Anda di halaman 1dari 19

SOCIOLOGIA DE L’ART GREC

1. L’AUTONOMIA DE L’ART
Fins a Grècia, la realització de l’obra artística depengué directament de forces religioses i
polítiques; mai havia estat autònoma. A Grècia s’afirma l’autonomia de l’art com a cosa
vàlida per ella mateixa; el concepte de bellesa deixa d’estar al servi d’un déu o d’un monarca
per a passar a la fruïció o gaudiment.
L’art ve molt marcat per la religió, encara que aquesta siga administrada pels ciutadans. El
grec no s’exalça mai ell mateix i interpreta les seues gestes mitjançant els mites.
Per exemple, el mite de la Centauromàquia que apareix a les mètopes del Partenó és una
referència a la victòria dels grecs sobre els perses a les guerres mèdiques.
Mètopa 27 (Partenó)

A l’època d’Alexandre el Gran, la demanda artística va anar encaminada en dues direccions:


a) Art al servici de la propaganda.
b) Encàrrec d’obres per part de gent amb gran poder adquisitiu.
Zeuxis i Parrasi
2. LA POSICIÓ SOCIAL DE L’ARTISTA Zeuxis (d' Heraclea ) i Parrasi (de Efes i
Se podrien distingir diverses possibilitats quant a la consideració social dels artistes
posteriorment Atenes ) van ser uns pintors del
a l’antiga Grècia:
segle V a. C.
a) Per agrupacions ètniques (estils dòric, jònic i corinti).
Plini el Vell conta, quatre-cents anys més tard, que
b) Per agrupacions regionals o locals (dispersió local o regional).
es va celebrar un concurs per determinar qui dels
c) Individualitats artístiques.
dos era l'artista més gran. Quan Zeuxis va revelar
Hi ha una cosa que no canvia, que l’artista plàstic sempre se considera inferior al
la seua pintura de raïms, els sanglots apareixien
poeta i se lliga a la consideració de l’aristocràcia, que exigeix que el poeta que
tan exquisits i temptadors que els ocells van baixar
canta els seus mèrits siga considerat un element important dins la vida cultural.
volant del cel i van intentar picotejar-los. Zeuxis li
Davant això, l’artista plàstic sempre va estar en inferior posició per dues raons:
va demanar llavors a Parrasi que corregués la
a) Feia una feina manual bruta, mentre el poeta feia una feina
cortina que ocultava la seua pintura per veure que
intel·lectual.
havia fet. Parrasi, llavors, revela que no hi ha
b) Cobrava per la seua feina, mentre el poeta s’allotjava a casa d’un
cortina, que aquesta està pintada.
senyor com a convidat.
Zeuxis es va veure obligat a concedir la victòria al
A l’Atenes clàssica, la posició econòmica i social del pintor i de l’escultor no varia.
seu oponent. Es rumorejava que Zeuxis havia dit:
Tal volta els artistes varen incloure complexos sistemes geomètrics precisament
«Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m'ha
per a adquirir dignificació per allò que feien, però en qualsevol cas seguiren mal
enganyat a mi».
pagats, sense seu fixa i buscant feina casi permanentment.
En un seminari celebrat l'any 1964 , el psicoanalista
A l’època hel·lenística la consideració social de l’artista canvia. Comencen a signar-
i teòric Jacques Lacan va observar que el mite dels
se les obres d’art, cosa que augmenta el seu valor.
dos pintors revela un interessant aspecte del
Parrasi i Zeuxis, s'enriquiren, i el pintor Apel·les va pujar socialment, arribant a ser
coneixement humà. Mentre que els animals se
conseller d’Alexandre el Gran.
senten atrets per les aparences superficials, els
La bellesa és un tret essencial de la divinitat, i només mitjançant la bellesa l’art
humans són seduïts per la idea del que està ocult.
recobra els fragments de la realitat d’aquella totalitat que ha perdut. L’artista
passa a intèrpret d’allò diví i s’equipara al poeta; l’artista és ara un il·luminat, un
profeta, la qual cosa és confirmada amb l’aparició dels artistes excèntrics.

3. EL PÚBLIC
El sorgiment de la polis es va fonamentar en una accentuada participació ciutadana a les tasques comunitàries i en una religió popular i
igualitària. Tot això va contribuir a l’originalitat de l’art grec: naturalisme, antropomorfisme i llibertat expressiva. Per aquestes mateixes
raons, aquest art va poder assolir una dimensió pública. L’art clàssic hel·lènic va ser un art ciutadà, un art de la polis. Quan Pèricles
encarrega a Fídies les seues obres mestres no ho fa per a satisfer el seu gust o engrandir les seues col·leccions personals (la qual cosa
hauria estat considerada incívica), sinó amb la confessada intenció d’embellir la ciutat, honrar els seus déus i manifestar el poder d’Atenes.
A la Grècia clàssica les activitats artístiques només s’entenen en la seua missió pública, sense adquirir mai un sentit de la privacitat, tant per
part de l’autor com dels destinataris.

Els grecs van desenvolupar


una complexa mitologia, on
els déus, encara que eren
immortals, tenien atributs
humans. La majoria dels
cultes a aquestes divinitats
tenien caràcter festiu, com
el teatre o els Jocs
Olímpics. D'esquerra a
dreta es representen
alguns dels més importants
déus grecs, reconeguts pels
seus atributs: Zeus (el
ceptre i el raig), Atenea (la
seua armadura), Hermes
(caduceu, sandàlies i barret
alat), Artemisa (l'arc),
Apol·lo (la lira), Afrodita (la
rosa) i Dionís (el raïm).
ELS ANTECEDENTS: CRETA I MICENES

1. L'ART CRETENC O MINOIC


Creta, estratègicament situada al bell mig de l'arc d'illes que s'estén entre la Grècia continental i l'Àsia Menor, va ser l'escenari d'una
brillant civilització a l'Edat de Bronze que rep el nom de minoica en record del mític rei Minos. Aquesta cultura va romandre desconeguda
fins al descobriment del Palau de Cnossos per a començaments del segle XX.
La seua fase més important és l'anomenat minoic mitjà, entre 2000 i 1500 anys aC.
La prosperitat de Creta s'explica per la seua situació ideal per a l'establiment de factories comercials. La seua condició insular li devia donar
molta seguretat ja que les seues ciutats-estat no tenen muralles ni construccions defensives importants.
L'edifici més important d'aquestes ciutats és el palau, centre administratiu, econòmic i religiós. Els palaus minoics s'organitzen al voltant
d'un gran pati central, en el qual convergeixen les diferents estances (zones residencials, magatzems, etc.) amb façanes diferenciades, de
manera que el pati no ofereix un aspecte uniforme. Aquest aparent desordre ha permès relacionar-los amb el mite del laberint. Els més
importants són els de Cnossos, Faistos i Malia.

Palau de Cnossos
La construcció presenta una estructura llindada sostinguda per
columnes troncocòniques invertides, coronades per una forma
tòrica, i amb uns arquitraus molt desenvolupats. El material
emprat és la pedra, tallada en carreus regulars, i la fusta de xiprés
pintada.
La decoració interior és molt rica i variada a tota l’arquitectura
minoica, sobretot a Cnossos. Les parets apareixen sovint cobertes
per pintures al fresc fetes amb un dibuix àgil i dinàmic i amb una
gran llibertat en els colors i la composició. Els colors són plans i
molt vius, i els temes són diversos tot i que destaquen els
d'animals (dofins, braus). La importància de la figura femenina es
manifesta també en les estatuetes de deesses.
Cal esmentar, també, la important producció ceràmica, de gran
qualitat tant per la pasta com per la decoració de caire naturalista.
Aquesta ceràmica va ser objecte d'un comerç molt actiu, ja que
s'ha trobat en llocs molt allunyats de Creta.
A mitjans del segon mil·leni els palaus cretencs van ser destruïts
per causes encara no ben conegudes i el lloc de Creta en el control
del comerç de l'Egeu va passar a la península del Peloponès.
2. L'ART MICÈNIC
Entre 1600 i 1100 anys aC es desenvolupa a la Grècia continental la civilització micènica, que
rep el seu nom de la ciutat de Micenes, el centre més important d'aquesta cultura. Els
micènics són els grecs de La Ilíada d'Homer .
A diferència de les ciutats cretenques, Micenes, Tirint, Pilos i les altres ciutats micèniques
presenten grans muralles amb aparell ciclopi i portes monumentals, la més famosa de les
quals és la Porta dels lleons de Micenes, d'estructura trilítica amb grans blocs i un triangle
de descàrrega decorat amb un relleu que representa dos lleons als costats d'una columna de
tipus cretenc.
Són molt notables també les tombes monumentals amb rics aixovars funeraris, la qual cosa
reflecteix una societat fortament jerarquitzada en què l'aristocràcia militar devia rebre
honors especials. El més important d'aquests monuments funeraris és l'anomenat Tresor
d'Atreu, amb porta llindada amb triangle de descàrrega semblant a les portes de la muralla i
una espectacular cambra circular coberta amb una falsa cúpula per aproximació de filades.
A aquests aixovars pertanyen les peces d'orfebreria més conegudes de l'art micènic, com ara Porta dels lleons
l'anomenada Màscara d'or d'Agamèmnon.
Cal esmentar també l'aparició d'un nou tipus d'edifici representatiu (possiblement una mena de saló del tron) anomenat Mègaron, que és
l'antecedent estructural més clar del temple grec.
Cap al 1100 aC aquesta civilització s'enfonsa per causes no gaire conegudes però que podem relacionar amb la crisi general que afecta la
Mediterrània oriental (fi de l'imperi hitita, crisi de l'Imperi Nou a Egipte) produïda per la irrupció dels anomenats pobles del mar.
CARACTERÍSTIQUES DE L'ART GREC
(COM RECONÈIXER-LO)

1.CRONOLOGIA
ANYS ÈPOCA ARQUITECTURA ESCULTURA PINTURA CERÀMICA
650 - 600 aC ARCAICA Vells santuaris Koúroi i Kórai Ceràmica coríntia
Antiga Tècnica de figures negres

600 - 530 aC ARCAICA Temples jònics arcaics Arcaisme madur Apogeu àtica de figures
Plena Definició del dòric negres
arcaic

530 - 500 aC ARCAICA Temple d’Apol·lo a Formes més lliures i acabades C. àtica de figures roges
Final Delfos

500 – 480 aC DE TRANSICIÓ Transició al dòric Transició de l’arcaisme al Plenitud de les figures
clàssic primer període clàssic roges

480 – 450 aC CLÀSSICA Definició del cànon Estil sever Polignot


Alta dòric

430 - 400 aC CLÀSSICA Programa constructiu Plenitud i maduresa de l’estil Parrhasios Influència de l’art clàssic
Plena de Pèricles a Atenes clàssic

400 - 390 aC CLÀSSICA Auge de l’Ordre jònic Estil formós Apol·lodor Influència de l’estil formós
Estil formós Zeuxis

390 – 320 aC CLÀSSICA Època Alexandre


Segon classicisme
tardà

320 - 30 aC HEL·LENÍSTICA Naturalisme


Recerca del pathos
Moviment, espiral, Composició
triangular, Diversos punts de
Vista.
Retrats i temes polítics.
2. PINTURA
Tant a la gran pintura com a la ceràmica, els pintors grecs començaren a tenir en compte la composició, és a dir, la disposició o organització
que el pintor fa dels diversos elements que integren un quadre: colors, masses, volums, etc.
Igualment, i a diferència de la pintura egípcia, els grecs atorgaren molta importància al modelat, és a dir, a la descripció de les llums i
ombres dels objectes per a assolir un efecte
tridimensional. Aquest modelat, tal com succeïa a
l'escultura, va tendir a ser naturalista.
Un altre avanç grec en el camp de la tècnica
pictòrica va ser la recerca de la perspectiva, de
l’artifici per a suggerir profunditat i distància damunt
una superfície plana.
Finalment, es produeix, fins i tot a la pintura damunt
ceràmica un important desenrotllament de l’escorç
(representar les figures disposades perpendicular o
obliquament al pla en el qual ha estat representada).
Això va lligat a l’avanç anterior, perquè exigeix un
complet domini de les lleis de la perspectiva.
La composició, el modelat de les figures i la recerca
de la perspectiva també són apreciables, a menor
escala, a la ceràmica.
La ceràmica, per la seua part, se va caracteritzar per
unes tècniques determinades:

Estil geomètric (1000-700 aC). Figures negres o melanogràfica (inicis s. Figures roges (530 aC-s. III aC) Figures damunt fons blanc
Decoració amb línies i motius VII aC-530 aC) Tècnica atenenca consistent en dibuixar Tècnica que consisteix en dibuixar el
geomètrics que s’estenen per tot el Tècnica que pintava sobre el fons en roig o en gravar les figures damunt contorn de les figures i els seus detalls
recipient, fins que s’hi introdueixen vermellós dels recipients escenes en l'argila fresca, pintant tota la resta del amb fines línies, conservant tota la
contorns d'ocells, cavalls i cérvols, i negre, ajudant-se amb gravats fins i recipient en negre. Els detalls se superfície que serveix de fons en blanc.
posteriorment siluetes humanes de tors amb xicotets tocs en roig o en blanc. gravaven o se pintaven en negre Es va lligar sobretot a recipients amb
triangular. damunt les figures roges. funció funerària, especialment durant el
s. V aC.

TÈCNIQUES NOVES:

3. ARQUITECTURA
Els materials més utilitzats eren la pedra calcària i el marbre (procedent d’Àtica o de les illes). La tècnica constructiva consistia en unir els
blocs de pedra "en sec", sense argamassa, i el sistema constructiu era arquitravat (no utilitzava l'arc ni la volta). Una vegada acabats, els
edificis se policromaven.
Les característiques principals són:
• Proporcions en harmonia amb l’home.
• Importància harmonia i cànon.
• Ús de correccions òptiques.
• Sistema constructiu arquitravat.
L’Ordre es refereix, d’entre altres coses, a la relació matemàtica de les parts arquitectòniques amb el tot. Es dóna de la següent forma:
• Època Arcaica: cerca Ordre arquitectònic.
• Època Clàssica: desenrotllament dòric i jònic.
• Època Postclàssica: extensió del corinti, més estilitzat i elegant.
• Època Hel·lenística: superposició d’Ordres.
Ordre dòric Ordre jònic Ordre corinti
sever i auster graciós i decoratiu variant decorativa del jònic
• fust estriat d’arestes vives • fust estriat (acanalat) • fust estriat (acanalat)
• sense base • amb base • base més decorada
• capitell format per collarí, equí i àbac • capitell perfilat amb 2 volutes a l’equí, • capitell de fulles d’acant, amb un àbac
Columna
quadrat i l’àbac més fi més corbat i fi
• variant: cariàtides: figures femenines
que substitueixen la columna
• arquitrau llis • arquitrau dividit en 3 platabandes • arquitrau dividit en 3 platabandes
Entaulament • fris amb tríglifs i mètopes • fris corregut totalment esculpit • fris corregut totalment esculpit
• cornisa amb mútuls • cornisa • cornisa decorada
Capitell senzill de volutes. amb fulles d’acant

L’arquitectura pot ser civil o religiosa. Els Temples s’estructuren en: pronaos, naos i opistòdom. La seua tipologia pren com a referència la
disposició de les columnes. Entre els edificis civils destaca l’stoa, l’àgora o els teatres.
El Sistema de construcció és arquitravat o trilític: una llosa de pedra horitzontal sobre 2 suports verticals.
Els materials típics eren la pedra calcària i el marbre d’Àtica i de les illes.
La construcció es realitzava amb blocs de pedra units "en sec".
La idea base la dóna l’Ordre, que consisteix en l’articulació de les parts fonamentals en una sèrie d'elements, dotat cadascun d’una funció i
una forma pròpies, però units per regles fixes de relacions. Podem afirmar que sempre hi ha Relacions entre les proporcions: Hi havia unes
proporcions fixes característiques de cada Ordre; La grandària de les columnes respon a una proporció o cànon, prenent com a unitat de
mesura el diàmetre del fust a la seua base.
Tot i que el temps a fet desaparèixer la pintura, una de les característiques d l’arquitectura és la Policromia dels edificis.
Una altra de les particularitats de l’arquitectura grega és la recerca d’harmonia visual, allunyant-se de les mesures matemàtiques:
• Curvatures de l’entaulament i de l’estilobat cap amunt, per a evitar deformacions pel centre.
• Inclinació de les columnes cap endins, per a evitar que feren l’efecte de caure.
• Èntasi de les columnes, per a disminuir l’efecte de concavitat que produirien amb els costats rectes.
• Increment dels contorns de les columnes dels angles, que anul·len la impressió de feblesa.
• Distància desigual dels intercolumnis.
3. 1. TIPOLOGIES
DE TEMPLES D'EDIFICIS D'ESPECTACLES DE CONSTRUCCIONS PÚBLIQUES
Segons la relació entre les façanes i les columnes Segons el nombre de columnes de la façana
Pròstil
Amb pòrtic anterior sostingut
amb columnes.
Presenta només una sola
filera de columnes,
situada a la part de Àpter
l’entrada principal Sense columnes laterals.
Amfipròstil
Amb pòrtic anterior i
posterior
Té dues fileres de columnes
disposades a cadascuna de Gimnàs i palestra
les dues façanes Dístil Espaiosos centres atlètics i culturals.
principals. Amb dues columnes al
front.
In antis
Columnes col·locades sobre la
façana, entre dos trams de
mur (davant) que Teatre
perllonguen per davant les Tetràstil Conjunt arquitectònic destinat a les representacions dramàtiques. Les graderies estan
parets laterals de la cella o Amb quatre columnes en excavades a la falda d'un tossal i tenen forma de més de mitja circumferència.
naos el front. El teatre grec es divideix en tres parts ben diferenciades:
Doblement in antis  les construccions de l'escenari: el prosceni, la plataforma on els actors
Com “in antis” però amb representaven el seu paper, i al darrera la scaena (skene), un edifici que podia
columnes també en la part representar un palau, una cabana o una tenda, segons els decorats de la part
posterior. Hexàstil davantera, i que també servia de vestidors per als actors i de magatzem.
Amb sis columnes; la  l'orquestra (orchestra), un espai circular on cantava i ballava el cor.
majoria dels temples el koilon o graderia, on seien els espectadors. Àgora
grecs clàssics eren Centre neuràlgic de la ciutat, destinat a les reunions i al comerç.
hexàstils.
Segons la disposició de les columnes
Dípter
Dues fileres de columnes Hexàstil
disposades al voltant de la Amb sis columnes; la
naos. majoria dels temples
grecs clàssics eren
hexàstils.

Pseudoperípter
Una filera de columnes
encaixonades a les parets
de la naos. Octàstil
Amb vuit columnes; un
exemple és el Partenó .

Perípter
Una filera de columnes
disposada al voltant de la
naos.
Stoà
Decàstil Recinte columnat obert per un costat, de planta rectangular, usat com a passeig, sala
amb deu columnes. d’exposicions, via comercial, tribunal de justícia, etc.

Pseudoperípter
Amb columnes adossades als
costats dels murs externs
de la cella

Dodecàstil
Amb dotze columnes
Altres
Monòpter Hípetre
Quan el templet té una forma Les seues dimensions Odèon
circular i no té cella. colossals feien impossible Edifici cobert, normalment de planta rectangular, destinat a les audicions musicals.
Tholos (o monòpter-perípter ) realitzar la coberta,
Quan el templet circular està quedant la cella
proveït de cella. descoberta (sense sostre).

Bouleuterion
Edifici destinat a la celebració d’assemblees.
4. ESCULTURA
En escultura, se van utilitzar sobretot el marbre i el bronze, que en ambdós casos se policromaven, i en el cas del bronze s’hi afegien
incrustacions.
Va tenir molta importància com a tècnica per a les escultures en bronze la fosa.

El modelat de les figures va tendir a ser naturalista, fent que la figura representada fos el més fidel a la realitat d’allò representat
(anatomia, qualitats de la roba, etc.).
L’home és la mesura de totes les coses.- La preocupació per l’home condiciona totes les manifestacions culturals gregues, i apareix
clarament plasmada a l’escultura. Fins i tot els déus són concebuts com a éssers afectats per les passions humanes.
La figura humana és l’element on se plasma la concepció sobre la bellesa física i l’equilibri espiritual (sofrosyne). La bellesa està
concebuda com a mesura, com la proporció entre les parts, associada a l’anatomia harmoniosa i la idealització del cos humà.
L’expressió està concebuda com l’exteriorització dels sentiments, com la fusió entre l’aspecte espiritual i el físic.
A més d’investir d’expressió les seues figures, també les doten de dinamisme; és freqüent que a les escultures es tracte de plasmar
moviment.
L’escultura és un art de volums, que s’ha de contemplar des de punts de vista diferents. Aquesta atenció a totes les perspectives
arribarà, no obstant, després d’un procés lent.
Hi ha trets característics, com el nas que perllonga la línia del front, o els estudis anatòmics sobre la disposició de la musculatura, que fan
altament recognoscible una escultura grega.

ESCULTURA Representació de la figura humana. Interès pel nu masculí.


Arcaica: Clàssica: Transició: Hel·lenisme:
Segle VII-480 aC: ciutats estat. 480-430 aC: estabilitat política. 430-s. IV aC: Guerra del 323-31 aC: regnes hel·lenístics.
Peloponès. Crisi.

Convencions: Art racional i antropocèntric. Evasió en l’art: Naturalisme.


• frontalitat • suavitat
• hieratisme Materials: bronze i marbre. • gràcia Recerca del pathos.
• somriure arcaic • decorativisme
• cabells geomètrics Perfecció anatòmica. • expressivitat Moviment, espiral,
• ulls ametllats. • sensualitat composicions triangulars,
Cànon. • blanor. diversos punts de vista.
Tipus:
Curós (koúros) i Cora (koré). Autors: Miró, Policlet i Fídies. Autors: Escopes, Praxíteles i Retrats i temes polítics.
Lisip.
5. EL MOSAIC
Aquesta tècnica artística s’utilitza per decorar terres i murs en àmbits públics i privats. S’estima que el mosaic grec aparegué a finals del
segle V a C, i el màxim esplendor fou durant l’etapa hel·lenística. Hi havia dos tipus de mosaic:
Mosaic de còdols: De xicotetes pedres naturals blanques o lleugerament acolorides de platges o rius secs.
Mosaic de tessel·les: Xicotetes peces de pedra de diferents colors tallades amb més o menys regularitat que van anar substituint el
mosaic de còdols. Totes dues tècniques foren, també, utilitzades pels romans.
Els primers mosaics de tessel·les que coneixem es van produir a la fi del segle III a .C en la ciutat de Pèrgam (en l'actual Turquia). En el
recinte palatí del Rei Eumenes un artista conegut amb el nom de Hefaisto usava fragments de vidre, combinats amb pedra natural i fins i
tot va deixar la seua signatura impresa.
Al llarg de l'Imperi Romà la grandària de les tessel·les va ser fent-se major.
Un corrent important en els inicis del mosaic grec-romà va ser considerar-lo com una simple imitació de la pintura i despertava major
admiració com més s'aproximava l'artesà als efectes que aconseguia el pintor amb el seu pinzell. Per a això s'utilitzen tessel·les
summament reduïdes (d'uns pocs mil·límetres).
Amb el mètode clàssic directe de col·locar les tessel·les, un mosaiquista destre podia variar l'angle d'inclinació de cadascuna d'elles per a
produir una superfície multifaceta que reflectís i dispersés la llum. Aquesta tècnica era summament expressiva, però lenta.
L’origen d’Europa. Grècia
1. LA CIVILITZACIÓ MICÈNICA O AQUEA
GRÈCIA CONTINENTAL 1600-1200 aC

Micenes fou una antiga ciutat de Grècia, la mítica residència del rei Agamèmnon, al centre del Peloponès.
Amb els doris, fou ciutat independent.
El 468 aC, fou assetjada pels doris d'Argos, però les muralles van resistir i la van haver de bloquejar, fins que la gana els va obligar a
rendir-se. La ciutat va passar a estar sota el domini d'Argos, però va romandre deshabitada.
Les seues ruïnes daten de la meitat del segle XV aC, encara existeixen i són les més antigues de la Grècia continental (excepte les de
Tirint).
Es componen de: les muralles, molt ben conservades i amb la coneguda porta de les lleones, unes tombes circulars a la rodalia i la
ciutadella, amb unes petites restes del suposat palau d'Agamèmnon (només els fonaments).

MICENES EN LA MITOLOGIA GREGA

Micenes va ser fundada per Perseu, nét del rei Acrísios d'Argos, i fill de Dànae (filla d'Acrísios). Després d'haver matat
accidentalment el seu avi, no va voler acceptar el tron d'Argos. Es va intercanviar amb el seu cosí Megapentes i, així, va esdevenir rei
de la ciutat de Tirint. Des d'allà, va fundar Micenes i va portar el govern de les dues ciutats.
Perseu es va casar amb Andròmeda i van tenir molts fills. Amb el pas dels temps va haver d'entrar en guerra amb Argos, la seva
ciutat de procedència, i allà va morir a mans de Megapentes.
El seu fill, Electrión, va ser el segon de la dinastia micènica, però el tron li va ser arravatat per Pterelau. Al perdre es va retirar
enduent-se els ramats. Amfitrió, un nét de Perseu, va recuperar els ramats, però en un accident durant una estampida, va matar el
seu oncle i se'n va anar a l'exili.
El tercer a ocupar el tron de Micenes va ser Esténelos, un fill de Perseu. Es va casar amb Nicipe, filla de Pèlops, rei d'Elis, l'estat més
poderós de la regió en aquells temps. El fill de tots dos, Euristeu, va ser el quart de la dinastia. Quan Hil·los, fill d'Hèracles, va matar
Esténelos, Euristeu es va convertir en el seu pitjor enemic i va començar una persecució dels fills d'Hèracles.
Euristeu i els seus fills van morir en les lluites contra Hèracles. Els ciutadans de Micenes van rebre un avís d'un oracle que deia que el
millor substitut per al seu rei difunt seria un membre de la família de Pèlops. Els dos candidats van ser-ne Atreu i el seu germà Tiestes
(oncles materns del darrer rei). Tiestes fou l'escollit, però en aquell moment la natura va intervenir: el sol va aparèixer en direcció
contrària i es va pondre per l'est. Llavors, Atreu va dir que, igual com el moviment del sol s'havia invertit, també l'elecció de rei
s'havia de fer enrere i escollir-lo a ell. Les seues raons van ser acceptades i el van fer rei, però la seua primera ordre va ser donar
captura a Tiestes i la seua família. Aquests, però, van poder fugir a temps de la ciutat.
Segons la llegenda, Atreu va tenir dos fills: Agamèmnon i Menelau. Egist, el fill de Tiestes, va matar Atreu perquè el seu pare pogués
tornar al tron, però els fills d'Atreu, amb l'ajut de Tindàreu (rei d'Esparta) van enviar a Tiestes a l'exili. Tindàreu tenia dues filles,
Helena i Clitemnestra, amb les quals es van casar Menelau i Agamèmnon. Agamèmnon va heretar Micenes i Menelau va ser rei
d'Esparta.
Aviat, Helena va abandonar el seu marit i se'n va anar amb Paris de Troia. Agamèmnon va encetar una guerra que es va allargar deu
anys per tornar-li l'esposa al seu germà. En un dels viatges, la manca de vent va impedir que els vaixells arribaren a Troia. Per tal de
complaure els déus, i a canvi del vent que els calia, Agamèmnon va sacrificar la seua filla Ifigènia.
La guerra contra Troia va ser dura i va desgastar tots dos bàndols; malgrat la victòria grega, l'anarquia i la ruïna van ser-ne el balanç
final.
El conflicte també va dividir els déus i això va fer que els herois realitzaren actes de venjança i malediccions contra els déus. En tornar
a la seua terra, Agamèmnon va ser rebut amb una catifa roja, però després, mentre es banyava, la seua esposa el va matar en
venjança pel que havia fet amb Ifigènia. Clitemnestra va tenir el suport d'Egist, qui el va substituir en el tron. Però, Orestes, fill
d'Agamèmnon que encara era un noiet, va marxar d'amagat i en arribar a l'edat adulta, va tornar i va matar Clitemnestra i Egist;
després d'això, va fugir a Atenes per evadir-se de la justícia, enfollit per haver matat la seua mare. Mentrestant, el tron de Micenes va
passar a Aletes, fill d'Egist, però no per gaire temps, ja que Orestes va tornar per matar-lo i prendre-li el tron.
Orestes va construir un estat, el més gran al Peloponès, i va morir a l'Acaia, víctima d'una mossegada de serp. El seu fill, Tisamen, el
darrer rei d'aquesta dinastia, va morir assassinat pels heràclides en el viatge de tornada al Peloponès. No hi ha més històries sobre
reis governants de Micenes després dels atreus, i això podria ser perquè en un termini d'uns cinquanta o seixanta anys després de la
destrucció de Troia, també Micenes va desaparèixer de la història.

1.1. ARQUITECTURA
Era una civilització organitzada al voltant de ciutats fortificades. Les més importants en són Pilos, Gla, Cnossos (a Creta), Tirint i, per
descomptat, la mateixa Micenes. Totes constaven d'una acròpolis, d'una cisterna o punt per a aconseguir aigua i eixides protegides per a
fugir en cas de setge.
Les ciutats fortalesa aquees eren al mateix temps: residències reials i un fort complex econòmic, administratiu i religiós.
S'ubicaven en alt envoltades de muralles ciclòpies.
Els palaus tenen la mateixa estructura que els de Minos i consten de diversos passadissos que separen àrees d'administració i arxiu,
recepció i vida de la reialesa. El megaró (saló del tron) n'ocupa el centre; és una estança circular entre columnes, decorada amb pintures
i luxosos mobles.
1.1.1. PORTA DELS LLEONS (Micenes, cap al 1250 aC)
La Porta dels Lleons va ser, en l'Edat de Bronze, l'entrada
principal a la ciutadella de Micenes. Va ser construïda al segle
XIII a. C. sobre el costat nord-oest de l'acròpoli. El seu nom fa
referència a una escultura en relleu de dues lleones que es
troba sobre l'entrada. Aquesta porta és l'única peça d'escultura
monumental que sobreviu de Micenes, com també la major
escultura prehistòrica de l'Egeu.
El relleu triangular és un antecedent del frontó grec.
La tècnica utilitzada és ciclòpia (grans pedres sostingudes pel
seu pes).
La placa que dóna nom a aquesta porta tapava el buit del
triangle de descàrrega de la llinda, i servia com a escut a
l'entrada de la ciutat. Els lleons estan disposats de forma
heràldica, a cada costat d'una columna alçada damunt d'uns
banquets.

1.1.2. EL MÈGARON
El Mègaron és el "Gran Saló" que es trobava en els palaus de la
civilització micènica. Solia estar a un costat del pati central i
davant de l'altar. Constava de tres parts: el pòrtic (obert amb
dues columnes in antis), el vestíbul (també anomenat pronaos) i
la sala principal (també anomenada cella o naos).
Aquesta edificació és l'ancestre del temple grec i al llarg de la
seua història va ser utilitzat per a diversos fins. El mègaron
principal estava compost d'un únic local on els sobirans rebien
als seus hostes, feien banquets o celebraven consells de guerra.
Després de la invasió dòria el mègaron va ser utilitzat per donar
culte als déus i probablement com a dipòsit d'exvots.
Les primeres edificacions van ser construïdes a base de maons,
grans bigues de fusta i teules de terracota per al sostre. Eren
molt acolorides i al seu estil arquitectònic se l'ha anomenat
"ordre minoic". Al centre del naos s'hi trobava una llar o
foguera, envoltada per quatre columnes (col·locades en els
vèrtexs del quadre ideal en el qual estaria inscrit el foc) a les
quals eventualment es penjaven les armes i fins i tot els
instruments musicals dels aedes (cantors èpics). Aquestes quatre columnes coronaven el sostre amb una lluerna que permetia l'entrada
de llum a la sala i la sortida dels fums de la foguera.
A més de les referències en l'Odissea, hi ha llocs arqueològics en què s'han descobert restes d'edificacions que corresponen al mègaron
minoic i micènic.
1.1.3. TRESOR D’ATREU
(Micenes, cap al 1250 aC)
El Tresor d'Atreu, també anomenat Tomba d'Agamèmnon, és la
tomba voltada més monumental que es coneix a Grècia. Està als
afores de Micenes, i al principi se li va atribuir a Atreu, el pare
del rei Agamèmnon, cap visible de la guerra dels aqueus contra
Troia.
Aquesta tomba segueix el model difós per tot el Mediterrani de
tomba precedida per un corredor. En aquest cas, té dues
cambres, destacant la "falsa volta" de la més gran d'elles
obtinguda mitjançant la superposició de filades concèntriques
de carreus que van reduint l'espai.
Una part de la llinda d'entrada al monument va ser sostreta i
traslladada a Londres( juntament amb escultures del Partenó) i
actualment formen part de la col·lecció permanent exposada en
el Museu Britànic.
És una tomba de cambra, composta per un corredor (drómos)
de 36 m. de llarg i una cambra circular (thólos) coberta en falsa
cúpula, d'uns 14 m. de diàmetre per 14 m. d'altura. El conjunt se cobria amb un turó artificial. La seua planta pareix haver sigut la font
d’inspiració per als santuaris circulars de la civilització grega.
2. LA CIVILITZACIÓ CRETENCA O MINOICA
CRETA, 3000/2600 – 1400 aC

La civilització minoica va ser una cultura


prehel·lenística de l'edat de bronze, desenvolupada
a l'illa de Creta.
L'illa de Creta (situada al centre de la comunicació
marítima entre Àsia, Europa i Àfrica) rebia i distribuïa
tant els àmbits culturals, comercials, com religiosos.
Els pobles no estaven fortificats; per tant, podem
suposar que vivien en pau. La marina, malgrat que
era important, era de finalitat comercial i no militar.
La civilització va estendre la seua influència a la
Grècia continental.
Cap a l'any 1700 aC, els palaus van ser destruïts: hi
ha indicis que un terratrèmol va afectar de manera
important Creta.
Algunes teories postulen una possible invasió per part dels hitites des d'Anatòlia (actual Turquia).
Segons les llegendes i els escrits, durant aquest temps, la civilització minoica s'hauria convertit en una talassocràcia, representada per la
llegenda del rei Minos, que se suposa que va viure en aquesta època, i que tenia el poder d'exigir joves atenesos per sacrificar-los al
minotaure.
Mentre vivia el seu moment d'apogeu, la civilització minoica es va tornar a enfonsar, aquesta vegada per sempre. Els palaus van tornar a
ser destruïts, probablement per l'erupció del volcà de l'illa de Thera (actual Santorí), que és a 112 km al nord-est de Creta. Després de la
destrucció, els micènics van ocupar l'illa. És possible que la llegenda de l'Atlàntida parle de la destrucció de la civilització minoica.
La seua religió era politeista amb deïtats antropomòrfiques.
La població de Creta a l'època de l'apogeu fou de gairebé mig milió de persones i, per tant, l'agricultura havia de ser molt productiva. El
comerç, amb les exportacions d'orfebreria i uns altres productes, feia de l'illa un punt important de la mar Egea.

2.1. ART MINOIC


Entre el més important de l'art minoic destaquen les seues obres de ceràmica. El minoic primerenc es va caracteritzar pel decorat
policromat de motius blancs i vermells, i dibuixos d'espirals, triangles, línies corbades, creus, figures de peixos, etc. Posteriorment, en el
període recent, s'hi afegeixen més colors que adopten, moltes vegades, formes esfèriques, i decorades amb escenes de cort més
naturista i figuratiu.
Però, sense cap dubte, el més característic d'aquesta rica cultura són els frescos. Les escenes representaven la vida a l'illa, recorrent a
temes com les processons, sacrificis, danses, lluites amb braus, etc. Tenen un estil geomètric i són, comunament, monocromàtics. També
van desenvolupar figures humanes i de déus, normalment femenines i amb trets sexuals poc accentuats.
També en destaca el desenvolupament de joies, gots d'or i pedres precioses, productes pels quals es van fer coneguts fora de l'illa.
La seua escriptura va ser jeroglífica (entre el 1900 al 1700 aC), evolucionant cap a una escriptura fonètica.

2.1.1. Pintura mural


Es va iniciar en el Neolític, amb guix
pintat amb pigments vermells i
negres, i es va començar a
desenvolupar una tècnica de fresc
diferenciada de la que s'emprava a
Egipte o el Pròxim Orient. En el
període palacial es va perfeccionar la
tècnica i es van afegir pigments blau,
gris, groc i blanc. Inicialment només
amb decoració geomètrica sobre
fons clars, tant en parets com en
sòls. Va ser en Cnosos on es va
iniciar la decoració figurativa, primer
amb temes florals afegint pigments
taronja i verd, i enfosquint els fons.
Els colors són plans i vius, de gamma
reduïda.
La pintura figurativa es va
desenvolupar a partir de precedents
egipcis , però va desenvolupar formes originals. Fins i tot s'especula amb la possibilitat d'una influència en sentit oposat.
Pel que fa a la temàtica destaquen les escenes de vida religiosa o cortesana, així com els paisatges . Les figures humanes representen a
homes atlètics amb la pell vermell fosc i dones pàl·lides vestint el vestit típic de faldilla de volants i cosset que deixa a l'aire els pits. En els
paisatges es representen plantes cretenses o, en ocasions, egípcies. Els animals són representats en moviment, amb l'anomenat " galop
minoic ".
2.1.1. Arquitectura
Les ciutats minoiques estaven connectades amb camins pavimentats
de pedra. Els carrers tenien clavegueram i l'aigua i les instal·lacions
d'aigües residuals estaven disponibles per a les classes altes,
mitjançant canonades d'argila.
Els palaus són estructures complexes, sense muralles defensives,
edificades amb pedra escairada i una estructura interna al voltant de
grans patis i diferents sales decorades amb pintures al fresc, sales-
magatzems amb enormes gerres , escales monumentals i superbes
plataformes.
Hi havia en cada palau un vestíbul i una gran sala per a recepcions o
assemblees que els grecs anomenaven mègaron. Les columnes
figuraven en el vestíbul i sala principal com a suports secundaris.
Tots aquests edificis, juntament amb els primers teatres (semblants
als posteriors de disseny grec) que també allí es van descobrir
pertanyen als temps de més esplendor de la civilització minoica (segle XVII a. C.) i van ser destruïts per una invasió micènica cap a l'any
1400 a. C. Els principals palaus són Cnosos , Malia i Festos .
Els palaus van servir com a centres de govern, seus administratives, santuaris, tallers i espais d'emmagatzematge.

2.1.2. La columna minoica o "invertida"


És més ampla a la part alta que a la part inferior. Les columnes cretenses estaven fetes de fusta i estaven pintades de vermell. S'elevaven
sobre una simple base de pedra i es remataven amb un capitell en forma de motllura rodona, d'aspecte similar a un coixí.

2.1.3. Palau de Cnossos


El palau de Cnossos a Creta, va ser excavat
al començament del segle XX per
l'arqueòleg anglès Arthur Evans. Era un
palau immens, amb les parets decorades
amb frescos de colors preciosos.
Les nombroses estances, distribuïdes al
voltant d'un gran pati, s'agrupaven en tres
àrees ben diferenciades: una zona de
sales oficials, una altra amb habitacions
de caire residencial, i la darrera destinada
a magatzems.
A Cnossos s'han trobat unes tauletes d'argila, amb dues classes d'escriptura diferents: unes
tauletes escrites en lineal A (escriptura més antiga, que encara no s'ha desxifrat) i unes
altres en lineal B (escriptura derivada de l'anterior, que ja era grec). Aquesta darrera
escriptura també va ser adoptada pels micènics.
La mitologia diu que en els passadissos subterranis que vivia un minotaure.
Aquest palau fou destruït per un incendi, conseqüència de la invasió dels aqueus, segons uns autors, i d'una catàstrofe o un terratrèmol,
segons uns altres. Però els aqueus continuaren vivint-hi, fins que a principi del s XI aC els doris envaïren l'illa i la sotmeteren. Cnossos
perdurà com a ciutat fins a l'època bizantina, però sense l'esclat que havia tingut en la seua primera època. L'estat actual de les ruïnes és
degut a les discutides restauracions que el mateix Arthur Evans dirigí.

Portadors d'ofrenes en el La Parisenca. Príncep dels iliris. Fresc del salt de bou, al vestíbul d'entrada del Palau de Cnosos.
propileu sud.

Saló del Tron. Dibuix d'un destral doble. Mègaron de la reina. Galeria porticada amb el bou Python o gerres d'emmagatzematge
vermell. de Cnosos.
2.1.3. ceràmica minoica
La Ceràmica minoica és més que una útil eina per datar la civilització minoica. La seua ràpida seqüència d'estils artístics revela el plaer en
la novetat, i a més ajuda als arqueòlegs a assignar les dates relatives dels estrats arqueològics.
Gots contenint olis i ungüents, exportats des de Creta, s’han trobats a les illes egees, al continent grec , a Xipre , al llarg de la costa de
Síria i en Egipte , mostrant els alts contactes comercials amb els minoics.
Estil de Pyrgos Estil Hagios Onouphrios Estil Kamasa
Els atuells adquireixen una superfície brillant de color negre o Nom que prové del jaciment on es va trobar.
blau fosc, imitant el reflex dels recipients metàl·lics. Aquest Caracteritzat per tenir una decoració en línies ocres en paral·lel És una evolució de l'anterior estil que té major delicadesa en les
acabat s'aconsegueix mitjançant el brunyit de la peça. Algunes sobre fons clar. formes.
tenen estries i incisions en paral·lel. Hi predomina la gerra en forma de bec i altres copes còniques. Es decora amb ocre i negre sobre fons clar i solen incloure
És freqüent trobar formes de copa de peu alt semblants a un representacions humanes i d'animals
embut al costat de vasos i bols arrodonides amb nanses a banda
i banda. Aquest tipus de vasos amb dues nanses o bols globulars
permetien potser les suspensió mitjançant cordes gràcies a
aquesta obertures.

Estil Vasiliki Estil de barbotina Estil de Kamares


Deu el seu nom al jaciment trobat al nord de Creta. Realitzada amb una textura com closca d'ou i de gran varietat de
És un nou tipus de ceràmica composta per efectes vidriats en Els atuells es decoren amb relleu a base de línies de punts i gotes formes, es considera la primera ceràmica realment policromada
gerres allargades amb pics semicirculars i teteres. La superfície que sobresurten de la superfície de la peça. de l'art minoic.
es pinta de vermell i negre diposat en forma de taques. Els Pintada en colors blanc, groc, vermells sobre fons negres o blau
investigadors pensen que aquest tractament va sorgir de forma fosc apareixen motius curvilinis, creus, rosetes i espirals, i inclús
accidental, però que després es va fer deliberadament pel seu alguns peixos i plantes. La decoració no segueix una simetria
aspecte decoratiu. concreta però cobreixen tota la superfície del recipient.
La qualitat de les peces va tenir gran difusió per tota la
Mediterrània Oriental. S'han trobat restes de ceràmica de
Kamares en tombes egípcies com les de Sesotris III i fins i tot, es
van pintar aquest tipus de peces en frescs de caràcter funerari.

Estil naturalista o de Palaikasto Estil floral Estil marí


Amb la destrucció dels Antics Palaus per un terratrèmol al 1700 Representació de flors de crocus, lliris, palmes i rosetes gairebé Les decoracions florals són substituïdes per representació de
aC, s'inicia una nova etapa en la ceràmica minoica. En general, exclusivament. peixos, algues, dofins i sobretot el pop, un dels animals més
les formes intenten imitar l'estil de Kamares però sobre fons clar Les flors es disposen des de la base del recipient amb forma freqüents.
i amb un disseny més esquemàtic. d'espiral adaptant-se a la forma del vas. Les peces són esveltes i El pop es sol dissenyar de manera obliqua sobre la panxa del vas,
L'anomenat estil naturalista o de Palaikasto tècnicament perfectes. envoltant-la amb els seus tentacles.
és considerada la fase de màxima esplendor. Aquest tipus de decoració té un fort dinamisme i moviment que
Hi ha dues etapes: Estil floral i Estil marí fa que les peces guanyen en expressivitat i bellesa.
3. ART GREC
INTRODUCCIÓ

Molts historiadors consideren que la cultura de l'època de l'Antiga Grècia és el fonament i la base de la cultura occidental, ja que va
influenciar de manera molt important en la cultura de l'Imperi Romà, que després es va estendre a diverses parts d'Europa.
L'Antiga Grècia va aportar un estil d'art basat en una bellesa natural i en un món ideal.
Durant el gran període de tota l'Antiga Grècia podem distingir 4 etapes diferents:
 L'etapa geomètrica o època fosca: (segles XII-VIII a.C.) En aquesta etapa l’art es considera molt primitiu, cúbic, simètric... (per
això li diuen geomètrica). A causa de la poca informació que en tenim d'ella també se la coneix per època fosca
 L'època arcaica: (segles VIII-VI a.C.) Durant aquest període de temps les persones van començar a abandonar un hàbit camperol i
van transformar la seua vida a una forma més ciutadana (canvi dels camps a les ciutats). Quant a formes artístiques, durant
aquesta etapa es produeix un avanç cap el naturalisme tot i que es manté la frontalitat i la simetria. Mai es presenta una dona
totalment nua, encara que el nuu masculí predomina bastant com a propaganda dels jocs atlètics.
 L'època clàssica: (segles V-IV a.C.) Durant aquest període es comença a desenvolupar la democràcia com a sistema d'equilibri
social i polític per a les diferents classes socials entre els valors individuals i col·lectius. Els principals materials que utilitzaven els
escultors per a realitzar les seues obres d'art eren el marbre i el bronze. Es van centrar en la bellesa i la proporció de la figura
humana i van començar a predominar les dues tendències artístiques: el naturalisme i la idealització.
 L'època hel·lenística: (segles III-I a.C.) Comença amb les conquestes d'Alexandre el Gran. Es caracteritza per l'arribada del
cristianisme a territoris grecs que porten a la fi de la seua independència. Predomina el colossalisme i el luxe ornamental.
S'acaba la sobrietat clàssica.

3.1. EDAT FOSCA


L'edat fosca grega és el període que transcorre des
del col·lapse del món micènic (entre el 1200 aC i el
1100 aC) i el període protogeomètric (1050 aC-900
aC).
El terme edat fosca reflecteix la decadència en
termes de riquesa i cultura material enfront dels
períodes anteriors i posteriors i es justifica el terme
foscor per escassesa de dades. Només la ciutadella
de civilització micènica d'Atenes, encimbellada a la
part alta de l'Acròpoli, va resistir la destrucció.
Encara que normalment es parla de l'edat fosca en
referència a Grècia, aquesta es va estendre a nombroses
altres zones, en particular a les poblacions de l'esfera
d'influència troiana i als hitites, que també van sucumbir.
Una de les conseqüències de l'edat fosca va ser
probablement, encara que no és segur, el naixement dels
anomenats Pobles de la Mar, que en les seues migracions
o accions per a la supervivència pròpia van amenaçar els
fenicis i els egipcis.
Davant la destrucció i la dispersió de la població, la millor
manera d'analitzar-ne l'evolució és l'anàlisi de les
ceràmiques gregues.
Durant el període submicènic, es constatarà un repertori
tipològic reduït amb una decoració simple a força de línies horitzontals ondades, verticals, triangles o semicercles fets a mà. Es tracta de
motius foscs sobre fons clar.
Durant el període protogeomètric es produeix un gran avanç en la ceràmica, gràcies a avenços tècnics com l'aparició del torn ràpid i l'ús
del compàs i el pinzell múltiple, així com el perfeccionament dels forns. Hi ha una millora en la qualitat de la decantació i dels vernissos.
Els motius de la ceràmica passen a ser totalment geomètrics, amb predomini de línies rectes paral·leles. Els únics motius corbs que hi
apareixen es realitzen amb l'ús del compàs. La part principal de la decoració se situa en la franja central del recipient.
L’estil geomètric és una fase de l'art grec desenvolupada entre el 900 aC i el 700 aC que es caracteritza, en gran mesura, pels motius
geomètrics de la ceràmica. El seu centre fou a Atenes i es difongué entre les ciutats comercials de l'Egeu.
Durant la invasió de la Grècia continental pels Pobles de la mar, Atenes no fou mai saquejada pels doris. Això comportà que mantingués
el seu llegat cultural i esdevingué el principal nucli de la civilització geomètrica.
La ceràmica del geomètric produïda a Atenes també s'anomena ceràmica protoàtica, ja que precedeix els grans estils de la ceràmica
àtica.

3.1.1. Ceràmica
L'estil geomètric, tot i ser un art abstracte, segueix els fonaments de l'art clàssic. Ja en la ceràmica s'observa una subordinació formal de
les parts al conjunt (taxis) i d'altra banda l'ordre racional equival a bellesa (cosmos). Efectivament, tot i ser un estil sobri on s'elaboren
composicions amb línies, rombes, meandres, reticulats, triangles, cercles etc.; ja empra els elements visuals per a ordenar els espais
volumètrics de la ceràmica.
L'estil geomètric es va estendre per la major part del món grec, assolint la major qualitat a Atenes. No obstant això es desenvolupen
escoles regionals d'una qualitat inferior, però amb importants peculiaritats entre les quals destaquen l'escola de Tebes, Beòcia, Corint i
Argos.
Rodes i Xipre disposaren d'una producció geomètrica de qualitat, però fou substituïda per sengles estils orientalitzants propis.
Per a l'elaboració d'una cronologia del període geomètric s'acostuma a emprar l'evolució de la ceràmica, ja que és el llenguatge artístic
del que més peces ens han arribat. D'aquesta manera s'ha dividit en quatre períodes, tot i que el període protogeomètric sovint és
considerat de manera independent com l'estil anterior al geomètric.

Protogeomètric (1050-900 aC)

 Les formes dels bols abandonen la naturalesa fluida dels micènics, la composició esdevé estricta i
simple.
 Les peces ceràmiques es divideixen en bandes decoratives horitzontals amb algunes formes
geomètriques dibuixades, en general amb cercles concèntrics o semicercles realitzats amb compàs
i línies amb regles.
 La decoració ocupa una part del vas i li dóna un aspecte antropomorf amb cap, cos i peu.

Geomètric antic (900-850 aC)

 Aquest període inclou la fase del “Dipilo” o “Dipilo nero” pel color negre dels bols trobats al Dipilo.
 Període on s'incrementa l'alçada dels bols i la decoració es limita al coll i a mitja alçada del cos del
recipient.
 La superfície restant resta coberta per una fina capa d'argila, que durant la cocció s'enfosqueix,
assolint un color brillant i efectiu.
 La franja central sempre està decorada, usualment amb dos cercles amb circumferències
concèntriques, reminiscència del tema del pop micènic.
 En aquest període el tema decoratiu del meandre s'incorpora a la ceràmica de disseny, esdevenint
l'element més característic de l'art geomètric. Augmenta l'ús de les línies rectes en detriment de
les corbes.
Geomètric mitjà (850-760 aC)

 Les zones decoratives semblen multiplicar-se mitjançant la creació d'una mena de malla tèxtil
adaptable; quan les parets del bol disposen d'un diàmetre major el dibuix queda ampliat.
 Domina el meandre i es col·loca en la zona més important, en la mètopa col·locada entre les
nanses.
 Apareixen fileres d'animals esquematitzats, en les àrees del coll i la base del vas.

Geomètric tardà (760-700 aC)

 Apareixen formes humanes a la mètopa principal, entre les nanses.


 Pertanyen a aquesta fase els grans vasos del Dipilo (cementiri d'Atenes) que es col·locaven en les
tombes com monuments funeraris. La seua alçada (sovint d'1.50 m) i la perfecció de la seua
execució representen la més alta expressió de l'art geomètric grec.
 Moment de màxima treball i preciosisme en la decoració de les ceràmiques, horror vacui.

3.1.2. Escultura
Durant l'edat fosca va desaparèixer gairebé totalment l'escultura, excepte algunes figuretes
modelades en terracota. El centaure de Lefkandi, datat cap a l'any 1000 aC, és una
d'aquestes singulars terracotes i és considerat l'exemplar més antic del gènere de
representacions de centaures.
A partir del segle VIII aC apareixen xicotetes escultures geomètriques de bronze amb traces
geomètriques. Es tracta de figures d'animals, generalment cavalls, o humanes procedents de
santuaris que havien estat dipositades com exvots. Aquestes figures comparteixen amb la
decoració ceràmica i el cos de les figures es redueix a l'imprescindible, marcant-se
exageradament les articulacions i la musculatura. Destaca el santuari d'Olímpia on han
aparegut milers d'aquestes figuretes al
tèmenos, recinte sagrat.
Moltes de les figures representen guerrers
abillats amb elms i armes, la morfologia de les
quals podria indicar que es tracta de déus o
herois. Un dels grups més interessants
representa la lluita entre un centaure i un
heroi procedent d'Olímpia i datat a mitjan
segle VIII aC.
També destaquen diverses figuretes d'ivori
com la Dama del Dipilo.
3.1.3. Arquitectura
L'edifici més emblemàtic de la cultura grega és el temple, i aquest és deutor del
mègaron micènic situat a l'interior dels palaus. Ambdós són xicotetes edificacions
pensades per allotjar divinitats, per tant no són llocs de culte sinó la llar de les
divinitats, això explica la seua mida. Després de l'edat fosca, a Creta i a algunes
Illes Cíclades, s'aixecaren xicotets santuaris que recorden l'antic mègaron. Eren
temples de planta quadrada o amb més amplada que profunditat. Disposaven
d'un xicotet vestíbul flanquejat per unes parets finalitzades amb pilastres, entre
elles podien existir columnes que anticipen el temple “in antis”. La culminació
d'aquesta tipologia de temple és el santuari d'Apol·lo a Dreros (c. 750 aC).
Al continent, segueix imperant el mègaron com tipologia constructiva
fonamental. A finals del segle VII aC es començarà a utilitzar la pedra per als
sòcols d'un metre com a màxim, el mur es continuava amb tova i pals de fusta, i
els sostres es construïen a dos aigües.
El mègaron micènic evolucionà cap a una construcció més allargada fins als prototips de temples arcaics. En són exemple els primers
santuaris com el de Thermo (Etòlia), on des del segle IX aC se superposen diferents models.
Altres edificis similars, d'aquest període es van trobar a Lefkandi i Erètria (tots dos a l’illa d’Eubea). També de l'època s'han trobat restes
dels temples d'Hera a Samos, Argos i a Olímpia.

3.2. PERÍODE ARCAIC (segles VII-V aC)


És una etapa d’indagació artística en paral·lel al desenvolupament de les polis.
L’organització política del període arcaic estava basada en les polis, que eren ciutats-estat governades per una aristocràcia de grans
propietaris (oligarquia). Durant els segles VII i VI aC algunes polis gregues van evolucionar cap a formes de govern més democràtiques.
Malgrat la seua independència política, tenien la consciència de pertànyer a una cultura comuna, amb una mateixa llengua i uns mateixos
déus (panhel·lenisme).
En aquesta època assistim al naixement de la filosofia amb Tales de Milet, Pitàgores... i Homer ja ha escrit la Ilíada i l’Odissea (s. VIII aC).

3.2.1. Arquitectura
Tenim poca informació de l’arquitectura popular arcaica, doncs les edificacions
privades es feien amb fang sobre una base de pedra i els suports eren de fusta.
Només en podem conèixer els primers temples i algun teatre, perquè els
edificis notables eren els únics que es construïen amb pe dra.
Els primers temples tenien la funció d’allotjar la imatge de la divinitat
protectora de la ciutat. El culte tenia lloc a l’exterior, davant de l’accés
principal al temple.
Al segle VII aC van aparèixer els primers trets de l’ordre dòric (inicialment a la
Magna Grècia on sobresurten temples com el de Paestum o Siracusa)i de
l’ordre jònic, però els temples encara segueixen de prop els models orientals o
el micènic.
A la fi de l’època arcaica van anar prenent forma altres edificacions públiques com les palestres, els gimnasos i el teatre.

3.2.2. Escultura
És, en aparença, una escultura repetitiva en tècnica i composició però en
realitat va viure un procés evolutiu i va anar marcant els progressos que
s’observaran en el període clàssic.
Inicialment els escultors s’inspiraven en models egipcis.
El tema preferit és la figura humana masculina (koúroi) o femenina (kórai). En
el cas del koúros es tracta de figures nues, sòlidament aferrades a terra, amb
el peu esquerre una mica avançat, els braços caiguts enganxats al cos i amb
els punys tancats, el cap cobert amb una mena de casquet en forma de
cabellera, que s’ajusta a la forma original del bloc de pedra que es treballa.
L’artista personalitza els trets del rostre: els ulls oberts i un somriure centrat
en l’arqueig dels llavis (somriure arcaic).
El model genèric de la koré es cobreix amb una rica vestimenta (el pèplum) i
es presenta amb la mà dreta cap enfora sostenint una flor, un fruit o un
animal, fet suggeridor de que es tractava de figures oferents o servidores del
temple.
Pel que fa als relleus, acostumen a decorar els frontons dels temples de qualsevol ordre, les mètopes dels d’ordre dòric així com els
frisos dels temples jònics.
En els frontons més arcaics la principal dificultat va ser plasmar una narració mitològica o històrica en la superfície del triangle, que té un
espai desigual. Els més primitius solucionen el problema d’una forma molt primària: la figura principal és al centre, mentre que la resta
de figures es redueixen en funció de l’espai disponible.

3.3. PERÍODE CLÀSSIC (500-323 aC)


Etapa d’equilibri i perfecció en l’art, que s’inicia amb l’hegemonia d’Atenes, arran de les Guerres Mèdiques, i s’acaba al final del regnat
d’Alexandre el Gran.
En el segle V aC les ciutats gregues de Jònia, amb el suport d’Atenes, es van insurreccionar contra l’imperi persa que les oprimia amb els
tributs. La conseqüència va ser l’enfrontament entre grecs i perses en les anomenades Guerres Mèdiques (500-479 aC). Els grecs, units
davant del perill, van ser els vencedors i Atenes es va convertir en la polis hegemònica del món hel·lènic, tant en l’àmbit econòmic com
en el polític i cultural. L’enriquiment que va aconseguir gràcies a l’apropiació
del tresor de Delos, acumulat per la guerra, i el descobriment de nous filons
de argent a les mines de Làurion, van portar a Atenes a exercir una pressió
imperialista sobre la resta de les polis, i Pèricles, va aprofitar aquests recursos
per embellir-la. De fet, la plenitud del període clàssic coincideix amb l’extens
govern de Pèricles a Atenes(461-429 aC).
El final de la llarga guerra contra els perses portà Atenes al punt culminant de
la seua creativitat artística i a mitjan del segle V aC la ciutat es convertí en
paradigma i punt de referència de la resta de polis gregues, obrint-se una
etapa d’intens vigor intel·lectual i de creació artística.
Pèricles es va saber envoltar de les persones més valuoses del moment
(Iktinos, Calícatres, Fídies, Miró, Policlet...) que van desenvolupar un art
animat pel nacionalisme (panhelenisme) i el culte a la polis.
L’obra que resumeix d’una forma més clara l’esperit que es vivia a Atenes és el
conjunt d’edificis de l’Acròpolis i, per sobre de tots, el
Partenó.
Un cop desapareguda l’amenaça persa, van reaparèixer les rivalitats entre les
polis, que es van enfrontar en la Guerra del Peloponès (431-404 aC). Esparta va
encapçalar l’oposició a Atenes i les guerres van acabar amb la derrota
d’aquesta última a finals del segle V aC que va comportar grans canvis en la
dimensió artística.
Atenes, superada per la potència militar d’Esparta, li va costar temps
recuperar-se. La clientela era escassa i l’esperit dels atenesos era de
desànim. Fins el 370 aC aproximadament no revifa una altra vegada l’esperit
creatiu, però els canvis produïts dins la societat són tant
important que n’afecten la dinàmica artística. (època de Praxíteles).
Després de la Guerra del Peloponès calia, novament, una organització política
que unís tots els grecs i posés fi a les constants disputes entre les polis.
La iniciativa va emergir d’un regne del nord, poc desenvolupat, Macedònia, el
rei del qual va iniciar la conquesta del territori grec. Però va ser el seu fill
Alexandre el Gran qui la va concloure el 330 aC i després va continuar la seua
expansió: va envair Pèrsia, va conquerir Egipte i va arribar fins a l’Índia, tot
ampliant les dimensions del món grec i afavorint l’intercanvi de cultures.
El centre d’interès principal de la cultura grega era l’home en totes les seues
facetes: física, intel·lectual, moral i religiosa.
La vida en xicotetes comunitats (polis) va generar en els grecs una visió del món
a escala humana, sense les desmesures dels grans imperis d’ Egipte o
Mesopotàmia.
D’altra banda, la pràctica política de debatre en l’assemblea va propiciar
l’intercanvi d’idees i la discussió, per la qual cosa no sorprèn
que a Grècia nasqués la filosofia com a explicació del món a la llum de la raó.
La frase del clàssic Protàgores “l’home és la mesura de totes les coses”defineix
perfectament l’antropocentrisme cultural grec.
És també l’època dels grans filòsofs: Pitàgores, Sócrates, Plató... i dels grans
dramaturgs com Eurípides o Aristòfanes.

3.3.1. Arquitectura
Té unes característiques molt semblants a la del període arcaic.
Es tractava d’una arquitectura al servei de la comunitat i a escala humana. El
sistema constructiu és arquitravat. La columna prevalia sobre el mur com a
element sustentador; el mur era només un element de tancament.
Era una arquitectura de valors escultòrics perquè atorgava més importància a
l’aspecte exterior que a l’espai interior; és a dir, la bellesa del volum passava
al davant de la utilitat de l’edifici, com si fos una escultura.
El seu concepte racional de la bellesa exigia que cada part de l’edifici estigués
en proporció i harmonia amb el conjunt. D’aquesta concepció en va sorgir el
fonament d’ordre arquitectònic. Predominen els ordres dòric i jònic.
És en el període clàssic quan l’arquitectura grega arriba al seu moment de
màxima perfecció i plenitud (Exemples: Partenó, Erectèon i Teatre
d’Epidaure)

3.3.2. Escultura
3.3.2.1. Estil sever (500-450 aC)
A principis del segle V aC els escultors havien progressat molt en el camí de la
representació del cos masculí. Entre altres factors hi va
tenir un paper fonamental el treball de la tècnica del bronze, que permetia la
representació del cos en actituds més vitals i en moviment.
Els exemples d’aquest període s’inscriuen en l’anomenat estil sever: Àuriga de
Delfos, Guerrers de Riace, Posidó d’Artemisa, etc.
3.3.2.2. període clàssic ple (450-400 aC)
Miró va iniciar un període de gran creació dins l’escultura grega.
Policlet va aconseguir amb la seua obra un model masculí basant-se en la teorització i l’aplicació de
noves normes de composició: el cànon, el contrapposto, que es veuen reflectides en el Dorífor.
Fídies es va fer càrrec de la direcció de les obres de reconstrucció de l’Acròpolis, destruïda durant
les Guerres Mèdiques i va treballar en el moment més esplendorós de la història d’Atenes.

3.3.2.3. Període clàssic tardà (400-323 aC)


Praxíteles, autor dels primers models de figures femenines, va treballar en el darrer període de
l’èp oca clàssica. Va aplicar el principi
del contrapposto de Policlet aconseguint que la figura descrigués una lleugera corba (coneguda, en
les seues escultures, com la corba
praxitel·liana). Exemple: Hermes amb Dionís infant.
També destaquen Escopes i Lisip.

3.4. PERÍODE HEL·LENÍSTIC (323-31 aC)


Etapa de grans canvis que comprèn des de la mort d’Alexandre el Gran fins a la incorporació
d’Egipte i Orient a l’imperi romà.
Després de la mort d’Alexandre el Gran el 323 aC, els seus generals van rivalitzar entre si pel control
de l’imperi, que van acabar dividint en tres grans regnes: Macedònia, Egipte i Àsia Menor, que
finalment serien conquerits per Roma entre els segles II-I aC.
Els centres artíst ics ja no van ser les velles ciutats com Atenes, sinó altres de la perifèria del món
grec. Així, moltes de les ciutats que van
destacar en aquests nous regnes es convertiren en importants centres de producció d’art (Rodes,
Alexandria, Antioquia, Pèrgam...).
Després de la desintegració de l’Imperi, les circumstàncies polítiques i socials van canviar
profundament: els grans clients de l’art ja no eren les polis sinó particulars poderosos (monarques,
generals, homes rics...) que pretenien exaltar el seu poder, el seu llinatge o la seua riqueses amb les
obres d’art.
Culturalment es van produir dos fenòmens paral·lels: l’esperit grec es va expandir per Orient i,
al mateix temps, la influència oriental
va impregnar la cultura grega i la va transformar, ja que hi va despertar el gust per la grandesa,
l’exaltació i la propaganda del poder.
Així doncs, ja no es tractava, com en l’època de Pèricles, d’un art animat pel nacionalisme i el
culte a la polis, sinó d’un esperit dominat per un sector social que buscava el món sensible i
hedonista.
La cultura personal per damunt de l’ideal era el que animava i estimulava la creativitat artística.
Aquest període va suposar el final del classicisme i el naixement d’un art dominat pel
colossalisme i el refinament.
Aquest refinament estètic i el bon gust van portar al desenvolupament d’una tècnica propera a
la pintura: el mosaic ( els romans s’hi
inspirarien per decorar les seues vil·les i palaus).
És l’època d’Aristòtil, Euclides, Eratòstones o Arquímedes. Apareixen els corrents filosòfics de
l’escepticisme, l’epicureisme i l’estoïcisme.
Les grans ciutats es converteixen en els centres del saber, de les ciències i de l’art. Es produeix
un gran progrés en l’àmbit de les ciències, la medicina, l’astronomia i les matemàtiques.

3.4.1. Arquitectura
Va mantenir els tipus tradicionals d’edificis, als quals ben sovint hi va afegir novetats en un afany
de recerca de l’originalitat.
S’aprecia la influència oriental, sobretot perquè es va accentuar la tendència a la
monumentalitat, deixant de banda l’escala humana del
període anterior. Per altra banda, l’ordre dòric, massa sobri, va caure en desús i va ser substituït
pel jònic i, sobretot el corinti, que eren
més decoratius. Exemples: Altar de Zeus a Pèrgam i altres edificis de l’acròpolis d’aquesta
ciutat.

3.4.2. Escultura
Es caracteritza per la cerca de noves formes d’expressió: es donava importància als sentiments i
a l’expressivitat, el virtuosisme i la
perfecció tècnica.
El camp temàtic es va ampliar enormement i es va obrir a la representació ja freqüent de nus
femenins, d’estrangers i, fins i tot, de
temes quotidians. Es buscava l’efectisme de les formes, amb moviments acusats, figures en
torsió, grups complexos d’estàtues exemptes o visió multilateral de les figures.
Es va accentuar l’interès per les situacions tràgiques i les expressions patètiques, reflex d’una
visió nova del món. És l’anomenat “pathos” hel·lenístic. En són exemples el fris de l’Altar de
Zeus a Pèrgam o el conjunt escultòric de Laocoont i els seus fills, la Victòria de Samotràcia o el
gàlata moribund.