TEMA 12

Tema 12
LLENGUA I SOCIETAT EN EL DOMINI
LINGÜÍSTIC ACTUAL: ÀMBITS D’ÚS,
REGISTRES I ACTITUDS.
PREJUDICIS LINGÜÍSTICS
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

ÍNDEX

1. Llengua i societat

2. Actituds lingüístiques. Autoodi

3. Registres

4. Bilingüisme
4.1 El bilingüisme dins la sociolingüística catalana

5. Diglòssia
5.1 La diglòssia dins la sociolingüística catalana

6. Conflicte lingüístic
6.1 El conflicte lingüístic dins la sociolingüística catalana

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

BIBLIOGRAFIA

• ARACIL, L. V., Papers de sociolingüística, Ed. La Magrana, Barcelona, 1982.

• BADIA I MARGARIT, A., Llengua i cultura als Països Catalans, Ed. 62,
Barcelona, 1964.
• FUSTER, J., Nosaltres els valencians, Ed. 62, Barcelona, 1962.
• MOLLÀ, T., PALANCA, C., Curs de sociolingüística / 1, Ed. Bromera, Alzira,
1987.
• MOLLÀ, T., VIANA, A., Curs de sociolingüística / 2, Ed. Bromera, Alzira, 1989.
• NINYOLES, R. L., Conflicte lingüístic valencià, Ed. Tres i Quatre, València,
1969.
• ---, Idioma i prejudici, Ed. Moll, Ciutat de Palma, 1975.
• ---, Bases per a una política lingüística a l’estat espanyol, Ed. Tres i Quatre,
València, 1976.
• PITARCH, V., Fets i ficcions. Llenguatges i desequilibris socials, Ed. Tres i
Quatre, València, 1988.
• VALLVERDÚ, F., Aproximació crítica a la sociolingüística catalana, Ed. 62,
Barcelona, 1980.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

1. Llengua i societat

Una comunitat lingüística experimenta canvis interns que repercuteixen en la

seua percepció de la realitat: canvis en la forma de la llengua i canvis en les funcions
socials.
Weinreich, el 1953, analitzava els mecanismes i les causes estructurals de la
interferència lingüística, definia el marc sociocultural en què es produïa el contacte
de llengües. Demostrava que la interferència lingüística, el canvi i la variació, no
podien explicar-se sense tenir en compte les variacions socioculturals i la interacció
de diversos grups socials.
El camp de la sociologia del llenguatge representa simplement una altra
manera d’acostar-se a la relació entre les llengües i les persones. Representa
l’abandó d’una determinada fraseologia clarament antisociolingüística, segons la
qual els fets lingüístics eren “naturals”. S’insinua un canvi de mentalitat.
El tall més visible amb la tradició anterior és la creació d’una terminologia
específica per als fenòmens sociolingüístics; nocions com bilingüisme, diglòssia,
conflicte lingüístic, etc.

2. Actituds lingüístiques

Segons T. Mollà i A. Viana “una llengua existirà en la mesura que hi haurà

usuaris que la faran servir”. Així, un aspecte important del nostre estudi seran les
activitats lingüístiques.
Un element constitutiu de la comunitat lingüística és la constel·lació d’actituds
que els membres de la comunitat exhibeixen sobre ells mateixos, sobre la resta de
parlants i sobre els parlants d’altres comunitats. En aquest sentit, els estudis sobre
actituds interdialectals (internes de la comunitat lingüística) han posat en relleu el
grau de cohesió o de dispersió de la globalitat comunitària, com també l’existència
de prejudicis distorsionadors d’aquesta cohesió. Les actituds prejudicioses són ben
sovint alimentades pels contraris a la cohesió d’una determinada comunitat
lingüística. El foment de l’autoodi i de l’anticatalanisme al País Valencià n’és un
exemple paradigmàtic. Contràriament, el foment de l’orgull lingüístic i la lleialtat són
actituds que influeixen positivament en el manteniment lingüístic i en la cohesió
grupal.
El criteri actitudinal es refereix al fet de compartir certes característiques de
comportament per banda dels membres de la comunitat.
Les persones no prenen en consideració només el propi grup lingüístic sinó
els grups aliens. És en aquest sentit que cal distingir entre “grup de pertinença” i
“grup de referència”. I encara entre “grup de referència positiu” (aquell grup que
representa uns valors i unes normes de conducta desitjables) i “grup de referència
negatiu” (aquell que representa valors, normes i conductes rebutjables). Amb tot, no
hem de menystenir que les actituds estan constituïdes per creences, sentiments i
tendències que provoquen un determinat comportament, però que no són el
comportament mateix. De fet, Lluís Aracil ha arribat a afirmar que “l’única manera de
canviar les actituds és canviar l’ús afectiu”.

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

- Autoodi

La ruptura amb el grup lingüístic originari obligarà a una reestructuració de la

personalitat d’acord amb els motles del grup de referència. L’individu és col·locat en
un nou escenari; vol integrar-se en el nou grup intensificant l’antagonisme i la
intolerància envers el grup d’origen (autoodi).
El fenomen d’autoodi o d’identificació amb el grup dominant és vinculat a les
activitats més familiars d’incorporació i d’identificació, de submissió i de domini.
El psicòleg nord-americà G. W. Allport (seguint les investigacions de Kurt
Lewin) ha definit el sentiment d’autoodi com “el sentiment de vergonya que pot tenir
algú per posseir les qualitats que menysprea en el propi grup, ja siguen aquestes
qualitats reals o imaginàries”.
L’autoodi té com a primer efecte la identificació amb els interessos culturals
dels grups dirigents. Aquesta identificació amb el grup dominat condueix a una
sensibilitat més aguda respecte a la pròpia inferioritat, i impulsa l’individu a repudiar
aquelles característiques culturals i socials del grup al qual pertany.
R. Ninyoles explica que l’autoodi està íntimament lligat al procés de mobilitat
social i, pel que fa al nostre país, és característic de les classes mitjanes urbanes.
L’autoodi “és el sentiment d’inferioritat que experimenten determinats individus per
posseir els trets que els identifiquen com a membres d’un grup”.
L’abandonament del grup lingüístic d’origen sovint comporta el sentiment
d’hostilitat contra aquells que hi continuen integrats. L’individu que s’esforça a negar
els seus vincles amb el propi grup, normalment pateix un greu conflicte. En aquestes
circumstàncies, el pas de l’idioma que hom considera “inferior” a l’idioma dominant
no és tan sols una manera de trencar amb el grup cultural d’origen, sinó que sovint
va lligat a una intolerància militant respecte als qui segueixen usant aquell idioma.

3. Registres

Qualsevol parlant no coneix ni usa solament una varietat estilística; en coneix

i n’usa diverses. Segons els contextos en què es troba, el moment, les
circumstàncies, el parlant triarà el registre que s’escaurà. Una variació contextual hi
provoca, doncs, una variació estilística.
Podem concloure, amb això, que tot parlant és “multiestilístic”. Més encara: en
la mesura que el parlant necessite dir coses noves, haurà de crear nous registres
que li permeten dir aquelles necessitats. És per això que en una societat dinàmica
(urbana i industrial) en què apareixen noves situacions, correlativament es
desenvolupen nous registres lingüístics.
Segons Isidor Marí, els factors que defineixen els registres es poden ordenar
a partir de quatre característiques: a) el tema de què es parla, b) el nivell de
formalitat, c) el canal de comunicació, d) el propòsit o intenció.
Cal tenir ben present les interaccions entre les varietats, el fet que un registre
s’associe a una varietat estàndard o a una varietat no estàndard. Per exemple, un
registre especialitzat sol vehicular-se associat a l’estàndard, i un registre general, a
una varietat no estàndard.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

4. Bilingüisme

El concepte de bilingüisme és un dels més imprecisos en qualsevol de les

diverses disciplines que el contemplen. Cada vegada que han intentat definir massa
restringidament el concepte, han fracassat en el seu propòsit.
- En quines circumstàncies podem dir que un individu és bilingüe?
- Si parla correctament dues llengües?
- Si parla dues llengües a casa seua, encara que no les domine de la
mateixa manera?
- Si viu en una comunitat en què hi ha dues llengües en contacte?
Caldrà plantejar-nos si totes aquestes característiques responen a la realitat
del terme.
Weinreich dóna una definició genèrica: Bilingüisme és “la pràctica d’usar
alternativament dues llengües”. Autors com Martinet són partidaris de mantenir
aquesta definició genèrica.
Fishman insisteix en el caràcter individual del bilingüisme en oposar-lo al
caràcter social de la diglòssia.

4.1. El bilingüisme dins la sociolingüística catalana.

Llevat d’alguns treballs de Badia i Margarit que suposen una revolució

integradora del pensament tradicional, s’han de destacar les lúcides anotacions de
Joan Fuster sobre la història social de la llengua catalana; ben bé podem dir que la
sociolingüística pren cos als Països Catalans amb el treball del valencià Lluís Vicent
Aracil i Bonet.

- Lluís Vicent Aracil

És el primer autor que s’enfronta amb els aspectes ideològics del bilingüisme
des d’una perspectiva sociològica. Diu: “si el bilingüisme existeix és perquè hi ha
algú seriosament interessat a afirmar-lo i propugnar-lo per alguna motivació que cal
descobrir”. Per a ell, el sentit ideològic de l’exaltació del bilingüisme és clar: “en un
país on dues llengües entropessen a cada moment i una desallotja l’altra, la
mitificació del bilingüisme com a valor suprem tendeix inequívocament a neutralitzar
més –idealment almenys- les inevitables tensions del conflicte. Lloar el bilingüisme
és clarament una manera de buscar la conciliació, de fer compatibles dues opcions
antagòniques”.
Per a Aracil el bilingüisme és un mite (tracta sobretot el cas del País
Valencià), una invenció que disfressa una realitat molt diferent. El bilingüisme es
presenta com una solució de compromís entre dues actituds oposades. Suposa
escollir/no escollir.
El mite implica que el castellà i el català són compatibles, complementaris
però no iguals. El bilingüisme del País Valencià suposaria un bilingüisme desigual,
on el català seria la llengua subordinada. El mite bilingüista intenta d’amagar una
desigualtat social. Així, el bilingüisme suposa una situació desequilibrada, i és per
això que no és una bona solució. A allò que porta el bilingüisme és a la substitució
lingüística total: el castellà és vist com a llengua superior. Aquesta substitució
consisteix en una seqüència d’etapes, una de les quals és el bilingüisme.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

Aracil distingeix clarament “bilingüista” (aspecte ideològic) de “bilingüe”

(aspecte real). Denuncia el “mite bilingüista”, el “bilingüisme mític”, que ha servit
precisament per a justificar la castellanització del País Valencià.

- Rafael Lluís Ninyoles

Segueix la crítica ideològica d’Aracil i aporta algun element nou a la seua

teoria.
• Per a ell, l’exaltació del bilingüisme entés com a recurs ideològic, serveix per
a impulsar i racionalitzar el canvi lingüístic.
• En una segona etapa, influït per la sociolingüística nord-americana, considera
el bilingüisme com un assumpte privat i elimina la diferència entre el
bilingüisme natural i l’ambiental (de Badia). Aquest segon seria per a Ninyoles
desplaçat pel concepte de diglòssia.

Cap a l’any 1972 rectifica i dóna una definició de bilingüisme amb uns criteris
més sociològics. El bilingüisme implica una situació individual de contacte de
llengües dins d’un context social en què les dues llengües estarien en un mateix
estatus sociocultural i polític.

- Toni Mollà / Carles Palanca

Fent una anàlisi dels diferents intents d’acostament al tema de bilingüisme,

afirmen que es tracta no d’un concepte unívoc, sinó polisèmic, connotatiu, de
diverses accepcions, segons la disciplina que pretén explicar-lo. Estableixen una
distinció fonamental entre dues classes de bilingüisme:
• Individual: un individu parla dues llengües.
• Territorial: en un territori administratiu s’inclouen dos territoris diferenciats des
del punt de vista lingüístic.

Aquestes manifestacions sociolingüístiques no tenen perquè ser en teoria

conflictives. El problema sobre el bilingüisme apareix quan l’alternança de llengües
ultrapassa els dominis de la persona i el territori, i esdevé de caràcter social; és a dir,
quan el bilingüisme s’estén a la comunitat social i, per tant, l’ús d’una o l’altra llengua
depén dels altres individus i grups socials d’aquella mateixa societat.
Distingeixen, basant-se en Txepetx, entre:
• bilingüisme individual, i
• bilingüisme territorial.

El bilingüisme social és la situació més freqüent. Dins d’una unitat territorial

apareixen uns conjunts d’individus que usen més d’un idioma: el propi i el d’un altre
grup. Aquesta alternança idiomàtica sol estar desequilibrada. Per tant, aquest
bilingüisme social testimonia l’existència d’un conflicte lingüístic que crea una
disjuntiva com a solució: una llengua o l’altra. Substitució lingüística o normalització.
Perquè puga plantejar-se aquesta disjuntiva, abans és necessari que es plantege el
conflicte de manera conscient.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

Respecte al PROCÉS DE BILINGÜITZACIÓ parlen d’unes característiques

com la regularitat i historicitat. No és uniforme ni dinàmic. Procés de bilingüització:
procés de substitució lingüística o glotofàgia. Destaquen:
Del monolingüisme en L1 (Llengua 1: català) es passaria al bilingüisme:
aprenentatge de L2 (ús del català i del castellà), i per últim al monolingüisme, però
aquesta vegada en L2 (Llengua 2: castellà), i per tant, abandonament i oblit de la L1
(català).
Examinen les etapes de la posterior “unilingüització” (seguint els treballs
d’Aracil, Artigues i Calvet).
Pel que fa al desenllaç del bilingüisme social, apunten tres vies: la substitució
lingüística, la normalització i la creació d’una nova varietat lingüística, produïda per la
hibridació de les dues llengües (“Pidgin”).

5. Diglòssia

Fou A. Ferguson qui l’any 1959 encunyà aquest terme. La difusió d’aquest fou
obra d’un altre sociolingüista nord-americà, J. Fishman.
Definició de Ferguson: “situació lingüística relativament estable en què, al
costat dels principals dialectes de la llengua, hi ha una varietat molt divergent,
altament codificada, vehicle d’un cos de literatura ampli i respectat, procedent d’un
període més antic o d’una altra comunitat lingüística, que és àmpliament apresa en
l’educació formal i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però
que no ho és per cap sector de la comunitat en la conversa ordinària”.
Cal remarcar el fet que la diglòssia està referida a un tipus de relació
específica entre varietats que s’estableixen al si d’una mateixa llengua. (La tradició
posterior no respectarà aquesta restricció).
Fishman parteix de la consideració del bilingüisme com un fenomen individual,
i de la diglòssia com un fenomen social. Estudia la relació entre tots dos fenòmens i
estableix quatre grups:
• diglòssia i bilingüisme
• bilingüisme sense diglòssia
• diglòssia sense bilingüisme
• ni diglòssia ni bilingüisme

Crítiques a l’esquema de Fishman:

Dittmar: Falta de claredat conceptual, els conceptes no queden delimitats.
Esquematisme massa perillós. A més, l’últim apartat és presentat més com a fictici
que no pas com a real.
Txepetx: Proposa com a més operatiu d’analitzar-ho sota la perspectiva d’una
diglòssia individual i una diglòssia social, paral·leles a un bilingüisme individual i a un
bilingüisme social.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

5.1. La diglòssia dins la sociolingüística catalana

Als Països de llengua catalana la teoria de la diglòssia que més èxit ha tingut
ha estat la de Fishman.

- Francesc Vallverdú

Segueix en tot l’esquema de Fishman, i així considerava que als Països

Catalans dels segles XVI al XIX s’havia produït una situació de diglòssia sense
bilingüisme, però en el moment de fer l’anàlisi històrica del XIX a Catalunya només
parla de diglòssia o procés diglossificador. En parlar de l’evolució del segle XIX
l’anomena procés superador de la diglòssia. Vallverdú remarca la necessitat de no
aïllar la diglòssia del context sociopolític en què el fenomen es produeix, introduint la
distinció entre diglòssia parcial i diglòssia total (tot seguint Weinreich).

- Rafael Lluís Ninyoles

Ha estat el sociolingüista que més ha popularitzat el concepte a la Península

partint de les mateixes fonts doctrinals. Aquest autor acceptà (1969) sense discussió
la classificació de Fishman, i va afirmar que fins al segle XIX al nostre País hi havia
una situació de diglòssia sense bilingüisme, mentre que la situació de diglòssia i
bilingüisme tendeix a difondre’s actualment. Açò vol dir que la situació actual del
País Valencià seria semblant a la del Paraguai o la Suïssa germànica.
L’esquematisme d’aquestes propostes ens fa difícil l’assimilació de situacions tan
diverses. El mateix Ninyoles sembla haver-se’n adonat i en l’actualitat ha abandonat
aquestes combinacions.
En obres posteriors (1971) ha insistit en el caràcter social del fenomen
diglòssic. També introduí el concepte de diglòssia estructural, terme que posa de
relleu la seua relació i independència amb la resta dels trets estructurals d’una
societat: econòmics, socials, culturals, polítics.

Aracil i Badia i Margarit són reticents a emprar el terme de diglòssia, però

l’incorporen. Per a Badia, el fenomen de la diglòssia en l’individu és transitori.
Sembla negar l’existència de situacions de bilingüisme i diglòssia estables, contra la
sociolingüística nord-americana.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

6. Conflicte lingüístic

Podem parlar de l’existència d’un conflicte lingüístic quan el contacte de

llengües genera una situació en què dos sistemes lingüístics competeixen entre ells,
provocant el desplaçament parcial o total d’un sistema en els diversos àmbits d’ús
lingüístic.
Saussure parlava de “superposició de llengües”, i la considerava tan freqüent
que podia passar per un factor normal en la història de les llengües.

6.1. El conflicte lingüístic dins la sociolingüística catalana

- Antoni Maria Badia i Margarit

En un treball primerenc, Llengua i cultura als Països Catalans, es limitava a

destacar alguns aspectes socioculturals generals, tot insistint en els aspectes
psicològics i lingüístics.
Poc temps després emprendria una vasta enquesta sobre la situació de
llengües en contacte a Barcelona, i a partir d’aquesta experiència multiplicaria els
seus estudis històrics sobre el conflicte lingüístic català.
En un altre treball analitza els tres factors que condicionen el conflicte
lingüístic català:
• L’ensenyament i els mitjans de comunicació que afecten l’aspecte de la
llengua escrita.
• El fenomen immigratiu que afecta la llengua parlada.
• La creació, la recerca i l’alta cultura, que afecta la llengua literària.

- Joan Fuster

Alguns anys abans que Ninyoles donara a conéixer el seu estudi sobre el
conflicte lingüístic valencià, i fins i tot abans que Aracil formulara la seua teoria, Joan
Fuster havia esbossat ja (1962) una lúcida descripció històrica del problema, amb la
qual cosa es mostra com el precedent més directe de l’anomenada “escola
valenciana” de sociolingüística. Referint-se al període comprés entre els segles XVI
al XX, Fuster parla del que ell anomena “col·lusió d’idiomes”. Aquesta anàlisi
implicava una clara crítica ideològica que obria camí a les investigacions posteriors.
Fuster s’anticipa a la crítica de les desviacions sociologistes: “cal no oblidar que, en
aquesta col·lusió d’idiomes, el català no ha disposat fins ara, en terres valencianes,
de cap instrument sòlid de defensa”.

- Lluís Vicent Aracil

Fou al voltant de l’any 1960 quan aquest investigador començà a utilitzar

mètodes sociològics per explicar el conflicte lingüístic valencià.
Cal atorgar-li el mèrit de la utilització primerenca del terme “conflicte lingüístic”
anterior a l’aparició de l’expressió “language conflict” en la sociolingüística
americana. Aquest autor pensa que l’origen del conflicte lingüístic radica en el

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 12
Llengua i societat en el domini lingüístic actual: àmbits d’ús, registres i actituds. Prejudicis lingüístics

desajustament entre “les funcions socials d’una llengua” i “les funcions lingüístiques
de la societat”.
Afirma que al costat de les funcions socials de la llengua, cal tenir en compte
les funcions lingüístiques de la societat, les quals són:
• el control lingüístic, i
• la consciència lingüística.
El factor polític és decisiu en el desenvolupament d’un conflicte lingüístic, en
la mesura que mediatitza tant les funcions socials de la llengua com les funcions
lingüístiques de la societat.
En una obra posterior afirma que les funcions socials del llenguatge i les
funcions lingüístiques de la societat formen un cercle funcional, el qual pot actuar de
dues maneres: la resposta al desajustament pot consistir a corregir-lo, procés que
anomenaria “normalització”, o bé a multiplicar-lo en forma de cercle viciós, la qual
cosa portarà a l’extinció del sistema lingüístic. El conflicte lingüístic és aquella
conjuntura en què sorgeix el dilema entre aquestes dues opcions.

- Rafel Lluís Ninyoles

Una de les aportacions més interessants de Ninyoles a la teoria del conflicte

lingüístic ha estat en la distinció entre les funcions lingüístiques d’una societat
avançada i les d’una societat endarrerida. El fet que les funcions lingüístiques siguen
molt més complexes en la primera que no pas en la segona explica per què el
conflicte lingüístic es manifestà primerament i amb més agudesa a Catalunya o al
País Basc abans que al País Valencià, i, sobretot, a Galícia.

- Vicent Pitarch

Entén que abordar el conflicte lingüístic valencià exigeix partir de postulats

com els següents:
• El català és la llengua pròpia del País Valencià
• És, així mateix, l’exponent més nítid d’identitat col·lectiva, l’últim recurs contra
l’alienació nacional; per tant, l’eventualitat que el català en desaparega implica
l’extinció del mateix País com a tal.
• El català és una llengua dominada, desplaçada del poder polític i social, i
greument amenaçada d’extinció.

- Francesc Vallverdú

En un primer treball (1970) analitzà els orígens històrics del conflicte,

remarcant també les diferències socioculturals que hi havia entre el Principat i la
resta de les terres catalanes. Explicava la seua hipòtesi segons la qual a Catalunya
s’havia iniciat un fort procés de normalització lingüística fins a 1939, la qual cosa
significava una via de solució del conflicte lingüístic. (Però aquest estudi no
representa una veritable contribució teòrica).

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------