Anda di halaman 1dari 85

MODUL 1.

DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 1. El marc físic. La prehistòria recent egea

Els ulls de la història: “la cronologia”


• Civilització Minoica. 1950-1360 a. C. (Arthur Evans: Cnossos, 1900)
•Grècia Micènica. 1550-1200 a. C. (Heinrich Schliemann: Troia i Micenes 1870)
• Edat fosca 1200-800 a. C.
• 776 a. C. Primera Olimpíada.
• Grècia Arcaica (800-480 a. C.)
• 479 a. C. Final II Guerra Mèdica.
• Grècia Clàssica (480-338 a. C.)
• 338 a. C. Batalla de Queronea.
• Grècia Hel·lenística (338-146/30 a. C.) (Johan G. Droysen: 1836-1843)
. • Annexió a Roma: 272 a. C. (Tàrent, Itàlia) / 146 a. C. (Corint, Grècia) / 133 a. C.
(Pèrgam, Àsia) / 63 a. C. (Antioquia, Síria) / 30 a. C. (Egipte, Àfrica).

Els ulls de la història: “la geografia”, regions


• Geologia: un altiplà enfonsat en el mar: (Plató i les granotes; els que naveguen).
• 15.000 km. de costa, pocs llocs a més de 100 km. del mar. (el vent meltemi).
• Forta activitat sísmica i volcànica.
Els ulls de la història: “la geografia”, el relleu
• Del nivell del mar als 2.900 m (Mt. Olimp, 2.918). Neu a l’hivern.
• Clima mediterrani (excepte Tràcia, Macedònia i Èpir: continental: boscos)
• Rius curts i poques planes agràries: Tessàlia, Beòcia, Messènia, Jònia).
Dels darrers caçadors als primers agricultors
• El Mesolític, IX-VIII mil·lennis a. C.
• Transició d’una economia de recol·lecció a una de productora.
• El lloc més conegut la Cova de Franchthi (Argòlida, Peloponès).
• Amb una important varietat de recursos alimentaris, posseeix eines d’obsidiana de
l’illa de Melos (indici de la Primera navegació en l’Egeu).
• També disposa d’alguns dels enterraments més matiners de Grècia
El Neolític. L’agricultura
• Les primeres plantes domesticades procedeixen del Pròxim Orient Asiàtic.
• Increment demogràfic en cada etapa.
• A mesura que avança es poblen tots els racons, illes incloses.
• El neolític Egeu es trobà entre dos potents focus: Anatòlic i Balcànic.
• S’assenten les bases de la civilització protourbana.
• N. Antic: ordi, blat, mill, avena, pèsol, llentia, pistatxo i pruna.
• N. Mitjà: s’intensificà l’agricultura i s’afegí la vinya. Primers excedents.
• N. Recent/Final: s’incorporen l’ametller i la figuera.
El Neolític. La ramaderia
• En Frantchthi, en nivells del NA, ossos d’ovelles i cabres domèstiques, sense indicis
d’equivalents silvestres = introducció des d’Anatòlia.
• Gos i porc també haurien arribat ja domesticats des d’Anatòlia i en època molt antiga.
• Argissa Magula (Tessàlia) restes de bòvids domèstics tant antics com els de Çatal
Hüyüc (Anatòlia), sinó anteriors, c. 6500 a C.
• S’aprofità una mena de bisó local que vivia en les planes de Tessàlia i Macedònia
Les primers cases
Els primers agricultors vivien en coves o en aldees estables.
• Les aldees cercaven planes al·luvials a les ribes de rierols, llacs o del mar.
• Aviat prosperen en el nord de Grècia (a la plana de Tessàlia, ja en les primeres fases,
cada 5 km hi havia una aldea).
• Primeres cases ovals o rectangulars, fetes amb estaques de fusta unides amb canyís i
fang; primeres llars de foc en terra batuda.
El neolític antic. Hàbitat
• Primeres aglomeracions de certa importància.
• Nea Nikomedià (Macedònia): 2,4 ha = una aldea comparable a les contemporànies
d’Anatòlia.
• 100 habs. x hectàrea = aldees de 100 a 250 persones.
• Encara no hi ha un marcat sentit estratègic de control del territori.
• Cases amb tovots, algunes amb sòcol de pedra. A Nea Nikomedià poden ser espaioses,
de 11 x 8 m (uns 80 m2 ) = grup domèstic ampli. E
El neolític mitjà. Hàbitat, 1
. Important regionalització a Grècia.
• Estancament a Macedònia i apogeu a Tessàlia.
• Primers defenses: muralla en l’acròpolis en Sesklo; fossat en V ple d’aigua en Soufli
Magoula i Servia.
• Urbanisme. Sesklo: carrers estrets més o menys regulars i cases disperses refetes en
diverses ocasions.
• Otzaki Magoula i Tsangli: cases pegades, planificades prèviament.
El neolític mitjà. Hàbitat, 3
Acròpolis de Sesklo: un pati empedrat davant l’edifici principal i una planificació axial
dels edificis principals
. • Aparició de la planta rectangular tipus mègaron.
• Primeres teulades a dues aigües: demostrables per restes del sostre i per maquetes en
argila.
• Enlluïts interiors en les parets
El neolític recent/final. Hàbitat
La fi del Neolític mitjà comporta incendis (Sesklo, Tsangli, Servia...). Noves
poblacions?
• En conjunt, la població augmentà i amb més diversitat d’hàbitat.
• A Tessàlia, hereva de la fase anterior, es consolida el model del poblat amb muralles
que envolten l’acròpolis (Dímini), presidit per un imponent mègaron.
El Neolític. La tecnologia
Indústria tèxtil
• Empremtes de teixit en Sitagroi, (Macedònia) NA, els més antics d’Europa.
• Id. Kefale (illa de Ceos), ja del NF.
• Durant les darreres fases del NF apareixen torteres, fins i tot decorades en Sitagroi.
• A Cnossós (Creta) apareixen precedents dels pesos de teler. - Indústria lítica
• Es talla obsidiana i sílex.
• Grans fulles, també puntes d’arpons i fletxes.
• En pedra polida: maça, percutor, destral i elements estàtics: morters, molins.
Les xarxes d’intercanvi i societat neolítica
El camí terrestre era prioritari, de poblat a poblat.
• La ceràmica de Tessàlia abastava un ampli radi de regions veïnes.
• Melos exportava obsidiana, altres illes destaquen en el NF tot exportant pedres
volcàniques o marbre (idolets del NF).
• Les illes de Naxos i Paros tenien esmeril, abrasiu ideal per treballar les pedres dures.
• Els collars i anells fets amb petxines de l’Egeu (Spondylus) apareixen a Bulgària i
Romania; fins i tot a Bohèmia i Alemanya: les xarxes poblat a poblat eren potents!
El neolític. La cosmovisió
Apareixen figuracions modelades, amb predomini de les figuretes femenines, amb
insistència en els pits i els malucs.
• Peculiaritats: en Sesklo, durant el NF, una dona asseguda amb un nen en braços
(kourotrophos).
• En Larissa (Tessàlia), NF l’estàtua més gran: un home de 50 cm, assegut, amb una mà
sobre el genoll i l’altre que li sosté el cap.
• Són freqüents les figuretes que reprodueixen animals.
L’edat del bronze antic. Generalitats
• Les darreres fases neolítiques ja coneixen l’or, coure i plom.
• Calcolític: per molts autors seria un neolític amb ús artesanal d’alguns metalls, sense
canvis importants en les eines.
• L’autèntica edat del bronze antic (3200-2000/1900 a. C.) suposà un canvi en les eines
i l’armament, acompanyat de nous models productius i socials.
• Tradicionalment es considerava que el bronze venia del Pròxim Orient, però les
anàlisis d’isòtops de plom han confirmat la procedència dels Balcans.
• Amb el bronze antic apareix el primer centre protourbà d’Europa en Poliochini (illa de
Lemnos).
• Apareixen també experiments de complexitat social en el Continent, avortats.
• Les Cíclades es mostren molt actives en la fase final.
L’Egeu nord
• Illes de l’Egeu Nord poblades tardanament (finals IV mil·lenni a. C.) per pobladors
anatòlics, que portaren cases circulars.
• Durant el bronze antic aquestes illes s’integren en el món cultural egeu, també la costa
de Tròade (Troia I-III).
• Principals jaciments: Poliochni (Lemnos), Thermi (Lesbos) i Emporion (Quios).
• Poliochni ja era una petita ciutat quan Troia I no era més que un poblat fortificat.
• Tot això comporta obres col·lectives i artesans especialitzats, alimentats amb
excedents agrícoles que també servien pel comerç.
• Nova gama de vasos ceràmics, llisos: típic de l’Egeu nord: el depas amphikypellon
(copa fonda amb dues nanses paral·leles) i els vasos antropomorfs i/o zoomorfs.
Troia. Orígens
• Troia I (2950-2600 a. C.). Modest recinte emmurallat, mal conegut.
• Troia II (2600-2350 a. C.). Petita ciutadella emmurallada amb torres quadrades i
mègaron a l’interior. Es beneficia del comerç Nord Egeu.
• D’aquesta fase són els “Tresors de Priam”. Final amb incendi (incendi general també
de centres equivalents: Poliochni, Thermi, Emporion).
• Només es refà Troia. Troia III (2350-2200 a. C.), més modesta i abocada al món
agrícola.
L’hel·làdic antic, fases I-II
• L’edat del bronze al Continent s’anomena Hel·làdic.
• Es divideix en antic, mitjà i recent (el darrer = micènic). L’HA, al seu torn es divideix
en I, II i III.
• HA I (3200-2600 a. C.). Poc rellevant, evolucionà ràpidament en les costes egees, no
en l’interior o en les costes occidentals agrícoles.
• Mostren el període: Eutresis (Beocia) i Lerna (Argòlide).
• HA II (2600-2300 a. C.). Avenços ràpids en tecnologia: bronze abundós.
• La ceràmica: apareixen vasos fins que es difonen per totes les regions continentals,
amb noves formes: “salseres”, askoi, píxides, vasos amb dues grans nanses, escudelles.
L’hel·làdic antic, fase II
Es viu en aldees, a les costes s’observen tres factors:
a) increment dels intercanvis marítims i comerç especialitzat,
b) treballs col·lectius,
c) especialització artesanal.
• Nou model vivenda: cases rectangulars de dues habitacions, construïdes amb tovots
damunt una base de pedra. Les cases es disposaven parellades unes a les altres, formant
petits barris delimitats per estrets carrers.
• Molts llocs litorals tenen muralles,en el cas de Lerna (Argòlida) i Colona (illa
d’Egina) són autèntiques fortificacions.
• S’empren “segells” per gestionar la producció. L’hel·làdic antic, fase II M
La complexitat social de l’HA II
L’element més destacat es situa a finals del període i consisteix en llocs gestors de la
gestió dels excedents, embrió avortat d’una societat jerarquitzada, amb:
• Edificis complexos: amb passadissos laterals paral·lels a les parets exteriors i
possiblement segona planta (protopalau?, temple?: Tebes (Beòcia), “La Casa Blanca”
(Colona, Egina), “La Casa de les Teules” (Lerna, Argòlida), Akrovitika (Messènia).

La fi de l’Hel·làdic antic
• Aquests experiments no duren gaire i el seu final és produeix sovint per incendi, entre
2050 i 2000 a. C.
• Tradicionalment s’explicava per l’entrada en el sud de Grècia dels autèntics grec, els
aqueus.
• HA III (2100/2000-1900 a. C.). Etapa fosca, molts poblats no es tornen a reedificar.
• Alguns que són ocupats (Lerna fase IV) sembla que ho són per altres pobladors: (els
causants de la destrucció?). Sense les cases complexes com “la Casa de les Teules”, es
perden els segells.
• Apareixen noves formes ceràmiques: i es perden les salseres.
• La ceràmica és negra o marró, brunyida i amb predomini de les solucions llises, però
també hi ha una nova sèrie pintada amb senzills motius lineals mat sobre fons clar.
• La novetat és la introducció del torn de terrissaire.
Característiques del Ciclàdic antic
Illes al centre de l’Egeu, poblades durant el neolític, des de finals del V mil·lenni a. C.
• Poc terreny agrícola (menys que les Illes de l’Egeu Nord). Trobaren un marc ideal en
la intensificació comercial de l’edat del bronze antic.
• Les més antigues representacions de vaixells mediterranis són ciclàdiques: incisos en
ceràmica, maquetes de plom i gravats en roca
. • Aquests primers vaixells eren allargats, disposaven de rems i coneixien la quilla. No
hi ha evidències de veles, aquest element s’incorporà a finals del III mil·lenni aC, ja
amb la cultura minoica
El Ciclàdic antic. Urbanisme
Durant el CA I es coneixen pocs poblats i pocs ben excavats, moltes dades surten de
necròpolis. Són modestes: 10 a 30 tombes, totes en fosses i d’inhumació; els poblats
devien ser petits.
• Augment demogràfic en el CA II: majors cementiris i tombes amb enterraments
múltiples.
• Es coneixen algunes cases fetes en pedra unida amb fang, isolades, sense formar
barris.
• Encara major augment demogràfic en el CA III: centres protourbans: Phylakopi
(Melos), Aghia Irini (Ceos) i Paroikia (Paros). Els tres es convertiren durant el Ciclàdic
Mitjà en veritables ciutats portuàries i centres de comerç.
• Durant el CA III apareixen també centres fortificats en els cims d’algunes muntanyes,
veritables acròpolis: Kastri (Siros), Kynthos (Delos) o Panormos (Naxos).
El Ciclàdic antic. La cultura material
La ceràmica i metalls d’aquests centres connecten amb fortes influències del nord de
l’Egeu. • La vida d’aquests centres en altura fou breu i terminà bruscament.
• La ceràmica mostra el mateix avanç que la població:
• CA I la decoració incisa (en especial el vas píxide).
• CA II coexisteixen les ceràmiques incises amb noves ceràmiques pintades en fosc
sobre fons clar. Predominen els curvilinis.
• CA III encara de millor qualitat, predomini de la pintura.

MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 2. La formació de la civilització minoica: els primers palaus i l’escriptura lineal
A

Els mites: Zeus i Europa

• El déu grec principal, Zeus, fill de Cronos (deïtat que devorava als seus descendents
per por a que de grans li prenguessin el poder), de petit va ésser amagat en una cova del
Mt. Ida (Creta) i alletat per una cabra.
• Ja adult, Zeus es va transformar en un brau que travessava les ones i va raptar una
dona fenícia, a l’Àsia, (de nom Europa), deixant-la a la costa oriental de Creta. El rapte
d’Europa, Pompeia, 25-50 d. C. (Museu de Nàpols)
Minos, Pasifae i el Minotaure
• Fill de Zeus i Europa, una mortal, per tant un mortal semidiví, era Minos, mític rei de
Creta (primera menció de reialesa a l’Egeu).
• Una filla de Minos, Pasifae tenia una passió sobrenatural per un brau (símbol
constantment relacionat amb Creta).
• Va convèncer un expert artesà, Dèdal, per a que aquest li construís un enginy en
forma de vaca amb el que va poder relacionar-se.
• D’aquí sorgí un monstre: el Minotaure, meitat home i meitat brau, de cruels costums.
Teseu, l’heroi “civilitzador
El Laberint
• Minos tenia fama d’administrar la justícia en pau i el rar privilegi de parlar amb el
mateix Zeus, records d’una ordenada civilització. En la Odissea, quan Odisseu (Ulisses)
baixa als inferns, troba Minos regnant entre els difunts.
• Minos, en tenir notícia de l’aberració, va ordenar construir el Laberint per tancar el
Minotaure (el record d’un palau, amb corredors i centenars d’habitacions pot ésser
perfectament el d’un laberint).
• Altres estudiosos sostenen l’etimologia religiosa: laberint derivaria de labris, la doble
destral minoica. Moneda de Cnossos, deïtat femenina i laberint (Període hel·lenístic)
Labris votiva (Minoica). Cova d’Ida,
Creta Atenes, Minos i la talassocràcia
• Tot això ho sabia un grec culte d’època clàssica. Allò que ignorava era que la
civilització minoica havia estat ben diferent de la seva.
• En la seva percepció: igual que Atenes exercia una talassocràcia (de talassa, mar, i
cràcia, manar, un imperialisme marítim), suposava que Creta ho havia fet abans,
afirmació que encara es troba en llibres de text escolars.
• Fruit d’aquesta concepció era atribuir a Creta una terrible pràctica: el Minotaure
exigia periòdicament un cruel tribut de nois i noies que mai més tornaven.
• A la fi Teseu, fill d’Egeu, heroi atenès, es va oferir per anar en un vaixell amb veles
negres i acabar amb el monstre, cosa que aconseguí amb la complicitat d’Ariadna, filla
de Minos, i el seu proverbial fil per sortir del Laberint.
Mites relacionats amb Creta
• Aquest mite no és gens ingenu: atribueix a Creta allò que no és per destacar el paper
civilitzador d’Atenes; és una clara manipulació històrica
. • Teseu abandona Ariadna en l’illa de Naxos, on mor, i qui baixa a rescatar-la dels
inferns, és el déu Dionís.
• Tornat a Atenes, Teseu no es va recordar de canviar les veles per blanques, per això el
seu pare Egeu es va desesperar creient que el vaixell tornava sense el fill, llançant-se des
del punt més avançat de l’acròpolis, on més tard es va construir en el Temple d’Atena
Niké. Atena desperta Teseu mentre Hipnos adorm Ariadna. D’un lècit atenès de figures
roges, c. 460 a. C.
Recerca arqueològica i definició de la civilització minoica, 1
• Creta reunia elements per atreure la recerca, només la malaltia va impedir a
Schliemann anar a excavar, després de les espectaculars troballes a Troia (1870),
Micenes (1874-76) i Orcomen (1880).
• Aquest paper estava reservat al britànic sir Arthur Evans (1851- 1941), i per una
casualitat.
• A diferència de Schliemann, Evans era un home amb formació universitària. En el
mercat d’antiguitats d’Atenes observà uns segells amb una escriptura mai vista, les
pistes apuntaven a Creta i decidí anar a excavar enllà per resoldre aquesta escriptura.
• Els treballs a Cnossos, però es van demorar fins l’any 1900; en aquell moment es
produïa el traspàs de l’illa de mans de l’Imperi otomà a la jove República hel·lènica.
Aviat Evans va trobar una civilització original, que va batejar com a minoica.
• La paradoxa es que abandonà per complet els estudis del textos que li havien portat
enllà.
Recerca arqueològica i definició de la civilització minoica, 2
• Els mètodes d’Evans avui serien discutibles: excavava i restaurava alhora, en els seus
diaris no sempre coincideixen alguns detalls amb el que veiem.
• Sovint s’observa una influència Belle époque del moment: la pintura mural d’una
dona va ésser batejada com le Parisienne, tothom convenia en observar la modernitat de
la vestimenta en relació amb la moda... del moment!...
• I Creta es va posar de moda; de seguida arqueòlegs italians excavaren en el palau de
Festos, els francesos en el de Mallia (continuen avui) i Evans i els anglesos en Cnossos.
• Les excavacions gregues aportaren el palau de Kato Zakro en la dècada de 1960 del
segle passat. La Parisienne, Cnossos i moda 1900 Els treballs d’Evans a Cnossos (1900-
1932) Evans pintat per William Richmon entre objectes trobats a Cnossos, c. 1907
Evans al centre, entre els seus treballadors (foto Ashmolean Museum, Oxford).
Cronologia bàsica de l’edat del bronze a l’Egeu CICLÀDIC (Illes Cíclades)
MINOIC (Creta) HEL·LÀDIC (Grècia Cont.) ANTIC 2800-2000 a.C 3000-2100 a.C
3000-2000 a.C MITJÀ 2000-1600 a.C Erupció de Thera 2100-1450 a.C Primers Palaus:
1900-1700 a.C. Segons Palaus: 1700-1450 a.C. 2000-1600 a.C Tombes dels Cercles B i
A de Micenes RECENT 1600-1200 a.C 1450-1200 a.C absorció micènica i Tercer Palau
Cnos 1600-1200 a.C cultura micènica
Com obtenim les datacions?
a) per correlació amb la presència d’objectes egeus a Egipte / o importacions egípcies a
Creta;
b) per la tipologia ceràmica;
c) per les dades de C14 calibrades, que suggereixen sovint cronologies més antigues
per a aquestes fases. Primers palaus
• MM I A 2100-1900
• MM I B 1900-1800 Tresor de Tôd (1936, Temple de Montu, Tebes, amb segells
d’Amenemhat II (1898-1866 a. C.).
• MM II 1800-1700 Segons palaus
• MM III 1700-1600
• MR I A 1600-1500
• MR I B 1500-1450
Geografia de Creta
• Creta és una illa rectangular, de més de 250 km en sentit est-oest, que rarament passa
dels 50 km en direcció nord-sud.
• Es tremendament muntanyosa. Tres subunitats formen l’illa:
• el sector occidental, és el més muntanyós, amb els Monts Blancs, poc apte per
l’agricultura és terra de cabres;
• el sector central també té muntanyes, com el mític Mt. Ida, però permet una plana
fèrtil al sud, la Messarà i un terreny en pendent també agrícola al nord, on es situava
l’antiga Cnossos i no lluny la moderna capital de l’illa (gr. Heraklion, cat. Candia);
• el sector oriental no té grans muntanyes, però es ondulat, esdevé de mitjà potencial
agrícola.
Creta. El relleu Creta Prepalacial (Minoic Antic), 1
• Durant el Neolític s’havia habitat en coves i també en cabanes (ex. sota el mateix
palau de Cnossós).
• A inicis de l’edat del bronze (MA I) es passa a habitar en llocs de difícil accés, fàcils
de defensar.
• També apareixen les primeres cases quadrangulars, ex. a Mochlos.
• Durant el MA II les vivendes són de pedra i fang, amb coberta plana feta amb
brancatge i fang. Jaciments com Mirtos i Vasiliki, que perduraren fins a inicis dels
palaus, mostren un primer urbanisme.
• Problema en Creta: El MA III està definit per un tipus ceràmic que només es
documenta en Creta central (gairebé en la zona de Cnossos), és el prepalacial, que és
millor associar-lo: MA III - MM I. Mirtos, una aldea prepalacial del MA II
• La ceràmica experimenta gran evolució, en formes i tècniques.
• MA I hi ha ceràmiques d’arrel neolítica, que conviuen amb noves decoracions
pintades en vermell o blanc.
• MA II diversitat tipològica i innovacions en la decoració: - Estil Kumasa: traços
paral·lels o entrecreuats pintats. - Estil Vasiliki: decoració flamejada en una cuidada
cocció.
• MA III: ceràmica fosca amb pintura blanca precedent de (Camarés = Primers Palaus).
Els motius són geomètrics, senzills.
• Novetat en l’Egeu: aparició de vasos en pedra buidada (clorita o esquist): píxides,
sovint decorades amb espirals. Apareixen en el MA II. Evolucionen i milloren fins a les
formes palacials.
• El bronze és poc destacat en el MA I, però en el MA II hi ha gran varietat: punyals,
llances, destrals, fletxes, serres, pinces personals.
• Es documenta la tècnica de la cera perduda: figuretes de bronze.
Creta Prepalacial (Minoic Antic), 3
Creta no va patir destruccions durant el MA, continuïtat fins a l’eclosió dels palaus a
inicis del Minoic Mitjà.
• Primeres figuretes en fang, pedra, petxina o ivori (importat). No es va emprar el
marbre, a diferència de les Cíclades.
• Les tècniques d’enlluït de parets i les primers pintures murals apareixen amb el MA II
(eclosió en el període palacial).
• En el MA II apareixen segells personals plans gravats, amb motius pictòrics
geomètrics, anteriors a l’escriptura.
• El món funerari: sepultures múltiples en coves o abrics en el centre i est de l’illa, però
al sud, en la plana de Mesarà apareixen complexes estructures megalítiques (úniques en
l’Egeu). Tombes de Mesarà
• Estructures circulars amb diàmetres interiors dels 4 als 13 m, amb entrada orientada a
l’est. Eren col·lectives.
• També durant el MA II apareixen els primers enterraments en larnax (caixes) o en
cistes.
Orígens de les ceràmiques dels primers palaus
• MA II. Ceràmiques modelades a mà. Apareix l’estil Vasiliki, amb formes de becs alts
i decoració de taques de flames.
• MA III. Només a l’est de Creta: apareix una ceràmica fosca amb lí- nies i espirals en
pintura blanca, antecessora de Camares.
• MM IA. Es defineix l’estil Camares: ceràmiques de fons negre, marró fosc o blavós
fosc i pintura blanca, vermella, groga o taronja. Apareixen els Primers Palaus.
• MM IB. Canvi fonamental, incorpora el torn de terrisser
Les ceràmiques dels primers palaus, .
MM II. també incorpora animals en les decoracions i elements en relleu derivats dels
vasos metàl·lics.
Les ceràmiques dels primers palaus, 3
• MM III. Període tardà de la ceràmica Camares, correspon a la reconstrucció dels
Palaus (inici dels Segons Palaus). • La temàtica és vegetal però d’estil estampat; perd
colors i anuncia la fi de l’estil.
Els “palaus” de Creta
• L’illa va disposar de fins a 4/5 edificis directius político-religiosos, tradicionalment
anomenats “palaus”.
• En el sector occidental: La Canea, l’únic no excavat per coincidir amb una població
moderna al damunt; en la Messarà estava el de Festos, a la plana nord es repartien
Cnossos i Mallia; finalment en l’extrem oriental de l’illa hi havia el de Kato Zakro.
• La civilització minoica no eren només palaus, hi havia tota una jerarquia entre els
diferents assentaments, bàsica per entendre la seva societat: petites ciutats comarcals,
aldees, santuaris i fortins.
• Gurnia i Paleocastre mereixen el qualificatiu de ciutats, igual que Cnossos o Mallia,
però a diferència d’aquestes no disposen de palaus i probablement formaven part
d’estats més amplis.
• Per contra, en el sud, Hagia Triada és un petit recinte palacial sense ciutat, creat per a
residència temporal d’un príncep o del mateix monarca de Festos.

Canvis en el poblament i aparició dels palaus. El món minoic és autòcton


• A principis del MM té lloc un important creixement demogràfic: - Els assentaments
antics es fan més grans, - Apareixen nous assentaments,
• En l’altiplà de Lasizi (Mallia) s’abandonen els poblets al cim de muntanyes i es creen
d’altres de nous en pendents properes a les zones fèrtils.
• Al voltant de Cnossos també es multipliquen els assentaments rurals, ja presents en el
MAII-III.
• Apareixen veritables ciutats, per primera vegada a Grècia, amb dimensions ja
properes al màxim del MRI.

Primers i segons palaus


• Des de la primera fase funcionen tots els palaus que coneixem.
• Al voltant del 1700 a. C. uns forts terratrèmols sacsejaren l’illa i els destruïren, però es
tornaren a reconstruir al seu damunt, per la qual cosa se sap poc de la fase antiga.
• No obstant, sembla que els palaus eren aproximadament iguals en les dues fases; en
Festos és on millor es coneix la reconstrucció.
• L’explicació històrica apunta a la fragmentació de l’illa en cinc o més estats durant els
Primers Palaus. No obstant, hi ha autors que no estan d’acord amb aquesta possibilitat
per un fet: els palaus són extraordinàriament semblants entre ells, tots tenen la mateixa
disposició, com si els hagués dissenyat un únic poder.
• La situació de divisió continuaria en els Segons Palaus, però, per alguna raó, Cnossos
sembla reforçar la seva preeminència com a capitalitat directa de l’illa.

La base de la riquesa
• Si descartem una talassocràcia o imperialisme marítim cretenc que porti recursos de
l’exterior,
• La base de la riquesa dels palaus provenia bàsicament de la producció agropecuària
local i de la tributació/prestació de serveis obligatoris dels inferiors.
• Amb els excedents s’alimentaven artesans i classes dirigents.

Relacions exteriors de Creta


• Creta mantenia avançades comercials a l’Egeu en les illes de: Citera, Ceos i Rodes,
tres direccions bàsiques.
• Creta explotà la seva posició d’intermediària entre les primeres matèries d’un
Occident encara no urbà i els estats orientals.
• A Orient, els cretencs possiblement siguin: - els Chaptor bíblics. Ceràmiques
minoiques apareixen a Líban i Síria (Beirut, Biblos, Ugarit, Qatna). Pintura d’estil
minoic trobada en Àvaris (Delta del Nil). Segon Període Intermedi - els Kaptara de la
documentació de Mari (Mesopotàmia). Alguns segells cilindres de la Dinastia I de
Babilònia han aparegut a Creta. - els Keftiu de la Documentació egípcia. La ceràmica
d’estil camares s’ha trobat a llocs tan interiors com Kahun i Abidos durant l’Imperi
Mitjà avançat i el Segon Període Intermedi.

Escriptura. El polèmic disc de Festos


• Descobert per un arqueòleg italià en 1908 a Festos, en l’informe no queda clar a quin
nivell pertany.
• Consta d’un rar sistema de símbols fets amb punxó, les paraules apareixen separades i
disposades en espiral.
• Hi ha 30 paraules en la cara A i 31 en la B.
• No s’ha traduït, no té res a veure amb les escriptures normals de Creta. • S’ha suggerit
una procedència de l’Egeu Nord...¿?
• També s’ha suggerit, amb forts arguments que sigui una falsificació (tesi d’Eisenberg).
Les escriptures a Creta
• Jeroglífica (?-1650 aC). Primers Palaus. Llengua autòctona escrita en un sil·labari
pensat per marcar en fang (incisions).
• Lineal A (1800-1450 aC). Segons Palaus. Possiblement la mateixa llengua autòctona
escrita en un sistema pensat per dibuixar amb tinta.
• Lineal B (1450-1200 aC). Grec arcaic portat pels conqueridors micènics del Continent.
Sistema deutor de l’anterior.
• Les tres empren numerals decimals: 1= I; 10 = -; 100 = O; 1.000 = ☼.

Jeroglífic
• Nom erroni (d’Evans), però còmode. És un sil·labari.
• Creada a Creta a finals del III millenni, els principals testimonis, són dels segles
XVIII-XVII aC.
• En segells perdura fins al segle XV aC.
• El sistema té 96 signes, però 20 són conflictius (1 vegada).
• No apareix en la part occidental de Creta.
• Hi ha uns 350 documents, un total de 3.000 signes.
• El més llarg, la barra d’argila: Cnoso#049, conté 47 signes.
Lineal A
Nom també inventat per Evans.
• També creat a Creta, a finals del III mil·lenni, el testimoni més antic que tenim és del
segle XIX aC.
• Va estar en ús fins al segle XIV aC.
• El sistema té 97 signes, els habituals són poc més de 70.
• Apareix en tota l’illa.
• Hi ha uns 1.500 documents, un total de 8.000 signes.
• El document més llarg: la tauleta HT 122, amb 107 signes.
Lineal A. Característiques
• Llengua i escriptura no són el mateix, l’escriptura ja es coneix.
• La llengua encara per entendre.
• Absència de línies de pautat.
• El sistema és sil·làbic.
• Finalitat comptable: per això disposa de signes de reforç (ideogrames) i numerals.
Lineal A. Exemple de lectura, 1
• 1ª línia encapçalament, potser un topònim.
• 2ª línia. Signe idèntic a l’ideograma del vi en Lineal B. Després un signe isolat per
punts: verb?
• La resta: llista de sis paraules amb numerals.
• Els numerals són 5½, 56, 27½, 17½, 19 i 5.
• Dos signes més i una xifra: 130½.
• Resulta ésser el total de les xifres anteriors, la paraula de les dues xifres haria d’ésser
“total”.
Lineal A. Exemple de lectura, 2
Llista similar a l’anterior, però ara es comptabilitzen homes, deduït per l’ideograma.
• Set entrades (llocs o grups): 12, 12, 6, 24, 5, 3 i 4. De nou el total: 66, quadra
. • De nou la paraula “total”, indica la coherència del sistema comptable.
MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA
PÓLIS 3. Les Cíclades durant el Bronze Mitjà. La comunitat de Thera i l’erupció de
l’illa

L’apogeu del Ciclàdic Mitjà, 2000-1550 a. C.


• El caràcter mercantil de les Illes amb centres urbans a: - fases IV-V d’Aghia Irini
(Keos). Grup Nord, afinitats amb l’Egeu nordest; - Paroikia (Paros). Grup Central,
caràcter més ciclàdic. - segona ciutat de Filakopi (Melos). Grup sud, major influència
minoica.
• Absència del centralisme rígid d’un Estat palacial i d’escriptura (el Ciclàdic pertany a
la Protohistòria).
• Adaptació: infiltració progressiva de modes i influències minoiques en les ciutats
portuàries ciclàdiques; no fou una colonització directa.
• Adaptacions en funció de les necessitats i dels gustos locals.
La cultura material del CM
• Bronze autèntic (coure amb estany).
• Desaparició de les figuretes de marbre.
• Cultura quelcom més homogènia (però amb particularismes insulars).
• Importacions minoiques.
• Continuïtats del CA III: - Contenidors decorats (1) i vasos tipus ànec (3).
• Noves ceràmiques: - Gerra amb bec i mugrons (5). - Bol amb nansa (6). - Ceràmiques
afins a les minees (hel·làdic): copa amb peu (4). - Bol amb carena alta de finals CM (2).
- A inicis CR ceràmiques policromes.

Aghia Irini (Keos) La influència minoica durant els Segons Palaus (inicis Bronze
Recent)
• Casas rectangulars amb eixos axials i columnes.
• Figuretes femenines d’influència minoica.

Thera i la fi del Món Minoic, 1


• Una nit d’estiu de 1926, a Creta, un terratrèmol va impressionar profundament un
Evans ja gran.
• La idea d’un afebliment de la cultura minoica per causes naturals, seguida d’una
invasió des del continent europeu, ja micènic, planejava com la primera explicació
construïda sobre la seva fi.
• No tardà en sorgir una explicació “catastrofista”.
• En 1939 un jove arqueòleg grec, Spyridon Marinatos (1901-1974), reparà en les dades
geològiques de la brutal explosió volcànica de l’antiga illa de Thera (actual Santorini) i
la relacionà amb el final de Creta.
• Dita explosió havia provocat la desaparició de gran part de l’illa de Thera, amb el
conseqüent tsunami i pluja de cendres a l’Egeu.

Thera i la fi del Món Minoic, 2


• Aleshores pesava el record de l’explosió, en 1883, del Krakatoa (Indonèsia).
• Tsunamis recents: a finals del 2004 a Indonèsia; febrer 2011 a Japó.
• L’explosió volcànica de Thera havia estat major, probablement la més gran des de
l’edat del bronze fins als nostres dies.
• Per comprovar la hipòtesi calia excavar a Thera, aspecte ajornat per la Segona Guerra
Mundial i la posterior postguerra.
• Marinatos tingué que esperar a finals dels anys 1960 per excavar en Akrotiri, en el
sud de l’illa, aviat batejada com la “Pompeia de l’Egeu”.

Les excavacions a Thera


• Les primeres excavacions en 1969 obligaren a realitzar túnels sota la capa de pedra
volcànica.

Thera (avui Santorini)


• Tres jaciments (Ia, Therassia i Akrotiri), només excavat el darrer.
• Aspecte actual de l’illa molt diferent a l’edat del bronze: els defensors de la tesi
catastrofista suposen una gran població al centre, totalment perduda; però cap illa ha
donat indicis d’un palau tipus minoic, possiblement per la manca de mida.

Datació de l’explosió
• La primera datació de l’erupció es va determinar als anys 70’ per estils ceràmics
correlacionats amb objectes egipcis ben datats: 1450-1380 a. C.
• Aviat fou corregida per la datació absoluta, que indicava el segle XVII aC. - C14 cal.
donava 1710-1570 ANE; - la dendrocronologia concretava 1648-1626 a. C.; - les
cendres atrapades en les barbes (capes de gel) de les geleres de Grenlàndia apunten a
1644 +/- 20 ANE, molt afí a l’anterior.
• Posició actual: entre 1640-1620 a. C., segons noves calibracions
• Conclusió: o es modificaven totes les cronologies ceràmiques o, s’admetia que el final
dels minoics a causa del volcà potser no era correcta.

Objeccions a la tesi catastrofista


• El tsunami difícilment hauria anat més enllà dels ports cretencs. Molts jaciments
cretencs es troben a suficient alçada.
• A Thera no es van localitzar morts com a Pompeia, van tenir temps de fugir de l’illa
(no sabem si els va afectar en el mar).
• Un greu problema fou la pluja de cendres posterior; una sobtada acumulació de
cendres pot provocar la pèrdua de la collita i la fam.
• Els estudis geològics indiquen que en el moment de l’explosió el vent bufava en
direcció sudest, això vol dir que gran part de les cendres van caure en el mar; una capa
de 10 cm, preocupant, va cobrir el Dodecanès, Rodes i l’extrem SW de la costa asiàtica,
llocs on sí devia d’ocasionar problemes momentanis
• A Creta tot just va ésser notable a l’extrem més oriental, només 1 cm cobriria la part
central, és a dir, inofensiva.

El jaciment d’Akrotiri
• Absència de palau.
• Comunitat ciclàdica amb urbanisme no del tot definit.
• Grups de vivendes complexes, no exclusives de Thera, amb una complexa
denominació: - les “Houses”: Ladies, West... - els sectors: Alpha, Beta, Gamma,
Delta.... - les “Xestes” (1, 2, 3,...) • Possibilitat d’alguna casa-santuari.
• Avui protegit amb una gran coberta.
• Les pintures originals es troben al Museu Nacional d’Atenes

Arquitectura, 1
• Cases amb llum des de l’exterior, facilitada per amples places i carrers.
• La combinació de parament de pedra amb fusta, lluny de semblar primitiva era una
intel·ligent adaptació a un entorn sísmic, també la trobem a Creta..

Arquitectura, 2
• Edifici Delta. L’escala es va doblegar per la força del terratrèmol, però portava a una
segona planta.
• Moltes cases tenien una planta superior.

Arquitectura, 3
• Edifici Beta, habitació superior
• Les rajoles de pedra de la segona planta es mostren trencades pel terratrèmol.
• El sòl de pedra s’ha ensorrat.
• L’ús de rajoles de pedra en el segon pis és testimoni de les habilitats dels antics
constructors de Thera.

Distribució: hàbitat i culte


• Les cases complexes es disposen al voltant de patis i escales
• La Casa Oest. • Cases amb carreus en les parets contenen espais d’hàbitat, però
reserven sectors per a activitats cultuals, decorades amb pintures (“frescos”).
• La Xeste 3

L’habitació 3 de la Xeste 3
• Es tracta d’un acurat espai, on arquitectura i pintura formen un tot concebut en funció
d’un simbolisme d’iniciació femenina, com indiquen les dues vistes.
• En el centre una al·legoria de la divinitat, entre servidors humans, animals o ficticis, i
escenes de les collidores de safrà.

Formes de vida, 1
• Interior d’una cambra de l’Edifici Oest.
• Els vasos amb tres peus (ti-ri-pos en Lineal B) es trobaren caiguts en el soterrani del
que havia estat un magatzem.

Formes de vida, 2
• Habitació 1, Edifici Beta: recipients d’emmagatzematge per a una gran quantitat de
líquids i productes alimentaris.
• Aquest petit espai serveix a la sala adjacent, on es van trobar les pintures dels “nois de
la Boxa” i “Els Antílops”.

Formes de vida, 3
• Habitació 1, Edifici Beta,
• Aquesta zona de magatzem presentava vasos de gran varietat de mides utilitzats tant
per a cuinar com per a servir.
• Ceràmiques d’estil ciclàdic amb influències del MR I A.

Formes de vida, 4
• Sala 3, Xeste 3, altra àrea de magatzem.
• Els gots exquisidament decorats il·lustren el millor de la decoració ceràmica de Thera.

Formes de vida, 5
• Els grans atuells d’emmagatzematge indiquen una redistribució dels excedents
centralitzada.
• Els terrissaires van marcar l’exterior dels vasos imatges estilitzades de blat i altres per
indicar el contingut quan es trobaven tancats.

Treballs de restauració
• Xeste 3. Pintures de “Les joves recol·lectores de Safrà”.
• Els especialistes en restauració utilitzaren cola i una solució d’acetona per adherir
suaument una gasa fina en la part posterior de la pintura, evitant així la desintegració
durant el transport.

La temàtica pictòrica
• Relació evident amb el món minoic: grans quadres juntament amb escenes miniatura
organitzades en panells i emmarcats per motius geomètrics.
• Representació del món vegetal i animal.
• Escenes de caràcter narratiu (escena naval de la Casa Oest). • Escenes de caràcter
religiós (les noies recol·lectores de la Xeste 3) o la sacerdotessa de l’encenser.

Pintures murals, 1
Casa de les Dones. El fresc representa la primavera en el seu esplendor i inclou el detall
de les orenetes revoltant.

Pintures murals, 2
• Hi ha una inspiració en la flora egea, encara visible.
• Els narcisos de mar combinats amb sanefes són una solució.

Pintures murals, 3
• Els elements mobles són menys presents, però en trobem alguns a la Casa Oest.

Pintures murals, 4
Casa de les dones. Fresc de Les Adorants
• Els anomenem frescos, però la tècnica no era així: no es mantenia la humitat de
l’estuc fins al final i la pintura no impregnava suficientment.
• Pigments minerals: ocre, òxid de coure (malaquita i atzurita), limonita.
• Tal com han arribat a nosaltres no correspon amb l’original, p.e. el verd

Pintures murals, 5
Les dones juguen un paper iconogràfic destacat en aquest art filtrat.
• Apareixen vestides o lluint els pits, però engalanades, indicat una posició social
elevada.

Pintures murals, 6
Xeste 3. “La collita del safrà” és una de les escenes més aconseguides: dues jovenetes,
engalanades, recullen les flors tot conversant.

intures murals, 7
• En canvi, trobem uns nois i nens despullats –amb la pell fosca– d’enigmàtic significat,
però pels objectes que porten són servents (cultuals?)

intures murals, 7
• En canvi, trobem uns nois i nens despullats –amb la pell fosca– d’enigmàtic significat,
però pels objectes que porten són servents (cultuals?)

Pintures murals, 9
• Edifici Beta. “Junta, sota una sanefa comuna, dues escenes ben diferents: “Els Nens de
la boxa” i “ Els Antílops”.
• L’únic petit objecte d’or trobat a Thera: resulta ser un antílop.

Akrotiri. Pintures murals, 10


• Edifici Beta. Els micos afegeixen un valor exòtic.

Pintures murals, 11
• La Casa Oest mostra la convergència visual i iconogràfica vers un punt de culte: les
ofrenes s’encaminen a un lloc, que també narra una escena real o mítica en lloc de les
sanefes.
• Contenia, entre altres, les pintures murals de la “jove sacerdotessa”, els “pescadors” i
el “Fris de la miniatura”.

Pintures murals, 12
• Casa Oest. Riu amb animals reals i fantàstics. Pintura de sanefa

Pintures murals, 13
• Casa oest. Els pescadors no treballen, ofereixen el seu producte, igual que la jove
sacerdotessa ofereix quelcom entre les mans

Pintures murals, 14
• Casa Oest. Flors i detalls de la jove sacerdotessa.

Pintures murals, 15
• Casa Oest. Altre exemple de sanefa la processó en barca entre dos ports (total i
ampliació del sector central).

Akrotiri. Els vaixells


• Reconstrucció ideal d’un vaixell de Thera a partir del fresc de la Casa Oest. Un
vaixell còncau, antecessor d’una pentecontera, amb un pal central i un motiu decoratiu
contrapès a la popa.

Pintures murals, 16
• Casa Oest. Detall dels edificis del port amb espectadors.

Pintures murals, 17
• Casa Oest. - La reunió espai ha estat batejada com “Assemblea al Capitoli” ¿? - Hi ha
també uns nàufrags o morts d’una batalla. - I guerrers armats amb grans escuts de pell,
llances i cascos d’ullals de senglar.

Les Cíclades en el pas de l’edat del Bronze Mitjà al Recent (1650-1450 a.C.)
• Aparició de pintures murals – Els peixos voladors de Filakopi. – El cicle de pintures
de Thera.
• Totes les pintures tenen acabats diferents a les minoiques – Tècnica no tan acurada. –
Major varietat temàtica. – El detall passa davant l’estereotip.
• A les Cíclades, (com després a Micenes), les pintures no apareixen exclusivament en
l’arquitectura palacial = demanda diferent.

Tera i la qüestió de l’Atlàntida, 1


• Actualment s’apunta la integració de Creta dins de la koiné cultural micènica, una
mena d’absorció, per conquesta, amb continuïtat d’elements culturals insulars.
• El palau de Cnossós coneix l’escriptura Lineal B, aportada pel Continent.
• Una darrera qüestió. Fou Thera l’Atlàntida?
• Per respondre aquesta pregunta primer cal indagar que sabem de l’Atlàntida, en
realitat ben poca cosa.
• Mai un tema ha donat tanta literatura amb només tres breus cites d’un únic autor, que
resulta ésser Plató, una en Timeu (24-25) i dues vegades en Críties (108-109 i 112-121).

Tera i la qüestió de l’Atlàntida, 2


• Plató (segle IV a. C.) explica que Soló (aristòcrata atenès del segle VI a. C. que en
època de Plató era el model aristocràtic), havia anat a Egipte.
• A Soló li havien explicat en Egipte que feia 9.600 anys, un gran territori, com Europa
i Àfrica juntes, format per anelles de terra i canals, més enllà de les Columnes
d’Heracles (Gibraltar?), era regit per reis justos i vivia en harmonia.
• Però es propagà la injustícia i Zeus, cansat, decidí destruir aquell país.
• Si es descompta una cronologia i una superfície exagerades en el mite, alguns
elements poden tenir ressò amb Thera: la percepció des d’Egipte d’un cataclisme brutal,
un rei just (Minos) i una formació en anells podia recordar l’Egeu.

Context de la cita de Plató –


No és un fragment històric, ni una crònica.
- Ni Plató ni el seu públic sabien ja que era això de l’Atlàntida.
- Al filòsof només l’interessava una cosa: li preocupava la decadència de la seva ciutat,
Atenes, en el segle IV a. C., fet que atribuïa a la propagació de la injustícia, com havia
acabat la mítica atlàntida.
- De continuar així a la pólis democràtica atenesa patiria un càstig diví, com ja va
passar a l’Atlàntida.
- Plató buscava desesperadament qualsevol record, per estrany que fos, en una
associació d’idees en una direcció, s’ha de tenir present.

El docudrama Atlantis (La Atlántida, el fin de un mundo, 2011, BBC) tràiler 1:36
Producte divulgador modern, ens anuncia
• La primera gran civilizació europea (1600 a. C.) Minoics (+ ciclàdics + elements
taurins hispans?).
• El major desastre del Món Antic.
• Una Història real (¿?).
• La fi d’un món.
• Inici d’una llegenda
. • La major llegenda de tots els temps =
• perpetua la teoria que era l’Atlàntida.
• Conclusió: es ben pobre, recordar els minoics (i els ciclàdics per un ambiguo mite)

MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 4. El Continent durant el Bronze Mitjà. La formació de la civilització micènica i
l’escriptura Lineal B
Hel·làdic mitjà, 1
• A Creta el Minoic Mitjà significa profundes transformacions socials i econòmiques
(urbanització, aparició del sistema palacial amb escriptura); tot sense cap ruptura
violenta.
• Fora de Creta s’observen altres ritmes durant quatre o cinc segles, amb
transformacions socioeconòmiques menys intenses.
• En el Continent l’Hel·làdic Mitjà comença marcat per destruccions, tradicionalment
vinculades a l’arribada dels indoeuropeus (els aqueus o grecs en sentit estricte).
• En aquest moment l’espai egeu es fracciona culturalment en un mínim de sis àrees:
“l’avançada” Creta, les Cíclades, les costes asiàtiques i illes properes, la Grècia
Septentrional, la Grècia Central i la Grècia meridional.
• A les dues darreres (Grècia central i meridional) el canvi més visible és l’aparició de
la ceràmica mínia, llisa i modelada a torn.
• La historiografia tradicional donava per bo el mite de l’arribada dels aqueus o grecs,
que es feia coincidir amb la propagació d’aquesta ceràmica; però és difícil justificar una
associació unidireccional.

Hel·làdic mitjà, 2
• Comparat amb l’HA, l’HM s’ha considerat una etapa d’estancament cultural i
d’endarreriment: poblats petits i amb poc sentit d’urbanisme, dotats de cases senzilles,
ceràmiques discretes..., en definitiva, la plasmació d’unes estructures socials simples.
• Avui dia s’agrupa l’HAIII (2300-2000 a. C., moment de destruccions) amb l’HM; si
en algun moment van arribar parlants grecs al centre i sud de Grècia havia d’ésser amb
l’HAIII: després no hi ha ruptures.
• En Grècia Central els canvis es detecten amb l’aparició de l’anomenat: “vas d’ouzo”.
Això reforçaria, la idea d’una arribada externa.
• Tot i així, l’HA III és un moment de continuïtat cultural relativa en les costes egees. I
les evidents destruccions en Lerna no són tan clares a Tirint, i resulten inexistents a
Messènia. Això fa qüestionar la suposada invasió general i apunta a fenòmens d’abast
local. • El HM I (2000-1850 a. C.) significa l’aparició de les cases “absidals”, la
ceràmica grisa i les tombes dintre d’hàbitat.

Hel·làdic mitjà, 3
• Dins l’HM es poden definir tres subfases culturals, amb diverses novetats,
particularment en les ceràmiques:
• a) Aparició de la Ceràmica mínia: una ceràmica llisa i simple, el nou avanç tecnològic
és el fet que ja està fabricada a torn. Segons la regió poden presentar variants: - mínia
grisa en Grècia Central, Àtica i Argòlida, - mínia negra (resta del Peloponès). - A
mitjans del període HMII (1850-1650 a. C.) apareix la ceràmica mínia groga.
• b) En Grècia Central apareix l’estil Hagia Marina, curiosa solució de fons fosc i
pintures clares, deutora del món insular.
• Arreu, es generalitzen les ceràmiques amb pintura mat distribuïda en panels, amb
diversos estils, que en l’HMIII (1650-1550 a. C.), acaba esdevenint més representativa
que la mínia i serà la base de la micènica.
• El pas a l’HR (micènic) es produeix, en general, sense cap ruptura.

La formació del Món Micènic


• Anomenem micènica a la cultura que es desenvolupà en una part de Grècia (centre i
sud egea) entre 1550 i 1200 a. C., és a dir durant l’Hel·làdic Recent.
• És una civilització dotada de palaus i d’escriptura (Lineal B), mostres evident de la
seva complexitat social i econòmica.
• Comença durant l’HR I (1550-1500 a. C.) i II A (1500-1450 a. C.) i amplia el seu radi,
incloent Creta des del MR II (1450-1400 a. C.) fase contemporània de l’HR II B (1450-
1400 a. C.).
• El nom, des de E. Schliemann, és en honor de la ciutat de Micenes, pàtria del rei més
poderós i cap de la confederació grega que, segons Homer, participà en la Guerra de
Troia, Agamèmnon, fill d’Atreu i germà de Menelau (rei d’Esparta i marit d’Helena).
• Micenes és també el centre arqueològic més destacat d’aquesta cultura, però el Món
Micènic es caracteritza per l’existència de diversos estats independents, cadascú amb el
seu palau corresponent.

Micenes: un lloc estratègic


• El lloc on es pot seguir millor el procés formatiu és a Micenes, controla els passos
terrestres entre el Golf de Nauplia (al final de la plana d’Argos i el fortí de Tirint) i el
Golf de Lepant en Korakou (futura Corint).
• El control militar del pas... Estimulà els poder dels cabdills locals?

Les tombes de Cercle de Micenes, 1


• Dos grans conjunts de tombes mostren el pas dels cabdillatges a la creació d’una
potent reialesa, a la formació d’un estat:

Les tombes de Cercle de Micenes, 2


• Alguns cabdills, al final del Bronze Mitjà, comencen a acumular riqueses, conegudes
per les seves tombes.
• L’explicació tradicional: havien actuat com a pirates o servit com a mercenaris de
cretencs o egipcis; això no té cap base.
• Avui dia es pot plasmar una alternativa: l’emergència d’unes aristocràcies militars que
apel·len a les armes per controlar primer un tràfec de mercaderies, redistribueixen i,
finalment acaben per imposar una coerció estatal en el seu territori. Això condueix a la
consolidació d’una particular versió de l’estat palacial, adaptada al continent europeu. I,
a, la fi, Creta esdevindrà la seva víctima.
• Com calia esperar, la base de l’organització palacial no era el botí extern, foren les
tributacions i les prestacions en treball imposades als propis súbdits.
• Amb això es podia mantenir un artesanat i un exèrcit. El comerç i la relació amb
Orient acaben per ser un reforç, no la base del poder, malgrat el paper iniciat que havien
representat.

El Cercle B, 1 El Cercle B (1675-1550 a. C.)


• Rep aquesta lletra perquè es va excavar més tard que el cercle A (ho excavaren els
grecs Papadimitriu i Mylonas, en 1952).
• Numeració amb lletres gregues.
• Està en un extrem del recinte, fora de la muralla ciclòpia i consta de 24 tombes, potser
en correlació amb un tot un clan dirigent, antecessor d’una família reial més reduïda.
• Són les tombes de dirigents més antigues de Micenes, petites i menys riques que les
del Cercle A, però ja mostren variades armes de bronze i una màscara funerària
d’electró (mescla d’or i plata).
El Cercle A, 1 • El Cercle A (1610-1490 a. C.)
• Excavat per E. Schliemann en 1876, és més modern. Numeració amb números romans.
• La muralla, que es va construir més tard (segle XIII a. C.), el respectà, senyal
d’integració política del record del poder enllà dipositat.
• Dintre només hi havia 6 tombes, indici d’una família reial estricta; tres són similars al
Cercle B, però les altres tres són molt riques.
• En concret, la núm. IV contenia 3 homes i 2 dones, i en total: -2 corones d’or, 8
diademes d’or, 3 màscares d’or (entre elles l’anomenada d’Agamèmnon per
Schliemann, sense cap base), -diversos vasos d’or, plata, bronze i alabastre; -pasta de
vidre de diversa procedència; -27 espases, 5 punyals (amb poms d’or i ivori i fulles de
bronze amb figuracions d’or i plata), 100 ullals de senglar (d’un casc), -600 petits
objectes d’or i 1.000 perles d’ambre del Mar Bàltic.

De les tombes de Cercle als tholoi


• Les tombes de Cercle contenen elements singulars que no reapareixeran en la Història
de Grècia: màscares d’or o electró i esteles amb relleus senyalitzant les fosses.
• En la fase següent, ja plenament micènica, es clausuren les tombes de cercle, trobem el
palau ja constituït i els enterraments es faran des d’ara en tombes de cambra (els tholoi).
• Els palaus micèncis, però, no seran els enormes complexos vistos en Creta, a Grècia
continental recorden més “els nius d’àligues” fortificats, expressions d’unes reialeses
que ha sorgit des d’altres bases, i que prenen de Creta només determinats elements
adaptant-los a les seves necessitats i tradicions.

L’escriptura Lineal B. Característiques


• Nom designat per Evans.
• És l’escriptura micènica. (Llengua no és igual a escriptura).
• Correspon a la llengua grega, en la seva forma més antiga coneguda, uns cinc segles
abans de la variant emprada per Homer.
• A grans trets, l’escriptura Lineal B és una adaptació de la Lineal A, excepte el sistema
de fraccions (de base sexagesimal, tal vegada adaptat amb els contactes comercials amb
el Pròxim Orient), en lloc del decimal de base egípcia seguit per la Lineal A.
• No és una còpia literal de la Lineal A: 20 dels 87 signes de la Lineal B són de nova
creació, i els que coincideixen han sofert diferències de traç.
• La Lineal B prescindeix dels nexes (unió de diversos signes entesos com a una sola
entitat, molt emprats en la Lineal A).

La Lineal B. Datació
• Escriptura en ús en els segles XV-XIII a. C., la majoria de documents són en suport
argila cuita accidentalment, documents que es llençaven un cop finalitzada la
comptabilitat anual.
• El incendi dels palaus de Tebes, Tirint, Micenes i Pilos a la fi de l’HR III B, al voltant
de 1200 a. C. va coure part del material existent.
• La controvèrsia sorgeix en Cnossos. Arribats els micènics a mitjans del s. XV a. C.,
Evans situava la destrucció del palau amb tauletes de Lineal B a finals del MR II (1425
a. C.).
• Aviat es varen oposar Wace i, en 1958, Blegen, que consideraven aquest arxiu
contemporani de la resta dels micèncis i més tardà.
• En 1960 L.R. Palmer revisà els diaris d’Evans i mantenia la datació d’aquest.
• En 1964 J.P. Olivier realitzava el primer estudi paleogràfic: les tauletes trobades en
diferents punts del palau corresponien a una única destrucció.
• El britànic M. Popham amb una nova revisió dels diaris d’Evans rebaixà la destrucció
a 1380 a. C.; en 1977 el danès E. Hallager suggeria una nova datació d’incendi: 1300 a.
C.
• Cap a 1989 la tesi del belga J. Driessen: determinava tres contextos: a) les tauletes de
“les estances dels carros” serien un dipòsit antic (1450-1380) b) el conjunt de “l’estança
de las bases de columnes”, amb registres d’oli, pertanyien a un incendi posterior; c) la
resta correspondrien a un tercer incendi.

La Lineal B. Els arxius Cada tauleta s’identifica primer amb 2 lletres majúscules que
indiquen la procedència:
• Cnossós KN: 1.500 fragments grans i uns 9.000 de petits. L’edició del material
començà ja en 1950 per E. Bennet.
• Pilos PY: 600 tauletes millor documentades, publicades per primer cop per E. Bennet
en 1951. • Micenes MY: “Casa del comerciant d’oli”: 38 tauletes i diverses marques;
dues cases més: 10 tauletes i 7 precintes.
• Tirint TI: en 1981 K. Kilian recuperà 18 fragments de tauletes d’un abocador d’arxiu.
• La Canea KH: diverses tauletes trobades des de 1988.
• Tebes TH: Ja en 1921 troballa de gerres d’estrep amb inscripcions pintades i en 1964
indicis de tauletes. El 2 de novembre de 1993 la reparació d’una canonada al barri antic
confirmà el palau, excavat en 1993-1995. 250 tauletes noves, són el tercer conjunt en
importància. En edició des de l’any 2000.

Els suports
• En els estats micènics no existí l’ofici d’escriba, com a Egipte o el Pròxim Orient. El
funcionari o el seu ajudant decidien el format i redactaven les tauletes.
• Es demostra perquè en conjunts relativament petits de tauletes hi ha moltes
cal·ligrafies.
• S’escrivia amb estilets d’os, es coneixen 3 d’un dipòsit de Tebes. La part esmolada
servia per escriure, la contraria per esborrar.
• Hi ha 5 tipus bàsics de suports:
• 1. Tauletes en format “fulla de palma”: estretes i allargassades. No tenen línies de
pautes o tenen, com a màxim, una.
• 2. Tauletes en format “pàgina”: rectangulars. Mida: entre KN Fh 346: 3 x 1 cm (es
consignen dues mesures d’oli), a la KN As 1516, que relata diversos equips de treball i
amida 16 x 27 cm.
• 3. “precintes de fang”, es posaven a les cistelles que contenien tauletes.
• 4. El darrer suport de fang són “les etiquetes”, bocins d’argila que mostren que hi
havia arxivadors opacs, com caixes.
• 5. Un suport diferent són “les gerres d’estrep”. Contenien oli, normalment de
l’occident de Creta (La Canea) i han aparegut en diversos jaciments del Continent
(Tebes) i en algun cas insular.

El desxiframent, 1
• Alice Kober: demostrà, en 1948, que era una llengua flexiva en catalogar les tauletes
de Cnossos.
• Emmett Bennett en 1951 determinà els sil·labogrames (la llista que fem servir avui és
la seva), els ideogrames i les fraccions.
• El britànic Michael Ventris (1922-1956) finalment desxifrà l’escriptura en 1952, any
de naixement de la moderna miceneologia
. • Ventris no era historiador ni arqueòleg, era un jove enginyer que havia treballat
durant la Segona Guerra Mundial en els serveis d’intel·ligència britànics descodificant
missatges nazis xifrats. Acabat el conflicte es dedicà a la Lineal B, partint de dues
premisses: devia ésser un sistema sil·làbic i podia correspondre a una forma molt
arcaica de grec. La clau era la determinació de topònims; amb ells fa fer la famosa
“quadrícula”, ajudat per J. Chadwick.

El desxiframent, 2
• La Lineal B era un sil·làbic, però incloïa també vocals soltes, els signes que més es
repetien; abans de Ventris pràcticament ja es coneixien la a i la e.
• Grècia ha conservat els topònims, per exemple encara avui hi ha el poblet de Mikini al
costat de Micenes.
• El mateix succeïa prop de Cnossos: la localitat d’Aminsos (port de Cnossos), podia
correspondre a la a-mi-ni-so de les tauletes; començaria per a i caldria validar la justa
distribució dels altres tres signes. Cnossos podia ser ko-no-so (el darrer signe, so, hauria
de ser igual al cas anterior, ja tindríem dos de nous per a la quadrícula.
• Avançant per deduccions, Ventris va aconseguir demostrar el valor de cada signe.
--Ventris va treballar amb la documentació de Cnossos, quan es va editar la de Pilos de
forma independent, es va confirmar la validesa de la lectura.

El problema dels dialectes grecs i la Lineal B


• Convivència amb els parlars de Creta per l’adopció de l’escriptura.
• Presència de substrats preindoeuropeus demostrats pels topò- nims i per alguns termes
de cultura mediterrània.
• Adstrats en contacte: llengües semítiques pel comerç.
• Dialectes: poden ser regionals o especials (professió). La llengua de les tauletes és
administrativa = artificial.
• La possibilitat de dos dialectes en les tauletes es plantejà poc després del
desxiframent; aviat es demostrà la improbabilitat que els dialectes jònic i eòlic
haguessin existit en època micènica.
• Sí hi ha indicis de dorismes, per això s’ha passat de la tradició d’invasors a la
possibilitat de la parla vulgar micènica = predòria.
• Sorpresa: el dori és present en el micènic estàndard!, ex. En arcadi: deko; en dori, els
termes habituals ja hi eren en “micènic”: de-ka.
• El terme micènic per a fill: i-jo i-ju no té continuïtat en el grec del I er mil·lenni. La
mare d’Èdip es diu Iocasta “Famosa pel seu fill”, origen micènic del mite?

il·labogrames i ideogrames
• L’escriptura Lineal B té com a base els sil·labogrames, un sistema inventat a Creta
amb la Lineal A i ara adaptat al grec.
• En aquest sistema hi ha: un signe per a cada combinació d’una consonant seguida
d’una vocal: pa un signe; pe, un altre, pi, un altre... també hi ha vocals isolades, però
mai consonants soltes o combinacions de vocal + consonant.
• Les combinacions possibles en grec micènic eren 87, més algun determinatiu, en total
90.
• Sovint calia reforçar el discurs amb un ideograma, un signe que representa tota una
paraula, com: home, dona, porc, truja, oli, tela, bronze, llança, fletxa, punyal, carro... o
una variada col·lecció de recipients.

Utilització dels sil·labogrames, 1


• La codificació en síl·labes és senzilla; si agafem una paraula nostra, com patata, seria
possible escriure-la amb només tres signes sil·là- bics, un pel valor pa i repetint dues
vegades el símbol amb valor ta.
• Hauríem d’aprendre més signes, prop d’un centenar, però “treballaríem” menys en el
moment d’escriure, just allò que vol algú qui escriu sobre fang i no amb tinta o
ordinador. Hi hauria, però, alguns problemes:
• Com s’escriuria bistec? No sembla raonable inventar un signe per a bi, altre per a bis i
altre per a bir, etc. La solució seria escriure dos signes: bi-te renunciant a les consonants
finals, però pronunciaríem “bistec”, en forma semblant a com ho fan moltes escriptures
modernes, per exemple l’anglès no consigna exactament els sons.
• I, en cas de dubte, es podria reforçar amb un tercer signe, l’ideograma (dibujo vaca ).
Podriem escriure, així bi-te

Utilització dels sil·labogrames, 2


Un nou cas. La paraula anís. Seguint la norma escriuríem amb dos signes: a-ni i
“pronunciaríem” la s final però no s’escriuria.
• Fixeu-vos que no hi ha problema per a representar una vocal sola, es pronuncia de
cop, com una síl·laba.
• Els sil·labaris es varen inventar per a llengües on les vocals soles no són determinants,
però el grec (i en general les llengües indoeuropees) són claus per construir el cas,
nombre i gènere.
• Així doncs, podem representar vocals i síl·labes formades per consonant i vocal, però
serien un problema les síl·labes formades per vocal i consonant. Com escriure endívia?
Hauríem de fer constar e-di-vi-a (observeu que el diftong no és problema) i pronunciar
“endívia”.
• I bleda? Té dues consonants seguides! Caldria descomposar-la gràficament com una
tercera síl·laba: be-le-da, però pronunciar “bleda”.

10 regles d’escriptura de la Lineal B, 1


• Vistos els problemes anteriors, podrem entendre algunes regles:
• 1. Hi ha 5 vocals (a, e, i, o, u). No sabem la seva intensitat, el conveni es pronunciar-
les com en el grec clàssic.
• 2. S’indicarà sempre la vocal –u com a segon component dels diftongs. Ex.: eugetoike
(usdefruit) s’escriurà: e-u-ke-to-qe (d’igual forma: a+u, e+u, i+u, o+u).
• 3. No s’indica mai la –i com a segon component dels diftongs. Ex.: eugetoike e-u-ke-
to-qe. (No: e-u-ke-to-i-qe).
• 4. i + vocal es transcriu j, u + vocal es transcriu w. Ex. hiereija (sacerdotessa),
s’escriurà: i-je-re-ta.

10 regles d’escriptura de la Lineal B, 2


5. Hi ha 12 consonants: j, w, fortes, com en anglès (no com el grec clàssic). d, m, n, s,
com en castellà. hi ha certa confusió entre r i l. k, p, t, són neutres (ni sordes, ni sonores,
ni aspirades). q és llavivel·lar, semblant a la g. Ex. qa-si-re-u, (guasileu, encarregat,
origen de: basileuς).
• 6. No hi ha esperit aspre, per això tampoc hi ha l’equivalent a les lletres gregues
aspirades:  th (z) i  ph (f).
• 7. l, m, n, r, s s’ometen al final de paraula però s’han d’afegir en la transcripció: Ex.
to-so (tossos, adv. tant d’això); te-me-no (temenos, parcel·la); damo (damos, la
comunitat); pa-te (pater, pare).
10 regles d’escriptura de la Lineal B, 3
Problema: ka-ko (segons el context: kalkos (coure) o kakos (dolent).
• 8. La s inicial s’omet davant de consonant: Ex. pe-mo (spermo, llavor o blat).
• 9. r s’omet davant de k: Ex. we-ka-ta (werkatai, els llauradors).
• 10. Les oclusives d, k, p, q, t, s’escriuen amb la vocal següent, no amb la precedent.
No hi ha construccions escrites: an, et, sempre hi ha síl·labes tipus: na, te, (síl·labes
obertes) i poden suprimir-se algunes vocals en l’escriptura: ku-zu-ro (khrysós, or). ti-ri-
po (tripos, calder de tres peus). wa-na-ka (wanax, el rei). 10 regles d’escriptura

MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 5. La societat minoica: la plenitud dels Segons Palaus i l’arribada dels micènics

Cronologia dels Segons Palaus


• Notable augment de la població a Creta en el període “Neopalacial”, també conegut
com dels “Segons Palaus”. La cronologia:
• MM III = 1700-1600 a. C.
• MR IA = 1600-1500 a. C.
• MR IB = 1500-1450 a. C. circa 1450 a. C. conquesta micènica:
• (Tercer Palau de Cnossos): MR II = 1450-1400 a. C.
• Fase de les “Tombes de guerrers”: MR III A1 = 1400-1375 a. C

L’estil marí ceramica


• Aquest estil només és present a Cnossos i correspon a encàrrecs d’entorn palacial.

L’estil marí i la influència de la pintura mural


• Extrem de cefalòpode en una pintura mural i la seva plasmació ceràmica.

La glíptica del MR
• Presència important de la naturalesa, malgrat això podem observar una mena
d’epifania de la divinitat.

El “rython” minoic Ritons de pedra i fang cuit Ritons de Kato Zakro, el de la dreta conté
una vista del santuari
• Vas ritual, de formes diverses, en un cas tenim la representació del propi santuari en
relleu.

La societat durant els Segons Palaus


• Al costat dels palaus sembla identificar-se una “noblesa” cretenca (dignataris, oficials,
governadors…), persones amb poder administratiu, econòmic o religiós.
• Constatació per l’existència de grans residències amb elements d’arquitectura
palacial, que gaudeixen dels mateixos objectes de luxe produïts en els tallers palacials
(ex. Casa A de Tilissos).
• S’identifica un segon nivell: propietaris de cases grans en medis urbans amb dipò- sits
agrícoles i forta presència d’objectes de bronze. (ex. Casa del calder del trípode d’Aghia
Triada).
• Les cases corrents, tercer nivell, no superen els 125 m2 i els objectes recuperats són
ceràmiques decorades de forma senzilla i pocs objectes metàl·lics (ex. Casa d’Aghia
Varvara, a Mallia). Planta de l’anomenat “Petit Palau de Cnossós”: 1 nivell
• Quart nivell, personal de servei, dintre d’una casa gran.

La ciutat minoica de Gournia


• Ciutat al nord de Creta, en una petita altura, destruïda c. 1450 a. C.
• Conurbació en els paràmetres de l’edat del bronze.
• Xarxa de carrers amb drenatge i edificis públics al voltant d’una casa principal o...
palau?
• Era casa d’un governador local?

La ciutat minoica de Palikastro


• Palikastro (Rousolakkos), a l’est de l’illa, és un cas afí a Gournia.
• La ciutat disposa d’una millor organització en escollir un terreny més planer, també és
destruïda a la fi del MR I B

Les cases singulars del període dels Segons Palaus


• “Vil·les” en el camp que dominen una vall o una plana sobre la que exercien un
control econòmic.
• Són característiques del Període dels Segons Palaus.
• Els propietaris devien ser persones que pertanyien als nivells més alts de la societat
minoica (alts dignataris?).
• Imiten els elements arquitectònics dels palaus.
• Contenien objectes de qualitat propis dels palaus.

Els palaus. Mallia


• La impossibilitat de traduir la Lineal A limita el coneixement del minoics, una societat
amb un elevat nivell de complexitat interna, que tot just deduïm pel registre
arqueològic.
• El principal element de poder eren els palaus; tots són pràcticament idèntics, però el
de Cnossos dobla en extensió els de Mallia o el de Kato Zakro.
• A Diferència d’Orient, la successió de patis i la divisió dual queda anul·lada. En el
palau cretenc només hi ha un únic patí central, el doble de llarg en sentit N-S que en
sentit E-O.

El Palau de Cnossos
• Un únic patí central, el doble de gran en sentit N-S que E-O, vertebra la distribució i
sovint s’arriba a ell per llargs corredors (la idea del laberint).
• En l’extrem oest hi ha els magatzems, la sala del tron i altres sales cultuals
relacionades amb el poder.
• El sector nord és de representació del conjunt.
• L’ala oriental correspon a tallers d’artesania i a altres dependències reials,
erròniament denominades “mègaron de la reina” (sic.).
• L’extrem meridional de palau l’ocupen els sectors de servei i alguns corredors
processionals.

Les tècniques constructives


• Original sistema de pedres polides per llindars de portes i finestres, combinats amb la
fusta.
• Normalment les parets es basteix amb pedra menuda, i s’estuca per dissimular-lo, en
algun cas imitant els grans blocs de pedres.

Els sistemes de drenatge


• El més antics d’Europa.
Espais útils i espais incerts
• Espais anomenats: “teatre”, “espai per assemblea”, són grans espais de representació
amb nom modern!
• Llocs de representació del poder en l’exterior. Escalinata anomenada “teatre” de
Faistos

Les pintures murals


• La pintura com a decoració de muntants, portes, finestres, amb sanefes i escenes
figurades en panells.
• Les habitacions més destacades estaven decorades amb pintures murals, de gust propi,
amb fortes influències tècniques egípcies.
• Sorprèn el caràcter amable: front a l’exaltació oriental del poder militar apareixen
temàtiques vegetals i marines, o dones i homes en celebracions religioses. Es tracta d’un
art oficial i filtrat.

Les figures humanes i la religió


• Les figures humanes pintades, en terracota o metall, són divinitats? Són fidels en
pregària? Són sacerdots?
• Conveni: les figures masculines amb braços creuats o la mà dreta aixecada, com
saludant, o recolzada en el front serien “adoradors”.
• Els homes o dones amb bastó serien, en canvi, epifanies divines.
• I les figures femenines amb palmes aixecades, deesses, com la deessa de les serps de
Cnossós (les serps a les mans o la pantera damunt el cap indicarien quelcom
sobrehumà).

Poder, quin poder?


• La idea del sacerdot-rei, defensada per Evans, gairebé no té imatges que l’avalin.
• La imatge del Príncep de la Flor de Lis no resulta ésser tal.
• Altres autors parlen avui de col·legis sacerdotals (d’homes i/o de dones) i deixen “el
rei” com un simple primum inter pares.
• Res autoritza a parlar tampoc d’un sistema de “teocràcia” o govern sacerdotal, però en
el MR I es reforça el poder amb un ritual més complex.

Els rituals minoics


• Les representacions de les epifanies de la divinitat es poden seguir en alguns segells:
la deessa o el déu apareixent damunt altars o cases i porten un bastó.
• En els palaus el culte sembla orientar-se a una divinitat femenina, representada per
atribucions concretes: deessa de les serps (valor ctònic que implica la terra i el mar),
deessa dels ocells (en santuaris elevats i en santuaris domèstics), etc.
• És difícil distingir si estem davant d’una única deessa o d’un politeisme.
• Representar el príncep té sentit?

Correcció de la pintura en base a les imatges de la glíptica Sense barret amb plomall, és
un tocat femení del Tercer Palau Posició diferent del colze, seria l’esquerre, no el dret.
El braç esquerre seria el dret, la mà amb el bastó indicaria autoritat en una nova posició
Les cames separades no contenen gaires fragments originals Nova proposta de
reconstrucció

Temples minoics fora dels palaus, 1


• Construcció sagrada c. 1700 a. C. en Anemospilla (Arkanes).
• En 1979 s’excavà un temple tripartit i proporcionà una dada sorprenent: contenia
indicis d’un sacrifici humà.

Temples minoics, 2

En la nau central es trobaren els peus de fang d’una estàtua, possiblement la divinitat,
efectuat el cos en fusta i vestida amb teles.
• La singularitat vingué de la troballa de tres esquelets, en l’estança de la dreta un jove
havia estat sacrificat, al seu costat aparegué el ganivet ritual. La troballa permetia deduir
que aquesta civilització practicava sacrificis humans, tal vegada no regulars, però sí
davant de circumstàncies excepcionals (terratrèmols repetits?).
• Cnossos: un dipòsit d’óssos humans infantils amb marques de ganivet: refinament i
barbàrie de la civilització minoica.
• Dos esquelets més a causa de l’ensorrament de l’edifici, amb probabilitat mentre
realitzaven el cerimonial.
• Un era un home adult, tal vegada el sacerdot i una dóna de complexió prima, una
sacerdotessa ajudant.

Els llocs de culte


• Llocs de culte en palaus, vivendes, en el camp (altures) i en els coves.
• No és possible determinar exactament el tipus de culte, les divinitats i els atributs de
les mateixes.
• Creença en una vida després de la mort, en el marc de la naturalesa.
• Rituals de fertilitat i fecunditat.
• Els frescos donen una idea general de les celebracions socials més que no de les
activitats religioses pròpiament dites.
• Cerimònies d’iniciació?, rituals de pubertat en llocs naturals? Exvots.

El problema de la tauromàquia: representació d’una activitat?


• Possible cronologia: Tercer Palau de Cnossos.

El món funerari dels Segons Palaus


• No hi ha canvis, continuen els mateixos costums que en el prepalacial i els primers
Palaus: inhumació en làrnax (banyera de cerà- mica), en pithos (gran tenalla) o en
cambres excavades.
• Sí hi ha canvies en Cnossós després de 1450 a. C., possiblement per la conquesta
micènica. Aleshores es continuen aprofitant les cambres excavades (pràctica minoica)
però els morts es dipositen en taüts de fusta pintada, com a Micenes.
• En el segon cas, l’aixovar funerari, a banda de vasos i joies, inclou també armes:
cascos, punyals, espases i llances, que mostren el caràcter marcial dels nous amos de
Creta.

El complex sarcòfag d’Hagia Triada, 2


Ocell aturat, sacerdotessa amb vestimenta especial de pell d’animal: gerra de libació,
cistell de pans i fruites: al·lusions a les ofrenes inicials, un brau sacrificat, que mana
sang del coll a un recipient, un flautista so estrident, processó de cinc dones, la processó
(pompé), altar, tots els elements grecs menys el foc damunt l’altar.
Creta: dels minoics als micènics
• Vers 1450 a. C., destrucció dels palaus. Només Cnossos és reconstruït (Tercer Palau) i
té activitat en un període breu: 1450- 1375 a. C.
• Utilització de la Lineal B en Cnossos i La Canea (escriptura dels nous conqueridors
micènics).
• La tomba del visir Rekhmire (regnat d’Amenofis III d’Egipte 1390/1352 a. C.): els
artesans repintaren dues vegades els keftiu: en la primera anaven vestits a la minoica, en
la segona i final a la micènica.
• Integració de la civilització minoica en la civilització micènica, però conservant
elements locals cretencs ben visibles (fases del MR II-III).

Cronologia de Creta sota els micènics


• MR II = 1450-1400 a. C. (Tercer Palau de Cnossos) • MR III A1 = 1400-1375 a. C.
(les tombes de guerrers). Després continua la civilització minoica sota domini micènic,
sense palaus:
• MR III A2 = 1375-1325 a. C.
• MR III B = 1325-1200 a. C. Fins el moment de crisi de tota la civilització micènica.

Els canvis culturals en la Creta micènica, 1


. • No són un tipus concret, es defineixen pel contingut: ric material metàl·lic
. • Armes (espases, punyals i llances).
• També vasos de bronze.
• Algunes joies i objectes rics.
• Acompanyades de sarcò- fags de fusta (influència continental).
• Una aristocràcia militar que domina l’illa.
• Documentada a Arcanes, Faistos, La Canea i Cnossos.

Els canvis culturals en la Creta micènica, 2 Tombes i sarcòfags del MR III A2, 1375-
1200 a. C.
• Apareixen noves tombes com, les tombes en tholos prop de Cnossos, de forta
influència continental.
• Sarcòfags de terrissa en forma de caixa o de banyera.
• Cap a 1370 a. C. desapareixen els palaus a Creta, fins i tot Cnossos, coincidint amb
l’apogeu dels micènics en el Continent, però no desapareix la resta de la civilització
minoica. • Època mal coneguda, però amb dens poblament agrari.
• Importància de ports com Kommos (forta presència de material egipci i xipriota) i La
Canea (forta connexió amb Grècia micènica).

MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 6. Societat i economia micèniques

L’estancament del segle XIII a. C


. HR III B1 1325-1250 a. C. El vas cràter. Motius esquemàtics, però també figuracions
humanes i animals HR III B2 1250-1200 a. C. La tassa fonda

La societat micènica, els dirigents


• Wànax (“rei”). Era el màxim dirigent de cada estat micènic; després de la destrucció
dels palaus no es va fer servir i només Homer utilitzà ànax per a referir-se a
Agamèmnon, el rei entre els reis. El wànax de Pilos posseïa algunes terres, participava
en els cultes i tenia assignats 40 remers de la flota. També era propietari d’un camp on
hi havia 1.000 figueres.
• Lawagetas (“conductor de la tropa”). En Pilos, sota el rei, hi ha una persona amb
aquest càrrec, però sense funcions militars clares; alhora era un gran propietari i tenia
assignats 20 remers a la flota. Per a major confusió, en Cnossos el terme designa a tot
un equip de treball.
• Els hequetai (“seguidors”). Una aristocràcia militar. Seguien el rei en la guerra i
segurament en la pau com a comensals; sabem que la seva vestimenta feia ostentació del
seu rang. En Cnossos el nombre de carros i d’hequetai no coincideix, són més els
primers, per tant hequetas (singular) és un terme social restrictiu i una categoria superior
al simple carrista.

La societat micènica, funcionaris


• Koreteres (governadors). El regne de Pilos està dividit en 16 districtes, cadascú
gestionat per un koreter designat directament pel wànax.
• Prokoreter (ajudant del governador). A Pilos també hi ha 16, ajuden en la captació
d’impostos i en la gestió de manufactures “provincials”.
• A les tauletes micèniques hi ha moltes “mans”. Això, lluny de demostrar una
generalització del coneixement de l’escriptura, s’interpreta en sentit que no hi havia
l’ofici d’escriba professional. Els mateixos funcionaris redactaven les tauletes i
s’adreçaven a un “Cap dels arxius” conegut pel seu nom personal a Pilos.
• Altres funcionaris eren específics, com el klawiphoros (responsable d’un magatzem).
Alguns podien tenir noms pintorescos, derivats de les funcions específiques que
representen, com el ka-pe-a (responsable dels gresols) o el opisuko o (encarregat de les
figues). Una finca amb 1.000 figueres x 7 o 8 finques entre les propietats reials a Pilos,
generarien una gran activitat de recol·lecció, assecat, emmagatzematge i distribució
posterior com a complement de les racions. En definitiva, necessitaven un responsable
que coordinés les tasques.

La societat, palau i individu


• Existia una autèntica planificació: els centres administratius eren capaços de preveure
les collites i el seu volum, valorar els ramats en termes de llana o carn, i de definir el
tipus de manufactures corresponents a les matèries primes lliurades als equips, anotant
les desaparicions en cada cas.
• Donada la tecnologia de l’època, tot el procés era extremadament artesanal i no
estranya que es fessin constar els detalls menuts en les àrees considerades bàsiques
d’aquesta cadena.
• La prosperitat dels regnes micènics descansava en: ingressos per fiscalitat de terres en
espècie i/o en treball a jova, més la gestió estatal de l’artesanat i comerç per importació
d’una part de les matèries primeres i en la posterior elaboració de productes de luxe
apreciats a l’exterior, la qual cosa permetia aconseguir més riquesa.
• Desconeixem la categoria jurídica dels súbdits, però sabem la relació fiscal amb
palau, que és de dos tipus, responent a una lògica molt clara: els telestai (singular
telestas), són aquells que paguen un telos o impost per posseir una terra fèrtil en règim
privat.

La societat micènica, propietat col·lectiva


• El damos (forma arcaica de demos, poble) eren els agricultors que tributaven
col·lectivament, segurament perquè les seves terres eren comunals, seguint pràctiques
senzilles que es remuntaven a la prehistòria. Vivien en aldees (damoi) i d’ells sorgia un
responsable davant del Palau, un damokoro.
• En conseqüència. hi havia tres tipus de terres: a) les poc productives i destinades a
pastures (eremos), fiscalment tributaven poc, i b) les agrícolament productives (kotona),
que es subdividien fiscalment en dos classes: - b1) les kitmena, privades, pertanyien als
telestai. - b2) les kekemena, col·lectives, pertanyien als diversos damo

Fiscalitat
• La persona que assumeix un lloguer sembla designar-se com ki-ti-ta (ktitas), “un coló
amb obligacions de prestació”.
• Aquest pot traslladar les obligacions a un nou colon (rellogat), amb la evident
designació de: me-ta-ki-ti-ta.
• Coneixem relacions fiscals, no un cadastre, concepte diferent.
• En Cnossos hi ha llistes de bous amb nom propi, el palau controlava una part dels
medis de producció, en aquest cas la força per llaurar.
• La més recent descoberta de tauletes a Tebes orienten sobre l’existència de mòduls
fiscals comuns a diversos regnes: els funcionaris micènics haurien conegut una mena de
regla de proporcionalitat, fàcil d’aplicar a la cadena productiva, com era habitual al
Pròxim Orient.

La propietat agrària
• És en discussió com els telestai han aconseguit les seves terres.
• La menció en ocasions del concepte eton (assignada), indica que hi ha concessions
reials, de forma semblant als ilku mesopotàmics. És possible que els telestai siguin una
capa fidelitzada que assegura a Palau la producció d’unes rentes o altres prestacions.
• La coexistència amb altres propietaris de terres, anomenats ka-mae-we (posseïdors
d’un kama, un antic terme no grec probablement cretenc, per a designar camp), fa
pensar en propietaris per altra via, però també s’ha relacionat ka-ma amb el verb grec
“fatigar-se”, aquells que treuen beneficis amb esforç d’una terra pobre, un erm. En la
segona possibilitat no hi hauria dos tipus de propietat sinó dos tipus de terra individual
segons el rendiment.
• Les tauletes no ens indiquen qui treballa físicament les terres, si el telestas o algú altre
en nom seu. En general s’ha passat de la imatge construïda a mitjans del segle XX, que
veia en els telestai una noblesa agrària, a considerar-los avui com a simples propietaris
que treballen les seves terres.

Els artesans
• Els Artesans no són oficis lliures, els palaus els assignen les matèries.
• Destaca el gremi de bronzistes, bàsic per produir eines i armes. qa-si-re-u basileus
(Cap d’equip), paraula que donarà nom al posterior basileus o rei.
• El treball artesanal sembla realitzar-se en equips (a-to-mo), amb encarregats, oficials
ke-ro-si-ja (vells) i aprenents. La presència d’algun esclau adscrit a un taller reforçaria
la producció, però aquest subordinat sembla realitzar les mateixes feines.
• El treball tèxtil era important, amb una major orientació a les llanes en Cnossos i al lli
en Pilos, i en ell participaven majoritàriament dones i infants. Per la seva especificitat el
tractarem més endavant.
• Micenes, estat ric, del qual ens ha arribat poca informació escrita, es permetia tenir un
especialista rar, el fabricant de pasta de vidre blava. Micenes també tenia altres tallers
poc habituals, com el taller d’ivori, en l’anomenada “Casa de les Esfinxs”; recordem
que calia importar el material d’Orient, igual que s’importava i es tallava l’ambre del
Mar Bàltic.
• Hi havia tallers de fusters, ceramistes i altres activitats.

MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 7. L’edat fosca

El coneixement de Troia
• Els primers treballs i el descobriment arqueològic del lloc (Hisarlik) foren de Frank
Calvert (1863-1869).
• Intenses excavacions a la ciutadella i atribució errònia de la Troia homèrica a Troia II
per Heinrich Schliemann (1870-1873 i 1878- 1879), treballs continuats amb l’ajuda de
Wilhem Dörpfeld (1882 i 1890), i per aquest darrer en solitari (1893-1894).
• A la fi, es va admetre que la Troia homèrica havia d’ésser una ciutat més modesta i
més moderna que la proposada.
• Parèntesi i represa de la comprovació estratigràfica per Carl Blegen (1932-1938). El
resultat fou la fixació de les famoses 10 ciutats i l’atribució de l’homèrica a la
“modesta” Troia VIIa.
• Nova aturada de 50 anys fins els treballs de Manfred Korfmann (1988-2001).
• S’identifiquen nivells neolítics en la base, però, de forma especial, es descobreix una
ciutat baixa durant el bronze recent, habitual en les capitalitats regionals anatòliques.
Troia VIIa deixava, així, d’ésser un llogarret.

L’apogeu de Troia
• Després del brillant moment de Troia II, la ciutat entrà en un període modest (ciutats
III a V), per assolir un nou esplendor durant les fases Troia VI (1700-1300/1250 a. C.) i
VIIa (1300/1250-1200 a. C.).
• La ciutadella d’aquest moment era mal coneguda, les ciutats hel·lenística i romana
havien arrasat el palau del cim.
• Malgrat això, comptava amb una muralla de blocs ben escairats disposada en dents de
serra, conservada fins als 8 m d’alçada, en forma de terrassa, i amb un ample de 4 a 5 m,
dotada de poderoses torres, amb un perímetre total de 552 m.
• La segona contribució moderna ha estat la identificació de la ciutat baixa, de
dimensions considerables en aquest moment, en part perduda pel conreu, però es van
poder delimitar els dos fossars exteriors (de Troia VI i VIIa), una porta de més de 5 m
d’ample de doble fulla i un sistema d’estaques que la defenien de l’atac dels carros
enemics; a la fi es va trobar també restes del mur de tanca.
• Aquesta ciutat es pot avaluar en uns 270.000 m², un notable increment respecte la
pobre imatge tradicional de la ciutat.

La Troia grega era la Wilusa hittita, 1


• Blegen havia ordenat les dades de Schliemann, però continuava considerant que Troia
VI era una ciutat grega, dels “primers grecs que varen posar els peus a l’Àsia Menor”.
• Les dades trobades per Korfmann demostren de forma sòlida que fou “una ciutat
culturalment orientada a Anatòlia”:
• - el model de ciutadella i ciutat baixa densament poblada i tancada per un mur, és
estranya a Grècia però és habitual en el Pròxim Orient i Anatòlia; - la ceràmica té una
filiació anatòlica indubtable, si descomptem uns pocs fragments micènics explicables
com a importacions; - les tombes de la badia de Besika mostren enterraments en grans
pithoi de tipus anatòlic i, - alguna figura metàl·lica de deïtat també orienta en la mateixa
línia.
• A banda de les evidències materials es poden invocar altres documentals: Apol·lo,
déu que sempre protegeix els troians en Homer, no es troba a la Lineal B; en canvi, el
Sol és freqüent com a deïtat protectora de portes i ciutats en l’àmbit hittita; la seva
introducció en Grècia des d’Anatòlia sembla possible. La troballa de betils (llargues
pedres verticals en el camí de ronda de la ciutadella de Troia VI) poden tenir relació
amb aquest culte en la ciutat.

La Troia grega era la Wilusa hittita, 2


• La troballa del primer document epigràfic en el solar de Troia ha estat anatòlica: un
segell de bronze, amb escriptura luvita que es pot datar en la segona meitat del segle XII
a. C.
• La relació d’Hattussas (capital hittita) amb Troia es remuntaria als temps de Tudhaliya
I (1420-1400 a. C.) per la menció de Wilusiya (una variant d’Ilió) en el país de Taruisa
(Tròade?).
• El mapa del Imperi hittita es completa des de finals del segle XX amb la identificació
de l’estat de Wilusa o Wilios (Ilion?) regit per un rei anomenat Alaksandu (Alexandre o
Paris era fill de Príam en Homer) en temps del rei hittita Muwatalli II (1290-1272 a. C.),
que havia signat un tractat de vassallatge que protegia el tal Alaksandu.
• Després d’aquest regnat a Troia es devia de produir alguna inestabilitat: en
l’anomenada “carta de Millawanda (Milet)”, el rei hittita Tudhaliya IV va tenir que
afanyar-se en assegurar en el tron de Wilusa a Walmu, el successor d’Alaksandu.

La Troia grega era la Wilusa hittita, 3


• El país dels aqueus (adjectiu homèric per designar els grecs) en la documentació
hittita apareix com els Ahhijawa, la gent que està en Milawanda (Milet) i en les illes de
l’Egeu Oriental; diversos documents mencionen a un tal Pijamaradu com a representant
del rei d’Ahhijawa en Milawanda, a mitjans del segle XIII a. C.
• S’informa que una de les seves accions fou atacar l’illa de Lazba (Lesbos) i emportar-
se diversos artesans captius a Milawanda (Milet).
• Un document que esdevé clau, es va publicar a les acaballes del segle XX, era la
“Carta de Tawagalawa”. En ella el rei hittita s’adreça al governant d’Ahhijawa i ho fa
amb el tractament diplomàtic de “el meu germà”, la qual cosa indica que es trobava en
un plànol d’igualtat amb el remitent de la carta. • Els micènics no semblen marginals en
la política hittita, ben al contrari, apareixen com un element polític i comercial de
primer ordre. La Guerra de Troia, negada al llarg de dècades per arqueòlegs i filòlegs
escèptics, recobra possibilitats, sinò en la forma en que la narra Homer, sí com a ressò
d’una (o més) campanyes que els estats micènics federats haurien portat a terme per les
costes orientals de l’Egeu.

La destrucció de Troia
• Troia VI sembla destruïda per un terratrèmol durant l’HR III B, la reconstrucció
explica l’existència de Troia VIIa gairebé idèntica.
• Al seu torn, Troia VIIa apareix destruïda per un incendi, que l’acosta més a la mà de
l’home i, inevitablement, la posa en relació amb el cicle homèric.
• Però aquesta destrucció es situa immediatament abans de l’aparició de l’estil HR III C
al voltant del 1200 a. C.: el nivell superior conté ceràmiques que en Micenes es daten ja
en el segle XII a. C.
• La destrucció de Troia i dels estats micènics, amb les dades de la ceràmica, resulten,
així, contemporanis, cal suposar uns grecs amb prous problemes a casa com per estar
pendents de campanyes exteriors; també la possibilitat d’una destrucció paral·lela en el
marc d’un canvi general a tot l’Egeu.
• Troia VIIb1 és una reconstrucció en petit de la ciutat destruïda.

La destrucció dels palaus micènics


• En Micenes s’observen alguns detalls interessants: un violent incendi destruí primer
les cases al noroest de la ciutat: Casa del comerciant d’oli, Casa dels escuts, Casa de les
esfinxs i Casa de l’Oest; aquest incendi tingué lloc al final de l’HR III B1 (mitjans del
segle XIII a. C.)
. • No es reconstruïren, i la seva fi fou contemporània de la destrucció de la gran casa de
Ziguries, important centre micènic de l’Argòlide.
• Malgrat aquesta virulència, no es destruí tota Micenes. Al contrari, durant l’HR III B2
Micenes i Tirint reforcen les seves muralles i en la primera es construeix la cisterna; a
Atenes es construeix ara la primera muralla de l’Acròpolis i es connecta també a una
font subterrà- nia. Aquestes estructures semblen preveure futurs problemes.
• Poc després es destruida la fortalesa de Gla (Beòcia) i es reforçà l’Istme de Corint amb
alguns baluards.
• Llocs com Orcòmenos (Beòcia) i Pilos coneixen gran prosperitat durant la segona
meitat del segle XIII a. C. i arriben al seu apogeu; el segon palau ni tan sols es fortifica.
• I, a finals de l’HR III B2 els grans centres continentals són destruïts en particular els
palaus, és la fi dels palaus, no de la civilització micènica.

La destrucció de Pilos segons la Lineal B


Te lloc poc abans de 1200 a. C. -Temor d’un atac imminent per Mar (“els “doris?”
altres agents?). -Mobilització dels treballadors reclutats pel processat del lli: les colles
de treball es converteixen en improvisades unitats militars de vigilància. -Darrera, una
organització mòbil dels soldats i carristes professionals. -L’atac és en primavera (època
del treball del lli, abans de la collita de cereals de principis d’estiu). -L’atac procedeix
del noroest. -Les defenses són superades., el palau incendiat i la documentació cuita. La
destrucció de Pilos segons la Lineal B

Hipòtesis sobre la destrucció dels palaus micènics


• Hi ha tres grans grups d’interpretacions: 1) Factors naturals. 2) Invasions. 3) Factors
interns

Els factors naturals


ç• Formulada per primer cop per R. Carpenter, apuntava a un sobtat canvi climàtic,
causa d’una sequera important que hauria arruïnat la base agrícola micènica, provocant
la decadència palacial.
• Hi ha dues objeccions importants: a) les diferències d’activitat entre regions gregues
esmorteirien els potencials efectes, b) hi ha evidència científica de cap canvi climàtic en
aquest moment?
• Més tard K. Kilian (anys 80’-90’) va apostar pels sismes, observables en la deformació
de la ciutadella baixa de Tirint i en alguna casa de Micenes.
• No obstant, foren reconstruïdes. Altre objecció és la magnitud dels territoris micènics,
els efectes dels sismes poden ésser importants sempre en un radi limitat. L’Egeu ha
conegut en totes èpoques i no semblen alterar les seves dinàmiques històriques en
profunditat.
La invasió dòria
• La tradició grega tenia una vaga notícia de la convulsió: els grecs “aqueus”, haurien
sofert l’arribada d’altres grecs “doris”.
• Malgrat els esforços filològics i arqueològics per ubicar els doris en el Nord de Grècia
o sud dels Balcans, xoca amb una crua evidència: els dorismes dialectals ja s’observen
en la Lineal B. En definitiva, si els doris van venir de fora dels territoris dels palaus,
aquests haurien de sortir de les comarques més immediates.
• En la documentació conservada a Pilos s’observa com l’atac tenia un caràcter marítim
i procedia del nord, la qual cosa implica, em aquest la disposició d’una flota coordinada
per part del atacants, més que una força terrestre primitiva i abundosa.
• Un problema no menor és que ignorem l’ordre en que van caure els palaus micènics.
Es suposa que Tebes, més septentrional, seria el primer a caure, i després afectaria el
Peloponès, però la situació és més complexa, perquè conqueridors o supervivents,
s’establiren, dintre dels poderosos recintes emmurallats de Micenes i Tirint, allargant
així la vida d’aquests centres, ja sense una estructura de palau. Pilos, un palau obert, un
cop destruït va ésser abandonat.

Els Pobles del Mar ç


• Una sèrie de desplaçaments humans té lloc també entre finals del segle XIII i principis
del segle XII a. C. i es relaciona amb la destrucció de diversos regnes i imperis en tot
l’arc del Mediterrani Oriental, des d’Anatòlia i la Costa cananea fins a les portes
d’Egipte.
• L’episodi sembla més breu en perspectiva històrica, però durà dues generacions. El
mapa polític i cultural resultant serà sensiblement diferent i coincideix de ple amb les
turbulències de l’Egeu.
• La denominació “Pobles del Mar” emana d’una incorrecta traducció de la
documentació egípcia, que parla de desplaçaments de guerrers que darrera seu porten
tots els familiars cercant un lloc per establirse. La versió diu: “Gent del nord de totes les
nacions”.
• Els moviments semblen provocar un “efecte dominó”, alguns exèrcits, sense estat que
defensar semblen viure del saqueig d’altres estats, en una mena d’allau humana. En els
relleus egipcis no semblen primitius, tal vegada eren antics mercenaris o guerrers
d’altres estats.
• En conjunt: la destrucció total dels regnes micènics, el col·lapse i desintegració de
l’Imperi hittita, destruccions en Xipre i Ugarit i la salvació in extremis d’Egipte, que
tingué que assentar els filisteus en Gaza.

Els Pobles del Mar a Orient, 1


• A Egipte semblen arribar dues onades que es poden datar amb relativa precisió: una a
finals del segle XIII, l’altre, ja dintre del segle XII a. C., trenta-sis anys més tard.
• La primera va tenir lloc durant el regnat de Mineptah (1224 a. C.), successor de
Ramsès II. Es tractava d’un atac que afectà al Delta occidental, per la qual cosa s’ha
especulat que vingués directament de l’Egeu i arrossegués els mercenaris libu (libis),
que s’haurien afegit (¿?). Sigui com sigui fou aturada i destruïda.
• En els anys següents les situacions crítiques es desplaçarien de l’Egeu a Anatòlia i
Ugarit (la darrera destruïda al voltant de 1190 a. C.). • La caiguda d’Hattusas, la capital
hittita, podria fixar-se en 1186 a. C., no sabem amb certesa si obra dels Pobles del Mar o
dels frigis

Els Pobles del Mar a Orient, 2


• El segon atac a Egipte tingué lloc poc més tard, en el regnat de Ramsès III (1182 a.
C.), ja durant la XX Dinastia; la victòria egípcia va ésser immortalitzada en els relleus
de Medinet Habu, es pot observar als enemics: - uns porten uns cascos amb plomalls i
corresponen als Pheleset o Filisteus, un conglomerat d’influència egea o cària que,
rebutjats, s’establiren en el corredor de Gaza; - altres presenten uns cascos amb banyes
més difícils d’identificar, perquè els comparteixen els libu (libis), els shardani (per a
alguns autors sards o sículs del Mediterrani Central, aspecte poc provable) i també
diverses poblacions del sud d’Anatòlia i de Xipre, ara lliures del desaparegut Imperi
hittita.
• L’atribució d’una destrucció dels Pobles del Mar es basaria en una interpretació d’un
moviment iniciat en el Mediterrani Central, en els llindars del comerç micènic, que
aprofitaria la ruta de la xarxa comercial, amb prou capacitat per destruir els centres
rectors.
• L’objecció és la forçada identificació filològica de molts dels pobles implicats.
Sandars ha estat el millor exponent d’aquest corrent.

Els conflictes
• Per a J. Hooker a la competència dels governants micènics entre sí s’afegí una mena
de lluita de classes, que destruí els palaus en una revolta i que explicaria la continuïtat
d’elements culturals micènics posteriors a la destrucció dels centres palacials.
• Així, doncs, aquells que la tradició grega anomena “doris” ja estarien en el Peloponès
abans del 1200 a. C., subordinats als senyors dels palaus micènics, sense venir de
llunyanes contrades.
• Les objeccions poden ésser filològiques, els lingüistes no veuen clar que el “micènic
especial” de la Lineal B es pugi assimilar al “protodòric”; més aviat aquest derivaria de
la llengua dels administradors.
• Caldria afegir l’estrany sistema seguit a Pilos, els revoltats s’haurien fet amb una flota
i sabrien com fer-la operativa.
• L’única i atractiva possibilitat de sublevació interna seria una època de fam severa
que aixequés els diferents damoi agrícoles contra Palau i fos seguida per part de la
“tropa”, difícilment s’ha de pensar en les teixidores dels palaus i en la figura poc
nombrosa del doero.

Síntesi, 1
• Cap explicació resulta prou convincent i tampoc es pot descartar una combinació de
diversos factors, externs i interns, que afebliren una organització social molt
burocràtica, fràgil en ésser molt rígida.
• Cal tenir present l’èxit del sistema palacial genera desequilibris estructurals, que el
feien vulnerable, amb independència de l’agent causant de la seva destrucció.
• La planificació econòmica que imposa el palau pot estimular un increment
demogràfic. Dintre de la prosperitat, i de forma imperceptible, es pot arribar així a
ocupar tota la terra fèrtil amb les limitades tecnologies de l’època.
• En lloc d’aturar-se es poden destinar esforços en la producció com- plementària de vi,
oli i llana, i en la posada en funcionament pel cereal de terres agrícoles de dubtosa
rendibilitat.
• L’aparició de complicacions en els subministres de metalls, o de petites alteracions
climàtiques, poden portar a la paradoxa d’una acumulació de molts bens de prestigi i
una manca d’eines, armes i, allò més greu, d’aliments bàsics.

Síntesi, 2
• La caiguda dels estats palacials s’ha presentat com un drama, perquè va fer retrocedir
el nivell cultural assolit: desapareix l’escriptura Lineal B i amb ella una important font
d’informació.
• Des d’un punt de vista ampli, es pot intuir una alliberació de les carregues de tots
aquells que sostenien el sistema.
• Probablement, ni fou un drama total, ni una revolució car només es buscava
sobreviure. I calia viure al dia següent en que les flames consumien el palau, intentant
reorganitzar-lo o emigrant.
• La caiguda dels palaus no acabà amb la llengua i la cultura, que perduraren i han
arribat als nostres dies.
• Sí comportà una clara separació entre un Occident incapaç de reconstruir els palaus i
el Pròxim Orient, on el model palacial de les estructures productives i socials es refarà
sobre velles o noves etnies i on tindrà continuïtat

L’edat fosca (1200-800 a. C.)


• És una època de quelcom més de quatre segles sense documentació escrita. Aquesta
era una eina administrativa dels palaus micènics; destruïts aquests, aquella ja no tenia
cap raó d’ésser.
• Definida com una tornada a la Prehistòria, o com una mena d’edat Mitjana en la
Història grega antiga; no és ni una cosa ni l’altra, es tracta d’una crisi progressiva que
succeeix a les destruccions dels palaus (l’esquema de crisi en “ V ”).
• Quan la crisi toca fons, també es posen els fonaments de la gestació d’un món nou,
socialment i econòmica.
• Acabada l’edat Fosca, retornarà l’escriptura a Grècia, però tindrà una nova finalitat en
l’àmbit comercial i personal, ja no serà una eina administrativa; no hi haurà tauletes.
• L’escriptura també escapava en Orient dels temples i palaus en el segle VIII a. C.

El període Submicènic (1200-1050 a. C.), 1


• És la primera etapa de l’edat Fosca. • Es caracteritza per ésser posterior a la destrucció
dels palaus, ja sense tombes monumentals, ni registres en Lineal B; però no han
desaparegut la resta d’elements de la civilització micènica.
• Molts centres es degueren de reorganitzar sota la nova figura del basileus (el rei
tribal), que governava una comunitat petita, sense un palau ni una administració
desenvolupada.
• Una mostra dels nous temps és la pervivència dels recintes fortificats; i l’exemple més
destacat és el “Vas dels Guerrers” de Micenes, de principis del segle XII a. C.
• En un món com el grec, amb una natural tendència a la regionalització, la fi dels
palaus accentua el fenomen.

Submicènics en el Mediterrani Central


• En 1200-1050 a. C. S’observa una reducció notable del volum de ceràmiques
submicèniques a Occident, en part lògica després de la caiguda dels palaus.
• Per a alguns grups humans submicènics els viatges a Occident encara eren rentables:
S’abandonaren Sicília, les illes Eòliques i Vivara (Nàpols), però es mantenia encara
l’activitat en Púglia, Golf de Tarent i l’Arc Jònic.
• Curiosament, les troballes en la nuraga sarda d’Antigori indiquen un interès final per
Sardenya oriental, un bon posicionament per no perdre el contacte amb la ruta de
l’estany.
• Un fragment submicènic trobat prop de Verona (Vall del Po), resultà ésser de
fabricació àpula, no egea. • I un motllo per a destral, del tipus d’Itàlia del nord, va
aparèixer a la mateixa Micenes postpalacial, segurament hi havia també un cert interès
per mantenir viva la ruta Adriàtica.

El període Submicènic (1200-1050 a. C.), 2


• La idea d’incomunicació i empobriment immediata a la destrucció dels palaus és
incorrecta; el món Submicènic mostra una acceptable vitalitat fins a 1125 a. C.
• Fins i tot, la comunitat grega instal·lada a Xipre viu ara el seu millor moment; d’altra
banda, es mantenen els contactes amb Itàlia i la provisió de primeres matèries
estratègiques, com l’estany.
• Però, això podia durar sense palaus darrera? L’empobriment s’observa a finals del
segle XII a. C.
• L’aïllament i la manca de subministrament d’estany conduïren, a mitjans del segle XI
a. C., a l’edat del ferro, un canvi substancial.
• Els estudis de poblament demostren que, efectivament, estem davant d’una crisi
demogràfica: - En 1200-1150 a. C.: hi ha uns 220 jaciments coneguts a tota Grècia. - En
1125-1050 a. C.: la xifra es redueix a la meitat, - En 1050-1000 a. C.: encara són menys
i pràcticament sense objectes d’or o bronze.

El període Protogeomètric 1050-900 a. C., 1


• Ja a l’edat del ferro, la transició al període Geomètric (anomenat així per un nou estil
ceràmic) es produeix sense destruccions, en un entorn de crisi/ruïna progressiva, i
s’anomena Protogeomètric.
• En l’aïllament, l’individu guanya protagonisme, la família (oikos) es converteix en la
unitat productiva bàsica, el record dels palaus s’eleva al mite.
• Gradualment es va innovant: des del 1100 a. C. es generalitza la cremació dels difunts
(recordem els funerals de Pàtrocle, amic d’Aquil·les, descrits en La Ilíada).
• La cremació ressalta el protagonisme individual, en un ritual ben visible en front els
dispendis d’una tomba rica, difícilment construïble sense una organització, i sempre
amagada.
• A l’ús del ferro s’arriba per necessitat, - però facilita un utillatge fort i econòmic, que
afavoreix l’autarquia: no cal que ningú proporcioni el bronze; - també facilita un
armament que redueix la diferència d’equipament entre un noble i un inferior, el pesat
equipament micènic ja havia entrat en dessús durant el mon submicènic.

El període Protogeomètric 1050-900 a. C., 2


• Coincideix amb el màxim rigor de la crisi de població i d’aïllament, en particular
durant el segle X a. C. Sembla que desapareix qualsevol organització de poder i es viu
en aldees.
• Apareixen col·lectivitats que configuren un espai comú a escala local. Les dues
millors conegudes són:
• Lefkandi, (l’illa d’Eubea), antecessora de la pólis d’Erètria, destaca l’edifici funerari
dels volts del 1000 a. C., destinat a un cabdill local, fet amb material no sòlid, del qual
només restaren els forats de pal. Contenia quatre cavalls sacrificats, les cendres d’un
home dins d’un vas de bronze i una dona inhumada amb petits objectes d’or.
• L’edifici sembla inspirar-se en les cabanyes o cases dels grecs del moment i és una
metàfora: el poder que hi ha darrera és tan feble com l’edifici. No obstant, ja és present
una galeria de columnes de fusta que configuraran els futurs temples grecs, després en
pedra, quan les comunitats seran altra vegada riques. Possiblement complia les funcions
de heroon (tomba i lloc de culte de l’heroi local).
• El cementiri del Ceràmic (Atenes), necròpolis d’un dels grups de poblats de cabanyes
escampats pel futur solar de la ciutat.

Migració i formació de la Grècia de l’Est, 1


• Grècia, una terra pedregosa i pobre, sense organitzacions polí- tiques estables: el
gradual creixement demogràfic que s’observa amb posterioritat a l’any 1000 a. C. devia
posar els ulls a l’altra banda de l’Egeu, a la costa asiàtica, dotada de terres més fèrtils,
configurant la futura Grècia de l’Est.
• Aquesta regió havia constituït el límit d’influència del desaparegut Imperi hittita, ara
no la reclamava cap gran estat (el regne frigi era de vocació interior). Misis, Lidis i
Caris, els pobles autòctons que l’habitaven, també mostraven vocació continental.
• Els antics grecs ja observaren que, malgrat parlar-hi una llengua comuna, existien
acusades diferències dialectals entre els grecs.
• Tres dialectes eren els principals i tots tres marcaven zones ben definides a la Grècia
europea; també ho feien en la Grècia de l’Est, indicant la procedència precisa dels nous
vinguts.

Migració i formació de la Grècia de l’Est, 2


• Els Eolis eren originaris del nord i centre de Grècia (regions de Tessàlia i Beòcia).
• Matinadors, arribaren ja a finals del segle XI a. C. a la gran illa de Lesbos. En època
arcaica l’illa tindrà diverses ciutats-estat, la més important: Mitilene.
• Al llarg del segle X a. C., quan hi hagué major pressió demogràfica, saltaren a Eòlide
pròpiament dita. Durant l’època arcaica apareixeran, entre altres, les ciutats de Cime i
Focea.
• A principis del segle VIII a. C. encara prosseguien la seva expansió en direcció nord
fins a la Tròade, això potser va influir en la creació dels poemes homèrics sobre la base
de velles tradicions orals.

Migració i formació de la Grècia de l’Est, 3


Els Jonis eren originaris de la península de l’Àtica, la gran illa d’Eubea i les Cíclades.
• Des del 1000 a. C., via Cíclades arriben a les illes orientals de Samos i Quios, com en
el cas anterior ponts per saltar a l’Àsia, a Jònia pròpiament dita, la regió més fèrtil de
Grècia.
• Més tard aquí sorgiran 12 ciutats independents, federades en el santuari del panjoni del
Cap Micala.
• Algunes jugaran un paper de primer ordre en la Història grega, com Esmirna, Efes,
Priene i, especialment, Milet la més gran i destacada, en un port natural que ha havia
estat freqüentat pels micènics, per la qual cosa no era totalment desconegut el lloc per
als nous colons.

Migració i formació de la Grècia de l’Est, 4


Els Doris eren originaris de l’Istme (Mègara, Corint), orient i sud del Peloponès
(regions d’Argòlide, Lacònia i Messènia) i Creta.
• Seguiren la ruta meridional per Creta fins a Rodes, la gran illa per saltar a terra. Ho
van fer més tard, ja en el segle IX a. C.
• La Dòride estricta estava formada per 12 petites illes del Dodecanès (la més gran era
Cos), i per les costes immediates, on s’acabaran formant les ciutats de Cnido i
Halicarnàs. ------------------------------------------------------------------------------
• Altres dialectes grecs, com l’Arcadi (parlat a l’interior del Peloponès), l’Epirota
(nordoest de Grècia) o el Macedoni (nord de Grècia, emparentat amb l’Eoli), no
participaren en aquest procés.

MODUL 1. DE LES CIVILITZACIONS PALACIALS A LA FORMACIÓ DE LA


PÓLIS 8. Recuperació demogràfica i formació dels poleis aristocràtiques

Oikos i aristocràcia
• Durant el Protogeomètric, els enterraments formaven grups de 8 o 9 tombes, amb el
Geomètric ho fan en grups de només 3 o 4.
• Aquesta dada mostra el trencament dels lligams clànics, darrer element de cohesió que
restava, la consolidació de la propietat privada de la terra i el nou pes social de les
famílies, espina dorsal de tota la història grega posterior.
• Sense palaus, sense reis tribals i amb uns lligams clànics afeblits, l’individu apareix
inserit dintre d’un oikos o família nuclear.
• D’aquí derivaran paraules com oikistés (el que dirigeix una expedició colonial i actua
com a fundador de nous oikoi –plural d’oikos–) o oikonomia (“economia”, tractat
d’administració de la unitat familiar).
• En un món rural els oikoi viuen en un ideal d’autosuficiència i autarquia; de fet és
l’únic referent que coneixen.
• Necessàriament s’entra en una dialèctica de col·laboració i competència entre els
oikoi. a) La col·laboració donarà fruits, com una millor organització o una defensa
comuna, en definitiva un estat, també a un difícil equilibri de relacions. b) La
competència animarà un principi de desigualtat social.

El període Geomètric 900-675 a. C. i la formació de la pólis


• Tot i l’emigració a la Grècia de l’Est, a la fi, en el segle VIII a. C. l’augment
demogràfic fou notable i acabà per condicionar un tipus d’organització política: la
ciutat-estat (pólis).
• La Història de Grècia serà la suma de les històries particulars de més de 1.000 póleis,
estats independents, afins i alhora diferents; la majoria d’ells amb poc més de 1.000
habitants. • El Geomètric, a banda d’un estil ceràmic, correspon al període final de
l’edat fosca i al de la formació d’aquestes noves entitats en l’arcaisme:
-------------------------------------------- Edat Fosca --------------------------------------------- •
Geomètric Antic I EG I 900-875 a. C.
• Geomètric Antic II EG II 875-850 a. C.
• Geomètric Mitjà I MG I 850-800 a. C. -------------------------------------------- Edat
Arcaica --------------------------------------------
• Geomètric Mitjà II MG II 800-760 a. C.
• Geomètric Recent I LG I 760-735 a. C. • Geomètric Recent II LG II 735-700 a. C.
(només en Atenes). • Protocorinti Antic EPC 720-690 a. C.

aristoi versus tethikoi


• La competència és visible en la distinció d’un grup que liderarà el camí en la creació
de la pólis, són els aristoi (“els millors”), caps de famílies assentades, amb incipient
poder econòmic basat en l’accés a bones terres, que recorden avantpassats coneguts que
ja ocupaven aquelles mateixes terres.
• La competència és especialment acusada entre els mateixos aristoi, i primer fomenta
l’aparició dels grans vasos funeraris del cementiris des del Geomètric Antic (en
particular als districtes d’Atenes i Argos).
• En front hi ha els thetikoi (de θῆτες, thetes “aquell que treballa per a un altre”) (a
Roma es dirà proletarius, “aquell que només té els seus fills”), són els caps de famílies
que ocupen les terres marginals i per completar la seva supervivència depenen en part
d’un altre; no tenen un llinatge destacat en aquest món rural i autàrquic.
• La modesta “riquesa” del segle IX i inicis del segle VIII a .C. no estava a l’abast de
tothom i es manifestava i consumia en la despesa del funeral, moment en que l’hereu era
reconegut socialment (llinatge), i en el gran vas que senyalitzava la tomba de
l’avantpassat.

aristoi versus aristoi


• Al llarg del segle VIII a. C. la competència individual, es va desplaçar, en tota Grècia,
a activitats més duradores que un funeral.
• Les ofrenes a la tomba eren recordades només un cop, en canvi, les donacions als
temples (encara modestes construccions de fusta) perduraven en el temps: sempre es
podria recordar l’avantpassat que ho havia legat.
• Fins i tot les despeses excessives en els funerals seran, a la llarga, mal vistes,
considerades presumptuoses, innecessàries i provocadores, contra aquells que no en
tenen; més endavant en algunes ciutats es limitaran per llei. Una ofrena a un temple era
un acte piadós, no tenia restriccions: els déus podien afavorir la comunitat.
• Els temples tindran a Grècia diferències amb Orient: seran sempre les cases de les
divinitats i poca cosa més, gestionats per la mateixa aristocràcia, no generarà una casta
sacerdotal, però al seu voltant acollien escenificacions, com senzilles proves atlètiques.
• Aquest serà el terreny ideal per a l’aristocràcia per viatjar, competir i guanyar fama i
record. Grècia s’omplirà de competicions panhellèniques: Jocs Ístmics, Nemeus, etc.
especialment, Olímpics.

Olímpia i l’esperit “agonal”


• Olímpia ja havia estat un modest jaciment micènic; però la tradició recordava que des
del 776 a. C. havia acollit la primera competició atlètica, repetida cada quatre anys i
base del calendari.
• És difícil validar la precisió d’aquesta data, engrandida en el record posterior; les
antigues olimpíades no semblen constituir-se de forma organitzada fins quelcom després
del 700 a. C., no obstant des del 800 a. C. ja devien de reunir concentracions religioses,
embrió dels jocs.
• Els primers atletes no cercaven l’esport per benefici de la salut, cercaven les
possibilitats de glòria social (areté), que comportava la victòria damunt d’iguals (anhel
dels aristòcrates grecs).
• Naixia l’esperit agonal (competició).
• A mesura que es consolida una aristocràcia també es competirà en aquests ambients
esportius propers als santuaris de forma intel·lectual, serà l’origen d’un despertar
literari. • En definitiva, als grecs els encantarà qualsevol tipus de competició, inclosa la
dialogada, que conduirà a la dialèctica i a la filosofia.

Les reunions en el segle VIII a. C.


• Els santuaris també esdevingueren llocs de reunió col·lectiva i de competicions
col·lectives: el cant coral (documentat des de mitjans del segle VII a. C.) també sorgí en
les reunions al seu exterior.
• L’activitat era més important fora que dintre dels temples.

L’apertura al món exterior


• L’evolució interna de les comunitats i el camí cap a formes més complexes
d’organització es poden apreciar en els vasos del cementiri del Dipilo (Atenes), des de
760 a. C.: el dibuix es fa més precís i apareix ja la representació de les figures humanes
(en un pas al Geomètric Mitjà/Tardà).
• Aquesta societat aristocràtica emergent rebé un fort estímul amb la visita dels
comerciants fenicis, que trencaran l’aïllament de l’Egeu.
• L’antiga ruta micènica es recuperà ara en sentit invers: d’orient a occident. A mitjans
del segle IX a. C. els fenicis havien fundant la ciutat de Kition (Xipre), una avançada;
en la segona meitat del mateix segle IX a. C., visiten Creta i en la primera meitat del
segle VIII a. C. són actius arreu l’Egeu.
• Els escriptors atribuïts al segle VIII a. C., en parlen: Homer menciona repetides
vegades els sidonis i Hesíode parla del vi de Biblos, però era Tir qui liderava el procés

Eubea i la fabricació de bronze


• Eubea és una illa de 176 km de llarg per una amplada que oscil·la entre els 50 i els 7
km. • Es troba en la ruta natural entre les Cíclades (12 km de mar la separen de l’illa
d’Andros al sud) i la plana de Tessàlia, al nord.
• Un estret braç de mar (el canal d’Eurip) la separa de la regió de Beòcia. Com els
insulars i els atenesos, els eubeus eren jonis per dialecte.
• La terra d’Eubea és en general pobre, només al centre-sud la plana del Lelant, d’uns
36 km², és apta per a l’agricultura.
• En aquesta plana s’havia ubicat l’aldea de Lefkandi durant el Protogeomètric.
• A començaments de la Grècia Arcaica la plana se la disputen dues ciutats emergents,
matineres i rivals: Calcis i Erètria.
• Etimològicament Calcis possiblement vingui de calcos (coure). L’existència de tallers
bronzistes a l’illa sembla animar el viatge dels eubeus cap a Xipre i Fenícia, a la recerca
d’estany i coure.

Els eubeus i la costa síria


• Vers 825/800 a. C. els eubeus havien fundat un petit punt comercial i portuari a Síria
del Nord, prop de l’Orontes i de la desapareguda Ugarit.
• Es coneix amb el nom actual d’Al Mina, hom ignora el nom grec antic, encara que
s’ha suggerit el de Posidònia.
• Les excavacions practicades són força antigues, es deuen a L. Woolley, des de 1930. •
Al Mina no era un empori totalment grec, també hi havia fenicis i xipriotes. Però la
presència de materials eubeus: copes per veure decorades amb estils geomètrics, en
especial les sèries amb mètopes que inclouen senzilles aus d’estil ciclàdic, mostren
grecs.
• Enllà es coneix un port, un gran magatzem grec i una modesta ciutat.
• Pels eubeus Al Mina era un trampolí comercial cap el ric regne arameu d’Unqui,
ubicat a l’interior siri.

Els eubeus i la connexió fenícia, 2


Les ceràmiques amb semicercles del tipus euboic apareixen en diversos jaciments de
Síria i Palestina,
• en Nínive (Assíria) i, de forma significativa, en la costa sud d’Anatòlia (Mersin i
Tars), una regió rica en jaciments de ferro.
• La gran demanada de ferro i bronze que es produeix a Grècia en el segle VIII a. C.
(amb l’augment de la població) pot ésser un important motiu per mantenir aquests
emporis orientals.
• A finals d’aquell segle són precisament els eubeus (en la Guerra Lelantina) els primers
que tinguem notícia que empren hoplites, soldats ciutadans revestits de bronze.

Els eubeus i la connexió fenícia, 3


• 80 km més al sud, a principis del segle VIII a. C., els eubeus repetiren l’experiència
compartint amb fenicis un segon port, de nom modern Tell Sukas. Els intercanvis
comercials semblen ampliar-se, així, vers el regne arameu interior d’Hama (Síria).
• Al Mina presenta una crisi en el pas dels segle VIII al VII a. C. (conquesta assíria),
però la presència grega torna a ésser important en el segle VII a. C. i les ceràmiques
gregues desplacen a les xipriotes. Ara, però, ja no és tan clar el predomini eubeu: hi ha
vasos corintis, rodis, samis, quiotes i milesis...
• Al Mina i Tell Sukas continuaren actius després de finals del segle VII a. C., i els
barris i magatzems portuaris es varen refer en diverses ocasions, però ja es dedicaven a
comerciar vasos àtics per a compradors poc exigents.
• Al Mina fou abandonada en 301 a. C. per causa de grecs: la fundació de la ciutat de
Selèucia de l’Orontes, 6 km al nord.

L’aristocràcia grega s’obre a l’exterior


• L’estímul comercial fenici impactà en la mateixa aristocràcia grega, que descobrí les
possibilitats de les activitats comercials de forma immediata: a finals del segle VIII a. C.
tot el comerç a l’Egeu era realitzat ja per grecs, alhora que començaven a competir amb
els fenicis en altres regions mediterrànies (colonització).
• El comerç grec es fonamenta en múltiples transaccions individuals, no té darrera un
Temple de Melkart (Tir), i exigeix un suport que registri l’activitat, per això apareix
l’alfabet grec, amb finalitats comercials i inspirat en l’alfabet fenici.
• Els primers grafits en ceràmiques daten de mitjans del segle VIII a. C. i poc més tard
tenim segurs ja alguns textos llargs.
• Més tard apareix una brillant literatura, en fixar una tradició oral, atribuïda a Homer.
La Ilíada sembla que s’hauria fixat per escrit des de 750 a. C.? (amb 16.000 versos); La
Odissea, potser des de 725-690 a. C.? (12.000 versos.). L’entrada en la Història de la
Literatura Mundial es va fer amb una força tremenda.

El nou marc: la pólis, 1


• La col·laboració entre els oikoi portà a la seva unió davant l’exterior, al sineicisme
(de sinoi + oikoi), i que constitueix la base de la polis (pólis) o ciutat-estat, entitat
sobirana d’abast local.
• La nova estructura política neix com un pacte entre les famílies aristocràtiques pel
govern i la defensa comuns, pacte que controla el poder i té per finalitat evitar que algú
augmenti massa la seva influència i el converteixi en una forma de govern personal:
basileia “reialesa” o literalment monarquia, “govern d’un”, per damunt el conjunt dels
aristòcrates.
• L’equilibri preservarà la autonomia dels oikoi respectius, el poder (arjé), es delegarà
literalment en un (arcont), un magistrat temporal, renovable periòdicament, que dirigeix
un poder delegat (l’absència de tot ressort seria literalment una manca d’arjé o
“anarquia”).
El nou marc: la pólis, 2
• Cada aristòcrata era, en certa forma, un rei a casa seva (Odisseu ho diu així en la
Odissea); exteriorment cedia una mica de poder al conjunt, però a canvi de no tenir cap
rei de veritat.
• El camí de la ciutat-estat serà el del control i l’equilibri entre els seus membres
aristocràtics, dotats de consells i magistratures renovables, amb variants locals en el
detall a cada ciutat-estat, arreu sota similars principis de competència i emulació.
• El govern de la ciutat haurà de respondre al concepte aristocràtic d’eunomia (bon
govern), que només el poden garantir els eupà- trides (de bona família), també dits
aristoi (els millors).
• Una derivació atenesa, al final de l’arcaisme, conduirà a una peculiaritat: la
democràcia (o govern literal des del demos, base del poble ciutadà); però no tota Grècia
seguirà aquest camí.

El nou marc: la pólis, 3


• La base de la ciutat-estat és, així, literalment política (un acord), no necessàriament
física, aquesta serà més aviat una conseqüència de l’anterior.
• El pacte pot sorgir sobre un territori comú on la gent viu dispersa: els grecs tenien
molt clar que la ciutat “són els homes, no les muralles”, si la població en bloc es
desplacés, la ciutat continuaria vivint en el nou lloc.
• Estem acostumats a dir les ciutats d’Atenes, Corint, Esparta..., això no s’entendria
entre els antics grecs, que es referien als atenesos, corintis, espartans... sempre en plural.
• La geografia grega contribueix a explicar els microestats, però no fou la causa
principal, van intervenir altres factors: l’Àtica fou unificada al voltant d’Atenes, que
també absorbí el districte d’Eleusis i assumí les seves peculiaritats; en canvi el districte
equivalent de Beòcia no fou capitalitzat per Tebes i perduraren unes dotze ciutats-estat
independents; la petita illa d’Amorgos tenia tres estats independents.

El nou marc: la pólis, 4


• La ciutat-estat neix com una unitat política concreta en un territori agrícola (kora), que
és fonamental.
• Aquest territori aviat serà marcat amb santuaris agrícoles, sovint en els seus extrems,
una afirmació col·lectiva en un espai agrari.
• Un modest nucli urbà inicial i unes muralles per protegir-lo i, sovint, un port marítim,
són accessoris que s’incorporaran gradualment, després del pacte constituent, i que
ocasionalment podien no existir (exemple: Esparta no tenia muralla en època arcaica i
clàssica).
• Els espartans, que desenvoluparen un nucli urbà mínim i feien gala de no necessitar
muralles per a la seva defensa: deien que les muralles eren els seus propis ciutadans!, no
obstant no se’ls considerava una tribu, eren reconeguts com una ciutat-estat igual que
els atenesos o els corintis, que, a la fi, sí gaudien de nucli urbà.
• Moltes comunitats del centre i oest de Grècia es van constituir en estats sense nucli
urbà fins a l’època clàssica o hel·lenística; s’organitzaven en confederacions al voltant
d’un santuari rural, en aquest cas al centre del territori; deien que ho feien a la manera
antiga.

Un exemple enganyós la pólis jònia d’Esmirna


En aquest cas s’escollí un promontori per fundar el nucli urbà. Tal vegada la necessitat
de defensa, en la mateixa Àsia, condicionà una de les més matineres muralles, a finals
del segle IX a.C.; a l’interior, i al llarg del segle VIII a.C. es respectà no construir en un
espai públic (àgora). A finals del segle VII a. C. la població desbordava el recinte i es
construïren cases fora, la muralla no fou modificada, però continuava garantint la
protecció. Un exemple enganyós la pólis jònia d’Esmirna

El nou marc: la pólis, 5


• El procés de formació de les póleis va ésser gradual i no té una data única: Calcis i
Erètria, a l’illa d’Eubea, ja inicien el camí en la primera meitat del segle VIII a. C.
• Una mica més al sud, Atenes ho fa poc més tard, al voltant del 750 a. C.,
possiblement alhora que ho fan les ciutats de la plana de Beòcia.
• En l’istme, en Corint i Mégara no es produeix fins prop del 700 a. C. (recordem els
presoners de llança de la megàride).
• Donada la seva simplicitat institucional, la tradició historiogràfica feia d’Esparta un
cas matiner, ja del 800 a. C., però s’ha comprovat que, en realitat, és dels més tardans,
cal rebaixar-lo al 700 a. C.
• En definitiva, el procés es completa a tota Grècia en les primeres dè- cades del segle
VII a. C. i fou simultani en tres llocs separats pel mar, que no constitueix cap obstacle:
la part europea nuclear, la Grècia asiàtica i les noves colònies de la Magna Grècia i
Sicília.

El nou marc: la pólis, 6


La pólis és una comunitat microdimensional, jurídicament sobirana i autònoma, de
caràcter agrari, dotada d’un lloc central que li serveix de centre polític, social,
administratiu i religiós i que, sovint, és la seva única aglomeració.
• Neix en el segle VIII a. C.
• Es basa en un equilibri, sempre precari, dels grups socials que han format el pacte.
• Implica una forma de vida caracteritzada per l’autosuficiència econòmica i una
ideologia concreta.
• Per primera vegada apareix la possibilitat, per a un grup d’individus, de dotar-se dels
seus propis instruments de govern, lleis i organització, prescindint no només d’un rei,
també (i de forma particular) d’un referent sobrehumà; una experiència única que
trasllada el procés als pólitai (ciutadans).

El nou marc: la pólis, 7


La pólis sorgeix per a protegir els interessos dels aristoi, un grup privilegiat; tota forma
de poder personal sempre serà condemnada.
• El caràcter col·lectiu de la pólis pot implicar a diferents graus de ciutadans però
queden exclosos de la plena participació les dones, els estrangers i els esclaus (en el
segle VIII a. C. encara un grup mínim); el concepte de ciutadania neix, doncs, de forma
restrictiva.
• Un cop definit qui és ciutadà (en realitat, una fracció del total d’habitants masculins
lliures del territori), hi ha diverses formes de govern. - Si la participació abasta a tots
ells es dirà democràcia (literalment el govern del demos), formula a la que arribà Atenes
a finals del segle VI a. C., i en el segle V a. C. altres estats per influència atenesa. - Si
abasta només a uns pocs, els membres socialment destacats, es diu oligarquia (govern
dels que “pesen”), formula defensada per Esparta. - Si abasta a molts ciutadans, però
només als estables i no estrictament a tots, en una mena de solució de compromís, es diu
una democràcia moderada, una de les organitzacions més reeixides en temps arcaics.
El control social aristocràtic
En la Grècia que emergeix de l’edat fosca, el poder ha passat de la centralitat d’antics
reis (tot just un record) a una fragmentació en petites unitats, i en cadascuna a un reduït
nombre de famílies aristocrà- tiques agràries (i a la fi comercials).
• Si en algun cas puntual perduren els reis (Esparta), aquests tenen funcions com a
generals i sacerdots, no conserven ja el poder polític
. • Els aristòcrates governen les noves entitats per mitjà d’institucions formals:
assemblees controlades i magistratures per ells representades.
• Els enllaços matrimonials i el control de les millors terres contribueixen a perpetuar la
seva posició.
• La justificació darrera d’aquest ordre s’assoleix amb el pensament mític i les
genealogies, que s’entronquen amb els herois, avantpassats mítics frontissa, i, en alguns
casos es remunten així fins als mateixos déus.
• Les aristocràcies gregues iniciaven un model polític sense precedents històrics;
aquesta iniciativa s’aplicarà a la quotidianitat.

MODUL 2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA PÓLIS


9. El món cantat per Homer

Homer, un (?) poeta, no un historiador


• Homer no ens deixà una crònica històrica, ens llegà un material útil per entendre la
història de les mentalitats, un terreny que l’arqueologia no hauria pogut omplir.
• La mentalitat d’Homer és la de les aristocràcies emergents de principis de l’edat
Arcaica, no la dels palaus micènics.
• És fàcil d’observar com l’eix central dels poemes és l’heroi = l’individu en llibertat,
fet que explica l’èxit dels escrits durant generacions posteriors.
• Però la pólis emergent era, precisament, el contrari: un món que s’anava dotant de
normes socials i de lleis de convivència que s’havien de complir.

Quin món coneix Homer?


• Els poemes homèrics, sota la menció de la grandesa dels palaus, mostren la mentalitat
d’un món petit i tancat, encara no obert al comerç a gran escala, però lluny de la
jerarquia micènica
. • Es descriuen palaus però no s’esmenten els funcionaris, imprescindibles pel seu
funcionament; el carro només serveix per portar a l’heroi que, arribat al combat, lluitarà
a peu com un infant... els ginys!
• S’evoca constantment la reialesa, però de regnes petits, sense províncies, dirigits
personalment per un basileu  , igual que un oikos és administrat per un cap de família.
Es diuen reis, però es descriuen com a particulars amb medis.
• Aquil·les, Ulisses, Néstor... són reis a casa seva. Si han vingut a lluitar a Troia és per
la seva voluntat i segueixen a Agamèmnon, només perquè és una mica més poderós,
però no és ni de lluny el seu amo.
• Malgrat tot hi ha un límit: hi ha normes de caràcter diví que ha de respectar tot humà,
rei inclòs, fins i tot Agamèmnon. Aquest no ho fa i per això els grecs fracassen
inicialment.

Déus i herois
• L’element diví en els poemes homèrics és clau. Tot passa per la voluntat dels déus, en
particular del patriarcal cap de l’oikos olímpic, Zeus, que té decidit quan acabarà la
guerra. • Mentre, les deïtats prenen partit i pugnen entre elles, recolzant uns o altres,
afavorint-los o salvant-los. • Aquests déus estan fets a escala humana, un gir important
respecte el Pròxim Orient: són humans en forma i en pensament, fins i tot ho són en
defectes humans.
• La pedra fundacional de la mentalitat occidental està instal·lada. Els poemes es mouen
en el mite (miqoς), no en el logos (logoς) o pensament racional, però els déus apareixen
ja racionalitzats. Ç
• En alguns aspectes, els déus fins i tot mostren enveges pels herois, Aquil·les seria el
cas més evident. L’heroi té un temps = una areté.
• L’heroi (Aquil·les, Odisseu, en altres mites Heracles, Teseu) es converteixen en
l’autèntic referent: fill mortal d’un déu, serà l’avantpassat mític d’un llinatge aristocràtic
o d’una ciutat controlada per aristò- crates i el model referencial a seguir.

De l’oralitat al text escrit


• Un exemple: quan el brutal Ciclop Polifem pregunta el nom a Ulisses aquest, previsor
i afalagador, respon: mê tis, o metis, segons passem del llenguatge oral a l’escrit. • Una
mica més endavant, Ulisses deixa cec a Polifem i quan els altres cíclops venen en la
seva ajuda i li pregunten qui ha estat el causant respon: mê tis / metis (ningú, com
apareix en les traduccions habituals?), marxant els altres cíclops, o metis (la
intel·ligència): en la recitació oral les dues opcions són possibles!
• Malauradament, en l’actual època, els poemes homèrics no només es llegeixen ni
traduïts, de fet, senzillament no es llegeixen.
• Una plèiade de videos divulgatius i de films històrics simplifiquen, alteren o
manipulen al seu gust una trama complexa i suggeridora.

Els mecanismes de la poesia oral • Milman Parry (1902-1935), fou un jove filòleg
americà que en 1934 localitzà i enregistrà un bard serbi rural de 60 anys, que no sabia
llegir ni escriure, però que va ésser capaç de recitar-li tot un poema eslau d’una extensió
similar a L’Odissea.
• La poesia oral es documentà en temps recents a llocs tan diferents entre sí com Sudan,
Iran o el món eslau, avui desapareguda.
• El impacte científic i les comparacions amb Homer resultaren inevitables. El vell serbi
construïa una història a mesura que recitava, sense equivocar-se mai en la versificació ni
en la forma; també era una trama complexa, plena de personatges, que anava
organitzant mentalment a mesura que cantava.
• El seu pla de treball era el següent: recitava dues hores seguides al matí i altres dues
per la tarda, l’exposició del poema durà 15 dies amb un parèntesi d’una setmana de
descans al mig.
• Tècniques així reclamen ofici i concentració, del bard i del públic, preferentment
illetrat, que es reuneix al final de la feina o en períodes festius i que ha escoltat molts
contes des de petit. Un món ja desaparegut arreu.

Ofici i tirania de l’hexàmetre


• Un bard pot entrenar aprenents joves si reuneixen memòria i sentit musical. El grec és
una llengua melodiosa: no posa èmfasi en l’accentuació, ho fa en l’elevació i descens
dels tons de veu.
• El bard ha de recordar de memòria estrofes senceres, versos solts i migs versos, eines
per recitar de memòria i construir un relat.
• Memòria i musicalitat es donen la mà en una rígida estructura: l’hexà- metre dàctil, un
tipus de vers de dos parts de sis síl·labes amb un ritme propi, sempre: c l c l c c
(síl·labes curtes i llargues), sempre en aquesta disposició. Un exemple: taxessi podessi
“el dels peus lleugers” és un vers comodí referit a Aquil·les en cas nominatiu.
• El bard ha de tenir recursos a mà: si el passatge és en nominatiu, hem vist que
Aquil·les és invariablement “el dels peus lleugers”, però si és esmentat en genitiu és
converteix en Phleiadew Acilho  “el fill de Peleu”. Els epítets són així fixes i
contundents: - les dones són sempre de bella cintura o de braços com la neu, - un
guerrer ferit ho serà sovint amb el cruel bronze, - un discurs començarà amb paraules
alades que s’escapen del cercle de les dents, - cada cop que apareix una nova acció
comença un nou dia amb l’aurora de braços rosats...

La fixació del relat oral


• En l’Atenes clàssica moltes cases benestants tenien alguna còpia almenys d’un dels
dos poemes homèrics. Durant el segle VI a. C., el tirà atenès Pisístrat havia ordenat la
manipulació dels textos (visible per l’estil), i va fer encabir un heroi atenès.
• El gènere, ja escrit, arribà a agradar tant que a Homer se li atribuïren altres obres
menors, avui perdudes i parcialment rebutjades en la mateixa Antiguitat com afegits.
• Però les còpies i transmissions adulteraven, poc a poc el text. En el segle III a. C., els
bibliotecaris d’Alexandria fixaren els textos i els dividiren en capítols (dits cants o
simplement llibres perquè en l’època s’escrivien en rotlles autònoms), tants com lletres
gregues: a, b, g, d.... fins a 24. La Ilíada, més llarga sortí així més perjudicada, en tenir
capítols molt llargs. El consell de l’hel·lenísta M. I. Finley: “s’han d’analitzar els
poemes en funció de les trames, no dels capítols construïts pels alexandrins”.
• I es pot afegir un segon consell, en aquest cas del romà Plini el Vell (segle I d. C.), si
encara no els heu llegit, comenceu per L’Odissea, un magnífic llibre d’aventures.
Condueix a La Ilíada.

La Ilíada, argument
• L’eix central és la guerra de Troia, també anomenada Ílion. Tothom sabia que havia
durat 10 anys i el seu final era conegut per altres relats.
• Però La Ilíada no narra tota la guerra, només es centra en uns episodis del darrer any,
moment decisiu.
• Aquil·les de Tessàlia, el més valent i fort guerrer grec, enfadat perquè Agamèmnon,
rei de Micenes i cap de la confederació de reis grecs, li ha pres la captiva Briseida (no
ha respectat el seu honor), es retira del combat, però tolera que el seu millor amic,
Pàtrocle hi participi.
• A conseqüència d’això els grecs són rebutjats des de les muralles de Troia fins a la
mateixa platja i a les naus que portaven quan arribaren. Hèctor, heroi troià i fill del rei
Príam, no troba rival entre els grecs. Arriba a donar mort a Pàtrocle pensant que és el
mateix Aquil·les, perquè aquell portava l’armadura del segon. • Això fa canviar a
Aquil·les la seva posició: tornà a la lluita i, en combat singular, venja el seu amic,
lligant el cadàver d’Hèctor al seu carro.
• Per la nit i en secret, Príam (rei de Troia) s’entrevista amb Aquil·les per implorar el
cos del seu fill. El grec estava dolgut per la pèrdua de l’amic, però no és un bàrbar i
accedeix, compren el dolor del pare. L’obra acaba amb els funerals respectius.

La Ilíada. Desenvolupament, 1 • I. Disputa entre Aquil·les i Agamèmnon, aquest no


compleix la seva paraula. • II. Zeus enganya en un somni a Agamèmnon, que ataca
Troia. Descripció de les forces de tots dos bàndols. • III. Paris, acusat de covard pel seu
germà Hèctor, lluita contra Menelau, el marit d’Hel·lena. Quan Paris és apunt de morir,
la seva protectora, Afrodita el salva i el retorna a Hel·lena. • IV. Ruptura de la treva
entre grecs i troians. • V. Diomedes, amb l’ajuda d’Atena i Hera, mata molts troians i
fereix la mateixa Afrodita; només es retira ferit per Ares. • VI. Més victòries de
Diomedes, només respecta a Glauc. Intercanvi d’armes. Hèctor decideix sortir al combat
i s’acomiada d’Andròmaca. • VII. Victòries d’Hèctor, tot i el combat indecís amb Aiax.
Els grecs reculen al mur que protegeix les naus i la platja. • VIII. Zeus prohibeix a altres
deïtats intervenir; només la nit salva els grecs. • IX. Aiax i Ulisses intenten que
Aquil·les torni a la guerra. • X. Durant la nit Ulisses i Diomedes fan una incursió en
territori enemic. • XI. En el nou dia Agamènon obté algunes victòries, però és ferit,
també són ferits Ulisses i Diomedes. • XII. Lluita en el mur grec defensat pels dos Aiax,
Héctor aconsegueix entrar. • XIII. Lluita entre les naus, destaca entre els grecs el cretenc
Idomeneu. • XIV. Hera, que enganya a Zeus, afavoreix els grecs. Aiax rebutja Héctor i
els grecs salven el campament. • XV. Retirada momentània troiana. Héctor retorna amb
intenció de cremar les naus gregues. • XVI. Pàtrocle, amb l’armadura d’Aquil·les conté
els troians; és mort per Héctor. • XVII. Lluita al voltant del cos de Pàtrocle, recuperat
pels grecs. • XVIII. Dolor d’Aquil·les per la pèrdua de l’amic. El déu Hefest li fabrica
unes armes especials, que són descrites. • XIX. Fi de l’ira d’Aquil·les. Pau entre els
grecs. • XX. Zeus permet que els déus tornin a intervenir; Posidó salva Enees d’una
mort segura davant Aquil·les i Apol·lo a Héctor. • XXI. Aquil·les, intractable, derrota
els troians; el déus lluiten també entre ells. • XXII. Finalment s’enfronten Aquil·les i
Héctor, amb la mort del troià. • XXIII. Funerals per Pàtrocle i jocs atlètics en el seu
honor. • XXIV. Príam s’entrevista d’amagat amb Aquil·les i implora a que li torni el cos
del seu fill. Malgrat els juraments anteriors, triomfa la part humana i el grec accedeix
davant del dolor del pare.

L’Odissea. Argument, 1
• En el cicle mitològic, els herois supervivents de Troia donaven lloc a mites menors,
relacionats amb la tornada (nostoi).
• Nèstor i Idomeneu ho feien sense problemes a Pilos i Creta, respectivament; Menelau
era desviat a Egipte per un temporal, però tornava a Esparta amb Helena.
• Àiax naufragava per enveja del déu Posidó; un terrible destí esperava a Agamèmnon,
assassinat per Egist, just arribat a Micenes, en col·laboració amb la seva pròpia muller
Clitemnestra (es podia escollir entre les versions d’adulteri o de venjança de mare: el
sacrifici humà als déus de la seva filla Ifigènia, necessari per calmar a la tropa abans de
marxar a Troia, podia passar factura a la tornada).
• Però Ulisses (Odisseu en grec) no patia ni tragèdies ni una tornada feliç a Ítaca.
Joguina del destí dels déus, Posidó intentava que no tornés, Atena l’afavoria; s’iniciava
així un viatge d’aventures que el portava a explorar els límits del món coneguts.

L’Odissea. Argument, 2
• Ítaca passarà per l’imaginari país dels feacis.
• Mentre, Telèmac, el seu fill, ja en la vintena d’anys, es veu desbordat a Ítaca per
centenars de pretendents que volen ocupar el tron d’un rei que ningú sap on para.
• La majoria no tenen pressa, motls comprenen que no seran l’escollit, però mentes es
mengen el patrimoni familiar (oikos).
• Penèlope, la dona d’Odisseu, ha promès que quan acabi una roba nupcial es casarà de
nou, famosa tela que per les nits desfà (i ningú se’n adona!).
• Ulisses arriba d’incògnit a Ítaca i, ajudat de Telèmac i alguns servents fidels, dóna
mort als pretendents.
L’Odissea. Desenvolupament,
I. Assemblea dels déus que ordenen a la nimfa Calipso que deixi marxar Ulisses. Atena
convenç a Telèmac que viatgi per Grècia cercant informació del seu pare. • II.
Assemblea a Ítaca i presentació dels pretendents a Penèlope. Atena, disfressada de
Mentor guia a Telèmac. • III. Telèmac arriba a Pilos i el vell Néstor li explica el retorn
d’alguns herois grecs, excepte d’Ulisses. • IV. Telèmac arriba a Esparta. Menelau i
Hel·lena li expliquen el seu viatge a Egipte i algunes dades del seu pare. Conspiració
dels pretendents a Ítaca. • V. Dolor de Calipso per la marxa d’Ulisses, que construeix
una balsa, però naufraga en una costa desconeguda. • VI. Nausícaa troba Ulisses i el
condueix davant el seu pare Alcínous, rei feaci. • VII. Ulisses explica algunes de les
seves gestes a Alcínous. • VIII. Alcínous ordena preparar un vaixell per a Ulisses.
Banquet en el seu honor. Un bard canta temes mítics i esmenta la caiguda de Troia.
Plorar d’Ulisses. • IX. Ulisses diu qui és i comença a explicar els seus viatges. Polífem i
els cíclops. • X. L’odre dels vents. La fetillera Circe. • XI. Ulisses baixa als inferns. •
XII. Les sirenes. Les vaques del Sol. Escila i Caribdis. Naufragi d’Ulisses i arribada a
l’illa que habita Calipso.XIII. Ulisses arriba a Ítaca. El reconeixement del gos. • XIV. El
porquer Eumeu acull Ulisses. • XV. Atena ordena a Telèmac tornar a Ítaca i altera a
Ulisses amb la finalitat que no sigui reconegut. • XVI. Ulisses es revela a Telèmac. •
XVII. Ulisses, transformat en un vell captaire, retorna al seu palau i es maltractat pels
pretendents. • XVIII. Noves ofenses dels pretendents al vell captaire (Ulisses). • XIX.
Entrevista d’Ulisses (camuflat) amb Penèlope. Euriclea identifica Ulisses. • XX. Nous
excessos dels pretendents. • XXI. La prova del arc. Els pretendents fracassen, només ho
aconsegueix Ulisses. • XXII. Ulisses i Telèmac maten els pretendents. Càstig dels i de
les servents infidels. • XXIII. Penèlope no es fia del vell captaire. Aquest explica com
va fer de la soca d’una olivera el llit conjugal, demostrant que és Ulisses. • XXIV. Pels
pretendents morts, Aquil·les i Agamènon s’enteren en els inferns de la tornada a ítaca
d’Ulisses. Ulisses s’entrevista amb el seu pare Laertes. Assemblea en Ítaca, lluita contra
els partidaris dels pretendents i reconciliació.

Reminiscències micèniques en Homer


• En les descripcions homèriques es barregen les tradicions formades a partir de
materials antics i moderns.
• Exemples de material “antic” són el casc d’Ulisses (Il. X, 254-298), fet amb ullals de
senglar, o l’escut en forma “de 8” d’Àiax, que tenen paral·lels micènics.
• Moltes referències són posteriors: el funeral de Pàtrocle és una incineració, pràctica
generalitzada durant l’edat fosca; en el passatge del cegament de Polifem apareix la
menció del ferro (també és mencionat varies vegades més), s’esmenten els fenicis, no
els hittites, etc...
• Tothom sabia a Grècia que Micenes havia estat gloriosa, però ja no es recordava
perquè; Homer compleix la funció de referent

El catàleg de les naus


• Un intent de concretar una geografia micènica amb el “catàleg de les naus”, descripció
de la procedència dels grecs a Troia en el cant II de La Ilíada, ja va ésser criticat per
Eratòstenes, bibliotecari d’Alexandria en 194 a. C., al qual no li quadraven les sumes,
no es fruit d’una desconfiança recent.
• En el llibre II de La Ilíada es mencionen, sumades, 1.186 naus i, pel cap baix uns
60.000 homes. Això es tan exagerat com els 400.000 sarraïns que ataquen Roland (en
Roncesvalles!) en un conegut poema èpic medieval. En un moment determinat el comte
Vladimir, en un poema de gesta eslau, treu una pistola (en plena Edat Mitjana!). La
poesia de gesta és anacrònica i exagerada per naturalesa.
• En definitiva, malgrat alguns referents micènics, l’esperit de l’obra correspon a inicis
de la Grècia Arcaica.
• Les competicions en el funeral de Pàtrocle prefiguren els Jocs Olímpics: apareix
l’individu (entenguis l’aristòcrata), en llibertat de competir o no, igual que Aquil·les
participa en la guerra per voluntat prò- pia i no és un súbdit

Les irrealitats en Homer


• El cicle troià és un món totalment grec: els rivals també són grecs, no es té mai la
sensació d’estrangeria en Troia.
• Hèctor és un nom grec documentat a la Lineal B, Paris (també dit Alexandre) és també
un nom grec.
• Els herois grecs i troians són equivalents, només lluiten contra iguals. • Altre recurs
literari ben curiós: la vida s’atura 10 anys a Troia.
• Durant aquest període no passa res, no hi ha relleus de tropes, ni altres problemes.
• Els herois mai cauran de malalties, només poden fer-ho en combat (la bella mort) o en
trampes a la tornada

Els déus
• La diferència és d’escala cronològica: els humans tenen una parca assignada, mena de
“comptador” que limita els seus dies i que no controlen ni els déus immortals.
• Curiosament, semblen gelosos dels humans, en particular dels herois: aquests tenen un
temps limitat per assolir una glòria, els déus, facin el que facin, no augmentaran ja la
seva fama eterna.
• De forma imperceptible encara, s’ha col·locat la pedra angular del antropocentrisme
conceptual occidental. Per això mateix són importants els déus, per com ho són.
• En la Grècia Clàssica Homer era un model per a la joventut: model literari i model
vida en tractar d’herois (ideals per a futurs adults).
• No obstant, alguns pensadors, ja més racionals, opinaven que els déus homèrics no
eren gaire bon referent pel jovent: de tant humans com eren es deixaven arrossegar per
la ira, de vegades no eren sincers, o podien ésser adúlters consumats (començant pel
mateix Zeus, que actua sempre segons el seu caprici immediat).

Déus i herois en Homer


• Religió i culte a Grècia no eren absorbents, però això no vol dir que els grecs
manifestin impietat. Era prudent tenir els déus a favor amb sacrificis i oracions, encara
que això no fos una garantia.
• I, en qualsevol cas, mai s’havien de provocar, com van fer els companys d’Ulisses, per
això tots s’ofegaren excepte l’heroi
. • Menys encara ho podia fer un rei (o el representant) d’una comunitat.

La societat homèrica • En els poemes homèrics apareixen tres categories socials: reis,
aristòcrates i homes lliures.
• En realitat, reis i aristòcrates formen el mateix món, tots fan menció dels avantpassats,
però només pot manar un d’ells.
• En l’època en que es fixen els poemes, no hi ha reis a Grècia, no estranya que els reis
mítics siguin presentats com alts aristòcrates.
• Els aristòcrates són gent activa. Ulisses s’ha construït el seu propi llit matrimonial
tallant la soca d’una olivera i podria donar lliçons de com llaurar bé un camp; el seu vell
pare Laertes, encara treballa als fruiters d’Ítaca quan retorna l’heroi.
• El nou Occident no condemna el treball, la diferència és que aquests herois no
treballen per encàrrec, qui és menyspreat és l’assalariat (thes), pel concepte de
vinculació a un altre que implica. A l’antiga Roma s’aplicarà el mateix criteri (per
exemple en la classificació d’oficis que fa Ciceró).

Un món sense consciència social


• De Laertes, ningú ens diu perquè no governa i com és que ho feia el seu fill ja abans
de marxar a Troia, l’aristòcrata ideal sembla tenir l’edat adulta (Odisseu): massa vell li
manquen forces (Laertes, Nèstor), massa jove encara no les reuneix (Telèmac, Antíloc).
• S’arriba així a la irrealitat: en el fragment de La Ilíada en una cursa a peu, els vells
guanyen als joves. El llinatge i l’edat condicionen el status social. L’aristòcrata ha
d’esperar el seu torn.
• La dona aristocràtica s’integra en aquest món, estalviador per necessitat, Grècia no
ofereix més. Com l’home, no resta ociosa, l’oikos dóna molta feina i no estranya que
Penèlope administri i teixeixi amb altres dones (el seu status tampoc es veu qüestionat,
ho fa per voluntat, les serventes per encàrrec). És un mont fortament patriarcal.
• No hi ha reis però un personatge, en un moment determinat fa la següent reflexió: “no
és dolent ésser rei”, s’entén que de casa seva.
• La frase no pot ésser més representativa de l’autarquia, els herois defugen del comerç,
una activitat impròpia del seu estatus.

Oikos
• La riquesa homèrica és agropecuària: terres, graners i bous per llaurar, als que
s’afegeixen cases i objectes de valor atresorables, amb preferència amb historial.
• Els herois victoriosos es reparteixen ramats i objectes de valor que han conquerit.
• De vegades intercanvien entre ells, sense comerciar. Aquil·les lliura uns premis
aristocràtics en el funeral de Pàtrocle, però només poden accedir a concursar altres
aristòcrates. Quan Agamènon es vol reconciliar amb Aquil·les li ofereix trípodes,
captives i altres riqueses.
• Les cases no es poden transportar, per això Troia serà incendiada, però el botí pot
incloure les dones dels vençuts (mares, mullers, filles, etc.). Aquest fet, habitual d’altra
banda en les guerres de l’Antiguitat, no per això deixava de sorprendre.
• En Les Troianes d’Esquil, autor tràgic del segle V a. C., recull un tema homèric des
d’un altre punt de vista: la trista sort de les vençudes i el seu destí un cop destruït el seu
oikos: d’aristòcrates a esclaves. Els representants masculins havien tingut l’oportunitat
d’assolir una mort heroica: la bella mort.

L’hospitalitat com a institució


• En el cant VI de La Ilíada el grec Diomedes i el troià Glauc es troben front a front,
però aturen el combat. Ho fan perquè es reconeixen com a descendents d’hospes, els
seus avantpassats ja s’havien acollit en les respectives cases.
• En mig de la batalla es relaten detalls que serveixen d’excusa perquè els lectors ens
assabentem dels seus respectius llinatges, finalment s’abracen, intercanvien les armes
com a senyal de renovació d’un pacte que heretaran els descendents i s’acomiaden tot
desitjant-se mútuament que cadascú augmenti la seva glòria personal, la d’un matant
molts troians i la del altre molts grecs.
• Militarment això no sembla seriós, però tot en els poemes homèrics és un giny
d’irrealitat, superada per l’exaltació aristocràtica.
• L’Hospitalitat és un element clau entre els aristòcrates. Es reconeixen de generació en
generació. Telèmac demostra la majoria d’edat viatjant a Pilos i Esparta per preguntar
pel seu i és acollit immediatament en aquells palaus. En sentit contrari i en cas de donar-
se la possibilitat, Odisseu hauria fet el mateix amb Nèstor i els seus fills o amb Menelau
i Helena.

Els inferiors lliures


• Hi ha poques professions itinerants que escapen a l’oikos agrari i autàrquic, i que
siguin respectades: “Qui aniria a un lloc a cridar a algú com no fos als que exerceixen la
seva professió en el poble: un endeví, un metge per a curar les malalties, un fuster o un
divinal bard que ens deleixi cantant?” (Od. XVII, 382-5).
• Les eines de ferro i ocasionalment algun esclau es poden comprar als fenicis o als
estrangers, dels quals cal desconfiar, car no pertanyen a un oikos reconegut.
• Els no aristòcrates apareixen com una gran massa anònima: treballadors en general,
pastors, masses de soldats considerats no decisius però presents, dones treballant pel
palau (o sigui l’oikos). Homer els compara amb els ruscos, com aquests brunzeixen.
• En un passatge de La Odissea, Eumeu anomena els especialistes artesans com
demiorgeoi (demiurgs), literalment “els que treballen per al demos”.

Els estrats socials


• En el món homèric és imposible crear noves fortunes, prosperar en l’escala social, no
es pot ampliar el nombre de nobles.
• El matrimoni estava limitat per classe, el llinatge pel naixement.
• Per no existir no hi ha ni un contrast entre lliure i esclau.
• La paraula drester significa “algú que treballa per a un altre o el serveix”, en
L’Odissea s’utilitza indistintament.
• Ulisses apareix com un heroi, però penja pel coll a les serventes poc fidels al seu
oikos.

El treball
• Els thetes són bàsicament jornalers lliures, que treballen les terres d’altres per un sou.
Apareixen denigrats en els poemes homèrics:
• El pretendent Eurímac li diu a Odisseu, que ha tornat disfressat de vell captaire, en tó
de burla: “voldries servir-me com a thes en un racó dels meus camps plantant arbres
grans. Jo et proporcionaria pa per a tot l’any, vestit i calçat per als teus peus? I t’ho
donaria molt puntual”. Indica més que un sou gairebé una supervivència.
• En el mite, Zeus havia ordenat a Posidó i a Apol·lo treballar en qualitat de thes per a
Laomedont, avantpassat de Príam. Construïen la muralla de Troia i guardaven ramats.
Però al cap d’un any el rei no els va pagar les promeses i els foragità sota amenaces.
• Odisseu en els inferns escolta l’ànima d’Aquil·les: abans que tenir tanta fama entre els
morts, preferiria servir com a llaurador (thes) a un home de pocs recursos econòmics i
estar encara entre els vius

Les assemblees
• En els poemes homèrics hi ha assemblees, no democràtiques. Assisteixen tots, però
només parlen uns pocs aristòcrates. És un mecanisme que serveix per dirimir les
diferències entre nobles, com en el campament grec davant de Troia. A Ítaca no
protesten per la manca del rei, mai s’informa al poble de l’absència d’Odisseu.
• En un passatge de La Ilíada: en l’assemblea del campament grec, un individu sense
llinatge s’atreveix a parlar, Odisseu es mostra contundent: li dóna un cop amb el seu
ceptre de rei i el fa pagar així la seva gosadia. Homer aprofita per indicar que era el
soldat més lleig de tots els que van anar a Troia, avís de l’ideal aristocràtic arcaic dels
kaloi kai kagazoi “joves i ben plantats”: un aristòcrata ha de cultivar el seu cos, el seu
aspecte.
• No obstant, es reconeix que els inferiors poden tenir també dignitat. Aquest és el cas
d’Eumeu, el porquer de Laertes, nascut noble però raptat per una criada traïdora, venut
als fenicis com esclau de petit i comprat pel pare d’Odisseu (no sembla preguntar per
l’origen de la mercaderia!), treballa ara a Ítaca com a servent de confiança.

La riquesa
• Hi ha alguns esclaus, pocs, que l’oikos compra esporàdicament, sense preguntar-se
l’origen. Euriclea, la dida d’Odisseu també va ésser comprada per Laertes.
• Les situacions d’atracció sexual que això pot provar les salva Homer recordant que
Laertes es va mantenir fidel a la seva dona.
• Rarament es qüestiona la procedència de la riquesa: treball personal o benefici generat
pels assalariats i esclaus són ben vistos.
• La guerra en el món homèric “dignifica” els guanys com una empresa individual. La
mateixa pirateria no és condemnada (de pirata i no d’altra cosa es pot qualificar a
Odisseu: el saqueig dels Cícons, en la costa europea davant de Troia, és el seu primer
acte en iniciar la tornada, que vol que sigui rentable, tot i que els cícons res li havien fet.
• En canvi, reunir riquesa treballant com a assalariat (cosa difícil, d’altra banda) o
comerciant, són accions condemnades.

MODUL 2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA PÓLIS 10. Hesíode i l’oikos


autàrquic. Les mutacions a les ciutats durant el segle VII a. C.

Hesíode: un camperol poeta


• Hesíode esdevé una veu individual, a diferència d’Homer.
• Les poques dades que coneixem de la seva persona són autobiogràfiques (funerals
d’Anfidamant de Calcis = escriu circa 700 a. C.)
• El seu pare era comerciant i mariner, de la ciutat eòlia de Cime (À- sia), però s’arruïnà
i tornà a la terra europea dels seus avantpassats, a l’aldea d’Ascra, pertanyent la pólis de
Tèspies (Beòcia), vivint de camperol i deixant dos fills: Hesíode i Perses.
• Hesíode tingué problemes amb la repartició de l’herència paterna. Sempre segons
l’autor, el seu germà aviat gastà la part corresponent i, després, es va acollir a l’injust
arbitratge dels corruptes magistrats de la incipient pólis.
• Hesíode és un camperol i poeta en el seu lleure, que viu al peu del Mt. Helicó, on
habiten les Muses.
• D’aquesta forma, Hesíode retrata un món individual, però on el principi d’intervenció
de la pólis es més evident que en Homer. 2 Obres:
• Erga kai hmerai (Els treballs i els dies) i
• Teogonia (Teogonia) literal = gènesi dels déus. També se li atribuïen altres obres que
segurament no són seves.

La Teogonia i la creació del món


• La ordenació raonada d’un oikos porta, inevitablement, a l’ordenació raonada de
l’origen de la multitud de déus grecs, a organitzar la seva geneaologia.
• El món grec no creà un dogma, com les religions orientals; els poetes.
• En l’obra s’han vist influències orientals, hittites, babilònies i assíries, per exemple en
el mite de les cinc edats de la Humanitat
. • Primer hi hauria hagut una edat d’or, després una de plata, ambdues divines, seguida
d’una de bronze (o dels gegants, potser record dels constructors micènics), una dels
herois (els homèrics) i, finalment una del ferro, dura edat del seu temps, quan els homes
treballen la terra.
• Des de l’eterniat existia Gaia (la Terra orgànica, la deessa Mare, d’ampli pit) Tàrtar
(la terra profunda, geològica). A Gaia la cobreix completament Urà (la volta celestial),
també hi ha Eros (captivador de déus i mortals), prinpici d’acció.
• Al principi, de la unió del cel amb la terra sorgiren els Titants (gegants) i els déus que,
finalment, els derrotaren i portaren un ordre còsmic i terrenal. Recorda, en part, la
victòria del déu babiloni Marduk.

Déus primordials i castració d’Urà


Els déus primordials: Gaia & Ø = Èrebos (el ombra) i Nix (la foscor). De Nix & Èrebos
= Éter (l’alt cel, la llum de l’alt cel) i Hèmera (la dia, la llum del dia). Gaia & Ø =
l’estelat Urà. També les grans muntanyes (seus de déus), les nimfes (dels boscos) i
Pontos (mar en general)
. • La castració d’Urà: fatiga la terra, d’aquí la conxorxa de la castració. Gaia recull les
gotes de sang d’Urà = les erínies, els gegants i les nimfes Melies. Dels genitals
pròpiament dits, que cauen en el Pontos, neix Afrodita

Déus olímpics i gigantomàquia


Cronos havia jugat un paper determinant, la segona generació de forces:
• Rea & Cronos = Hèstia, Demèter, Hera / Hades, Posidó i Zeus.
• Cronos engoleix els seus fills, excepte Zeus (Rea li dóna una pedra entre bolquers, el
jove déu és criat per Gaia en Creta).
• Zeus de gran allibera els ciclops, encadenats per Cronos. • També fa vomitar els déus,
els seus germans.
• Lluita entre titans i gegants més déus.

Els titans han deixat uns fills incòmodes


: Atles, que sosté el món, Prometeu (el previsor), que s’atreveix a robar el foc de Zeus i
donar-lo a uns éssers inferiors, els homes.
• Zeus castiga durament uns i altres: a Prometeu lligant-lo a una roca on uns voltors li
devoren constantment les entranyes; als homes creant una dona, Pandora, dotada
d’encants i de defectes, que guarda una caixa plena de càrregues: els fills i les despeses
(= l’oikos). Els homes, camperols, hauran de treballar, i de valent, per mantenir l’oikos.
Prometeu i Pandora Zeus i Prometeu, Esparta, segona meitat del segle VI a. C
. • És una visió pessimista i misògina, però si no es vol viure com els animals, cal
treballar per mantenir raonablement l’oikos, seguretat en vida i en vellesa.
• No obstant, Zeus ha creat algunes filles: la pau, la justícia (diké), l’ordre i les muses,
que alegren i suavitzen la vida, fent-la suportable.

La descendència divina de Zeus


Zeus & 1 esposa Metis (intel·ligència) # (perquè Zeus l’engoleix), (Zeus & Ø = Atena).
Zeus & 2 esposa: Temis (ordre) = les Hores, Eunomia (bon govern), Diké (justícia
humana), Eirene (pau) i les Moires (pàrques). Zeus & 3 esposa: Eurínome (oceànida) =
les tres Gràcies. Zeus & 4 esposa: Demèter = Persèfone (raptada per Hades amb el
consentiment de Zeus). Zeus & 5 esposa: Mnemòsine (memòria) = 9 muses. Zeus & 6
esposa: Leto = Artemisa i Apol·lo. Zeus & 7 esposa: Hera = Hebe, Ares i Ilitia

Els treballs i els dies


• Destinada al seu germà Perses, perquè preveu que quan si li acabin els artificis per
anar tirant haurà de treballar de camperol com ell.
• El cos de l’obra és, doncs, un conjunt de consells de com portar una explotació agrària
i com administrar l’oikos corresponent. No és un tractat agronòmic en el sentit científic.
• L’ideal grec, heretat de l’edat fosca, és el d’autarquia, ben present a l’obra.
• La terra grega és dura; l’home i la dona que formin l’oikos, hauran d’ésser
estalviadors; Hesíode desconfia de la dona malgastadora, a la que atribueix part dels
mals de la família, equivalents als de l’home poc treballador. • En primer lloc recorda
com el camperol està sotmès a les inclemències de la metereologia (part de l’obra no
deixa d’ésser un calendari de pagès).
• Damunt de la família planeja sempre el fantasma de la fam i la ruïna; només l’atenta
dedicació a les feines, en el ritme i moment adequats, pot evitar-la.

El món del camperol grec arcaic


• A diferència d’Homer, en Hesíode no hi ha pastors servents ni ramats enormes, només
es mencionen els bous, indispensables per llaurar.
• Hesíode afirma: Pobre del camperol que tingui que demanar-los prestats!, la seva
economia estarà en fals, no podrà llaurar la terra.
• A les estacions mortes, el pagès pot reparar casa seva o construir ell mateix la carreta,
Hesíode indica com fer-ho correctament; gairebé tot es pot fabricar a l’oikos autàrquic,
només cal comprar fora les eines de ferro, que duren força anys

Aportació d’Hesíode
• Homer havia fet humans els déus, Hesíode dóna un pas més: les coses ja no passen
estrictament per la voluntat dels déus, depenen en origen, del sentit de justícia i de
l’afany en el treball diari dels homes.
• En lloc d’un món abocat a la conformitat, com l’homèric, en Hesíode preval la idea de
la moral, la justícia i l’ètica, que implica els ciutadans amb la trajectòria de la pólis, una
obra col·lectiva.
• Homer havia cantat els herois lluitant entre si per assolir la glòria; Hesíode canta els
homes lluitant contra la terra per arrencar-li el menjar, aquesta proximitat fa més
modern Hesíode: en lloc de batalles o aventures trobem la temàtica de com administrar
un oikos. • En lloc de la fe cega en la força del heroi homèric trobem l’escepticisme.
• Hesíode canta els homes del seu temps, no els herois pretèrits.
• El poeta d’Ascra viu encara en el myqos (mythos), pensament organitzat per una
construcció religiosa que explica el món, però anuncia el pas al logos (logos),
pensament racional, element que inevitablement acompanya la consolidació de la pólis,
és la seva conseqüència. .

El desenvolupament de l’hoplitisme Esquema d’un aspis Casc d’estil corinti Segles VII-
VI a. C. El Vas Chigi, olpa protocoríntia, c. 650 a. C., Museu de Villa Giulia (Roma)
• Tàctica militar formada per soldats-ciutadans que es paguen ells mateixos l’equip i
porten: llança, espasa, gran escut (aspis o hoplon), casc, cuirassa i grebes. I lluiten de
forma coordinada no individual.
• S’esmenta per primera vegada en 700 a. C. en la guerra lelantina (entre Calcis i
Eretria, Eubea). La imatge iconogràfica més antiga data de 650 a. C. (Vas Chigi)
• L’èxit és la formació, no la individualitat; just allò que demana la pólis. • Equació:
ciutadà = camperol = hoplita en 700-350 a. C

Polis, lleis i escriptura


• Des de mitjans del segle VIII i al llarg del segle VII a. C. la ciutat-estat cada cop
intervé més com a àrbitre judicial entre clans i famílies.
• A Orient els lleis eren una prerrogativa reial, però a Grècia l’absència d’aquesta figura
comportà que sigui la mateixa ciutat la que tipifiqui i reguli els delictes.
• Davant de qualsevol altre referent es parteix d’antics costums no escrits, inicialment
no es reflexiona sobre la duresa de les lleis, cas de les dures disposicions de Dracó
d’Atenes (c. 630 a. C.), properes a la Llei del Talió; però no eren un invent seu, Dracó
només fixà per escrit una tradició.
• És fàcil observar en els exemples epigràfics conservats que les lleis són regulacions
que interessen a una minoria, però avui s’insisteix en que esdevingué un avanç notable
la seva fixació per escrit; era el primer pas per arrencar una potestat a les famílies
aristocràtiques.
• L’escriptura prenia, així, una nova finalitat, bàsica, per a la pólis.

Les competències de la pólis


• Tipificació de delictes de sang i fi de les revenges familiars. • Formulació de multes en
infraccions de les disposicions col·lectives.
• Lleis d’adopció i herència en les famílies sense fills masculins (en grec d’epiclerat,
derivat de cleros, lot de terra o finca).
• Regulació sobre l’ús del sòl i de l’aigua.
• Regulació de les associacions privades.
• Tipificació dels deutes privats. La pólis no només és aliena a un rei, també ho és a una
classe sacerdotal, per això ha de preveure les disposicions religioses:
• Reglament dels cultes als déus i als herois específics de la ciutat.
• Definició dels béns dels santuaris.
• Definició de l’ús dels objectes sagrats.
• Fixació de les ofrenes sacres.
• Fixació de les funcions dels hieromnémones (encarregats del culte)

Constitucions i magistratures
Les lleis també havien estat una necessitat a l’Antic Orient, però a Grè- cia sorgeixen
noves preocupacions. A Orient tothom era súbdit del monarca de torn. La ciutat dóna els
primers passos en el dret constitucional. Es tipifiquen també aspectes crucials:
• El dret a la ciutadania.
• Els mecanismes, en el seu cas, d’integració de nous ciutadans.
• Ordenació de les magistratures que exerciran el poder de forma limitada en el temps i
ajustada a les seves funcions. Alguns exemples conservats:
• La inscripció de Dreros (Creta), de la segona meitat del segle VII a. C., limita la
perpetuació en el càrrec.
• Les lleis de Quios (mitjans del segle VI a. C.), similars a l’anterior.

Els legisladors arcaics


• En el marc de la ciutat-estat aristocràtica, l’ideal de les seves lleis és també
aristocràtic.
• Les lleis tendiran a la eumonia (el bon govern), igual que els aristoi (els millors)
s’esforcen per representar bé la ciutat.
• La redacció de les primeres lleis i la seva estructuració es confià en les diverses
ciutats a personatges rellevants, en ocasions estrangers notables que així podien fer
d’àrbitres. Aparegué la figura del aisymnétes (legislador), sovint un simple compilador
de les tradicions locals, entre la segona meitat del segle VII i primera del VI a. C.
• Passat el temps es perdé la noció real del procés i els grecs adornaren amb mites el
fenomen. No faltaren legisladors inventats, cas de Licurg, ordenador d’Esparta, que
segurament no va existir mai.
• Aristòtil, al segle IV a. C., en fer una història de les constitucions gregues (i bàrbares),
ja s’adonà de les confusions que havia legat la tradició.

Grècia en el segle VII a. C.


• En el transcurs d’aquest segle es consolidà la recuperació agrícola i demogràfica; es
consolidà la pólis.
• Aquest món, representat per l’ideal d’autarquia i austeritat dels poemes d’Hesíode,
que cal situar en la frontissa amb el segle anterior (VIII a. C.), sofrirà fortes convulsions
i transformacions en tots els ordres: econòmics, socials i mentals, al llarg de la nova
centúria.
• En la transició del segle VII al segle VI a. C. la realitat era ben diferent i té, com a
element més vistós, les reformes socials que protagonitzà Soló durant el seu arcontat a
Atenes (594 a. C.).
• A finals del segle VIII i, en especial al llarg del segle VII a. C., Grècia central
europea, les Cíclades i Jònia coneixen un nou desequilibri: els aristòcrates diversifiquen
el conreu del cereal i impulsen l’olivera i la vinya, que s’adapten bé a la pedregosa
Grècia.
• Això multiplicà un comerç d’exportació, ja present en Hesíode, i que ell mateix
recomanava amb prudència al seu germà Perses.

Els canvis agraris


• Els beneficis del comerç serviren per finançar el canvi de conreus i augmentar les
diferències entre una aristocràcia emergent i un camperolat cada cop més pobre
. • La reconversió agrícola només la podien fer aquells que tenien terres al marge dels
cereals, un cop coberts els mínims d’autoconsum familiar, dictats per l’ideal
d’autosuficiència.
• El lent creixement de les oliveres i, en menor mesura, de les vinyes comportaven anys
improductius. I, després, calia preveure inversions en instal·lacions específiques:
cellers, magatzems, i aconseguir àmfores
. • Finalment s’havia de disposar d’algun sistema de comercialització.
• Els conreus intensius necessiten d’assalariats puntuals (per exemple per a la verema o
per plegar les olives). La resta de l’any podien desenvolupar-se amb uns pocs esclaus o
rellogats pel manteniment periòdic.
• Els treballadors assalariats podien ésser veïns lliures amb menys terres, que només es
dedicaven al cereal i obtenien així un ingrés suplementari.

Enfortiment de l’aristocràcia
• Curiosament, l’aristocràcia que es delectava llegint i escoltant els poemes homèrics,
trencava en la pràctica l’ideal d’autosuficiència i individualisme que aquests contenien.
• Exportant vi i oli podien augmentar els beneficis també important, de tornada, blat
d’ultramar, aconseguit a menor preu, no encarit pel transport, amb demanda en els
nuclis urbans que anaven creixent.
• Sabem d’alguns aristòcrates que realitzaren viatges comercials ultramarins; aviat,
però, sorgiren comerciants professionals que estalviaren aquestes perilloses accions als
aristòcrates.
• No es aliè l’aparició del concepte diner en “pes de plata”, en el segle VII a. C., seguint
una pràctica molt arrelada a Orient, i previ a la novetat grega que representarà la creació
de la moneda a finals del segle VII a. C
. • La prosperitat general impulsà també una forta demanda artesanal. La més vistosa és
la ceràmica, que abandona el monòton geomètric i cerca productes de major qualitat
(orientalitzant). • Altres activitats: els bronzistes, escultors i constructors es veieren
afavorits per la nova demanda.
Propietat agrària i crisi al camp, 1
• A la fi, aquestes pràctiques comportaren una inevitable desvalorització del preu dels
cereals i un empobriment dels camperols no aristocràtics, que venien els seus excedents
en el mercat local.
• En definitiva, abocaven a un empitjorament de les condicions i posaren en perill
l’ideal d’autarquia i, el que es pitjor, la mateixa base ciutadana i militar de la pólis.
• La crisi es va fer evident en les regions esmentades durant la segona meitat del segle
VII a. C., quan s’accentuà l’endeutament de part dels camperols pobres.
• La pràctica d’acudir a l’aristòcrata més proper, que presta el cereal per a que no mori
de fam la família empobrida i pugui desenvolupar una nova sembra, es feia sota uns
interessos molt elevats.

Propietat agrària i crisi al camp, 2


• La càrrega era de tal naturalesa que, en cas de bones collites, el camperol pobre tot just
pagava els interessos, però no liquidava el deute; amb l’alternança natural de períodes
de menors collites, el deute creixia; a la fi s’havien d’hipotecar el camps i, quan ja no
restava res per endeutar, el propi camperol i la seva família podien ésser esclavitzats pel
ric propietari, amb el consegüent malestar social que això implicava.
• La colonització va alleugerir el problema de forma expeditiva, però no va impedir que
s’arribés a una situació conflictiva en Grècia.
• Més que cercar una acumulació de terres, els aristòcrates cercaven disposar d’una mà
d’obra barata per les seves noves explotacions.
• La pèrdua de ciutadans lliures podia tenir altres implicacions: les bases militars de la
pólis havien canviat en la primera meitat del segle VII a. C. i la pèrdua de camperols
afeblia, indirectament, la mateixa supervivència de la comunitat; la crisi es convertia
també en una qüestió d’estat.

Propietat agrària i crisi al camp, 3


• Tot i ésser un element clau, la simplificació d’un conflicte entre camperols pobres i
rics no s’ajusta a la realitat, que era més complexa. S’observaren també marcades
diferències entre la mateixa aristocràcia. - En unes ciutats els rics ramaders tradicionals
s’enfrontaren als nous propietaris agrícoles (Mègara); - En altres, les aristocràcies dels
districtes de la plana representen un model tradicional front als aristòcrates exportadors
litorals (Atenes); - A Corint trobem el poble i els aristòcrates fent front a un únic clan
molt ric, els Baquíades, que s’atribuïa l’elecció d’un magistrat anual de la ciutat entre
els seus membres i controlava el Consell ciutadà.
• En aquestes rivalitats, els grups de desheretats i l’apel·lació al populisme podien
desequilibrar la balança.
• La figura del tirà, aquell que enmig d’un conflicte es fa amb el poder, guanyava pas.
Un art al servei de l’aristocràcia
• Observant la Història de l’Art, ningú consideraria Grècia en crisi en una data tan
propera a la mateixa fundació de la citutat-estat. La raó és el desenvolupament d’una
aristocràcia interessada en exportar a ultramar, amb capacitat econòmica i nous gustos,
que aviat adoptà l’estil orientalitzant, (des de 675 a. C.)
. • Aquest és una adopció d’elements fenicis, urartians, neohittites, assiris i egipcis que
s’escampà per Grècia. Aquesta tendència la comparteixen també les aristocràcies
emergents d’altres penínsules europees, com etruscos (Itàlia) i tartèssics (Ibèria). La
colonització grega en el Mediterrani contribuí a accentuar-la.
• L’artista grec no només incorporava recursos aliens, aviat els recreà. En el segle VII a.
C. es produeix a Grècia una revolució artística: front al color únic del Geomètric, els
diversos estils posteriors (corinti, rodi, àtic) aposten per la policromia, pel sentit de
l’escena (recordem l’olpe Chigi), el sentit d’audàcia i oportunitat.
• Encara que els medis tècnics provenien d’Orient, els resultats superaren per primera
vegada la llarga tradició oriental. Allò exòtic fou emprat per fer noves exploracions, que
porten a nous resultats.

Una nova demanda: l’escultura


• La societat grega, més rica en conjunt, continuà amb la pràctica d’ofrenes als temples
que, en el segle VIII a. C., havien desplaçat els aixovars en els enterraments.
• Als tradicionals calders, escuts i vasos s’afegí l’ofrena de figures humanes, en relació
al creixent de l’antropocentrisme conceptual grec: la novetat fou l’aparició d’una
escultura en pedra.
• A mitjans del segle VII a. C. apareixen en el temple de Gortina (Creta) escultures de
més d’1 metre d’alt d’estil “dedàlic”, caracteritzades per cares triangulars, i “perruques”
(pentinats esquemàtics) amb traços horitzontals entre tres trenes. Els pentinats i el sentit
despullat són una influència oriental.

L’escultures exemptes
• També són una influència oriental, els models d’escultures exemptes inspirades en
l’Egipte Saïta que apareixen a finals del segle VII a. C.

Kuroi i korai
• Allò nou, grec, fou la necessitat de plasmar escultures humanes, en especial de kouroi
(nois atlètics, despullats, a diferència d’Orient) i korai (noies, sempre vestides).

Una nova demanda: l’arquitectura en pedra


• Quelcom similar passa amb l’arquitectura: en el segle VIII a. C. es construïren temples
amb fusta (indicis a l’Heraion de Samos i maquetes en ceràmica dels temples d’Hera
d’Agos i Perachora, zona de Corint).
• En 675-650 a. C. apareixen els primers exemples de temples dò- rics en pedra, el més
antic seria el santuari d’Apol·lo en Corint. Encara que molts elements estructurals
poden trobar ressò a Egipte, ni les tècniques ni els detalls semblen tan clars com en
l’escultura i cal acudir als precedents egeus en fusta com a font principal d’inspiració.
• Construccions afins es propagaren aviat pel Peloponès (Argos, Esparta, Olímpia) i
abans de finalitzar el segle VII a. C. arribaven a la Jònia i a algunes colònies
occidentals.
• La monumentalització dels temples i de les estàtues que contenien superava les
capacitats de l’individu i esdevenien obres de la collectivitat, de la pólis.
MODUL 2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA PÓLIS
11. El tardoarcaime: tensions socials i tirans

La stásis arcaica
• L’obra dels legisladors esdevingué insuficient en el plànol social davant la crisi del
sistema aristocràtic.
• Des del darrer terç del segle VII a. C., i al llarg del segle VI a.C., les ciutats del centre
de Grècia, amb major densitat humana urbana, cauen en la stásis o conflicte civil entre
els seus grups d’interessos.
• És una crisi social: quan ja s’ha definit la ciutadania, el petit camperol la pot perdre
per deutes.
• En aquest clima de confrontació apareix la figura del tyrannos (tirà), la persona que
ocupa de forma irregular el poder, ja sigui pel seu accés o per allargar impròpiament un
càrrec legal, però que arbitra una solució al conflicte amb el recurs a la força.
• En principi, el terme no era pejoratiu, no hi havia una condemna a la tirania, ni aquesta
era necessàriament negativa o cruel; i el llindar entre aisymnétes i tyranos tampoc va
restar mai clar.
• Cada ciutat tenia les seves variants i graus en el conflicte. A Lesbos i, inicialment, a
Atenes, la lluita és desenvolupava entre la mateixa aristocràcia dividida en bàndols; a
Mègara entre els nous ramaders i l’aristocràcia agrà- ria; a Argos la classe dels hoplites
contra els aristòcrates; a Corint, i després a Atenes, l’enfrontament dels camperols
arruïnats contra els aristòcrates.

Els tirans
• El perfil dels tirans arcaics és invariable: un aristòcrata desplaçat de l’accés al poder
per altres aristòcrates, encapçala una política en principi populista contra els seus antics
rivals.
• Des d’aquesta perspectiva molts tirans afavoriren el demos amb mesures concretes:
condonació de deutes, recuperació de persones que havien caigut en l’esclavitud, impuls
de les obres públiques com muralles o canalitzacions d’aigües al centre urbà (pagades
amb impostos o incautacions aplicats als aristòcrates), mesures que donaven feina i
menjar als més desprotegits.
• La forma d’arribar al poder també era diversa: magistrats que es negaven a renunciar
al termini legal del seu exercici -recolzats per partidaris-, caps militars que literalment
assaltaven el poder en mig del conflicte civil, sovint paral·lel al de la defensa de les
fronteres.
• La permanència era també molt variable: alguns renunciaven a la tirania al cap de pocs
anys, quan els ànims es calmaven, altres romanien en el poder tota una generació, com
Cypsel de Corint, que governà 30 anys. En alguns casos la tirania esdevingué
hereditària: el cas més llarg els cypselides a Corint, i ja al segle VI a. C. els pisistràtides
a Atenes.

Ciutats que conegueren la tirania


• Fou un fenomen propi de l’Egeu central: Nord del Peloponès, Istme, Àtica, illes,
Eòlida i Jònia, no per casualitat foren les ciutats amb més component artesanal i
comercial, enllà la manca de terres estava a l’ordre del dia
No tota Grècia conegué la tirania: les zones més rurals del nord i el sud de Grècia
europea, millor controlades per les aristocràcies, mai la conegueren.
• La tirania s’estengué a les colònies occidentals, en particular a Sicília, aquí fregava les
característiques de la simple monarquia.
Les paradoxes de la tirania
• El tirà aplicà les lleis dels legisladors, rarament legislava de nou, sorgia d’una crisi
concreta i cercava mesures concretes per pal·liar-la: - Periandre, a Corint, obligà els
pares a ensenyar un segon ofici als fills, per si fallava el camp; - Pisístrat d’Atenes
impulsà les obres públiques.
• No els preocupava reformar lleis.
• Amb el tirà la pólis madurà: els ciutadans s’acostumaren a complir les lleis, encara que
fos per la força.
• El tirà no perdia el sentit aristocràtic. Alguns guanyaren en les competicions, fins i tot
olímpiques (el més destacat Hieró de Siracusa), altres impulsaren enormement la cultura
(Polícrates de Samos).
• A finals del segle VI a. C., la maduresa dels estats va portar a la rà- pida desaparició
dels tirans en l’Egeu; no així a Sicília, on continuaren en època clàssica i, a la fi, es
reconvertiren en reis hel·lenístics en Occident.

La poesia lírica
• Esdevenen la forma d’expressió literària més interessant del tardoarcaisme; arrenca
dels cors religiosos de nois o noies al voltant dels cerimonials religiosos, però guanyà
un àmbit íntim i personal, compartit en petits cercles aristocràtics. Fou el reducte de
l’individu, de l’aristòcrata.
• Abasta la segona meitat del segle VII i tot el VI a. C.
• Per primera vegada en la Història el poeta es manifesta clarament en primera persona,
explicant allò que més li preocupa: el pas del anys, les conquestes amoroses i, en bona
mesura, la tensió política en la que es veu implicat.

Els lírics arcaics


enfrorint, 550-500 a. C. πολλἀ yεύδονται αοιδοί
• Enfront la rigidesa de l’hexàmetre dàctil homèric, prolifera una gran varietat de nous
estils de composició, lliures i melodiosos, detallistes.
• Com a documents històrics el seu valor és relatiu, car inclouen una forta càrrega de
subjectivitat (cas de Teognis explicant la tensió social en Mègara), però constitueixen
un element per entendre la societat grega un cop la pólis ha consolidat la seva trajectòria
històrica.
• Els poetes són aristòcrates o treballen a sou per a aristòcrates i tirans. Uns pocs
semblen tenir una vida atzarosa, com Arquíloc, mercenari i poeta, que igual escriu sobre
conquestes militars que amoroses; Teognis, Soló i Alceu són aristòcrates que mostren
preocupació per conservar l’estatus social i no caure en la indigència; això també
s’observa en Safo, la poetessa de l’amor, i una de les veus més personals del conjunt
. • La lírica arcaica és una poesia dialectal –escrita en dori, eoli i joni–, i ha arribat a
nosaltres en estat molt fragmentari, rarament per còpies antigues, sovint directament per
papirs grecs de l’Egipte hel·lenístic.

Els cants corals


Els cants corals i els partenis són obres composades amb ocasió del festival del canvi de
peplos de la imatge de la deessa en un santuari.
• El més important compositor va ésser Alcman, no sabem si originari d’Esparta o de la
lídia Sardes, escrivia en la primera ciutat c. 630 a. C. En l’exemple següent, crea una
descripció de la naturalesa en calma: El cant coral
• També es pot considerar coral Estesícor de Hímera (c. 590 a. C.)
El vers iàmbic
Relacionat amb la festa del vi es troba el vers iàmbic. Destacaren
: • Arquíloc de Paros (c. 650 a. C.), poeta i mercenari que participà en la conquesta de la
costa tràcia i
• Hiponacte d’Èfes (c. 650 a. C.). El vers iàmbic Fragments d’Arquíloc de Paros
• Un gènere diferent, serios és el dístic elegíac, espai natural de la reflexió del pas del
temps.
• Els millors elegíacs varen ésser Semònides d’Argos (c. 630 a. C.)

El dístic elegíac
Un gènere diferent, serios és el dístic elegíac, espai natural de la reflexió del pas del
temps.
• Els millors elegíacs varen ésser Semònides d’Argos (c. 630 a. C.) i El dístic elegíac
• Contemporani de l’anterior fou Mimnerm de Colofó.

L’elegia i els lírics arcaics espartans


Variant de l’anterior és l’elegia, dedicada a la reflexió prefilosòfica i sovint política.
Destacaren Soló d’Atenes, (arcont en 594 a. C.) i Teognis de Mégara (c. 600 a. C.).
• Els poetes de la Esparta arcaica constitueixen un grup peculiar, dedicats a exaltar les
virtuts militars de la joventut: Calinos (c. 660 a. C.) i Tirteu (c. 640 a. C.).

La monòdia de Lesbos
• Literàriament són els més interessants, amb personatges de gran expressió dels seus
sentiments com:
• Alceu (c. 600 a. C.) Opositor de Pítac, també li dedicà versos a Safo.
• Safo (c. 600 a. C.), una de les poques veus femenines de l’Antiguitat grega que
s’expressa directament.
• Anacreont (c. 530 a. C.), treballa en la cort del tirà Polícrates de Samos.

Safo, 1
Safo, sense perdre el punt de vista aristocràtic (“a todo debes sobreponerte, incluso a la
pobreza”, tracta gran varietat de sentiments: des dels poemes a la seva filla Cleide, als
versos dedicats a dones (com aquest) o a homes (seguent):

El pensament grec a finals de l’Arcaisme


• A inicis del segle VIII a. C. Grècia era un món rural amb una aristocràcia emergent
que ostentava el poder polític, la justícia i els valors religiosos.
• Tres segles després, a finals del segle VI a. C., la ciutat-estat estava dotada de
mecanismes públics, distingia entre el dret públic i el privat, entre política interior i
exterior, regulava la justícia i una religió, dimensionada a escala humana; la ciutat
sovint tenia interessos artesanals i comercials.
• Els darrers passos mentals d’aquest procés es donaren a Jònia, a força d’humanitzar i
racionalitzar l’entorn sorgí el pensament racional abstracte, la filosofia.
• En l’origen d’aquest terreny es poden trobar influències orientals, per posar un
exemple, són evidents en Thales de Milet (624-548 a. C.): la seva predicció d’un eclipsi,
que aturà una batalla entre lidis i medes, entronca amb antics coneixements babilonis,
però ara assoleix una nova utilitat pràctica.

Els primers filòsofs • La diferència amb Orient era l’aplicació dels coneixements,
indagar constantment i trobar noves aplicacions dels sabers. És coneguda l’anècdota: la
utilització pràctica dels coneixements convertí Thales en un home ric: la previsió d’una
excepcional collita d’oli el portà a anticipar-se i a llogar amb temps els molins de la
zona on vivia.
• Anaximandre (610-545 a. C.) aportà un pas més en la definició del foc com a principi
i, especialment en la dialèctica dels contraris, així com en la formulació del ápeiron o
infinit. • Anaxímenes (586-? a. C.), sostenia que l’origen de tot era l’aire.
• Xenòfanes de Colofó (c. 530 a. C.) té ribets monoteistes des de la lògica: hi ha un
principi de déu etern que els humans, imperfectament, designem amb diversos noms
. • Superada la fase de reflexió sobre elements tangibles, Heràclit d’Éfes (finals segle VI
a. C.) afirmava que el principi de tot era el moviment.
• La pressió dels perses en Jònia en el darrer terç del segle VI a. C. traslladà aquests
coneixements a la Magna Grècia. És el cas de Pitàgores de Samos (establert a Crotona,
Itàlia c. 530 a. C.), o de Parmènides, nascut a Elea, Itàlia. Parmènides representa un punt
d’abstracció contrari a Heràclic, coherent amb el pensament grec

El final de l’arcaisme (segle VI a. C.) i l’escultura


• Al llarg del segle els escultors grecs introdueixen noves perspectives i observar detalls
de la realitat mateixa.
• Es produirà un accelerat avanç artístic en tots els ordres, paral·lel a una socie-tat que
s’encamina cap a un pensament lògic.

L’aparició de la moneda
• Els grecs atribuïen el invent de la moneda als lidis, potser per la fabulosa riquesa
d’aquest regne asiàtic veí.
• Les primeres monedes gregues, en Jònia, coincideixen en el temps amb les primeres
lídies, totes a finals del segle VII a. C.
• Quina necessitat hi havia per arribar a la moneda? La raó no sembla estrictament
comercial, el comerç portava mil·lennis a Orient intercanviant productes i “pesant” la
plata.
• Grècia ja havia adoptat el concepte de “diner” (l’acte de pesar plata, en brut) al llarg
del segle VII a. C.
• Abans de materialitzar la moneda, el precedia el diner, un concepte no estrictament
equivalent.

Moneda i pólis
• Una ciutat-estat pot patir problemes per gestionar les tributacions i multes si ho fa en
espècie sense desenvolupar un complex sistema de magatzems, responsables i registres,
típic del model del Pròxim Orient.
• Més que la transacció comercial, la nova relació entre individu i comunitat és allò que
estimulà la moneda: les ciutats jònies s’haurien adonat de la conveniència d’utilitzar
mesures de canvi oficials i les haurien fabricat pensant en el seu propi territori.
• La moneda esdevenia, així, un bon mitjà per pagaments a/de l’estat, una mena
d’emissió de l’estat, garantida i amb la possibilitat de reintegrar-se en l’economia local
de forma immediata.
• Les primeres monedes eren d’electró (aliatge natural d’or i plata). • Aviat es passà a la
plata, car era més fàcil d’obtenir en la lògica dels intercanvis locals i gaudia d’una major
facilitat per passar fronteres (només Cízic, a començaments del segle V a. C. va
mantenir encara estàters d’electró dotats de confiança internacional per la seva constant
proporció del 45% d’or, però era un cas aïllat).
• Les mines de plata eren freqüents en les illes i la Grècia continental, no pas les
d’electró.

La moneda en l’occident de l’Egeu


• Fora de Jònia, les primeres monedes, ja de plata, són les d’Egina, illa que no tenia
mines, però participava d’una activa xarxa comercial.
• La majoria de les Cíclades i la mateixa Creta feien servir monedes eginetes; algunes
illes encunyaren seguint patrons i modes eginetes.
• La sorpresa és que algunes tribus macedònies encunyin moneda abans d’acabar el
segle VI a. C. Aquí la finalitat no era ni de lluny comercial, les tribus que apostaren per
crear referents de reserva, amb valors de dodecadracmes (40,5 gr), mostra de la
diversitat de finalitats inicials.
• En fer monedes els grecs van aplicar el seu sistema de pesos: - La unitat bàsica, el
talent, es dividia en 60 mines, i cada mina en 100 dracmes Dr (d’un talent sortien, així,
6.000 dracmes). - La moneda de referència; la moneda de 2 dracmes es deia, didracma
(o estàter); la de 4, tetradracma. - Al seu torn, la dracma es dividia en 6 òbols, la
subunitat més petita.
• El pes d’una dracma depenia de les tradicions locals. En el patró egineta, més pesat, el
talent feia 37,7 kg i resultava una Dr de 6,2 gr i la didràcma de 12,4 gr.; si s’optava pel
patró eubeu, més lleuger, de 26,2 kg, la Dr només pesava 4,3 gr, i la corresponent
didracma 8,6 gr. • Atenes, d’arrel jònia, poc després de Soló, optà pel patró eubeu. La
decisió facilità, de forma involuntària, l’accés a la moneda de sectors populars.

Els elements de reunió panhel·lènica


La tensió entre el particularisme de cada ciutat i la sensació de pertànyer a un entorn
comú abocà al panhel·lenisme o consciència de formar part d’un món grec, diferent del
bàrbar (aquells que no parlaven grec, amb independència del seu nivell cultural).
• Les poléis rivalitzaven en determinats àmbits però, alhora, col·laboraven també; de
forma gradual, en el segle VI a. C., es reafirmen les aliances militars regionals (Lliga
Jònia, Lliga del Peloponès...).
• L’aristòcrata arcaic apostava per les relacions més enllà del marc regional: a principis
del segle VI a. C. el model olímpic és copiat per altres santuaris que iniciaren jocs
esportius cada dos o quatre anys: Istmia (c. 582 a. C.), Delfos (582 a. C.) i Nemea (c.
573 a. C.). Es formava així un circuit fix i comú.
• Consolidades les lleis en el segle VII a. C. i, en alguns casos, fins i tot les tiranies,
cada vegada era més necessari el capital simbòlic dels individus
. • La demanda de capital simbòlic també afectà les ciutats; al voltant de 560 a. C. els
atenesos van renovar les festes Panatenees i les convertiren en una celebració cívica a
gran escala, que superaven l’esfera local, en especial les competicions musicals i de
recitació, d’aquí el paper que jugà Atenes en la fixació dels poemes homèrics.

La formació de l’estat d’Atenes


• Atenes, com Esparta, no fou una ciutat representativa de la realitat grega, la primera
tenia més població del normal, la segona arribà a ocupar un enorme territori.
• La tradició recordava reis mítics i no es descarta la seu d’un palau micènic a
l’Acròpolis, però al segle VIII a. C. era poblada per clans agraris que enterraven als seus
morts en diferents llocs: Ceràmic, Dypilon..
• El procés d’unió política arrenca cap el 750 a. C. des de les aldees de la plana de
Marató, però aviat la capitalitat es traslladà al centre del territori (futur nucli urbà
d’Atenes), prop de les platges de Faleros, que feren de port natural abans d’impulsar El
Pireu.
• La tradició s’adobà amb Teseu, l’heroi nacional atenès.
• A finals del segle VIII a. C. Atenes absorbí la plana d’Eleusis, que conservà tradicions
pròpies com el santuari a Deméter. Aleshores Atenes limità amb la ciutat dòria de
Mégara, amb la qual sostingué una llarga guerra a principis del segle VI a. C. pel
control de l’illa de Salamina, que finalment passà a mans ateneses. A finals de
l’arcaisme Atenes disputà al nord pel districte d’Oropos, la qual cosa portà al conflicte
amb les ciutats de la plana de Beòcia.

Ciló, c. 630 a. C.
• Les institucions no es van crear de cop, Aristòtil situa la creació del càrrec d’Arcont en
683-682 a. C., però la història d’Atenes comença, de fet, amb el frustrat cop d’estat de
Ciló, al voltant de 630 a. C.
• La informació és del segle V a. C., poc interessada en el cop pròpiament dit i més en
els mètodes emprats per aturar-lo.
• Heródot (5, 71) indica que Ciló, vencedor dels Jocs Olímpics, reuní un grup de joves,
partidaris polítics seus i va intentar apoderar-se de l’Acròpolis, però fracassaren.
Aleshores Ciló cercà refugi en el santuari i va ésser desallotjat. Els seus partidaris foren
executats per la poderosa família dels Alcmeònides que, així, quedaren maleïts.
• Tucídides (1, 126) recull la maledicció en els mateixos termes, però afegeix dos
detalls: la mala interpretació de l’Oracle dèlfic i el fet que Ciló era gendre de Teàgenes,
tirà de Mègara.
• Plutarc (Soló, 12) insisteix en l’atac que va patir Atenes per part de Mègara (amb
rivalitats al llarg del segle VII i principis del VI a. C.). • Atenes era una societat en
conflicte intern, s’apel·lava al prestigi de l’aristòcrata, però també era fonamental el
paper de la família. Per evitar-ho, a finals segle VII a. C., Dracó recullí el dret i el fixà
per escrit, fet que indica un pes urbà notable. Les seves mesures s’orienten en reprimir
l’homicidi, ja sigui individual o com a revenja familiar.

Les fonts sobre Soló


• Personatge destacat en la formació d’Atenes, les fonts sobre ell esdevenen
contradictòries.
• Heròdot: dibuixa un savi que aconsella al rei Cressos de Lídia (amb un error
cronològic notable) sobre la manca de relació entre felicitat i riquesa; també un polític
que havia fet lleis per a Atenes a petició dels ciutadants i l’autor d’una llei que obligava
a declarar a tot magistrat l’origen dels seus béns (s’afirmava que Soló ho havia aprés del
faraó Amasis a Egipte, un altre anacronisme).
• La gran sorpresa és Tucídides, historiador detallista que ni tan sols l’esmenta!
• Soló reapareix com a referent fonamental en l’oratòria d’Atenes en el segle IV a. C.
(per les seves lleis i per la seva saviesa).
• Resta la seva pròpia poesia, en part autobiogràfica, que ens ha arribat fragmentaria.
• Aristòtil i Plutarc esdevenen les fonts principals.
• És segur que fou escollit arcont epònim en 594 a. C. Les seves lleis es conservaren a
Atenes fins a època hel·lenística.

Soló, la seisàktheia, 1
• Una de les atribucions principals de la tradició literària sobre Soló és la seisàktheia
(treure les càrregues); en el segle IV a. C. ja no havia acord respecte quines càrregues
eren. • El propi Soló, en alguns versos, indica que era evitar l’esclavitud per deutes i que
havia retornat molts ciutadans que havien estat venuts a l’estranger, alguns feia tant de
temps que havien perdut el dialecte àtic.
• Aristòtil relacionava les càrregues amb la supressió dels horoi, les pedres que
marcaven els límits de les propietats agràries hipotecades.
• Problema: es coneixen arqueològicament aquests elements en el camp dels segles V i
IV a. C., però no hi ha indicis materials de la seva utilització a inicis del segle VI a. C.
Resultaria estrany que tot just iniciat el segle s’haguessin arrencat, la qual cosa indicaria
una condonació general dels deutes molt antiga.
• Avui s’associa a Soló amb la defensa dels hektémoroi, arrendataris que treballaven
camps llogats a canvi de lliurar 1/6 part de la collita, una figura agrària que havia
desaparegut en època clàssica.
• Aleshores, la crisi dels hectémors era econòmica o social?

Soló, la seisàktheia, 2
Atenes havia deixat l’agricultura extensiva (cereal) i havia adoptat una d’intensiva,
centrada en l’olivera i la vinya: el problema pels aristòcrates no era disposar de més
terres sinó de mà d’obra suficient pels nous conreus, d’aquí la pressió sobre els llogaters
agraris.
• Quan Soló parla d’esclaus alliberats pot referir-se a treballadors que temen els
incompliments dels amos, i la fi de la seva esclavitud consistiria en retornar-los drets
civils perduts
. • Les fites de pedra no referirien a camps hipotecats, sinó a recordar el pagament de la
1/6 part; en definitiva, no s’hauria produït una cancellació de deutes de propietaris i “el
pes descarregat” hauria consistit en, realitat, en fer una redistribució limitada de la terra:
hi hauria pau social i més ciutadans i més estables (més potencials hoplites contra
Mègara) si es convertia els llogaters en petits propietaris.
• Soló hauria posat, així, les bases de la petita propietat agrària característica de l’Àtica
en època clàssica.
• Soló, des d’una concepció d’aristòcrata agrari, admetia que la propietat de la terra
constituïa una norma de discriminació fonamental, no tothom tenia dret a rebre
parcel·les, prevalia el dret del ciutadà de naixement i els hectémors eren atenesos.

Soló, la reforma timocràtica


• La reforma censitària, té un sentit polític. No sabem si es va fer durant l’arcontat o és
una mica posterior, però s’atribueix també a Soló.
• Era important que als ulls de tothom fos una obra humana i no divina.
• La reforma cercava dividir la població en categories agràries i fixar quina seria la
contribució de cada grup a les obligacions de l’Estat i quins els seus honors (timé).
Sortiren 4 grups: – Pentacosiomedimnes, (els que produeixen + de 500 medimnes de
blat). Formen la primera classe de ciutadans. D’ells sortiran els magistrats i els quadres
dirigents. – Hippeis, (els cavallers), produeixen entre 300 i 500 medimnes de blat.
Contribuiran a l’exèrcit formant la cavalleria, ja que podien alimentar l’animal. –
Zeugites, (els que tenen un jou per a llaurar), produeixen entre 200 i 300 medimnes.
Estaran obligats a formar la infanteria hoplítica d’Atenes. – Thetes, els que produeixen
>de 200 medimnes. Contribuiran amb unitats d’infanteria lleugera.

Balanç de les reformes de Soló


• Què guanyà cada grup? Les dues primeres classes surten del desdoblament dels
aristòcrates, es reconeix el paper social dels més destacats però no es tanca el camí a
una petita aristocràcia (hippeis).
• La cavalleria era vistosa, però no fonamental en el món grec; Soló s’adonà que el
camperol mitjà era l’àrbitre de la balança (zeugites), per això veuen reforçat el seu paper
(es paguen ells mateixos l’armament d’hoplita) i assumeixen el pes de la custòdia de la
ciutat.
• Finalment els thetes no guanyen gaire... o també, perquè almenys es reconeix el dret a
la ciutadania dels més pobres, que ja no serà possible eliminar i que havia estat clau en
la seisàktheia.
• Quan a principis del segle V a. C. Atenes descobrirà el valor dels vaixells militars, els
thetes seran imprescindibles per fer-ne de remers en vaixells estatals. L’ascens d’Atenes
com a potència marí- tima i la consolidació de la democràcia aniran de la mà.

Els problemes posteriors a Soló


• L’aristocràcia atenesa continuava intacta.
• Per aquells anys s’intensifiquen les exportacions i prenen importància definitiva les
manufactures. A mitjans del segle VI a. C. Atenes comen- çà a encunyar moneda. En
aquest marc de canvis revifen les tensions d’una aristocràcia dividida. • En 584-579 a.
C. les fonts parlen d’anarquia (no es va cobrir l’arcontat).
• Post. 579 a. C. dirigí la ciutat un col·legi de 10 arconts, segons Aristòtil (format per 5
eupàtrides, 3 agricultors i 2 artesans). I després s’inicien les rivalitats internes entre
l’aristocràcia.
• Els dos bàndols principals eren: - els Paralions (de paralia, costa, “els de la costa”, més
aperturistes per ampliar els seus negocis) liderats per Mègacles fill d’Alcmeó, que
pertanyia a la influent família dels alcmeònides, - els Pedions (de pedia, plana, “els de la
plana”, aristòcrates més tradicionalistes) liderat per Licurg.
• El punt àlgid fou l’any 561 a. C., quan es passa a l’enfrontament armat i que precipità
la tirania de Pisístrat.

MODUL 2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA PÓLIS


12. L’Atenes de Pisístrat. Formació de l’estat espartà i singularitat de la societat
espartana

Atenes: l’aparició de Pisístrat


• Pisístrat era un aristòcrata del territori de la Mesogeia (la terra del mig), i era el líder
d’un tercer bloc, en principi més feble, el dels Diacrions “els del mig”. S’havia destacat
com a general en la guerra d’Atenes contra Mègara per la disputa de l’illa de Salamina,
fet que no li era reconegut pels bàndols principals.
• L’amenaça de la ruïna econòmica del petit camperolat atenès s’havia aturat amb Soló,
però no resolt. Pisístrat aglutinà els descontents de tots els districtes i ocupà l’Acròpolis
en 561 a. C. Naixia la tirania a Atenes.
• Les fonts presenten a Pisístrat com si hagués aconseguit el poder per mitjà de l’engany
i ho hagués desenvolupat de forma popular. Heròdot insisteix en la simbologia religiosa
i que enganyà a Mègacles amb el matrimoni amb la seva filla (la tirania seria una
variant de l’oligarquia?).
• El Pseudo-Aristòtil, afegeix un detall important, Mègacles defensava una “constitució
moderada”, Licurg promovia directament una oligarquia; Pisístrat podia no ser el cap
dels del mig en el sentit geogràfic sinó polític, més o menys amb un programa polític. I
insisteix en que aixecà els impostos dels camperols més necessitats i amplià els préstecs
oficials als més pobres.

El tirà i les relacions exteriors


• Heròdot Indica que Pisístrat, expulsat per primer cop d’Atenes, es refugià a Erètria i
també trobà recolzament a Tebes, Argos, Naxos i Macedònia
. • El Pseudo-Aristòtil, insisteix en que la seva tercera muller era la filla de Grògil
d’Argos. Suggereix, així, que el recolzament espartà als demòcrates contra el fill de
Pisístrat estaria motivat per l’afany espartita d’afeblir Argos, la seva rival peloponèsica.
• Les tradicions, en suma, indicarien que ni Pisístrat hauria estat tan dolent, ni que els
atenesos haurien estat tan passius en suportar-lo tant de temps.
• En 561 a. C. Pisístrat es fa per primera vegada amb el poder. Mègacles i Licurg es
veieren obligats a aturar la seva rivalitat i a fer un front comú contra Pisístrat, que marxà
a l’exili.
• La primera tirania havia durat menys d’un any

La tirania de Pisístrat (561-527 a. C.)


• Amb la marxa del tirà, la balança es decantava cap a Licurg, potser sustentat per una
àmplia base hoplítica, corresponent a camperols no aristocràtics però autosuficients. Per
frenar això Megacles reclamà immediatament a Pisístrat i el convertí en el seu gendre.
• La segona etapa de la tirania, 560-556 a. C., començava amb major consens social i
va ésser una mica més llarga, però estava amenaçada per problemes familiars: la
discussió entre sogre i gendre portà el tirà a un segon exili d’uns 10 anys: es refugià a
Eubea i a Tràcia.
• La tercera i definitiva època de Pisístrat no es basà en pactes, apellà directament al
descontentament popular i s’oposarà obertament a les disputes aristocràtiques. En plena
crisi farà la seva entrada triomfal el 546 a. C. i estarà en el poder fins a la seva mort en
527 a. C.
• No content amb portar mercenaris i camperols armats amb bastons, apel·larà a
l’escenografia ideològica: al costat del seu carro una dona particularment alta anava
vestida com la deessa Atena, protectora de la ciutat. Després governà mantenint les
magistratures tradicionals, renovant en el poder a partidaris seus.

L’estat atenès a mitjans del segle VI a. C.


• Pisistrat inicià una política –continuada a Atenes per règims posteriors– de proveir
regularment la ciutat amb blat del Mar Negre. Per això ocupà l’estratègica Sigeon
(Dardanels) contra els lesbis.
• També inicia una particular forma de colonització atenesa, les Cleruquies, guarnicions
estratègiques instal·lades per Atenes en llocs claus, habitades per reservistes de la ciutat,
d’origen pobre, que si acceptaven defensar el lloc, rebien com a premi un cleros (lot de
terra) annex a l’enclau. El lot l’assignava l’Estat i sortia de confiscacions derivades de la
conquesta.
• El tirà impulsà els sectors de l’artesanat i la construcció naval. En particular destaca
un ambiciós programa d’obres públiques: les fonts urbanes, i el primer temple a
l’Acròpolis. El pas del santuari rural a un plenament urbà es produeix ara; el temple,
però va ésser destruït pels perses i en el seu lloc es reconstruí, en el segle V a. C., el
conegut Partenó.

Pisístrat i la ciutat
• Pisístrat reforçà la idea de la identitat nacional d’Atenes. S’instituïren les festes
Panatenees, en honor d’Atena, certàmens que exaltaven la ciutat.
• També els festivals de Dionisos, dels quals va néixer la primera representació teatral
definible com a tal.
• Ja a l’Antiguitat hi havia la sospita que Pisístrat ordenà manipular els textos homèrics,
per donar més pes a l’heroi d’Atenes; modernament fins i tot s’apunta la possibilitat de
la redacció final fos del segle VI i no del VIII a. C. com sustenta la tradició.
• La ciutat creixia i el tirà es trobava fort en el poder. Morí de causes naturals en 527 a.
C., deixant govern als seus dos fills, de forma conjunta: Hípies i Hiparc.

El desenvolupament d’Atenes. La tragèdia, 1


• El teatre neix com a manifestació religiosa i alhora social. La societat aristocràtica
arcaica, era un món d’homes, aquests formaven inicialment el públic i els actors (tots
amb màscares, també en els papers femenins).
• Més tard entraren les dones a formar part del públic, accediren les classes populars i
els esclaus de la ciutat, ja que els festivals paralitzaven la vida diària.
• L’escenificació teatral té les seves arrels en els cants corals que acompanyaven
determinats cerimonials; de fet, en la tragèdia primitiva es destacaven uns pocs
personatges que actuaven davant d’un cor d’actors. S’ha demostrat que les
representacions religioses tenen precedents a l’Antic Egipte, però enllà mai van assolir
la complexitat atenesa, caracteritzada per una constant evolució.
• El gènere teatral més antic és el de la tragoidia (tragèdia) escenificació inicialment
vinculada al culte a Dionisos. Neix en temps de Pisístrat (la primera notícia d’una
tragèdia correspon a un tal Tespis, en 534 a. C., amb una obra no conservada.
• El teatre, però, arribarà a ésser l’expressió per excel·lència de la democràcia atenesa
del segle V a. C. El personatge mític de la tragèdia, atrapat en un destí implacable, era el
reflex subliminal del ciutadà: l’individu atrapat en les normes d’un estat i d’una societat.

El desenvolupament d’Atenes. La tragèdia, 2


• El teatre aviat necessità d’uns elements físics per a la seva materialització, que
arrenquen a finals del segle VI a. C.
• S’aprofitava el pendent d’una elevació del terreny per condicionar el teatron, graderia
excavada en forma de seients i escales, l’orquestra, un espai circular pla als seus peus
per acollir cor i actors, i la esquené, primer una cortina i a la llarga una paret de tanca
darrera l’orquestra amb portes per canviar-se els actors, element que en època
hel·lenística i romana es monumentalitzà, mostra del poder.

El desenvolupament d’Atenes. La ceràmica


• El desenvolupament intel·lectual d’Atenes arrenca de la tirania i es consolida amb la
democràcia. • No és només la política o el teatre, abasta infinitat de petits detalls. Una
bona mostra és el fet que, entorn 525 a. C., els ceramistes àtics descobreixen la tècnica
de les figures roges, possiblement la ceràmica més perfecta de tots els temps, que
arribarà a cotes d’autèntiques obres d’art al llarg del segle V a. C.
• La tècnica més antiga de les figures negres, encara va coexistir un temps

La singularitat d’Esparta
• L’atenès Tucídides, que escrivia en ple apogeu espartà, reflexionà:
• Enfront el model habitual de pólis arcaica, que potencia el nucli urbà i que té el cas
més espectacular en Atenes, Esparta, de forma conscient no es dotà de muralles (fins a
època hel·lenística), ni de temples vistosos, ni de cap altre element remarcable.
• En propietat, Esparta per no tenir no tenia ni centre urbà, la unió polí- tica de les
aldees de la vall de l’Eurotas constituïen l’Estat espartà.
• L’elecció no era casual, es va mantenir per exaltar uns valors marcials que es suposen
estaven en correspondència amb una vida arcaica.
• Era cert això?

. El miratge espartà
Esparta reunia elements de les regions rurals de Grècia que encara no havien assolit
l’estructura de la ciutat-estat, però, a diferència d’aquestes, desenvolupà uns costums
propis, estranys a ulls dels altres grecs, com el ritual de la diamastigosis, flagel·lat dels
adolescents en el santuari d’Àrtemis Orthia, amb la finalitat “d’endurir” el seu caràcter.
• També sembla que els nadons, en néixer, eren examinats pel Consell de Vells, el qual
tenia potestat per decidir el dret a la vida (i, a una protecció social i econòmica
derivada) o eren llançats des de la Muntanya del Taíget. La realitat, més prosaica, indica
que era una mesura de control de la natalitat, revestida d’aurèola: només mereixia ésser
alimentat allò que la naturalesa creava fort.
• Esparta estava envoltada de tòpics: els antics ja deien que es podien trobar enllà els
homes més lliures, però també els més esclaus. Des d’un punt de vista aristocràtic es
podien trobar els més lliures: tots els espartans eren iguals entre sí i rebien el revelador
nom d’homoioi (els iguals); que formaven la ciutat dels valerosos guerrers.
• L’historiador M.I. Finley demostrà que Esparta ha reunit dues històries: una interna,
mal coneguda però fascinant; altre externa, literària, que constitueix, “el miratge
espartà”. L’aspecte extern és el que s’ha sobrevalorat i ofereix un quadre confús i
pintoresc, quan no contradictori.

Les fonts històriques


S’ha de distingir entre Lacònia, nom del país, espartans (ciutadans amb plens drets) i
lacedemonis (conjunt format per espartans i periecs, o ciutadans “de segona”).
• El parlar lacònic (breu i precís) va esdevenir el contrari del model atenès, basat en
l’oratòria, propi d’una societat democràtica sustentada en el diàleg.
• Tots els lacedemonis pintaven en el seu escut d’hoplita la mateixa inicial la
L(lambda), en lloc d’un emblema heràldic individual: l’Estat era abans que l’individu.
• Tot allò que sabem d’Esparta ho devem a escriptors atenesos: Tucídides, Plató o
Xenofont, o no espartans: Heròdot, Pausànias o Plutarc. Per estrany que pugui semblar
molts aristòcrates atenesos estaven conven- çuts de les excel·lències del sistema polític
espartà i dels defectes del model democràtic atenès, que suportaven.
• Esparta era un cas extrem de l’austeritat general dels grecs, que consideraven que una
vida massa còmoda deteriorava, alhora, el cos i l’esperit. Es va fer famosa la sopa
espartana, origen de la paraula bodri.
• No obstant, l’abnegat espartana fou un topos que es creà en l’Antiguitat i que passà al
modern Occident, en especial en els segles XIX i primera meitat del XX de la mà de la
historiografia europea.

Involució?
La realitat és més atractiva si considerem que Esparta, lluny de preservar virtuts
ancestrals, fou una ciutat que va tenir uns inicis normals com a pólis, i com a tal tenia
bons artesans i poetes (Alcman, Tirteu, etc.).
• Com altres ciutats també va fundar una colònia (Tàrent, Itàlia). Però, en un moment
determinat, quan va engolir massa territori en el Peloponès, s’evidencià que només el
podria retenir militaritzant la societat, fet que de pas silenciava algunes derrotes sofertes
en la seva política expansiva (no va poder amb la regió d’Arcàdia ni con les ciutats de
Tegea o Argos).
• Aquesta perspectiva apuntaria a una involució, més que no pas a una preservació, un
gir que s’accentuà i consolidà a mitjans del segle VI a. C. Des d’aleshores i fins a la
seva fi es convertí, de fet, en un estat polícia, un fòssil institucional i una curiositat al
marge del desenvolupament general de l’Hèl·lade.
• Així, es feia virtut d’allò que era carència i repressió, i que només era vist amb bons
ulls pels aristòcrates d’altres ciutats, davant el conflicte que plantejaren les classes
populars arreu de Grècia en els segles V-IV a. C. Esparta fou, mentre tingué rang de
potència, un bastió conservador i antitirànic: els tirans apostaven, sovint, per polítiques
populistes.

Estat i individu
• Altre contradicció que no resisteix les anàlisis actuals: Esparta significa també
l’exemple extrem entre els antics grecs d’intervenció de l’estat en l’esfera individual.
• Es significatiu que renunciés a encunyar moneda; es deia que per als petits intercanvis
es feien servir trossos de ferro, aspecte que no s’ha pogut constatar.
• Malgrat tot, va ésser proverbial la corrupció d’època clàssica davant l’or estranger que
mostraren generals i unitats espartanes senceres, posant en qüestió el sistema.
• Però a llarg termini el factor insalvable era la limitació econòmica i demogràfica
inherent al sistema. Un fet que tindria una repercussió dramàtica en la manca literal
d’espartans en el segle IV a. C. i en la crisi de la seva hegemonia.
• La visió antiga es resumia en la frase: “Esparta, que ha estat capaç de guanyar en la
guerra, ha estat incapaç de guanyar en la pau”

La formació de l’Estat, 1
• Esparta correspon a la vall de l’Eurotas, al sudest del Peloponès, tancada pels cims del
centre de la península al nord, la serra del Partenion a l’est (que es projecta en el cap
Malea), i del Taíget a l’oest (que termina en el cap Tenar).
• Una suau platja li tanca pel sud, amb el port de Gítion.
• Es tracta d’una comarca gran, però no excessivament fèrtil.

La formació de l’Estat, 2
• En el mite, els espartans descendien dels doris, fills d’Hèracles, expulsats del
Peloponès pels aqueus o micènics.
• Homer menciona un palau, ni més ni menys que del propi Menelau marit d’Hel·lena i
germà d’Agamènnon de Micenes. Però la fase micènica en Esparta és pobre.

La formació de l’Estat, 3
• El sineicisme polític (que no físic) arrenca de 4 aldees: Pitana, Mesoa, Limnas i
Cinosura, que uneixen les seves forces per crear l’Estat d’Esparta.
• Inicialment fou considerat com un dels processos més matiners de Grècia (es volia de
finals del segle IX a. C.); però en realitat arqueològica apunta que es devia de produir en
el darrer quart del segle VIII a. C., per tant més tard que en Atenes, Argos o Corint.
• Aviat les aldees de la perifèria, a l’est del Partenion foren annexionades a la força i els
seus habitants esdevingueren els periecs (literalment els de Les aldees la perifèria), amb
ciutadania limitada.

Una ciutat “normal” fins a mitjans del segle VI a. C.


• La ceràmica lacònia és una bona mostra de la vitalitat d’Esparta fins a 550/525 a. C.,
quan aquesta producció s’acaba de cop.
El gir cap a la militarització • El gir de l’Estat cap a una militarització no fou automàtic
en relació amb la conquesta de Messènia. Esparta havia conquerit Messènia amb una
tècnica militar rudimentària.
• Amb retard, a finals del segle VII a. C., els espartans adopten l’hoplitisme. En aquells
moments i durant la primera meitat del segle VI a. C. es desenvolupen els cants corals
de la mà de poetes com Alcmàn, Tirteu o Calinos, coneix un important artesanat i
segurament alguns espartans pobres emigren a la Cirenaica, reforçant el component
dori.
• Cal seguir l’espiral de derrotes de mitjans del segle VI a. C. i el reconeixement de la
impossibilitat de noves conquestes: Arcàdia, pobre i muntanyosa, els rebutjà; Tegea,
petita ciutat agrària al nord d’Esparta, exhibia en els seves muralles les cadenes
conquerides als espartans, que deien que havien portat per a esclavitzar-los; Argos, més
al nord, es convertí en la segona potència del Peloponès.
• La resposta a les adversitats fou el camí cap a la militarització de la societat com a
justificació d’una política exterior fallida. De pas assegurava que a Messènia no hi
haguessin sublevacions, aspecte clau per mantenir un estatus quo.

Els espartans, 1
• Cap als 20 anys assolien la majoria d’edat i vivien com a adults
. • Un grup selecte d’espartans, malgrat l’ideal d’homoioi, passaven el ritual de la
cripteia (de criptos, amagat).
• Els “amagats” romanien un any en muntanyes i coves, i no podien ésser vistos per
ningú, de tal forma que si els enxampava un adult estava autoritzat per a matar-los, cosa
que també es considerarva el seu deure; no tenien medis i per subsistir havien de caçar i
podien robar.
• Es tractava d’un ritual d’iniciació i d’un sistema de repressió gairebé paramilitar: en
determinats dies assenyalats aquests “amagats” podien donar mort als hilotes que
sortien de casa, fet aprofitat per combatre potencials caps de revoltes.
• Les noces a Grècia eren un assumpte acordat entre les famílies. A Esparta, però,
sembla que la iniciativa parteix de l’individu, donat el poc pes familiar.
• També era singular la pràctica del rapte de la núvia, i la posterior cerimònia de tallar-
li els cabells, fet que l’equiparava a l’home. • En canvi, els espartans es deixaven
llargues barbes i, sovint, llargs cabells fins i tot en època clàssica, quan l’afaitat
s’imposà.

Els espartans, 2 ç
• La vida en Esparta no era, malgrat el matrimoni, molt familiar.
• L’home vivia sovint en la caserna o en campanya fins a l’edat dels 30 anys; al seu
torn els nens també deixaven la casa als 7 anys.
• L’espartà era l’únic grec arcaic que esdevenia un soldat professional, no cultivava (ho
feien per ell els hilotes) ni comerciava (activitat de pe-riecs).
• En néixer la seva vida depenia del Consell de Vells. La lògica:
• Cada nen i cada nena nascuts i acceptats rebien una assignació de terres estatals, un
kleros kleros (lot de terra) més 1 o 2 hilotes que el treballarien.
• La donació estatal -terra i treballadors- no es podia vendre, d’aquí també s’alimenten
l’hilota i la seva família
. • Amb les modestes tècniques productives, els excedents eren mínims, sembla que
l’hilota només havia de lliurar 70 medimnes d’ordi per a un home espartà i menys per al
manteniment energètic d’una dona.
• Això no permetia fer-se ric a l’espartà, tot just li alimentava, com a l’hilota, que, de
pas, havia de treure al davant l’aliment de la seva família.

Els espartans, 3
• L’educació, a diferència d’Atenes, era a costa de l’Estat i comença als 7 anys.
• L’espartà no era analfabet, una altra cosa és que no desenvolupés la literatura.
• L’aspecte bàsic és la instrucció militar, al nen se’l separa de la família, i habita en una
mena de caserna on rep l’ideal d’homoioi: tots els espartans són iguals (no parlem ara
de periecs ni d’hilotes).
• Als 20 anys se li assignava un lloc específic en l’exèrcit.
• Molt s’ha debatut respecte a la homosexualitat en Esparta, accentuada per la
convivència militar, però al respecte, els espartans no semblen mantenir paràmetres que
no siguin comuns a la resta de Grècia.
• Sorprèn la baixa demografia del sistema: els espartans masculins rarament superaren
el nombre de 5.000. A finals d’època clàssica, en la davallada, es limitava a alguns
centenars.

Els espartans, 4
• Des dels 30 anys passava a una situació de reservista i romania més temps a casa.
Aleshores s’integrava en una syssition (cofraria de comensals, sovint amics des
d’adolescents i supervivents de diverses campanyes).
• La cofraria tenia una seu i unes despeses de manteniment (poques donades les
característiques espartanes), a càrrec dels seus membres; la falta de recursos econòmics,
intrínseca al sistema, podia condicionar la baixa de la corresponent syssition, autèntica
infàmia social (atímia) que cal evitar per qualsevol medi.
• El major problema, però, era l’existència d’una aristocràcia espartana, que ocupava
terres individuals al marge de les estatals; Aquestes terres s’heretaven i 2/5 parts
arribaren a estar en mans de dones aristòcrates.
• Aquí s’observa la falla del sistema dels homoioi i les dificultats de mantenir la taula
comuna de molts espartans no aristocràtics.
• D’aquesta aristocràcia amb llinatge sortien els dirigents de la ciutat: magistrats i
gerontes, no tant per edat com per posició social.

La dona a Esparta
• De forma indirecta, el paper de la dona era diferent a altres póleis. El balanç és
ambigu.
• A Esparta la dona té a accés a l’educació i a l’exercici físic, la contrapartida és el seu
caràcter obligatori: la filosofia era que d’homes forts sortiran bons guerrers i de dones
fortes mares sanes.
• Tota espartana té reconeixement a un patrimoni adjudicat per l’Estat (un lot de terres
que reporten 12 medimnes d’ordi any), en lògica amb el sistema. La dona aristocràtica
pot convertir-se en epiclera i posseir terres particulars.
• El seu vestit era singular: a diferència del complicat peplos atenès consistia en la
senzilla falda curta dòria, que permetia major llibertat de moviments, de nou un benefici
indirecte.
• S’ha especulat respecte a una menor càrrega familiar: aquests deixaven la casa als 7
anys. No obstant, ho feien quan ja no eren tan fatigosos.
• Les lleis espartanes eren quelcom menys repressives (per exemple en el tema de
l’adulteri)
Els periecs
• Vivien en una situació de ciutadania limitada i estaven al marge de la greu situació
social.
• La idea inicial era crear un sistema de protecció de les fronteres front a agressions
externes, implicant els afectats.
• Els periecs semblen ésser el triple que els espartans, uns 15.000 homes.
• Podien dedicar-se a l’agricultura, al comerç o l’artesanat, davant del desinterès
comercial d’Esparta; la majoria eren camperols organitzats en aldees.
• Tenien una obligatorietat de servir en l’exèrcit, amb l’agreujant que s’havien de pagar
l’armament (el dels espartans era a costa de l’Estat) i la instrucció.
• En alguns casos destacats, se’ls premià amb l’accés a la plena ciutadania i en època
hel·lenística cobriren les vacants dels mateixos espartans, per la qual cosa tendiren, a la
llarga, a unificar-se els dos grups.

Els hilotes
• La millor definició és la d’esclaus o serfs de l’Estat.
• No era un cas únic: a les zones rurals de Creta i de Tessàlia es podien trobar formules
afins (p. e. els penestes tèssals). La possibilitat contrà- ria fou la de l’esclau mercaderia,
individual, adquirible en un mercat.
• Els hilotes eren molts, uns 50.000 homes, amb una ratio de 10/1 respecte els espartans,
i en alguns moments de 12/1 donada la davallada demogràfica dels segons. Això no
hauria pogut sostenir-se si no s’establia precisament un estat policial i la militarització
dels seus ciutadans. S’entén, així, perquè els espartans participaren poc en conflictes
fora de les seves fronteres: la seva sortida creava un perill en reraguarda.
• Els hilotes neixien amb aquesta condició, no es compraven ni es venien. Molts
suportaven una assignació de tasques agrícoles, altres feien funcions de manteniment,
obres i neteja de la comunitat, alimentats pel conjunt d’hilotes.
• La majoria viuvien a Messènia, a les seves aldees, fins que l’hilotisme fou abolit pel
tebà Epaminondes, amb la creació de l’Estat lliure de Messene (371 a. C.), després de la
derrota espartana a Leuctra. La mesura fou un cop per a Esparta, que baixà al rang de
potència secundària

Licurg, la rhetra i els reis


• Es deia que les peculiars disposicions socials i institucionals d’Esparta eren obra del
legislador Licurg, autor de La Rhetra (constitució versificada espartana).
• Avui sabem que el personatge fou inventat a les acaballes de l’Arcaisme, per no ésser
menys que altres ciutats i poder justificar el dur sistema dels hilotes
. • El poder executiu era representat per una Diarquia (reialesa dual).
• Dues famílies reials, l’Agiada i l’Euripòntida, subministraven les figures.
• En el segle XIX es considerà que eren els supervivents històrics de les 3 antigues
tribus dòries –una família reial s’hauria extingit pel camí–; avui sabem que fou una
decisió conscient: dos reis eren millor que un per a l’aristocràcia, així es vigilarien l’un
a l’altre (similar als cònsols de la República romana); però en aquest cas vitalicis. I, en
cas de conflicte armat, un podia sortir encapçalant les tropes i l’altre restar de reserva a
Esparta

La Gerousia • Deriva del terme gerontes (vells) o Consell de Vells.


• Era la institució més important i poderosa d’Esparta, similar a l’antic Senat romà (de
senex), el seu poder intern era major que el dels reis.
• La formaven 30 persones (28 gerontes + els 2 reis, que es veien així limitats).
• Teòricament el formaven els espartans de major edat, de 65 anys o més, però en la
pràctica accedien representants de les famílies aristocràtiques un cop passats els 30.
• Eren vitalicis. Entre el seu poder figurava la decisió del dret a la vida dels recents
nascuts, però, especialment, a actuar com a poderós tribunal constitucional.
• Podia retirar qualsevol proposta legislativa aventurada d’un magistrat o de la mateixa
assemblea.
• El caràcter oligàrquic d’Esparta es veu aquí clarament evidenciat.

Eforat i Apella
• Els èfors (vigilants) eren 5 magistrats renovats cada any que actuaven col·legiadament,
com a supervisors d’obres i costums (a Roma eren equivalents als aediles, censores, fins
i tot als tribuns).
• A mitjans del segle VI a. C. un èfor, Quiló, va ésser considerat un dels set savis de
Grècia. • Els èfors vigilaven als diarques. En el segle V a. C. van esdevenir els
defensors dels espartans menys afavorits, però van perdre pes en els segles IV-III a. C
. • En darrera instància, els gerontes controlaven de prop diàrques i èfors, i s’oposaven a
les ocasionals mesures innovadores.
• Hi havia altres magistrats menors, com els vidiers. Les eleccions a Esparta no eren per
votació sinò per aclamació, un sistema manipulable. • Apella: era el nom de l’assemblea
dels espartans.
• Podien participar tots els espartans de més de 30 anys i almenys es reunia un cop a
l’any. Ratificava les lleis més importants; en la pràctica era convocada per decidir la
conveniència o no d’anar a una guerra.

MODUL 2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA PÓLIS


13. La colonització-I. Característiques generals. Magna Grècia i Sicília

Què és una colònia grega?


• Colònia és un mot llatí i designa una fundació urbana depenent de l’Estat romà.
• Els antics grecs tenien el seu propi vocabulari, els objectius i els plantejaments també
eren uns altres: apoikia apoikia designava una nova ciutat-estat, des del principi
independent de la ciutat mare, amb la seva kora corresponent.
• En ocasions els grecs creaven un emporion emporion, simple nucli comercial i
portuari que, amb el temps, acostumava a esdevenir també una petita ciutat independent,
una nova pólis.
• Tota fundació grega tendia a ésser un nou estat, una nova pólis.
• Una apoikia sorgia d’una expedició organitzada, conduïda per un oikistés, després
d’un acord polític en la metròpoli.
• Encara que els grecs enterraven fora ciutat, es va fer una excepció amb l’oikistés, que
era enterrat al centre de la ciutat, es convertia en l’heroi fundador, el referent semi-mític
de la nova ciutat.

Causes de la colonització grega


• Les causes són variades i poden coincidir o no en una mateixa fundació.
• En primer lloc hi ha causes demogràfiques. L’augment de la població des del segle
VIII a. C. i la pobresa del sòl grec comportaren la recerca de noves terres agrícoles a
ultramar. La colonització mediterrània seria, així, la continuació del fenomen expansiu
iniciat ja a finals de l’edat fosca, vers l’altra banda de l’Egeu
. • Aviat s’hi afegiren també causes polítiques. La pólis neix en conflicte permanent -la
stasis arcaica-, que pot provocar exiliats. La tensió social anà en augment, en especial en
el segle VII a. C. Les colònies alleugerien aquestes tensions.
• També hi ha causes econòmiques. Cal considerar que, un cop endegat el procés
colonitzador, les colònies esdevenen un excellent camp per a l’establiment d’artesans i
comerciants, no interèssats en terres ni necessàriament sorgits d’un conflicte.

Condicionants de la colonització grega


• Les colònies foren un món d’experiments. La terra adquirida en les noves planes
litorals, sovint ho fou per les armes; en un viatge efectuat sense cavalleria aristocràtica,
la cohesió de tots els nous colons era clau.
• L’hoplitisme, estratègia coneguda des de finals del segle VIII a. C., era ideal per
enfrontar-se a uns indígenes mal equipats i es va propagar al mateix temps en les
colònies i en les metròpolis de l’Egeu.
• Les colònies eren un bon escenari per desenvolupar l’ideal dels homoioi (els iguals)
que inspirava la pólis aristocràtica. Els nous ciutadans compartien el risc del viatge i es
repartien la terra.
• Mostra d’això són la nova planificació de l’espai, que serà regular i racional, tant el de
la kora agrícola (bon exemple en els repartiments ordenats de finques a Metapont), com
el del nucli urbà, que preveurà un espai d’àgora per a les reunions (un model en el traçat
de Mègara Hiblaea).

Grecs i indígenes, 1
• Quan diem que una ciutat és “colònia de…” ens referim a la primera onada de grecs
que arribaren a una nova ciutat.
• Posteriorment més grecs reforçaven la nova fundació, i podien ésser de la mateixa
procedència, però no necessàriament.
• Les colònies van ésser aviat un món mestís, el cas més clar és el de Cirene, teòrica
fundació de Thera, que comptà amb forta presència de doris arreu de Grècia: cretencs i
peloponèsics, a banda de dones indígenes.
• També són mestisses per la relació amb els indígenes. En uns casos la relació fou de
franca hostilitat: enllà on els grecs eren nombrosos (Itàlia i Sicília) els indígenes
retrocediren i sofriren una aculturació, tot i així s’integraren alguns contingents humans.
Si els naturals eren més nombrosos que els grecs (Mar Negre) les ciutats gregues en part
es “barbaritzaren”, en el sentit d’adoptar lleis i costums no gregues.

Grecs i indígenes, 2
• No mancaren pactes, segellats amb matrimonis mixtes, així les dues comunitats
sortien reforçades (casos de Massalía o Cirene). Tot i que podien viatjar famílies
senceres, entre els colons predominaven els homes solters, i l’admissió en la ciutat de
poblacions no gregues.

Les relacions amb la metròpolis • S’ha d’insistir en que la nova colònia era a tots els
efectes independent de la ciutat mare. Ambdues ciutats continuaven mantenint vincles
culturals i religiosos, en part lògics pels orígens comuns, quan no reforçats per
interessos comercials.
• La cooperació estava a l’ordre del dia. Exemples: malgrat els segles transcorreguts des
de la fundació, Focea, la mare de Làmpsac, intervé davant del Senat romà en favor
d’aquesta i en altre ocasió Massalia ho fa en termes similars en favor de Focea;
Siracusa, colònia de Corint, prestà recolzament militar a aquella en la Guerra del
Peloponès; per la seva banda Corint envià un legislador a Siracusa per evitar que la
colònia retornés a la tirania.
• Però no sempre era així i no faltaren casos de rivalitats, un bon exemple és
l’enfrontament de Corcira (Corfú) amb la seva metropoli Corint, que fou el detonant de
la Guerra del Peloponès en 431 a. C.

Colònies de colònies. Formes de poder


• Una colònia, per increment de població, es podia animar a fundar una nova colònia:
Corcira fundà Epidamne (costa d’Albània), a Sicília Mègara Hiblaea fundà Selinunt,
etc. • L’enfrontament de les colònies entre elles, com estats independents que eren,
estava a l’ordre del dia i condicionà una densa història, en particular a Sicília.
• La gran paradoxa fou social: iniciades sota el signe de la igualtat, aviat les colònies
generaren un món variat, amb riques oligarquies i violents enfrontaments interns.
• Els règims polítics colonials acostumaren a ésser conservadors (segons Aristòtil el
millor exemple era Massalía). En front dels experiments que esdevenien a l’Egeu, en
particular a Atenes que s’encaminà cap a la democràcia, els tirans perduraren a
Occident.

El ritme de la colonització
• La recuperació de les rutes transmediterrànies, abandonades en època submicènica, no
és obra grega, és fenícia i té lloc entre mitjans del segle IX i mitjans del segle VIII a. C.
• Un primer i modest contacte grec amb Orient, es produí ja a finals del segle IX i
principis del segle VIII a. C. protagonitzat exclusivament pels eubeus.
• La primera gran onada colonitzadora grega té lloc al Mediterrani Central, entre 750 i
675 a. C.; abans d’acabar el segle VIII ja s’havien fundat unes 20 ciutats a la Magna
Grècia, que amb el temps algunes es van fer majors que les del mateix Egeu.
• La segona onada grega té lloc entre 650 i 550 a. C., reforça la presència a la Magna
Grècia, però també abasta ara l’Egeu Nord, el Mar Negre, Àfrica i l’Extrem Occident.

La cronología i els seus problemes


• Gairebé al mateix ritme en que els grecs s’organitzen en póleis, des de la segona
meitat del segle VIII a. C., inicien una intensa colonització.
• La fundació de noves ciutats-estat dotades d’una Kora agrícola podia ser el primer acte
polític de les metròpolis, anterior a la fixació de les lleis o a les grans reformes urbanes
. • Les expedicions sovint anaven dotades d’un complex ritual simbòlic, com el trasllat
d’una flama des del temple de la metròpoli al futur nou temple de l’apoikia.
• Disposem de dues fonts d’informació.
• Els textos literaris, redactats a molta distància dels fets ja en època clàssica
(principalment Tucídides i Eusebi de Cesarea).
• De la majoria de ciutats tenim dades arqueològiques per mitjà de datacions
ceràmiques, precises en època arcaica.
• Les distribucions agrícoles (p. e. en Metapont) o la previsió d’espais urbans que
inclouen una plaça de reunions o àgora, són una racionalització i previsió
contemporània del pensament d’Hesíode, i es situa en perfecta lògica amb aquell, un
món que està abandonant el mithos (necessari per a la cohesió) i que anuncia el camí al
logos (la raó)

Principals colònies a Itàlia COLÒNIA METRÒPOLI fund. literària dades


arqueològiques
• Pitecusa Calcis + Erètria 770 mitjans s. VIII • Cumes Calcis 740 darrer quart s. VIII •
Regio Calcis + reg.Mesènia ? finals s. VIII • Nàpols Cumes ? principis s. VII •
Metapont districte Acàia ? finals s. VIII • Crotona districte Acàia ia ? finals s. VIII
• Síbaris districte Acàia + Trecèn ? finals s. VIII • Posidònia Síbaris ? segon quart s. VII
• Taras Esparta 706 finals s. VIII • Locri Epizèfira Locri ? segon quart s. VII • Siris
Colofó 673 segon quart s. VII • Elea (Vèlia) Focea 535 principis s. VI
Pitecusa, 1 • La tesi de D. Ridgway (1984): els eubeus descobriren Occident a Orient.
És senzilla si considerem que els fenicis –a tocar d’Al Mina i Tell Sukas- acabaven
d’inaugurar la gran ruta a Occident; els eubeus simplement la compartiren i
s’apoderaren d’una branca transversal, la que portava al Golf de Nàpols. • En els
primers temps hi ha més col·laboració entre grecs i fenicis que la rivalitat documentada
posteriorment. Els objectes eubeus apareixen en els nivells fundacionals de Cartago
(colina de Byrsa), de la mateixa forma, els objectes fenicis són presents en els de la
grega Pitecusa. • Fou la primera fundació eubea a Occident. • Seguí el model tiri: ocupà
una illa i cercà el comerç de metalls amb l’illa d’Elba i amb la futura Etrúria. • Segons
les fonts literàries es fundà al 770 a. C., l’arqueologia indica que cal rebaixar-la un
parell de dècades, vers 750 a. C. • La primera generació visqué isolada, entre 750-725 a.
C. i en contacte permanent amb els fenicis i els indígenes de diversos llocs d’Itàlia.

Pitecusa, 2
• Segons l’alexandrí Xenágores el nom venia de mico (pithecos), però ja Plini el Vell no
estava d’acord i el relacionava amb tenalla (pithos). Pot ésser un nom perfectament
indígena.
• Pitecusa reunia un terreny fèrtil (eukarpia), volcànic, porós, ric en minerals, pobre en
humus, dolent pel cereal i apte per a la vinya.
• S’establí una petita comunitat humana, de caire possiblement comercial.
• El primer habitat del Monte di Vico ens és, de fet, desconegut.
• Es coneixen 493 tombes de la Vall de San Montano, que mostren la cultura material
dels “pitecusians” en 750-700 a. C. Il·lustren bé la connexió de materials euboics i
fenicis, similar als nivells fundacionals de Cartago.

Pitecusa, 3
• La presència oriental es dedueix per l’ús de plats fenicis, alguns amb grafits en aquella
llengua i algun cas, rar a Occident, també aramees.
• Al costat de l’habitat existia una zona artesanal en la colina de Mezzavia, s’ha suggerit
que s’instal·là un fenici exercit de ferrer.
• Altres objectes parlen de la presència de tallers ceràmics grecs occidentals.

Cumes
• Entre 730/725 a. C. la situació canvià i es produí un allau de grecs, començant pels
mateixos eubeus.
• Cumes significa un pas notable en la presència grega a Itàlia.
• En primer lloc s’ubica directament al continent; en segon lloc, front al caràcter
d’emporion de Pitecusa, sembla constituir la més antiga apoikia pròpiament dita de la
Magna Grècia.
• La ciutat de Cumas renuncià a posseir bons ports –només tenia una platja- i al caràcter
insular, no obstant, estava envoltada de maresmes, la qual cosa contribuïa a la seva
defensa.
• Des d’enllà controlava una fèrtil plana agrícola, vocació inicial de la nova ciutat. Els
relats literaris indiquen una fundació en 740 a. C., que cal rebaixar a 730/725 a. C., en
definitiva existí el record de “la primera generació” de Pitecusa.
• De donar crèdit a la tradició escrita la fundació va sorgir d’un enfrontament entre
calcídics i eretris assentats a Pitecusa, que reproduïen els enfrontaments que tenien lloc
a la pàtria, Eubea.

Regio i Nàpols
• Regio. (romà: Rhegium). Alguns eubeus de Zancle (Sicília) invitaren a un grup de
messenis (SW del Peloponès) a fundar junts aquesta ciutat, a les acaballes del segle VIII
a. C., en l’altre costat de l’Estret.
• Nàpols. Alguns colons de Cumes decidiren desplaçar-se uns quilometres al sud, fins al
Golf de Nàpols i fundaren Partènope (Nàpols). Més tard es creà tota una llegenda. Altra
història, més interessant, comptava com la ciutat havia estat destruïda per la mateixa
Cumes, per por a que es fes més gran que la metròpolis, i com una pesta que es va
propagar a la ciutat mare fou interpretada per un oracle com un càstig, espiat amb la
reconstrucció al costat d’una ciutat nova (Neàpolis).
• Livi, més prosaic, parla d’una ciutat doble, amb el nucli vell i el nou.
• El coneixement arqueològic de Nàpols es veu limitat per la continuïtat històrica fins
als nostres dies. Partènope, o la ciutat vella, s’ubicava sobre un promontori, i es
coneixen dades a la Plaça de l’Ajuntament, que arrenquen des de principis del segle VII
a. C.

Les fundacions aquees. Metapont, 1


• Les colònies aquees en la “bota” d’Itàlia són curioses: les funden grecs del noroest del
Peloponès, de les endarrerides regions d’Acaia i Èlide, zones on es vivia encara en
aldees.
• Les colònies de Metapont, Crotona i Síbaris, són totes gairebé simultànies, dels darrers
anys del segle VIII a. C.
• Metapont. Estrabó recull la tradició noble: aqueus procedents de Pilos comandats pel
propi rei Nèstor haurien fundat la ciutat.
• 8 kms a l’interior, a l’altre costat del riu Basento, es troba el poblat indígena
d’Incoronata ja habitat en el segle IX a. C., que ocupa una petita meseta que domina la
plana agrícola. En aquest poblat es troba una intensa presència de ceràmica grega i
s’atura de cop la ocupació del lloc c. 625 a. C. Els primers grecs arribaren per onades i
s’instal·laren entre els indígenes.
• A inicis del segle VI a. C. es construí un gran edifici de fusta que serveix de centre de
reunions (un ekklésiasterion per a 8.000 persones), element inequívocament grec, i el
territori es marca amb santuaris rurals.

Síbaris
• El conflicte entre Crotona i Síbaris, no obstant, s’escau en el marc de les tensions
polítiques de finals d’època arcaica: Crotona era controlada per una oligarquia amb un
sistema polític d’inspiració pitagòric, en Síbaris manava el tirà Telis, que havia expulsat
de la ciutat a diversos aristòcrates, els quals es refugiaren en Crotona.
• Les exigències de devolució portaren a la guerra.
• Fundada per aqueus amb la col·laboració d’un grup d’emigrants de Trecèn (Argòlida)
s’establí al bell mig d’una rica plana.
• Aviat s’afegí l’amistat amb la jònia Milet i el control de les rutes terrestres més curtes
que anaven al Mar Tirrè, essent una alternativa al comerç marítim eubeu.
• La seva doble riquesa, agrícola i comercial, fou proverbial i donà nom al sibaritisme,
com també va ésser proverbial la sonada destrucció que, en 510 a. C., li ocasionaren les
altres dues ciutats aquees

Posidònia-Paestum, 1
• Posidònia fou un fundació del Síbaris, c. 675 a. C., en el Mar Tirrè (Golf de Salern),
80 km al sud de Cumes i competidora comercial d’aquesta.
• S’ubicà en una terrassa només 15 m per damunt la plana circumdant, però amb 6 km
nord-sud i 1,5 est-oest al riu Salso; sembla que la ciutat va créixer progressivament
d’oest a est. • Els romans la rebatejaren com a Paestum
. • Dues grans avingudes est-oest, de 18 m d’ample, estaven tallades per carrers
transversals de 5 a 10 metres, cada 35 m; hi havia així unes illes de 273 x 35 m. • Els
carrers no segueixen l’alineació dels temples, més correcta.

Posidònia-Paestum, 2
• La ciutat acumulà tres temples dòrics i altres santuaris menors: - l’anomenada
Basílica (en realitat d’Hera, de mitjans del segle VI a. C.), - el de Ceres (en realitat
d’Atena, finals del s. VI a. C.), - el de Neptú (en realitat d’Hera, mitjans del segle V a.
C.) Planta del Herarion del Sílaris, segle VI a. C.
• Una llegenda deia que Jàson, el cap de l’expedició dels argonautes, havia fundat un
santuari a Hera Argiva prop del riu Silaris, el de Posidònia.
• Es coneix un primer santuari rural a Hera, anterior als temples urbans en aquesta
zona, activa des de l’arribada de grecs i amb gran activitat constructiva al llarg de tot el
segle VI a. C.

Posidònia-Paestum, 3
La “Basilica” rep aquest nom perquè en no conservar el frontó, al segle XVIII es va
considerar una basílica civil romana (sic. ); amida 24,5 x 54,3 m i té 9 columnes en la
façana i 18 en els laterals; la cela estava dividida en dos naus per una filera de
columnes.

Posidònia-Paestum, 4
A les acaballes del segle VI a. C., la ciutat es reforça amb la primera construcció
important a l’àgora: un heroon; i en el primer terç del segle V a. C. un boleuterion.
• El Temple de “Ceres”, Atena també és de finals del segle VI a. C., sobre un santuari
actiu des de 580 a. C.;
• Amida 14,5 x 32,9 m, perípter, de 6 x 13 columnes.
• La poca població que restava en els segles VI-VII s’agrupà al voltant del temple,
convertit en Església de la Verge.

Posidònia-Paestum, 5
• El “Temple de Neptú”, en realitat d’Hera (està al costat), de mitjans del segle V a. C.,
amida 24,3 x 59,9 m i 6 x 14 columnes, amb una cella dividida en tres naus per dues
fileres de dobles columnes.
• Conté recursos tècnics que pocs anys després seran utilitzats de forma magistral en el
Partenó d’Atenes.

Taras (Tarentum)
• Única fundació espartana, 706 a. C., estranya perquè terra hi havia a Lacònia.
• El mite assenyalava que en el transcurs de la I Guerra Messènia, davant de l’absència
dels soldats espartans, es permeté llicència als més joves per tornar amb les seves
esposes; això ocasionà un conflicte entre fills legítims i il·legítims, saldat amb un
recolzament institucional que facilità als segons el viatge de sortida. Sembla adornar, i
de pas amagar, algun conflicte social incipient en la societat espartana, quan aquesta
encara no havia entrat en l’espiral militarista que la caracteritzà avançada l’època
arcaica.
• Tarent ocupava un doble port natural, ja visitat pels micènics i després abandonat
durant segles

Les fundacions lòcries


• Locri Epizèfira. Els locris eren grecs que habitaven en aldees dos petits districtes en la
muntanyosa Grècia central. Segons Eusebi de Cesarea fundaren una apoikia a Itàlia en
673 a. C. Els locris venien de les muntanyes i es conformaven amb l’ondulada península
de Calàbria, fins i tot a costa de lluitar durament amb els indígenes.
• El relleu no permetia fundar grans ciutats com les aquees, per això els locris es
dispersaren en petits nuclis satèl·lits de Locri Epizèfira: Medma i Hiponi (Mar Tirrè),
Metaure (Jònic); Crotona també havia optat per la mateixa estratègia i les dues ciutats
entraren en conflicte.
• Eusebi situa el conflicte amb Crotona, un segle després de la fundació de la nova
Locri. Malgrat la superioritat numèrica de les tropes crotonites, els locris i els seus aliats
obtingueren una victòria en la batalla del riu Sagra, prop del territori de Caulònia (filial
meridional de Crotona).

Siris
• Siris. Tardana (c. 675 a. C.) i desesperada fundació d’exiliats jonis de Colofó, que no
volien sotmetre’s al regne anatòlic de Lídia.
• Situada entre Metapont i Síbaris, la seva plana immediata, el contacte amb els
indígenes i els intents per obrir-se al comerç al Mar Tirrè (en competència amb Síbaris),
van convertir aviat aquesta fundació en una ciutat prospera i famosa.
• No són molt clars els motius de la coalició de les tres ciutats aquees contra Siris. El
creixement de les ciutats aquees i la necessitat d’ampliar les seves zones agrícoles
sembla la causa més important.
• Siris fou destruïda al voltant de 560 a. C. La seva plana passà majoritàriament a
Síbaris i després a Crotona, però en 433 a. C. Tarent i Esparta fundaren en el solar de
l’antiga Siris la nova ciutat de Heraclea.

Fundacions jònies i eòliesç


• Tardana és una fundació sàmia en el Golf de Nàpols, per iniciativa d’un grup
d’exiliats aristòcrates que fugien de la tirania de Polícrates. Els nou vinguts fundaren
Dicearquea (de diké i arjé, “el lloc on governa la Justícia”), nom de ressonàncies
pitagòriques, en el port de Puteoli. No s’entén aquesta fundació sense una entesa amb
les aristocràcies de Cumes, que controlaven el Golf.
• Diferent és el cas foceu. Des de 565 a. C. colons d’aquesta ciutat jònia poblaven
Alalia, en la costa oriental de Còrsega. L’avanç persa en Àsia provocà (segons Heròdot)
l’arribada a occident d’un contingent important de foceus que es dedicaven directament
a la pirateria. Una coalició formada per l’etrusca Caere i Cartago, conduí a la incerta
batalla naval d’Alalia 535 a. C.
• Heròdot diu que la ciutat corsa fou abandonada i els foceus s’instal·laren a Elea
(després anomenada Velia), en la costa italiana del Tirrè. La realitat és més complexa: el
registre arqueològic Alalia no s’abandonà fins un segle després, i Velia té nivells antics,
com a mínim de principis del segle VI a. C.
• Vèlia influí en la cultura indígena de la regió ifou un focus destacat de cultura
hel·lènica, amb la presència de filòsofs com Parmènides i Zenó, a més d’acollir al
filòsof i poeta Xenòfanes de Colofó.

Sicília: els pobles indígenes


• Descendents dels pobladors prehistòrics, formaran tres entitats segons els grecs:
• Elimis. Muntanyencs autòctons d’occident, ocupen la muntanya Eryx (700 m):
santuari amb control visual d’Àfrica; a la llarga crearen ciutats, com (S)Egesta.
• Sicans. Autòctons del centre de l’illa, semblen els menys urbanitzats
. • Sículs. Lingüísticament emparentats amb pobles itàlics, arribats entre el II i el I
mil·lenni a. C., adoptaren fortes influències gregues.

Sicília: els fenicis


• Mozia (illa de Sant Pantaleó);
• Panorm (Palerm); • Solunt (Solunt).
• Arribats a l’illa des de finals del segle IX a. C., acabaren per concentrar-se en tres
ciutats en el extrem nord-oest davant la pressió dels grecs que arribaren des de mitjans
del segle VIII a. C

Les colònies gregues


• Naxos, 736 a. C.
• Catània, 729
• Leontinos, 728
• Zancle (Messina), 726
• Milae (Milazzo), c. 700
• Siracusa, 734 • Mègara Hiblaea, 727
• Gela, 680 • Hímera, c. 675
• Selinunt, 628 • Akragas (Agrigent), 582
• Lípari, 570 • Heraclea Minoa, abans 510 Naxos Leontinos Mègara Hiblaea Gela
Selinunt Milae Hímera Akras
• Siracusa fundà: Eloro (c. 700), Akras (664), Casmena (643) i Camarina (599).

Els eubeus i Sicília oriental


• Naxos. Segons Tucídides fou la primera fundació en Sicília (734 a. C.), una mica
posterior a Cumes en Itàlia, concebuda com a escala en la ruta d’Eubea al Golf de
Nàpols.
• Leontinos. Segons el mateix autor es fundà en 728 a. C., 15 km terra endins, al bell
mig d’una plana que tenia uns 30 km de diàmetre, que superava en molt la disputada
plana del Lelant eubea.
• Catània. Més al nord, combinava una bona plana, lleugerament inferior a Leontinos i
un útil port. Avui és la menys coneguda: té al damunt una gran ciutat moderna, però es
devia de fundar per les mateixos anys que Leontinos.
• Zancle (en grec “falç”, possiblement per la forma de la badia), sembla arrancar cap el
725 a. C. Controlava l’extrem septentrional de Sicília, i l’estret entre aquesta i Itàlia. En
el segle V a. C. canvià el nom per Messina.
• La manca de terres per viure portà els zancleus a lluitar per un punt a 30 km en
direcció oest, al nord de Sicília, Milae, on arribarien vers 700 a. C.
Naxos i Catània
• Naxos. Destruïda per Siracusa en 403 a C. i repoblada amb sículs, que li donaren el
nom de Thauromenion (Taormina).
• Catània. En 476 a. C. el tirà de Siracusa canvia la població i el nom (Etna).
• En 461 a. C. un líder sícul els traslladà a l’interior, la repoblà de nou i recuperà el
nom: Catània.

Siracusa La reina de les ciutats sicilianes i d’Occident va ésser fundada pels corintis,
que arribaren més tard que els eubeus.
• Ocupava una posició secundària en les rutes comercials, però prop d’una fèrtil plana.
• El primer assentament ocupà l’illa d’Ortigia.
• Els siracusans saltaren a la costa (Acradina) de la mà d’un augment demogràfic, i en
la kora fundaren el grandiós Temple de Zeus Olímpic.
• La ciutat no parà de créixer: ja al segle VI a. C. una calçada unia el nucli de terra
ferma amb l’antiga illa.
• En el segle V a. C. l’explosió demogràfica obligà a urbanitzar nous barris: Tiké i
Neàpolis perquè continuava arribava gent de Grècia al temps que els tirans siracusans
deportaven i absorbien els habitants de Mègara Hiblea i Leontinos, ciutats que Siracusa
destruí.
• Siracusa esdevingué a finals d’època arcaica una de les grans potències mediterrànies,
capaç d’enfrontar-se militarment a Cartago, Etrúria o Atenes.

Mègara Hiblaea, 1 Ceràmica policroma, c. 650-600 a. C.; centaures raptant dones i


homes amb cap animal
• La metròpolis tenia poc territori i envià colons c. 728 a. C.
• Una aventura sospitosa: un grup de megarenses foren acollits per Leontinos, però
marxaren per les disputes; curiosament, un reietó sícul els invità a ocupar un promontori
que dominava una de les millors planes de Sicília, però només 15 km al nord de
Siracusa, i sense port natural, conformant-se amb una platja.
• Siracusa destruí Mègara Hiblea en 483 a. C., això permet conèixer la disposició d’una
ciutat colonial d’època arcaica

Mègara Hiblaea, 2
• Despoblada durant un segle i mig, a mitjans del segle IV a. C., Timoleó la restaurà
amb grecs diversos creant una ciutat menor amb muralla i barris hel·lenístics, fins que
fou arrasada en 213 a. C. pel cònsol romà Marcel poc abans de conquerir Siracusa.

Mègara Hiblaea, 3
• La singularitat de la ciutat és conèixer una planificació urbana tardoarcaica, no
estrictament hipodàmica, que va preveure un àgora i espai urbà: en un primer moment
hi havia camins rurals regulars que foren respectats i més tard pavimentats.
• L’àgora no fou mai ampliada, era prevista des del principi, al contrari, a finals del
segle VII a. C. es dotà d’unes rudimentàries stoai, potser les més antigues gregues
conegudes; també dos templets arcaics i un heroon en un lateral.

Selinunt,
1 Moneda tardoarcaica de Selinunt, amb el julivert
• Selinunt (de selinos, julivert silvestre, que creixia en possible la plana abans de bastir
la ciutat), fou una colònia de Megara Hiblaea vers 628 a. C.
• El seu conjunt de ruïnes és notable, conserva el traçat regular del segle VI a. C. i
quatre grans temples, anomenats A, B, C i D, dels segles VII-VI a. C., que demostren la
puixança de la ciutat.

Selinunt, 2
• La guerra secular contra Egesta començà a ser favorable a finals del segle V a. C.,
amb la derrota d’Atenes, car Segesta era aliada de Siracusa. Aleshores la rival demanà
ajuda a Cartago.
• En 409 a. C., en només 10 dies de lluita, els púnics capturaren la ciutat: 16.000 morts
i 5.000 captius, només uns 2.500 habitats van poder refugiar-se en Agrigent.

Selinunt, 3
• La ciutat conegué en el transcurs del segle VI a. C. almenys dues tiranies (Pitàgores i
Eurieló).
• La primera ordenació urbana de l’acròpolis és també matinera, del 570 a. C. i es obra
dels tirans. • En un cim de 500 x 300 m es va tra- çar un gran carrer de 9 m d’ample i
carres transversals de 3,6 m cada 33 m.
• Des de la segona meitat del segle VI a. C. es va urbanitzar tota la colina de Manuzza,
de 1.600 x 600 m amb illes de cases de 190 x 32 m, ben orientades N-S.

Selinunt, 4
• De la riquesa de la ciutat parla la construcció de set magnífics temples columnats
mirant el mar, danyats per guerres i terratrèmols dos estan avui parcialment reconstruïts
i les tasques segueixen.
• El temple C seria de la segona meitat del segle VI a. C., dedicat a una deïtat
desconeguda, amb 23,8 x 63,7 m i 6 x 17 columnes, similar en planta als siracusans,
però més allargat.

Selinunt, 5
• El temple E (d’Hera), situat en l’altura propera a la ciutat, c. 465- 450 a. C. Avui
parcialment reconstruït, les seves dimensions eren notables: 25,3 x 67,9 m i dotat de 6 x
15 columnes. Ha proporcionat cinc mètopes de gran qualitat.

Gela, Acragas i Hímera Gela. Fundada en 688 a. C., per rodis i cretencs (doris). Tenia
bons camps i desenvolupà una activa presència dels tallers bronzistes. Acragas (després
Agrigentum). En 580 a. C. grecs de Gela i nous colons rodis marxaren uns 60 km més a
l’oest d’aquella, i aprofitaren una topografia en terrasses per fundar una de les més
belles ciutats sicilianes i bastir imponents temples.
• En el segle VI a. C. es va fer famós el seu tirà Falaris, pel fet de coure en un brau de
bronze als seus opositors polítics. Hímera. En el nord de l’illa els zancleus fundaren la
ciutat en 649 a. C. • El lloc no era molt ric, però es podia defensar.
• Els cartaginesos no toleraren l’avanç grec fins l’oest i atacaren la ciutat, però sortiren
derrotats en el 480 a. C., el mateix any que els atenesos derrotaven als perses a
Salamina.
• El segle V a. C. fou el gran segle grec a la Magna Grècia.
• no obstant, en 408 a. C. Cartago aconseguí destruir Himera.
Acragas, 1
• El temple D, dedicat a Hera Lacínia té la peculiaritat d’una base en quatre esglaons en
lloc dels tres habituals, és també el que ocupa la posició més elevada del conjunt i
conserva bona part de les columnes exteriors.
• Conserva l’estucat i amidava 16,9 x 38,1 i tenia 6 x 13 columnes.

Acragas, 2
• El temple més singular (480-450 a. C.) era, però, el de Zeus Olímpic, que no es va
acabar (botí d’Hímera). De mesures colossals (52,7 x 110,1 m) tal vegada ja fou
projectat a finals del segle VI a. C.
• Es volia substituir la columnata perimetral per un mur continuat amb semicolumnes
dòriques que flaquejaven grans estàtues d’atlants de tors despullat de 7,65 m. Amb les
seves dimensions es projectà deixar el centre obert

Acragas, 3
• El temple F, dit de la Concòrdia. c. 450-440 a. C. és un dels més coneguts pel seu bon
estat de conservació, el millor d’Occident, només li manca el sostre i la teulada, però
mai va disposar de mètopes esculturades.
• La seva planta dòrica és de 8 x 13 columnes i unes dimensions de 16,9 x 38,2 m i és
el que millor conserva també les caixes d’escales d’accés.

El Mediterrani Central c. 500 a. C.


• Escenari de batalles:
• Alalía Alalía (535 a. C.). Batalla naval. Victòria “cadmea” dels grecs foceus contra
Cartago i l’etrusca Caere.
• Hímera (480 a. C.) terrestre. Victòria de Siracusa contra Cartago.
• Cumes (474 a. C.) naval. Victòria de Siracusa contra els etruscos.
Historia de grecia
modulo 1

Bernabé Rodriguez Jimenez


universitat de barcelona
Dr Ignaci Garces