Societat, individu i procés de socialització

SOCIETAT
 És la nostra experiència amb la gent que ens envolta.
 Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el grup
social més ampli vinculats els uns als altres per vincles i codis de conducta,
pautes de comportament.
 També pot ser un conjunt d’institucions.

Som éssers socials

L’individu té sentit en una societat, no seríem persones si no interactuéssim.

La nostra identitat personal es construeix socialment.

Ens configurem mitjançant rutines al rutinitzar les experiències construïm la

quotidianitat dóna sentit a la nostra vida

RUTINES La primera vegada que...

Cada vegada que...

Weber diu que la quotidianització (Veralltäglichung) ens ajuda a sobreviure, ens allibera.

Procés d’institucionalització regles que es regeixen entre individus, que es consoliden a

mida que sabem com es fan les coses.

Ens adaptem a les normes.

La vida quotidiana necessita:

1. Ordre
2. Intersubjectivitat: la realitat necessita d’una interactuació (que parteix d’una certa
base comuna)
3. Donat per descomptat: les pautes de comportament són obvies

INDIVIDU
Qui no accepta les normes de la societat s’estigmatitza.

L’individu té dos tipus de relacions:

 Primàries: directes, el grau de coneixement és alt, es basen generalment en l’afecte.

Acostumen a tenir més importància a la infància, i a mida que creixem perden
influència.
 Secundàries: anònimes, coneixement baix, no hi ha tanta confiança, tenen més
importància a mida que creixem.

Les relacions tenen una significativitat (depèn de la afectivitat, coneixença, etc)

 Altre significatiu:
o referents directes, els primers, s’estableixen relacions d’afecte i intimitat
molt alta
o influència molt alta
 o importància duradora, molts cops permanent
 Altre generalitzat
o Aquell amb el qual la persona coneix noves formes de fer
o Noves normes socials
o Forma més parcial

PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ
És continu.

No ets voluntari de decidir-ho, però sí com socialitzar-se.

En diferents etapes, ens convertim en:

 Éssers socials: al fer-se social

o S’observa la cultura o els altres
o S’imita els altres
o S’interioritza un model
 Éssers individuals: construir-te a tu mateix (el JO, que és la consciència
espontània) desde la mirada externa ( el ME, que és el model de conducta,
modelat pels altres)

ETAPES DE LA SOCIALITZACIÓ

Socialització primària

Àmbit familiar principalment.

La més intensa i accelerada, s’aprenen hàbits, la llengua, els rols. És el món real, sòlid, sense
dubtes. Se cedeix al seu referent la veritat absoluta.

Etapa afectiva on es construeix el jo social i individual (I&me) i es desenvolupa la imitació.

Socialització secundària

Afecten aspectes més parcials.

Les relacions són menys afectives. Els individus interioritzem les regles, però no sempre les
compartim.

Necessita reafirmació.

Resocialització

Es reformulen ls antigues normes, però no es tan forta com la socialització primaria. (ex.secta)

Desviació social

Transgredir les normes socials, s’etiquetarà la persona.

Es rep una resposta de rebuig per part de tota la societat unida, fet que la cohesiona.
AGENTS DE LA SOCIALITZACIÓ

 Explícits: dins la seva responsabilitat assumeixen que socialitzen (religió, escola)

 Implícits: no és la seva funció principal, però socialitzen (TV)

 Anònims: agents que socialitzen sense saber-ne la identitat (autors, TV)

 Personalitzats: aquells als que atribuïm una identitat (pares)
 Edats homogènies: socialitzen amb la mateixa edat (amics), te més força
 Edats heterogènies: no tenen la mateixa edat

TEXT DE BERGER

El matrimoni constitueix una nova etapa de socialització i protegeix de la anomía, és un

instrument nómic.

El llenguatge sustenta la relació entre individu i altre significant.

La realitat del món es manté a través de la conversació amb altres significatius.

A l’esfera privada(on el matrimoni és la base) l’individu busca la seva identitat.

El cònjuge passa a ser la persona més important tots els altres significatius són
reassignats.

El matrimoni dóna origen a un nou procés nómic, s’ajunta amb persones que els redefineixen
com a matrimoni.

En aquesta etapa s’objectivitza molt més a través de la conversació.

TIPUS D’AGENTS SOCIALITZADORS

1. Família

Els pares són agents socialitzadors explícits( quan s’ho proposen) i ímplicits (quan no s’ho
proposen)

La família depèn del context cultural, territorial, legalitat. La influencia no és sempre

unidireccional.

2. Escola

Estructura formal.

Agent explícit (educació, aprenentatge) i implícit (valors apressos amb els companys i amics).

Tothom passa per l’escola, importància clau.

3. Televisió i nous mitjans de comunicació

Molt important durant la infància, influència directa als nens

Agent ímplicit (tot i que hi ha agents de comunicació que tenen una voluntat explícita de
educar)

La televisió crea models de referència, però els mitjans de comunicació empobreixen la

socialització ja que fan reduir la pluralitat de persones entorn l’individu.
 4. Grup d’iguals

Grup d’amics, encara que es fan a l’escola, és una socialització diferent a la de l’escola.

Mecanisme més eficaç de control social, per fer-nos seguir les normes del grup. És el nostre
primer referent quan passem a l’adolescència.

Institucions, control i estratificació social

INSTITUCIÓ
 Conjunt de pautes compartides. Manual que ens acompanya per saber com
comportar-nos en cada moment social, el qual podem o no podem seguir. (ex.
llenguatge)

Procés de socialització Interiorització de pautes de comportament

Institucions Societat

Les institucions garanteixen l’ordre, ens alliberen dels problemes socials. Perquè funcionin han
de ser úniques.

Característiques bàsiques:

 Externalitat
 Objectivitat: tothom ho ha de veure igual, en el mateix sentit.
 Coerció: les institucions obliguen els individus a actuar de certa forma.
 Historicitat: hi seran per sempre, però no seran sempre iguals. Sempre hi hauran
pautes de comportament a la societat.
 Autoritat moral: ens fan veure que és l’única opció possible, que és la que esta bé,
que té valor moral.

LEGITIMITAT
Creença compartida per la majoria d’individus que un ordre de coses (una institució, unes
pautes de comportament...) és vàlid i correcte.

No significa que ens sembli que està bé, però si que es la millor opció.

Si no tinguéssim la legitimitat, ens caldria sempre la força.

Els valors, malgrat que els podem compartir, no estan legitimats.

Formes de legitimació (Weber)

 Autoritat o dominació tradicional: basada en la creença de la santedat de la tradició,

en unes maneres tradicionals de fer encarnades en determinades persones (ex. un rei)
 Dominació carismàtica: basada en el liderat d’una persona al voltant de la qual es crea
una adhesió lliure i incondicional (ex. Jesucrist)
 Dominació legal i racional: basada en fonaments racionals i arrelada a regles
impersonals, establertes legalment i contractualment (ex. l’Estat)

CONTROL SOCIAL
Conjunt de mecanismes que ens ajuden a seguir les regles de la societat.
Allò que és normal és el que la majoria diu que ho és (generalment). Tots els grups socials
tenen etiquetes, però se sol fer als desviats socials. Ara hi ha multituds de caràcters,
personalitats, aquest és un món plural que està sotmès als mecanismes de control.

Mecanismes de control:

a. Conseqüències legals: càstigs legals i judicials, els més visibles i explícits.

b. Conseqüències socials: establerts per nosaltres mateixos (la societat) els mecanismes
de control, es deixa d’acceptar a la persona que produeix un acte de desviació social,
molt més eficaç.
c. Mecanismes interioritzats: aquells que donem per obvis, encara que no som
conscients de la seva presència (ex. la vergonya, la culpa, el fàstic..)

ESTRATIFICACIÓ SOCIAL
Procés pel qual la societat s’ordena.

Institucions Ordenació jeràrquica dels individus

Estratificació social

Totes les societat s’ordenen jeràrquicament.

Exemples de jerarquia:

-Model feudal
Determinat pel naixement
-Sistema de castes

-Sistema de classes molt més clara la influència social, podies ascendir

Weber diu que hi ha una teoria del poder, en el que:

 la classe ens separa entre els que tenim i no tenim recursos.

 l’estatus ens separa entre els que tenim i els que no tenim prestigi.
 els partits ens separen entre els que tenim i els que no tenim poder polític.

*Take the test-BBC

Tenim uns rols socials, que són les pautes de conducta més individuals, segons les teves
característiques.

Quan algú es comporta d’una manera que no correspon al seu rol, hi ha un desajust, una
desviació.

Guió Social Procés de socialització

Les institucions modelen l’estructura social, l’organitzen.

ORGANITZACIÓ DE L’ESTRUCTURA SOCIAL

Burocràcia:

Quan els grups amb els que ens relacionem no són informals, entrem en la burocràcia.

És la forma més eficaç d’organització, perquè esta basada en criteris tècnics, objectius i iguals
per tothom, no en l’arbitrarietat.

Ens dóna garanties, vol acabar de socialitzar, protegeix la societat d’allò que és natural.
Educació:

Primera institució burocràtica.

Primer contacte amb les normes que no són les familiars.

És l’agent bàsic de socialització, on es pot experimentar el rebuig, etc.

Treball:

La institució que regula el sistema econòmic, distribueix el treball, i el classifica.

Religió:
És un sistema de creences.

Tots passem algun cop per aquest sistema, ja que va molt vinculat al reconeixement social.

Molta gent no pertany a una religió, però té una tradició que el determina en quant a les seves
normes de comportament, que solen ser solucions a uns problemes .

La religió sempre està vinculada a un projecte social. Hi ha conflicte quan aquests dos xoquen.

Documental Bebès Socialització Primària

Els nens orientals no contacten amb els seus pares, els agents socialitzadors pròxims son la
mare, els germans i les altres dones de la tribu. Els nens imiten als adults des d’una edat molt
precoç.

Els nens occidentals pertanyen a famílies naturalistes. El seu primer any, els adults s’adapten
als nens, aquests veuen els grans fent coses per a nens.

El primer any condiciona, tota l’edat adulta estarà determinada per aquest primer any de
socialització primaria.

DESIGUALTAT SOCIAL
Es produeix quan els individus tenen accés a recursos diferenciats pel seu estatus social.

Poden ser recursos monetaris, prestigi, cognitius (accés al coneixement)... La desigualtat

sempre té una relativitat, les persones no necessitem el mateix.

Rousseau definia la desigualtat com una conseqüència de decisions, està originada per
nosaltres mateixos.

La desigualtat no deriva només de les teves característiques personals, sinó també depèn de
l’entorn social al qual pertanyis. No tothom parteix des d’ abaix. Això responsabilitza l’individu,
les teves característiques depenen no només de tu.

Com reproduïm les desigualtats?

 Interacció social:La gent d’una classe social només es relaciona amb gent de la seva
classe social, es casa amb persones de la mateixa classe social, i acaba retransmeten
als seus fills les desigualtats
 Explotació: organitza i s’aprofita del treball d’una classe social cap a un altre
 Clausura social: jurídicament es permet mantenir aquesta desigualtat (ex. Abans la
gent que no tenia estudis no podia votar). El cas extrem és la opressió.
  Emulació: la classe baixa sempre intentarà pujar de categoria imitant a la classe
superior, fent que la classe alta imposi les pautes de conducta.

Factors de desigualtat:
 Característiques Bàsiques
o L’edat
o Sexe/Gènere
o Ètnia/Procedència
 Posició social
o Tipus d’Ocupació: tipus de contracte (indefinit i temporal), ...
o Nivell d’estudis
o Nivell de renda
 Hàbits i Pràctiques
o Consum cultural
o Alimentació
o Esport
o Opinions
o Hàbits lingüístics

Hi ha una relació entre els diferents factors, que poden agreujar o poden disminuir la
desigualtat.

CLASSES SOCIALS
En contextos diferents les classes socials varien.

*Desigualtat i infància: les desigualtats es transmeten a la infància per via directe (no poder
accedir a recursos) o indirectes (transmissió de valors).

MOBILITAT SOCIAL

Passar d’un estadi inferior més baix a un estadi més alt. Existeix més mobilitat ara que abans,
però amb més dificultats per algunes persones que per altres (recursos).

L’educació s’ha convertit en el recurs més important.

Meritocràcia: Mirar PowerPoint i treure-hi imatge

Ideologia que pensa que qui treballa molt, acaba aconseguint el que vol, té èxit.

Als EEUU, el teu origen social determinarà bastant els teus estudis, però aquests estudis
determinaran totalment la teva destinació social, i no l’origen social directament.

A UK, l’origen social determina bastant els estudis, però aquests no influiran quasi be en la
destinació social, no com l’origen social.

A suècia, l’origen social no determinarà ni els estudis ni la destinació social, però els estudis si
determinaran la destinació social, que és el model que més s’assembla a la meritocràcia.

EFECTES DE LA DESIGUALTAT DE CLASSE

Hi ha conseqüències derivades de la desigualtat:

 Individuals: La pobresa, risc d’anar a la presó, violència, embarassos no desitjats

  Socials: empitjora la salut, la confiança, s’agreuja la mortalitat infantil, l’esperança de
vida es redueix.

La desigualtat afecta a tothom, i per això s’estableix l’estat del benestar. HI HA diferents tipus:

Anglosaxó: L’estat intervé en la pobresa extrema

Continental

Mediterrani: socialitzades però amb un nivell pitjor

Socialdemòcrata: L’estat intervé per tal d’igualar la societat, no s’arriba a la pobresa.

ET FALTEN APUNTS DE GÉNERE

DESIGUALTATS PER ÈTNIA I PROCEDÈNCIA
RAÇA/ ÈTNIA
Els dos son conceptes i construccions social.

De forma biològica, només hi ha una raça, la humana.

La raça son característiques físiques hereditàries, característiques fenotípiques. La raça també

es una construcció social perquè depèn de cada context.

Ètnia: herència cultural, procés voluntari de construcció.

Quan parlem d’ètnia ens referim factors de caràcter històric, cultural... A diferencia de la raça,
que et toca, el concepte d’ètnia és mes voluntari. A vegades, només es la distinció d’un grup
com a ètnia.

La minoria ètnica no significa que siguin menys en quantitat, però sí que son menors en la
jerarquia social.

MIGRACIONS

Es la voluntat de mobilitzar-se per motius laborals, econòmics o per conflictes laborals i

quedar-s’hi per sempre. Abans es trencaven llaços amb el país d’origen, ara no hi ha
necessitat.

A Catalunya

En 8 anys, del 2000 al 2009, ha experimentat una augment d’immigració del 3 al 18%. La major
part són homes, ja que son els motius laborals els que tendeixen a portar a una persona a
l’altre país. Després acostumen a fer re-agrupament familiar.

La població no s’ha situat per igual en tota la comunitat, s’ha situat on es demanaven perfils
laborals adequats a Lleida, Girona, etc...
Ens han aportat major diversitat religiosa, la majoria d’autòctons són o catòlics o ateus, i la
majoria d’estrangers musulmans o catòlics.

Els matrimonis majoritàriament a Catalunya eren autòctons al 2000 i es redueix al 2011. El

matrimoni mixte creix al 2011 però no es tan rellevant al 2000. No hi ha gairebé matrimonis
entre estrangers.

Els naixements entre pares de diverses procedències es disminueix durant la dècada del 2000.

IDENTITAT

Producte de la construcció social. En el cas de la població estrangera te un agents diferents, ja

que no sempre el teu entorn es del mateix marc social.

GESTIÓ DE LA DIVERSITAT

Segregacionisme: defensa que els diferents grups creats han de viure separats, i volen que es
creïn institucions separades per uns i altres, de forma que el contacte entre uns i altres sigui
nul. No planteja que siguin grups iguals jeràrquicament, acostuma a haver-hi un grup que es
creu superior que vol estar separat.

Assimilacionisme: pèrdua de la identitat d’origen per part dels grups minoritaris per adquirir la
identitat del grup majoritari. De forma col·loquial, es la integració, s’assemblen cada cop
menys als seus i més als altres. És el seu procés de pèrdua se’n diu aculturació.

Multiculturalisme: posa de manifest que les cultures d’origen tenen el mateix valor que les
d’acollida. Acceptar totes les cultures fa que hi hagin tensions, s’obre la porta al conflicte.

Interculturalitat: contacten totes les comunitats ètniques i creen ponts entre ells, no com el
multiculturalisme, que poden conviure totes però no contacten.

REBUIG A L’ALTRE

El racisme és la creença de l’existència d’una raça superior a les altres.

Però no hi ha cap raó biològica que argumenti aquesta idea, no te fonament biològic ja que
cap característica d’una raça proporciona una superioritat.

La majoria de les actituds racistes no ho són, es xenofòbia. I aquest xenòfob el que crea l’altre.

“És l’antisemita qui crea el jueu” (Jean-Paul Sartre)

Neoracisme el nou racisme que impera en l’actualitat, de caràcter cultural. Es creu que son tan
diferents que es incompatible viure junts. Amenaça la riquesa i l’essència de la seva cultura.

La integració es tracta de no sentir-se incòmode.

Quiero ser como Beckam

La mare no està acostumada a veure la multiculturalitat, encara que Anglaterra es vengui com
un país multicultural. Cada cultura pren contacte amb la seva, no es toquen gairebé.
Hi ha un assimilacionisme parcial, perquè la seva germana es vesteix molt occidental, però es
casa segons la seva cultura...

Els rols de gènere, el futbol com activitat masculina i les reticències de la família a que la noia
es fiqui en un mon d’homes

Quan no es coneix un col·lectiu, es tendeix a generalitzar, i no a individualitzar.

PODER I POLÍTICA
La política neix de la sociologia.

¿Què es la política?
Activitat col·lectiva que els membres d’una comunitat porten a terme amb la finalitat de
regular el conflicte (és necessària) entre grups. El resultat és l’adopció de decisions que
obliguen a tots els membres de la comunitat que s’han d’acceptar, per la força si fos necessari.

Sovint té connotacions negatives.

Origen del conflicte

Les diferències per accedir al recurs provoca les desigualtats en:

 Habilitats i talents
 Rols
 Divisió social del treball
 Recursos econòmics
 Recursos culturals i simbòlics
 Adscripcions ètniques o religioses
 Territori
 Quan no hi ha una causa objectiva

Sorgeixen tres grups:

1.Beneficiats i es movilitzen per mantenir el seu estatus

2.Els desafavorits i es movilitzen per millorar les seves condicions

3.Els que no estan afectats directament però per principis i per valors decideix intervenir.

En aquestes situacions apareix la política (i els seus derivants, com la policia) per regular el
conflicte. Existeixen, però, dos escenaris de descontentament:

 Quan la política implica un canvi, per tant, una reacció i una nova tensió.
 Quan la política intervé per mantenir l’estatus quo, per regular l’estabilitat.

La intervenció política té per objectiu que el conflicte social es redueixi i assegurar una certa
cohesió social.
Societats sense política?
No existeix. L’antropologia diu que en comunitats molt reduïdes on les úniques diferencies
existides son les de gènere i parentesc però amb accés garantit als recursos. Les diferencies no
provocaven un conflicte que necessités d’un ens superior que ho regulés.

A les societats complexes sí que hi ha política, i a les dictadures també resolen els conflictes.
Generaran instruments perquè els d’abaix no generin conflicte.

Les fronteres de la política

Hi ha àmbits aliens a la regulació política. El medi ambient, el sou d’un treballador (abans)

 Àmbit privat i personal. Ex: abans l’homosexualitat estava regulat amb la presó, ara no
es pot.
 Noves tecnologies: ara s’han de regular conflictes amb aquestes perquè abans no
estaven regulades, ja que no existien.

La regulació pública està sotmesa a interessos.

Procés de politització
1. Distribució desigual de valors o recursos. Si tothom comparteix els mateixos valors no
caldria regular-los. Ex. L’avortament.
2. Presa de consciencia i expressió de demandes i propostes. Molts cops no s’arriba a
aquest punt.
3. Mobilització de suports. Buscar a gent a favor o en contra del conflicte.
4. Trasllat del conflicte a l’escenari públic. Aquest punt portarà a una presa de decisions
que acontentarà un sector i descontentarà un altre.

Ex. Moviment ecologista.

Procés de despolitització
Quan tu despolititzes un àmbit té conseqüències en un altre.

EL PODER POLÍTIC
Dues formes de poder que es retroalimenten:

 Poder com a RECURS: Quelcom que tenim, algo al que tenim accés, i pot estar
controlat per una classe social, per un grup de persones.
 Poder com a RELACIÓ: algú que està ben col·locat, i això ili provocà un accés a
recursos, estar en relació amb algú, estar connectat i tenir una bona xarxa de
contactes. La combinació de dos individus que sols no tenen poder, tenen més
recursos.

Qui té poder polític?

Està en mans de molts sectors:

 El govern: és el que te major capacitat per resoldre un conflicte, té els instruments

legals.
 Els mitjans de comunicació
  El sector bancari

El sistema es regeix per una sèrie de demandes (inputs) que provenen dels bancs, Media,
associacions, etc... que passen pel sistema política i donaran respostes (outputs).

En quins moments es manifesta?

Quan fan un esforç per:

 Incidir
 Evitar que un conflicte es polititzi
 Per aconseguir que una desigualtat no sigui observada com a problemàtica, deixar que
sigui acceptat com a natural ( ex. Temps enrere, la esclavitud no era problemàtica)

Les formes de poder polític

Les formes de poder volen tenir el màxim poder possible, per això intercalen totes les formes.

Força:
Coacció, capacitat de limitar l’accés a uns recursos a una part de la població.

Ex. Quan empresones algú, limites el seu accés a la llibertat //embargar

Formés més subtils, com els mitjans de comunicació. Aquests poden exercir un poder coercitiu
quan es decideix no publicar una informació, quan es manipula.

Influència
Capacitat de persuadir els altres que han de seguir o abandonar una determinada conducta.
Es basa en trobar arguments i d’apel·lar a les emocions. Els instruments habituals son la
propaganda i la organització ( via per influir en el procés polític)

Autoritat
Es produeix quan les indicacions d’un individu o d’un col·lectiu son seguides gràcies al
reconeixement previ que se li té. És sinònim de reconeixement. L’autoritat, molts cops no
necessita d’arguments. Es relaciona amb el prestigi moral, el reconeixement científic.

La Legitimitat
“El príncep ha d’escollir entre tots els animals, l’astúcia de la guineu (legitimitat) i la força del
lleó (força) ” Maquiavel

No hi ha cap poder polític que es vulgui mantenir només en la força, perquè es corre més risc
de fractura social.

Legitimitat significa consentiment. Considerem que quelcom és just, és legítim quan

compartim els valors.

Max Weber explica en què podem basar la legitimitat:

 La tradició
 La racionalitat
 El carisma (acceptació social d’una norma deriva del fet de qui la proposat. Ex.
Acceptar una modificació pedagògica perquè l’han proposat els experts)
  El rendiment (aquest no el diu Weber) es tracta de realitzar quelcom perquè ha
funcionat prèviament.

ESTAT I TERRITORI
Formes polítiques pre-estatals
Imperis hidràulics

Formes polítiques que s’organitzen entorn de l’aigua. Es donaven abans de Crist, son els més
antics com a forma d’organització política. Es donen quan comencen les societats sedentàries.
S’assenten en aquells llocs on hi ha aigua que els hi pot proporcionar molts recursos. Són
societats principalment agrícoles, i comencen a sorgir organitzacions colaboratives per la
necessitat de canalitzar l’aigua i dotar-se ells mateixos de recursos.

Quan hi ha aquest esforç col·lectiu hi ha algú que intenta liderar aquesta organització, i aquest
és l’origen del poder. Són els dèspotes, no ho fan de forma autoritària, intenten centralitzar el
poder. Aquests líders acabaran dotant-se de poder diví que es com legitimen el seu poder.

Antiga Grècia

S’ubica entre el segle I i II a.C, abans de l’Imperi romà. S’estructurava en ciutats, les polis
gregues, es fa servir el concepte de ciutat-estat. Ciutat de mides petites, amb molta
participació de la ciutadania, autogestionades. Els esclaus i les dones no participaven.
S’organitzaven en assemblees. Es dotaven uns càrrecs polítics que no eren per votació, sinó
per sorteig. Consideraven que la sort era molt més democràtica que la votació.

Feudalisme

Des del segle XII fins al segle XVIII. Es un model de poder local que s’estructura entorn un
senyor feudal. Les relacions que s’estableixen son de lleialtat i protecció. El senyor feudal
protegia als seus vassalls, a canvi de tributs en matèria prima, en productes de la terra. Tenia el
poder militar, el poder econòmic i a vegades el poder religiós. Per sobre dels senyors feudals
estaven els monarques i la cúpula eclesiàstica. La crisi del feudalisme donarà pas al sorgiment
de l’estat.

Sorgiment de l’estat
Es donen a Europa, i continuarà a Amèrica (per la colonització). Es difícil trobar territoris que
no siguin Estats. Es tracta d’una monarquia absoluta. Sorgeix al segle XV-XVI, i es gràcies al:

Renaixement. Moviment cultural. Es posicionarà en contra del feudalisme, i demanarà un

poder únic que estigues deslligat de la religió.

Administració de la coacció. Capacitat d’exercir una força. L’origen de l’administració és la

necessitat de tenir normes iguals a tots els territoris.

Força armada permanent. Creació d’un exercit molt més estable, dona major seguretat, ja que
estava més preparat. Però la part negativa és que s’han de pagar impostos per tenir-los
permanentment. En la decisió d’escollir a qui se li cobren els impostos, s’està definint qui son
els súbdits i quina es l’estructura.

Elements constitutius del mateix

1. La comunitat. Abans de l’Estat, es tractava de qüestions de sang pertànyer a una
comunitat. En el feudalisme, formaves part de la comunitat, era pel tracte de
vassallatge. Amb el sorgiment de l’estat, néixer a un territori et dona el dret de
pertànyer a la comunitat (encara que també hi ha els immigrants, que no tenen tots
els drets). Es defineix amb el concepte de nacionalitat, implica que els considerem
sinònims, però no sempre ho son. El concepte Estat-nació comença al segle XVIII. El
terme de nació es poden definir segons el model francès, persones que ens volem
agrupar i volem un poder polític que ens afecti a tots, i el model germànic, nació es
aquelles persones que comparteixen un tribut.
State-building. Creació d’un estat segons les necessitats de la zona.
Nation-building. Creació d’una nació segons les necessitats de la zona.
Hi ha molt pocs estats amb una sola nació, son territoris molt petits, com Islàndia,
Suècia, Japó. També es pot donar que una nació estigui disgregada en més d’un estat,
com els kurds i els coreans.
2. El territori. El poder polític d’un estat nomes pot exercir dins de les seves fronteres.
Quan l’exercit exerceix fora es d’acord a unes aliances superiors (encara que les
vulnerem contínuament. Sorgiment de les fronteres per culpa de:
 Guerres
 Compravenda de territoris

La importància dels territoris s’ha qüestionat en un mon globalitzat, encara que hi ha

valors fortament territorials, com l’accés als recursos. Diferents formes d’organitzar els
territoris.

 Estats Unitaris. Únic nivell d’institucions. La llei és exactament la mateixa a tot el

territori.
 Confederacions: Estats independents que creen un òrgan de regulació per resoldre
alguns conflictes.
 Estats Federals. Es contraposen als estats unitaris, ja que tenen dos nivells
d’institucions. Hi havia un estat federal molt autoritari i ara es més cooperatiu.
 Federació: pren decisions per tot els estats
 Unitats: poder més unitari
 Altres formes com un estat unitari que dóna autonomia a una única part del
territori. Ex. Dinamarca amb Groenlàndia.
3. La sobirania. La capacitat exclusiva de prendre les decisions vinculants a la població
dins un territori, d’exercir la Política. El que caracteritza l’estat es la violència legítima.
La sobirania era il·limitada, i amb la creació dels Estats la sobirania no pot superar els
drets individuals.

Evolució de l’estat
1. Monarquies absolutes (segle XV-XVII) Estat absolut on tot el poder està en mans de
monarca. Les lleis son l’expressió de la voluntat del rei. No es incompatible amb la
 distribució del poder en altres òrgans. El monarca no sent cap tipus de responsabilitat
cap als seus súbdits. Només dona la protecció en seguretat, no en benestar. La
beneficència és qui s’encarrega del benestar.
2. L’estat liberal (s.XVIII) és l’estat de dret(reconeix els drets fonamentals). Sorgeix com a
oposició de les monarquies absolutes. Es quallarà al segle XVII i s’establirà al segle
XVIII. L’origen esta a l’Europa continental. Es defensen els interessos propis. Ja no son
súbdits, sinó ciutadans(és quelcom a protegir i te veu a la política). Fins i tot els
governants estan dintre d’aquests drets. Té problemes com l’elitisme del poder (ex.
sufragi censatari)
3. Estat democràtic (s. XIX-XX). Reclama el dret de sufragi universal (de tots els homes).
Es demana el dret de lliure associació, molt vinculat al moviment obrer. Els primers a
reconèixer el vot femení va ser Finlàndia. Les monarquies comencen a adquirir un rol
més simbòlic.
4. L’estat del benestar(2a meitat del s. XX). No s’inclouen els estats caritatius ni els de
control de la producció, ni els feixistes, comunistes, etc. Només ocorre quan hi ha una
democràcia i un sistema capitalista. Hi ha una redistribució de terres. Hi ha diferents
models:
 Estat del benestar liberal. EEUU. Estats on la intervenció social es limita als
casos més extrems. La cobertura social està en mans del mercat. Gran majoria
de la població amb benestar i una minoria que estan assistits per evitar que
caiguin en la pobresa més extrema.
 Estat del benestar corporativista. Propi de l’Europa continental. No confia
plenament en el mercat, però tampoc hi ha una voluntat d’igualar les classes
socials. Es posen en practica mecanismes d’atenció quan altres instruments
fallen (normalment la família, és molt important).
 Estat del benestar socialdemòcrata. Model nòrdic. La preocupació de l’estat és
dotar de serveis universal, busca l’autonomia de tots els individus. És molt
costos, es fonamenta en una taxa d’ocupació molt gran. Amsterdam,
Finlàndia...

Crisi de l’estat: globalització

 Intercanvis comercials
 Moviments de capital financer. Els diners tenen capacitat de decidir cap a on volen
anar
 Interrelació econòmica entre països. Països inverteixen en altres països
 Deslocalització i dúmping social. Han traslladat les seves empreses a països del tercer
mon, el dúmping social es jugar amb
 Increment del poder de les multinacionals
 Migracions
 Medi ambient

INSTITUCIONS I FORMES DE GOVERN

PODER LEGISLATIU
 - Existeix una separació de poder com a lluita contra les dictadures, i cada un d’ells
pertany a un organisme.

- El poder legislatiu és la capacitat de crear lleis, però no d’executar-les. Els encarregats

d’exercir aquest poder són els parlaments, les cambres legislatives. Hi ha països que
tenen parlaments unicamerals (una única cambra), i d’altres que són bicamerals (dues
cambres alta i baixa). Quan tenim dues cambres, la baixa és la coneguda com a
Congrés, i l’alta com a Senat. Són més abundants els països bicamerals.

o Quan hi ha dues cambres, trobem el bicameralisme simètric (les cambres

tenen la mateixa importància), asimètric (una cambra té més importància que
l’altra). Generalment tenim una cambra baixa, que és la més important, ja que
a tots els estats democràtics és escollida per sufragi universal. A més, en els
sistemes parlamentaris és la més important perquè és la que escull el
president del govern. En la cambra alta trobem molta diversitat, ja que en
alguns països són de sufragi universal, mentre que en altres s’escullen de
forma indirecta, i uns últims que s’escullen per herència.

- Trobem diverses formes d’escollir:

o Model d’herència: lords de Gran Bretanya, per assignació reial. Els càrrecs són
vitalicis (fins la mort). L’únic poder és endarrerir l’aplicació d’una llei.

o Bundersrat: propi d’Alemanya. És la cambra de representació territorial,

austera perquè hi ha només un representant per cada territori. No cada
territori té el mateix pes, depenent de la població veiem que hi ha més o
menys vots.

o Model espanyol: el senat com a cambra alta, legislats com a representació

territorial i també és una cambra de segona lectura (revisa les lleis del govern).

PODER LEGISLATIU

- És el poder que fa complir les lleis. El protagonitza el govern i tota l’administració

pública. La seva funció és dirigir la política de l’estat. En funció de la relació entre el
poder executiu i el legislatiu, trobem un sistema parlamentari o presidencial.

- El poder legislatiu l’exerceixen el consell dels ministres i un cap del govern. Dins dels
ministres trobem els ministres amb cartera (tenen assignat un ministeri) i sense
 cartera (no tenen assignat un ministeri). A priori els ministres tenen el mateix poder,
però això no és així, hi ha alguns ministeris més importants que d’altres.

FORMES DE GOVERN

- Estats centralitzats i descentralitzats

- Altres elements per catalogar les democràcies: sistema de partits, eixos de conflicte,
etc.

- Westminster i Consensual (lectura)

- Relacions entre executiu i legislatiu: sistema parlamentari i presidencialista, és a dir;

qui tria el cap del govern i quin és el grau d’independència que hi ha entre el poder
legislatiu i l’executiu.

o En un sistema parlamentari el cap del govern govern és escollit pel Parlament,

mentre que en un presidencialista és escollit pels ciutadans. Al parlamentari el
poder legislatiu i el executiu són interdependents, mentre que al
presidencialista són independents.

SISTEMA PARLAMENTARI

- El cap d’estat i el cap de govern són persones diferents. El cap de govern és escollit per
sufragi universal. En la República i en la Monarquia el cap d’estat no té funcions
polítiques, és simbòlic, i és qui nomena el president del govern. El càrrec del monarca
és hereditari, mentre que el cap d’estat és escollit de diverses maneres; per exemple, a
Irlanda es fa a través de la votació, a Israel és el Parlament el qui tria el cap de la
República, i a Alemanya s’escull a través d’un col·legi electoral.

- Existeix una relació de mútua interdependència entre el govern i el parlament. El

poder executiu necessita l’aprovació del poder legislatiu. A més, existeix la moció de
censura (mecanisme a través del qual el poder executiu pot fer caure al legislatiu), les
quals són constructives, ja que tenen com a objectiu fer un nou govern fent caure
l’anterior, i el Parlament vota per la substitució del president per un altre que hi ha
d’alternatiu. També existeix la qüestió de confiança, la qual si es perd s’han de
convocar eleccions. Un altre mecanisme de relació entre el parlament i el govern és la
convocació d’eleccions prèvies per part del govern. Finalment, podem dir que el
govern és un ordre col·legiat. L’única persona escollida pel parlament és el cap de
govern.
 - Realment el fet de que la sobirania popular tingui poder a la pràctica no passa, ja que
és poc eficient.

SISTEMA PRESIDENCIALISTA

- El cap de l’executiu és independent del parlament, ja que el president també ha estat

elegit per la ciutadania. Només hi ha una figura, ja que el cap de govern i el cap d’estat
és el mateix, estan concentrats en una única persona. Hi ha dues formes d’elecció; la
directa i la indirecta (via delegats, els quals decideixen a qui voten).

- El poder executiu no necessita suport parlamentari per a governar. No hi ha moció de

censura ni qüestió de confiança. Així doncs, en el cas de que es vulgui derrocar algú,
s’ha de demostrar per via judicial que aquesta persona és culpable. A aquest mètode
se li diu IMPEACHMENT. La figura del president és la qui tri el seu ganivet, i és la més
important.

FORMES HÍBRIDES

- A Israel i a Suïssa trobem el semiparlamentarisme. A Israel el president del govern no

és escollit pel parlament, sinó per la ciutadania, i un cop que aquest està escollit, el
parlament sí que el pot fer caure. És una variació del sistema parlamentari. A Suïssa el
president del govern és escollit pel parlament, però un cop escollit, el parlament no el
pot fer caure.

- El semipresidencialisme és present a França, en la qual trobem dues figures que tenen

atribucions. El president del govern s’escull pel parlament, i el de la República per les
cambres.

DEMOCRÀCIES I AUTOCRÀCIES

1.Democràcies vs Dictadures
Es diferencien pel nivell de participació política de la ciutadania en la presa de decisions.

Les democràcies son aquell sistema polític on l’ordenament jurídic ve d’abaix, i si ve imposat
desde dalt es una autocràcia.( Kelsen)

Democracia: els dirigents del país estan sotmesos a determinades restriccions, no poden fer
tot el que volen. Han de fer allò que la majoria vol respectant també les minories. Establim una
sèrie de mecanismes legals, els governants estan sotmesos a la llei. Solen estar recollits a la
Constitució. Els seus dirigents han de respondre davant de la ciutadania.
Autocràcia: els governants no son responsables davant dels seus governats. No hi ha limitació
del exercici de poder, no acostumen a respectar els drets humans. No hi ha una supremacia de
la llei. No hi ha independència del poder judicial. Caracteristica pròpia però no exclusiva de les
autocràcies es l’ús de la violència.

Autocràcies
Autoritarisme Vs Totalitarisme
No les diferencia el grau de violència, l’objectiu d’aquell règim es el que els diferencia. Els dos
sotmeten a la societat. L’autoritarisme limita els drets de participació política, però no intervé
mes. En el totalitarisme el governant fomenta un nou sistema de valors (ex. DAESH)

Totalitarisme (ex. Repúbliques teocràtiques)

 Existència de una ideologia completa que atorga a tota la població una visió única del
món.
 Lideratge molt fort i carismàtic.
 Forta intervenció de l’estat en l’ambit públic i privat, busca transformar la societat, vol
eliminar tot allò que molesta
 Forta jerarquia en l’exercici del poder
 Agitació de les masses, participació popular en la propaganda(no sempre)

Autoritarisme
(EX. Règims comunistes o nazis)

 No pretén donar una ideologia concreta a la societat, no hi ha voluntat

d’adoctrinament.
 L’ús de la violència es limita a quan es veu perill en la continuïtat de poder
 Es pot tolerar un cert pluralisme polític
 No hi ha voluntat de mobilització continua de les masses
 Deixen marge per la iniciativa privada

Règims comunistes
Creació de la URSS revolució d’octubre del 17. En els anys 60 i 70, arrel dels processos de
descolonització de l’asia i africa. A americà llatina també es van constituir alguns països com
comunistes, per exemple Cuba.

Existencia de una ideologia unica i un unic partit polític. Se celebren eleccions ( que no son
competitives perquè nomes hi ha un partit polític).

Economia planificada i intervenció a través d’aquesta en l’ambit públic i privat. No existència

de la propietat privada. La llibertat d’expressió i associació està limitada. La premsa totalment
censurada. A nivell polític no hi ha separació de poders.

En els règims comunistes hi ha molta diversitat (ex. Estats totalment industrialitzats i països
comunistes a l’asia totalment agraris). Estats que es van anar distanciant de la URSS(yugoslavia
o albania), estats que van relaxar l’exgencia de la propietat privada (noruega).
L’evolució dels trenta països comunistes després de la caiguda del mur de Berlin es que s’han
convertit en estats populistes.

L’Estat continua sent molt feble, hi ha un grup de persones que controlen l’estat.

Les minories estan perseguides.

La cultura cívica es molt limitada (concepció del valor de la participació de la ciutadania)

Teocràcies
Els mes coneguts son els règims islàmics.

La llei divina marca l’ordenament jurídic, sorgits després de revolucions o crisis polítiques.

No hi ha separació entre l’ambit privat i públic. No hi ha protecció ni diversitat religiosa.

Les autoritats de l’estat son autoritats religioses.

Ex. El vaticà i el tíbet

Monarquies tradicionals
Ex. Arabia saudita, Marroc

Per pressió social s’han convertit en democràtiques, a excepció de Corea del Nord que s’ha
mantingut totalment tancada. També hi ha hagut la necessitat de desenvolupares
econòmicament

Tenen pseudoconstitucions. Emulen una democràcia però continua manant la reialesa.

Legitimen el seu poder en la tradició. Tenen un sistema polític i social extremadament
jeràrquic. Se sustenta en la gran diferencia de classes socials. Certa ideologia conservadora que
impregna tota la societat. Persecució de l’homosexualitat. Se sustenten en la llei divina ( no
sempre s’aplica)

Règims militars
Tendeixen a ser més curts que els altres. Origen en un procés de

 Independència
 Cop d’estat

L’exèrcit es qui controla el poder i l’ús de la violència.

Hi ha una base de suport social als militars, hi ha un grup de població que està descontent amb
el regim establert. Contextos bastant endarrerits.

Alguns on el líder és el Cabdill. En altres, el líder es un grup de militars. Altres, el poder s’obre
a alguns sectors de la societat, EX. ALGERIA

Democràcia
A nivell mundial
Clàssics
La literatura clàssica tracta la democràcia com una forma corrupta de poder entre moltes
persones. La consideraven l’accés al poder dels pobres., que governarien pel seu propi interès i
no pel bé comú.

Fins al segle XVII, amb el Renaixement, que no es percep la democràcia com quelcom positiu.
Estem en un estat democràtic quan:

 Sobirania popular
 Drets de les minories davant la majoria
 Eleccions periòdiques i competitives
 Capacitat d’influir en la presa de decisions
 Quan l’ordenament jurídic ve des d’ abaix

Requisits de la democràcia

 Lliure accés a l’activitat

 Competició electoral lliure i periòdica
 Control permanent sobre l’actuació de les autoritats
 Capacitat d’associació
 Llibertat d’expressió
 Pluralitat de fonts d’informació

Democràcia representativa Vs Participativa

 Representativa: es la que tenim a tots els estats, triar uns representants. Considera
que els ciutadans son aptes per triar uns representants, però no per prendre decisions
en nom del bé comú, com ho poden fer aquests. Ells trien que és el millor per la
ciutadania.
 Participativa: el ciutadà es apte per prendre decisions, no necessita intermediaris. Es
tria un delegat per transmetre la decisió mitjançant assemblees.

Dos models de democràcia que solen estar enfrontats. Ha guanyat la representativa, però tots
tenen elements participatius. Son mecanismes fàcilment manipulables ( ex. Referèndum)

Son compatibles però s’han de regular

Riscos de la democràcia

 Tirania de la majoria
 Ignorància de la majoria
 Hi ha solució?

Límits difusos entre democràcia i autocràcia al mon

DEURES
A Arabia Saudí hi ha monarquia absoluta des que la troba de l’ultim rei Bin Saud va conquerir
la capital Riad, i des d’aleshores, tot el país. És una monarquia absoluta perquè el país és una
gran font de riqueses, gracies a la seva quantitat de petroli, per això la monarquia no vol fer
perillar el seu poder establint una democràcia. Gracies a l’exportació de petroli, s’extenen els
seus ideals religiosos arreu del mon.

SISTEMES ELECTORALS I CULTURA POLÍTICA

Cultura política
No es saber de política, es un concepte molt més ampli. Es com ens relacionem nosaltres amb
el nostre sistema polític.

Primer imperava el model econòmic(anys 60) : quan actuem en política sempre ho fem de
forma racional, posant els pros i contres en una balança.

Una mica després sorgeix el model socioeconòmic: ens arriba un estímul (que pot ser l’opinió
d’algú), utilitzem un filtre social( depèn de la persona que ho ha dit, molts cops és la
socialització) condicionarà la decisió que prenem. És aquí on sorgeix el concepte de cultura
política.

 No equival al grau de coneixements sobre política

 És sempre un atribut col·lectiu, no individual
 No es immutable, sinó que canvia (encara que a llargs períodes). L’opinió pública si que
pot canviar d’un dia per l’altre.

La cultura política dona molta informació sobre els canvis que es poden fer a la població i que
la resistència no sigui extrema.

Mesurem la cultura política mitjançant enquestes.

Elements de cultura política en l’Estat Espanyol

Aquestes enquestes han estat clau per la transició democràtica després de la dictadura de
Franco.

 Legitimitat Què prefereix com a polític? Règim polític preferible?

 Valoració de les institucions Parlament, Partits polítics, mitjans de comunicació, la
banca, la Monarquia, la participació
 Ubicació ideològica Entre un 0 i un 10. Població a favor de l’Estat. Quan guanyen
partits de dretes la població es creu més de dretes.
 Sentiment nacional

Els espanyols son democràticament cínics; valorem molt la democràcia però no la practiquem.

Sistema electoral
Forma de convertir allò que vol la ciutadania per convertir la voluntat popular en un òrgan de
representació.
Elements d’un sistema electoral

Sufragi: dret a vot (hi ha edat mínima per votar). Les limitacions de sufragi son molt poques
últimament;

 Persones discapacitades amb tutor legal

 Condemnats amb certs tipus de pena( però nomes el dret passiu)

Campanya electoral: període previ a les eleccions en el que els partits polítics demanen el vot.

A Espanya son 15 dies de campanya.

Circumscripcions: unitats territorials per establir els escons. A Espanya son les províncies.

Plurinominals: hi ha més d’un nominat en joc.

Uninonimals:

Candidatura: n’hi ha tres tipus:

 Llista tancada i bloquejada: una única llista amb els noms dels diputats
 Llista tancada però no bloquejada: una única llista amb els noms, però tu pots decidir
l’ordre de diputats
 Llista oberta: permet triar diputats de partits diferents ( ex.Senat)

Barrera electoral (llindar electoral): es el mínim de vots que ha d’obtenir un partit (o diputats)
per entrar al poder d’una cambra. Es fa perquè no hi hagi fragmentació, perquè els partits més
petits quedin fora del poder. A Espanya és inservible. A Espanya es necessita un 3% sobre el
panorama polític.

Llei D’Hondt: formula matemàtica que ajuda a convertir els vots en escons

El nostre sistema electoral es tan desproporcionat en quant a representació perquè tenim

moltes circumscripcions.

Els vots blancs tenen impacte sobre els partits patits?Com la barrera electoral no té efecte, els
vots en blanc tampoc tenen efecte.