Codi 63

AUTOR José Mauro de Vasconcelos

TÍTOL La meva planta de taronja llima

DATA 16.10.2018
Programa 2018-2019

La història
Zezé és un nen carioca de cinc anys que viu al barri de gent
treballadora de Bangú. Amb aquesta edat intenta fer tot allò
que se suposa que han de fer els nens: jugar, anar a escola,
imaginar aventures... A casa seva és un nen trapella sempre
a la recerca de nous reptes, encara que això li faci rebre més
d’una esbroncada dels seus familiars. A l’escola, però, és un
nen aplicat que demostra una imaginació molt rica i que
compta amb l’estima de la seva professora. No en va, el nen
vol ser poeta quan sigui gran.

Però la imaginació sempre té un límit quan vius en una

família pobre i és que els somnis no sempre es poden fer
realitat. En aquests moments Zezé busca refugi en el seu
amic Minguinho, un arbre de taronja lima que escolta tots els
seus secrets i vivències. També compta amb l’amistat del
Dossier PLa 9

temut Portuguès, un home ric que posseeix un cotxe ben

bonic i que viu en un bon barri. Tot i tenir una presència que
atemoreix a tothom, en el fons només voldrà ajudar a Zezé a
superar els límits que la vida l’imposa.

El narrador
José Mauro de Vasconcelos (Brasil, 1920) com Zezé, el
nen protagonista de La meva planta de taronja llima, va
néixer al barri de Bangú, un barri de Rio de Janeiro de classe
treballadora on els seus pares, d’origen indi i portuguès,
intentaven tirar l’economia familiar endavant.
Malauradament, la precària economia familiar el va obligar a
anar a viure amb els seus tiets a Rio Grande del Norte.

Tot i arribar a estudiar dos cursos de medecina, la seva vida

laboral va ser prou diversa: d’entrenador de boxa a
recol·lector en una plantació de plàtans o cambrer. També va
gaudir d’una beca per estudiar a Espanya, tot i que, a la
setmana, va preferir dedicar-se a viatjar per Europa. Aquest
bagatge vital va forjar el seu caràcter i la seva primera obra,
Banana brava (1942), ja parlava de la difícil vida dels miners
en una consciència de classe que seguiria treballant en les
següents obres. Malauradament, el llibre no va tenir gaire
èxit, però Vasconcelos no va dubtar en seguir escrivint i va
anar desenvolupant la seva carrera paulatinament fins el
gran èxit que va suposar, l’any 1968, la publicació de La
meva planta taronja llima.
Codi 63 Això és un altre món!
Una de les imatges típiques de Brasil, a part de les platges i
el carnaval, són les favelas: zones de barraques
massificades on la gent lluita per sobreviure i que, moltes
vegades, controlen les xarxes criminals. Però que sigui una
vida dura, no vol dir que no tingui vida cultural.

I tenim un exemple espectacular en la Festa Literária das

UPPs (que podríem traduir com la Festa Literària de les
Perifèries) és un festival de literatura que cada any es
celebra en una favela diferent. I això vol dir que pot ser una
zona no “pacificada” (potser s’ha de fer servir escolta o no es
poden fer fotografies sense permís). Al llarg d’una setmana
s’apropa la literatura als habitants de les favelas una
programació cultural de qualitat gràcies a la presència
d’artistes de Brasil i de tot el món, no només centrades en la
literatura sinó també en el cinema o la música.

El que és interessant de la proposta, a més, és l’ús de la

paraula “perifèria” no només a nivell geogràfic, sinó també a
nivell social, referint-se a comunitats marginades de la
societat, ja sigui per motius econòmics, de gènere o racials.
En tot cas, un exemple de com la literatura (i la cultura) pot
arribar a tots els racons de la societat si algú s’ho proposa.
Dossier PLa 9

Lliçó d’estil
Cada any dediquem alguna de les lectures del club de
lectura als clàssics. Aquest curs potser era una més
complicat a l’intentar basar-nos en literatura més
contemporània, però al final hem pogut “rescatar” a José
Mauro de Vasconcelos:

“De repente ya no había más obscuridad en mis ojos. Mi

corazón de once años se agitó en el pecho atemorizado. —
Jesusito mío del corderito en los hombros, ¡ayú- dame! La
luz crecía cada vez más y, cuanto más lo hacía, el miedo
aumentaba hasta tal punto que, si hubiera querido gritar, no
lo habría conseguido. Todo el mundo dormía plácidamente.
Todos los cuartos cerrados respiraban el silencio. Me senté
en la cama con la espalda apoyada en la pared. Los ojos se
me abrían hasta casi salírseme de las órbitas. Quería rezar,
invocar a todos mis santos protectores, pero ni siquiera el
nombre de Nuestra Señora de Lourdes salía de mis labios.
Debía de ser el diablo, con el que tanto me amedrentaban,
pero, si hubiera sido él, la luz no habría sido del color de la
lámpara, sino de fuego y sangre, y habría habido, seguro,
olor a azufre. Ni siquiera habría podido pedir socorro al
hermano Feliciano, mi querido Fayolle. A esa hora, Fayolle
debía de estar en el tercer sueño, roncando con bondad y
paz, allí, en el colegio de los Maristas..”

Extret de: Vamos a calentar el sol (Libros del Asteroide, 2014). Traducció
de Carlos Manzano.