Tema 2 [apunts]

3r d’ESO A (2018-2019)
PROFESSOR: Raül Pons Chust

BLOC I ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I ESPAI GEOGRÀFIC

Unitat 2
Expansió urbana i procés d’urbanització. La ciutat: problemes i solucions.
Un món de ciutats?

L’organització actual del territori està condicionada per la globalització que, entre
altres qüestions, és un fenomen essencialment urbà perquè és a les ciutats on es
produeixen la major part de les seues manifestacions. El procés d’urbanització ha fet
que les ciutats deixen de ser una considerades com concentració gran de població en
un determinat lloc ben comunicat o amb un emplaçament idoni i s’han convertit en
espais de transformació cultural, política, econòmica i territorial.
Durant aquesta Unitat, estudiarem la ciutat i les seues repercussions territorials
com un organisme viu, dinàmic i actiu que cal interpretar mitjançant els plànols dels
quals podem extreure una informació molt valuosa per entendre l’espai urbà del món
actual. L’esquema bàsic d’estudi serà el següent:
1. Conceptes bàsics.
2. El procés d’urbanització i els plànols urbans.
3. L’expansió urbana actual: la ciutat difusa. Problemes ambientals.
4. Les megaciutats.
5. El sistema urbà espanyol i valencià. La jerarquia urbana.
 Comentari de plànols urbans

1. Conceptes bàsics
El poblament és l’assentament humà en un territori. Aquest pot ser rural (pobles i
viles) o urbà (ciutats). Una ciutat és un nucli de poblament amb una quantitat
important de població. Els criteris per definir ciutat solen ser:
 El nombre d’habitants (a Espanya una ciutat, més de 10.000 habitants).
 L’ocupació dels residents (predominen el sector secundari i el sector serveis).
 La forma o morfologia (deu ser un espai construït i densament ocupat).

1
 Tema 2 [apunts]
3r d’ESO A (2018-2019)
PROFESSOR: Raül Pons Chust

Les funcions urbanes són les activitats que han fet desenvolupar les ciutats.
Algunes ciutats destaquen perquè tenen una funció principal (religiosa, cultural,
turística, etc.) però hi poden confluir diverses funcions a l’hora. En tot cas, la funció
pot canviar al llarg del temps:
 Residencial: és la que ocupa més sòl urbà.
 Comercial i financera: el comerç i altres activitats paral·leles (bancs, hotels...).
 Administrativa i política: centres de l’administració i del poder polític.
 Industrial: impulsades per la industrialització.
Anomenem urbanització al procés pel qual la població passa de ser
majoritàriament rural i viure en pobles a ser fonamentalment urbana i viure en ciutats.
L’urbanisme és el conjunt de normes i disposicions relatives als edificis i espais
urbans que, tenint en compte les necessitats de la població, regulen el creixement i
desenvolupament de les ciutats.

2. El procés d’urbanització i els plànols urbans

Atenent al criteri estrictament demogràfic, el procés d’urbanització és el període en
que la població d’un territori passa de residir majoritàriament en l’àmbit rural a viure
en un àmbit urbà. Al llarg de la Història, el concepte de ciutat ha canviat
considerablement.
LA CIUTAT PREINDUSTRIAL
Les ciutats antigues (segle V aC – segle V). La Grècia antiga és la primera de les
civilitzacions en planificar les ciutats: carrers tallats perpendicularment que es creuen
en forma de quadrícula i una plaça al centre (àgora) amb els edificis públics
principals. Roma còpia l’urbanisme grec i les seues ciutats són dissenyades a partir de
dos grans carrers: cardo i decumanus que es creuen en un fòrum on es situen els
edificis més importants, amb carrers paral·lels i perpendiculars als dos principals que
formen un plànol ortogonal en forma de quadrícula.

2
 Tema 2 [apunts]
3r d’ESO A (2018-2019)
PROFESSOR: Raül Pons Chust

Les ciutats medievals (segle V – segle XV) s’emmurallen i creixen de manera

caòtica, amb carrers estrets i sinuosos, de vegades sense eixida, que conformen un
plànol irregular.
Les ciutats modernes (segles XVI-XVIII). Les ciutats creixen, s’eixamplen les
muralles, creixen barris extramurs i s’intenten obrir places i pavimentar carrers.

LA CIUTAT INDUSTRIAL
La ciutat industrial (segle XIX). Amb la Revolució Industrial, les ciutats creixen
molt amb les noves activitats industrials suposen la construcció de grans edificis: les
fàbriques. Les fàbriques s’instal·len als nuclis urbans i transformen totalment el
paisatge. La població de les ciutats va augmentar amb rapidesa, per l’arribada
massiva de treballadors des de zones rurals buscant feina i millors condicions de vida.
El creixement accelerat comporta la destrucció de les muralles i explica la
construcció dels eixamples i amb barris segregats socialment: uns per a la burgesia
(empresariat) i altres per al proletariat (classe treballadora). Els nous barris,
especialment els burgesos, es planifiquen, normalment seguint un plànol ortogonal o
en quadrícula, amb carrers amplis i amb els serveis necessaris.

LA CIUTAT POSTINDUSTRIAL
La ciutat postindustrial (des de 1960). Les fàbriques se’n van a la perifèria i com a
conseqüència la ciutat creix cap als pobles del voltant. Apareixen els polígons
industrials, en llocs millor comunicats. Les persones, les activitats i els equipaments
ocupen un territori molt més extens que el d’una sola ciutat i es configuren, a poc a
poc, les àrees o regions metropolitanes. Al mateix temps, els centres de les ciutats es
reserven per als serveis (xicotets comerços, locals d’oci, etc.).

3. L’expansió urbana actual: la ciutat difusa. Problemes ambientals

Des de meitat del segle XX, el creixement urbà s’ha accelerat moltíssim i hem
passat de taxes properes al 30% de població urbana a una situació nova: més de la
meitat de la població del món viu en ciutats. Durant les últimes dècades l’expansió de
les ciutats ha provocat l’aparició de grans aglomeracions urbanes que avancen sense
límits clars, fins i tot arriben a ocupar espais rurals. Aquestes aglomeracions urbanes
poden ser de tres tipus:
 Àrea metropolitana: abraça una gran ciutat i la zona urbana que l’envolta.
 Conurbació: conjunt de diverses àrees metropolitanes que fan un continu urbà.
 Megalòpolis: la suma de diverses conurbacions.
Els serveis que ofereix la ciutat fan que assumisca unes funcions que acaben
estenent-se pel territori: urbanitzacions, polígons, centres comercials, aeroports, vies
de transport... Entre els nous espais urbans que se situen als afores de la ciutat
destaquen els polígons industrials, els parcs tecnològics i els centres comercials.

3
 Tema 2 [apunts]
3r d’ESO A (2018-2019)
PROFESSOR: Raül Pons Chust

Les conseqüències de la ciutat difusa són:

Grans inversions en infraestructures de transport.
Utilització massiva del transport privat (sobretot, el vehicle particular).
Necessitat de molt de sòl urbà.
Gran demanda de serveis d’infraestructures (electricitat, aigua, gas, fem, etc.).
Model social molt individualista.
Com més funcions té una ciutat, més gran n’és l’àrea d’influència i el rang que
ocupa en la jerarquia urbana. Els nivells bàsics de la jerarquia urbana mundial són:
 Metròpolis globals: solen ser seus d’organismes internacionals.
 Metròpolis mundials: solen instal·lar-s’hi grans empreses multinacionals.
 Metròpolis nacionals: capitals d’Estat, amb gran quantitat de funcions i serveis.
 Centres regionals i comarcals: són ciutats de dimensions més xicotetes.
A nivell intern, les ciutats presenten cada vegada més desigualtats entre les zones
privilegiades (incloent urbanitzacions privades amb tot tipus de serveis) i les zones
marginades de la perifèria (sense els serveis més bàsics).
Igual que unes ciutats ocupen un lloc privilegiat respecte d’altres, dins d’ una
mateixa ciutat, unes zones estan per damunt d’ unes altres. Les diferents zones
residencials que hi ha a les ciutats reflecteixen la situació econòmica de les persones
que hi viuen.
El centre històric s’ha deteriorat per la falta d’inversions i equipaments, però en
molts llocs s’han recuperat amb inversions públiques (ajudes a les rehabilitacions
d’edificis, obertura de places i carrers, edificis públics) i privades (hotels, llocs
d’oci...) que els han rehabilitat i han fet pujar els preus.
Els centres històrics acaben convertint-se en espais de luxe que atreuen residents
amb un nivell de vida elevat. Aquest fet eleva els preus. Això obliga als seus
habituals residents a abandonar el centre històric i buscar barris econòmicament més
assequibles. Aquest procés és conegut com a gentrificació.

Les ciutats, amb el seu creixement, acaben amb els paisatges naturals
(desforestació) i agraris del seu voltant i solen haver poques zones verdes.
Consumeixen molt aigua i poden haver problemes d’abastament, siga per
escassetat o per la contaminació o salinització dels aqüífers (en els països pobres el
consum d’aigua contaminada provoca malalties greus).
 Contaminació atmosfèrica elevada pel gran volum de vehicles i fàbriques.
 Forta contaminació acústica pels vehicles, fàbriques, obres, zones d’oci...
 Alt consum d’energia: cases, transport, fàbriques, enllumenat, climatització...
 Generació d’immenses quantitats de residus sòlids difícils de recollir,
classificar, reciclar o eliminar: cada vegada fan falta més abocadors i aquests
estan més lluny de les ciutats.

4
 Tema 2 [apunts]
3r d’ESO A (2018-2019)
PROFESSOR: Raül Pons Chust

4. Les megaciutats
Les grans ciutats són les peces bàsiques del món globalitzat, els espais que
estructuren les modernes relacions econòmiques, socials i culturals; són les noves
«fronteres» de la globalització. Les megaciutats són més que simples aglomeracions
territorials d'éssers humans. Són nodes en l'economia global.
Una megaciutat és aquella aglomeració de població amb més de deu milions de
persones i una densitat superior als 2.000 hab/km2.
La megaciutat es l’expressió urbana d’una dualitat. La gran ciutat del món
desenvolupat concentra el poder econòmic i polític. Las megaciutats del món menys
avançat reuneix també pobresa i misèria.
Les Megaciutats del món desenvolupat es caracteritzen per:
 Area econòmica central dominada por gratacels;
 Sector adjunt a l’àrea central amb ocupació d’alta densitat
 Amples zones verdes
 Urbanització difusa cap a la perifèria (de baixa densitat)
Les Megaciutats en països menys avançats es caracteritzen per:
Àrea econòmica central amb gratacels d’altures mitjanes
 Sector adjunt a l’àrea central amb ocupació d’alta densitat
 Urbanització difusa cap a la perifèria (de baixa densitat)
 Xabolisme. Barris d’autoconstrucció que creixen sense control

5. El sistema urbà espanyol i valencià. La jerarquia urbana

El 80% de la població espanyola viu en ciutats. Els principals problemes de les
nostres ciutats són la construcció i manteniment d’equipaments, l’eliminació de
residus, la contaminació i la pressió sobre l’espai rural. Per solucionar els problemes i
planificar el creixement els ajuntaments elaboren plans urbanístics.
Les ciutats espanyoles se solen ordenar segons una jerarquia de ciutats, d’acord
amb la població, les funcions urbanes i l’àrea d’influència:
– Metròpolis nacionals: més d’1.500.000 h.
– Metròpolis regionals: entre 500.000 i 1.500.000 h.
– Metròpolis subregionals: de 200.000 a 500.000 h.
– Centres subregionals: entre 50.000 i 200.000 h.
– Capitals comarcals: de 10.000 a 50.000 h.
Els eixos urbans relacionen les activitats per mitjà de xarxes de transport i són:
– Eix mediterrani: metròpolis amb infraestructures de comunicació i de turisme.
– Eix cantàbric: inclou antigues zones industrials.
– Eix de la vall de l’Ebre: uneix els dos eixos anteriors.
– Eix atlàntic: situat a Galícia.
– Eix andalús: vall del Guadalquivir i àrees litorals.

5
 Tema 2 [apunts]
3r d’ESO A (2018-2019)
PROFESSOR: Raül Pons Chust

A la Comunitat Valenciana, el 82% de la població viu en ciutats. El creixement

urbà més espectacular va tenir lloc a partir de l'any 1960, amb el desenvolupament de
l'activitat turística en tota l'àrea costanera i prelitoral (Torrevella, Benidorm).
La xarxa valenciana de ciutats és densa i complexa. El major dinamisme urbà es
localitza en:
Les àrees metropolitanes al voltant de les grans ciutats: València, Alacant–Elx i
Castelló. El creixement de les àrees metropolitanes és degut a: la dispersió de la
població que s'allunya del centre; la descentralització de les activitats
productives; i a la construcció de noves infraestructures viàries.
Les àrees litorals registren major dinamisme urbà per la seua activitat turística.
Durant les últimes dècades, una part de la població turística estacional s'ha anat
instal·lant en aquestes àrees de manera permanent, i ha convertit moltes segones
residències en primeres. Alguns municipis han seguit un model de creixement
especulatiu i poc sostenible, basat en edificis de gran alçària o en urbanitzacions
que ocupen grans superfícies.

El sistema urbà.- D'acord amb el nombre d'habitants i amb el tipus de serveis que
ofereixen les ciutats de la Comunitat Valenciana, s'estableix una jerarquia urbana que
està formada per:
 Una metròpoli regional. Correspon a la ciutat de València i la seua àrea
metropolitana, ja que és la capital autonòmica i el nucli urbà amb més habitants.
La ciutat exerceix funcions politicoadministratives, terciàries i industrials.
 Metròpolis subregionals. Formades per les ciutats d'Alacant i Elx. Aquests
nuclis reuneixen activitats industrials, turístiques i de serveis.
 Centres subregionals o ciutats mitjanes. El més important és Castelló de la
Plana; el segueixen ciutats intermèdies com ara Torrevella, Oriola, Torrent,
Gandia, Benidorm, Sagunt, Vila-real, etc. Són destacats centres industrials i de
serveis (sanitat, comerç, transports…).
 Altres centres urbans. Aquest grup és molt nombrós, perquè en la nostra
Comunitat abunden les ciutats petites amb poblacions que oscil·len entre els
10 000 i els 30 000 habitants. Aquests centres ofereixen béns i serveis de
caràcter bàsic. Alguns dels més poblats són: Calp, Xàtiva, Sueca, Crevillent,
Algemesí, Oliva, Borriana, Vinaròs, etc.