Tema 31
LA LINGÜÍSTICA DEL TEXT.
EL TEXT COM A UNITAT
D’EXPRESSIÓ I COMPRENSIÓ
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
ÍNDEX
1. Introducció
4. Models gramaticals
4.1. La Gramàtica Tradicional
4.2. L'Estructuralisme
4.3. La Gramàtica Generativa
4.4. La Lingüística Textual
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
BIBLIOGRAFIA
• CASSANY, D., i al., (1993), Ensenyar llengua. Barcelona, Graó. No cal dir res sobre
aquest autèntic filó d’informació.
• CONCA, M., COSTA, A., CUENCA, M. J., G. LLUCH, (1998), Text i gramàtica.
Teoria i pràctica de la competència discursiva, Barcelona, Teide.
• RIGAU, G., (1981), Gramàtica del discurs. Universitat Autònoma de Barcelona. Una
altra introducció a l’anàlisi del text-discurs. És especialment exhaustiu el tema de
l'anàfora.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
1. Introducció
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
Aquest últim destaca tres idees fonamentals que resumeixen les definicions
anteriors:
- El text té un caràcter comunicatiu: és una acció o una activitat que es realitza
amb una finalitat comunicativa.
- El text té un caràcter pragmàtic; es produeix en una situació concreta. Els textos
s'insereixen en una situació determinada, amb interlocutors, objectius i
referències constants al món circumdant, i no tenen sentit fora d'aquest context.
- El text és estructurat: té una ordenació i unes regles pròpies que garanteixen el
significat del missatge i l'èxit en la comunicació.
-
Una última, i molt diferent, definició de text és la del teòric soviètic Jurij M.
Lotman, estudiós de la semiòtica de la cultura, per al qual text és "qualsevol
comunicació que s'haja realitzat en un determinat sistema de signes. Així, són textos
un ballet, un espectacle teatral, un poema o un quadre.”
Els termes "text" i "discurs" de vegades s'utilitzen com a sinònims, però altres
vegades per inèrcia i per les connotacions que tots dos tenen tendim a associar text
= escrit, discurs = oral. La relació entre els termes text i discurs també és diferent
segons els autors. Per a alguns es tracta simplement de mots sinònims. Ho afirmen
explícitament i en fan un ús indistint, per exemple, G. Rigau, E. Bernàrdez i J.
Lozano. Altres estableixen distincions, com ara T. A. van Dijk, Halliday i Widdowson,
tendint a diferenciar entre el text com a producte o resultat, i el discurs que s'analitza
com a procés, tant oral com escrit, acte d'interacció verbal.
allò que s'ha dit ---- text,
el procés de dir-ho ---- discurs.
independent del context i és estudiat dins del nivell de la competència, mentre que el
discurs és dependent del context i afecta el nivell de l’actuació. Discurs tindria més a
veure amb el procés i text amb el resultat. Aquesta distinció ens resoldria el
problema dels textos que, tot i contenir incoherències, ser mal construïts o tenir
errors de cohesió sintàctica, acompleixen la seua intenció comunicativa perquè són
correctament interpretats pel receptor (Lozano). Així, distingiríem entre el text com a
unitat teòrica caracteritzada necessàriament per una coherència semàntica i
sintàctica, i el discurs com a unitat comunicativa en funcionament en una situació
empírica determinada, que pot contenir errors de construcció i de cohesió, i que és
produïda per uns parlants concrets que actuen amb més o menys èxit i desimboltura.
En la nostra exposició utilitzarem el terme text que no diferenciarem del de
discurs i considerarem que fa referència tant a les produccions lingüístiques escrites
com a les orals.
c) S'articula a partir de les tres dimensions sígniques definides per Morris: la sintaxi,
la semàntica i la pragmàtica. D'aquestes, és sens dubte la pragmàtica la que té
un pes específic major i la que permet connectar amb aspectes sociolingüístics i
psicolingüístics, tot esborrant els límits entre la lingüística sensu stricto i aquelles
disciplines.
d) S'interessa per la llengua en ús, per l'aspecte comunicatiu d'aquesta, i no tant per
classificar unitats i estructures (estructuralisme) o per crear un model abstracte
que done compte de la gramàtica interioritzada del parlant (generativisme).
Partint de la dicotomia competència i actuació de la gramàtica generativa, diríem
que la LT legitima l'estudi de l'actuació, sense que això implique un
abandonament de la competència, que ara en lloc de lingüística, passa a ser
comunicativa.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
referències gairebé constants al terme text com a unitat central); als Estats Units,
seguint una tendència ja iniciada amb l'estructuralisme, l'enfocament textual s'ha
dirigit més aviat a les manifestacions lingüístiques orals (i d’ací les referències a
discurs).
Tanmateix, la LT no va nàixer del no-res, sinó que va ser el producte de
moltes i variades influències. En primer lloc, l'estudi dels textos es remunta a la
retòrica clàssica, que no era més que un conjunt de tècniques per a la producció de
discursos. En segon lloc, i aproximant-nos més als nostres dies, alguns
desenvolupaments de l'estructuralisme són a la base de la LT: la defensa de l'estudi
de les funcions del llenguatge, que van fer els lingüistes de l'Escola de Praga
(sobretot Jakobson), les anàlisis de la perspectiva funcional de l'oració iniciades
igualment per estudiosos praguians; també les gramàtiques de nivell com la
tagmèmica, la sistèmica o la gramàtica estratificacional, en són bona mostra.
No només, però, n’és l'estructuralisme la base, també van sorgir algunes
propostes que es van presentar com una ampliació de la gramàtica generativa (Van
Dijk, Rieser, Rigau...). En aquestes propostes s'hi considerava, bàsicament, que la
inclusió d'un segon component interpretatiu, posterior al semàntic, podria donar
compte del fenomen que traspassaven el límit oracional. Tanmateix, cal notar que
aquesta via d'anàlisi textual va tenir poca vigència. També han sorgit teories textuals
que entronquen amb la psicolingüística (Bronckart i el seu grup), amb la
sociolingüística (Gregory i Carroll), i amb la didàctica de la llengua (Widdowson).
Així doncs, l'estudi del text es mostra com a continuació i alhora reacció al
panorama lingüístic del seu moment. Les causes de l'aparició i el desenvolupament
de la lingüística textual són, en opinió de Bernárdez, de dos tipus: internes i
externes.
Causes internes.
* Puixança de la semàntica i, sobretot de la pragmàtica, camp d'estudi en
desenvolupament que es confon de vegades amb l’anàlisi textual i que hi té un ampli
camp d'intersecció.
* Reconeixement de la naturalesa extraoracional d'alguns fenòmens (connexió,
pronominalització, deïxi...) cosa que explica que no es puguen estudiar de manera
reeixida a partir d'oracions isolades.
Causes externes.
* Necessitat de fer aportacions lingüístiques a disciplines que treballen amb textos
complets, com la poètica, l’estilística, la traducció o l'ensenyament de llengües.
* Evolució general del paradigma científic, que tendeix a estimular els estudis
integradors i interdisciplinaris.
4. Models gramaticals
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
LA GRAMÀTICA TRADICIONAL
Plantejava l'aprenentatge de la llengua d'una manera teòrica. Calia aprendre
les regles de la normativa per aconseguir una expressió oral i escrita modèlica,
d'acord amb uns patrons poc flexibles que se suposaven més cultes.
El mode de llengua que intentava transmetre i conservar aquest ensenyament
era poc real: ignorava la diversitat, evitava els canvis i les innovacions, i rebutjava els
usos lingüístics i les particularitats de la gran majoria de la societat. En general,
també donava molta importància a la llengua escrita i la mostrava com a model a
imitar oralment.
L'ESTRUCTURALISME
Va suposar un gran avanç cap a punts de vista més objectius. Les
gramàtiques descriptives es proposen estudiar el funcionament del sistema de la
llengua "tal com és i no tal com hauria de ser". L'estructuralisme clàssic intenta
estudiar les constants de la llengua per extreure'n principis generals. L'objecte
d'estudi és ara l’estructura verbal, els elements que la componen i les seues
relacions (sintagmes i paradigmes), però no els criteris de correcció o la normativa.
D'aquesta manera es va avançar en la qualitat científica de l'anàlisi lingüística, però
l'ensenyament va continuar sent bàsicament gramatical.
LA GRAMÀTICA GENERATIVA
També anomenada predictiva, s'inicia amb l'obra de Chomsky (Estructures
Sintàctiques, 1957) i actualment encara es troba en fase de desenvolupament i
discussió. Malgrat les innovacions que va introduir (estructura profunda, regles de
reescriptura, subcategorització…), el generativisme no ha quallat en cap mètode
didàctic nou. Potser cal buscar les causes en el fet que l'aparell teòric i analític que
utilitza presenta uns graus d'abstracció i complexitat poc rendibles per a
l’ensenyament o la didàctica de llengües, tot i que els contactes amb els Universals
del Llenguatge, podrien fer semblar el contrari. Tot i això, certs plantejaments teòrics
de la nova gramàtica han tingut repercussions pedagògiques rellevants; com ara la
importància de la recursivitat de la llengua, de la creativitat verbal dels parlants, la
idea que hi ha regles gramaticals universals i generalitzables a totes les llengües, la
revalorització de la semàntica per definir els conceptes de gramaticalitat...
LA LINGÜÍSTICA TEXTUAL
Concebuda com a ciència interdisciplinària. El text o discurs és un punt de
confluència de la sociologia, l'antropologia, la psicologia, la filosofia… La LT
incorpora el punt de vista de l'actuació lingüística. Treballa amb unitats diverses
caracteritzades, perquè són no únicament de rang superior a l'oració sinó
pertanyents al nivell de l'activitat comunicativa. S'hi consideren com a factors
rellevants, entre d'altres, les relacions entre els parlants, les estratègies cognitives de
construcció del missatge, els coneixements culturals compartits per la societat... Es
tracta d'una visió comunicativa més que formal i més textual que oracional on no
prima la sintaxi sinó la semàntica i la pragmàtica.
L’esquema següent (Cuenca, M. J., 1992) recull les característiques principals
de les tres gramàtiques anteriors i de la LT:
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 31
La lingüística del text. El text com a unitat d’expressió i comprensió
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------