació amb l’obra de
Degas pel que fa a la perspectiva. Punt de tendresa amb la mirada de la nena. Tractament d’una criatura
molt diferent respecte al que hem vist amb Goya per exemple.
- Dona i nena guiant un cavall, 1879. Mostra com la mare porta el cavall, fet que no es veu sovint.
Enquadrament curiós.
Tan ella com Degas utilitzen la tècnica del pastel com una tècnica que permet un treball més ràpid,
lluminositat, colors clars, elements molt peculiars.
- Al teatre (Lydia inclinada, en una llotja), 1879. Pastel. Joc del mirall.
Pinta molt la seva germana, la seva mare, amics i coneguts, etc. Exposa cada any amb els
impressionistes i s’acaba relacionant amb aquests pintors - Noia arreglant-se el cabell, 1886. Jocs de
vermells i blancs. Imatges de dones fent la toaleta.
EDGAR DEGAS (1834-1917) La seva família era molt rica ja que eren banquers i com que dos dels seus
germans es van dedicar a la banca, ell va poder dedicar-se a la pintura. Era un personatge molt
intel·ligent, tímid i sarcàstic. No es va casar mai i a partir dels 30 anys no es va deixar fotografiar més tot i
que ell fos fotògraf ni autoretratar mai més. Va tenir una formació molt acadèmica i convencional.
D’aquesta formació va sorgir una admiració durant tota la seva vida per Ingres.
Les seves primeres obres tracta temes d’històries→ Els joves espertants, 1860-1862, els nois són un petit
repertori de posicions, com si es tractes d’un estudi. És un pintor que es fixa molt en l’història de l’art i cita
en les seves obres.
Retrat de la família Bellelli, c.1862. Obra clàssica, el mirall i l’ambient és molt d’Ingres. Autoretrat amb
Évariste de Valernes, 1865.
Degas coneix a Manet i aquest l’influenciarà, per això Degas comença a tractar temes més moderns i no
tan històrics. També canvia i representa nous temes perquè a ell l’interessa.
A les carreres, 1867-1870. És un dels seus primers temes moderns, representa més els personatges que
no el paisatge. Aquí veiem l’interès per els cavalls i els animals que després es transformarà en l’interès
per les ballarines i el seu moviment. L’enquadrament es estrany, el cavall està tallat, les figures i el carro
també ho estan. Verd i vermell seran amb els colors que jugarà.
Genets davant les tribunes, 1869-72. Cos estilitzat i elegant, el cavall que mig es desboca per estudiar el
moviment. Les ombres si que són més impressionistes, l’ús del buit (influencia japonesa) que potencia
l’obra.
Carruatge a les carreres, 1870-74. Carruatge quasi tallat i descentrat (tret de l’enquadrament).
Orquestra de l’òpera, 1870 Al ballet, 1870-1871 Degas ens busca allò que ens demostra que el que passa
en l’escenari es un artifici, no pinta l’obra en sí si no el que passa darrera del taló.
Classe de dansa, 1871 Les ballarines per Degas no eren dones glamuroses, les que es dedicaven al
ballet normalment eren noies amb dificultat econòmiques i de famílies corrents. La feina de ballarina es
dura on es requereix molt de sacrifici per això era una feina dura que no podia fer qualsevol i menys una
noia de família benestant.
Aquí es torna a veure tot el que s’amaga darrera de l’obra i ho pinta com si fos un observador el qual
ningú el pot veure. Utilització de miralls que amplien els espais i de portes obertes.
Pedicura, 1873. Tema poc atractiu que en un moment determinat a Degas li interessa. Segurament es
tracta d’una ballarina que té els peus tan destrossats que té que anar a arreglar-los, és una escena de poc
glamour per tant la ballarina no té glamour.
Lliçó de dansa, 1875. En realitat això eren les proves d’accés per entrar a l’escola de ballet.
L’absenta, 1876. Món bohemi dels bars, aquesta imatge representa a una dona representant a una dona
bevent absenta. L’escena es trista perquè li ha tingut que passar algo terrorífic com perque una noia acabi
sola en un bar, bebent absenta.
Ballarina, amb ram de flors, 1877. Aquí si que veiem a la noia ballant i saludant però darrera trobem el
que s’amaga darrera el taló amb les altres ballarines que esperen a que la noia acabi de ballar.
Miss Lala al circ Fernando, 1879. Contrapicat, on veiem el trapesista cosa que abans no es representava
tant.
Petita ballarina de catorze anys, 1879-1881. Va rebre moltes crítiques perquè representava la part més
miserable de la ballarina.
Dona al bany, ensabonant-se la cama, 1883. No hi ha empatia, ni res de psicologia en la imatge.
...