See discussions, stats, and author profiles for this publication at: https://www.researchgate.

net/publication/267026070

Gabriel Ferrater, Traductor de Gottfried Benn

Article · December 2013

DOI: 10.3828/CATR.27.1.117

CITATIONS READS

0 208

1 author:

Caterina Calafat
University of the Balearic Islands
27 PUBLICATIONS   11 CITATIONS   

SEE PROFILE

Some of the authors of this publication are also working on these related projects:

The politics of translation and the translation of politics View project

The politics of translation and the translation of politics. Special issue of Translation & Interpreting View project

All content following this page was uploaded by Caterina Calafat on 08 December 2014.

The user has requested enhancement of the downloaded file.

 GABRIEL FERRATER, TRADUCTOR
DE GOTTFRIED BENN
CATERINA CALAFAT

ABSTRACT

Gottfried Benn (1886-1956) is one of the most controversial and representative twent-
ieth century German writers. Because of the biased reception he had in Europe, it took
a very long time for his work to be esteemed in Spain. However, against the prevailing
atmosphere of the Franco regime, in October 1957 (just a year after Benn’s death) the
Catalan writer Gabriel Ferrater (1922-1972) translated into Spanish 12 of the poems of
Benn’s expressionist poetry work Morgue (1912). It is the aim of this paper to assess
Ferrater as a translator, placing emphasis on the relevance of the fact that, in this case, he
exceptionally translated poetry (when as a general rule he chose both fictional and non-
fictional works in prose) —significantly when not even a year had passed since his own
poems had first been published. The starting point will be a comparative study and as-
sessment of Ferrater’s two translations of the poem “Negerbraut” (“La novia del ne-
gro”), in verse (1957) and in prose (1964) respectively, which will permit us to explore
the writer-translator issue, among other questions of relevance within the field of trans-
lation studies.

“Per a qui cerca expressar el seu interior, l’art no és quelcom

que pertany a les ciències de l’esperit, sinó que és
tan corporal com una empremta dactilar.”
(Benn, Szenen und Schriften 323)1

1. Les primeres traduccions hispàniques de Benn

E l que pretenc en aquest article és, d’antuvi, comentar la recepció literària
d’un dels poetes i pensadors més representatius de l’àmbit germànic, Gottfried
Benn (1886-1956), traduït molt tardanament a l’Estat espanyol i dins el món
hispanòfon. Efectivament, si ens cenyim a la producció poètica —obres en pro-
sa com Doble vida y otros escritos autobiográficos, a cura de Ramón Strack, no
apareixen fins a l’any 1972—, resulta paradoxal que les traduccions de la seva
obra hagin arribat tard i a voltes formant part d’antologies de poesia alemanya.
Fixem-nos bé en les dates, que revelen un lapse de més de vint anys: a més de la
molt destacable edició bilingüe —amb la corresponent versió al català de Gui-
llem Nadal (1975)—, en castellà disposem de les antologies de José Manuel Ló-
pez de Abiada (1983) i de Verónica Jaffé (el 1989, amb una completa introduc-
ció de la traductora, i Morgue el 1991 —ambdues en editorials veneçolanes);
Poemas estáticos, a càrrec d’Antonio Bueno (1993); Antología poética, en edició

Catalan Review XXVII (2013), 117-135 - issn 0213-5949

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 117 06/11/13 21:10

 118 caterina calafat

bilingüe i introducció d’Arturo Parada (2003); Poesía, publicada a Mèxic a cura

de José Manuel Recillas (2005), i Morgue, amb pròleg del traductor Jesús
Munárriz (2008).
Ens pot resultar força difícil entendre l’oblit durant tants anys de l’escrip-
tor alemany més estudiat després de Goethe, tot i que la polèmica al voltant de
la seva adhesió a la ideologia nazi hi podria tenir un pes més important del que
sembla a primer cop d’ull. Ara bé, contradient la tònica general, a l’octubre del
1957, un any després de la seva mort, apareixen en llengua castellana —a càrrec
del català Gabriel Ferrater (1922-1972)— dotze dels textos lírics de Morgue
(1912). Miraré d’esbrinar el perquè d’aquesta tria a fi de valorar el fet, encara
molt més rellevant, que el poeta català traduís poesia excepcionalment (quan
per regla general sempre va escollir textos en prosa, de ficció o no), en llengües
que manejava amb dificultat, significativament a un any escàs de començar a
publicar els seus propis poemes. Així, doncs, em detindré en la faceta més des-
coneguda del Ferrater traductor (entesa com a complement de la seva tasca com
a lector professional i director editorial, gairebé sempre per a Seix Barral, co-
fundada el 1955 pel seu amic Carlos Barral) i en la prolífica obra que se’n deriva.
Per tal d’emmarcar aquesta diguem-ne excepció, triaré els instruments pro-
pis del model textual-descriptivista per recórrer a la sociologia de la traducció i
revisar conceptes com el d’habitus de Bourdieu, que designa la posició d’un
agent dins d’un camp, i l’angle particular de la seva mirada. Això reclama que
l’obra literària sigui considerada també des d’un punt de vista extratextual, en
la mesura en què cal tenir en compte el que el sociòleg francès anomenà “les
entours négligés du texte” (Bourdieu 13). Per això, seguiré les pautes d’un dei-
xeble seu, Jean-Marc Gouanvic, ja que adapta el terme clàssic de norma, propi
de la traductologia, al d’habitus:

If a translator imposes a rhythm upon a text, a lexicon or a syntax that does not origina-
te in the source text and thus substitutes his or her voice for that of the author, this is
essentially not a conscious strategic choice but an effect of his or her specific habitus, as
acquired in the target literary field. (Gouanvic 157-158)

Posteriorment, com a objecte concret d’estudi, analitzaré les dues versions

d’un dels dotze poemes que componen la selecció, “Negerbraut” (“La novia
del negro”): la primera en vers, publicada el 1957, i la segona en prosa, elabora-
da set anys més tard —si bé apareguda el 1994—. Aprofitant la biografia sobre
Benn (ja redactada segurament entre 1963 i 1964, tot coincidint amb l’aparició
de la Historia de la literatura alemana de Fritz Martini), Ferrater presentà una
versió en prosa, que fou recollida, pòstumament, en la publicació susdita de
1994. Com a tercer element, aportaré la recent traducció de 2003 de l’antòleg
Arturo Parada.
A partir d’aquí obriré vies cap a un estudi posterior més global i aprofun-
dit, que inclouria com a corpus els dotze poemes, per tal de ponderar adequa-
dament un doble vessant: la reescriptura de l’obra de Benn en l’estil ferraterià

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 118 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 119

com a traductor-escriptor i, alhora, la influència més que plausible del poemari

en la seva producció poètica.

2. Sobre el traductor Ferrater

i sobre el context històric de les seves versions
D’entrada, val a dir que per a aquesta secció ha estat imprescindible el treball
valuosíssim de recerca de Joan Manuel Pérez i Pinya.2
A l’octubre de 1957, només un any després de la mort d’un dels poetes
d’expressió alemanya de més projecció del segle xx, dins la secció reservada a la
poesia de la revista Papeles de Son Armadans, apareixen les versions castellanes
de dotze textos lírics de Gottfried Benn. Eren uns temps difícils —mancaven
uns quants lustres perquè es produís una certa obertura en el món literari espa-
nyol i la mà fèrria de la dictadura franquista no permetia connectar amb els usos
estètics de l’exterior—. Tanmateix Papeles de Son Armadans constitueix, junta-
ment amb altres revistes com Laye, Índice i Ínsula, un d’aquests casos exigus de
mitjà de divulgació i de crítica literàries independents, amb 276 números, entre
l’abril de 1956 i el març de 1979. Apareix i és pilotada sota la personalitat hete-
rodoxa de Camilo José Cela, en crear un eix Madrid-Palma que la fa viable en
l’actualitat oficial i permeable al recorregut furtiu de les literatures perifèriques.
Això és ben palès des del primer número amb la presència de textos en català,
ben aviat en galaicoportuguès, i més endavant en èuscar i tot. Aquesta vocació
decidida per l’actualitat enllà de les fronteres literàries castellanes afavorirà la
prompta inserció de textos estrangers com els que ens ocupen.
Quant a la personalitat extraordinària de Gottfried Benn (1886-1956), pa-
rafrasejaré unes notes de Ferrater (Escritores en tres lenguas 11-15) a fi de traçar
un sumari de la seva curiosa biografia, tot obviant la seva producció com a pro-
sista i assagista —tractada extensament en altres obres crítiques, com la de Ló-
pez de Abiada (Benn, Gottfried Benn 11-88).
El 1912, Benn va llicenciar-se com a metge alhora que va publicar el seu
primer tom de poemes, clarament expressionista, Morgue. En esclatar la guerra,
es desplaçà a Brussel·les, on va treballar com a metge militar en un hospital per
a prostitutes, la qual cosa va determinar la seva posterior especialització profes-
sional. El 1917 escrigué uns poemes que, juntament amb els anteriors, van apa-
rèixer en el tom Fleisch (notem que significa “carn”) i s’establí a Berlín com a
dermatòleg i especialista en malalties venèries, professió que va continuar exer-
cint fins al 1935. El 1933, no solament no emigrà, sinó que va manifestar públi-
cament la seva adhesió al règim nazi. Segurament arrossegat pel que Ray anome-
na el seu irracionalisme fonamental, fins i tot va fer apologia dels Übermenschen
o superhomes, capaços de transformar el nihilisme en art: “The nazi’s call for
racial supremacy and heroic, manly virtues was also of vital importance to
Benn” (Ray 25). En tot cas, durant i després de la Segona Guerra Mundial, els
nazis, i posteriorment les forces aliades d’ocupació, l’inclogueren en la llista

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 119 06/11/13 21:10

 120 caterina calafat

d’autors prohibits. Emperò el 1943 va desobeir aquesta prohibició i va treure a

la llum, anònimament, Zweiundzwanzig Gedichte (Vint-i-dues poesies). Quan,
el 1948, una editorial suïssa va publicar el volum de Statische Gedichte (Poemes
estàtics), l’any següent una editorial alemanya va reiniciar la publicació de la
seva prolífica producció dels anys de silenci així com la reedició d’obres ante-
riors. Ben aviat el seu prestigi esdevingué universal, més enllà de la seva mort a
Berlín el 1956.
Pel que fa al traductor, Ferrater, després d’una rocambolesca joventut en el
si d’una família burgesa republicana, amb exili inclòs i els avatars d’una forma-
ció dispersa, amb poc més de vint-i-cinc anys es va instal·lar a Barcelona, on
aviat va iniciar una trajectòria com a articulista i traductor ocasional. Quant a
aquesta darrera faceta, val a dir que va concebre el seu treball sota un doble
prisma: bé com a manutenció o bé com una tasca d’actualització cultural i so-
vint a suggeriment propi, en funció d’ interessos lingüístics conjunturals (en
especial quan treballava per a l’editorial Seix Barral). D’ací el fet que algunes
traduccions estiguin precedides per prolixes introduccions de Ferrater mateix
(entre d’altres per a obres de Choderlos de Laclos, Manfred Bierwisch o Franz
Kafka). En una llarga entrevista confessava:

Esta vida me la gano traduciendo. Y es durísima. Me pongo delante de la máquina de

escribir, solo en casa, y miro el papel en blanco y me entra una especie de angustia, algo
como un vacío en el estómago. Para poder ir comiendo necesito traducir siete u ocho
horas diarias, si soy capaz de resistirlo. (Porcel 170-171)

Així, doncs, presentaré una selecció de les nombroses traduccions al caste-

llà (i al català) de Ferrater, un aspecte essencial de la seva escriptura. Pel que fa
a obres de ficció, quasi totes publicades a l’editorial de Carlos Barral, desta-
quem: de l’anglès, El saqueo de Couffignal (1955) de Dashiell Hammet, Uni-
forme de dolor (1961) de Leslie Wood, París era una fiesta (1964) de Heming-
way, Encuesta sobre la pornografía (1965) de C. H. Rolph, Murphy de Samuel
Beckett i Nadie sabe mi nombre de James Baldwin, ambdues de 1970; del polo-
nès Gombrowicz, La seducción (1968); de Hjalmar Söderberg, El doctor Glas
(1968), sorprenentment del suec; de l’alemany, Los enanos gigantes: contribu-
ción a un estudio (1965) de Gisela Elsner, la signada amb Carles Barral, El Ter-
cer Reich y los judíos (1960) de Poliakof i Wulf, la voluminosa Historia de la
literatura alemana de Fritz Martini (1964), La imagen de la naturaleza en la fí-
sica actual (1967) de Werner Heisenberg, i Informes (1969) de Peter Weiss; del
francès, Las amistades peligrosas (1968) de Choderlos de Laclos. Per acabar,
destaquem que la seva única versió en català fou El procés de Kafka, de 1966.
Cap a la fi de la seva vida, tot coincidint amb la breu etapa com a professor
a la naixent Universitat Autònoma de Barcelona, apassionat per la crítica literà-
ria i la lingüística, ens va lliurar unes primeres versions de textos clau de l’es-
tructuralisme: Noam Chomsky, La lingüística cartesiana (1970); Manfred Bier-
wisch, El estructuralismo: Historia, problemas, métodos (1971), i de Leonard

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 120 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 121

Bloomfield, El llenguatge (1978) —aquesta en català, completada per Salvador

Oliva i publicada pòstumament. Cal no obviar aquí tampoc el seu interès per
les arts plàstiques (abans de sentir la vocació literària, va arribar i tot a projec-
tar una història de la pintura mai no conclosa), plasmat en traduccions per a
editorials barcelonines, en alguns casos publicades també pòstumament: Wer-
ner Hofmann (La escultura en el siglo xx), Douglas Cooper (Henri Toulouse
Lautrec), Robert Goldwater (Paul Gauguin), E. H. Gombrich (Arte e ilusión.
Estudio sobre la psicología de la representación) i Hans Sedlmayr (El arte des-
centrado. Las artes plásticas de los siglos xix y xx como síntoma y sentido de la
época).
Lingüística, ficció en prosa, història de l’art i assaig foren, doncs, els camps
en què Ferrater decidí signar com a traductor, gairebé sempre en castellà, men-
tre que en la vessant d’escriptor és reconegut sobretot com a autor de poesia
catalana. Llavors, resulta si més no sorprenent que siguin només aquestes ver-
sions de Benn, voluntàriament, la seva única contribució a la traducció poètica
editada. Al marge d’això, traduïts de l’alemany al català només existeixen tres
poemes autògrafs de Bertold Brecht (Cornudella i Perpinyà 139-141) i un petit
poema de C. Morgenstern, de 1966, amb motiu d’una exposició del pintor
Todó (Pérez i Pinya, Hiberno ex aequore 175), mentre que de l’anglès en cons-
ten tres de Matthew Arnold (Blanes s. p.).
Pot respondre això no solament als interessos professionals d’un Ferrater
traductor, sinó també als literaris propis del poeta i editor Carles Barral, a qui
agraeix la revisió?: “Doy las gracias a mi amigo Carlos Barral, que amablemen-
te ha revisado estas versiones; sin su ayuda, serían mucho más infieles al origi-
nal y, sobre todo, al genio de la lengua española” (Ferrater, “Doce poesías” 68).
De fet, com hem esmentat, l’obra El Tercer Reich y los judíos, de Poliakof i
Wulf, fou traduïda i publicada el 1960 per ambdós. A més, a les seves memòries,
l’amic Caballero Bonald va mencionar irònicament les més que notòries coin-
cidències que havia descobert entre un poema de Barral i les traduccions d’un
altre poema de Gottfried Benn:

El comentario llegó a oídos del interesado y eso bastó para que éste se enojara muy en
serio y me endosase en la primera ocasión que tuvo un sañudo sermón sobre lo equivo-
cado que yo estaba, puesto que existían muy perceptibles divergencias entre las pautas
estilísticas del autor de Poemas estáticos y las suyas propias. Lo dicho. (Caballero Bo-
nald 204)

Cal recordar que, un any abans de publicar els poemes de Benn, Ferrater
rebutjà la invitació més que temptadora d’un altre amic comú, el poeta i traduc-
tor José María Valverde: “El juliol de 1956 va proposar a Gabriel Ferrater, de
qui ben aviat es va fer amic, traduir conjuntament Rilke” (Amat 17). Va argüir
que aquesta tough proposition topava amb les seves limitacions del coneixement
del castellà i amb l’interès absorbent per l’escriptor alemany:

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 121 06/11/13 21:10

 122 caterina calafat

No estoy muy seguro de hacer la cosa bien. ... No precisamente por el cabo alemán de la
cuerda; es por el cabo castellano, de mi castellano, que se dan mis temores ... Por mi par-
te, voy trabajando un poco, leyendo otro poco (Gottfried Benn y Ausiàs March son los
dos ángeles con quienes principalmente he andado estos días peleándome). (Amat 62-63)

Aquesta possibilitat de col·laboració s’emmarcaria en una realitat habitual

aleshores, en què el domini d’un idioma com l’alemany era rar:

El problema que puede plantearse en este caso, es que las traducciones no estén realmen-
te basadas en el original, sino en otras traducciones. En España hasta tiempos recientes
poca gente aprendía alemán. Ha habido traductores de Rilke que no sabían alemán ... Ya
hemos señalado que la traducción de C. Barral, editada el 1983, está muy inspirada en la
de Angelloz, de 1943. (Martín 43)

Barral només rubricà el 1954 els Sonetos a Orfeo de Rilke, tot i participar
en altres traduccions, mentre que Valverde, traductor de renom, s’atreví amb
figures de la talla de Rilke, Goethe, Hölderlin, Novalis i, curiosament, Mor-
genstern. No oblidem, paral·lelament, que en els poetes d’aquella generació era
considerable l’interès per la literatura estrangera, tan limitada per la censura, la
qual cosa provocava que sovint esdevinguessin traductors, eventuals o no. Car-
me Riera, estudiosa de l’obra del grup poètic barceloní d’amics, enquadrat dins
la generació dels anys cinquanta (Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Gabriel
Ferrater i d’altres), conclou:

Todos estos rasgos comunes no son, creemos, meras coincidencias, sino fruto de influen-
cias mutuas, producto de conversaciones literarias ... De ahí que, partiendo de parecidas
influencias, lecturas semejantes y una relación amistosa continua, se den resultados pa-
ralelos en dos lenguas vecinas y distintas. (Riera 59-62)

3. El poemari Morgue (1912)

Si el moviment expressionista va causar escàndol en els seus inicis, un dels ex-
ponents que encara avui conserva una gran força subversiva és aquell primer
breu quadern de Benn, el títol del qual és ja un revulsiu. La prova n’és que els
cinc-cents exemplars editats aleshores es van esgotar en una setmana, va ser
confiscat el 1916 i, malgrat tot, ha estat el més febrilment discutit i traduït de la
seva producció. Ell mateix confessà que els poemes sorgiren després d’un curs
d’autòpsia a l’hospital de Moabit, a Berlín (pensem que el doctor Benn arribà a
practicar més de dues-centes disseccions de cadàvers humans):

Era un ciclo de seis poesías, que se elevaron en la misma hora, que subían, que estaban
ahí, antes no había nada de ello; cuando terminó el estado de crepúsculo estaba vacío,
hambriento, tambaleante y con dificultad subía de esa decadencia. (Benn, Doble vida 41)

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 122 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 123

Així doncs, el cos humà apareix purament en la seva dimensió física, en la

seva existència corporal desanimada i de vegades putrefacta, sense que s’entre-
vegi un més enllà d’esperança. D’ací la visió crua de la mort, sens dubte susci-
tada per l’experiència vital del doctor Benn, que, segons Parada, qüestionà “la
Weltanschauung, la cosmovisión occidental, hecha de elementos religiosos, hu-
manísticos, filosóficos” (Benn, Antología poética 18). Aquesta ruptura del pre-
ciosisme clàssic en una època en què la burgesia es recreava en els seus valors
il·lustrats mostrava un gran atreviment. Sense anar més lluny, triem un altre
poema, “Schöne Jugend” (literalment, “bella jovenesa”, titulat per Ferrater
“Infancia feliz”), en el qual la descripció d’unes ratetes que nien al cos d’una
jove ofegada es resol sense cap dramatisme, tot incorporant elements d’una
nova estètica molt allunyada dels valors consagrats de l’imaginari poètic occi-
dental. En aquest sentit, resulta ben significatiu el títol de la tesina de Simone
Meyer, Ekel als ästhetisches Phänomen - Zur frühen Lyrik Gottfried Benns. És
a dir, que el fàstic excel·leix com a fenomen estètic en l’obra primerenca de
Benn, que enceta justament Morgue.
Resulta, doncs, molt significatiu que les afinitats que mostra Ferrater amb
l’obra de Benn (antisentimentalisme, cruesa, corporalitat...) formin part del seu
habitus com a escriptor: “Si todo el expresionismo causó escándalo en sus ini-
cios, la piedra de peor tropiezo para los críticos pacatos, y seguramente lo que
todavía hoy conserva fuerza subversiva, fue aquel breve primer cuaderno de
poemas de Benn, titulado Morgue” (Ferrater, Escritores en tres lenguas 11).

4. El poema “Negerbraut” i les dues versions de Ferrater

Entre els poemes que componen el recull, un dels més sorprenents pel seu ve-
risme cru és aquest. Juntament amb altres, com “Curettage” (que denota el
terme mèdic raspat), parteix d’una visió truculenta de la malaltia, la mort i la
descomposició, d’una gran tensió dramàtica, i s’emmarca en un ambient hostil
que contrasta amb una presumpta placidesa dels cossos descrits. Precisament
el que actua com a una innovació estilística aclaparadora és aquesta oposició
brutal de temes macabres amb estereotips tradicionalment poètics.
El poema comença amb una visió idíl·licament descrita del cos femení, mit-
jançant clixés lírics amarats d’erotisme, i es combina amb detalls repugnants de
l’altre cos, pertanyent a un negre mutilat, per acabar en un sinistre i nihilista
memento mori: “Negerbraut is a ‘Frühlings Erwachen’ in negatio. ... Indeed,
the narrative of the poem moves from playful eroticism (the sun licking
along the length of the woman’s thighs, through sexual incursion (the Negro
pushing two toes from his foot into her ear), and a revelation of her conjugal
dreams (here stated in quasi-devout terms), to the final act of dismemberment”
(Travers 28-29). Aquesta polaritat pot ser interpretada, des d’una perspectiva
de gènere, com a bell-femení contra lleig-masculí: “Er [Benn] schreckt nicht
davor zurück, das Widersprüchliche im Menschen darzustellen, hier das Schöne

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 123 06/11/13 21:10

 124 caterina calafat

und Reine als weibliches Prinzip, das Häßliche und Aggressive als männliches
Prinzip” (Benn no vacil·la a representar l’antinòmia en el gènere humà: en
aquest cas, el bell i pur com a principi femení i el lleig i agressiu com a principi
masculí) (Schulz 18).
És, en definitiva, un poema de gran càrrega eròtica, ple d’un dramatisme
aconseguit pel clarobscur del cos blanc i lluminós d’una dona morta al costat
d’un íncub fosc, el qual representa per a alguns crítics un símbol satànic, bru-
talment mutilat. Aquest profana el cos immaculat d’aquesta mena de jove Ver-
ge Maria, inert i envoltat de sang. Així, el contrast dels dos cadàvers és descrit
com una al·legoria amb tot de referències iconogràfiques cristianes: “Projiziert
man die Figurenkonstellation wieder in die christliche Bildwelt, so liegt hier
die Jungfrau Maria als Braut neben dem Sünder, der von einem Pferdefuß (als
Symbol des Teuflischen) versehrt worden ist” (Si hom torna a projectar la
constel·lació de personatges en l’imaginari cristià, hi apareix la Verge Maria com
una núvia, al costat del pecador que ha estat ferit per un bitzac, com a símbol
satànic) (Homscheid 70).

5. L’anàlisi comparativa de les versions

En traductologia, la comparació múltiple permet jutjar el grau d’adequació a
l’original que acompleix una traducció, alhora que facilita, a través de les dife-
rències (d’un traductor a un altre, o de diferents versions d’un de sol), albirar-
ne i apreciar-ne les peculiaritats. Per això, exposaré la traducció primera (Ferra-
ter, “Doce poesías” 67), que anomenarem aquí T1; després, la versió en prosa
(Ferrater, Escritores en tres lenguas 13), que citarem com a T2, i finalment, la
traducció més recent, la de Parada (Benn, Antología poética 85), des d’ara T3,
que facilitarà la interpretació per al lector sense coneixements d’alemany. Per
tal que la lectura sigui més fluida, oferiré l’original amb les tres versions, tot
fragmentant-ne els paràgrafs i subratllant la tria d’elements que vull destacar en
la crítica comparativa.
Com a criteri d’anàlisi, adoptaré ara el lingüístic, el de la literalitat del poe-
ma, tot i que caldria referir-nos a d’altres barems, com seria la poètica que dicta
l’aproximació estètica de Ferrater, només esbossada en aquest article. Entre
d’altres, el traductòleg Venuti planteja l’error d’adoptar criteris purament lin-
güístics a l’hora d’examinar traduccions: “Pragmatics and text linguistics can be
useful in ... analyzing translations, provided that the descriptions devised by
these approaches are joined to a theory of the heterogeneity of language and its
implication in cultural and political values” (Venuti 109). En l’apartat següent,
puntualitzaré, doncs, sobre aquesta mancança comparativa.
D’entrada, quelcom d’essencial a destacar és que Ferrater fa en T1 l’esforç
de recrear el poema en hendecasíl·labs castellans, el patró mètric més acostat al
decasíl·lab alemany. Efectivament, alguns dels suposats errors lingüístics que
tot seguit destriarem responen sens dubte a la tècnica de la construcció del vers,

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 124 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 125

ja que se serveix de versos castellans imparells (hepta, enea i, majoritàriament,

hendecasíl·labs i de ritme binari AT). Això no és gens fàcil i cal pagar-ne un
preu, en forma de renúncies en aspectes significatius de contingut.

T1 T2 T3
Dann lag auf Yacía en un cojín Y, recostada en Y ahí, sobre
Kissen dunklen de oscura sangre/ almohadas de cojines de sangre
Bluts gebettet/ la rubia nuca de oscura sangre, oscura,
der blonde una mujer blanca. yacía la rubia descansaba/
Nacken einer nuca de una la nuca rubia de
weißen Frau. mujer blanca. una mujer blanca.

És inusual en alemany iniciar un poema amb l’adverbi Dann: “Das Gedicht

mit 18 Zeilen in freien Rhythmen setzt völlig unvermittelt mit ‘Dann’ ein” (El
poema comença amb divuit versos sense rima amb un ‘Dann’ absolutament
sobtat) (Sauder 72). No troba equivalent en T1, que l’omet, i en T2 és traduït
per la conjunció copulativa Y. El plural Kissen és ignorat en T1 (cojín), si bé
rectificat en T2 (almohadas).

T1 T2 T3
Die Sonne wütete El sol se El sol se El sol le ardía en
in ihrem Haar/ enfurecía en su enfurecía en su los cabellos,/
und leckte ihr die cabello,/ cabello e iba ascendía
hellen Schenkel lamía con pasión lamiendo los lamiéndole los
lang/ los muslos claros muslos, y muslos blancos,/
und kniete um claros,/ se arrodillaba se arrodillaba
die bräunlicheren se arrodillaba ante los morenos ante sus pechos,
Brüste,/ ante el moreno pechos, todavía más morenos,/
noch unentstellt sexo/ no estropeados todavía no
durch Laster und sin mácula de por vicio ni desfigurados por
Geburt. vicios o de partos. parto. vicio y partos.

El verb wüten, de connotació molt violenta (‘devastar per tempestes, guer-

res...’), apareix en T1 i T2 com a enfurecerse, i en T3 amb el terme més neutre
“arder”. Una altra possibilitat més plausible seria inflamar, atizarse, per tres
motius: el primer, pel sentit figurat dels susdits verbs (‘remoure el foc’, ‘avivar
passions i discòrdies’); el segon, pel matís de foc que apareix en adjectius deri-
vats: wütend sein (‘treure foc pels queixals’), wutentbrannt (‘inflamat d’ira’); i
el tercer, perquè el substantiu femení Sonne és un sol que crema amb una clara
referència sexual de dominació que impregna tot el poema: “The sublimated
eroticism of ‘Kreis auf’ points up the latent sexuality of the entire Morgue se-
ries and its grim fixation upon female vulnerability. That focus is intensified in
the fourth poem of the series, ‘Negerbraut’” (Travers 28).

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 125 06/11/13 21:10

 126 caterina calafat

La imatge leckte ihr ... lang, de clara connotació sexual, perd el moviment
ascendent en Ferrater: l’adverbi (ent)lang és lliurement interpretat en T1 (“con
pasión”) i transformat per una perífrasi verbal en T2 (iba lamiendo). Caldria
adoptar la traducció, que reuneix aquest matís, de T3: ascendía lamiéndole.
També és qüestionable la desaparició de la cadència creada per la repetició
de la conjunció copulativa (und leckte / und kniete), si bé és corregida a la ver-
sió en prosa. L’adjectiu hellen apareix en T3 com a blancos i en T1 i T2 com a
claros, en aquest darrer en contraposició amb más morenos. El sintagma die
bräunlicheren Brüste esdevé en T1 el moreno sexo i en T2 los morenos pechos,
corregint l’error lèxic, tot i ignorar de bell nou el comparatiu.

T1 T2 T3
Ein Nigger neben Un negro a su Un negro a su A su lado, un
ihr: durch costado, al que lado: una coz le negro,
Pferdehufschlag/ una coz/ partió los ojos y destrozados por
Augen und Stirn partió la frente en la frente. Y una coz/
zerfetzt. Der dos, que adentraba dos los ojos, la frente.
bohrte/ introducía/ dedos de su sucio Metía el tipo este/
zwei Zehen seines dos de los sucios pie izquierdo en dos dedos de su
schmutzigen dedos del pie la menuda blanca sucio pie
linken Fußes/ izquierdo/ oreja de ella. izquierdo/
ins Innre ihres dentro de su en uno de sus
kleinen weißen menuda y blanca oídos, orejita
Ohrs. oreja. blanca.

En aquest moment, en el poema es produeix una clara ruptura estilística per

la irrupció de l’anglicisme carregat de connotacions negatives Nigger. En ale-
many, el també despectiu terme Neger, que és l’utilitzat per al títol del poema,
ja presagia el to poètic que esdevindrà manifestament vulgar.
En la traducció de l’expressió sintètica alemanya, amb la preposició durch,
idèntica a la de dos versos enrere, i precedida per dos punts a l’original i en T2,
en T3 es reflecteix fidelment la síntesi esmentada, mitjançant complements
(destrozados por una coz/ los ojos, la frente). Per la seva part, Ferrater proposa
una subordinada de relatiu en T1 i elimina Augen (ojos), i en T2 rectifica afegint
l’element suprimit: le partió los ojos y la frente.
L’oració següent s’inicia amb el pronom demostratiu Der, d’ús també molt
pejoratiu. Descobrim un intent de plasmar aquesta negativitat en T3 (el tipo
este), mentre que Ferrater interpreta una falsa subordinada de relatiu en T1 i
l’obvia en la T2. L’ús pleonàstic del verb en T1 (introducía ... dentro de) és cor-
regit en T2 (adentraba ... en), mentre que T3 opta per neutralitzar (metía ... en).
Ara bé, en totes tres solucions s’aigualeix el matís del verb alemany bohren, que
té el sentit d’agujerear, de perforar, de clara connotació sexual.
La traducció oídos, orejita blanca (T3) sembla poc afortunada, ja que la po-

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 126 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 127

esia de Benn mai no s’expressà de manera tan afectada. La solució de T1, amb un
adjectiu possessiu i la coordinació d’ambdós epítets (su menuda y blanca oreja)
evita l’acumulació d’elements juxtaposats (menuda blanca oreja de ella) de T2.

T1 T2 T3
Sie aber lag und Dormía la mujer, Pero la mujer Ella, sin embargo,
schlief wie eine en paz, como una yacía y dormía dormía, echada
Braut:/ esposa:/ como una ahí, como una
am Saume ihres al borde de la desposada: novia,/
Glücks der ersten dicha del amor/ al borde de su pegada a la dicha
Liebe/ primero, en la dicha de amor del primer amor/
und wie vorm inminencia/ primero, y como y a la espera de
Aufbruch vieler de muchas en espera de partir hacia
Himmelfahrten/ ascensiones de la muchas múltiples viajes
des jungen sangre/ ascensiones de su celestiales/
warmen Blutes. ardiente y joven sangre de la joven y
juvenil. cálida. ardiente sangre.

T1 afegeix un matís inexistent (en paz), tot ometent l’altre verb i el connec-
tor aber, en un vers en què eine Braut (sinònim del terme Verlobte, això és,
novia) apareix paradoxalment a T1 i T2 com una esposa i una desposada, men-
tre que en els títols respectius es dóna la traducció adequada, una novia.
El plural de Himmelfahrt (en el sentit religiós de l’ascensió o de l’assump-
ció de la Mare de Déu) resulta difícil de plasmar: Himmel- (cielo), no evocat per
Ferrater (ascensiones) i massa forçat en T3 (viajes celestiales).
El genitiu traduït per dos adjectius en diferents posicions respecte al subs-
tantiu: posposats (T1), anteposats (T3) i en solució combinada (T2), podria
convertir-se en la sangre joven (no juvenil, com en T1) y caliente (ni cálida ni
ardiente —brennend en alemany—). En aquest cas, caliente tindria un marcat
component físic, tot seguint les imatges inicial i final (dunklen Bluts, sangre
oscura; totem Blut, sangre muerta).

T1 T2 T3
Bis man ihr/ Pero tan sólo/ —Hasta que le Hasta que le/
das Messer in die el bisturí se hundieron el hundieron el
weiße Kehle hundió en su bisturí en la cuchillo en la
senkte/ garganta,/ blanca garganta y blanca garganta,/
und einen y un purpúreo le cubrieron las hasta que le
Purpurschurz aus mandil de sangre caderas con un echaron a la
totem Blut/ muerta/ purpúreo mandil cintura/
ihr um die le cubrió las de sangre muerta. un delantal
Hüften warf. caderas. púrpura de/
sangre muerta.

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 127 06/11/13 21:10

 128 caterina calafat

La conjunció temporal bis, que Ferrater interpreta primer com a Pero tan
sólo (T1), és corregida en T2: Hasta que, tot presentant el macabre desenllaç,
executat pel pronom impersonal man: “Erst das Messer des ‘man’, das heißt
einer Wissenschaft, die unerbittlich dem Geheimnis von Leben und Tod nach-
geht, zerstört die Beseeltheit der Mädchenleiche und macht sie zur toten Mate-
rie...” (Primer el ganivet de l’‘hom’, és a dir, d’un domini que persegueix de
forma implacable el misteri de la vida i de la mort, destrueix l’animació del cos
de la dona jove i el converteix en matèria morta...) (Schulz 21).
Das Messer (literalment, el cuchillo) és traduït com el bisturí (Skalpell en ale-
many) en les dues versions ferratianes. Ara bé, Benn utilitza deliberadament aquí
i en tot el poemari el terme Messer i no l’altre, més especialitzat, malgrat que aquest
fos coherent en el cicle de Morgue, on les disseccions i l’autòpsia (Obduktion) són
un tema recurrent: “The female undergoes three-fold transgression: by the sun, by
the Negro, and finally by the dissectionist” (Travers 28); “Auf diese Andeutungen
des Geschlechtsaktes folgt wieder das Sezieren” (Després de les al·lusions al coit
s’esdevé la dissecció) (Sahlberg 32); “Beginn der Obduktion” (Amling 8).
L’adjectiu weiße és ignorat en T1 i corregit en T2 (la blanca garganta),
construcció amb un adjectiu epítet que també trobem a T3. D’altra banda, Die
Hüften és traduït correctament en Ferrater pel plural caderas, ja que no és cin-
tura (en alemany, el substantiu corresponent és el gal·licisme Taille), com pre-
tén el traductor Parada.

6. L’habitus de Ferrater
“No crec que hom pugui traduir poemes: el mot no és pas
un vocable, sinó que porta l’essència i l’ambigüitat
pròpia de les coses de la natura, posseeix una existència latent
que no és possible transmetre al mot d’una altra llengua.”
Benn, Gesammelte Werke 542

Atès que cerco calibrar la qualitat d’unes traduccions sense menysprear-ne el

valor poètic ni coincidir amb “aquells sectors de la cultura catalana que sempre
han volgut presentar aquest intel·lectual [Ferrater] com un poeta circumstancial
que va fer treballs de valor nul per guanyar-se la vida” (Julià, El poeta sense
qualitats 14), un cop encetada una primera aproximació, centrada en una com-
paració purament lingüística, caldria plantejar algunes reflexions de tipus prag-
màtic i estilístic, entre d’altres.

6.1. “Les entours négligés du texte”

D’antuvi, hem de recordar aquí que Ferrater traduí de llengües que difícilment
podia dominar: “La traducción fue para él sin duda un mero trabajo crematísti-

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 128 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 129

co, pero que combinaba a la perfección con su insaciable curiosidad por las len-
guas” (Cabré 216). Per això s’atreví amb el polonès per traduir un dels seus au-
tors predilectes, Gombrowicz, i també estudià el rus i, potser per un interès
etimològic, perfeccionà els seus coneixements de llatí i de grec. Pel que fa al
francès, el coneixia ja de petit i acabà per dominar-lo durant l’exili. L’anglès era
la llengua que més dominava, per damunt de l’alemany: “En cuanto al inglés y al
alemán, se le resistían cuando los hablaba, pero los leía y escribía casi a la perfec-
ción, seguramente más el inglés que el alemán, que perfeccionó durante su estan-
cia en Hamburgo, de lo que da cuenta su correspondencia” (Cabré 217).
Efectivament, el juliol de 1963 va partir a Hamburg per treballar de lector per
a l’editorial Rowohlt, però només s’hi va estar sis mesos, període durant el qual
mirà de perfeccionar la llengua, això sí, amb dificultats, sobretot l’alemany oral:

El curiós és que tot el meu entrenament de fins ara, per a venir de l’alemany, em serveix
de molt poc per a anar-hi: és com tornar per una carretera que un ha fet una sola vegada.
Una altra cosa curiosa i tonta és que tinc la impressió que de faltes de conjugació i de
sintaxi aviat no en faré gaires, i en canvi se’m fa una muntanya el que sembla més primari:
recordar el gènere de cada nom i aplicar-li la bona declinació. (Cornudella i Perpinyà 152)

Així doncs, el seu coneixement insuficient de la llengua alemanya, palès en

el moment de la primera versió, que data de 1957, explicaria els errors lingüís-
tics més flagrants? La resposta no és tan senzilla, com ja hem anunciat. Si ens hi
fixem bé, la versió de Parada —més “correcta” des d’un punt de vista lingüís-
tic— podria ser definida, seguint l’esquema d’Armin P. Frank (Marco 252),
com un “arranjament esquemàtic”. El que se’n deriva no és poesia, sinó que la
disposició de la pàgina imita els versos, per la qual cosa aquesta mena de “pro-
sòdia visual” simplifica considerablement la tasca de traducció. Emperò Ferra-
ter sí que s’atreveix a recrear un esquema prosòdic idèntic a l’alemany. Heus ací
les reflexions encertades de Luis Antonio de Villena, en parlar dels sonets pre-
simbolistes de Gérard de Nerval, dels quals Octavio Paz va oferir dues versi-
ons, una en vers lliure (creant el propi ritme de la traducció) i l’altra rimada,
més propera a la construcció original:

Yo creo que todos los poetas, alguna vez, hemos traducido poesía. Porque entre los
delicados mecanismos que cualquier traducción mueve, sin duda la traducción poética
opera con los más difíciles: salvar la intensidad de un texto concentrado, rítmico y gene-
ralmente breve, lo que a menudo supone —más aún que en la prosa— su reconversión
total. ... Ese es uno de los grandes dilemas del traductor de poesía: ¿primar el sonido o
el significado, en el original ligados inextricablemente? En cualquier caso, el traductor
de poesía no debe olvidar (nos enseña Paz) que el resultado de la traducción, por el ca-
mino que sea, también ha de ser un poema. (Villena, s. p.)

Partint d’aquestes premisses, si reprenem i apliquem el concepte d’habitus

per ajustar aquesta primera valoració només lingüística, en aquest cas la posició
de l’agent correspon a la d’un poeta traductor (vegeu l’apartat següent) dins

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 129 06/11/13 21:10

 130 caterina calafat

d’un camp literari condicionat per l’existència d’una dictadura, des de l’angle
particular de la mirada d’un intel·lectual destacat també com a professor univer-
sitari i crític editorial.
Quant al segon element, el camp, podríem atribuir a un intent de defugir la
censura franquista l’omissió o la dilució de termes tan explícits com Himmel-
fahrten (l’ascensió al cel com a sinònim d’orgasme?) que completen l’escenari
amarat de misticisme religiós i eròtic del poema? No debades hem de subratllar
que l’obra poètica ferrateriana sofrí, com era previsible, amputacions, com les
del poema “Any”, de 1962. Segons Enric Blanes —responsable del prolífic web
Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater —,“per la futilitat de
l’al·lusió al coit del setè vers i, cosa que devien considerar pitjor, la brillant com-
paració de la parella que s’estima en la intimitat en una cèl·lula clandestina del
partit comunista” (Blanes, s. p.).
El tercer component, el de la mirada, reclama una atenció preferent: de
quin concepte de traducció participaven Ferrater i Barral i els seus companys
de generació? No podria ser que, aleshores, la cultura hagués de tenir un com-
ponent d’autodidactisme no exempt de llacunes? Ferrater és un dels intel·lec-
tuals més brillants del seu temps i no obté cap títol universitari fins que es fa
peremptori per fer-hi les classes: això és a finals de 1960! Això, i la lluita per
pal·liar heroicament l’aïllament intel·lectual en una dictadura hermètica, no els
valdria una certa indulgència en la crítica traductològica? Què volia dir traduir
les grans figures de la literatura alemanya en aquell moment? Òbviament, no el
que és ara. Recordem de bell nou, pel que fa a les traduccions de Rilke de Car-
los Barral i de José María Valverde, unes valuoses consideracions sobre les seves
versions “molt poètiques”, si bé ambdues, molt significativament, “incluyen el
texto en alemán con bastantes erratas” (Martín 225):

C. Barral emplea un metro desigual, adolece de inexactitudes porque, en ocasiones, no

traduce del alemán, sino del francés y, a menudo, ni siquiera ha entendido la versión
francesa. En cambio la versión de J. M. Valverde, siendo incluso bastante literal, mantie-
ne un ritmo más acorde con la expresión poética de los sonetos. He comprobado que la
versión de J. M. Valverde es la más apropiada en todos los sentidos. Consigue un ritmo
más homogéneo, usando endecasílabos o alejandrinos, y en los poemas de versos cortos,
heptasílabos. Evidentemente, la sabiduría, basada en un conocimiento profundo de la
lengua alemana, del maestro Valverde obtiene los mejores frutos de la literalidad. (Mar-
tín 224-225)

En definitiva, traduir era un exercici de gosadia intel·lectual que s’oposava

a la reclusió dictatorial, no sempre acompanyat d’un coneixement profund de
la llengua de partida. En aquest punt podríem suggerir, amb totes les reserves, la
hipòtesi segons la qual Carlos Barral va intervenir en la traducció primera més
i tot del que Caballero Bonald creia. Fins a quin punt aquella “supervisió” ama-
gava una cotraducció, habitual entre els membres d’aquella generació? És aven-
turat afirmar-ho, però no seria la primera per a Barral: en són exemples la tra-
ducció de l’alemany amb J. García Hortelano, Jakob von Gunten: un diario, de

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 130 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 131

Robert Walser, el 1974, o bé La vida de Eduardo II de Inglaterra, de 1983,

l’adaptació en vers lliure irregular de Brecht, Leben Eduards des Zweiten von
England, que rubrica amb un altre membre de la generació del 50, Gil de Bied-
ma. Ara bé, als reculls bibliogràfics no sempre figura el nom de Barral, sinó el
de García Hortelano o Gil de Biedma com a traductors únics, talment com
en el cas de Ferrater... És aquest qui signa. De fet, en la segona oportunitat, on
prosificà tot sol el poema, Ferrater mirà d’esmenar certes faltes bàsiques, en
un plausible intent d’entonar un mea culpa, però mantingué errades que po-
drien haver estat resoltes, ja sense les restriccions del vers: el sexo segueix com
a pechos, la novia com a esposa o el cuchillo com a bisturí.

6.2. El poeta traductor

Aquestes “desviacions”, tenen cap relació amb la poètica de Ferrater? En cas

afirmatiu, quina, per tal de relacionar el seu modus operandi com a traductor
amb la seva visió de la poesia?
Si considerem el traductor com a escriptor, reivindiquem reconèixer la tra-
ducció “as an art to be celebrated, not concealed” (Bassnett i Bush 2) i valorem,
en particular, la figura de l’escriptor traductor, demanem-nos quina és la dife-
rència entre la seva activitat a l’hora de traduir i d’escriure: “That answer would
be naïve because, one might argue, all writing works from previous texts or text
models, either written out or in the mind. All writing is to some extent re-
writing, and translation need not be fundamentally different in this regard. But
is it?” (Pym 39).
Se’ns planteja aquí el delicat tema de la reescriptura: la constatació de la
proximitat entre traducció i escriptura poètica explicaria, en part, les desviaci-
ons estilístiques pròpies de l’escriptor traductor. En el cas concret del poeta de
Reus, aquesta visió ens portaria a esbrinar les interferències de la seva persona-
litat com a autor i com a traductor. Atès que la traducció parcial de Morgue ens
situa a un any escàs dels preliminars de la creació poètica ferrateriana, Morgue
deu haver configurat, d’alguna manera, els seus primers poemes i, alhora, l’es-
criptor Ferrater hi ha deixat la seva petja:
Translation has always played a vital role in literary history, even if that role has not
been recognised adequately, for translation ensures the continuity of writing over time,
and can introduce new forms, new ideas, new ways of thinking and writing. Countless
great writers have also translated, often because that is what they would otherwise have
written themselves, had someone else not written it first. (Bassnett 101)

Com a part del seu habitus de poeta, ja hem asseverat que Ferrater defugí el
sentimentalisme que l’envoltava: “Aquest distanciament, no exempt d’ironia,
evita que el poema caigui en l’excés de sentimentalitat que Gabriel Ferrater
menyspreava en la poesia del seu temps, tant en la de línia tradicional com en
l’anomenada poesia social” (Martí 139). Per tant, volgué reaccionar contra l’ex-

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 131 06/11/13 21:10

 132 caterina calafat

cés de refinament de la poesia catalana de la seva època, de la mateixa manera

que Benn s’oposà al romanticisme: “... Benn [greift] in Morgue immer wieder
auf die romantische Tradition zurück ... und ihre Polarität verschärft und mo-
dernisiert, bzw. parodiert” (A Morgue, Benn recorre repetidament a la tradició
romàntica ... i n’accentua, en modernitza o, més ben dit, en parodia la pola-
ritat) (Schulz 21).
La influència de l’expressionisme en l’escriptor català, primer assimilat pic-
tòricament, jugà un paper essencial en la seva obra: vuit dels tretze autors ale-
manys que tractà a Escritores en tres lenguas, o bé integraren el moviment ex-
pressionista o bé havien estat recuperats per aquest corrent. Per això, la tria dels
poemes de l’alemany respon a un interès antològic per part del compilador i
resulta significativa per un aire de gran proximitat poètica. Jordi Julià exposa la
presència d’expressionistes alemanys a l’obra ferrateriana: Hans Arp, Albert
Ehrenstein, Iwan Goll, Klabund, Kokoschka, Alfred Lichtenstein, Oskar Lo-
erke, Ernst Stadler, Paula Modersohn-Becker (El poeta sense qualitats 61). Així
mateix, aquest crític consagra la part final d’un assaig completíssim (que cerca
de dibuixar l’“art imaginatiu” ferratià) a la influència cabdal d’aquest corrent
estètic en l’obra del poeta de Reus, el qual remarcà com a part de l’ideari propi
de Gottfried Benn: “el desgarrado nihilismo” (L’art imaginatiu 231) o “la ten-
sión dramática y una fuerza sugestiva” (L’art imaginatiu 239).
Si bé aquestes disquisicions assenyalen la influència de Benn en la seva pro-
ducció poètica, no són suficients per a analitzar l’altre vessant: la reescriptura
en l’estil ferraterià com a traductor escriptor. Per tant, atès que un sol poema
representa un corpus massa reduït, en un futur caldria analitzar el gruix de la
traducció ferrateriana de Morgue a fi de poder revelar, de retruc, les relacions
entre estil i ideologia del traductor en acarar l’original i els textos traduïts:

This ideology, as a set of beliefs and a “world view”, in turn is likely to have been for-
med through education and other socio-cultural exposures that have at the same time
constructed the translator’s own lexical primings, expressed consciously and unconsci-
ously in the lexicogrammatical selections in the target text. (Munday 66-67).

7. Hipòtesis per a un estudi futur

El corpus, doncs, estaria integrat per les dotze peces que constitueixen el gruix
de la versió castellana de Morgue: “Das Sind doch Menschen” (También son
hombres), “Bauxit” (Bauxita), “Was Schlimm Ist” (Lo malo), “Satzbau” (Es-
tructura), “Denk der Vergeblichen” (Piensa en lo inútil), “Dann” (Luego),
“Gesänge” (Cántico), “Mutter” (Madre), “Drohung” (Amenaza), “Curetta-
ge” (Raspado), “Negerbraut” (La novia del negro) i “Schöne Jugend” (Infan-
cia feliz).
En definitiva, insisteixo en el valor testimonial i en la gosadia d’aquestes
versions, de l’únic i primer traductor de l’esfera hispànica a ocupar-se dues vega-

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 132 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 133

des de la figura i de l’obra de Benn, gairebé coetàniament amb traductors d’una

Europa molt més oberta a la cultura, allunyats de la manca de llibertat d’expres-
sió que pesava tant sobre l’intel·lectual català. Prova d’això és que, abans de les
seves traduccions, havien aparegut escasses antologies de poesia i prosa sobre
l’obra de Benn: Tre gamle mænd: samtaler (Copenhagen, 1951); Poesie (Florèn-
cia, 1954); Poèmes (París, 1956); Primal Vision. Selected Writings of Gottfried
Benn (Connecticut, 1958). Només per aquest motiu el repte de bastir una visió
de conjunt realment equilibrada quedaria absolutament justificat.

CATERINA CALAFAT
Universitat de les Illes Balears

Notes
1
Totes les traduccions són meves.
2
De fet, sota el títol “Unas olvidadas primeras versiones de Gottfried Benn en
lengua española”, tots dos presentàrem una ponència, mai no editada, on ja s’esbossava
el tema que he desenvolupat en aquest article, en el VIII Simposio de Traducción Lite-
raria de la Unión de Escritores y Artistas de Cuba (UNEAC), celebrat a l’Havana el
novembre de 2005. D’altra banda, Pérez i Pinya és l’autor de l’Índex Ferrater, que do-
cumenta minuciosament la seva obra (inclosa la traductora, tan sovint negligida) i la bi-
bliografia crítica sobre la seva vida i la seva producció. Afegiré, per acabar, que és un dels
promotors i redactors de la revista digital Veus baixes, el primer número de la qual fou,
significativament, consagrat a Ferrater.

Referències
Amat, Jordi. Fons José María Valverde (1942-1996): Fragments d’una biografia
intel·lectual. Catarroja: Afers, 2010.
Amling, Frank. Die Position des Überlebenden und der Überlebten in Gottfried
Benns Morgue. Munic: Grin Verlag, 1999.
Bassnett, Susan. “The Translator as Writer”. The Translator as Author: Pers-
pectives on Literary Translation; Proceedings of the International Confe-
rence, Università per Stranieri of Siena, 28 - 29 May 2009. Ed. Claudia
Buffagni, Beatrice Garzelli i Serenella Zanotti. Berlín: Lit Verlag, 2011.
91-102.
Bassnett, Susan i Peter Bush. The Translator as Writer. Londres: Continuum,
2006.
Benn, Gottfried. Gesammelte Werke I, Frankfurt: Fischer, 1952.
—. Doble vida y otros escritos autobiográficos. Trad. Ramón Strack. Barcelona:
Barral, 1972.
—. Poemes. Trad. Guillem Nadal. Barcelona: Edicions 62, 1975.

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 133 06/11/13 21:10

 134 caterina calafat

—. Gottfried Benn. Ed. i trad. José Manuel López de Abiada. Madrid-Gijón:

Júcar, 1983.
—. Poemas. Trad. Verónica Jaffé i Yolanda Pantin. Caracas: Angria, 1989.
—. Szenen und Schriften. In der Fassung der Erstdrucke. Frankfurt: Fischer
Taschenbuch, 1990.
—. Morgue. Trad.Verónica Jaffé. Caracas: Fondo Editorial Pequeña Venecia,
1991.
—. Poemas estáticos. Trad. Antonio Bueno Tubía. Madrid: Ediciones Liberta-
rias, 1993.
—. Antología poética. Ed. i trad. Arturo Parada. Madrid: Cátedra, 2003.
—. Poesía. Trad. José Manuel Recillas. Mèxic: UNAM, 2005 (Material de Lec-
tura, Serie Poesía moderna, 206).
—. Morgue. Trad. Jesús Munárriz. Màlaga: ZUT, 2008.
Blanes, Enric. “50 anys d’una història d’amor”. Núvol, el digital de cultura. 10
desembre 2012. <http://www.nuvol.com/noticies/50-anys-duna-historia-
damor/>.
Bourdieu, Pierre. Les règles de l’art. Genèse et structure du champ littéraire.
París: Seuil, 1992.
Caballero Bonald, José Manuel. La costumbre de vivir. La novela de la
memoria II. Madrid: Alfaguara, 2001.
Cabré, M.ª Ángeles. Gabriel Ferrater o el exceso de ser inteligente. Barcelona:
Omega, 2002.
Cornudella, Jordi i Núria Perpinyà, ed. Àlbum Ferrater. Barcelona: Qua-
derns Crema, 1993.
Ferrater, Gabriel. “Doce poesías”. Papeles de Son Armadans 19.7 (1957):
58-68.
—. Escritores en tres lenguas. Ed. José Manuel Martos. Barcelona: Antártida/
Empúries, 1994.
Gouanvic, Jean-Marc. “A Bourdieusian Theory of Translation, or the Coin-
cidence of Practical Instances; Field, ‘Habitus’, Capital, and ‘Illusio’”. The
Translator 11.2 (2005): 147-166.
Homscheid, Thomas. Zwischen Lesesaal und Lazarett. Der medizynische Dis-
kurs in Gottfried Benns Frühwerk. Würzburg: Verlag Königshausen &
Neumann, 2005.
Julià, Jordi. El poeta sense qualitats. Tarragona: El Mèdol, 2004.
—. L’art imaginatiu. Les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Barcelona: Insti-
tut d’Estudis Catalans, 2007.
Marco Borillo, Josep. El fil d’Ariadna: anàlisi estilística i traducció literària.
Vic: Eumo, 2002.
Martí, Jordi. “Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma: Els conxorxats”. Veus
baixes. Paper de versos i lletres. I Studia Digitalia. In memoriam Gabriel
Ferrater (2012): 135-140. <http://www.veusbaixes.cat>.
Martín, Mercedes. Rilke, Los Sonetos a Orfeo. Análisis y valoración de sus
traducciones al español. Màlaga: Universidad de Málaga, 2001.

001-111958-CATALAN REVIEW 27.indd 134 06/11/13 21:10

 gabriel ferrater, traductor de gottfried benn 135

Meyer, Simone. Ekel als ästhetisches Phänomen - Zur frühen Lyrik Gottfried
Benns. Munic: Grin Verlag, 2003.
Munday, Jeremy. “The Relations of Style and Ideology in Translation: A case
study of Harriet de Onís”. Actas del III Congreso Internacional de la Aso-
ciación Ibérica de Estudios de Traducción e Interpretación. La traducción
del futuro: mediación lingüística y cultural en el siglo xxi. Barcelona, 22-24
de marzo de 2007. Ed. Luis Pegenaute, Janet Decesaris, Mercè Tricàs i Eli-
senda Bernal. Vol. I. Barcelona: PPU, 2008. 57-68.
Oller, Dolors i Jaume Subirana, ed. Gabriel Ferrater, ‘in memoriam’. Barce-
lona: Proa, 2001.
Pérez i Pinya, Joan Manuel. Índex Ferrater. Un assaig bibliogràfic. Bibliogra-
fia a l’entorn de l’obra de Gabriel Ferrater (2011). <http://aprohens.web-
cindario.com/B_GF.htm>.
—.“Hiberno ex aequore. Notes de lectura sobre un poema no canònic. Del
cànon poètic i les decisions autorals”. Veus baixes. Paper de versos i lletres.
I Studia Digitalia. In memoriam Gabriel Ferrater (2012): 169-2002.
<http://www.veusbaixes.cat>.
Porcel, Baltasar. Los encuentros I. Barcelona: Destino, 1969.
Pym, Anthony. “The translator as non-author, and I am sorry about that”. The
Translator as Author: Perspectives on Literary Translation; Proceedings of
the International Conference, Università per Stranieri of Siena, 28 - 29
May 2009. Ed. Claudia Buffagni, Beatrice Garzelli i Serenella Zanotti. Ber-
lín: Lit Verlag, 2011. 31-44.
Ray, Susan. Beyond Nihilism. Gottfried Benn’s Postmodernist Poetics. Oxford:
Peter Lang, 2003.
Recillas, José Manuel. “Gottfried Benn, breve historia de la recepción de su
obra en lenguas romances”. Espéculo. Revista de estudios literarios 33
(2006). <http://www.ucm.es/info/especulo/numero33/gbenn.html>.
Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma y Goytisolo, el
núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988.
Sahlberg, Oskar. Gottfried Benns Phantasiewelt. “Wo Lust und Leiche
winkt”. Munic: Edition Text u. Kritik, 1977.
Sauder, Gerhard. “Gottfried Benn: Morgue und andere Gedichte”. Der
Deutschunterricht 42.2 (1990): 55-82.
Schulz Heather, Barbara. Gottfried Benn. Bild und Funktion der Frau in
seinem Werk. Bonn: Bouvier, 1979.
Travers, Martin. The Poetry of Gottfried Benn: Text and Selfhood. Oxford:
Peter Lang, 2007.
Venuti, Lawrence. “Translation, Heterogeneity, Linguistics”. TTR: Traducti-
on, terminologie, rédaction 9.1 (1996): 91-115.
Villena, Luis Antonio de. “Poeta y poetas”. El Mundo 27-1-2001. <http://
www.elmundo.es/elmundolibro/2001/01/27/anticuario/983188020.html>.

001-111958-CATALAN
View publication stats REVIEW 27.indd 135 06/11/13 21:10