EL CREIENT INCRÈDUL

Sí, sóc creient. I què?

He arribat a aquesta conclusió després de preguntar-m’ho a mi mateix moltes
vegades.
No m’importa que la gent em senyali, burleta, amb el dit, dient: ”Aquest és un
creient! “

Però, com es pot ser creient avui dia?

Com es pot ser creient després de l’11 de setembre del 2001? Com es pot ser
creient, quan uns “creients” tomben les Torres Bessones i uns altres “creients”
endeguen guerres preventives?
Com es pot ser creient en un món on els “creients” -de totes menes i cultures-
posen per sobre dels seus propis congèneres, la seva creença? Són creients
que estimen més la seva “creença” que els seus semblants. Els seus
semblants, germans o no-germans, no són dignes de la seva estima si no estan
d’acord amb la seva creença.

Sóc creient, però no sóc crèdul.

Més aviat em costa molt creure allò que no puc comprovar. Més aviat sóc
incrèdul de mena.
Segurament perquè sóc incrèdul, perquè res no em satisfà, perquè em sento
perdut, és la raó per la qual sóc creient.
És perquè estic en una situació desesperada, en un cul de sac, que necessito
creure. He de posar la confiança en algú, ja que sinó m’ofego.
És la meva incredulitat, la meva incapacitat d’entendre el present que em porta
a dir: “Sí, crec!”
És aquesta sensació d’insatisfacció, d’inseguretat que m’empeny a la recerca
de recer. No em queda més remei que intentar posar la confiança en quelcom
fiable.
I què és fiable? Qui és fiable? Qui és digne de ser fiable?
Només em fiaré d’algú que em demostri que jo sóc important per a ell, algú que
m’estimi a mi per sobre de les creences. Però algú que m’estimi de veritat! Que
sigui capaç d’apostar per mi, que estigui disposat a donar-se per mi, malgrat les
meves mancances, les meves inseguretats i les meves incredulitats.

Però hauria de ser capaç de no caure en el mateix error que els creients de
“creences”. Hauria de ser capaç de creure en aquell que m’estima i no en les
“meves creences”. Hauria d’estar disposat a creure imitant. Estimar a l’altre per
sobre de les “seves” i les “meves” creences.

Sí, sóc creient per necessitat, per interès propi! Sóc creient perquè no puc no-
ser-ho!
Sóc creient, perquè si no ho fos no sabria què fer, no sabria on anar!

«Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets
el Sant de Déu.» Jn 6,68b-69