EL DAVALLAMENT DE LA CREU

(Roger van der Weyden)

 Autor: Roger van der Weyden

 Títol: EL DAVALLAMENT DE LA CREU
 Data: 1435
 Tècnica i materials: Oli sobre fusta
 Mesures: 220 x 262 cm
 Localització actual: Museo del Prado,
Madrid (Espanya).

Aquesta va ser una pintura encarregada per

la Confraria de Ballesters de Lovaina, amb la
finalitat de posar-la al retaule de la seua
capella a l’església de Santa Maria
Extramurs. Dues ballestes, situades als dos
carcanyols superiors del quadre són la proba
d’aquest patronatge original.

Aquest quadre, actualment en possessió del Museu d’El Prado, a Madrid, només és la part central d’un tríptic
que completaven dos laterals dedicats als quatre evangelistes d’una banda i a la resurrecció de Crist a l’altra.
Tenim constància de l’existència d’aquests laterals per un inventari redactat el 1566 pel pintor Juan Fernández
Navarrete, més conegut com El Mut, pintor de la cort de Felip II d’Espanya. El que no sabem és quan ni com
van desaparèixer.
El primer que ens crida l’atenció és que la pintura té forma de lletra Tau capgirada (la creu
també té la mateixa forma). Tau és considerada un símbol de l’absolut, la perfecció de la
creació i, com que és l’última lletra de l’alfabet hebreu, simbòlicament representa el compliment
de tota la Paraula revelada de Déu. També s’utilitza per indicar l’infinit.
En aquest context, crida poderosament l’atenció la utilització de l’espai. S’assembla molt a un
retaule, on el mestre pintor ha d’adaptar la posició de cada personatge en un estret habitacle.
Veient el resultat ens produeix una mena de claustrofòbia i una sensació que els personatges són
empesos cap a nosaltres i nosaltres cap a ells.
Després serà la riquesa dels detalls en els diversos vestits dels personatges i la intensitat dels colors, la que
captarà l’atenció de l’observador. Un quadre viatger
Si ara s’exhibeix al Museu d’El Prado és degut a una llarga història
que comença quan Maria Hongria (1505 - 1558), tercera filla de
Felip el Formós i Joana la Boja, germana de l'emperador Carles V, i
casada amb Lluís II rei d’Hongria, als 22 anys queda viuda sense fills.
El 1530, en morir Margaria d’Àustria, el càrrec de governador dels
Països Baixos quedava vacant i el seu germà emperador li’l va oferir.
Des del 1531 al 1555, Maria fou la regent dels Països Baixos. És
possible que en les dues ocasions que va visitar Lovaina, en el
El Davallament de la creu mostra el moment en què període 1545-1547, pogués veure El davallament de Roger van der
Josep d'Arimatea, un deixeble secret del Messies, fa Weyden. El cas és que el 1548 la pintura va ser intercanviada per
servir el permís concedit per Ponç Pilat per enterrar el una còpia que va realitzar Michiel Coxcie. L’original es va ubicar al
cos de Jesús en una tomba de roca, que havia llaurat castell que Maria posseïa a Binche.
per a si mateix. A l’evangeli de Joan 19, 38-40 hi Posteriorment el quadre passà a mans del seu nebot Felip II
llegim: « ...Josep d'Arimatea, un deixeble de Jesús però de Castella, futur rei d’Espanya, perquè li va agradar tant quan
d’amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat el veié durant una gira per les seues possessions als Països
l’autorització per treure el seu cos de la creu. Pilat hi va Baixos que, decidit a comprar-li’l a la seua tia, va acabar
accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos aconseguint que li’l regalés l’any 1555. Quan en 1557 el
de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps transportaven en vaixell fins Espanya, va sofrir un naufragi però no
enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de es va deteriorar.
mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van Primer va ser instal·lat al pavelló de cacera reial d’El Pardo, però el
prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, 15 d'abril de 1574 ja apareix enregistrat a l'inventari del Monestir de
juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és l'Escorial. El camí fins el Museu d’El Prado sembla natural, però no
costum d’enterrar entre els jueus». és així. Durant la guerra civil espanyola es varen destruir moltes
obres d'art i per aquesta raó la República Espanyola va evacuar el
Nicodem, amb l’esquena reposada a la creu, suporta el quadre a València. A l'estiu de 1939, va ser transportat per tren a
pes del cos sense vida de Jesús, amb l’ajuda d’un Suïssa, però pel setembre fou retornat i des d’aleshores roman al
llençol, posant les mans sota els braços de Jesús, Museu d’El Prado.
 ajudant-se de la seua cama esquerra. Josep
d’Arimatea sosté Jesús per les cames.
Tant Nicodem, que vesteix amb un mant negre
amb acabats de pell i una túnica de vellut vermell
decorada amb una banda de robins, safirs i
perles, com Josep d’Arimatea, que també porta
un vestit costós, brocat d'or i acabats de pell,
són alhora absorts en la contemplació i no
semblen conscients de la posició retorçada del
cadàver de Jesús.
A més de Jesús, Josep d’Arimatea i Nicodem, hi ha
set personatges més. Aquests personatges són:
Enfilat dalt d’una escala, un home jove que
encara té a la mà dreta els claus amb els quals
Jesús estava clavat la creu, mentre amb la mà
esquerra agafa el braç esquerre del difunt.
Aquest jove no ha estat citat a cap dels quatre
evangelis, però podem imaginar que es tracta
d’un servent del ric Josep d’Arimatea.
Al capdamunt de la creu, hi veiem el rètol que va
fer penjar Ponç Pilat. Però la inscripció no és
«INRI» (Iesus Nazarenus Rex Iudeorum, Jesús de
Natzaret Rei dels Jueus) sinó «YUXP» que podem
traduir com “El Senyor” (com a rei, l’ungit) de
Judà, o també “El Crist l’ungit”.
A la dreta de la composició, dempeus però
corbada endavant i els peus avançats en una
posició que gairebé ratlla la inestabilitat, apareix la
figura de Maria Magdalena, generalment representada
plorant i abraçada apassionadament als peus de Jesús. El
seu vestit ajustat i articulat, amb un lleuger escot,
ens descriu el personatge. A la corretja hi porta escrit els
noms de Jesús i Maria. Desesperada, agafant-se les mans
en un gest de resignació no compresa, és al costat dels
peus de Jesús, dibuixant amb el seu cos un parèntesi que
tanca la composició.
Entre Maria Magdalena i Josep d’Arimatea apareix part
d’un home barbut però calb, vestit de verd, que sosté
amb la seua mà esquerra un pot d’ungüent. La seua
identitat és desconeguda,
però com que l’evangeli de Joan explica que Nicodem
portava una barreja d’àloe i mirra bé podria ser un
servent d’aquest darrer.
A l’esquerre del quadre hi ha un grup de quatre
personatges.
Segons el relat de l’evangeli de Joan, no consta que en
el moment del davallament hi foren presents. Però sí
que estan presents en el moment de la crucifixió: «Vora
la creu de Jesús hi havia la seua mare i la germana de la
seua mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria
Magdalena» (Jn. 19,25).
Tradicionalment s’ha interpretat que Maria de Cleofàs
era muller de Cleofàs i germana de Maria, mare de
Jesús. Però l’arameu i l’hebreu no tenen paraules
suficients per distingir entre diferents graus de
parentiu. El fet és que aquesta Maria era present en el
moment de la crucifixió i també és citada com «l’altra
Maria» a Mt. 28, 1: «Passat el dissabte, quan clarejava
el diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a
visitar el sepulcre», on descriu que el diumenge de bon
matí diverses dones es dirigeixen al sepulcre. Només
apareix per sobre de Joan, però veiem que porta un
vestit gris, mentre amb la mà esquerra sosté un mantell
 de color blau. El cap i les espatlles els porta coberts
per una gran toca blanca. Maria de Cleofàs plora
desconsoladament i és incapaç d’eixugar l’excés de
llàgrimes.
Al seu costat hi ha Salomé o Maria Salomé, que
segons l’evangeli de Sant Marc també era present a la
crucifixió: «També hi havia unes dones que s’ho
miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena,
Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i
Salomé» (Mc. 15, 40). Salomé es preocupa de la mare
de Jesús, vençuda pel dolor, i ajuda al seu fill Joan a
sostenir el cos desmaiat de Maria. Vesteix totalment
de verd, amb una hopalanda arremangada, subjectada
a la cintura i folrada de pell gris; el faldellí d'hivern,
també de color verd, està estampat i sembla un drap
de Bruges. Al cap hi porta una toca blanca i per sobre
un turbant del mateix color verd de l’hopalanda, que li
penja pels dos costats de la cara, com la seua
cabellera rossa.
Davant d’aquestes dues dones, l’apòstol Joan agafa
Maria pel braç i l’espatlla per impedir que caiga a
terra. Obligat per l’esforç ha de mantenir el cos
inclinat endavant, amb les cames
separades i flexionades. Vesteix una túnica de color
vermell, cenyida amb un cinturó i, cordada al coll amb
dos botons, es cobreix amb una capa també vermella.
La seua figura exhala molta austeritat, a l’extrem que
és l’únic personatge que no va calçat. Amb la postura
de la seua esquena i la capa que li penja, dibuixa un
parèntesi d’obertura, que dona entrada a la
composició per l’esquerra.
Maria, mare de Jesús, és assistida en la seua caiguda
de desmaï per Joan i per Maria Salomé. El seu
rostre, d’un color blanc guix que mostra clarament el
seu estat anímic, estat inundat de llàgrimes que li
baixen rodolant galtes avall. El cap el porta cobert per
un vel blanc, que també té al voltant del coll. El seu vestit, de color blau ultramarí,
amb un ribet doble daurat, s’estén per terra de manera que sembla que hi vagen
a deixar allí el cos de Jesús. El seu cos, distorsionat per la caiguda, segueix la
mateixa cadència que el cos del seu fill.
La figura de Jesús és al centre de la composició. Els seus braços no estan al llarg del
cos, com de costum, perquè un li penja i l’altre li’l sosté en l’aire el jove que l’ha
desclavat de la creu. El cos de Jesús no presenta gairebé cap rastre de
la flagel·lació. Però al front mostra clarament les marques de la corona d’espines,
que li han traspassat la pell profundament.
També es veuen les ferides de la crucifixió a les mans i als peus, així com la ferida
de la llança al costat. Totes aquestes ferides han sagnat amb abundància,
especialment la del costat perquè li ha traspassat la faixa que li cobreix la cintura.
Els ulls de Jesús estan tancats, però la boca la té oberta, de manera que són visibles
les dents superiors.
El seu cos, com el de la seua mare, gairebé en posició horitzontal, trenca la posició vertical del quadre. De fet, els dos cossos
tracen unes diagonals en corba que traspassen tota l’escena, i junts semblen donar a entendre que el dolor d’ambdós és el
mateix. Segons els historiadors d’art, la posició i forma dels dos cossos imiten el de les ballestes, la qual cosa indicaria que
d’aquesta manera el pintor va voler homenatjar els patrocinadors, el gremi de ballesters de Lovaina.
La crucifixió de Jesús es va executar a la muntanya anomenada Gòlgota, que en arameu significa Calavera, on segons la tradició
jueva estava enterrat Adam. Aquest és el motiu pel qual Van der Weyden va pintar-ne una als peus de Joan, gairebé tocant la mà
de Maria. Aquesta calavera serveix per ubicar l’escena i també per fer evident el propòsit del sacrifici de Jesús: la redempció del
pecat original comès per Adam i Eva.
Hi ha tres personatges en el quadre, Joan, Nicodem i Maria Magdalena, tots tres vestits de vermell total o parcialment, que
sembla que fixen la mirada en el mateix objecte, el fèmur que hi ha als peus de Maria i de Josep d’Arimatea.
Aquest fèmur ens recorda la ferida que Jacob rebé a la cama quan va lluitar tota la nit amb l’àngel de Déu. Jacob no es va deixar
vèncer i per aquest motiu Jacob va rebre un nou nom: «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb
Déu i amb els homes, i has vençut» (Gn. 32, 29). Déu fa un pacte amb Abraham i el seu primogènit Isaac, però és Jacob, i els seus
dotze fills, els que passen de tribu a poble: el poble de Déu.
 Amb una tècnica excepcional, Van der Weyden va assolir un gran realisme naturalista d'acord amb el
model de l’escola flamenca. És així com podem observar els detalls més insignificants, com la diferent
riquesa en les textures de les teles, el dibuix de les venes en els braços de Jesús, o a les mans i peus
de Joan, i les llàgrimes en el rostre de la majoria dels personatges. I per sobre de tot, el dolor. En els
rostres dels personatges és on es reflecteixen les més variades formes del dolor humà: l’angoixa, la
mort, el plany, la pena, la desesperació, la tristesa, el desassossec, la incertesa.
El dolor hi és representat de totes les maneres, explícita o místicament i espiritual i també físicament.
Van der Weyden va ser capaç de captar el dolor humà a través dels rostres de cadascun dels
personatges i, alhora, de transmetre’l a l’espectador, obligant-lo a participar a l’escena apiadant-
se de la mort de Jesús, commovent-lo.

Rogier van der Weyden 1399 - 1464

Nascut a Tournai (Bèlgica) cap a 1400 i mort a Brussel·les el 18 de juny de 1464. És la figura més destacada de la pintura
holandesa (flamenca) que succeeix als germans Jan i Hubert van Eyck. Cap altre pintor no italià del segle XV va exercir tanta
influència com ell, tant pel que fa a composició com a la representació de les figures, la qual cosa serà àmpliament imitat al nord
dels Alps.
Però Van Der Weyden també deixarà sentir el seu influx a Itàlia, especialment pel que fa a la tècnica pictòrica, i en aquell país
serà considerat com un dels pintors més importants de la seua època. La temàtica utilitzada per Van del Weyden és principalment
religiosa, tot i que també tracta altres temes, especialment el retrat.
La seua infància va transcórrer sense problemes, ja que pertanyia a una puixant classe burgesa. Va tenir educació universitària i
per l'any 1426 va ser nomenat "Mestre". Va començar la seua carrera artística a l'edat de 27 anys. Rogier va començar el seu
període d'aprenentatge amb Campin en 1427.
Rogier van der Weyden es va inspirar en Jan van Eyck, el gran pintor de Bruges, de qui va adquirir la seua elegància i mestratge.
Va romandre al seu costat durant els anys 1432 al 1435, aprofundint en el coneixement del seu estil. Per aquesta època, va rebre
l'encàrrec de pintar un mural per a l'ajuntament de Brussel·les, perquè servís d'exemple en l'aplicació de la justícia.
Malauradament, l'obra va ser destruïda.
D'aquest període és el quadre”El davallament de la Creu”.
Un viatge a Roma en 1449 provoca una de les trobades principals entre l'art al nord i al sud dels Alps al segle XV. La seua arribada
a la capital italiana va ser objecte d'una càlida i entusiàstica acollida per part dels romans. Durant aquest viatge, va rebre
encàrrecs de la família Este, de Ferrara, i dels Médicis, de Florència.
Durant els darrers quinze anys de la seua vida, Rogier van der Weyden va adquirir merescuda fama de pintor internacional i de
ciutadà exemplar, el que li va proporcionar l'oportunitat de rebre nombrosos encàrrecs, que executaria amb l'ajuda del seu fill
Peter.